Gràcies Vicent Partal per l' article a Vilaweb.
Ser poble
«És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols,
cadascun de nosaltres. Però sense aquest 'ser poble' tots som també mancats en
la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà
tant com el nostre»
Avui fa vint-i-cinc anys que es va morir
Vicent Andrés Estellés, el gran poeta de Burjassot, el fill del forner.
Estellés va ser una de les veus cíviques més poderoses i més compromeses a
combatre la negra nit franquista, com ho varen ser més poetes, d’Espriu a
Llompart o Maria-Mercè Marçal, de punta a punta dels Països Catalans.
Vint-i-cinc anys després el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc continua
essent una referència molt especial per a molta gent. Els seus versos apareixen
sovint en samarretes i se senten en cançons de grups com més va més joves, hi
ha qui els pinta per les parets i qui els pronuncia en les escoles i instituts.
Recitals de la seua poesia omplen escenaris de Salses a Guardamar, i la celebració
de la nit Estellés, a la primeria de setembre, ha esdevingut una cita obligada
del calendari social i cultural en centenars de pobles i ciutats.
Estellés és un gran poeta. Dels més
grans. La seua capacitat d’enlluernar amb versos tan populars com profunds
sorprèn fins i tot els qui hem passat la vida llegint-lo amb passió. Ell ha
retratat el seu temps, la quotidianitat de la vida de cada dia, amb una
potència i una persistència úniques en la història de la nostra literatura.
Però si és un símbol, més enllà dels llibres, ho és sobretot per la seua
obsessió de recordar-nos que ‘no s’és res si no s’és poble’. Que no som res si
no som poble.
El famós vers d’Estellés, com és normal,
porta el concepte a l’extrem. Les figures poètiques fan això per aïllar el concepte
que volen remarcar. És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols,
cadascun de nosaltres. Però sense aquest ‘ser poble’ tots som també mancats en
la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà
tant com el nostre.
Ser poble, en el sentit que Estellés ho
escriu, és ser ‘un entre tants’. Un entre tants que es reconeix en el seu dolor
i en les seues alegries de cada nit. Ser poble és ser d’un poble concret, però
també ser del poble, dels qui treballen, dels qui es guanyen la vida d’una
manera decent, dels qui somnien la llibertat, però també la dignitat.
I en aquests moments particularment
difícils, ara que tornem a tenir gent a la presó i a l’exili, crec que estaria
bé que per un moment miràssem enrere per reconèixer a través d’Estellés
aquelles generacions que ens varen dur en la part més pedregosa del camí.
Aquells homes i dones bons que ens varen aguantar la terra, que varen aguantar
la llengua, que varen aguantar l’esperança.
Estellés sentia cada nit com l’exèrcit
espanyol afusellava gent, demòcrates, obrers, a prop de casa mentre ell
escrivia amb les finestres obertes per a fer-se passar la calor de la nit. No
devia ser gens fàcil. Estellés va creure que la mort de Franco era el matí de
la llibertat i va cantar les banderes clandestines i els himnes xiuxiuejats que
havien superat la nit. Estellés va imaginar que algun dia arribaríem a ser ‘una
pàtria lliure, lluminosa i alta’. Lluminosa i alta. I ho va fer des d’un món,
des d’uns anys, des d’unes vides, en què no podien ni somniar la victòria, en
què només podien conjurar-se en la resistència davant els criminals, braç a
braç, mà amb mà, esquena contra esquena. Per això, tot el que som avui té un
deute permanent amb ells. I també per això no tenim cap més alternativa que no
siga guanyar. Guanyar per nosaltres i pels nostres fills, però també per la
memòria d’aquests gegants que durant tants anys, i en una situació tan difícil,
ens feren pujar com a poble una escala costeruda, graó a graó, sense demanar
mai res en canvi.
