LA CIUTAT DE BARCELONA LI DEU EL NOM D´UN CARRER A EN VICENÇ ALBERT BALLESTER.

Ara fa exactament 70 anys, un 25 d´agost del 1938, en la reunió del Consell Municipal de l´Ajuntament de Barcelona, a proposta d´Esquerra Republicana, es va acordar de donar el nom de Vicenç Albert Ballester a un carrer de Barcelona.
El text diu “per tal de perpetuar així la memòria d´aquest benemèrit patrici català que de manera tan ferma i abnegada lluità sempre en defensa dels postulats de Catalunya i de la Llibertat”.

Han passat 70 anys i Vicenç A. Ballester encara no té el nom del carrer que es mereixia i va ser aprovat per l´Ajuntament de Barcelona. L´excusa sempre era que el franquisme va esborrar moltes coses, després va venir el “postfranquisme” i tampoc es podia tocar res, després allò que en deien “transició” i, tombant i girant, ja fa 33 anys que es va morir el darrer Dictador, però ningú ha procurat refer l´acord de l´Ajuntament de Barcelona del 1938.
Per una altra part, V.A. Ballester tampoc és present a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al Petit Curial Enciclopèdic.

Cal recordar que V. A. Ballester va néixer a Barcelona el 1872, va ser President del Centre Autonomista Català, va fundar i dirigí La Tralla (publicació molt coneguda a l´època), era una publicació catalanista que va tenir denúncies, suspensions i alguns redactors seus van anar a la presó.
Va ser impulsor de l´Associació Nacionalista Catalana (1907).
Va escriure en totes les publicacions lligades a la Unió Catalanista, especialment a la revista Renaixement .
El 1918 va participar en la fundació de l´Intransigent fins que aquesta publicació va ser suspesa, i va continuar escrivint a La Tralla fins que va arribar la Dictadura de Primo de Rivera.
Durant la Generalitat Republicana, va col.laborar a Nosaltres Sols ¡
Va ser soci protector de La reixa , primera entitat d´ajut als presos catalans creada ja el 1901. I quan aquesta fou dissolta va crear l´Associació Catalana de Beneficència, amb el mateix objectiu d´ajudar els presos catalanistes.
Va fundar l´Escola Catalana Mossèn Cinto i va ser un propagador de l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana sobre l´ensenyament en català a les escoles i en va ser Vice-president.
Va ser president de la Unió Catalanista, partit referent del catalanisme polític de començament del S. XX i precedent del posterior partit independentista Estat Català.
Va morir a El Masnou el 15 d´agost del 1938, fa 70 anys, i per exprés desig seu, el seu enterrament no va ser anunciat.
El seu darrer acte, com orador, l´havia fet només 7 mesos abans de morir, on va parlar també el President del Parlament de Catalunya Joan Casanovas.
Moltes personalitats van escriure notes de record a en Ballester, també Marcel.lí Perelló, President d´Estat Català en aquell moment, que va fer un interessant article de comiat recordant la figura d´en Ballester que es va publicar al Diari de Catalunya.

Amb aquest historial costa creure que gairebé tothom s´hagi oblidat d´ell. Així com també costa creure que, aquell mateix 1938, a l´Alcalde de Barcelona se li va fer una petició: que l´illa de cases que donava al carrer Canuda i que va ser enfonsat pels bombardejos feixistes del 30 de gener del 1938 i va deixar un buit on es va instal.lar una plaça nova (que avui porta el nom de Villa de Madrid) fos el lloc dedicat al seu nom perquè en aquella illa de cases derruida era on hi havia la Unió Catalanista.

L´any 1988 ens consta que l´Ajuntament de Barcelona va reobrir l´expedient sobre el tema, però no en sabem res més.

Vicenç A. Ballester, com molts personatges anònims d´aquest país nostre, no ha rebut el reconeixement de la ciutat que el va veure néixer.

Esperem que, aprofitant l´embranzida de la campanya 100 anys d´estelada (de la qual ell també en va ser protagonista destacat ) podrem recuperar la memòria d´aquest català de Barcelona, injustament oblidat.

ARTICLE SOBRE LA LLENGUA AL PAÍS BASC (de TONI STRUBELL) al Diari El Punt

La comoditat del conqueridor.

des del País BascTONI STRUBELL.

No és sols als Països Catalans on el tema de la llengua crea conflictes innecessaris de rerefons polític. Al País Basc també, tot i que rara vegada assoleix el nivell d'histerisme que aixeca quan és el català l'idioma en qüestió. En aquest sentit, cal apuntar que és la labor del conseller basc d'Educació, Tontxu Campos, d'Eusko Alkartasuna, la que actualment és a l'ull de l'huracà.

Des que arribà a la conselleria, Campos sempre ha fet una política transparent de potenciació de la llengua basca. I ha fet bé, perquè la situació de desigualtat en què es troba avui el basc és francament lamentable. El que ell vol aconseguir és raonable en un territori bilingüe: que els alumnes surtin de l'escola dominant les dues llengües oficials d'una manera semblant.
Per arribar a plantejar aquesta utopia ?en el cas basc? Campos ha hagut d'enfrontar-se a un esquema educatiu en què es donava per fet que tot un bloc d'alumnes acabaven l'escola sense saber gairebé res d'èuscar. Els opositors de l'èuscar diran que dels tres models d'ensenyament actualment disponibles no n'hi ha cap en què no es facin classes de basc. Correcte. Però és evident que molts dels que segueixen el model A aproven aquesta assignatura sense saber lligar dues frases amb certa facilitat.

És per això que el govern basc té a punt un avantprojecte de llei de reforma dels models lingüístics per assegurar que això no passi. La llei preveu que tots els col·legis públics impartiran almenys un 60% de les classes en basc en el futur.
El pas, més que lògic i necessari, ha concitat la fúria dels que durant anys han conviscut magníficament amb un pla educatiu que dispensava amablement l'aprenentatge de l'idioma basc, a efectes pràctics, a tots els que n'eren contraris. Els sectors que han gaudit durant dècades de dispensació educativa per continuar ignorant la llengua del país ?com no seria imaginable a cap país del món civilitzat? ara han convertit Campos en l'objecte del seu odi. Previsiblement, són els que no tenen cap problema per imposar el castellà i exigir-ne el coneixement a tothom (és a dir, el PP i el PSOE) els que lideren aquesta protesta.

Han arribat a la hipocresia d'afirmar que el que pretén el govern basc és «eliminar el castellà», acusació absurda que denota la mala fe de què es parteix. Afirmen que Campos vol establir un model que «limita la llibertat d'elecció de les famílies». El que volen ells, evidentment, és que continuï existint tota la llibertat del món per seguir ignorant un dels idiomes oficials del país alhora que el seu idioma continuï gaudint d'una situació de predomini absolut en tots els ordres de la vida pública basca. Volen continuar exercint el dret que tenen a una ignorància selectiva i calculada de la realitat lingüística del país. Qui ho ha expressat en els termes més crus i cínics és la parlamentària del PSE, Isabel Celaá, que ha dit que negociaran «fins a la sacietat per tal que els alumnes del model A [els que no saben un borrall d'èuscar] es trobin còmodes».

És a dir, que siguin els altres, els bascoparlants, els que continuïn carregant amb tota la incomoditat que suposa haver de conviure amb gent amb drets exclusius a imposar la incultura i a exercir sistemàticament la ignorància.

És a dir, la comoditat del conqueridor.

FA 90 ANYS DEL CONGRÈS DE SANTS DEL 1918.

El Congrés de Sants de 1918

Enguany fa noranta anys que del 28 de juny a l’u de juliol de 1918, el moviment obrer català s’aplegà en el primer Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), conegut com a Congrés de Sants, perquè s’esdevingué en aquest barri d’una llarga tradició de lluita obrera. El Congrés se celebrà a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, hi participaren 115 delegats de 137 sindicats 11 federacions locals i un consell local ( el de Manlleu).

Fou una assemblea d’una extraordinària importància, tant pel nombre d’assistents, com per l’expansió que experimentà l’anarcosindicalisme des d’aquest moment. En la següent assemblea general convocada el 8/12/1918 hi assistí una representació de 254 sindicats amb un total de 345.000 afiliats.
Un fet cabdal situa aquest Congrés entre els més importants del moviment obrer català, la creació dels sindicats de ram o d’indústria conegut com a Sindicat Únic, que aplegava a tots els treballadors d’un mateix sector en una única organització.

Els temes debatuts s’establiren al voltant de vuit ponències, que englobaven 40 temes presentats pels sindicats durant els mesos anteriors al Congrés. En acabar-se la discussió de les ponències, es va elegir, per aclamació, secretari general Salvador Seguí.
En el míting de clausura van parlar Miquel Mestres, cooperativista de Reus, Àngel Pallejà de la mateixa ciutat, Pablo Ullod, Joan Peiró del Sindicat del Vidre de Badalona, Àngel Pestaña director de Solidaridad Obrera i Salvador Seguí.

Una any després del Congrés esclata la vaga de “la Canadenca” (Riegos y Fuerzas del Ebro), que paralitzarà durant 44 dies de febrer i març, la indústria i l’activitat dels pobles i ciutats de Catalunya. Quinze mil sindicalistes detinguts, i el triomf de les reivindicacions obreres amb la jornada de 40 hores setmanals són el resultat de la vaga.

Salvador Seguí tingué amistat personal i política amb F.Macià, J.Casanovas, Lluís Companys i Francesc Lairet, amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera.

L’assassinat de F.Lairet el 1920, i de S.Seguí tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità l’assentament d’una alternativa política que defensés el doble alliberament nacional i de classe del poble català. Si les bales no haguessin segat llurs vides, ben segur que la història del nostre poble hauria anat per altres camins.

Agustí Barrera

Bibliografia

www.veuobrera.org

www.alasbarricadas,org

Lladonosa, M.- El Congrés de Sants.- editorial Nova Terra.- Barcelona 1975

140è aniversari del naixement de l´astrònom català J. Comas

En el 140è aniversari del naixement de l’astrònom Josep Comas i Solà

L’observació dels estels era una pràctica generalitzada a la civilització Mesopotàmica i Maia, tant per a predir fenòmens metereològics com a per a tècniques endevinatòries. Ha generat consideracions literàries i poètiques, hipòtesis sobre l’existència d’altres mons, potser habitats, o la influència dels astres sobre les nostres vides i la marxa de la humanitat, segons siguin les posicions d’aquests astres en el firmament, i de les relacions dels uns amb els altres ( l’astrologia).

L’observació dels astres s’inicia a la Xina uns 3000 anys aC, i en dates posteriors tot i que imprecises, a Mesopotàmia. Podem definir la investigació dels astres, l’astronomia com la ciència que estudia els moviments i la natura del Sol, la Lluna, els estels, els planetes i els altres cossos celestes, així com l’estructura de l’Univers.

Josep Comas i Solà, astrònom, neix el 1868. es llicencia en Ciències fisicomatemàtiques a Barcelona el 1889. El seu primer treball és el 1896 a l’Observatori Català, propietat del mecenes Rafael Patxot. El 1905 ingressa a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que li encarrega la instal·lació de l’Observatori Fabra. La secció Astronòmica del qual dirigirà des del 1907 fins a la seva mort el 1937, durant tots aquests anys les seves recerques aniran adreçades al conreu de la seva especialització, l’astronomia dels petits planetes.

Com a resultat dels seus treballs, descobrí dos cometes,una estrella variable i onze petits planetes o asteroides, un dels quals el 1921 fou batejat amb el nom de Barcelona. Treballador incansable féu remarcables estudis sobre Mart, Júpiter, Saturn i les estrelles dobles. Són rellevants els seus estudis de geofísica i física teòrica, el 1915 exposà la seva teoria sobre la radiació electromagnètica, a la qual atribuïa una natura corpusculoondulatòria.

La tasca divulgadora de J.Comas fou ingent, pronuncià conferències en Ateneus obrers, cercles d’amics, des del 1910 publicà a La Vanguardia més 1200 articles de divulgació científica, el 1911 fundà la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, des d’on seguí popularitzant l’interès per l’astronomia. L’any 1907 publicà El espiritismo ante la ciencia resultat de l’aplicació de criteris de racionalisme positivista a l’estudi d’un fenomen paranormal.
Ell es considerà un treballador de la ciència, va creure que la divulgació del coneixement científic a la classe treballadora seria un element que contribuiria a la seva manumissió, ideològicament era un seguidor de Ch. Fourier i del seu socialisme utòpic.
Director del Servei d’Astronomia de la Generalitat, membre de la Royal Astronomical Society de Londres, soci d’honor de la Societat de Física de Frankfurt.
D’entre infinitat d’articles a diaris i revistes, publicà. Fotografia del cel (1898) Astronomia y ciencia general (1907) i diversos manuals d’astronomia corresponents als anys 1910, 1920,1927
Agustí Barrera

Bibliografia
d.a.- La mirada dels científics. Departament de Cultura.- gener-febrer 1992

www.astrogea.org/ipa/ galeria/comas-sola/index.html

ARTICLE DE VICTOR ALEXANDRE SOBRE ELS FETS VERGONYOSOS A LES OLIMPIADES DE BEIJING (XINA).

Totalitarisme xinès i indignitat catalana

El passat 27 de juliol, al parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les autoritats xineses.

De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai, això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema.

Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanyapobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. Al capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.
Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina...", oi?
Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? El submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte.

Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.
http://www.victoralexandre.cat/

INFORME INTERESSANT SOBRE L´ENERGIA NUCLEAR AL MÓN.

Versió castellana del “INFORME DEL 2007 SOBRE EL ESTADO DE LA INDUSTRIA NUCLEAR EN EL MUNDO”.
A partir d’una iniciativa de la parlamentària alemanya Rebecca Harms, del Grup Verd del Parlament Europeu, els consultors energètics independents Mycle Schneider, i Antony Froggatt, han realitzat l’ “INFORME DEL 2007 SOBRE EL ESTADO DE LA INDUSTRIA NUCLEAR EN EL MUNDO”. Amb una actualització de dades al 31 de desembre de 2007, i un elevat rigor en l’anàlisi. La versió castellana ha estat realitzada per Josep Puig, Dr. Enginyer i consultor energètic.

DESCARREGAR L’INFORME (536 Kb. En PDF)
Més informació: http://www.tanquemlesnuclears.org/correu-e: tln-nce@pangea.org

Index:

- Introducción y visión general.- Escepticismo de las instituciones financieras internacionales y de los analistas.- Falta de estudiantes, trabajadores y capacidad de fabricación.- Más retórica que realidad.Tabla 1: Estado de la energía nuclear en el mundo en el año 2007Panorama general por región/país- Africa.- Las Américas.- Asia.- Europa.- La energía nuclear en la Europa occidental.- La Energía nuclear en Europa Central y Oriental.- Rusia y la antigua Unión Soviética

UN COP CONTRA LA IMPUNITAT A L´ARGENTINA.

El dia 25 de juliol ens arribava des de l´Argentina aquest article sobre la condemna contra un grup de militars argentins, cosa poc habitual en els nostres països. En un intent de fer un repàs a la història recent, els periodistes que ens van enviar els articles donen una visió del judici, dels condemnats i de tres de les víctimes, segurament és una bona manera d´entendre el que va passar i veure la situació amb perspectiva però sense hipocresies.

Poso l´article directament en castellà, com el van enviar.

ARGENTINA: UN DURO GOLPE A LA IMPUNIDAD CONDENARON A LUCIANO BENJAMIN MENENDEZ Y OTROS SIETE REPRESORES Y LOS ENVIARON A LA CARCEL

Un claro día en que se hizo justiciaPor Diego Martínez************************************

El ex jefe del Tercer Cuerpo del Ejército deberá cumplir prisión perpetuapor secuestrar, torturar y asesinar, a fines de 1977, a cuatro militantesdel PRT que estuvieron cautivos en La Perla. Hubo festejos dentro y fueradel tribunal. Luciano Benjamín Menéndez durmió anoche como un preso más en la cárcel deBower, en las afueras de su querida Córdoba. El Tribunal Oral Federal 1condenó a uno de los dos mayores genocidas de la historia del norteargentino, junto con el tucumano Antonio Domingo Bussi, a la pena de prisiónperpetua. Siete de sus subordinados en el Cuerpo III de Ejército que, comomiembros del Destacamento de Inteligencia 141 operaron en el centroclandestino La Perla, también fueron condenados a pasar el resto de sus díasen una prisión común y corriente, como cualquier hijo de vecino.Cuando el juez Jaime Díaz Gavier terminó de leer la sentencia, alguien gritó³¡Por fin justicia!². Hubo un aplauso cerrado y luego silencio. En la callela emoción se transformó en llantos, gritos, cantos y abrazos.El clima que se vivió ayer en los tribunales cordobeses es difícil desobredimensionar. En la calle, pleno parque Sarmiento, miles de personas,amplia mayoría sub-25, hicieron el aguante desde la mañana, cuando losjueces citaron a los imputados para escuchar sus últimas palabras . En elsalón de usos múltiples, que tiene 160 butacas, ingresaron no menos detrescientas personas. Sin embargo, la organización nunca se vio desbordada.Los imputados ingresaron a paso lento y no recibieron un solo insulto. Nadiemolestó a sus familiares que presenciaron la audiencia. Los reporterosgráficos pudieron cumplir con su trabajo. Los represores agradecieron por elesfuerzo a sus defensores oficiales y al tribunal por haber conservado elorden durante los dos meses de audiencias. El sargento primero retiradoCarlos Alberto Díaz, incluso, se dio el lujo de levantar los brazos con susdedos en V frente a la multitud que celebraba el fallo.Menéndez & Cía. fueron condenados por secuestrar, torturar y asesinar, afines de 1977, a Hilda Flora Palacios, Humberto Brandalisis, Carlos Laja yRaúl Cardozo, militantes del Partido Revolucionario de los Trabajadores.Según declararon los sobrevivientes de La Perla, los miembros del grupo de³operativos especiales² (OP3) del Destacamento los torturaron sin piedaddurante un mes. En la madrugada del 15 de diciembre los sacaron paramatarlos en un ³operativo ventilador², como llamaban a las ejecuciones en lavía pública en las que simulaban enfrentamientos. No dejaron detalleslibrado al azar: eligieron la esquina que mejor los representaba: SagradaFamilia y Ejército Argentino. Los militantes del PRT fueron enterrados comoNN en el cementerio de San Vicente. Hasta el momento sólo Hilda Palacios fueidentificada por el Equipo Argentino de Antropología Forense.Para que nadie quedara fuera de la sala, la lectura de la sentencia comenzómedia hora después de lo previsto. En las primeras filas se ubicaron Madresy Abuelas de Plaza de Mayo con sus pañuelos blancos. En las últimas, losH.I.J.O.S. con los suyos. Luego llegaron el gobernador Juan Schiaretti, ladiputada y nieta recuperada Victoria Donda y funcionarios de la Secretaríade Derechos Humanos de la Nación encabezados por su titular Luis Duhalde.Los representantes de organismos que debieron elegir sólo una cara visiblepara ingresar a la sala (Estela Carlotto, por Abuelas; Marta Vázquez, porMadres Línea Fundadora; Laura Conte, por el Centro de Estudios Legales ySociales).La mayor fiesta se vivió en la calle. Con sol radiante y abundanteschoripanes, hasta los perros bailaban al ritmo que imponía el MovimientoNacional de Murgas. ³Olé olé/olé olá/ los subversivos cada día somos más²,celebraban. Detrás de decenas de banderas de organizaciones sociales,gremios y partidos sobresalían cientos de fotos con rostros de víctimas delterrorismo de Estado. Por los altoparlantes la voz de María Angélica Olcesede Moller, Queca para la historia, que murió la noche previa a la sentencia,recordaba el pánico de las primeras vueltas a la Plaza de Mayo y lafundación de Familiares de Desaparecidos y Detenidos por Razones Políticasde Córdoba, que la tuvo en primera fila.A las cinco en punto ingresaron los imputados. No volaba una mosca. Igualque el primer día, una cinta negra cubría la escarapela de la solapa delsaco de Menéndez, de luto por el fin de su impunidad. Los abogados deH.I.J.O.S. adornaron sus pupitres con las fotos de sus seres queridos.Martín Fresneda con la de sus padres caídos, Tomás y Mercedes Argañaraz, conla abuela Otilia, que los crió con infinito amor. Claudio Orosz con la desus ex compañeros del colegio Manuel Belgrano: Pablo Schmucler, ClaudioRomán y Gustavo Torres, todos desaparecidos.Fotógrafos y camarógrafos inmortalizaron a los militares y se fueron. JaimeDíaz Gavier, presidente del tribunal que también integran José VicenteMuscará y Carlos Otero Alvarez, anunció que los fundamentos se conocerán el31 de julio y comenzó a leer. En los ocho primeros puntos de la resolución,que fue unánime, rechazó planteos de los defensores. Cuando llegó el noveno,consciente de que iba a leer la sentencia más importante de su vida, hizouna pausa y respiró hondo. Una mano sabia apagó el aire acondicionado paraque todos escucharan. ³Noveno. Declarar a Luciano Benjamín Menéndez coautormediato penalmente responsable (ayastrando la eye cordobesa) de losdelitos², y enumeró: ³privación ilegítima de la libertad agravada por serfuncionario público, por uso de violencia, por la duración (más de un mes) ypor compeler a la víctima a hacer, no hacer o tolerar algo a lo que noestuviese obligada; tormentos agravados por la condición de perseguidospolíticos de las víctimas y homicidio doblemente calificado, por alevosía ypor pluralidad de partícipes².Y siguió: ³imponerle en tal carácter para su tratamiento penitenciario lapena de prisión perpetua². Y la sala explotó en un aplauso que se mezcló conabrazos y llantos. Pero faltaba la frutilla: ³En consecuencia, revocar suprisión domiciliaria y ordenar su inmediata detención y alojamiento en unaunidad carcelaria dependiente del Servicio Penitenciario de la provincia deCórdoba².El tribunal leyó por orden de jerarquías. Dictó cinco prisiones perpetuas,por los mismos delitos que a Menéndez, para los suboficiales retirados LuisAlberto Manzanelli, Carlos Alberto Díaz, Oreste Valentín Padován y para elex personal civil de inteligencia Ricardo Lardone, todos ex miembros delOP3. Al coronel Hermes Oscar Rodríguez y al capitán Jorge Ezequiel Acostalos condenó a 22 años de prisión y al suboficial Carlos Alberto Vega a 18años, porque para las fechas de los homicidios habían cambiado de destino.Los cuatro años a favor de Vega son por su jerarquía, menor a la de losoficiales. El tribunal resolvió que todos cumplan su condena en la cárcel deBower, la más moderna de la provincia. Hasta el comienzo del juicio, cuandopor seguridad el tribunal concentró a los imputados en el Cuerpo III,Menéndez, Rodríguez y Vega gozaban de arresto domiciliario, en tanto Padovány Lardone habían sido excarcelados por la Cámara de Casación. ³Señores, eljuicio ha terminado², cerró Díaz Gavier, quien miró a los ojos a cadaimputado mientras leía las condenas. La sala se puso de pie, los H.I.J.O.S.levantaron sus pañuelos, los familiares las fotos de sus víctimas, y a coroentonaron ³como a los nazis/ les va a pasar/ a donde vayan los iremos abuscar². Fue entonces cuando Díaz, el torturador de cogote macizo, se diovuelta, sonrió y levantó los brazos con los dedos en V. Nadie le respondió.La música siguió con ³Siga el baile siga el baile, al compás del tamborín,que tenemos la cabeza, de Luciano Benjamín². Mientras las cámaras deconcentraban en el gobernador Schiaretti, con lágrimas en los ojos, Oroszarengó para salir a la calle ³donde está la gente que hizo posible estejuicio². Toda Córdoba lo siguió.+++++++++++++++++++++++++

LA VOZ DEL CONDENADO. Atrasa treinta años*******************

Luciano Benjamín Menéndez aprovechó sus ³últimas palabras² para hacer unadefensa del terrorismo de Estado. Habló de ³la guerra contrarrevolucionaria²y de los ³guerrilleros que hoy están en el poder².Con su reloj detenido desde hace treinta años, el general Luciano BenjamínMenéndez tomó el micrófono y se despachó con su vieja arenga. Igual que enlos palcos oficiales de la dictadura, igual que en los del gobernadorEduardo Angeloz en los ¹80, igual que en la mesa de Bernardo Neustadt yMariano Grondona en 1984, cuando intentó acuchillar a los militantes quefueron a repudiarlo, el general de ojeras grandes y mirada fría reivindicólo que llamó ³una guerra contrarrevolucionaria² contra ³el terrorismomarxista², dijo que ³tenemos el dudoso mérito de ser el primer país en lahistoria que juzga a sus soldados victoriosos² y se preguntó: ³¿Para quiénganamos la batalla?². No le faltará tiempo para pensarlo.A las 10.34, la sala se paró para recibir a Su Señoría. Jaime Díaz Gavier,presidente del tribunal, anunció ³la última oportunidad de formularcualquier manifestación². Los imputados estaban debajo de una innecesariajaulita de vidrio, escoltados por una fila de policías y un puñado deíntimos. Se ubicaron por orden de jerarquía: general, coronel, capitán,suboficiales y civil. Todos menos Exequiel Acosta hicieron uso de lapalabra. La mayoría elogió el papel de los defensores oficiales, MercedesCrespi y Máximo Liva. ³Inteligente e intensa², dijo Menéndez. ³Excelente²,el coronel Hermes Rodríguez.Menéndez repasó su versión de la historia de las luchas populares,criminalizó a la militancia, pero no negó los secuestros, torturas yasesinatos por los que sabía que sería condenado. Fue el único que nodesmintió los hechos. ³Hace cincuenta años, la guerra estalló repentina ybrutalmente en nuestro país², arrancó. El ³asalto de los subversivosmarxistas² se ideó ³en la Unión Soviética y su filial: Cuba². ³No se tratabade arrancarnos territorio², sino que ³apuntaban al alma de nuestro pueblo².Pretendían ³revolucionar nuestro modo de vida² para ³asaltar el poder einstrumentar un régimen comunista². ³Se equivocan quienes creen que elpueblo fue un convidado de piedra en esta guerra², aclaró.Para reforzar la idea citó al ministro de Defensa Facundo Suárez, en 1964,cuando anunció ³la inminencia de una guerra revolucionaria, silenciosa, peroinexorable, global y permanente². Siguió por un documento del PRT de 1970con el anuncio de que ³se comenzó a combatir para hacer posible lainsurrección del proletariado²; una nota de El Combatiente de 1974 sobre elaumento de poder de fuego de las unidades guerrilleras; una breve historiade Montoneros publicada en Cristianismo y Liberación que anuncia ³laofensiva para la toma del poder² a partir de 1969; y dos ³partes de guerra²de organizaciones armadas. ³Nos declararon la guerra y ahora hablan depersecución de opositores políticos y represión ilegal², rezongó. ³Lasubversión actuó desde los ¹60 con distintos gobiernos. ¿De quiénes eranopositores? ¿Los perseguía Frondizi, Illia, Perón?² Aseguró que ³la Naciónensayó todos los métodos para defenderse², recordó que ³el actual procuradorEsteban Righi disolvió la Cámara Federal Penal que procesó y condenó a 1600guerrilleros y amnistió a los subversivos². (Aquí una abogada del Ceprodhgritó varias veces ³genocida² hasta que fue expulsada de la sala.) ³Lasubversión desbordó todos los sistemas y prohibiciones², continuó Menéndez.Destacó los decretos de Isabel, Luder & Cía., que ³ordenaron elaniquilamiento de la subversión². ³Los marxistas ensangrentaron al país ynosotros estamos siendo juzgados², dijo. ³Ya derrotados, abandonaron lalucha armada y se mimetizaron como pacíficos civiles, siguiendo la doctrinade Gramsci², redondeó, para deleite del pasquín Cabildo y del diario LaNueva Provincia.Y volvió al presente. ³Los marxistas no conciben la armonía y la concordia.No se sacaron la piel de cordero porque les falta controlar algunos resortesdel poder. Son enemigos de la Constitución porque niegan a Dios, reemplazanla paz interior por el conflicto y apuntan a disolver la familia y lapropiedad², dijo. Anunció que en el futuro ³van a abandonar el disfraz de lapaz y van a volver a la violencia² porque ³el comunismo internacionalpersiste en sus objetivos: antes en la ilegalidad, ahora se apropiaron de lalegalidad y desde esa ficción intentan destruir nuestra forma de vida ynuestro ser nacional². Creyente al fin, manifestó su confianza ³de que losargentinos detengamos esta marcha al abismo a la que nos conducen losguerrilleros que hoy están en el poder².

+++++++La visión de tres sobrevivientes de La Perla********************************************

Liliana Callizo³

Tengo sensaciones encontradas. Alegría porque se hizo Justicia, por ver laslágrimas de los familiares, por el punto de inflexión que vive nuestrasociedad, por ver que los jueces comprendieron la situación social ycumplieron con su deber y porque los sobrevivientes cumplimos con nuestrocompromiso ético con quienes ya no están. Tristeza porque hubo que pagar unprecio muy alto, porque perdimos a lo mejor de nuestra sociedad, por losmétodos inaceptables que se usaron contra una población civil que proponíaotro proyecto de país, todo para instalar un proyecto sin consistencia.²- - -

Teresa Meschiati³

La sentencia genera un gran placer, pero no pierdo de vista que pasaron 32años para tener un juicio y que esto es recién una primera vuelta. Faltajuzgar a los ideólogos de Córdoba: Barreiro, Vergés, Diedrich. Estuve en LaPerla más de dos años y, como sobreviviente, tengo la misión de impedir quela memoria desaparezca. Nos falta saber dónde están los compañeros. Por LaPerla pasaron más de 2000 y hay sólo 15 identificados. Los imputadosdemostraron que siguen siendo cobardes. Menéndez fue el único que, con undiscurso retrógrado y describiendo un comunismo que nunca existió como él lodescribe, al menos defendió su línea. Los otros, nada, como si no hubieransecuestrado, torturado y matado. Pero repito, el proceso recién comienza, yestoy dispuesta a seguir hasta el final.²- -

-Héctor Kunzmann³

Son sentimientos difíciles de describir. La alegría es muy profunda, perodesgraciadamente detrás hay mucho dolor, muchos compañeros desaparecidos.Por eso es una alegría a medias. El fallo me sorprendió, fue ejemplar. Nosanima a seguir. No hay que perder de vista que la mayoría de losresponsables siguen impunes. Hay que seguir por Barreiro, Vergés, ŒPalito¹Romero y tantos otros.²

80 è aniversari de la Constitució de la República Catalana a l´Havanna

Vuitantenari de la Constitució Provisional de la República Catalana

L’Havana 1928

L’adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera ( 1923-30) comportà la persecució del moviment obrer, del catalanisme polític, i dels elements més simbòlics de la nostra cultura nacional. La dictadura situà la política independentista (separatista es deia aleshores) representada per Estat Català en una situació de clandestinitat forçosa.

Després de Prats de Molló (1926) i de l’èxit aconseguit en internacionalitzar la voluntat d’independència d’un ampli sector de la societat catalana encapçalada per Francesc Macià, el seu líder carismàtic, s’imposava un procés de reflexió i de reorganització de les forces, de fixar línies tàctiques i estratègiques.

El 16 d’agost del 1928 arribaren a l’Havana procedents de Xile F.Macià i el seu inseparable col·laborador Ventura i Gassol. Des de primers de gener, havien visitat tots els nuclis i entitats catalanes de l’Amèrica del Sud. Tres mesos abans havia arribat a Cuba Josep Carner –Ribalta, per tal de fer els preparatius de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, en aquesta Assemblea s’exposarien dues ponències : la de J.Conangla sobre el projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, inspirada en els més avançats conceptes jurídics de la Constitució nord-americana, i la J.Carner -Ribalta que proposava la formació d’un partit que integrés en un nucli fort tots els partidaris de la independència de Catalunya

Aquest és l’objectiu de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, celebrada al Centre Català de l’Havana, els dies 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre del 1928, enguany fa vuitanta anys.

El text sobre la Constitució Provisional de la República Catalana és un document legal que fixa les bases jurídiques que regularien la vida política de l’Estat Català fins a la formació del Parlament.
El redactor fou Josep Conangla i Fontanilles ( Montblanc 1875- l’Havana 1964), una personalitat amb sòlids coneixements jurídics, cofundador de la revista la Nova Catalunya J.Conangla havia enviat 36 preguntes a totes les comunitats catalanes d’Amèrica, per a recollir les seves opinions sobre el projecte de Constitució que s’havia de presentar a l’Assemblea, l’objectiu era tenir un Estat propi que assegurés els drets democràtics individuals i col·lectius i la pràctica de polítiques socials avançades.

El text té 36 títols, dividits en 302 articles, se’n feu un tiratge de 10.000 exemplars, i fou aprovat el 2 d’octubre de 1928

Volem reproduir l’article primer del Títol I que tracta : Del règim polític de Catalunya:
Article I.-El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la Republica democràtica representativa
Ara, immersos en un model Autonòmic esgotat, potser seria el moment d’analitzar com a alternativa, la línia de treball realista que fixaren els nostres polítics en aquesta Constitució.

Agustí Barrera

Bibliografia

Conangla i Fontanilles, J.- La Constitució de l’Havana i altres escrits.- Edicions de la Magrana. Barcelona 1986

Ferran Oliva, JM.- La Constitució Catalana de l’Havana.- Pagès editors. Lleida 2005

http:// webs.racocatala.cat/ cat1714/consthavana.htm