Que no s' equivoquin, no podran prohibir els nostres símbols. Ho han intentat moltes vegades i mai han pogut. Deixem les imatges en aquest bloc de les estelades blava i vermella.
I també volem afegir una altra bandera estelada, no catalana però internacionalment reconeguda, que per sort ja mai més podran prohibir des de cap Govern espanyol.
Afegim l' article d'en Partal a Vilaweb:
No us equivoqueu: tenen
por de l’estelada. Per això la prohibeixen a la final de Copa i per això
intensifiquen el conflicte. Arribaran a fer una llei, un decret, un reglament o
qualsevol cosa per a prohibir-la a tot arreu. Si continuem així, vindrà un dia
que prohibiran les estelades dels balcons i de les samarretes, que perseguiran
les estelades tatuades i els cartells, que intentaran que no se’n venguen, que
no se’n compren i que no se’n fabriquen, que no se’n distribuesquen. Ja la
persegueixen als ajuntaments i als camps de futbol. És només qüestió de temps
que proven de bandejar-la de la vida pública.
Hi ha pocs països al món
que tinguen una bandera de combat. No és gaire normal, això. I, per tant, els
ciutadans dels Països Catalans deurem sempre a Vicenç Albert Ballester que
impulsàs el naixement d’un emblema que també ha servit per a posar l’independentisme
al centre de la vida política catalana. La bandera nacional, les quatre barres,
és de tots i ha de ser de tots. La bandera estelada per ella sola és un
manifest. Un manifest viu a cada balcó i a cada samarreta, a cada pell tatuada
i a cada cartell, a cada pal allà on oneja.
L’estelada és un símbol
simple, un símbol senzill, un símbol amable. Però és també un símbol potent. I
la seua popularització és una de les claus del triomf de l’independentisme. Hi
va haver un temps que els independentistes érem una minoria exigua, en aquest
país. La pluja d’estelades que ens inunda avui fa que, ara mateix, ningú no
puga pensar-ho. A la manifestació contra la sentència de l’estatut, d’estelades
n’hi havia poquíssimes. Avui quants de vosaltres no en teniu una, a casa, en un
clauer, enganxada a la carpeta, al got on ara mateix beveu el primer cafè del
matí?
És això, la normalitat amb què el nostre país ha assumit el símbol de la
rebel·lió, que els preocupa i els fa por. No per la bandera, sinó per l’efecte
que aquella bandera causa en qui l’enarbora. Algú pot pensar que sembla mentida
que un simple tros de drap els puga fer tremolar tant. Però no és ben bé això.
Tremolen perquè saben què significa aquell estel sobre les barres: és el seu
pitjor malson. I sobretot tremolen perquè cada nova estelada al vent anuncia
que se’ls acosta la derrota.
