dissabte, 30 de desembre del 2017

DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 21-D, MÉS REPRESSIÓ ?

Avui Vicent Partal ha publicat un article a Vilaweb que analitza perfectament la situació a la Catalunya postelectoral, després de la victòria independentista i la perplexitat dels partits unionistes.

Aquest és l' article amb el títol de "Covards":

Sempre que hi ha eleccions i l’espanyolisme ix derrotat passa igual. Primer, hi ha unes hores de desconcert. Els apologetes de l’unionisme, polítics o mediàtics (quina diferència hi ha, ja?), callen mentre intenten pair el que ha passat, mirant de trobar alguna teoria, algun angle, que els permeta de continuar cridant com si no hagués passat res, com si la realitat que ells voldrien tenir fos present. I després, de sobte, els veus com tornen tots a l’atac, impassibles al desànim, per dir-ho a la manera del vell i aberrant himne que tan bé els defineix. Amaguen la decepció d’haver estat derrotats, la ràbia que els fa que els qui haurien de ser els seus súbdits obedients no els facen cas, en noves campanyes de pensament màgic. I tornen a repetir, com si foren uns zombis, que el que ha passat no ha passat i que ‘ja us explicarem nosaltres què sou…’
Aquesta volta, el resultat del 21-D ha estat especialment dur de pair per a ells, i per això la recuperació ha estat més lenta que no és habitual i més costosa. De tan perduts que van, durant unes hores es van posar tots frenètics a inventar-se un païset a veure si així ens aconseguien fer rabiar, sense adonar-se que en realitat la broma els posava a ells, i no a nosaltres, davant l’espill de la pròpia actuació. Quan ho van entendre –ahir van començar a fer-ho–, van girar cua de seguida i van canviar novament d’arguments. Ara presentant una cara, un comportament, unes idees i una expressió que algun dia, si mai són capaços d’adonar-se què fan, els farà envermellir de vergonya. Suposant que quan això passe els en quede encara algun.
L’argument consolidat des d’ahir ja torna a ser el de la força bruta –l’únic que els queda, en realitat. Derrotats a les urnes, els apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha, ja?), es treuen la careta aferrant-se a la violència institucionalitzada, l’únic argument, si això és cap argument, que els queda. I així ja no invoquen una hipotètica victòria democràtica, ni tan sols en l’arxipèlag desendreçat que pretenen fer passar pel seu païset inventat. Ara criden a la violència i a la repressió. Tornen a cridar a la violència i la repressió. Descaradament. Que torne Puigdemont, que torne, que ja el tancarem! I Junqueras que es quede allà on és, ben tancat per a una bona temporada! Forcadell? A presó de seguida si s’aparta un segon de la línia marcada i deixa el parlament fer de parlament! Artadi? Artadi és la perillosa! Que la processen de seguida! I Marta Rovira? Aquesta, aquesta és la que cal portar a girona! (amb minúscula, que no fos cas…)
Com a ciutadà, veure les darreres hores alguna d’aquesta gent cridant obertament a la repressió, diria que amb alegria i tot, mentre es pensen que poden donar-nos lliçons de presumpte realisme, em genera una sensació de pena infinita. Pena per ells. Perquè la seua desesperació els fa perdre fins el darrer bri de dignitat humana. I perquè cal ser molt miserable per a dir que els independentistes ara han de tastar un suposat realisme polític, que significaria acceptar que ni Puigdemont ni Junqueras no poden ser presidents, perquè el seu destí és estar tancats i detinguts. Haja votat el poble o no. Siga justa la detenció o no. Siguen veritat els càrrecs que els imputen o no. Siga un pas en la direcció correcta o no. Siga de profit per a la societat que diuen servir o no.

En realitat aquests apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha ,ja?), només són uns pobres covards que, repudiats per la seua pròpia ciutadania, que ja ni els llig ni els vota, ni els escolta ni els segueix, ni els respecta ni molt menys encara els obeeix, opten per amagar-se, esporuguits, rere els escuts del 155, rere el sadisme polític del govern espanyol, rere la violència institucional promoguda pel monarca. Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser, que no és possible que el seu univers de caviar es vaja enfonsant a marxes forçades després de dècades de funcionar tan i tan bé i d’haver-los permès una vida tan regalada. I és aleshores, quan recapaciten, que de sobte i sense cap remordiment abominen de la democràcia, del vot de la gent, de les eleccions, de la voluntat popular, de tot allò amb què s’omplien la boca mentre tots votàvem d’acord amb el seu interès i no érem l’amenaça que ara, certament, som. I els cau la careta a terra, estrepitosament.

diumenge, 17 de desembre del 2017

FIVELLER I L' OPOSICIÓ ENTRE L' ESTAT I LA MONARQUIA.

Avui a Nació Digital, hem vist un bon recordatori de Joan Fiveller, Conseller de Barcelona, que explica el context de la pugna (que encara continua avui) entre l' Estat i la Monarquia. És a dir, entre la Generalitat i el Consell de Cent (per una part) i el Rei (per l' altra).
Potser el recordatori farà entendre més la manera de ser del catalanisme polític i l' oposició constant a l' absolutisme monàrquic.


  Quan mirem un edifici oficial d’entrada ens fixem en la seva estètica, en si ens agrada o no. Potser alguns també a primera vista n’endevinen l’estil arquitectònic o els escuts, les banderes o les plaques indicatives. Quan el que tenim davant  és un edifici que a part de ser oficial té molta història ens l’hem de mirar amb més rigor. En aquest cas els edificis son plens de símbols que no són casuals i que ens poden explicar no només la història de la institució sinó els valors que vol transmetre com a tal.

Si ens hi fixem, l’Ajuntament de Barcelona tampoc n’és una excepció.

Potser no tothom s’hi haurà fixat però durant el dia sempre hi ha una parella de la Guàrdia Urbana amb dos personatges històrics a banda i banda que els fan companyia. Quan es tanquen les portes de l’Ajuntament en Jaume i en Joan (els vigilants de pedra) segueixen allà on ja no hi ha policies municipals.

El de l’esquerra és Jaume I, conegut com “El Conqueridor”, del qual qui més qui menys en té referències sent aquest un dels principals símbols de l’època d’esplendor històric, però de l’home que hi ha a la dreta, Joan Fiveller, poca gent que busquem a peu de carrer ens en podrà donar referències.

Us ben asseguro que al 1841, quan van decidir posar aquelles estàtues, aquest personatge era considerat un dels principals herois de la història de Catalunya. Antoni Rovira i Virgili va arribar a escriure el 1931 que “de tots els fets de la història de Catalunya, potser cap no és més popular que la gesta atribuïda a Joan Fiveller, Conseller de Barcelona”.

Fiveller va ser enaltit per humanistes com Lorenzo Valla, i més tard pels romàntics, pels liberals, pels republicans i pels catalanistes, erigint-lo en tot un símbol.

I quina fou la gesta d’aquest conseller? Per entendre-ho ens haurem de remuntar a 1416. Sis anys abans Martí l’Humà, darrer Rei del Casal Català, va morir deixant un plet successori obert que va desembocar en la implantació mitjançant el Compromís de Casp, del primer monarca de la dinastia dels Trastàmara (d’origen Castellà): Ferran I d’Antequera.

El nou Rei no va saber adaptar-se gaire bé al sistema pactista que regia el Principat.

Això que el rei no pogués fer allò que li convingués i hagués d’estar a tothora acordant les coses amb el Consell de Cent o la Generalitat, que sempre li recordaven que havia de complir els acords de les Constitucions i pactes que havia jurat respectar en ser entronitzat el feia anar de corcoll tenint en compte que estava acostumat a una cort castellana amb un poder molt menys limitat de la reialesa.

Tant era així que va pretendre que el Consell de Cent el mantingués econòmicament “segons el seu estat requeria”, cosa que li va ser negada.

Quan es va negar a reconèixer les atribucions de la Generalitat, Jaume d’Urgell va organitzar una revolta que va haver de reprimir ferotgement.

En aquest context, el Consell de Cent tenia vigent un impost sobre la compra de carn, anomenat la Vectigal de la Carn. Sembla ser que algun empleat del monarca va anar a comprar en nom del Rei i que en reclamar-li el carnisser al servent l’impost aquest darrer es negà a pagar-ho indicant-li que era una gosadia fer-li pagar impostos al Rei.
El Consell de Cent es va reunir d’urgència per decidir què havien de fer davant aquesta situació i pel que ha transcendit als nostres dies, la idea que va sobrevolar aquella reunió és que si el rei s’havia compromès com a governant a complir i fer complir les normes que les institucions imposaven ell no n’era cap excepció.

D’entre tots els consellers, el qui va tenir el coratge d’anar a comunicar-li la decisió al Rei fou Joan Fiveller, aleshores Conseller Segon del Consell de Cent.

En un primer moment, segons la majoria dels relats, el monarca es va negar a pagar però Fiveller va posar els punts sobre les is, li va recordar el jurament d’acatar les lleis del país i li va dir: “Vectigalia rei publicae esse, non tua” (els impostos són de l'Estat, no teus).

Per a molts aquest és considerat una dels primers símbols de lluita per la preponderància de l’estat sobre la monarquia. Un símbol de com les institucions eren capaces de limitar el poder del rei.

Aquest símbol, el d’un vassall fent quadrar un monarca, va convertir-se aviat en una estampa molt coneguda. Va ser reproduïda en cròniques, obres de teatre, romanços, gravats i gairebé en tots els formats existents a l’època fins i tot traspassant fronteres i sent inspiració dels humanistes italians.

Potser tal com apunta l’historiador Ramon Grau, l’existència de tanta crònica novel·lada amb versions variants sobre els detalls del conflicte que no sempre quadren entre sí, és la raó per la qual la història actual no ha enaltit del tot el símbol de Fiveller. Massa poca informació empírica sobre l’afer i alhora massa literatura sobre el mateix que fa que pocs se sentin còmodes a l’hora de parlar-ne.

El fet és que a Joan Fiveller, símbol de la primacia de les institucions de la ciutat enfront la monarquia autoritària el tenim encara vigilant l’entrada de l’antic Consell de Cent junt amb Jaume I, el rei considerat quasi un superheroi per la historiografia romàntica.

Però els vestigis no acaben aquí. Es diu que un dia de cacera per Collserola Fiveller va descobrir una aigua meravellosa que brollava d’aquella muntanya i per a que se’n beneficiessin els barcelonins va fer-la canalitzar fins el centre de la ciutat, a la plaça dels Sants Just i Pastor. Allà resta encara la que és considerada la primera font pública de la ciutat, prop d’on ell havia tingut el seu palau i davant l’església on la família tenia capella i on encara se’n conserven els símbols heràldics.