AMNISTIA INTERNACIONAL (A.I.) VOL QUE S´INVESTIGUI EL QUE PASSA AL SÀHARA OCCIDENTAL

“Las fuerzas [de seguridad] lanzaron piedras a las tiendas de campaña, luego cortaron las cuerdas y la tienda se nos vino encima. Mi hija levantó un lateral de la tienda para salir, pero seguían cayendo piedras por ese lado, así que intentamos salir por el otro. Mientras me arrastraba para salir de la tienda, tres agentes antidisturbios me pegaron con las porras. Levanté el brazo izquierdo para protegerme de la paliza y me dieron fuerte en ese brazo. También me golpearon en otras partes del cuerpo...”

Este es el relato de una mujer saharaui de 60 años que cuenta a Amnistía Internacional cómo fue agredida por las fuerzas marroquíes durante el desmantelamiento del campamento de protesta en El Aaiún.

La intervención dio paso a violentos enfrentamientos entre las fuerzas marroquíes y los saharauis. El resultad o fue 13 víctimas mortales, así como centenares de heridos, edificios y casas marroquíes y saharauis destruidos o dañados.

Mientras 200 saharauis fueron detenidos en relación con lo ocurrido, no consta que ningún miembro de las fuerzas marroquíes haya sido investigado por los abusos.

Cuando hay una crisis de derechos humanos como esta, nuestros esfuerzos se concentran en sacar a la luz lo que ocurre. Un equipo de Amnistía Internacional ha estado allí en misión de investigación y ha documentado, entre otras situaciones, malos tratos y torturas contra saharauis. La mayoría presentaba cicatrices y heridas visibles que coincidían con sus testimonios.

A pesar de ello, el Gobierno de Marruecos se ha negado a aceptar una investigación independiente de la situación de derechos humanos.

Queremos que se sepa la verdad.

AIXÒ ÉS UN COP D´ESTAT

Després de les sentències del Tribunal Supremo sobre la llengua i del Constitucional sobre els consultes, es pot entendre que hi ha un retrocès històric. El que es guanya en 30 anys (amb molt esforç)queda demuntat en uns mesos (la normalització lingüística).
A la foto superior unes columnes simbòliques que ha costat trenta anys retornar-les al seu lloc originari(Montjuïc). Això o el retorn de la documentació de Salamanca contrasta amb la facilitat en que es pot desmuntar una qüestió d´acords generals com el tema lingüístic.

Per això posem aquest article aparegut a Vilaweb i que exposa clarament aquesta mesura de força:

Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa j! a són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple. La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl•lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament. Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat. Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat. Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats. I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit. El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.

SEMBLA QUE A ESPANYA HISTÒRICAMENT TOT ÉS RADIAL.

Aquests dos mapes del País Valencià i Catalunya publicats a Vilaweb, donen una visió (cartogràfica- ficció) de com queda aquesta part de la Mediterrània, després de l´enllaç de l´AVE Madrid-València i de la connexió intermitent entre ciutats catalanes i Perpinyà i París, el resultat és que València cada vegada està més ben comunicada i més prop de Madrid, però més lluny de les ciutats de la Mediterrània.

No és cap misteri només cal mirar tots els projectes de ferrocarril i carretera totalment radials, partint de Madrid i sense comunicar cap ciutat espanyola transversalment que es va fer el segle XIX i XX. Ara continuen amb el mateix model radial espanyol, totes les línies d´AVE han de sortir de Madrid, sense cap enllaç transversal.
No hi ha cap criteri econòmic, només un criteri polític de centralitzar tot el poder polític, econòmic, transports i infraestructures en un punt central. Així és com entenen un estat.
I que no vinguin amb demagògies de que això és el que volen els valencians. Que els preguntin d´una vegada què volen i hauran d´escoltar això tan senzill que en diuen "corredor mediterrani".

WIKILEAKS I LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ.

A la foto en Joel Joan, González-Sinde i José Montilla.
Que poc s´ho pensava el Joel Joan el que deia la Ministra als ambaixadors sobre el cinema català.

Interessant la història del Wikileaks, suposem que passats uns anys es comentarà com una referència històrica.
Endavant amb el Wikileaks, però no ens enganyem falten dades molt importants de països, institucions internacionals i institucions financeres que no sabrem mai, tot i el Wikileaks.
En relació a Catalunya han sortit coses interessants (ens les pensavem o les sabiem, però va bé que es reafirmin): camp obert a les màfies internacionals, proposta d´utilitzar el port de Tarragona per a submarins nuclears en trànsit, etc.

Però hi ha una altra cosa, no més important que les anteriors, però sí interessant: les opinions de dirigents del PSOE (Gonzalez-Sinde) sobre la llengua i cultura catalanes en la Llei del Cinema.
Després d´uns quants anys dient el molt que ens estimen des del Govern espanyol i el molt que ens comprèn aquest Govern del PSOE, ens trobem amb la realitat: no han entés res (ni tan sols culturalment). No han entés perquè volem el cinema en català, han fet comparacions entre els documents de l´Arxiu de Salamanca i l´art de la Franja (la diferència en les raons històriques ho fa incomparable), no entenen perquè la cultura catalana s´ha de representar a l´exterior, etc, etc.

La Sra. González-Sinde es va lluïr desacreditant la llei del cinema català davant l´ambaixador dels Estats Units. Jo no sé si el Govern espanyol ens estimen molt (com diuen els del PSC-PSOE) o poc, el que sí que sé és que coninuen sense entendre res com sempre. I la història n´és testimoni.


Un nou cable filtrat aquest dimecres per Wikileaks mostra una conversa entre la ministra de Cultura del Govern de Zapatero, Ángeles González-Sinde, i l'ambaixador dels Estats Units, Alan Solomont, on arriben a discutir sobre la Llei del cinema. La ministra va presentar al representant nord-americà l'esborrany de la llei que es volia aprovar al Parlament de Catalunya la qual no va dubtar en qualificar-la 'd'antinatural' i 'desequilibrada'. Per la socialista, el doblatge o subtitulació dels llargmetratges responen 'a un interès públic per a promocionar la llengua catalana', fet que considera un error. És per aquest motiu que la ministra assegura a l'ambaixador que està treballant per evitar que s'aprovi la llei del cinema català que qualifica 'd'arriscada' ja que 'les majors i distribuïdores de cinema s'hi oposen'.

Amb tot, Gónzalez-Sinde també confessa a Solomont que els cinemes estan en contra d'aquesta nova llei perquè 'segons la seva pròpia experiència, fins i tot els catalans prefereixen veure les pel·lícules en castellà'.

ESTAT D´ALARMA ? UNA DECISSIÓ HISTÒRICAMENT ERRÒNIA.

Alguns sindicats i persones lliurement han expressat el seu rebuig a la decissió del Ministre espanyol de Foment.
Sense que recolzem l´actuació dels controladors aeris, la decissió del Govern espanyol ens sembla històricament errònia.Us afegim un dels molts articles d´opinió sobre aquest tema:

Vicent Partal: No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia

No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar.

En primer lloc cal deixar clar que la vaga salvatge dels controladors és totalment inacceptable. No poden deixar el país aturat de colp i de repent i és especialment greu que juguen amb el benestar de tants centenars de milers de persones que han de viatjar en un pont com aquest. No hi ha cap excusa per a la seua actuació. Però dit això la reacció del govern espanyol és intolerable. No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar.
Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Tanmateix ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real. Jo no tinc cap simpatia ni mitja per un controlador. Però no és una qüestió de si em cau malament o bé. La cosa és molt més greu. Perquè decretat l'estat d'alarma els militars, no només la policia, poden anar a per ell a sa casa, treure-lo a la força, obligar-lo a treballar i si no vol treballar jutjar-lo usant la jurisdicció militar en comptes de la civil. Jurisdicció que, alerta!, encara accepta la pena de mort en casos molt excepcionals. De fet, i així ho deixa clar el decret, els controladors passen a ser personal militar a la força.

Cal aclarir que en altres països d'Europa l'exèrcit s'usa en situacions excepcionals per a garantir l'abastiment per exemple. Però no es fa posant civils sota jurisdicció militar. Els militars són un instrument per a ajudar el poder civil però el poder civil no cedeix els seus atributs al poder militar. Aquesta és la diferència amb el que ha passat avui a l'estat espanyol. El decret diu, a més, que l'estat d'alarma només s'aplica al conflicte dels controladors. Això és molt dubtós jurídicament però en qualsevol cas els seus límits són impossibles de determinar. Si algú es manifesta a favor dels controladors, per exemple, també se li aplicarà el delicte de sedició militar? Per aquest editorial em podria jutjar la jurisdicció militar? La bogeria de la decisió de Zapatero no té límits. Afirmar com fa algú que el decret només s'aplica contra un col·lectiu i que no hi ha una suspensió de garanties constitucionals generalitzada no és de rebut. Suspendre les garanties constitucionals a un sol ciutadà ja és massa. O on posem els límits sinó? Fins a quants no passa res? Si es suspenen les garanties constitucionals a mil és tolerable? I a deu mil? I a cent-mil? On posem el límit? De la mateixa manera fer la distinció entre estat d'alarma i d'excepció, tot i que és important, no justifica l'actuació del govern. L'estat d'alarma s'ha decretat per primer vegada des de que hi ha democràcia. No és prou excepcional això? El problema és haver donat el pas de militaritzar la societat civil.

D'acord amb la constitució, sí. Però això només posa de relleu que cal canviar-la. I tot aquest enrenou, a més, pera tapar la incompetència d'un ministre nefast. Cal recordar que aquest no és un problema que apareix de la nit al matí, cosa que potser justificaria mesures excepcionals. Però no és el cas. Quants anys fa que els controladors provoquen situacions com aquesta? Quants mesos fa que venen avisant de què prendrien posicions de força com aquesta? I el govern què ha fet per a preparar-se davant l'eventualitat que es compliqués? És d'una incompetència total no haver previst el que podria passar i no haver previst, sobretot, alternatives viables de solució. Fa anys que el ministre Blanco sap que aquest problema li esclatarà a la cara i no ha previst com resoldre'l. Pitjor i tot: ha improvisat. Quan aquesta matinada el govern espanyol ha enviat els militars a les torres de control no sabia que no podien controlar el tràfic aeri? No en són prou, no tenen la qualificació per a fer el control civil ni poden assumir la coordinació amb Europa. Què es pensava? Que portant els militars a les torres els controladors s'espantarien i tornarien a la feina? En els anys que dura el conflicte podia haver optat per moltes solucions, es podrien haver contractat controladors estrangers, es podia haver canviat l'estructura de treball dels controladors, es podria haver modificat l'empresa a la qual estan adscrits, es podria... Això però, en ser greu, no és res al costat de la decisió brutal i desmesurada de decretar l'estat d'alarma. Decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero.

TONI STRUBELL (S.I.) DENUNCIA LA SUBVENCIÓ A ENDESA

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, ens trobem amb un canvi de govern, d´oposició i un nou partit que entra. Les conseqüències d´aquests resultats electorals les anirem veient poc a poc (concrecions ( o inconcrecions) polítiques del partit guanyador, intenció de refer la línia política dels partits perdedors, canvis de dirigents, etc.
Ja ho anirem veient, la sortida a la situació econòmica ha de ser una prioritat, però no una excusa.
De moment destaquem una intervenció del nou electe de Girona pel nou partit SI, Toni Strubell, NO HI HA GAIRES PERSONES QUE S´ENFRONTIN A LES GRANS MULTINACIONALS ENERGÈTIQUES i això gairebé sense descans després de la campanya.
Els animem a que segueixin en aquesta línia: Un altre model energètic és possible.

30/11/2010 17:50
El diputat electe de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a Girona demana a la Generalitat de Catalunya que deixi de jugar amb els diners dels catalans i enriquir gratuïtament empreses espanyoles que presten un servei pèssim a les comarques gironines.

El diputat electe de SI per Girona, Toni Strubell, ha denunciat avui que el conseller en funcions Joaquim Nadal hagi concedit una subvenció a l'empresa privada de capital espanyol Endesa del mateix import que la multa imposada per la Generalitat arran dels efectes provocats a les comarques gironines per la nevada del passat mes de març.

Segons Strubell “el Govern ha aprovat concedir a Endesa Distribución Eléctrica una subvenció de 6 milions d'euros per al finançament de les obres corresponents als plans de millora de la qualitat del subministrament elèctric i de control de la tensió” mentre que aquesta mateixa empresa “afronta una multa de 6 milions d'euros per la gestió que l'empresa va fer de la informació i la comunicació per l'apagada, que va patir sobretot la demarcació de Girona, com a conseqüència de la nevada del 8 de març”.

Strubell recorda que el procés sancionador iniciat a l'agost pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat contra Endesa “descartava però que l'apagada es produís per falta de manteniment en el sistema” i què, per tant, acordar una subvenció “per a plans de millora de la qualitat del subministrament elèctric” significa que o bé el govern va mentir a l'agost o menteix ara.

Per tot això, Strubell demana a la Generalitat de Catalunya que retiri aquesta subvenció immediatament i que deixi de jugar amb els diners dels catalans i enriquir gratuïtament empreses madrilenyes que presten un servei pèssim a les comarques gironines. Així mateix, demana al president en funcions, José Montilla, que cessi amb caràcter d'urgència el conseller Nadal per aquesta presa de pèl als contribuents.

CAMPANYA ELECTORAL I DEBAT INCOMPLET.

Coincidim en bastants arguments d´en Vicent Partal (Vilaweb)en que ahir vam veure un debat incomplet, en la campanya electoral.

Finalment, ahir es féu a TV3 el que haurà estat l'únic debat de campanya (si no és que encara prospere el cara a cara Mas-Montilla). Però fou un debat incomplet en una campanya, una més, marcada per una exagerada pressió contra els partits extraparlamentaris, insòlita a Europa.

Ningú no posa en dubte avui que els sis diputats presents ahir als estudis de TV3 representen, de moment, els principals partits polítics catalans. Però cal tenir molt poc sentit comú per a negar que hi ha formacions que aquests darrers mesos han tingut molta incidència en el debat polític del país i que ahir eren totalment absents, com ho han estat durant la campanya sencera.

No és, tan sols, el cas evident de Solidaritat o de Reagrupament. Montserrat Nebrera, per exemple, obria informatius, dia sí, dia també, quan disputava la presidència del PP a Alicia Sánchez Camacho. I el candidat d'UDyP era fins l'altre dia diputat de Ciutadans i tenia un seguiment notable. És innegable la presència pública de sectors polítics com el representat per Des de Baix. O és impossible de negar, per desgràcia, que les idees racistes de Plataforma per Catalunya tenen un eco visible en incidents passats aquests darrers anys.

Però cap d'aquestes opcions no es va veure ahir. Ni Solidaritat, per molt que la majoria de les enquestes indiquen la seua possible entrada al parlament. I encara menys els altres. Ciutadans, que fa quatre anys n'era absent, podria haver-ho recordat, però no ho va fer. Quan ets a dins, sembla que els de fora fan nosa.

La maquinària és en aquest sentit implacable. I molt nociva per a la democràcia. No és el debat i prou. És l'absurd i pervers sistema de blocs que els partits no solament promouen als mitjans públics, sinó que ara volen imposar també als privats.

És sabut que enlloc d'Europa no hi ha una regulació que es puga comparar a la legislació espanyola, que és en definitiva la que s'aplica en les eleccions catalanes. Enlloc d'Europa no s'informa sobre la base del nombre d'escons d'un partit o d'un altre, ni s'amaguen els partits que no tenen representació al parlament. Entre més raons, perquè enlloc d'Europa no hi ha qui pense que en quatre anys no canvia res. Solament la situació italiana (ai!) podria acostar-s'hi, però és just en el moment de les eleccions que més se n'allunya. A Itàlia els partits es reparteixen més o menys el temps dels informatius, però és precisament en eleccions quan se'l poden repartir menys.

Les conseqüències d'aquesta política no sempre tenen èxit. Hi ha el cas de Ciutadans, en la passada legislatura, i diumenge veurem què passa en aquesta. Però és simplement immoral de sotmetre les opcions extraparlamentàries a un enorme esforç extra per a entrar a l'hemicicle. Perquè això perverteix el valor del vot.

(I no oblide que, a sobre, hi ha les enquestes. Alguna de les publicades ahir portarà molta cua, si els resultats de diumenge no són els que el director del diari hauria volgut.)

SÀHARA OCC. EL DESCRÈDIT DEL CONSELL DE SEGURETAT DE L´ONU.

Ahir dimecres l´Agència ARGENPRESS difonia aquest article que posa el dit sobre el punt més calent del tema del Sàhara: Dues mesures per les condemnes internacionals, dues mesures per la "defensa dels Drets Humans", dues mesures pel veto al Consel de seguretat ...

Consejo de Seguridad: el desierto también resta crédito
Víctor Carriba (PL)
Justo después de una nueva cadena de reclamos por una reforma del Consejo de Seguridad, ese restringido órgano laceró una vez más su propia credibilidad con su actuación frente a la crisis en el Sahara Occidental.
Los pasados jueves y viernes la Asamblea General volvió a escuchar las insistentes demandas de numerosos países a favor de concretar la dilatada y necesaria transformación del cuerpo de 15 miembros, cinco de ellos permanentes y con el privilegio del veto.
Y cuatro días más tarde, las presiones de algunas de las más importantes potencias instaladas en el Consejo impidieron avanzar ayer en el esclarecimiento de los hechos de violencia protagonizados por Marruecos en el Sahara Occidental.
El 8 de noviembre fuerzas de Rabat atacaron el campamento saharaui de Gdeim Izik, levantado por civiles que protestaban contra la situación existente en la región y el dominio de Marruecos frente a los reclamos de autodeterminación del Sahara Occidental.
En la operación murieron alrededor de 35 pobladores, según cifras del Frente Polisario, organización que en 1976 proclamó la República Árabe Democrática Saharaui y que lucha por la autodeterminación de ese territorio frente a la ocupación marroquí.
Tras una semana de silencio sobre el tema en la ONU y a solicitud de México, el Consejo de Seguridad convocó una sesión para tratar la crisis, en medio de una ola internacional de condenas a Rabat y de la máxima atención de la opinión pública internacional.
La reunión, celebrada ayer, escuchó informes del subsecretario general de la ONU para Operaciones de Paz, Atul Kharé, y del enviado especial de la organización para el Sahara Occidental, Christopher Ross.
Sin embargo, solo emitió una declaración que se limitó a deplorar la violencia registrada en Gdeim Izik, sin mencionar a los responsables, y a expresar las condolencias a los familiares de las víctimas.
Una conclusión que ignoró el respaldo de un buen número de miembros del órgano al pedido del Polisario para enviar una misión de la ONU a investigar sobre lo sucedido en el campamento asaltado por Marruecos. En ese sentido, el embajador de Uganda en la ONU, Ruhakana Rugunda, cuyo país ocupa un asiento en el Consejo, dijo al terminar la sesión que Marruecos debe permitir el acceso de organismos independientes al Sahara Occidental para constatar la realidad de lo sucedido.
Al hablar también en representación de la Unión Africana, el diplomático subrayó la necesidad de establecer un monitoreo de los derechos humanos en ese territorio ocupado por fuerzas marroquíes desde hace 35 años.
El problema en el Sahara Occidental solo avanzará hacia una solución cuando el Consejo de Seguridad y la comunidad internacional presten atención especial al asunto y lo asuman con seriedad, declaró.
El mundo quiere saber lo que sucedió en Gdeim Izik, dijo el embajador ugandés al reiterar el respaldo de su país y del continente africano al derecho a la autodeterminación del pueblo saharaui.
Por su parte, el representante del Polisario ante la ONU, Ahmed Bujari, llamó la atención sobre el hecho de que el Consejo deploró la violencia registrada en el campamento saharaui y sin embargo no autorizó una investigación.
Reveló que desde octubre pasado el Polisario advirtió a ese órgano que Marruecos preparaba una tragedia y se preguntó por qué se pueden enviar misiones de investigación a Líbano o a Bosnia y no al Sahara Occidental.
Asimismo, consideró que la Misión de la ONU en ese territorio (Minurso) depende del Consejo de Seguridad y no ha podido cumplir su encomienda "por culpa de Marruecos que le tiene atadas las manos".
Para Bujari, el resultado de la sesión no es suficiente y constituye un nuevo golpe a la credibilidad de un órgano cada vez más cuestionado por la abrumadora mayoría de los 192 Estados miembros de la organización mundial.

Por eso crece el clamor a favor de un Consejo de Seguridad que tenga verdaderamente en cuenta las opiniones de todos los países antes de adoptar decisiones y que garantice un acceso real a los Estados que no integran ese reducido cuerpo.

CIBER-ACCIÓ PEL SÀHARA

URGENT: CIBER-ACCIÓ PEL SÀHARA A:
http://www.sahararights.net/

Com ja sabeu, la població sahrauí està sent perseguida per quadrilles de colons armats i agitats pel govern marroquí i l'exèrcit d'ocupació.

Des de la Coordinadora estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara i des d'ACAPS, us proposem una acció de pressió al Parlament Europeu perquè es faci càrrec de la responsabilitat que li correspon i es posicioni, intentant d'aquesta manera que s'aturi la violació dels drets humans al Sàhara Occidental.

L'acció consisteix en l'enviament d'una carta als/les europarlamentàris mitjançant la difusió d'un formulari molt senzill, que es pot integrar fàcilment en qualsevol web o bloc, i que permet l'enviament d'un correu per persona. Podeu seleccionar la vostra llengua materna:

http://www.sahararights.net

Per participar en l'acció cal fer 2 coses:
1.) Enviar un correu personal demanant als / les representants del teu país a l'Europarlament per que actuïn.
2.) Difondre el formulari a la premsa i en altres blogs i pàgines web. Com més es ho feu, més gent podrà veure'l i participar.

L'objectiu de l'acció és que cada persona enviï un correu personal, no "copiant i enganxant" textos, sinó amb les seves pròpies paraules (molt més efectiu de rebre el mateix text 100 vegades). Si multipliquem això pel nombre de europarlamentaris / es de cada país seran centenars de milers els correus que rebin. Entenem que davant d'aquesta pressió popular i mediàtica, l'Europarlament haurà d'actuar i contribuir a aturar la repressió.

Ajuda'ns a aturar aquesta barbàrie. Omple el formulari, posa-ho a la teva web, en el teu blog i difon-ho!

SAHARA OCCIDENTAL: COMUNICAT A LA PÀGINA WEB DE "RESISTÈNCIA SAHARAUI"

COMUNICADO URGENTE DE RESISTENCIA SAHARAUI

El Aaiún, Territorios Ocupados por Marruecos, Sahara Occidental 11 de noviembre de 2010

Dos de los Activistas extranjeros en defensa de los Derechos Humanos, que estamos en el Aaiún en este momento, denunciamos de « muy grave » la situación que se está viviendo ahora mismo en esta ciudad. Creemos que es un « insulto » hablar de «calma» o «tranquilidad» en el Aaiún, cuando el régimen marroquí está exterminando indiscriminadamente a la población civil saharaui. Estamos hablando de un auténtico genocidio, de una masacre que no se esclarecerá sin la intervención del Consejo de Seguridad de la ONU y el apoyo de la Comunidad Internacional, ya que ahora mismo el Aaiún es una ciudad tomada por las fuerzas de seguridad del régimen de Mohamed VI, rey de Marruecos.

Durante el día de ayer ya no se han producido manifestaciones con enfrentamientos pero ha de quedar bien claro que esto es debido a que la población saharaui está en estos momentos detenidos, desaparecidos, escondidos, heridos o muertos. Por lo tanto, es necesario que tanto los medios de comunicación, la Organización de las Naciones Unidas, los Gobiernos tengan conciencia de la magnitud del conflicto que está ocurriendo en el Sahara Occidental Ocupado.

EL RÉGIMEN MARROQUÍ ESTÁ EXTERMINANDO AL PUEBLO SAHARAUI BAJO LA INDIFERENCIA DEL GOBIERNO ESPAÑOL Y FRANCÉS, RESPONSABLES HISTÓRICAMENTE EN EL BLOQUEO PARA LA RESOLUCIÓN DE ESTE CONFLICTO.

VARGAS LLOSA, UN PREMI NÒBEL ANTI-CATALÀ ?

Aquests dies Vargas Llosa està de màxima actualitat per la concessió d´un Premi Nòbel, com escriptor no hi objectarem res, però com a persona (que és un altre tema)cal deixar les coses al seu lloc.
Fa un temps, a nosaltres com historiadors ens van semblar patètiques les seves declaracions sobre Catalunya i els catalans i catalanes, sobre l´Aznar i sobre les cultures superiors. Patètic.
Afegim a continuació un article de Victor Alexandre que ens sembla el més adient per deixar les coses al seu lloc.


Vargas Llosa, un Nobel catalanofòbic

Vargas LlosaÉs molt interessant comprovar la concordança que hi ha en el discurs de Mario Vargas Llosa sobre Catalunya amb el dels dirigents del Partit Popular i del Partit Socialista. L'única diferència és que Vargas Llosa es troba a la seva dreta. No pot ser de cap altra manera, atès que es tracta d'un ultranacionalista espanyol i catalanofòbic de la caverna més repulsiva que, si visqués a Catalunya o al País Basc, militaria a Ciudadanos o al costat de Rosa Díez, respectivament. L'any 2006, a Madrid, va arribar a dir que "els historiadors del futur reconeixeran José María Aznar com un dels grans estadistes de la història". I les seves recents declaracions, dividint el món en "cultures superiors" i "cultures inferiors" i dient que l'espanyol "és una llengua discriminada a Catalunya", s'assemblen molt a les que va fer l'any 1994 arran del seu nomenament com a membre de la Real Academia Española, així com a la rebequeria que va tenir contra la revista Ajoblanco per haver-li concedit el premi "Jeta". Aleshores va dir: "Els nacionalismes són un problema que Espanya viu amb diverses cares: una cara violenta, que és la més terrible, d'immediat, però la menys perillosa a la llarga, i una altra més subtil, més efectiva, que és la del nacionalisme català. Crec que allà hi ha un procés perillós, perquè és un nacionalisme de gent molt hàbil, que no utilitza la pistola, que té una presència molt tolerant i democràtica, però que, en realitat, està creant unes estructures tancades".

És a dir, que, segons Vargas Llosa, el conflicte polític entre Espanya i el País Basc es redueix a un seguit d'accions armades amb un nombre lamentable, però perfectament sostenible de morts, i, per tant, gens preocupant. L'autèntic perill per a Espanya és la intel·ligència i la subtilesa catalanes, que són un llop amb pell de xai que cal tenir ben controlat per no caure en el parany de les seves múrries estratègies. Aquesta línia de pensament, per mitjà de la qual l'autor peruà agraeix amb fervor de llepacrestes els afalacs que Espanya li dispensa, revela una mentalitat profundament reaccionària, no hi ha dubte, però no deixa de ser reconfortant des d'un punt de vista català, ja que ens esperona a continuar avançant pel mateix camí. Ves per on, aquest escriptor que els ciutadans del Perú, amb molt bon criteri, van rebutjar l'any 1990, quan es va presentar com a candidat de la dreta a la presidència del país, s'estimaria més que els catalans empréssim la violència per defensar el dret de decidir. Això justificaria la intervenció de les forces de seguretat espanyoles i l'independentisme català podria ser criminalitzat i mostrat al món com a sinònim de violència i mort. Però l'independentisme català no cau en aquest parany i els nacionalistes espanyols com Vargas Llosa es desesperen. Es desesperen tant que fins i tot necessiten recórrer a mentides com la de la suposada discriminació de la llengua espanyola a Catalunya. Una falòrnia que la Comissió Europea, a través del seu comissari de Multilingüisme, el romanès Leonard Orban, ja va desmentir dràsticament.

Hauríem de tenir més confiança en nosaltres mateixos i ser més conscients de la nostra força quan estem units. L'independentisme no para de créixer, i això té molt amoïnada Espanya. Especialment després de conèixer l'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya segons el qual entre un 52% i un 62% de catalans votarien sí en un referèndum d'autodeterminació. És un bon senyal. Significa que Catalunya és una nació que comença a tenir clar que el seu lloc en el món no té res a veure amb el que Espanya li imposa.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

MONUMENTS FRANQUISTES, FORA DE L´EBRE ¡¡

L'Ebre es mobilitza contra els monuments franquistes que encara no s'han retirat

Les Terres de l'Ebre es tornen a mobilitzar; en aquesta ocasió per reclamar la retirada dels monuments i de la simbologia franquista que encara resta a places, carrers, façanes i al riu. Els impulsors de la campanya 'Tortosa, quina capital?' han fet una crida a enviar correus al batlle d'aquesta ciutat perquè reconsideri la seva oposició inicial a aquesta proposta . El ple municipal del pròxim 7 de novembre debatrà una moció que defensa la retirada de les restes de l’última dictadura espanyola.

A final de mes de setembre d'enguany, el Memorial Democràtic de la Generalitat va elaborar un cens que identifica cent quaranta-tres símbols franquistes a les Terres de l’Ebre. La major part dels símbols localitzats en l’estudi (41%) són plaques d’habitatge, però cal destacar que encara resten trenta-sis rètols i plaques de diferents tipus, divuit tombes i làpides i deu monuments vinculats al franquisme. Si no es comptabilitzen les plaques d'habitatge, la Terra Alta i Gandesa són les comarques i el municipi de Catalunya amb més símbols franquistes.

Tanmateix, a Tortosa té l'anomenat monument del riu, que és una escultura dedicada als franquistes caiguts en la Batalla de l'Ebre, que encara mostra la simbologia feixista, amb creus i àguiles incloses. Aquest monument ha esdevingut el símbol principal de la campanya.

De fet, la moció popular avalada per més de dues mil signatures presentada a l'ajuntament de Tortosa sol·licita la retirada del monument franquista del riu, que és el més gran de Catalunya; el canvi de nom de l'institut i plaça "Joaquín Bau", que fou un dirigent polític durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco que va col·laborar en la preparació del cop d’estat de Franco; i el canvi de nom del barri 13 de gener, dia de l’entrada de les tropes franquistes a Tortosa.

La moció té el suport dels grups municipals d'ERC, ICV i PSC, que sumen deu regidors; l'oposició frontal del PP, amb només un regidor; i la posició ambigüa de CiU, que té deu regidors i no ha definit amb claredat encara el sentit del seu vot en la moció presentada. En els propers dies, la comissió organitzadora de la campanya té previst reunir-se amb el batlle, Ferran Bel, per reclamar-li el suport en aquesta qüestió.

Ahir, la campanya va presentar un vídeo promocional que mostra el suport de personalitats destacades del món social i cultural del país.

El periodista Toni Soler, l'economista Arcadi Oliveres, el músic Arturo Gaya, l'escriptor Màrius Serra, l'escriptor Víctor Alexandre, l'escriptor Matthew Tree, el periodista Xavier Grasset, el filòsof Josep M. Terricabras, el músic Xavi Sarrià, i l'activista Manolo Tomàs són algunes de les personalitats que col·laboren amb la campanya impulsada per la Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa del Casal Popular Panxampla.

ACTE DE DIGNIFICACIÓ DE LES VÍCTIMES DE LA BATALLA DE L´EBRE.

Acte de dignificació de les víctimes de la Batalla de l’Ebre

Espai Memorial de “les Camposines”. La Fatarella.
Amb la presència de representació Institucional de l’Ajuntament de la Fatarella, el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i de la Generalitat de Catalunya.
Diumenge 24 de setembre a les 12 hores.


Jornades de diàleg i pau a Gandesa. “Fosses comunes: un passat no oblidat”

Durant els nou anys transcorreguts entre la primera obertura a Priaranza del Bierzo d’una fossa comuna de la repressió franquista i l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei de persones desaparegudes i fosses comunes (2009), la necessitat d’abordar el tractament de les fosses comunes d’aquest període ha saltat de les associacions de recuperació de la memòria històrica a l’Administració pública, les universitats o els grups de recerca, sota l’atenta mirada de la societat civil.

Dins el marc de “Dies de guerra - Diàlegs de Pau”, aquestes jornades Fosses comunes: un passat no oblidat pretenen de posar en comú l’experiència acumulada al llarg de deu anys en una matèria necessàriament interdisciplinària, com és el tractament de les fosses comunes, en la qual es troben la recerca històrica, els treballs arqueològics, i l’antropologia i la medicina forenses, sense oblidar l’acció de les entitats memorials i dels familiars de les persones desaparegudes.

Per bé que a Catalunya la major part de fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme són fosses de soldats i les tasques més freqüents són les de localització i dignificació, aquestes jornades aborden tots els aspectes que preveu la Llei catalana, incloent-hi, si escau, l’exhumació i la identificació. Doblement condemnades a mort i a l’oblit, les persones desaparegudes i les fosses comunes encara esperen reconeixement i justícia.

Palau del Castellà, C/ del Call s/n. Gandesa.
Divendres 22, dissabte 23 i diumenge es farà l’acte de dignificació a les víctimes de la batalla de l’Ebre a Camposines.

Informació i reserves: http:\\www.batallaebre.org
Telf.: 977.421.528/info@batallaebre.org

GREEN PEACE ES REUNEIX AMB ELS PARTITS POLÍTICS

Aquests dies l´organització ecologista es va reunir amb alguns partits polítics, amb els que es va tractar especialment el tema del futur energètic que volem els catalans i catalanes.
Hi va haver bon ambient en la trobada amb IC-EUiA i ERC. També va anar força bé la reunió amb Solidaritat Catalana (SI)i amb Els Verds- Alternativa Verda.
Us posem una noticia breu d´aquesta tercera trobada, que no ha sortit tant als mitjans de comunicació.
Cal anar parlant d´un futur replantejament energètic a Catalunya i que els catalans i catalanes puguem decidir nosaltres sols.

Greenpeace s’ha reunit amb Solidaritat Catalana per la Independència en el marc de les entrevistes previstes per l’organització ecologista amb els diferents partits polítics que es presenten a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La delegada a Catalunya de Greenpeace, Anna Rosa Martínez, s'ha reunit amb els responsables de Relacions Externes de Solidaritat Catalana per la Independència, i amb Santiago Vilanova i Pep Puig, portaveus d'Els Verds-Alternativa Verda i responsables de la sectorial d’energia i medi ambient de Solidaritat Catalana per la Independència. El motiu ha estat la presentació per part de Greenpeace a SI del seu "Compromís per una Catalunya renovable i eficient".

Aquest mateix dimarts 28 de setembre Solidaritat Catalana per la Independència signava la seva oposició, al municipi de Mora d’Ebre, al Cementiri Nuclear Centralitzat (MTC) que promou el Ministeri d'Indústria de l’Estat espanyol a Ascó i la seva posició a votar sí a cadascuna de les mesures 'per blindar-nos front a les invasions competencials espanyoles'.

Entre els temes analitzats s'ha valorat la conveniència d'un model energètic que permeti a Catalunya declarar-se un Estat independent en el marc de la Unió Europea. SI ha manifestat a la representant de Greenpeace que en el moment que Catalunya esdevingui un Estat fomentarà un debat sincer i democràtic sobre el model energètic; per la seva banda, Els Verds-Alternativa Verda, tenen la voluntat de promoure una consulta democràtica perquè el poble català pugui decidir o no el tancament definitiu de les centrals atòmiques d'Ascó I i II i Vandellòs II.

ORGANITZACIÓ CONTRA EL TRANSPORT DE RESIDUS NUCLEARS.

Crear un magatzem de residus nuclears centralitzat (un Cementiri Nuclear) multiplica els riscos per a les persones i la salut. A la ja sabuda oposició de les comarques afectades: Consells Comarcals de la Ribera d´Ebre, Priorat, Baix Ebre i Baix Camp, s´hi van afegir fairebé tots els Consells Comarcals de totes les comarques taragonines.
Ara també han posat un crit d´alerta les comarques on passaria el transport de residus radioactius en tren.
Aquest és el missatge que hem rebut de les comarques nord-orientals:

Caldria una significativa i enorme mobilització social a l’entorn de l’any 2015 per aturar el tren de La Hague a al MTC. Tenim l’ocasió apropiada per generar un extens moviment de solidaritat a l’entorn de l’any 2015 amb la gent afectada per l’agressió ambiental i de terror psicològic que representa un MTC, concretament el fet que aquest magatzem nuclear serà el destí segur dels residus de la clausurada Vandellòs I emmagatzemats a La Hague, pels quals l'estatal Enresa haurà de pagar una fiança de penalització de 60.000 euros diaris a l'Estat francès a partir de l'1 de gener, ja que encara no els podrà portar al magatzem espanyol, previst en el millor dels casos pel 2015.
El trasllat, si més no, no seria especialment complex. Així, responsables de l'empresa pública de residus francesa Areva, que a més a més seria l'encarregada de construir la sitja nuclear espanyola, l’MTC, van explicar que un sol viatge en tren, carregat amb una trentena de contenidors, seria suficient per retornar a l'Estat espanyol els residus de Vandellòs I, dipositats ara al magatzem que Areva té a La Hague, a Normandia, on estan guardats en cent barrils metàl•lics, i el volum seria cinc vegades superior si no se n'hagués reprocessat el combustible irradiat. Areva és una de les poques companyies del món amb prou capacitat tecnològica per tornar a processar el combustible gastat i construir magatzems d'alta radioactivitat. En qualsevol cas, segons el director de comunicació de la firma, Christophe Neugnot, correspondrà als governs espanyol i francès decidir quan i com tornen els materials.

En aquest sentit, des d’avui mateix cal constituir comitès locals o comarcals de solidaritat activa amb la població afectada per la sitja nuclear o MTC. Aquests comitès hauran d’impedir el trajecte, amb una resistència pacífica, per mitjà del bloqueig humà de les vies per on passi el tren de La Hague, des de Normandia fins els Països Catalans, a més de bloquejar, amb barricades, els túnels i les estacions ferroviàries, especialment el simbòlic túnel fronterer del Pirineu mediterrani. Apa, gent, mans a l’obra!.
De moment, intentem fer un comitè transfronterer de les aglomeracions de l'Empordà i del Rosselló, un comitè Perpinyà - Figueres.

SALVEM LA LLIBRERIA ONA.

Article d´en V. Alexandre. Coincidim en que la possible pèrdua de la Llibreria ONA, vol dir que no sabem qui som ni d´on venim i això no és cap broma.

SALVEM LA LLIBRERIA ONA.

Catalunya parla molt d'ella mateixa, ho fa contínuament. Parla de la catalanofòbia, de l'opressió i de l'espoli espanyols, que són certs, però hi ha milers de coses, milers, que només depenen d'ella i que no milloren a causa de la seva indolència. Algunes, malauradament, no sols no milloren, sinó que moren sense que aquells polítics que es vanten de dir el nom de Catalunya cada deu minuts i la paraula independència cada cinc facin absolutament res per impedir-ho. Fins i tot quan es tracta de noms històrics i emblemàtics del catalanisme més insubornable com la llibreria Ona, a Barcelona, i la llibreria Les Voltes, a Girona. Totes dues estan tocades de mort. La primera, tancarà les seves portes aquest mateix setembre, i la segona, probablement, ho farà a final d'any.

El que més crida l'atenció, però, és que defuncions tan importants com aquestes es produeixin just quan al govern de Catalunya hi ha un partit que es vanta de ser independentista i que té la conselleria de Cultura sota la seva responsabilitat. Crida l'atenció, perquè és impedint la mort de les llibreries esmentades que aquesta força política podria donar versemblança a l'abrandat discurset de manual patriòtic que cada Onze de Setembre llança als quatre vents dalt d'un camió, al mig del carrer, davant dels seus parroquians. No ho farà, però. No ho farà, perquè no es tracta de res important. Només desapareixeran dues llibreries fundades en la primera meitat dels anys seixanta del segle passat sense les quals no s'explica una part de la història de Catalunya.

En aquest sentit, hi ha veus cíniques –que passen per catalanistes– que diuen que la llibreria Ona no ha sabut adaptar-se als nous temps, que "ja ha complert la seva tasca" i que "el llibre en català ja s'ha normalitzat". Però com que ho diuen convençudes, no pas en forma d'acudit, caldria que expliquessin què entenen elles per adaptació als nous temps i per normalització del llibre en català. ¿Adaptar-se als nous temps vol dir omplir els prestatges de llibres en espanyol i, d'acord amb el patró de certes llibreries barcelonines, situar els llibres en català en un lloc secundari? ¿Normalització del llibre en català vol dir que la literatura en llengua catalana representi el 20% dels llibres amb coberta exposada i que el consum de llibres en català, segons la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, sigui d'un 5% davant el 71% en espanyol? ¿No hi té res a veure la política lingüística seguida fins ara, en això?

A poc a poc, com si fos la cosa més natural del món, van desapareixent del nostre imaginari col•lectiu totes aquelles coses que ens recorden qui som, d'on venim i el perquè de la anormalitat que patim. I quan algú no sap qui és ni d'on ve, deixa de ser algú per convertir-se en un xai. Aleshores sí, aleshores costa molt poc de considerar l'espanyolització de Catalunya com un fet normal i de dir, com els cínics, que la llibreria Ona "ja ha complert la seva tasca" perquè "el llibre en català ja s'ha normalitzat". Al capdavall, als ciutadans del món que de l'espanyolització en diuen normalització no els calen ni Ones ni Voltes. Segons ells, aquestes llibreries només tenien sentit durant el franquisme. Ara ja no. Ara ja ens hem normalitzat. I que n'estem, de bé, oi que sí? De fet, aquests cofois ciutadans del món són els mateixos que quan viatgen a París, a Londres o a Nova York es meravellen de trobar-hi petites llibreries emblemàtiques en barris perifèrics i que quan tornen a Catalunya ens parlen de l'encantadora conservació de The Community Bookstore, la històrica llibreria del número 143 de la Setena Avinguda, a Brooklyn, de la qual són clients Paul Auster i Siri Hustvedt. Cosa que és certa, per bé que, ves per on, The Bookstore Community es va fundar el 1971, nou anys més tard que la llibreria Ona i vuit més tard que la llibreria Les Voltes.

Em pregunto, per altra banda, quin valor dóna el nostre govern a la Creu de Sant Jordi que la Generalitat va lliurar a Ona el 1986 i a la distinció d'establiment Arrelat a la Ciutat que l'Ajuntament de Barcelona li va concedir el 2006 si l'anunci de la seva desaparició el deixa indiferent. Tot plegat és una prova tristament diàfana que els discursos i les distincions institucionals, en aquest país, són pura buidor, pura escenificació sense cap altra motivació que la de cobrir l'expedient per quedar bé.

LA "PULSIÓ SEPARADORA" I EN VICENT PARTAL.

Aquesta frase del President de la Generalitat, José Montilla, ha estat el centre de tots els comentaris de l´11 de setembre. A nosaltres ens ha semblat senzillament unes paraules confuses, on costa entendre res.

Però el director de Vilaweb, Vicent Partal, en fa una anàlisi de la frase que ens sembla prou encertat:

El sorprenent 'tricolum' de Montilla

Quan es fa servir, en l'àmbit públic, una paraula poc corrent em sobta i mire d'esbrinar-ne el perquè. I per la Diada el president Montilla em sobtà amb la crítica de la 'pulsió separadora'. Pulsió? Pel context de la frase l'autor del discurs es proposava d'inculcar una mala impressió, però una pulsió és l'acció de fer anar més enllà. I això no pot pas ser dolent...

El text del discurs del president diu: 'Em sembla que interpreto el sentiment de la majoria si afirmo que els homes i dones de Catalunya es mereixen un temps de més serenitat, un temps en què el diàleg s’imposi a la cridòria, en què la concòrdia s’imposi a l’enfrontament, en què la unió s’imposi a la pulsió separadora.'

Ja em perdonareu l'explicació casolana, però l'ús de sèries de tres per a emfasitzar la idea d'un discurs és un recurs molt vell que els antics romans anomenaven 'tricolum' i del qual Juli Cesar va deixar exemples literalment insuperables. I, de fet, un dels recursos més efectistes del 'tricolum' era de contraposar tres sèries de conceptes bons a tres sèries de dolents, normalment manipulant-ne algun en benefici propi. Pura retòrica, un recurs de mestres que requereix un cert nivell.

Doncs bé, el 'tricolum' de Montilla resulta ben sorprenent. Desencaixat. Estrany. Diria que tan confús com tota la seua presidència.

La part positiva del 'tricolum' que Montilla ens proposa és clara i evident: diàleg, concòrdia, unió. Una part positiva (qui hi aniria contra?) de la qual s'apodera discursivament per contraposar-la a una de negativa: cridòria, enfrontament..., pulsió separadora. Però no cal ser cap expert per a veure que ací hi ha alguna cosa que no concorda. Seguint la lògica del discurs, i les regles de la retòrica, a unió, s'hi hauria de contraposar separació, i no pas aquesta 'pulsió separadora', que trenca la lògica de la frase i la fa grinyolar. Oimés, quan al diccionari, al de l'Alcover Moll per exemple, hi llegim que 'pulsió' és 'acció de fer anar enllà'.

Anar enllà, anar més enllà, tradicionalment en aquest país ha estat ben vist, i no acabaríem mai de citar poemes i cançons que ho avalen. És a dir que Montilla comet un error greu. Ignore si en la frase del president hi ha una voluntat deliberada d'introduir, subtilment, un conservadorisme radical a la seua campanya, o si, simplement, el senyor que escriu els discursos no tenia el dia. Però el retrat que emergeix de l'errada és significatiu, per si encara calia cap aclariment després d'aquests quatre anys.

I ho és perquè en una sola línia Montilla comet dos errors que un dirigent com ell hauria d'haver observat abans de posar el text al 'prompter': identificar la separació (que ell considera negativa) amb un 'anar més enllà' positiu, i demostrar de bell nou que el seu discurs és tan confús que no sap ni lligar com déu mana un simple 'tricolum'.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS : LA VEU D´UN POBLE.

Aquesta setmana s´han fet nombrosos homenatges a un escriptor i poeta desaparegut, Vicent Andrés Estellés, ens ha semblat magnífica la idea de fer aquest homenatge simultani a diferents poblacions de lectures de poemes seus i sopars.

Els que vam tenir la sort de parlar amb ell, compartir dinars o compartir xerrades, pensem que s´ho mereixia a bastament. El nostre humil homenatge també l´afegim en aquest bloc.
És un dels escriptors més populars (que no vol dir més coneguts) del segle XX i la seva obra no pot caure en l´oblit. És massa bona.

A Burjassot (País Valencià), la vila natal de Vicent Andrés Estellés va ser ahir una de les vint poblacions que el van homenatjar

Ahir es va celebrar al País Valencià la primera edició de la Festa Estellés, el dia que el poeta faria vuitanta-sis anys. A Burjassot es va fer un sopar popular a l'estil dels Burns Suppers escocesos. A la xarxa, també hi va haver homenatge.

EL GRUP MUSICAL VerdCel d´ALCOI DENUNCIARÀ DOS DIARIS PER ACUSACIONS FALSES.

VerdCel denunciarà dos diaris espanyols per haver-los qualificat de grup 'proetarra'

Un article sobre un concert del grup assegura que està finançat per l'esquerra pro-etarra

El grup VerdCel ha anunciat que denunciarà els diaris espanyols 'Alerta Digital' i 'Diario Ya' per haver-los qualificat de grup 'proetarra'. El grup d'Alcoi ha decidit emprendre accions legals davant del que considera 'un atac directe a l'honor i a la pròpia imatge del grup i els seus membres'. La denúncia anirà també dirigda a l'autor del text per fer acusacions 'falses, malintencionades i absolutament infundades', segons VerdCel. L'article, encara disponible a les versions digitals dels diaris, afirma que VerdCel es caracteritza 'per les nombrosíssimes vinculancions de la banda amb cercles proetarres i de l'extrema esquerra més radical'.

L'autor de l'article, 'conegut per ser d'extrema dreta', segons el grup, assegura que la banda està finançada per l''esquerra pro-etarra'. Per VerdCel, aquestes acusacions 'demostren que el franquisme més ranci segueix viu', ja que 'no ha canviat en res la seva actitud cap a la llibertat, la democràcia i el respecte a la nostra llengua i cultura'.

Segons Verdcel, 'Alerta Digital' –publicació que primer va difondre la notícia- està 'vinculada a Plataforma x Catalunya'. És per això que l'article cita com a font de la seva informació l'organització anti-catalanista Valencia Freedom, que segons remarquen els músics és 'clarament racista i xenòfoba'.

Alfons Olmo, cantant de VerdCel, ha manfiestat que lamenta profundament les 'injúries de caràcter feixista' llançades contra el grup i ha assenyalat que són 'el reflex d'una profunda ignorància'. Al seu torn, ha afegit que és la 'carnassa amb la qual s'alimenten forces polítiques de dubtosa legalitat'.

LES "CORRIDAS DE TOROS" NO SON CAP ART.

Els companys antitaurins ens fan arribar aquest missatge, el posem al bloc, pensant que la "batalla legal" no s´ha acabat i que els "taurins" ja preparen les seves converses amb el PP, el PSOE i el Defensor del Pueblo (segons els seus portaveus), suposem que pensen que els poden convencer per impugnar el que s´ha votat a Catalunya, i raons en deuen tenir per pensar-ho.
Així que continuarem a l´aguait :


Les corrides de toros amb intervenció de banderillers, picador i matador no són un 'art', sinó un espectacle sanguinari i cruel on la tortura i execució d'un animal esdevé l'expressió de l'endarreriment cultural, el mal gust i l'apologia de la sang i del maltractament d'un país.

El benefici econòmic d'uns quants individus o sectors econòmics a partir de la barbàrie pública és signe de perversió i fanatisme en forma d'afició.

Mobilitzem-nos-hi en contra!

# Fem arribar la nostra indignació als diversos mitjans d'informació, a través de cartes al director, articles, telèfons de l'espectador o del radiooient...; i a altres agents socials.
# Enviem cartes de protesta als alcaldes de poblacions amb places de toros, governants en general i a la Unió Europea.
# Organitzar manifestacions, mobilitzacions, marxes, xerrades i altres accions reivindicatives.
# Els individus i empreses culpables tenen noms concrets: posar-los en evidència en campanyes i davant de l'opinió pública.

Links:

Fotos: http://www.altarriba.org/2/verguenza/vg-toros3.htm

Fotos: http://www.iwab.org/spainspa.html

Fotos: http://www.redamma.com/imagenes/toros.html

Fotos: http://www.bold.cl/blog/?p=31

Fotos: http://usuarios.lycos.es/apadog/LINKS_ANTITAURINS.htm

Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=vh6-1AY-P4M

Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=NXVgL8RxY5s

Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=Dzh0Nj-ftD4&mode=related&search=

REFLEXIONS HISTORIOGRÀFIQUES SOBRE L´EXPEDICIÓ CATALANA A LES ILLES (1936)

El Capità BAYO, supervisant el desembarcament a les Illes Balears.

Aquesta setmana l´historiador J. Sort ha fet unes reflexions historiogràfiques sobre uns fets que es van emmarcar en el context de la guerra, el 1936, però que van tenir conseqüències molt greus per als catalans.
Hem fet un extracte i ho posem per a reflexió dels lectors:

REFLEXIONS HISTORIOGRÀFIQUES : EXPEDICIÓ A LES ILLES (1936)
Amb aquest post inicio una sèrie on reflexionaré sobre determinats episodis de la història (amb permís de l'Editorial Dalmau),

Cal fer una reflexió sobre l'expedició per alliberar Mallorca i les Pitiüses portada a terme per les forces de la Generalitat l'estiu del 1936. Es tractà, doncs, d'un episodi clarament de vocació catalana, que tenia per objectiu expulsar els feixistes de l'única part del territori català on el cop d'estat del 18 de juliol havia triomfat.

Però l'alliberament de Mallorca, òbviament, no només responia a una qüestió nacional. Sinó també a una qüestió d'estratègia militar. Des dels temps més remots de la història, l'arxipèlag balear i les Pitiüses són una posició estratègica des d'on es té a l'abast tot el litoral mediterrani de la península ibèrica. De manera qui controla aquell, pot amenaçar qualsevol punt costaner d'aquest. Això ja ho sabien els pirates i per això les illes ja des de temps immemorials es van convertir en un niu de pirateria des d'on s'atacaven les rutes comercials i les ciutats i viles costaneres. Precisament per això, els mercaders catalans van proposar a Jaume I de conquerir Mallorca.

La mateixa lògica es va aplicar l'estiu del 36. Mallorca i les Pitiüses, Mentre que els anarquistes de seguida es van concentrar en el front d'Aragó, la Generalitat de seguida va comprendre que les dues illes eren una excel.lent base per atacar per mar i per aire la resta del país. Oimés tenint en compte l'ajuda humana i material (avions i vaixells) dels feixisme italià.
L'expedició a Mallorca, va ser una iniciativa clarament impulsada pel govern de la Generalitat, i en particular per la Conselleria de Defensa creada recentment i dirigida pel tinent coronel Felip Díaz Sandino, militar de l'Arma d'Aviació. El comandament directe de l'operatiu va recaure en el seu company d'armes Alberto Bayo, nat a Cuba. Val a dir que hi tingueren un paper capdavanter les milícies d'Estat Català i que també hi participaren columnes valencianes .

Val a dir que la iniciativa de seguida va comptar amb l'oposició del govern de la República, que de seguida va començar a posar-hi traves. Unes reticències que en darrer terme esdevindrien cabdals. Així, si inicialment l'expedició va aconseguir alliberar les Pitiüses (Eivissa i Formentera), i es desembarcà a Mallorca (Portocristo), les forces expedicionàries de seguida van haver de menester tropes de reforços, queviures i la cobertura aèria i naval de la flota republicana. Tanmateix, el govern republicà espanyol no només s'hi va negar, si no que va ordenar la retirada de les unitats navals a les seves ordres. Aquesta traïció va condemnar l'expedició que va haver de retornar a Barcelona.

Les conseqüències de tot plegat van ser nefastes. A banda de la salvatge repressió patida a dins de l'arxipèlag, com era d'esperar, els franquistes, amb la inestimable col.laboració dels feixistes i dels nazis de la Legió Còndor, van emprar-lo com a base d'operacions per a bombardejar per mar i per terra les ciutats catalanes,

Aquestes decisions va condemnar a ciutats com Barcelona, València i tantes altres a ser objectius preferents de l'aviació i la flota franquistes. De fet, cal tenir en compte que els governs republicans, i particularment el President de la República, Manuel Azana i el president del govern, Juan Negrín, estaven obsessionats en mantenir sota control Catalunya.

UNA BONA NOTICIA: ABOLICIO DELS TOROS A CATALUNYA.

Majoria de parlamentaris a favor de l'abolició dels toros.

Dimecres 28 DE JULIOL DE 2010, finalment el Parlament de Catalunya va votar favorablement l´abolició dels toros a Catalunya.
Ja sabem el debat identitari que això comportava, però no es podia anar enrera, no es podia cedir als pocs arguments dels que defensen les "curses de braus". Alguns d´ells penosos, per exemple el diputat socialista, senyor DAVID PEREZ, al qual li agrada molt poc que no li donin la raó, i l´any passat titllava als antitaurins d´"inquisidors" i defensava "fruir del fet cultural taurí".

Sr. David Perez, que pocs arguments que tenen ¡¡¡

Finalment, ESTEM CONTENTS (i ho diem ben fort, que ho senti tothom, fins i tot el Sr. Perez), finalment el sentit comú i la societat del S. XXI han guanyat al patiment com espectacle.

La nota de premsa dels antitaurins ha estat aquesta:

Sortosament avui ha estat el dia que esperàvem, el dia en què s’ha abolit definitivament i per majoria, el patiment d’animals a les places de braus catalanes. Però el fet que avui, l’àmplia majoria dels parlamentaris catalans hagin votat a favor de l’abolició de les curses de braus, no ha de ser considerat únicament un èxit del moviment animalista, sinó una mostra de la salut democràtica de la societat catalana. Aquesta iniciativa va començar amb una ILP, que demostra la salut d´aquest país.

I afegim aquesta altra nota, prou important:
Una carta de Dr. Kenneth Shapiro i 273 científics, catedràtics i experts
van demanar a Catalunya l'abolició de les curses.
Des que va començar el procés legislatiu per a l'abolició de les curses de toros a Catalunya, proposta per una Iniciativa Legislativa Popular, a finals de l'any 2008, els Diputats catalans van anar rebent un continu degoteig de cartes i manifests en favor de l'abolició de les curses de toros en aquesta Comunitat.

NO AL PATIMENT DELS ANIMALS COM ESPECTACLE.

Sempre es pot allargar la polèmica, sempre hi pot haver algun nou argument històric que justifiqui que a tal o qual lloc es va fer algun espectacle amb toros (o bous), però si en alguna cosa hem avançat (poques) és en percebre el benestar o el patiment dels altres (sigui animals o persones) i no utilitzar el patiment d´altres com espectacle.

Espero que demà dimecres finalment es voti, al Parlament de Catalunya, el final d´un espectacle que no es correspon als nostres dies: el patiment com espectacle.

Fa uns dies representants de la Societat Mundial per la Protecció dels Animals han entregat més de 140.000 signatures de 120 països al Parlament de Catalunya per mostrar la seva oposició a les curses de braus. Els diputats votaran dimecres la prohibició d'aquesta festa.

140,000 people, 120 countries, 1 message: Ban bullfighting now
WSPA has handed over a letter expressing international support for the ILP in Catalonia, to Ernest Benach, the President of the Catalonian Parliament. The letter has been signed by over 140,000 supporters from 120 countries, calling for an end to bullfighting in Catalonia.

Mounting international support as Catalonia considers abolishing bullfighting
Days before the Catalonian Parliament votes on whether to end bullfighting in Catalonia, national and international support calling for the abolition of bullfighting is intensifying.

GRAN MANIFESTACIÓ A BARCELONA: ELS CATALANS VOLEM DECIDIR EL NOSTRE FUTUR.

Posem una foto del 1932, perquè sembla que la història es repeteix: els catalans han de sortir al carrer a Barcelona per afirmar-se com a nació i exigir que les decisions que prenen no poden estar sempre sotmeses a altres.

L´article és breu sobre la mani del passat dia 10 de juliol.

11/07/2010

Tal com s'esperava, el 10J passarà a la història de Catalunya com la primera gran manifestació independentista massiva del país. El centre de Barcelona va estar col·lapsat durant tota la tarda d'aquest dissabte pels centenars de milers de catalans que van acostar-se al Passeig de Gràcia. Les senyeres eren minoria davant l'allau d'estelades de totes mides i colors. Des de la Diagonal fins a la Gran Via, tot el Passeig de Gràcia va ser un clam a favor de la independència. No van cridar-se lemes a favor de l'Estatut, no van cridar-se contra la sentència: la immensa majoria de les consignes corejades per la manifestació eren a favor de la independència i l'Estat propi, demostrant així que si en la històrica manifestació de 1977 el país volia autonomia, l'any 2010 Catalunya vol la independència. Els 1.500.000 catalans que van manifestar-se a Barcelona -segons les dades d'Òmnium, reduïdes a 1.100.000 segons la Guàrdia Urbana- aposten de manera massiva per trencar amb Espanya.

1.500.000 persones van assistir aquest dissabte a la tarda a la manifestació del 10-J que va començar poc després de les sis de la tarda en defensa de l'autogovern i en resposta a la sentència del TC sobre l'Estatut. Els carrers adjacents al Passeig de Gràcia eren tan plens que la manifestació no va poder arribar a la destinació i la capçalera es va dissoldre en arribar a la Gran Via de les Corts Catalanes.

Els manifestants, vinguts d'arreu dels Països Catalans, transcorrien el passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes encapçalats per una gran senyera. La mobilització va estar liderada pel president de la Generalitat, José Montilla, el president del Parlament, Ernest Benach, i els quatre expresidents, tots ells fortament escridassats. La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, va assegurar: 'Hi som tots, som molts. Si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi'.

Degut a l'assistència massiva de gent, la manifestació va haver de dissoldre's en arribar a la Gran Via, i a la plaça Tetuan va llegir-se el text reivindicatiu, una lectura a càrrec de l'actor Lluís Soler i l'actriu Txe Arana acabada amb una cantada dels Segadors que va donar per acabada oficialment la marxa.

Font : directe.cat

10 de juliol: SOM UNA NACIÓ.

Sembla mentida que tants anys després hagim de tornar a reivindicar que som una nació, que la voluntat de les persones que viuen en un país s´ha de respectar i que un referèndum no és qualsevol cosa ni es pot menysprear.

Davant de tanta involució política, social laboral i econòmica, ens haurem de posar a caminar.
Si sou de Sants, Hostafrancs, Poble Sec, La Bordeta, Montjuïc, etc. aquest és el cartell.
HEM DE SER-HI TOTS ELS QUE PUGUEM.

AQUÍ ÉS ON SE SEPAREN ELS CAMINS.

Bon article d´en Partal a Vilaweb

AQUÍ ÉS ON SE SEPAREN ELS CAMINS.
La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l'autonomia. Com a país podem optar per indignar-nos i acceptar la situació tot intentant d'arribar al mateix lloc per unes altres vies, com sembla que proposa el president Montilla. Però com a país també podem decidir que el menyspreu institucional amb què ens tracta l'estat ens deslliura de tot pacte, escrit o no, amb Espanya. I ací, a partir d'avui, és on es bifurquen els camins. Es bifurquen traçant, per un costat, la via dels qui a tot preu voldran mantenir-se dins l'estat espanyol i la via dels qui pensem que avui ja és més sensat i prudent de proclamar la independència. La retallada que la justícia espanyola va fer ahir de l'estatut és un fet d'una gravetat política difícil de superar.
Encara no ha estat publicada la sentència, però pel veredicte publicat, ja es pot observar que castiga greument el text estatutari i ataca sense miraments la base central del text. La introducció obsessiva de les referències a la 'indisoluble unitat d'Espanya' és en aquest sentit definitòria de fins a quin punt uns jutges desprestigiats pretenen esmenar la plana no solament al Parlament de Catalunya sinó fins i tot a les corts espanyoles. Sis jutges fan entrar per força en l'ordenament jurídic català un concepte diametralment contrari al que va inspirar l'estatut, ignorant que les majories polítiques votades pels ciutadans no volien incloure-l'hi i no l'hi van incloure. El menyspreu de la voluntat popular per la màxima institució jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. Ni es pot reduir a un detall folclòric. El president Montilla va provar d'aïllar l'atac culpant-ne el tribunal i prou, però no és veritat.
Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut fer; això ho sabem tots. Però no ha volgut. El Tribunal Constitucional, si de cas, és la caricatura ridícula d'un estat en franca regressió. Però la caricatura no anul•la el retrat. Les institucions espanyoles no han fet res per evitar aquest esperpent. Ara no poden pretendre que se'n desentenen aprofitant que, la sentència, només l'hem de pagar nosaltres. Així que ara ens toca de decidir. De nosaltres depèn de restar envescats durant dècades en un estatut inservible que aprofundirà la decadència social, política, econòmica i cultural del país o canviar-lo de soca-rel fent-ne un estat lliure d'Europa. Tothom té dret de triar el futur que considere millor per a Catalunya i d'enganyar-se, si vol; però al final aquesta sentència deixa clar que les opcions són únicament dues:
o decidim nosaltres sols o ells ens imposen les seues decisions.

LA VERITAT AL FINAL DEL CAMÍ (1972, NORD D´IRLANDA)

Les conclusions del dossier Saville, que confirma que va ser l'exèrcit qui va disparar el primer tret, en una de les jornades més sagnants i controvertides dels anys de violència al nord d'Irlanda. El 30 de gener de 1972 l'exèrcit britànic va matar a Derry (Irlanda) catorze manifestants innocents del moviment pels drets civils. Els familiars de les víctimes van dir que feia dècades que esperaven sentir la veritat i han demanat un procés judicial als responsables de la matança.

Tony Doherty, fill d'una de les víctimes del Bloody Sunday va dir a SkyNews que aquest dossier era una rehabilitació de les víctimes: 'S'ha proclamat a tot el món que els morts i ferits d'aquell dia, manifestants pels drets civils, eren tots innocents.'

'Els fets ocorreguts durant el Bloody Sunday són ara prou clars... Els paracaigudistes britànics van anar a Derry i van matar catorze manifestants pels drets civils i en van ferir tretze més. Anaven desarmats, no eren una amenaça, sinó completament innocents', diu el Sinn Féin en un comunicat a la seva pàgina web. Segons aquest mateix comunicat, 'el dossier Saville ha llençat a les escombraries de la història les mentides del dictamen Widgery' (investigació oficial redactada poc després dels fets).

Cinc mil manifestants es van concentrar ahir a la tarda a Derry per celebrar la publicació del dossier. Davant la casa gran de Derry el vice-primer ministre del nord d'Irlanda i dirigent del Sinn Féin, Martin McGuinness, va dir que el seu país havia viscut el procés de pau 'més reeixit del planeta', però que una de les principals dificultats havia estat, precisament, la incapacitat de revisar el passat i de demanar perdó.

I el president del Sinn Féin, Gerry Adams, va recordar que 'les famílies dels morts i dels ferits havien lluitat trenta-vuit anys per la veritat i per la justícia, perquè el govern britànic posés fi a la seva política d'encobriment i d'ocultació'.

El primer ministre britànic, David Cameron, demana perdó

El primer ministre britànic, David Cameron, va demanar perdó ahir pels fets del Bloody Sunday, després de fer-se públic el dossier Saville, que exposa els resultats i les conclusions de la investigació dirigida pel l'ex-jutge de l'Alt Tribunal, Lord Saville. La investigació, començada fa dotze anys, va ser encarregada pel primer ministre d'aleshores, Tony Blair

David Cameron va subratllar que l'actuació 'injustificada i injustificable de l'exèrcit no es podia mitigar de cap manera'; que no es podia defensar la feina de l'exèrcit britànic al nord d'Irlanda defensant allò que era indefensable. I és que la investigació constata que els soldats de l'exèrcit britànic van perdre el control de la situació amb el primer tret: 'Hi va haver una pèrdua general, i greu, de la disciplina dels soldats.'

Segons el dossier, cap dels morts 'no era una amenaça de mort o de ferides greus' per a l'exèrcit; i l'actuació dels soldats britànics va tesar encara més les difícils relacions entre republicans i unionistes. 'Els fets del Bloody Sunday van enfortir l'IRA, van acréixer el ressentiment nacionalista i l'hostilitat contra l'exèrcit i van agreujar el conflicte violent dels anys següents. Tamb&eacut! e; diu que alguns soldats implicats en el Bloody Sunday del 1972 'van testimoniar deliberadament en fals per justificar el foc'.

D'acord amb la investigació, tot i que hi havia armes de foc entre els manifestants, cap de les víctimes no en portava, i totes eren innocents. A més, considera provat que l'exèrcit va disparar conta alguns dels manifestants quan assistien un altre ferit o quan ja eren a terra. També fa esment del rol de l'actual vice-primer ministre del nord d'Irlanda, aleshores membre actiu de l'IRA, Martin McGuiness, que anava 'probablement armat amb una pistola', però que no es pot provar que disparés. En tot cas, McGuiness, 'no va fer cap acció que donés peu a cap dels soldats a obrir foc'.

"ADÉU ESPANYA ?" I EL PERIÓDICO (DE CATALUNYA ?)

A El Periódico un diputat socialista parlava dissabte, arran de 'Adéu Espanya?' de TV3, de la 'inflexió neoliberal' de l'independentisme. Per mirar de desacreditar-lo, és clar. Però ja té gràcia que ho diga el fidel diputat d'un partit que parla fins i tot d'implantar la desocupació lliure.

A El Periódico un diputat socialista parlava dissabte, arran de 'Adéu Espanya?' de TV3, de la 'inflexió neoliberal' de l'independentisme. Per mirar de desacreditar-lo, és clar. Però ja té gràcia que ho diga el fidel diputat d'un partit que parla fins i tot d'implantar la desocupació lliure. Diu Daniel Fernández en el seu article, que signa amb Joaquim Coll: com que l'independentisme no pot superar, segons ell, el fet que la majoria del país se sent també espanyola, s'inventa una via secessionista basada en els diners, que apunta a una ideologia neoliberal –terrible, per tant, segons el seu diccionari. És obvi que l'augment de l'independentisme descol·loca el PSC. Especialment des que hi ha enquestes en què un percentatge dels seus votants es declara obertament independentista. No és una qüestió de xifres i prou. Destacats intel·lectuals acostats al PSC ja parlen obertament del fracàs de la via autonomista, de la impossibilitat de federar-nos amb qui no vol cap mena de federació i de l'obvietat, per tant, que la via independentista s'obri pas, vist que no resta cap més alternativa. El canvi de posició dels batlles del PSC respecte de les consultes sobiranistes és molt notable i significatiu, en aquest sentit. A tot això, el senyor Fernández hi respon amb un eslògan tronat. Que ell fa veure que és ideologia, però que és poc creïble venint del PSOE del senyor Zapatero, un partit que difícilment pot acusar ningú de neoliberal, en vist de les mesures que anuncia per a contrarestar la crisi. A mi, em sembla que allò que el senyor Fernández expressa és més aviat desesperació. (Per cert, El Periódico ja ha eliminat el .cat de la seua web i quan lliges la versió catalana passes a ser es_ca o siga 'espanyol en català'. Cap dubte?)

MORELLA ES MOBILITZA CONTRA LES ACTITUTS DICTATORIALS DEL PP

És impresentable que en ple segle XXI un president amenaci a un Ajuntament i impedeixi rebre informació d´una TV.

Morella es mobilitza contra el tancament del senyal de TV3.

La societat morellana ha començat a mobilitzar-se contra l'obligació de desconnectar el repetidor que permet les emissions de TV3, que la Generalitat Valenciana ha fet arribar per carta a l'Ajuntament de Morella. L'associació Centre d'Estudis dels Ports ha fet públic un comunicat en què expressa 'la més enèrgica condemna, repulsa i fàstic per l’ordre de la Generalitat' i anuncia suport incondicional a l'ajuntament i mobilitzacions, si acaba consumant-se el tancament.

El batlle de Morella, Ximo Puig, en unes declaracions a VilaWeb, considera l'ordre del Consell 'insòlita, autoritària i incomprensible en temps de globalització de la informació'. Més encara: 'Estudiarem solucions de caràcter legal i, si no podem fer-hi res, haurem d'acatar eixa ordre impresentable.' De fet, si l'ajuntament no tanca el repetidor abans de dilluns, el consistori haurà de pagar una multa que pot ser de mig milió d'euros a un milió. Puig ho considera 'un atemptat molt greu', però entén que l'ajuntament no pot arriscar-se a haver de pagar la multa.
Puig també va recordar ahir que el ple municipal de Morella havia aprovat per unanimitat el mes d'octubre passat una moció de suport a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) Televisió Sense Fronteres impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), 'perquè volem que hi haja reciprocitat entre canals autonòmics i que siga el ciutadà qui trie'.
Finalment, va recordar que els dies 12 i 13 de juny es feia la festa de la Taula del Sènia, que esdevindrà també un espai de reivindicació contra aquesta decisió del govern de Camps i en la qual espera que encara es pugui continuar veient TV3 a Morella.
Per tot plegat moltes entitats i associacions han començat a fer crides a mobilitzacions aquest cap de setmana per a impedir el tancament del repetidor.
.

DELTA DEL NIGER: LA VERITABLE CARA DE L´IMPERIALISME ( 2ª part).

El Delta del Níger: La merda del diable.

Cada any de tots aquests últims cinquanta la població del delta del Níger ha hagut de suportar vessaments de petroli d'igual magnitud que el de l'Exxon Valdez, segons càlculs d'Amnistia Internacional. En cas de vessaments accidentals per errors tècnics o deficiències d'uns equips vells i deteriorats, les companyies solen dir que són sabotatges per poder obrir un procés judicial que endarrerirà el procés de neteja i d'indemnització de la comunitat afectada. De sabotatges, n'hi ha, evidentment. Però, segons especialistes que han estudiat els litigis legals, hi ha indicis molt clars que les empreses petrolieres se serveixen de les falses acusacions de sabotatge per estalviar-se de pagar indemnitzacions. A banda els vessaments accidentals, al delta, també s'hi aboca 'aigua produïda', és a dir: la que puja del subsòl, amb el cru i el gas resultant de l'extracció. 'Centenars de tones de petroli, amb les altres substàncies potencialment tòxiques, es descarreguen al delta amb les aigües residuals, assegura Amnistia Internacional, però hi ha pocs indicis que les empreses o el govern controlin l'impacte d'aquests abocaments en la qualitat de l'aigua, en els bancs de peixos o en la salut humana.' El delta del Níger, un dels deu ecosistemes humits més importants del món, té una naturalesa mutant pels efectes atribuïbles a les multinacionals extractives. Segons un 'Estudi Ambiental del delta del Níger', fet els anys noranta, i mai no publicat: 'Moltes categories d'ús de la terra que no existien el 1960 han anat adquirint importància, progressivament. Per exemple, canals dragats, llocs per a cremar-hi gasos, rases de drenatge, oleoductes… L'i! mpacte considerable de les activitats de producció de petroli també es fa evident en l'emergència, en el paisatge, d'unes altres categories de terres com ara boscos afectats per la intrusió d'aigua salada, manglars submergits, terra dragada i superfícies obertes pelades.' Amb tota la raó, aquí n'hi ha que, del petroli, en diuen la merda del diable.
Goi, poble fantasma
El desembre passat, un jutge neerlandès va obrir la porta a una possible allau de reclamacions legals contra la Shell per degradació ambiental, quan va acceptar una demanda contra la companyia per contaminació deguda a abocaments de petroli als pobles d'Oruma, Goi i Ikot Ada Udo. Em decideixo a visitar Goi, un poblet de pagesos i pescadors d'Ogoniland. La Shell no hi opera des que en fou expulsada els anys noranta, però la gent es troba igualment exposada a la contaminació dels oleoductes o a la que porten les marees a la costa. A Goi va haver-hi un vessament grandiós de l'oleoducte Trans-Níger, l'any 2005. A més a més, es va incendiar i va cremar arbres, manglars, cases, barques de pesca i va intoxicar aigües i peixos. Shell va haver de treballar trenta-tres mesos per netejar la zona. Han passat cinc anys del desastre i els efectes encara hi són ben visibles. Goi és un poble fantasma, de te! rres negres i aigües mortes, que formen una bromera marronosa, a tocar de la riba, una massa fangosa, fosca, greixinosa, on encara hi ha clavats, com restes fòssils, trossos de troncs, restes d'arbres morts, carbonitzats. És un paisatge immòbil, mort, espectral. Els joves han abandonat aquest poble ferit de mort. 'És la segona vegada que la gent fuig de Goi. La primera va ser fa molts anys, abans que jo nasqués', em diu un home d'una trentena d'anys que ha accedit a tornar al seu poble per acompanyar-m'hi. 'La gent del poble va enterrar un home viu perquè havia fet "gri-gri", bruixeria, per matar un germà seu. Després, la por els va impedir de viure-hi. Això que ha passat ara sembla una maledicció dels déus que ens han ruixat amb la merda del diable i amb les flames de l'infern. Però ho sabem molt bé. No és un "gri-gri". És culpa de la Shell, que voldria exterminar-nos, a! tots, i convertir tot el delta en un immens camp petrolier.'
Un vell esquelètic prepara la canoa per sortir a pescar. Es mou sense esme. Sembla molt cansat. La fusta de la barca, construïda d'una peça, amb el tronc buit d'un arbre, és renegrida per culpa de l'incendi. Sembla que encara es respiri un aire tòxic, de petroli incandescent. Quan un raig de sol toca la superfície d'aquestes aigües estancades, s'hi veuen taques tornassolades, llefiscoses. 'Encara que ho van netejar, sovint tornen a aparèixer taques a l'aigua, no sé si són restes que surten del fons i pugen a la superfície o greixos que es desprenen d'aquells manglars morts d'allà baix', comenta el vell pescador, assenyalant l'horitzó amb un rem socarrimat. 'Les platgetes encara són negres, el petroli amara molt profundament la terra i, encara que netegis la superfície, rebrota. Ens hem quedat sense res. La pesca és fatal. Cada vegada hem de remar més hores pe! r trobar bancs de peixos. Tot i amb això, sovint, quan els esventrem, fan pudor de petroli. I les dones, que pesquen gambes, crancs i crustacis, han de caminar moltes hores per trobar-ne. I es cansen, ja no quedem sinó els vells, els qui no podem anar enlloc. Aquesta merda ens ho ha empastifat tot, fins al fons del fons de l'ànima', sentencia, clavant amb ràbia el rem al fang negre, com si volgués rematar la terra d'una ganivetada.
Bodo, el pont de la mort
Més tard, vaig a Bodo, poble de pescadors ogoni que dóna nom al Bodo Creek. Al subsòl de Bodo hi ha grans jaciments de petroli i de gas, i hi opera la Shell Development Company of Nigeria Limited (SPDC). A la rodalia, hi ha pous de petroli, oleoductes transnigerians i una estació de subministrament, amagada entre els espessos i gairebé impenetrables manglars. El paisatge és similar al de Goi, però aquí encara hi viu gent, perquè el petroli vessat l'any 2008, durant tres mesos, no es va incendiar. Al principi, la Shell, sense visitar la zona, va engegar una campanya mediàtica contra Bodo, al•legant que el vessament era causat per un sabotatge, la qual cosa va endarrerir la neteja i la solució del desastre. Kpoobari Patta, president del consell dels joves del poble, m'explica: 'Tenim molts maldecaps per culpa de Shell, de Gitto Construzione i del govern. El riu és la nostra vida i ara! el riu és fet malbé per culpa dels vessaments. Quan vam anar als tribunals, van provar de subornar-me perquè callés. Ara, finalment, han hagut d'acceptar que va ser un "equipment failure". Ho ha dit la llei, però encara esperem solucions i compensacions. Alguna vegada ens han enviat la policia, la Joint Task Force. Han detingut innocents. Ens van amenaçar de matar-nos. Tenim por. Si van matar Ken Saro-Wiwa sense que els tremolés el pols, amb mi, no gastarien ni una bala. Em tirarien als cocodrils. Benvingut a Nigèria, 'my brother'. Explica al món això que passa aquí, sisplau. Gràcies.'
La xafogor és aclaparadora i, al carrer, no hi passa ni gota d'aire. Patta apaga el ventilador estrident i em convida fer una cervesa. S'agraeix. És diumenge i el bar és tancat. Anem a casa d'un amic seu, Michael Kobah, que es dedica a la reforestació, em diu que a més de la neteja del petroli vessat també cal plantar arbres sans, per regenerar la vida i el paisatge. Ell ho fa pel seu compte, voluntàriament, i també fa cursets de conscienciació als escolars i a qui el vulgui escoltar. Treu una ampolla no encetada de Rémy Martin, però en aquest clima, el conyac és droga dura, m'estimo més la cervesa. Ells també. A poc a poc, s'hi van afegint amics seus. Tots són pescadors. Per culpa de les obres, m'expliquen, ara, per comptes d'haver de remar mitja hora fins a un banc de peixos, de vegades, hi estan dies. Ens han tallat els accessos als llocs de pesca, sense demanar-nos permís.
Una empresa italiana de construcció, la Gitto Construzioni Generali, causa molts inconvenients a Bodo. La indústria petroliera i les instal•lacions que la formen requereixen bones comunicacions en una àrea on el mitjà habitual és la barca. Gitto construeix una gran carretera i un pont que passa pel poble. Sovint aquestes activitats són una font més de degradació de la vida i del medi, perquè l'acció de les excavadores arrasa camps de conreu, remou el fons marí i els rius, altera els corrents, foragita els bancs de peixos i sovint fa que es barregin aigües dolces i salades, en detriment de la fauna marina i de les reserves naturals d'aigua potable amb què comptaven els vilatans des de temps immemorial. La gent de Bodo acusa els italians d'haver-se negat a fer un estudi d'impacte ambiental abans d'emprendre la construcció. És una empresa que obté molts projec! tes milionaris del govern federal. Diu la llegenda, i ho subratllo, que estaven vinculats als italians que s'encarregaven de la seguretat personal del dictador militar Sani Abacha, que féu penjar Ken Saro-Wiwa i vuit caps ogoni l'any 1995. Que ells el van matar, tot i que la versió més comuna sosté que va morir en companyia de dues putes índies per sobredosi de viagra. Mai no se sabrà de cert què va passar, però és clar que des d'aleshores els italians gaudeixen de tota mena de favors del govern, és a dir, dels que han accedit al poder després d'Abacha.
M'ensenyen la foto d'un cadàver d'una dona amb mitja cara en carn viva. És la difunta senyora Apii Legbara, una de les quatre víctimes mortals de l'accident del 27 de gener passat, per culpa de les obres del pont que Gitto aixeca. Com que em costa d'entendre les causes de l'accident, després de fer unes cerveses més, anem cap a les obres, amb tres cotxes. 'Ara ja no hi són. Han plegat de treballar. Hi podrem entrar.' Passem a tota velocitat un rètol que diu 'Dangerous area. Keep out' i aparquem davant un mena de plataforma provisional que fa de pont del transport de materials per a construir un pont elevat, com d'autopista, a mig fer. Hi ha un pobre vigilant armat, sota un arbre; damunt una tauleta hi ha una imatge gegantina d'una marededéu. És un home més aviat escanyolit i no gosa dir res. Anem al pont i faig fotos. Immenses taques de petroli suren en l'aigua. L'aire fa pudor de petroli. Treballo amb ! tota tranquil•litat, mentre els joves atabalen el vigilant amb queixes i protestes. M'expliquen l'accident. Ara s'entén. Té solta. El pont ha obstruït el pas natural de l'aigua. Si l'amplada del riu era de trenta metres, ara només és de dos o tres, i això fa que en moments de corrent fort aquest espai sigui un xuclador. Les barquetes tornaven remant, s'havia fet fosc, el corrent les va arrossegar, no van veure el pont, no van ser a temps d'ajupir-se i de passar per sota. Els caps de les dones van topar violentament, per sorpresa, amb la passarel•la. Les protestes i els crits pugen de to. Apareix un altre home armat. Fa un gest de no voler fotos. Més val tocar el dos. Ens enfilem als cotxes i sortim rabents. A Barcelona, cercant informació sobre Gitto Construzioni Generali, descobriré que l'amo de l'empresa, Domenico Gitto, és sicilià i, segons fonts diverses, vinculat al clan Provenzano