dimecres, 20 de gener del 2016

7 FEBRER: TOTS A LA MANIFESTACIÓ D' AMPOSTA.

Com tots ja sabeu, el Gobierno Español, en funcions,
 a aprovat  El Plan Hidrológico Nacional. Aquest Plan 
 no només representa una greu amenaça per tot el 
Delta de l'Ebre, per la seva gent, la economia de la 
zona i seu el paisatge, a més és un atac directe a 
tots els que estimen aquest País i demanem 
respecte per ell.
És per tot això que el diumenge 7 de febrer, 
s'ha organitzar una gran manifestació de protesta
 a Amposta, en la que l'ANC, vol tindre un paper
 rellevant, donant suport a tota la gent d'aquelles 
contrades.

dissabte, 16 de gener del 2016

SOBRE LES BRIGADES INTERNACIONALS


Què tenen en comú Ernst Busch, un músic alemany enemic de Hitler, George Nathan, un espia britànic destinat a Irlanda, i  Salaria Kea, una infermera negra nord-americana? Tres vides molt diferents unides per un mateix destí: el que els va dur a formar part de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola.  Aquest juliol es compliran 80 anys de l’inici de la guerra. També, per tant, de l’arribada a l’Estat espanyol de les Brigades Internacionals, prop de 40.000 persones procedents d'uns cinquanta països que van venir per combatre el feixisme alçat en armes.

L’Ateneu Barcelonès ha organitzat per aquest dimecres, 20 de gener, un acte sobre la significació de les Brigades Internacionals, organitzat per la secció d’Història, que dirigeix Joan Solé Camardons. Hi intervindran l’escriptor Jordi Martí-Rueda, autor del llibre “Tocats pel vent” (Pagès editors), i la historiadora Lourdes Pradas, directora de la biblioteca del Pavelló de la República. Pradas presentarà el projecte Sidbrint, un web sobre les Brigades Internacionals vinculat a la Universitat de Barcelona.  

Jordi Martí-Rueda s’ha especialitzat en la Guerra Civil i els brigadistes, i ha centrat els seus estudis en la peripècia vital de molts dels integrants de les Brigades Internacionals. La història dels combatents que van arribar de fora per ajudar a la República presenta ingredients d’ideologia, idealisme i aventura. Tot seguit, trobareu  algunes de les històries personals que Martí-Rueda explicarà a l’Ateneu dimecres vinent. 

George Nathan, un espia britànic manant irlandesos

Figura misteriosa del qual encara se sap ben poca cosa, George Nathan (1895-1937) personifica molts dels trets que caracteritzen l’aventurer en contextos de perill. En algunes biografies se’l presenta com a anglès nascut a Londres, en d’altres com irlandès. Va participar en la Primera Guerra Mundial i després es va vincular als serveis d’informació de Sa Majestat británica. Nathan va ingressar en la Reial Policia Irlandesa i va col·laborar en la repressió contra el nacionalisme irlandés i el Sinn Fein. Allí se’l va acusar de participar en alguns episodis repressius. Després, hi ha anys en què la seva biografia entra en la foscor i no se’n sap res. 

Quan va esclatar la guerra a Espanya el juliol del 1936, Nathan, que simpatizava amb ideals d’esquerra (o això deia), es va enrolar a les Brigades Internacionals. Les circumstàncies el van portar a dirigir un batalló format per molts irlandesos, i Nathan els va congregar i es va presentar, tot dient que el temps havia passat per tots. Poc després, va morir víctima de l’aviació enemiga, a la serra de Guadarrama, prop de Madrid. 

Salaria Kea, una dona negra a la Brigada Lincoln

La trajectòria vital de Salaria Kea (1917-1990) no deixa indiferent. Aquesta dona de color, nascuda a l’Estat de Geòrgia, en el sud profund dels Estats units, va obrir-se camí treballant d’infermera. Primer a Ohio, on es va trasladar la seva família, i més tard a Nova York. A Ohio la va impactar la negativa que va rebre quan es va oferir per ajudar després d’unes inundacions. La jove infermera va contactar amb els ideals d’esquerra radical que van fer eclosió en els anys trenta. Diuen que va seguir amb espant el triomf de Hitler a Europa, a qui veía molt similar al Ku Klux Klan. 

L’inicide la Guerra Civil espanyola va ser per a ella com un crit: es va presentar per col·laborar amb la Brigada Lincoln, integrada pels voluntaris nord-americans. Va servir en diversos punts del front treballant en hospitals de campanya, essent l’única dona negra que se sàpiga que va formar part de les Brigades Internacionals. Després del conflicte, va treballar també com infermera durant la Segona Guerra Mundial i després va tornar al seu país, on va morir l’any 1990. 

La història de la Brigada Lincoln va tenir un epíleg trist. Després de la fi de la guerra mundial el 1945, l’ambient polític als EUA va experimentar un gir a la dreta molt acusat. Molts dels antics brigadistes van ser sospitosos de ser agents de la Unió Soviètica, i vistos amb antipatia en els ambients oficials. Recordem aquella frase de Ronald Reagan: “No sé si els nord-americans que van combatre a la guerra civil espanyola ho van fer en el costat equivocat”.   

Ernst Busch, lírica entre les trinxeres

Ernst Busch (1900-80) va ser un músic i intèrpret alemany afiliat al Partit Comunista. Actor conegut al Berlín dels cabarets i els espectacles, interpretava algunes de les obres de Bertolt Brecht i cançons compromeses. Poc després de l’arribada al poder de Hitler, va marxar a l’URSS. El 1936, va enrolar-se a les Brigades Internacionals.

La veu de Busch es va fer popular al front. Va posar veu a molts dels himnes de la guerra des del bàndol republicà, des dels cants més explícitament guerres a l’himne de Riego. Després del triomf franquista, el 1939, va marxar a França, on va continuar el combat contra els nazis i fou internat en un camp de presoners. Acabat el conflicte a Europa, Ernst Busch es va traslladar a Berlín, i es va convertir en un nom important dins de la intel·lectualitat de l’Alemanya comunista. 

Tres vides, les de Busch, Nathan i Salaria Kea, lliurades a causes en les que creien. Com moltes altres que la van deixar sobre el sòl de la torturada Ibèria, o que van continuar el seu combat més enllà. Aquest juliol farà vuitanta anys d’una tragèdia que encara respira, i és en aquest marc que l'Ateneu Barcelonès vol recordar tots aquells que, des d’ideologies diverses però en contra del feixisme amenaçador, van lliurar-se a plantar-li cara.

dimecres, 6 de gener del 2016

CALMA I REFLEXIÓ POLÍTICA

Estem caminant quests darrers anys, per moments històrics d' aquest país. D' aquells que no passen desapercebuts als llibre d' història ni als mitjans de comunicació ni d' aquí ni de fora. Però sembla que estem una mica esgotats i emprenyats. Ens caldria una mica de calma, de reflexió i de mirar fredament el futur i els propers anys. Per tal de continuar caminant, el camí continua obert.
Avui l' editorial de Vilaweb comentava aquesta crida a la calma, en un relat més polític.

CALMA.
  Si mirem només el que ha passat aquest dimarts seria ben fàcil arribar a la conclusió que les eleccions del març ja tenen la campanya electoral en marxa. Perquè CDC, ERC i CUP s’han dedicat sobretot a fixar el relat, a posar les bases del missatge que enviaran a l’electorat. El fracàs dels 72 diputats tindrà conseqüències electorals segures i però cal veure al compte de qui se li apunta. CDC ataca la CUP, o aquesta mitja CUP que ha dit que no, Esquerra busca situar-se en un punt equidistant i culpar a uns i altres per aparèixer ells com la solució i la CUP voldria descarregar tota la seua responsabilitat sobre Artur Mas.

La tensió és màxima perquè no queda temps. I per això aquest intent de reunió final que proposen a mi em sembla inútil. Es només propaganda per a la batalla del març. Ningú no cedirà en res. Simplement es tracta d’escenificar que és l’altre qui té tota la culpa. El fet que les organitzacions del sobiranisme civil, sobretot ANC i Òmnium, hagen acabat convertides en mini parlaments on els partits fan i desfan sense atendre l’interès general acabarà de fer inviable qualsevol solució. En un altre temps serien decisives però ara simplement no poden fer la funció per a la qual van ser creades.

Tot plegat genera, naturalment, una situació de nerviosisme absolut en l’independentisme de carrer. Sensació de fracàs, por a anar al març tots barallats amb tots, temor al ridícul nacional i internacional. És raonable. D’una banda perquè la sensació que ho teníem a la mà i no ho hem sabut retenir és molt forta. D’una altra perquè aquests tres mesos haurien desgastat al més dur dels estrategues; aguantar això ha estat molt pesat.

I avise que encara no hi ha prou. Els pròxims dies no van a ser aptes per a la sensibilitat de la majoria dels independentistes, especialment pels que no som de partit. El to aspre i els retrets creixeran fins a límits que avui no podem encara ni sospitar i que ens horroritzaran. A Madrid riuran ben de gust. Podemos es fregarà les mans. I tots haurem d’aguantar comentaris sobrats des de l’unionisme que no vindran gens de gust escoltar. Possiblement fins i tot ens entraran ganes de guardar l’estelada del balcó i dedicar-nos al macramé.

Però després arribarà l’11 de gener i els uns i els altres, i els de més enllà hauran de començar a mirar un altre tic-tac, aquell que marca la convocatòria oficial. I aleshores hauran de pensar no només ja en la destrucció —que és el que ara preval— sinó també en el que volen oferir a l’electorat. Serà el moment de llegir-s’ho tot amb molta calma, de recordar què ha fet cadascú, sense caure en les provocacions i les manipulacions, i de decidir amb molta cura què volem votar.

Si algú té prou seny com per a fer propostes raonables, que les hi ha i són fàcils d’organitzar, molt millor. I si al final resulta que la barbàrie s’imposa i tot acaba esdevenint una selva impracticable, aleshores com a mínim intentarem no ser arrossegats al fang i mirarem d’encertar serenament amb la papereta. Als energumens organitzats, a tota aquesta gent que insulta i desqualifica a tort i dret, a aquells que cremen embriacs l’esforç de tots aquests darrers anys, res no els fa més por que la calma del votant. Res no els preocupa més que la possibilitat que pensem per nosaltres mateixos. Res no els atemoreix més que no ens deixem espantar ni per les seues amenaces apocalíptiques, ni pels seus agressius i barroers intents d’assetjament polític.

Calma, doncs.

EditorialVicent Partal