Sembla que finalment tots es van adonant (també a nivell internacional) de qui és realment la FAES i el seu líder Jose mari Aznar.
És interessant llegir el text de Greenpeace (directament del castellà):
Tras las declaraciones del Sr. José Maria Aznar del 22-10-2008.
Greenpeace incluye a la FAES en su lista negra del cambio climático
El responsable de Cambio Climático y Energía de Greenpeace España, José Luís García, ha incluido a la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) en una campaña organizada desde Estados Unidos para desacreditar a la ciencia sobre la realidad del cambio climático.
García ha hecho esta apreciación a los periodistas antes de presentar el "Informe Renovables 100 por cien', dentro de las VII Jornadas Abulenses de Energías Renovables, organizadas por la Diputación abulense, el Ayuntamiento de Avila, la Universidad de Salamanca y la Universidad Católica, entre otros.Allí se ha referido a las declaraciones del ex presidente del Gobierno José María Aznar, que ha considerado el cambio climático como una teoría "científicamente cuestionable" durante la presentación del libro 'Planeta Azul (No Verde)', del presidente de la República Checa, Vaclav Klaus.Para el representante de Greenpeace, se trata de un postulado "totalmente acientífico, que se aleja completamente de lo que la ciencia está diciendo hoy en día" acerca del cambio climático "provocado por el ser humano", cuyas consecuencias, a su juicio, pueden ser "gravísimas si no se actúa de inmediato".
García ha asegurado que el cambio climático es "una realidad" sobre la que "si no se actúa a tiempo, en cuestión de pocos años puede ser demasiado tarde".
Desde su punto de vista, en este asunto hay "intereses creados muy fuertes", cuyo objetivo final es conseguir que "esta realidad científica no se conozca o sea distorsionada", lo que en su opinión "no es casualidad"."Esta campaña, a la cual lamentablemente se ha sumado la FAES para desacreditar a la ciencia, está organizada desde Estados Unidos por sectores muy concretos de las multinacionales del petróleo", ha argumentado José Luis García.En este contexto, ha añadido que mediante esta "estrategia" tratan de hacer creer a la opinión pública que "está en discusión lo que la ciencia plantea, cuando lamentablemente eso es un debate ya superado, porque los científicos lo dicen muy claro".García ha asegurado que el cambio climático es "una realidad" sobre la que "si no se actúa a tiempo, en cuestión de pocos años puede ser demasiado tarde".
dijous, 30 d’octubre del 2008
dimecres, 15 d’octubre del 2008
COMENTARI SOBRE LA PEL.LÍCULA "TIRO EN LA CABEZA".
Interessant l´anàlisi de l´articulista Xavier Montanyà del dimecres, 15 d'octubre de 2008.
Tret al cap.
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual.
Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem. Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?
Sincerament, em confesso negat per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre. I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza.
Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.
Tret al cap.
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual.
Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem. Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?
Sincerament, em confesso negat per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre. I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza.
Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.
divendres, 10 d’octubre del 2008
EL MOMENT DE DIR PROU.
Un llibre que obre la reflexió sobre les relacions Catalunya-Espanya, necessàries o innecessàries ? Cal passar pàgina ?
EL MOMENT DE DIR PROU (LLIBRE).
El moment de dir prou pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. És un crit que denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, atenallada per la correcció política i l’acomplexament històric però, significativament, capaç de manifestar-se multitudinàriament en ocasions. Parteix d’una “auditoria” que analitza l’inacceptable tracte que rep Catalunya a mans de l’Estat espanyol tal com ha il·lustrat l’episodi del nou Estatut.
També assenyala la tolerància inaudita de què gaudeix el franquisme residual a l’Estat (tal com s’ha vist en l’elaboració de la Llei de la Memòria Històrica) i el que això suposa políticament. Alhora exposa el paper de la Conferencia Episcopal Española com a adreçador moral de facto de la vida pública. L’autor acaba reflexionant sobre la treballada exclusió de Macià com a referent històric i el cas Maragall com a paràbola del mateix país. El llibre ho complementa amb un compendi d’idees pràctiques per al futur del catalanisme.
assaig polític, Catalunya, catalanisme
assaig polític, Catalunya, catalanisme
dijous, 2 d’octubre del 2008
80è ANIVERSARI DE LA CONSTITUCIÓ DE L´HAVANA.
Aprofito l´article d´opinió per posar una imatge (a l´esquerra) del llibre de l´editorial Pagès sobre la Constitució de l´Havana. L´autor de l´article és el mateix autor del llibre.
Aniversari de La constitució catalana de l’Havana.
Joan M. Ferran Oliva.
Joan M. Ferran Oliva.
Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana.
El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”.
Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades
IMPORTANT DECLARACIÓ D´AMARC (ASSOCIACIÓ MUNDIAL DE RÀDIOS LLIURES I COMUNITÀRIES).
JUNTO A BOLIVIA, DECLARACION DE AMARC .
Frente a la crisis política que afecta en estos momentos a gran parte del territorio boliviano como resultado de la acción violenta contra su legítimo gobierno y su presidente Evo Morales, que llevan adelante grupos de civiles armados en varias regiones del país, la Asociación Mundial de Radios Comunitarias - AMARC
Denuncia las graves violaciones a los derechos de las personas, sus libertades y sus vidas. Defendemos, reconocemos y valoramos la lucha que estan dando las radios y medios comunitarios de Bolivia, informando a la población y permitiendo la expresión de los ciudadanos.
Denunciamos los atentados contra las radios San Miguel de Riberalta, Beni; Alternativa de Santa Cruz de la Sierra; Juan XXIII de San Ignacio de Velasco; Aclo de Tarija; Parapetà de Camiri y Radio Digital de Pando, acciones deliberadas que buscan dejar a la población en silencio y sin comunicación con el resto del país y del mundo.
Una operación política que busca además destruir al movimiento social indígena y campesino, protagonistas esenciales del proceso que vive Bolivia y que ha construido un proyecto histórico y revolucionario.
Acallar las radios y medios de comunicación que defienden y promueven el respeto por las libertades individuales y colectivas, es un modo de acallar a todo un paÃs que ha manifestado su voluntad de construir un proyecto democrático a través del reciente plebiscito.
Los responsables de estas agresiones son grupos minoritarios de derecha que reaccionan en defensa de sus privilegios, que desconocen la voluntad del pueblo boliviano y actúan contra la población civil creando un clima de terror y caos.
Son los mismos grupos que están siendo identificados como responsables de las masacres perpetradas contra población civil. AMARC URUGUAY une su voz al movimiento de las radios comunitarias de Bolivia y América Latina y Caribe para romper el cerco de silencio que pretenden imponer estos grupos minoritarios de derecha, anti democráticos y pro imperialistas, a multiplicar la labor informativa y actuar exigiendo a la comunidad internacional una acción efectiva e inmediata en apoyo al proceso democrático del hermano país.
Manifestamos nuestro inquebrantable compromiso y solidaridad con los hombres y mujeres del movimiento de radios comunitarias y medios comunitarios de Bolivia - y en especial las radios hermanas de AMARC BOLIVIA- en su lucha por la libertad y el derecho a la verdad y por intermedio de estos medios nuestra solidaridad con el pueblo boliviano.
Frente a la crisis política que afecta en estos momentos a gran parte del territorio boliviano como resultado de la acción violenta contra su legítimo gobierno y su presidente Evo Morales, que llevan adelante grupos de civiles armados en varias regiones del país, la Asociación Mundial de Radios Comunitarias - AMARC
Denuncia las graves violaciones a los derechos de las personas, sus libertades y sus vidas. Defendemos, reconocemos y valoramos la lucha que estan dando las radios y medios comunitarios de Bolivia, informando a la población y permitiendo la expresión de los ciudadanos.
Denunciamos los atentados contra las radios San Miguel de Riberalta, Beni; Alternativa de Santa Cruz de la Sierra; Juan XXIII de San Ignacio de Velasco; Aclo de Tarija; Parapetà de Camiri y Radio Digital de Pando, acciones deliberadas que buscan dejar a la población en silencio y sin comunicación con el resto del país y del mundo.
Una operación política que busca además destruir al movimiento social indígena y campesino, protagonistas esenciales del proceso que vive Bolivia y que ha construido un proyecto histórico y revolucionario.
Acallar las radios y medios de comunicación que defienden y promueven el respeto por las libertades individuales y colectivas, es un modo de acallar a todo un paÃs que ha manifestado su voluntad de construir un proyecto democrático a través del reciente plebiscito.
Los responsables de estas agresiones son grupos minoritarios de derecha que reaccionan en defensa de sus privilegios, que desconocen la voluntad del pueblo boliviano y actúan contra la población civil creando un clima de terror y caos.
Son los mismos grupos que están siendo identificados como responsables de las masacres perpetradas contra población civil. AMARC URUGUAY une su voz al movimiento de las radios comunitarias de Bolivia y América Latina y Caribe para romper el cerco de silencio que pretenden imponer estos grupos minoritarios de derecha, anti democráticos y pro imperialistas, a multiplicar la labor informativa y actuar exigiendo a la comunidad internacional una acción efectiva e inmediata en apoyo al proceso democrático del hermano país.
Manifestamos nuestro inquebrantable compromiso y solidaridad con los hombres y mujeres del movimiento de radios comunitarias y medios comunitarios de Bolivia - y en especial las radios hermanas de AMARC BOLIVIA- en su lucha por la libertad y el derecho a la verdad y por intermedio de estos medios nuestra solidaridad con el pueblo boliviano.
CATALUNYA EMMANILLADA.
CATALUNYA EMMANILLADA.
"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
Víctor Alexandre.
El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.
L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.Aquesta, però, és només la part dramàtica.
També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
Víctor Alexandre.
El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.
L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.Aquesta, però, és només la part dramàtica.
També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)