UN GOVERN ESPANYOL MENTIDER.

Tothom deia que Rodríguez Zapatero era un gran mentider, però tot es pot superar... Ara el Govern del PP puja impostos (IVA) i s´atreveix a dir el mateix dia que "no puja impostos". El Ministre espanyol Montoro vol passar a la història recent i

està superant les previsions: "El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha negat aquest dissabte que el govern espanyol hagi pujat impostos. "No pujarem impostos a Espanya, canviarem la ponderació dels impostos a Espanya per afavorir el creixement i la creació d'ocupació", ha argumentat després que el consell de ministres anunciés una pujada de l'IVA per al 2013. "Els contribuents no pagarem més impostos. El que farem és, en la mesura que l'evolució econòmica ho vagi permetent, canviar la ponderació d'impostos en clau europea", ha insistit Montoro, que ha participat en el congrés del PP a La Rioja. La prioritat del govern espanyol, ha continuat, és l'ocupació i la creació d'activitat econòmica. "I per això hem de canviar la ponderació dels impostos", ha subratllat".

L´ESPANYA IMPOSSIBLE DEL PP.

Les decissions que va prenent aquest govern espanyol del PP amb majoria absoluta cada vegada son més alienes a la població. Ara que li veuen les orelles al llop, alguns dels seus votants (els de la majoria absoluta) diuen que ells només els van votar "per fer fora al PSOE". Tot el legítim que vulguin, però molt trist que s´hagi de votar en contra d´algú en compte de votar el que un pensa. Històricament, entrem en una altra dinàmica altament perillosa, amb un partit que governa sol, sense idees en el terreny econòmic, social, ni tampoc polític. L´Espanya que ens proposen és una Espanya caducada històricament, amb uns personatges bastant surrealistes amb un atur impossible de controlar, amb uns índexs econòmics que no es recuperaran en 5 anys (com a mínim), amb un despreci de tot el que no és la seva mentalitat centralista i amb el futbol utilitzat com una qüestió d´estat. Us proposem la lectura de l´article d´en Xavier Montanyà (molt crític, evidentment), però amb un repas històric prou interessant d´aquesta Espanya impossible que ens proposen, seguint el fil biogràfic d´una persona (la vicepresidenta actual del govern espanyol). Xavier Montanyà 26.04.2012 Soraya Maribàrbola, monja i minyona.

Soraya, eterna portaveu de males notícies, les anuncia i s'hi complau, com aquell qui renya el gos o el nen babau. Malviure omnipresent. Mona repel·lent. Rata sàvia, xica i ballarica. Irrita i enceta com poll de caserna. Dels que desen al cap la sang que xuclen. Xucla i s’infla. Com paparra encastada a l'orella d’ase. Si l’esclafes, esquitxa sang. Capgrossa, diminuta i estrafeta. Cuc femeter. Amb aquell crepè de perruqueria de poble de la Manxa, de quan les folclòriques ballaven al Pardo i escalfaven braguetes de guàrdies civils. De plom tenien els cranis. Ella, el cul. Així s’aguanten sempre dretes, ben tibadetes, les nanes de Valadolid. Com els saltamartins. En què pensaven els seus pares, quan van posar el nom de Soraya, monja i minyona, al seu gripauet castís? A fotre'ns. I ho han aconseguit. És una plaga bíblica. Un verí ancestral. Va a les Corts, com les ravaleres del Lazarillo de Tormes. La 'faca', a la faixa. Els diners, als enagos. El càntir, a les anques. Les mitges, impregnades de la pols dels camins d’Espanya. Ulls d’encanteri. De rebotiga de bruixa. De monja perversa. Cor eixut. Si riu, sembla que rebenti una pianola. Totes les tecles disparades, a punt de saltar enlaire. Podria haver sortit d’una sarsuela. Podria ser l’amant cega de Sancho Panza. O una minyona tísica de 'Fortunata y Jacinta'. De les que menjaven cigrons rancis i esnifaven lleixiu. El cor se’ls tornava agre i la pell se’ls clivellava, com a les serps velles. Ulls de poll, bigoti, i verola per a tota la vida. O dona de vida alegre, confident de la policia, nascuda d’un deliri de Pio Baroja. Borbònica tap de bassa, Maribàrbola, la nana hidrocèfala, de 'Las Meninas'. Aquell ésser terrible que no cap sota una boina. Malèfic. Una cara que concentra totes les deformitats morals i humanes dels Borbons. La cara d’Espanya. Les cares de Bélmez, que apareixen i desapareixen. Veus de l’ultramón. Revifalles de l’Espanya negra. La que no s’acaba mai. La de la Inquisició, les casernes, la Legión, la llei de fugues, el cilici i l’escopidora. La que crema dissidents, arrasa pobles, prohibeix llengües, odia el pensament, marca amb foc els esclaus i extermina els indígenes d’ultramar. Com totes les subalternes borbòniques, ha fet de tot. Hi havia una legió de nans a la Cort. Bufons, confidents, escrofulosos i desgraciats. És filla d’aquesta saviesa acumulada. Secular. Asexuada. Polièdrica. En unes altres vides, podia haver estat majordona del cardenal Segura, pedicura de Franco, practicant de Carmen Polo, dona-torero a Valdemoro, dida de Rouco Varela, taxista a Palència, capitana de la Sección Femenina, modista de la duquessa d’Alba, institutriu dels Samaranch, mestra de catequesi d'en Duran, cangur dels Vidal Quadras i dels Bertran i Musitu, o jardinereta de la Pitita Ridruejo. Podia haver fet carrera de vident televisiva, allà, als seus erms de la Manxa; en canvi, en s l’han feta vice-presidenta del govern espanyol. Tots els seus antics amos, del centre o de les províncies, l’adoren, li riuen les gràcies. Diuen que, en aquell caparrot, hi cap tota la tasca de govern, tot ho controla i, a més, escriu els discursos al 'gran papissot'. La nana Maribàrbola. Una de les moltes incògnites de 'Las Meninas'. Diuen que quan Théophile Gautier va veure l’obra, exclamà: On és el quadre? Avui, si et mires de prop el quadre, el pessebre vivent de les corts, els mítings, les desfilades militars, les caceres o les festes majors, tens la mateixa sensació. On és Espanya? I cosa pitjor: on som nosaltres? Som? Què som, si acatem ordres dels estrafets de la cort dels borbons? Maribàrbola i nosaltres. L’esperpent. Valle-Inclán n'hauria fet una gran comèdia. Vidriòlica. Només li falta la boina. Vermella. De requetè.

LA PESTA BORBÒNICA (ARTICLE EN RELACIÓ AMB ELS BOMBARDEJOS ESPANYOLS AL RIF 1924-26).

Article d´en Xavier Montanyà, sobre uns fets del 1924-26 dels quals no es va responsabilitzar ningú històricament.
No és estrany, la responsabilitat era de l´avi del borbó actual i de l´avi del soldà del Marroc.

La pesta borbònica

Matar i cardar, i no precisament elefants, han estat, de fa segles, les estratègies bàsiques dels Borbons per a mantenir-se en el poder. M’alegra, però també em sorprèn, que tanta gent s’hagi indignat ara amb el rei perquè mata animals, viu com un maharajà a costa nostra, aprofita per fer negocis i defuig la feina quan els seus súbdits pateixen. Ho ha fet sempre, això. I més. Com a digne descendent que és d’una dinastia reial. Anacrònic grup d’éssers que es diuen superiors i que justifiquen el seu poder en la gràcia divina i en la de les armes. I que l'amplien per la via matrimonial, la riquesa i les propietats, tot plegat amb un vernís de corrupció. Però el seu cas encara és més pervers. És el successor elegit per un dictador feixista, autor de crims contra la humanitat amb tendències genocides. Caçar elefants és un joc de nens, per a un Borbó com Juan Carlos.

Algun dia potser sabrem quina va ser la seva implicació en el 23-F, o per què és un cap d’estat exempt de responsabilitat en crims d’estat, com els del GAL. És un cap d’estat irresponsable. Potser perquè va heretar els privilegis del seu pare polític, Franco. Mentrestant, convé recordar que la seva família, tradicionalment, ha protagonitzat episodis històrics molt sanguinaris, sovint silenciats o minimitzats. Sense anar més lluny, Alfons XIII, el seu avi, va ordenar el primer bombardeig aeri de la història amb bombes químiques contra la població civil. L’estat mai no ha volgut acceptar-ho oficialment, però hi ha proves més que evidents que l’exèrcit espanyol, entre el 1923 i el 1927, va tirar gas mostassa contra els rifencs del nord del Marroc, desobeint la prohibició del Tractat de Versalles (1919). Era la venjança pel desastre d'Annual (1921) en què van morir uns 10.000 soldats espanyols. Alfons XIII i els seus generals, incompetents en el camp de batalla, van comprar gas mostassa a francesos i alemanys. El rei, gran partidari del mètode, va fer construir la Fàbrica d’Armes Químiques de la Marañosa, amb l’ajut de tècnics alemanys.

El bombardeig de Xauen va ser el precedent del de Gernika. No obstant això, de Xauen, no se’n sap res. Ni mai ningú n’ha acceptat la responsabilitat. Allò va ser un genocidi, l’abast del qual, en víctimes i conseqüències, és difícil de documentar perquè el Marroc impedeix la investigació. Els rifencs es van revoltar alhora contra el soldà i contra els espanyols. Segons l’investigador Sebastian Balfour, es van fer servir centenars de milers de quilos de gas mostassa. Entre el 22 i el 23 de juny de 1924 se'n van tirar uns 10.000 quilos. Els bombardeigs van ser quasi diaris fins el 1926, quan començaren a ser més puntuals. Us recomano el documental “Arrhash” (www.arrhash.com) de Javier Rada i Tarik El Idrissi, d’Alhucemas. De nen, Tarik havia sentit explicar que la gent es moria d'una manera terrible, com les rates. Els cossos supuraven. Si tocaves una pedra et cremaves. Si bevies l’aigua dels rius t’enverinaves. Molts van passar temps tossint i tossint fins a morir. I amb els anys, diuen, s’han multiplicat els casos de càncer en comparació amb les altres regions del Marroc. “Arrhash”, vol dir verí, el verí que plovia del cel, la pesta borbònica.

PS. El 2007 ERC va fer una proposició no de llei al Congrés perquè el govern espanyol reconegués els fets i indemnitzés les víctimes, però va ser rebutjada amb els vots del PSOE i del PP.

ÉS UN FRAU DIR QUE L´ENERGIA NUCLEAR NO EMET DIÒXID DE CARBONI.

Vicent Martínez Sancho: 'És un frau dir que l'energia nuclear no emet diòxid de carboni'

Martínez Sancho explica a Mètode el llarg viatge que fa l'urani des que s'extrau fins a la producció d'electricitat a les centrals nuclears.

Vicent Martínez Sancho (Simat de la Valldigna, 1943) ha exercit com a professor de Física a la Universitat de València durant més de quaranta anys. Tot i destacar per escriure la primera obra en català per a l'estudi de la física a la Universitat, també ha publicat obres en el camp de la relativitat i la física nuclear. Aquesta vegada ens sorprèn amb 'L'ús de l’energia nuclear (Homo sapiens?)' (Bullent, 2011), un assaig en el qual el físic es posiciona d'una manera taxativa contra l'ús que fem de l'energia nuclear.

- El seu darrer llibre, 'L'ús de l’energia nuclear (Homo sapiens?)', analitza el model energètic actual i les seues conseqüències. Segons assegura vostè, la malversació energètica que practica l'ésser humà no el fa mereixedor del terme 'Homo sapiens'?
- No és exactament així. Jo no faig un enfocament econòmic, jo no parle de malversació energètica. Sinó d'atemptat contra la vida –que és bastant més greu–, perquè fins i tot els que fan el negoci també surten perjudicats, encara que no ho sàpiguen. Respecte a la denominació 'Homo sapiens', la trobe desafortunada perquè una persona sàvia és una persona que és intel·ligent, que és prudent, que té serenitat... Creus que Carl von Linné hauria encunyat el terme 'Homo sapiens' si haguera conegut Hiroshima i Nagasaki? Jo crec que no.

- Mentre estava escrivint aquest llibre, va esdevenir l'accident de Fukushima. No va arribar a pensar que açò es tractava d'un fet malastruc?
- Justament així el citava en el llibre i citava el cas de l'esglai que va produir l'accident de Kashiwazaki-Kariwa, a l'altra banda del Japó, pràcticament a la mateixa latitud. Allí va ocórrer un sinistre i quasi va endur-se tot. I acabe el meu primer capítol del llibre preguntant-me què passaria si el terratrèmol haguera augmentat un grau d'intentsitat. A l'endemà mateix, va ocórrer el desastre de Fukushima. Recorde que les primeres notícies només parlaven del tsunami i del terratrèmol. No varen dir res de la central nuclear durant moltes hores.

- Pensa que Fukushima tindrà les mateixes conseqüències a llarg termini que Txernòbil?
- És prompte encara, però acabarà com Txernòbil i com Maiak. És a dir, allà no hi ha cap solució per molt que diguen. El que passa és que ara s'ha de construir un sarcòfag per damunt perquè per moltes generacions hi haurà una fuita de radioactivitat encara que siga mínima. Jo crec que serà un desastre pitjor que Txernòbil. La radiació emesa per Txernòbil va ser 500 vegades superior a la que va desprendre la bomba atòmica sobre Hiroshima l'any 1945. Llavors varen ser evacuades 350.000 persones en una zona de 150.000 km². Això és 5,6 vegades la superfície del País Valencià. Si ara esclatara Cofrents, ja ho sabem, hauríem d'emigrar.

- I en quina mesura s'emet CO2 a l'atmosfera durant el procés de generació elèctrica en les centrals nuclears?
- En primer lloc, quan parlem de la fissió nuclear, cal dir que aquesta forma part d'un drama en tres actes. Un primer acte és l'enriquiment de l'urani, un segon és la mateixa central nuclear i el tercer, i més dramàtic de tots, són els residus radioactius. La funció de la central nuclear és només la d'escalfar aigua, per tal que el vapor moga el generador que produeix l'electricitat. Per tant, en la central nuclear, l'urani fa el mateix paper del petroli o del carbó en una altra central termoelèctrica: escalfa l'aigua i produeix vapor. Els defensors de les centrals nuclears argumenten que no es produeix CO2, i això és parcialment cert. Però és que s'obliden del primer i del tercer acte: del drama. Els defensors de les nuclears diuen que no s'emet CO2, un dels gasos causants del canvi climàtic, en el procés de generació d'electricitat en les centrals nuclears. Però en el procés que hi ha des de la pechblenda –mineral del qual s'extrau l'urani–, fins l'enriquiment de l'urani, sí. S'ha emès utilitzant energia convencional per buscar les mines de pechblenda, per extraure-la i per transportar-la. Això significa una generació i una utilització d'enorme quantitat d'energia procedent de combustibles fòssils. Després comença el procés de separació de l'urani, que també n'implica: és consumir energia per produir més energia. Això que diuen que l'ús de l'energia nuclear no emet CO2, això és un frau! Sóc la primera persona que denuncie obertament açò en el meu llibre.

Andrea Torres és estudiant de la Universitat de València.

Llig l'entrevista a Vicent Martínez Sancho completa a la revista Mètode.

RASQUERA ENFRONT LA HIPOCRESIA MEDIÀTICA .

La hipocresia dels "nostres" governants és infinita.
És tant infinita que Rasquera (un petit poble de la Ribera d´Ebre)no existia fins ara. A Rasquera han passat moltes coses aquests darrers anys (com a tot arreu): han hagut de patir l´enfonsament del sector agrícola i del sector ramader, la instal.lació de centrals nuclears, el perill de transvassaments del riu Ebre, els incendis forestals, les sequeres etc. etc. Però Rasquera no existia per a cap mitjà de comunicació "estatal". Patien sols.

Ara que impulsen una plantació de marihuana per a l´Associació Cannàbica Barcelonesa, Rasquera ha començat a sortir a tots els mitjans catalans, espanyols i internacionals (fins i tot al "Financial Times").
Hem arribat a ser tant hipòcrites que és més important si es planta o no marihuana que el perill de tenir dues centrals nuclears a uns 30 km del poble o de rebre l´impacte d´una crisi que ha colpejat fort sobre el sector primari.

Actitut hipòcrita també la d´obrir "diligències". Poden ser tot l´ajustades que es vulgui judicialment, però denota que no han entés res des de l´aparell político-judicial.
Aquest poble ha buscat una sortida a una crisi que ens afecta a tots. No han demanat almoina, ni subvencions, han fet un projecte i intenten tirar-lo endavant. I a més van organitzar un referèndum (aquella paraula maleïda que és fins i tot anticonstitucional) i l´han guanyat, però no amb prou percentatge.
Però també cal pensar a quants polítics (fins i tot internacionals) els agradaria saber que els seus projectes tindrien el suport d´un 56 % de la seva població. No cal anar gaire lluny molts dels nostres governants tenen un suport de la meitat d´aquest percentatge.

Trist, molt trist el que ha passat a Rasquera. I no ho dic pels rasquerans (han estat a l´alçada de les circumstàncies), sinó de diferents sectors (polític, judicial, mitjans de comunicació, etc.) que han intentat convertir el tema en una atracció, però sempre deixant clara la seva posició hipòcrita: " a Rasquera ho tindran difícil".

Caldria que tots plegats gastessin tanta energia quan els rasquerans demanen que tanquin les centrals nuclears, que no es mercadegi amb l´aigua del riu o senzillament que puguin viure en el seu poble i no hagin de marxar.

Us pengem una noticia breu emesa fa uns minuts pel diari El País. Ara Rasquera ja existeix a La Vanguardia, però fins i tot existeix a El País, La Razón o l´ABC d´Espanya (mentre duri la marihuana, després tornaran a ser invisibles).

"El Ayuntamiento de Rasquera (Tarragona) lo tendrá difícil para llevar adelante su proyecto de impulsar una plantación de marihuana a gran escala para la Asociación Cannábica Barcelonesa de Autoconsumo (ABCDA).

Según han confirmado fuentes de la delegación del Gobierno en Barcelona, el juzgado contencioso administrativo número 1 de Tarragona ha admitido a trámite un recurso presentado por la Abogacía del Estado, dependiente del Ministerio de Justicia, para frenar iniciativa. El Gobierno presentó el recurso el pasado 30 de marzo contra el acuerdo del pleno del Ayuntamiento de Rasquera, en el que se aprobó ceder terrenos de la localidad para plantar cannabis a gran escala. Este proyecto se enmarca dentro de un plan anticrisis del Consistorio que pretende sanear las cuentas municipales. ABCDA pagaría 1,3 millones en dos años por el cultivo de cannabis. El pleno del Ayuntamiento de Rasquera lo aprobó el pasado 29 de febrero con los votos de los cuatro concejales del equipo de gobierno, ligados entonces a ERC. En cambio, los tres regidores de la oposición, de Convergència i Unió, se rechazaron la iniciativa.

La Físcalía de Tarragona, en paralelo, también abrió diligencias informativas. Según confirma el fiscal jefe de Tarragona, Xavier Jou, el Ayuntamiento de Rasquera les facilitó copias de acuerdos, expedientes y documentación, pero esta semana han pedido más información. “Lo hemos estado analizando, y hemos solicitado más aclaramientos”, ha afirmado este viernes Jou.

Los vecinos de Rasquera celebraron una consulta popular vinculante este martes para aprobar el polémico plan anticrisis. Un 56% de la población dió luz verde a la plantación de marihuana a gran escala en la localidad".

13 EROs al dia a Catalunya.

Aquesta és la realitat laboral d´aquest país, Catalunya, afectat directament per una crisi que pot ser molt llarga.
En aquesta situació encara ens oposem més a les retallades socials, al mateix temps ens oposem totalment a que l´Estat espanyol continiu treient beneficis de "una región rica" que en diuen a Catalunya.
Amb l´asfixia de les retallades i la del Govern espanyol només podem esperar l´enfonsament del país. I això no és una opinió partidista, és una opinió real. La mitjana catalana de 13 EROs al dia durant un any (i continua) no es pot aguantar durant gaire temps:


La sagnia del tancament d'empreses per una de les pitjors crisis de la història recent és absolutament tangible. Ho demostra les xifres del departament d'Empresa i Ocupació presentades al Parlament en resposta a les demandes del grup parlamentari del PPC.

Segons el departament que dirigeix Francesc Xavier Mena, durant el 2011 s'han presentat 3.367 Expedients de Regulació d'Ocupació, xifra que suposa un increment del 3,63% respecte el 2010 quan se'n van registrar 3.249.

En concret, el Departament d’Empresa i Ocupació va autoritzar l’any passat un total de 3.128 expedients, dels quals el 83% van ser de suspensió o de reducció, i només el 17% va ser d’extinció. Del total d’expedients autoritzats, el 95% van ser amb pacte entre les parts i el 5% sense pacte. Una mitjana, si es tenen presents els dies laborables de 13 ERO al dia.

El nombre total de treballadors afectats durant el 2011 per expedients autoritzats va ser 47.506, (el 2010 varen resultar afectats 58.261), d'aquests 8.035 es van quedar sense feina de manera definitiva; 19.042 en suspensió de feina i 20.429 van veure reduïda la seva jornada.

(informació de Nació Digital)

AZAWAD: LA INDEPENDÈNCIA O LA MORT LENTA.

Un toc d´atenció internacional del poble de l´Azawad. Fa anys que es debaten contra l´ofegament de l´estat malià.
Això sembla que no ha preocupat gaire al món occidental, però ara amb la independència es posen les mans al cap (especialment els francesos i els nordamericans).
Francament, més val que siguin ells els que decideixin el seu futur que no pas que segueixin una mort lenta oblidats del món.

Aprofitem per posar un article d´opinió de Nació Digital:

Una independència més
Ahir es va proclamar un nou estat: Azawad. Es tracta de la part del nord de l'actual República de Mali i és la franja més al sud del Magreb. Culturalment, lingüísticament i geogràficament es tracta d'un territori ben definit, amb predomini dels tuaregs. Porten dècades denunciant tota mena d'abusos de l'exèrcit malià, que els ataca amb armament de guerra. Amnistia Internacional, en un informe d'aquest mes de febrer, demanava que el govern de Mali deixés de bombardejar els civils. Una de tantes guerres ferotges que no interessen a Occident.

Però ara a el Moviment Nacional d'Alliberament d'Azawad (MNLA, en les sigles en francès) ha aprofitat el suport de la població civil i la confusió pel cop d'estat a Bamako per controlar la major part del territori i declarar la independència d'Azawad. Proposen una república laica, democràtica i respectuosa amb les resolucions de Nacions Unides.

I, paradoxalment, és ara que el món s'interessa per Azawad. Els estats veïns, la Unió Africana i França han rebutjat la declaració i tots diuen apostar per "una solució dialogada". Ja veurem quin és el futur d'Azawad, però una cosa ja han aconseguit: són un subjecte polític visible internacionalment. Per primer cop, algú s'interessa per ells. L'alternativa era esperar, pacientment i en silenci, a que l'estat malià els acabés liquidant.
salvadorcot@naciodigital.cat