Estem caminant quests darrers anys, per moments històrics d' aquest país. D' aquells que no passen desapercebuts als llibre d' història ni als mitjans de comunicació ni d' aquí ni de fora. Però sembla que estem una mica esgotats i emprenyats. Ens caldria una mica de calma, de reflexió i de mirar fredament el futur i els propers anys. Per tal de continuar caminant, el camí continua obert.
Avui l' editorial de Vilaweb comentava aquesta crida a la calma, en un relat més polític.
CALMA.
Si mirem només el que ha passat aquest dimarts
seria ben fàcil arribar a la conclusió que les eleccions del març ja tenen la
campanya electoral en marxa. Perquè CDC, ERC i CUP s’han dedicat sobretot a
fixar el relat, a posar les bases del missatge que enviaran a l’electorat. El
fracàs dels 72 diputats tindrà conseqüències electorals segures i però cal
veure al compte de qui se li apunta. CDC ataca la CUP, o aquesta mitja CUP que
ha dit que no, Esquerra busca situar-se en un punt equidistant i culpar a uns i
altres per aparèixer ells com la solució i la CUP voldria descarregar tota la
seua responsabilitat sobre Artur Mas.
La tensió és màxima perquè no queda temps. I
per això aquest intent de reunió final que proposen a mi em sembla inútil. Es
només propaganda per a la batalla del març. Ningú no cedirà en res. Simplement
es tracta d’escenificar que és l’altre qui té tota la culpa. El fet que les
organitzacions del sobiranisme civil, sobretot ANC i Òmnium, hagen acabat
convertides en mini parlaments on els partits fan i desfan sense atendre
l’interès general acabarà de fer inviable qualsevol solució. En un altre temps
serien decisives però ara simplement no poden fer la funció per a la qual van
ser creades.
Tot plegat genera, naturalment, una situació
de nerviosisme absolut en l’independentisme de carrer. Sensació de fracàs, por
a anar al març tots barallats amb tots, temor al ridícul nacional i
internacional. És raonable. D’una banda perquè la sensació que ho teníem a la
mà i no ho hem sabut retenir és molt forta. D’una altra perquè aquests tres
mesos haurien desgastat al més dur dels estrategues; aguantar això ha estat
molt pesat.
I avise que encara no hi ha prou. Els pròxims
dies no van a ser aptes per a la sensibilitat de la majoria dels
independentistes, especialment pels que no som de partit. El to aspre i els
retrets creixeran fins a límits que avui no podem encara ni sospitar i que ens
horroritzaran. A Madrid riuran ben de gust. Podemos es fregarà les mans. I tots
haurem d’aguantar comentaris sobrats des de l’unionisme que no vindran gens de
gust escoltar. Possiblement fins i tot ens entraran ganes de guardar l’estelada
del balcó i dedicar-nos al macramé.
Però després arribarà l’11 de gener i els uns
i els altres, i els de més enllà hauran de començar a mirar un altre tic-tac,
aquell que marca la convocatòria oficial. I aleshores hauran de pensar no només
ja en la destrucció —que és el que ara preval— sinó també en el que volen
oferir a l’electorat. Serà el moment de llegir-s’ho tot amb molta calma, de
recordar què ha fet cadascú, sense caure en les provocacions i les
manipulacions, i de decidir amb molta cura què volem votar.
Si algú té prou seny com per a fer propostes
raonables, que les hi ha i són fàcils d’organitzar, molt millor. I si al final
resulta que la barbàrie s’imposa i tot acaba esdevenint una selva impracticable,
aleshores com a mínim intentarem no ser arrossegats al fang i mirarem
d’encertar serenament amb la papereta. Als energumens organitzats, a tota
aquesta gent que insulta i desqualifica a tort i dret, a aquells que cremen
embriacs l’esforç de tots aquests darrers anys, res no els fa més por que la
calma del votant. Res no els preocupa més que la possibilitat que pensem per
nosaltres mateixos. Res no els atemoreix més que no ens deixem espantar ni per
les seues amenaces apocalíptiques, ni pels seus agressius i barroers intents
d’assetjament polític.
Calma, doncs.
EditorialVicent Partal
