DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 21-D, MÉS REPRESSIÓ ?

Avui Vicent Partal ha publicat un article a Vilaweb que analitza perfectament la situació a la Catalunya postelectoral, després de la victòria independentista i la perplexitat dels partits unionistes.

Aquest és l' article amb el títol de "Covards":

Sempre que hi ha eleccions i l’espanyolisme ix derrotat passa igual. Primer, hi ha unes hores de desconcert. Els apologetes de l’unionisme, polítics o mediàtics (quina diferència hi ha, ja?), callen mentre intenten pair el que ha passat, mirant de trobar alguna teoria, algun angle, que els permeta de continuar cridant com si no hagués passat res, com si la realitat que ells voldrien tenir fos present. I després, de sobte, els veus com tornen tots a l’atac, impassibles al desànim, per dir-ho a la manera del vell i aberrant himne que tan bé els defineix. Amaguen la decepció d’haver estat derrotats, la ràbia que els fa que els qui haurien de ser els seus súbdits obedients no els facen cas, en noves campanyes de pensament màgic. I tornen a repetir, com si foren uns zombis, que el que ha passat no ha passat i que ‘ja us explicarem nosaltres què sou…’

Aquesta volta, el resultat del 21-D ha estat especialment dur de pair per a ells, i per això la recuperació ha estat més lenta que no és habitual i més costosa. De tan perduts que van, durant unes hores es van posar tots frenètics a inventar-se un païset a veure si així ens aconseguien fer rabiar, sense adonar-se que en realitat la broma els posava a ells, i no a nosaltres, davant l’espill de la pròpia actuació. Quan ho van entendre –ahir van començar a fer-ho–, van girar cua de seguida i van canviar novament d’arguments. Ara presentant una cara, un comportament, unes idees i una expressió que algun dia, si mai són capaços d’adonar-se què fan, els farà envermellir de vergonya. Suposant que quan això passe els en quede encara algun.

L’argument consolidat des d’ahir ja torna a ser el de la força bruta –l’únic que els queda, en realitat. Derrotats a les urnes, els apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha, ja?), es treuen la careta aferrant-se a la violència institucionalitzada, l’únic argument, si això és cap argument, que els queda. I així ja no invoquen una hipotètica victòria democràtica, ni tan sols en l’arxipèlag desendreçat que pretenen fer passar pel seu païset inventat. Ara criden a la violència i a la repressió. Tornen a cridar a la violència i la repressió. Descaradament. Que torne Puigdemont, que torne, que ja el tancarem! I Junqueras que es quede allà on és, ben tancat per a una bona temporada! Forcadell? A presó de seguida si s’aparta un segon de la línia marcada i deixa el parlament fer de parlament! Artadi? Artadi és la perillosa! Que la processen de seguida! I Marta Rovira? Aquesta, aquesta és la que cal portar a girona! (amb minúscula, que no fos cas…)

Com a ciutadà, veure les darreres hores alguna d’aquesta gent cridant obertament a la repressió, diria que amb alegria i tot, mentre es pensen que poden donar-nos lliçons de presumpte realisme, em genera una sensació de pena infinita. Pena per ells. Perquè la seua desesperació els fa perdre fins el darrer bri de dignitat humana. I perquè cal ser molt miserable per a dir que els independentistes ara han de tastar un suposat realisme polític, que significaria acceptar que ni Puigdemont ni Junqueras no poden ser presidents, perquè el seu destí és estar tancats i detinguts. Haja votat el poble o no. Siga justa la detenció o no. Siguen veritat els càrrecs que els imputen o no. Siga un pas en la direcció correcta o no. Siga de profit per a la societat que diuen servir o no.

En realitat aquests apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha ,ja?), només són uns pobres covards que, repudiats per la seua pròpia ciutadania, que ja ni els llig ni els vota, ni els escolta ni els segueix, ni els respecta ni molt menys encara els obeeix, opten per amagar-se, esporuguits, rere els escuts del 155, rere el sadisme polític del govern espanyol, rere la violència institucional promoguda pel monarca. Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser, que no és possible que el seu univers de caviar es vaja enfonsant a marxes forçades després de dècades de funcionar tan i tan bé i d’haver-los permès una vida tan regalada. I és aleshores, quan recapaciten, que de sobte i sense cap remordiment abominen de la democràcia, del vot de la gent, de les eleccions, de la voluntat popular, de tot allò amb què s’omplien la boca mentre tots votàvem d’acord amb el seu interès i no érem l’amenaça que ara, certament, som. I els cau la careta a terra, estrepitosament.

FIVELLER I L' OPOSICIÓ ENTRE L' ESTAT I LA MONARQUIA.

Avui a Nació Digital, hem vist un bon recordatori de Joan Fiveller, Conseller de Barcelona, que explica el context de la pugna (que encara continua avui) entre l' Estat i la Monarquia. És a dir, entre la Generalitat i el Consell de Cent (per una part) i el Rei (per l' altra).
Potser el recordatori farà entendre més la manera de ser del catalanisme polític i l' oposició constant a l' absolutisme monàrquic.

  Quan mirem un edifici oficial d’entrada ens fixem en la seva estètica, en si ens agrada o no. Potser alguns també a primera vista n’endevinen l’estil arquitectònic o els escuts, les banderes o les plaques indicatives. Quan el que tenim davant  és un edifici que a part de ser oficial té molta història ens l’hem de mirar amb més rigor. En aquest cas els edificis son plens de símbols que no són casuals i que ens poden explicar no només la història de la institució sinó els valors que vol transmetre com a tal.

Si ens hi fixem, l’Ajuntament de Barcelona tampoc n’és una excepció.

Potser no tothom s’hi haurà fixat però durant el dia sempre hi ha una parella de la Guàrdia Urbana amb dos personatges històrics a banda i banda que els fan companyia. Quan es tanquen les portes de l’Ajuntament en Jaume i en Joan (els vigilants de pedra) segueixen allà on ja no hi ha policies municipals.

El de l’esquerra és Jaume I, conegut com “El Conqueridor”, del qual qui més qui menys en té referències sent aquest un dels principals símbols de l’època d’esplendor històric, però de l’home que hi ha a la dreta, Joan Fiveller, poca gent que busquem a peu de carrer ens en podrà donar referències.

Us ben asseguro que al 1841, quan van decidir posar aquelles estàtues, aquest personatge era considerat un dels principals herois de la història de Catalunya. Antoni Rovira i Virgili va arribar a escriure el 1931 que “de tots els fets de la història de Catalunya, potser cap no és més popular que la gesta atribuïda a Joan Fiveller, Conseller de Barcelona”.

Fiveller va ser enaltit per humanistes com Lorenzo Valla, i més tard pels romàntics, pels liberals, pels republicans i pels catalanistes, erigint-lo en tot un símbol.

I quina fou la gesta d’aquest conseller? Per entendre-ho ens haurem de remuntar a 1416. Sis anys abans Martí l’Humà, darrer Rei del Casal Català, va morir deixant un plet successori obert que va desembocar en la implantació mitjançant el Compromís de Casp, del primer monarca de la dinastia dels Trastàmara (d’origen Castellà): Ferran I d’Antequera.

El nou Rei no va saber adaptar-se gaire bé al sistema pactista que regia el Principat.

Això que el rei no pogués fer allò que li convingués i hagués d’estar a tothora acordant les coses amb el Consell de Cent o la Generalitat, que sempre li recordaven que havia de complir els acords de les Constitucions i pactes que havia jurat respectar en ser entronitzat el feia anar de corcoll tenint en compte que estava acostumat a una cort castellana amb un poder molt menys limitat de la reialesa.

Tant era així que va pretendre que el Consell de Cent el mantingués econòmicament “segons el seu estat requeria”, cosa que li va ser negada.

Quan es va negar a reconèixer les atribucions de la Generalitat, Jaume d’Urgell va organitzar una revolta que va haver de reprimir ferotgement.

En aquest context, el Consell de Cent tenia vigent un impost sobre la compra de carn, anomenat la Vectigal de la Carn. Sembla ser que algun empleat del monarca va anar a comprar en nom del Rei i que en reclamar-li el carnisser al servent l’impost aquest darrer es negà a pagar-ho indicant-li que era una gosadia fer-li pagar impostos al Rei.
El Consell de Cent es va reunir d’urgència per decidir què havien de fer davant aquesta situació i pel que ha transcendit als nostres dies, la idea que va sobrevolar aquella reunió és que si el rei s’havia compromès com a governant a complir i fer complir les normes que les institucions imposaven ell no n’era cap excepció.

D’entre tots els consellers, el qui va tenir el coratge d’anar a comunicar-li la decisió al Rei fou Joan Fiveller, aleshores Conseller Segon del Consell de Cent.

En un primer moment, segons la majoria dels relats, el monarca es va negar a pagar però Fiveller va posar els punts sobre les is, li va recordar el jurament d’acatar les lleis del país i li va dir: “Vectigalia rei publicae esse, non tua” (els impostos són de l'Estat, no teus).

Per a molts aquest és considerat una dels primers símbols de lluita per la preponderància de l’estat sobre la monarquia. Un símbol de com les institucions eren capaces de limitar el poder del rei.

Aquest símbol, el d’un vassall fent quadrar un monarca, va convertir-se aviat en una estampa molt coneguda. Va ser reproduïda en cròniques, obres de teatre, romanços, gravats i gairebé en tots els formats existents a l’època fins i tot traspassant fronteres i sent inspiració dels humanistes italians.

Potser tal com apunta l’historiador Ramon Grau, l’existència de tanta crònica novel·lada amb versions variants sobre els detalls del conflicte que no sempre quadren entre sí, és la raó per la qual la història actual no ha enaltit del tot el símbol de Fiveller. Massa poca informació empírica sobre l’afer i alhora massa literatura sobre el mateix que fa que pocs se sentin còmodes a l’hora de parlar-ne.

El fet és que a Joan Fiveller, símbol de la primacia de les institucions de la ciutat enfront la monarquia autoritària el tenim encara vigilant l’entrada de l’antic Consell de Cent junt amb Jaume I, el rei considerat quasi un superheroi per la historiografia romàntica.

Però els vestigis no acaben aquí. Es diu que un dia de cacera per Collserola Fiveller va descobrir una aigua meravellosa que brollava d’aquella muntanya i per a que se’n beneficiessin els barcelonins va fer-la canalitzar fins el centre de la ciutat, a la plaça dels Sants Just i Pastor. Allà resta encara la que és considerada la primera font pública de la ciutat, prop d’on ell havia tingut el seu palau i davant l’església on la família tenia capella i on encara se’n conserven els símbols heràldics. 

LLUIS LLACH: "ÉS UNA OFENSA A TOT EL POBLE CATALÀ".

Moltes persones, fins i tot partits, unionistes diuen que demanen que els tinguem respecte. Està molt bé. Però malauradament és una de les coses que més ha mancat en el seu tracte en relació a Catalunya.
Tot i que aquest és un bloc d' història i actualitat, no ens endinsarem en la manca de respecte històrica de cara als representants i institucions catalanes, fetes per Governs espanyols. N' hi ha a bastament i no cal tornar-hi.
Però el que passa aquests dies, i sobretot COM passa, ens ofen i ens sembla una manca de respecte a molts catalans i catalanes.
Avui el cantant i diputat Lluis Llach deia això a El Nacional, és un dels molts detalls que hem llegit i ens hi sentim representats.

Lluís Llach: "És una ofensa a tot el poble català"

Advertisment

El cantautor Lluís Llach ha assegurat que l'empresonament aquesta nit de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, abans que pugui pagar la fiança, és "una ofensa a tot el poble català". "Només una nit a la presó de la MH presidenta del Parlament de Catalunya és una indignitat i una ofensa a tot el poble català que la cambra representa. Carme Forcadell, sento com un honor haver treballat sota la teva presidència", ha afegit.

Lluís Llach @lluis_llach

Només una nit a la presó de la MHPresidenta del Parlament de Catalunya és una indignitat i una ofensa a tot el poble català que la camara representa. Carme Forcadell, sento com un honor haver treballat sota la teva Presidència.

REPÚBLICA DE CATALUNYA I UN VIRREI (VIRREINA).

Ens hem anat trobant, en un camí difícil, amb un trajecte que ha acabat la seva primera etapa amb una proclamació d' una nova República. Fita històrica. S' estigui d' acord o no amb la independència.
Per tant, ara començarà una segona etapa del projecte, en termes històrics, per veure els objectius, el desplegament de les lleis catalanes de la nova república i el compromís de la població.

Per part del Govern espanyol, voldrà imposar la seva legalitat, amb dificultats. Potser el més sobtant històricament és que designin una virreina per governar Catalunya, en la distància (mental i física), com en els antics imperis. Esperem que no sigui com amb el Conde-Duque de Olivares.

Benvinguda República. Per l' altra part, designació de Virreina.   

  Soraya Sáenz de Santamaría és, segons la legalitat espanyola, la nova "presidenta" de la Generalitat. I és que Mariano Rajoy ha delegat en la seva número 2 les funcions i competències de la presidència catalana arran de l'aplicació de l'article 155. Així ho ha recollit de matinada el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE).

Tot i que en l'article 3 s'especifica que Rajoy, en qualitat de president del govern espanyol, "assumeix les funcions i competències" que corresponen al president de la Generalitat de Catalunya, no assumirà directament aquestes funcions, sinó que les delegarà en la vicepresidenta espanyola.   

EXPERTS EUROPEUS PARLEN DE LA PERVIVÈNCIA DEL FRANQUISME.

Vilaweb informava avui d' un fet històric contrastable.

EXPERTS EUROPEUS PARLEN DE LA PERVIVÈNCIA DEL FRANQUISME .

 L’existència de la Fundación Francisco Franco, els carrers dedicats a figures directament relacionades amb la dictadura o les polèmiques declaracions del vice-secretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, avisant Puigdemont que podria acabar com l’ex-president de la Generalitat Lluís Companys, centren l’interès d’alguns experts en memòria històrica. ‘És un mal judici a fer. No és responsable parlar sobre execucions en una democràcia’, diu el president de la plataforma europea Memòria i Consciència, Göran Lindblad.

Coincidint amb una setmana en què el context polític català ha servit de revulsiu per a omplir els carrers de Madrid el dia de la Hispanitat i en què han tingut lloc manifestacions ultres, experts en memòria històrica recalquen la importància que els règims totalitaris siguin estudiats a les escoles però, per contra, no tinguin lloc ni al carrer ni a la política.

Stéphane Michonneau, professor d’història contemporània i especialista en història d’Espanya afirma que ‘els adeptes al franquisme encara no han desaparegut totalment’ i que ‘la memòria del franquisme, d’alguna manera, encara és viva’. En la mateixa línia, l’eurodiputat búlgar Andrey Kovatchev, del Partit Popular Europeu, indica que els símbols de règims totalitaris ‘s’haurien de prohibir’ i no haurien de ser part d’una ‘societat democràtica’. ‘La prohibició hauria de ser un element important per a la reconciliació nacional amb la història’, apunta.

En relació amb les declaracions de Pablo Casado, Kovatchev assenyala que és responsabilitat dels països democràtics ‘pronunciar-se pels valors del Consell d’Europa’. ‘Mai hauríem de repetir el que va succeir durant les dictadures, diu. Per la seva banda, Lindblad explica que cap país, al marge de Sud-àfrica, ha estat capaç de tractar de manera ‘amigable’ amb el seu passat obscur. ‘Sempre hi ha problemes quan no s’ha gestionat de manera adequada un passat totalitari’, afirma.

Michonneau indica que a Espanya el règim de la transició no ho ha solucionat, tot i que explica que els catalans van viure el franquisme de manera ‘diferent’ dels espanyols. ‘A Catalunya es viu el franquisme com un parèntesi,’ reflexiona. ‘L’existència de la Generalitat durant els anys trenta, i avui en dia, dóna als catalans un sentit de continuïtat entre la història democràtica dels anys trenta i l’actualitat,’ cita com a exemple. A més, afirma que mentre a Catalunya es va tallar amb el franquisme molt ràpidament, a la resta de l’estat espanyol encara queden aspectes del règim als carrers. ‘A Madrid fa molt poc que es parla de treure els noms franquistes dels carrers,’ assenyala. En aquest sentit, diu, no el sorprèn que es puguin veure algunes banderes franquistes en manifestacions com les dels darrers dies.

Per la seva banda, Kovatchev indica que és important que la memòria de les dictadures sigui preservada als centres educatius però no als espais públics. En aquest sentit, el búlgar destaca la importància d’aprendre la història nacional per evitar possibles repeticions. ‘És molt important que les noves generacions aprenguin a les escoles la veritat de la seva història. Només així seran immunes a la repetició d’aquesta part obscura de la història europea,’ afirma.

A diferència de Kovatchev, Lindblad defensa que qualsevol idea política ha de poder expressar-se als carrers, però matisa que aquelles accions que puguin ferir o ofendre familiars o víctimes dels règims totalitaris no haurien de ser permeses. ‘És una balança entre tenir una legislació que prohibeixi aquesta mena de comportament però que alhora permeti que cada grup pugui expressar les seves idees,’ explica el president de la plataforma Memòria i Consciència. ‘És important per a les víctimes del franquisme i per a les seves famílies que les autoritats tractin amb els culpables i facin justícia,’ afirma Lindblad. Tot i això, no dubta a afirmar que Espanya, com molts altres estats, no ha estat capaç de tractar de manera adequada el seu passat totalitari.

CATALUNYA, EL PSOE I LA HISTÒRIA

Aquests dies el PSOE ens vol convéncer que hem de dialogar. Arriba una mica tard. Quan fa molts anys que hem intentat reformar Espanya i ells sempre han abraçat un nacionalisme espanyol més suau que la dreta, però nacionalisme espanyol al fons. Ara parlen als catalans de diàleg, han fet molts anys tard. La història deixa a cadascú al seu lloc. 

Quan el PSOE combregava amb la dictadura militar

Marc Pons -Tarragona. Diumenge, 8 d'octubre de 2017

El posicionament del PSOE en relació a la crisi Catalunya-Espanya, tant de la direcció actual, com dels barons territorials, com de les velles glòries que combaten per mantenir poder i influència, ha posat novament en qüestió la condició esquerrana i progressista que  —per les seves sigles i per la seva història— se li pressuposa. El terme exacte és aquest: pressuposar. Perquè la història revela que el PSOE no sempre ha estat un referent del progressisme i de la democràcia. Una lectura atenta de la seva agitada història revela que dins del PSOE habita un component nacionalista espanyol molt potent que, en diverses ocasions, ha eclipsat la naturalesa socialista i obrera que s'identifica en les seves sigles. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el PSOE va mantenir una posició d'intensa col·laboració amb els colpistes, que li valdria el reconeixement i l'agraïment del mateix dictador i dels elements més radicals d'aquell règim.

El vesper català

Els anys previs al cop d'estat, Catalunya era un vesper que es va fumigar amb els mètodes tradicionalment hispànics. L'atàvica cultura hispànica que resol els conflictes socials i polítics amb l'ús exclusiu de la violència. La crisi de 1919 havia obert, definitivament, el meló català, amb tota la varietat de llavors, de textures i de colors. Autonomismemonàrquic, federalisme republicà, independentisme transversal i sindicalisme de totes les tendències. Són els anys de la Mancomunitat —liquidada per la dictadura —, que havia transportat Catalunya al llindar de l'estat de benestar i de la plenitud de l'autogovern. Són també els anys del pistolerisme de la patronal. I de la policia. Martínez Anido, governador de Barcelona, va ser assenyalat per la premsa i per l'opinió pública com el conspirador que havia ordit els assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líders indiscutibles del moviment obrer català. 

El triangle monarquia-militars-caciquisme

El 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera, capità general de Catalunya i pare del fundador de Falange, proclamava l'enèsim pronunciament de la història d'Espanya, que la confirmava en el dubtós honor de liderar el campionat mundial de cops d'estat militars. Amb una particularitat: el cop d'estat de Primo de Rivera  —amb la destacada col·laboració del rei Alfons XIII— posava fi a un llarg període democràtic de cinquanta anys. Amb les obligades precaucions que implica parlar de democràcia a l'Espanya de principis del segle XX, és més exacte dir que posaria fi a mig segle de constitucionalisme. En aquell mig segle que separava Prim (el de Reus) de Primo (el de Jerez), havien passat moltes coses. Tantes, que la fanfarronada de 1923 ja no tenia ni tan sols l'aurèola pretesament progressista dels pronunciaments liberals del segle anterior. Era l'empoderament del caciquisme, de l'autoritarisme i de l'atavisme. L'Espanya eterna.

L'eix Primo de Rivera-Mussolini

L'objectiu dels colpistes no era un altre que acabar amb el sistema constitucional, que vol dir l'alternança de partits en el govern espanyol: liberals i conservadors. Segrestar les Corts espanyoles i ocupar-les, exclusivament, amb els elements del nou partit d'ordre. Clarament inspirat en el moviment feixista de Mussolini i presentat al món com una gran operació de regeneració que volia extirpar els dos grans problemes que posaven en qüestió Espanya: la corrupció política i el “problema catalán”. I en aquell escenari imposat va ser on, sorprenentment, colpistes i socialistes van fer Pasqua i Rams. Besteiro i Largo Caballero, que controlaven tots els ressorts de la maquinària socialista, van obrir un intens debat  —que no era una altra cosa que una intensa campanya— per desplaçar el partit, que des del cop d'estat era a la clandestinitat, cap a l’òrbita “regeneracionista” del dictador.És a dir, cap al recer del poder.

La guerra interna i la clau de la cohesió

Naturalment, aquesta campanya no va estar exempta de tensions, que amenaçarien fins i tot de trencar la unitat del partit i del seu sindicat. Les bases del PSOE i de la UGT es van resistir com a lleons i com a lleones a col·laborar amb un règim dictatorial protofeixista que havia enviat als llimbs de la il·legalitat el moviment sindical sencer.  La proposta de Besteiro i de Largo Caballero, i de molts elements de la cúpula socialista de l’època, va ser considerada per les bases una autèntica indecència. El socialisme espanyol es va convertir en una olla de grills, fins que els seus líders, amb una hàbil jugada, van introduir al debat el “problema catalán”. El rebuig frontal a les reivindicacions catalanes es va convertir, de sobte, en el factor decisiu que cohesionava de nou el socialisme espanyol.  La humiliació espanyola a Cuba, a Puerto Rico i a les Filipines era recent i estava latent. Només n’havien passat vint-i-cinc anys. I les comparacions eren, a més a més d'odioses, inevitables.

Madrid bien vale una misa”

Naturalment, aquell trànsit accidentat cap el camí del nacionalisme  —l'espanyol, per descomptat— va tenir uns beneficis immediats i uns costos a més llarg termini. El règim dictatorial, que perseguia brutalment la destrucció de l'edifici polític i cultural català, va premiar els dirigents socialistes amb alguns càrrecs en l'estructura de poder de l'Estat. Largo Caballero, per posar un exemple, era nomenat consejero de Estado, compartint i departint com a tal amb els elements més reaccionaris del règim.  I Besteiro pactava amb Primo de Rivera un curiós camí, que no es faria mai, cap a un pintoresc sistema d'alternança, una pseudodemocràcia, amb la presència única i exclusiva de la Unión Patriótica, la dreta, o més ben dit, la ultradreta, i el PSOE, l'esquerra, o més ben dit, la pretesa esquerra de “los españoles de bien”. “Los de mal” (la majoria de les esquerres) quedaven exclosos del sistema. L’atàvica dicotomia hispànica bo-dolent, cristià-jueu, castellà-gitano, espanyol-català.

El poder pel poder

També, en aquell trànsit accidentat, es va renunciar a principis ideològics fundacionals que, com a mínim, posaven en qüestió la història del partit. El 1923, allò que “en cada bugada es perd un llençol” significaria, en el safareig casernari del Borbó i del dictador, renunciar als principis fundacionals del marxisme, del republicanisme i del federalisme. Llençar Pablo Iglesias a la paperera de la història. Una mica com tot el que va passar a Suresnes cinquanta anys més tard, a les acaballes del règim franquista. En aquell envit, González i Guerra jugarien el paper que mig segle abans havien interpretat Largo Caballero i Besteiro. I Fraga Iribarne, el de Primo de Rivera. Llençar la memòria de Pablo Iglesias, el fundador, a la paperera de la història a canvi d'obtenir una posició de domini. Una obscura maniobra de canibalisme polític i ideològic, un pacte sòlid amb el poder econòmic de l'Estat que, en tots dos casos, tenia un únic propòsit: el poder.

ESCALADA DE REPRESSIÓ A CATALUNYA

És trist, però cal adonar-nos d' on estem i qui tenim en contra. I diem en contra, perquè fa molt temps que tenim en contra els Governs d' Espanya, malauradament.

Avui a El Nacional, Dedéu comentava un article que exposa una realitat que avui hem vist amb els registres i detencions a diferents Conselleries catalanes, aquest és un extracte:

L’escalada de repressió que t’ha sorprès i indignat d’ençà de la convocatòria del referèndum augmentarà exponencialment amb més presència de policies requisant clavells, amb una aplicació persistent però soterrada com un talp del 155, arribant també ben aviat —no ho dubtis— al terreny dels comptes inventats a Suïssa i de la corrupció política. Això no és un estat d’excepció, com pregonen els meus companys de militància: això és Espanya, amics meus, i celebro per fi que us adoneu de com funciona l’invent. Perquè això de la llibertat de premsa ja fa temps que va coix, i no perquè els amos dels mitjans censurin (que també), sinó perquè ja fa massa temps que aquí la gent escriu amb un ganivet al coll; perquè això de tenir les finances intervingudes s’activa a partir del moment en què tu no pots disposar dels teus recursos; perquè això de la justícia, en definitiva, si no ets un ésser sobirà que pot decidir el seu futur, només és una merdosa burocràcia.

Tot això ja existia, però el referèndum encara nonat ha fet possible que te n’adonis, que tot això que ara passa d’una faisó radical ja ha succeït durant lustres, i no només per l’ètica castellana imperant (¡por mis cojones!) sinó per la complaença d’una classe política catalana que ja s’hi sentia còmoda. Jo no sé què cal fer ara ni com acabarà tot això, però intueixo que l’únic valor que s’imposa és la resistència, perquè les amenaces d’un Estat que es veu col·lapsat en el seu autoritarisme són i seran paper mullat.

RETALLADES DE DRETS A CATALUNYA.

Al 1789 es va produir la Revolució Francesa, una revolució vista per molts com una fita important de la història i un paradigma. S' estudia a tots els llibres d' història.
Potser moltes vegades s' oblida que a partir d' aquells moments es van anar discutint drets (començant per l' Habeas Corpus o la llibertat d' expressió i de pensament). A mesura que passava el temps es va parlar de drets individuals i de drets col.lectius (també els drets dels pobles).
Des d' allà podem parlar de drets tant coneguts com la llibertat d' expressió, o el dret de vot.
Aquests dies ens veiem amb que aquests drets comencen a perillar, així com l' entrada a una dinàmica estranya que és que el Govern fa coses sense escoltar la població (com si no hi fossin). Sembla que van cap a un estat d' excepció.

Nosaltres, per la nostra part, preferim escoltar la població. I la força que la població va demostrar ahir a Tarragona, hauria de fer pensar a més d' un dirigent polític.

ON VA EL PSC? I IC ?

Tothom diu (entre els mitjans i polítics) que demà serà un dia clau per a l' aprovació al Parlament de la llei del referèndum. Demà ho veurem. No ens ha sobtat la posició contundent dels Ciudadanos (per a això estan), ens ha sobtat nés la posició del Psoe.
Els primers no tenen història, són uns nouvinguts als que el Govern espanyol els riu totes les gràcies. Però els segons tenen una història llarga i costa fer un repàs històric i veure el seu posicionament actual. Ahir veiem un manifest d' ex-alcaldes i regidors d'Ic  i Psc de suport a la participació al referèndum. Entre els signants l´ex alcalde de Cornellà i l'ex-alcaldessa de St. Boi.
Quan recordem als primers alcaldes de Cornellà, Sabadell, El Prat o Sta. Coloma del Psuc. Persones referents en la política catalana i respectades, no entenem què ha passat en aquest partit per a arribar als actuals posicionaments de Rabell o Coscubiela.
Del Psc no cal ni parlar-ne, només cal veure el paper dels Maragall, Nadal, etc i el paper actual d' Iceta. És una deriva permanent cap al no res ideològic.

Però davant de tot, ens agraden les noticies positives i us deixem aquesta:

   Una vuitantena d'exalcaldes i regidors del PSC i d'ICV al Baix Llobregat han signat un manifest on fan una crida a la participació al referèndum de l'1-O. Dirigents històrics com el primer alcalde de la restauració democràtica a Cornellà, Frederic Prieto, del PSUC i posterior militant d'ICV, han assegurat durant la presentació del manifest aquest dimarts al Prat de Llobregat que "estan cremats" amb les posicions dels partits que van representar ja que, a l'oposar-se al referèndum, "són còmplices" del govern espanyol que vol impedir l'única "via real" per tal que els catalans puguin decidir democràtica i lliurement el seu futur. Els signants també critiquen que alguns ajuntaments, que han de ser les administracions més properes a la ciutadania, no facilitin el cens i les seves instal·lacions per la celebració de la consulta.

La presentació del manifest, que s'ha fet a la plaça de la Vil·la del Prat de Llobregat, municipi governat per ICV, ha comptat amb una nodrida representació dels signants del manifest. Entre d'altres hi havia l'antiga alcaldessa socialista de Sant Boi, Montserrat Gibert, l'exalcalde d'Olesa de Montserrat, Jaume Monné, del PSC, l'actual alcalde de Torrelles de Llobregat, Ferran Puig, o l'exregidor i portaveu d'Unió de Pagesos a la comarca, Lluís Parés.

El manifest recull que tot i que molts dels signants no comparteixen en la seva totalitat el full de ruta del Govern, entenen "que ja és hora que la ciutadania prengui la paraula i que l'única via real perquè els catalans prenguin la paraula és el referèndum anunciat pel dia 1 d'octubre, vista la impossibilitat de pactar-lo amb l'Estat a curt o mig termini".

Sobre els paper que han de jugar els ajuntaments, els signants assenyalen que "es neguen" a acceptar que els consistoris, que són les administracions més properes a la ciutadania no facilitin la celebració de la consulta "amb ple respecte per les diverses opinions".

El manifest també fa referència al tracte discriminatori que el govern espanyol ha dispensat a Catalunya en els últims anys a través dels seus instruments polítics i judicials. Aquí, per exemple, l'exalcaldessa de Sant Boi, Montserrat Gibert, ha recordat les reiterades negatives a revisar l'estatut econòmic de Catalunya, la progressiva agressió als drets lingüístics en àmbits com l'educatiu, el cultural, i, sobretot, el menysteniment de la voluntat catalana de disposar d'un autogovern de veritat amb la "grollera" retallada de l'Estatut el 2006.

Per tot això, el manifest convida tothom, "els que votaran sí i els que votaran no", a participar en el referèndum de l'1-O "sense por, amb alegria i entusiasme".

L' ATAC A BARCELONA.

Afegim l' editorial de Vilaweb d' avui, com a referent de la línia que no hem d' abandonar. És un fet històric luctuós per aquesta ciutat, però com diu l' article "ara és quan ens hem d' alçar..."

I ARA ÉS QUAN ENS HEM D' ALÇAR.

Ahir vam perdre una batalla. Sabíem des de feia molts anys que podia passar això que dissortadament ha acabat passant, però res no ens havia preparat per a l’impacte que ha causat l’atemptat a la Rambla de la nostra Barcelona: el dolor és massa difícil de descriure, massa pròxim, tan íntim i personal com pot ser. Les cares, les mirades de la gent palesen que ha estat un colp dels que fan realment molt de mal, dels que deixen la boca eixuta, dels que tallen l’ànima. Ni tan sols la decisiva actuació dels mossos a Cambrils, on han evitat un segon atemptat, no pot esvair aquesta sensació de tristor que ens corprèn hores després de l’atemptat, encara.

Hem perdut una batalla, però no n’hauríem de perdre una altra, segons com més important i tot. Aquest atemptat és el fruit de l’odi i el ressentiment i vol també crear odi i ressentiment. Tanmateix, evitar-ho és a les nostres mans. No podem tornar la vida a la gent que l’ha perduda. No podem recuperar el dia que ens han robat a tots. No podem oblidar –ni ho hem de fer– això que ha passat. Però tenim a l’abast no perdre la segona batalla, aquella en la qual Barcelona, qualsevol de les nostres ciutats, de fet, ara només és una peça més en l’escaquer mundial.

Londres, Berlín, Niça, Estocolm, París, Barcelona… Els atacs de grups gihadistes molt petits i impenetrables, amb cotxes disposats a matar, són avui una llosa terrible per a Europa. Han trobat una manera de dificultar molt la feina de prevenció, una feina en què les autoritats esmercen tants esforços; i malauradament no sembla que aquest mètode, tan artesanal com eficaç, puga ser aturat aviat ni controlat fàcilment.

De manera que ara ens haurem d’alçar sabent que demà, la setmana entrant o el mes vinent, qualsevol altra ciutat d’Europa viurà això que ahir vam viure els catalans. I que tots haurem de lluitar contra aquesta barbaritat, sumant el nostre esforç al de tots aquells qui en el món àrab i musulmà, en primera fila, treballen tant i en unes condicions tan difícils en pro d’aquesta mateixa raó humana que nosaltres volem que impere, la que ens fa ser com som.

Per aconseguir-ho hem de veure clar que la segona batalla, i decisiva, la batalla per la tolerància, el respecte a la diferència i l’exercici dels drets humans, no es lliura entre grups religiosos, ni la lliuren països o exèrcits. Aquesta batalla la lliurem, braç a braç, tots els qui creiem que els avantpassats no poden ser l’única referència vàlida per a ordenar el nostre futur. I la lliurem contra els qui creuen que cal fossilitzar el món, els dels uns o els dels altres, precisament per impedir l’existència d’una societat tolerant, que sap que la diversitat és una riquesa i no pas una amenaça i que el gaudi dels drets humans és un dret inalienable. Un dret inalienable que hem de tenir i que hem de reclamar per als ciutadans de Barcelona i també per als de Damasc, per als ciutadans de Berlín i també per als d’Alger, per als ciutadans de Londres i també per als de Jerusalem.

Alcem-nos doncs, avui des de Barcelona, sense por, serens, solidaris i lliures. Alcem-nos per nosaltres i la nostra gent, però també per tots aquells nostres germans que en qualsevol part del món no estan disposats a enterrar les seues vides en l’odi. Per aquells que, com diu Kamel Daoud, el valent editorialista de Le Quotidien d’Oran, no acceptaran mai el retorn ‘a aquesta violència d’una increïble ancianitat’, que és l’única proposta dels missatgers de la mort.

ROS, LLEIDA I ELS BORBONS.

Una mica de cinisme sí que hi ha en que Rajoy i els representants de la monarquia borbònica inaugurin un "Parador Nacional" en el mateix lloc on van morir 700 persones lleidatanes a mans dels borbònics.

Aquesta és la noticia que va córrer ràpidament per la xarxa la setmana passada i que ens ha arribat a nosaltres. Cadascú es pot fer la seva conclusió.

La setmana passada va venir a Lleida el Rajoy acompanyat de 80 guardies civils a ignaugurar el Parador Nacional de Lleida . 
Aquest parador era l'antic convent del Roser ,situat al centre de Lleida ,al carrer Cavallers . 
El convent data del 1669 ,i és un lloc molt emblemàtic de la ciutat , ja que a l'entrada dels Borbons en aquest maquíssim convent de pedra s'hi van refugiar prop de 700 lleidatans , els Borbons hi van posar foc i van morir tots. 

Doncs ara s'ha remodelat i es un parador de luxe . 

DESCOBRINT JÚPITER

La nau Juno de la NASA, que orbita el planeta Júpiter des de
 l’any passat, emprèn avui una de les missions més esperades:
 sobrevolarà la gran taca vermella del planeta, una gran tem-
pesta de més de 16.000 quilòmetres d’amplada, que fou ob-
servada per primera vegada el 1830 i que hom calcula que fa
tres-cents cinquanta anys que dura. Ara la Juno permetrà que
 la humanitat observi per primera vegada directament i a molt
 pocs quilòmetres de distància aquesta gran taca vermella.

L’investigador Scott Bolton, el principal investigador de la
 Juno, al Southwest Research Institute de San Antonio, als
EUA, diu: ‘Aquesta tempesta monumental fa segles que hi
és, al planeta. Ara la Juno i els seus instruments científics,
que poden penetrar en els núvols, s’hi endinsaran per veure
 fins a quin punt són profundes les arrels d’aquesta tempesta,
 i ens ajudaran a entendre com funciona i què la fa tan espe-
cial.’

La tempesta, de forma ovalada, es troba al sud de l’equador
 de Júpiter. Varia molt, tant de color com d’intensitat. De ve-
gades, és d’un color roig fort, i realment molt notable, i de
vegades empal·lideix fins a fer-se insignificant. És més fre-
da que no els núvols que l’envolten. Una possible explica-
ció és que sigui un cicló tropical.

Si això és així, té un nucli que gairebé ultrapassa la nostra
 imaginació, no solament perquè roman d’un any a un altre,
sinó per la grandària: la taca vermella és tan enorme que po-
dria empassar-se dues vegades i mitja la Terra.

Vegeu-ne aquesta comparació aproximada de les dimensions:

La nau Voyager 1 va permetre de veure per primera
vegada amb detall el gir antihorari de la taca vermella,
 el 1979.

TORTOSA SOTA SETGE BORBÒNIC.

Una mica tard. Però us pengem els actes del setge de la ciutat de Tortosa (Baix Ebre) davant les tropes borbòniques. És un punt de referència històric amb una recreació ben feta i us pot servir per si voleu anar l' any vinent.
El text és de vilaweb.

Tortosa sota setge borbònic

Per segon any consecutiu es recrearà el setge de la ciutat de 1708

Tortosa reviu aquest cap de setmana els fets ocorreguts el 1708 a les seves muralles. Fa més de tres-cents anys, en el context de la Guerra de Successió, les tropes borbòniques van rodejar la ciutat en el seu camí cap a la conquesta del Principat. El setge va durar tot el mes de juny i tot i la derrota, les tropes austriacistes van vendre cara la seva pell i combatre carrer a carrer fins a la rendició. Aquest serà el segon any consecutiu on es recreïn aquests fets, i com l’any passat la ciutat vol reivindicar el valor històric del seu complex emmurallat.

Precisament, davant de les muralles va començar la recreació. Dissabte amb el muntatge dels campaments. A dos quarts de dotze, els grups de recreació van sortir cap a l’Ajuntament on van ser rebuts per les autoritats de la capital del Baix Ebre. Sobre la una del migdia comença el setge amb l’arribada de les tropes assaltants pel riu i la primera escaramussa a l’embarcador. Més tard, al capvespre, sobre dos quarts de vuit, les tropes borbòniques van realitzar el primer assalt al fossat de les Avançades de Sant

Final del formulario

Diumenge els actes se centraran al matí. A les deu es podran visitar els campaments, i es farà una petita demostració per als assistents. Tot culminarà a les dotze, amb el segon assalt borbònic al mateix fossat. El bàndol austriacista estarà recreat pels Miquelets de Catalunya, una associació cultural que té per objectiu fer reviure els soldats, milicians i civils que des del 1704 fins al 18 de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà). Els integrants dels grups de recreació van armats amb fusells d’avantcàrrega per fer més contundents i espectaculars, però sobretot més sorolloses, les seves actuacions.

MARCEL.LÍ PERELLÓ I LA HISTÒRIA RECENT DEL NOSTRE PAÍS.

El dimarts, a l' Ateneu Barcelonès,  es va fer la presentació del llibre sobre Marcel.lí Perelló (ex- Director del Diari de Barcelona el 1937, ex-secretari General d' Estat Català l' any 1938, membre de Bandera Negra i del Complot de Garraf i impulsor de diverses publicacions de l' exili català, impulsor de la Unitat dels Independentistes Catalans a l' exili americà i finalment membre fundador del Front Nacional de Catalunya).
Tot un personatge que resumeix la vida de l' independentisme català els anys 20, 30 i 40 del segle XX.
La sala va estar plena, la tertúlia va ser molt viva i es va comptar amb la presència d' una filla den Marcel.lí Perelló i tres nets i netes.
La memòria històrica del nostre país i la història del segle XX  va demostrar que està en l' interès dels tertulians. 

Endavant fent glops d' història.

RAJOY I EL CACIQUISME A ESPANYA.

Us pengem un article den Marc Pons publicat a El Nacional amb el títol "RAJOY  I L' ARREL DEL CACIQUISME HISPÀNIC".
Fa un repàs interessant del caciquisme hispànic tant comentat, passant pel S. XIX (clau per entendre els canvis de torn al govern conservadors-liberals massa semblants al pp-psoe), fins arribar a la promesa de les inversions a Catalunya (tardana i inversemblant).

RAJOY I L'ARREL DEL CACIQUISME HISPANIC.

   Dimarts 28. El president del govern espanyol anuncia una inversió de 4.200 milions destinats a Catalunya. Una bonica manera de manifestar que l'Estat espanyol no ha invertit a Catalunya en anys. Per no dir segles. Si més no d'una manera proporcional a l'aportació catalana a les arques públiques espanyoles. I sospitosament interessada. Si més no pel context del moment. La societat catalana, en més d'un 77%, reclama un referèndum per decidir el futur polític del país. Les cancelleries europees observen amb preocupació el dèficit democràtic de l'Estat espanyol. I les grans corporacions inverteixen sense por que Catalunya pugui quedar “suspesa en l'espai sideral”.  L'anunci de Rajoy -les falses promeses les carrega el diable- té un component de confessió -les balances fiscals- i un propòsit polític -aturar l'inevitable referèndum-. Una maniobra matussera amb perfum d'engany: 4.200 milions no són ni la quarta part del dèficit fiscal anual de Catalunya. Són el preu de la compra d'un grapat de consciències. El caciquisme hispànic.

 El client, la meretriu i la 'palanganera'

 Ni Mariano Rajoy ni Soraya Sáenz de Santamaría passaran a la història per ser els inventors del fenomen -convertit en institució política i cultural- del caciquisme. És probable que no passin a la història per absolutament res més que pel que es recorda a Cánovas, Sagasta i Azcárraga -presidents dels executius espanyols durant la crisi i la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico-. Com tampoc passaran a la història -a la petita història de la premsa- certs mitjans informatius de la corda governamental que es van prestar, com sempre, a la maniobra. Al camp de Tarragona s'utilitza una curiosa expressió: palanganera, referida a les entranyables domèstiques de les cases de barrets. En la qüestió dels 4.200 milions, queda manifest de forma palesa qui pretén interpretar el paper de client, a qui li toca jugar el paper de meretriu, i qui es presta al paper de palanganera. Tot plegat -amanit i emplatat- després de les recents declaracions (confessions, tal vegada?) de l'ex-ministre Margallo. “Puta Cataluña” tampoc ho van inventar els Ultra sur.

La fabricació del fenomen

Dit això, queda clar que el caciquisme és la forma que pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el consum i la pràctica- adaptada a la política. Bàsicament la que es practica en un règim democràtic. Compra de vots, o de consciències, amb els recursos públics. A l'Estat espanyol la tradició democràtica (o pseudo-democràtica) es remunta als anys de la Constitució de Cadis -la Pepa-. I el caciquisme hispànic, fenomen consubstancial a la tradició pseudo-democràtica hispànica, va néixer i va créixer a recer del bipartidisme i de l'alternança, els elements que en un futur justificarien el règim. Era l'any 1810, i els oligarques reunits a Cadis -elements fugitius del règim de Joseph BonapartePepe Botella, sense més representativitat que la que es donaven ells mateixos- van convocar unes eleccions generals -un brindis al sol- que únicament tenia el propòsit de legitimar -amb el prestigi que atorga la democràcia- la seva condició política personal.

 El paisatge

 El resultat d'aquells comicis no mereix el més mínim comentari. En canvi cal observar amb deteniment els resultats dels comicis posteriors -últim terç del segle XIX i primer del XX: la I República i la Restauració borbònica. Per entendre-ho millor és important explicar que aquella societat espanyola (el 1870) era la menys desenvolupada de l'Europa Occidental. Culturalment, políticament, demogràficament i econòmicament. Espanya tenia 16 milions d'habitants, una xifra pobra comparativament als 40 milions d'Alemanya o de França, o als 30 de la Gran Bretanya o d'Itàlia. Aquesta no és una pura dada estadística. És un detall important a retenir. Explica aspectes com l'absència d'un sector industrial potent capaç d'estimular els creixements econòmic i demogràfic, i explica també que la salut pública estava sota mínims: Madrid, la capital amb la taxa de mortalitat infantil més elevada d'Europa, era anomenada “la ciudad de la muerte”.

El muntatge

 Espanya era un país bàsicament rural i agrari. Una societat illetrada marcada per acusades desigualtats socials i econòmiques, i fuetejada per dues guerres civils -les carlines- consecutives -tres si comptem el conflicte de l'etapa Bonaparte- que l'havien cruixida. Amb aquests vímets el caciquisme va fer carrera. Liberals i conservadors van transformar la guerra dels camps de batalla en la pau de plom de les institucions. La democràcia era la taula de joc, la Constitució contenia les preteses regles i el caciquisme era la baralla de naips. Un entramat d'estructura piramidal que abastava tots els vèrtexs del poder i tots els racons de la societat, format per presidents del govern; ministres, secretaris d'Estat, governadors civils, jutges i alcaldes. La política -i la classe política- convertides en l'instrument de la burgesia mercantil enriquida amb l'espoli de les colònies -el partit liberal-, i de les oligarquies agràries latifundistes de “rancio abolego” -el partit conservador-.

 El cacic

A peu de canó, la figura del cacic adquiria una especial dimensió. El ric del poble o de la comarca -l'oligarca latifundista o el burgès especulador- era el nexe que unia totes les peces de la política. Amb independència del color. Comprava vots, sempre amb recursos públics, o senzillament intimidava -fent ús i abús del seu poder social i econòmic- amenaçant amb la marginació i la ruïna. D'aquesta manera s'alteraven -a conveniència- els resultats electorals. Amb l'autoimposada alternança es projectava una imatge exterior de normalitat política i institucional. Però la realitat interna estava manifestament manipulada. Les fonts ens aporten una situació molt il·lustrativa: un cacic del sud peninsular en una ocasió va proclamar: “Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones”. 

La transformació del fenomen

Durant 50 anys liberals i conservadors -isabelins i carlins-, amb el permís de republicans i radicals, es van alternar en el poder d'una manera sorprenent. Només les societats catalana i basca, amb l'aparició en escena d'una idea diferent d'Espanya, donaven certa sensació de maduresa política i democràtica. Des del cop d'Estat de Primo de Rivera (1923) -que amb el curiós pretext de regenerar la política va finiquitar a cop de sabre la democràcia- ha passat quasi un segle de revolucions, involucions, repressions, guerres civils, repúbliques, dictadures i monarquies. Però el caciquisme ha sobreviscut com l'esperit de l'ànima sobreviu a la decrepitud de la matèria, convertit en cultura política i institucional. Vorejant la finíssima ratlla que el separa de la corrupció. La revolució tecnològica l'ha vestit a la moda contemporània, i la figura del cacic -innecessària a peu de canó- ha estat incorporada a la cadena de jerarquies polítiques.

 Caciquisme post-modern

 La societat ha anat més ràpid. Sol passar. Ha completat un viatge brutal que l'ha transportada de Manelic de Terra Baixa a Merlí. I a les Espanyes espanyoles en menor mesura també, si bé en molts racons encara es respira el tuf castís de Los gozos y las sombras y de Calle Mayor. Un trànsit meteòric que ha enganxat la classe política -l'instrument del caciquisme- amb el peu canviat. Amb l'anunci de Rajoy queda el dubte de la mesura del ridícul. Perquè ha promès -cal suposar que amb el permís de Frau Merkel- 4.200 milions que no ningú encerta d'on sortiran. Si més no, ningú s'atreveix a mirar el calaix de les pensions. I acte seguit, pretesament impulsats pel ressort patrioterista del Cura empecinado, Miguel Ángel Revilla i Guillermo Fernández Vara -presidents autonòmics- s'enfilen i reclamen una compensació al “braguetazo catalán”. Les inevitables comparacions a l'acció de fornicar i de ser fornicat. Les “amenaces” de Margallo i  el “despotisme” de Rajoy. El caciquisme hispànic versió 3.0.

LA REVISTA SÀPIENS I EL PROCÉS DE BURGOS.

La revista «Sàpiens» publica en exclusiva una gravació del procés de Burgos

 El consell sumaríssim del 1970 va processar setze persones per pertànyer a ETA i va pronunciar nou condemnes a mort, que foren commutades per la pressió internacional

El document sonor es va aconseguir de manera clandestina i és de gran valor històric. Un fragment de la mateixa –la que recull els aldarulls provocats per la declaració de Mario Onaindía (posteriorment destacat dirigent d’Euskadiko Exkerra i més tard del PSE-PSOE i amenaçat per ETA)- va ser reproduïda, editada i distribuïda clandestinament des de l’Estat francès. Sàpiens ofereix el document sonor remasteritzat en un cd. Per tal de ser el màxim de fidels a un episodi històric emmarcat en un temps i a una situació política molt concreta, hem mantingut les breus explicacions inicials en euskera i castellà, així com la cançó Eusko Gudariak a la part final, que es van afegir posteriorment a la gravació clandestina.

Per contextualitzar la informació de la gravació, Sàpiens ha encarregat al periodista Antoni Batista, coneixedor del conflicte basc, un extens reportatge destinat a explicar totes les claus d’aquell procés. Batista s’ha basat en les informacions aconseguides a l’arxiu personal del comissari franquista Juan Antonio Creix, als documents de la Brigada Social, al fons del nacionalisme basc del monestir de Lazkao, així com a nombroses entrevistes amb els protagonistes d’aquell episodi per explicar totes les interioritats d’un simulacre de judici que es va girar en contra de la dictadura.

Un llarg consell de ministres al Pardo

L’assassinat el 1968 de Melitón Manzanas, cap de la brigada político-social de Donosti i conegut repressor, per membres d’ETA, va suposar un cop molt fort pel règim. Es van produir detencions massives i setze dels detinguts foren jutjats. Del procés sumaríssim van sortir nou sentències de mort. El règim va donar molta publicitat al procés, però aquest se li va girar en contra. El 30 de desembre de 1970, es va celebrar un llarg consell de ministres al Palau del Pardo per decidir si es donava el “enterado” i es donava curs a les execucions, o si Franco atorgava l’indult. Dins del règim hi havia tensions entre els falangistes, els més durs, i sectors dels tecnòcrates, favorables a l’indult, amb el ministre d’Exteriors López Bravo al davant, d’acord amb Torcuato Fernández Miranda. Finalment, Franco va commutar.  

DOCUMENTS DE SALAMANCA, 78 ANYS DESPRÉS.

Article on la Comissió de la Dignitat fa una valoració dels documents de Salamanca, 78 anys després de la seva requisa per part del franquisme espanyol:

 Avui fa 78 anys de l’inici de la requisa de documents per part dels franquistes a Barcelona, al cap de dos dies de ser ocupada la ciutat. Van ser molt diligents de requisar a la ciutat i arreu del país més de 140 tones de documents, llibres, banderes i altres objectes que es van endur com a botí de guerra cap a Salamanca com a eina de repressió política.

No ha estat ni de bon tros diligent el règim democràtic actual ni en el reconeixement del dret dels espoliats a recuperar allò usurpat, ni a restituir-los els documents. Avui encara no s’ha completat el procés ja que el govern estanyol ha demostrat no compartir la necessitat d’aquest acte de justícia.

La Comissió de la Dignitat vol denunciar que l’Estat reté avui, encara,  de manera perversa els documents de diverses persones i entitats, que s’havia compromès a retornar el desembre de 2014. Si no ha estat diligent el partit actual que governa l’estat, tampoc ho va ser el govern socialista quan el 2010 en els darrers dies de mandat quan va retenir les caixes que estaven disposades a ser transferires després de l’esforç fet per la ministra de cultura Angeles Gonzalez-Sinde. Part d’aquell fons és el que ara el reté el ministeri del PP.

També es retenen documents de la Generalitat de Justícia i d’ordre públic, els de 47 ajuntaments catalans requisats aquell mateix any i els altres fons que s’han descobert que hi ha a l’arxiu militar d’Àvila de diversos departaments catalans fruit de la mateixa requisa.

Aquesta manca de sensibilitat humana  en reconèixer un fet tant evident, com és el dret el dret a recuperar per part de les persones, entitats i institucions catalanes, que van patir la requisa per la força per part de la dictadura franquista, és una mostra de la poca qualitat i solidesa dels fonaments democràtics del règim monàrquic actual.

Després de les darreres eleccions a les cors de l’estat no hi ha hagut ni un bri de canvi d’actitud per part del govern espanyol davant aquest deure pendent, i demostra que les declaracions de tenir una actitud de diàleg envers Catalunya no han estat només que paraules.

Si hem arribat fins en els milers de documents que s’han pogut reintegrar als arxius de la Generalitat i als de moltes persones i entitats, partits i sindicats, ha estat per  la tossuderia de molta gent que ha donat suport aquests darrers anys a la crida feta el 2002 per la Comissió de la Dignitat que el proper 11 d completar la total reparació d’aquell espoli.

Fa uns dies han començat les obres de l’edifici institucional de la Caixa de Pensions de la Via Laietana de Barcelona per a restituir les inscripcions en català i els escuts de Catalunya que van ser retirats pel franquisme. S’ha fet en resposta de la petició formulada a la Caixa per la Comissió de la Dignitat, per restituir un dels actes de la persecució que va ser objecte la nostra llengua i el nostre poble ara fa 78 anys, quan es van fer destruir tots els rètols i inscripcions fetes en català. També com un acte de posar en evidència el genocidi cultural de Catalunya, ara que els tribunals i el govern espanyol  menyspreen i persegueixen la nostra llengua que la volen minoritzada.

Seguint la campanya de reparació dels monuments  transformats pel franquisme, la Comissió de la Dignitat segueix reclamant a l’Ajuntament de Barcelona la restitució al seu estat original  del monument a Pi i Margall situat a la cruïlla Diagonal, i el Passeig de Gràcia de Barcelona. És inacceptable que avui quan fa 78 anys de la seva transformació en el monument en honor de l’exèrcit que ocupà la ciutat, encara es mantingui mutilat sense les inscripcions originals, ni l’efígie del polític, ni l’estàtua al capdamunt de la columna. És una veritable vergonya per a la ciutat que en un dels punts centrals de la ciutat es mantingui aquella desferra al no res.

Enguany s’assolirà una fita important en l’objectiu d’aconseguir la reparació de les víctimes del franquisme, amb l’aprovació de la llei de reparació Jurídica que es tramita al Parlament de Catalunya per inicativa de la nostra entitat, amb el suport de moltes entitats memorialistes. Amb l’aprovació d’aquesta llei  els propers mesos, es declararan il·legals els tribunals i els Consells de Guerra del franquisme, fets com a eina de repressió política. El President Lluís Companys i més de 80 mil persones que es van veure sotmesos a presó i a uns processos per uns tribunals contraris a la legalitat judicial vigent a Catalunya que marcava l’estatut de 1932 i que era responsabilitat de la Generalitat. Un acte de reparació personal necessari i de reafirmació de la continuïtat i sobirania de les nostres institucions que es farà definitivament realitat.

La Comissió de la Dignitat volem mostrar el nostre suport a les nostres institucions i especialment a les persones del nostre govern, la Presidenta i de la mesa del Parlament, que es veuen implicades en processos penals per haver mantingut el seu compromís amb el nostre poble que els ha elegit, defensant la seva sobirania democràtica. Denunciem  la persecució que els sotmet la justícia espanyola, que amb aquesta actitud s’apropa a la d’aquells tribunals que penalitzaven a milers de persones pels seus actes democràtics. La nostra lluita per la reparació de les víctimes del franquisme és la lluita en defensa pels principis democràtics i per la sobirania del nostre poble.

EXPOLI DOCUMENTAL DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ.

L' expoli documental després de la guerra de Successió, als antics territoris de la Corona d' Aragó i Catalunya.
Creació de la Biblioteca Nacional de España, inici de l'espoli documental

En Marc Pons ens recorda que bona part de la Biblioteca Nacional d'Espanya prové de fons espoliats a la Guerra de Successió.

Tal dia com avui [29 de desembre del 2016], fa 305 anys, Felip V -el primer Borbó espanyol- aprovava el pla de creació de laBiblioteca Nacional de España, amb la missió de “renovar la erudición històrica y sacar al aire las verdaderas raíces de la nación y de la monarquia españolas”. Inicialment es va situar en una edificació que unia la Casa de la Moneda i el Real Alcázar -la residència de la cort- amb el convent de la Encarnación -el de les filles de l'oligarquia latifundista castellana-. Els primers fons procedien de col·leccions privades de la monarquia: els fons privats dels darrers Habsburg i un lot de 6.000 volums que el Borbó va fer portar de França.

A finals del 1711 la Guerra de Successió ja estava decidida. El pretendent Habsburg ja havia estat coronat emperador del Sacre Imperi i havia renunciat a les seves aspiracions hispàniques. L'aliança internacional per la seva causa s'havia dissolt. Catalunya restava sola. I el País Valencià i Aragó ja estaven ocupats militarment i annexionats al sistema polític i jurídic castellà. El 1712 va arribar a la Biblioteca la segona gran remesa de fons -més de 20.000 llibres i manuscrits- formada per col·leccions espoliades a les institucions valencianes i aragoneses, i als prohoms d'aquests territoris que havien donat suport a la causaaustriacista.

Després de la derrota de 1714-1715, Macanaz -un dels ideòlegs de la Biblioteca- que ja erajutge de confiscacions al País Valencià, va projectar la seva allargada ombra -la mà caldria dir- sobre el Principat de Catalunya i les Illes. Entre 1712 i 1717 es va produir un espoli gegantí de fons bibliogràfics catalans, valencians i mallorquins que perseguia ladecapitació cultural del país. Una mesura que va tenir, també, un fort impacte sobre la producció cultural. València -cap i casal- que havia estat -durant les centúries del 1500 i del 1600-  la capital hispànica de la producció i de l'edició, va quedar reduïda a la categoria cultural d'una simple plaça de províncies.