Aquest és l' article amb el títol de "Covards":
Aquesta volta,
el resultat del 21-D ha estat especialment dur de pair per a ells, i per això
la recuperació ha estat més lenta que no és habitual i més costosa. De tan
perduts que van, durant unes hores es van posar tots frenètics a inventar-se un
païset a veure si així ens aconseguien fer rabiar, sense adonar-se que en
realitat la broma els posava a ells, i no a nosaltres, davant l’espill de la
pròpia actuació. Quan ho van entendre –ahir van començar a fer-ho–, van girar
cua de seguida i van canviar novament d’arguments. Ara presentant una cara, un
comportament, unes idees i una expressió que algun dia, si mai són capaços
d’adonar-se què fan, els farà envermellir de vergonya. Suposant que quan això
passe els en quede encara algun.
L’argument
consolidat des d’ahir ja torna a ser el de la força bruta –l’únic que els
queda, en realitat. Derrotats a les urnes, els apologetes de l’unionisme,
polític o mediàtic (quina diferència hi ha, ja?), es treuen la careta
aferrant-se a la violència institucionalitzada, l’únic argument, si això és cap
argument, que els queda. I així ja no invoquen una hipotètica victòria democràtica,
ni tan sols en l’arxipèlag desendreçat que pretenen fer passar pel seu païset
inventat. Ara criden a la violència i a la repressió. Tornen a cridar a la
violència i la repressió. Descaradament. Que torne Puigdemont, que torne, que
ja el tancarem! I Junqueras que es quede allà on és, ben tancat per a una bona
temporada! Forcadell? A presó de seguida si s’aparta un segon de la línia
marcada i deixa el parlament fer de parlament! Artadi? Artadi és la perillosa!
Que la processen de seguida! I Marta Rovira? Aquesta, aquesta és la que cal
portar a girona! (amb minúscula, que no fos cas…)
Com a ciutadà,
veure les darreres hores alguna d’aquesta gent cridant obertament a la
repressió, diria que amb alegria i tot, mentre es pensen que poden donar-nos
lliçons de presumpte realisme, em genera una sensació de pena infinita. Pena
per ells. Perquè la seua desesperació els fa perdre fins el darrer bri de
dignitat humana. I perquè cal ser molt miserable per a dir que els
independentistes ara han de tastar un suposat realisme polític, que
significaria acceptar que ni Puigdemont ni Junqueras no poden ser presidents,
perquè el seu destí és estar tancats i detinguts. Haja votat el poble o no.
Siga justa la detenció o no. Siguen veritat els càrrecs que els imputen o no. Siga
un pas en la direcció correcta o no. Siga de profit per a la societat que diuen
servir o no.
En realitat
aquests apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha
,ja?), només són uns pobres covards que, repudiats per la seua pròpia
ciutadania, que ja ni els llig ni els vota, ni els escolta ni els segueix, ni
els respecta ni molt menys encara els obeeix, opten per amagar-se, esporuguits,
rere els escuts del 155, rere el sadisme polític del govern espanyol, rere la
violència institucional promoguda pel monarca. Ja no tenen cap projecte per a
ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i
les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot
ser, que no és possible que el seu univers de caviar es vaja enfonsant a marxes
forçades després de dècades de funcionar tan i tan bé i d’haver-los permès una
vida tan regalada. I és aleshores, quan recapaciten, que de sobte i sense cap
remordiment abominen de la democràcia, del vot de la gent, de les eleccions, de
la voluntat popular, de tot allò amb què s’omplien la boca mentre tots votàvem
d’acord amb el seu interès i no érem l’amenaça que ara, certament, som. I els
cau la careta a terra, estrepitosament.
