Aquests dies el PSOE ens vol convéncer que hem de dialogar. Arriba una mica tard. Quan fa molts anys que hem intentat reformar Espanya i ells sempre han abraçat un nacionalisme espanyol més suau que la dreta, però nacionalisme espanyol al fons. Ara parlen als catalans de diàleg, han fet molts anys tard. La història deixa a cadascú al seu lloc.
Quan el PSOE combregava amb la dictadura militar
Marc
Pons -Tarragona.
Diumenge, 8 d'octubre de 2017
El posicionament del PSOE en relació a la crisi
Catalunya-Espanya, tant de la direcció actual, com dels barons
territorials, com de les velles glòries que combaten per mantenir poder i
influència, ha posat novament en qüestió la condició esquerrana i
progressista que —per les seves sigles i per la seva història— se li pressuposa.
El terme exacte és aquest: pressuposar. Perquè la
història revela que el PSOE no sempre ha estat un referent del progressisme i
de la democràcia. Una lectura atenta de la seva agitada història revela
que dins del PSOE habita un component nacionalista espanyol molt potent que,
en diverses ocasions, ha eclipsat la naturalesa socialista i
obrera que s'identifica en les seves sigles. Durant la dictadura de
Primo de Rivera (1923-1930), el PSOE va mantenir una posició d'intensa col·laboració
amb els colpistes, que li valdria el reconeixement i l'agraïment
del mateix dictador i dels elements més radicals d'aquell règim.
El vesper català
Els anys previs al cop d'estat, Catalunya era un vesper que
es va fumigar amb els mètodes tradicionalment hispànics. L'atàvica cultura
hispànica que resol els conflictes socials i polítics amb l'ús exclusiu de la
violència. La crisi de 1919 havia obert, definitivament, el meló català, amb
tota la varietat de llavors, de textures i de colors. Autonomismemonàrquic, federalisme republicà, independentisme transversal
i sindicalisme de totes les tendències. Són els anys de
la Mancomunitat —liquidada per la dictadura —, que havia
transportat Catalunya al llindar de l'estat de benestar i de la
plenitud de l'autogovern. Són també els anys del pistolerisme de la
patronal. I de la policia. Martínez Anido, governador de Barcelona,
va ser assenyalat per la premsa i per l'opinió pública com el conspirador que
havia ordit els assassinats de Francesc Layret i
de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líders indiscutibles del
moviment obrer català.
El triangle monarquia-militars-caciquisme
El 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera, capità general de
Catalunya i pare del fundador de Falange, proclamava l'enèsim pronunciament de
la història d'Espanya, que la confirmava en el dubtós honor de liderar el
campionat mundial de cops d'estat militars. Amb una particularitat: el cop
d'estat de Primo de Rivera —amb la destacada col·laboració del
rei Alfons XIII— posava fi a un llarg període democràtic de cinquanta anys.
Amb les obligades precaucions que implica parlar de democràcia a l'Espanya de
principis del segle XX, és més exacte dir que posaria fi a mig segle de
constitucionalisme. En aquell mig segle que separava Prim (el de Reus) de Primo
(el de Jerez), havien passat moltes coses. Tantes, que la fanfarronada de 1923
ja no tenia ni tan sols l'aurèola pretesament progressista dels pronunciaments
liberals del segle anterior. Era l'empoderament del caciquisme, de
l'autoritarisme i de l'atavisme. L'Espanya eterna.
L'eix Primo de Rivera-Mussolini
L'objectiu dels colpistes no era un altre que acabar amb el sistema
constitucional, que vol dir l'alternança de partits en el govern
espanyol: liberals i conservadors. Segrestar les Corts espanyoles i
ocupar-les, exclusivament, amb els elements del nou partit d'ordre. Clarament
inspirat en el moviment feixista de Mussolini i presentat al
món com una gran operació de regeneració que volia extirpar
els dos grans problemes que posaven en qüestió Espanya: la corrupció
política i el “problema catalán”. I en aquell escenari
imposat va ser on, sorprenentment, colpistes i socialistes van fer Pasqua i
Rams. Besteiro i Largo Caballero, que controlaven
tots els ressorts de la maquinària socialista, van obrir un intens debat
—que no era una altra cosa que una intensa campanya— per desplaçar
el partit, que des del cop d'estat era a la
clandestinitat, cap a l’òrbita “regeneracionista” del dictador.És a
dir, cap al recer del poder.
La guerra interna i la clau de la cohesió
Naturalment, aquesta campanya no va estar exempta de tensions, que
amenaçarien fins i tot de trencar la unitat del partit i del seu
sindicat. Les bases del PSOE i de la UGT es van resistir
com a lleons i com a lleones a col·laborar amb un règim dictatorial
protofeixista que havia enviat als llimbs de la il·legalitat el moviment
sindical sencer. La proposta de Besteiro i de Largo Caballero, i de molts
elements de la cúpula socialista de l’època, va ser considerada per les
bases una autèntica indecència. El socialisme espanyol es va convertir en una olla
de grills, fins que els seus líders, amb una hàbil jugada, van introduir al
debat el “problema catalán”. El rebuig frontal a
les reivindicacions catalanes es va convertir, de sobte, en el
factor decisiu que cohesionava de nou el socialisme espanyol. La
humiliació espanyola a Cuba, a Puerto Rico i a les Filipines era recent i
estava latent. Només n’havien passat vint-i-cinc anys. I les comparacions eren,
a més a més d'odioses, inevitables.
Madrid bien vale una misa”
Naturalment, aquell trànsit accidentat cap el camí del nacionalisme
—l'espanyol, per descomptat— va tenir uns beneficis immediats i uns
costos a més llarg termini. El règim dictatorial, que perseguia
brutalment la destrucció de l'edifici polític i cultural català, va
premiar els dirigents socialistes amb alguns càrrecs en l'estructura
de poder de l'Estat. Largo Caballero, per posar un exemple, era
nomenat consejero de Estado, compartint i departint com a tal amb
els elements més reaccionaris del règim. I Besteiro pactava
amb Primo de Rivera un curiós camí, que no es faria mai, cap a
un pintoresc sistema d'alternança, una pseudodemocràcia, amb la presència única
i exclusiva de la Unión Patriótica, la dreta, o més ben dit, la
ultradreta, i el PSOE, l'esquerra, o més ben dit, la
pretesa esquerra de “los españoles de bien”. “Los de mal” (la majoria de les
esquerres) quedaven exclosos del sistema. L’atàvica dicotomia hispànica
bo-dolent, cristià-jueu, castellà-gitano, espanyol-català.
El poder pel poder
També, en aquell trànsit accidentat, es va renunciar a principis
ideològics fundacionals que, com a mínim, posaven en qüestió la
història del partit. El 1923, allò que “en cada bugada es perd un llençol”
significaria, en el safareig casernari del Borbó i del dictador, renunciar als
principis fundacionals del marxisme, del republicanisme i del federalisme.
Llençar Pablo Iglesias a la paperera de la història. Una mica com tot el que va
passar a Suresnes cinquanta anys més tard, a les acaballes del
règim franquista. En aquell envit, González i Guerra jugarien
el paper que mig segle abans havien interpretat Largo Caballero i Besteiro.
I Fraga Iribarne, el de Primo de Rivera. Llençar la
memòria de Pablo Iglesias, el fundador, a la paperera de la
història a canvi d'obtenir una posició de domini. Una obscura maniobra de
canibalisme polític i ideològic, un pacte sòlid amb el poder econòmic
de l'Estat que, en tots dos casos, tenia un únic propòsit: el
poder.
