Màrius Serra: 'Aquestes sentències contra el català ens porten al desacatament'
En l'actual tessitura no se m'acut cap altra reflexió que creuar aquestes sentències d'avui del TSJC amb la decisió de més del 90% de famílies balears d'escolaritzar els seus fills en català, en un marc en el qual el poder té una posició adversa a aquesta voluntat. Per tant, continua confirmant-se que hi ha un divorci clar entre un gruix de la població que viu la qüestió lingüística sense cap mena de conflicte i la judicatura espanyola que en vol fer bandera i és bel·ligerant contra tot allò que sigui català.
Es confirma el que ja havíem dit sobre aquesta campanya de degoteig de casos que són insignificants socialment, però que tenen una cobertura jurídica notable. En canvi, el gruix de la població que té una aproximació no contaminada, natural i positiva a la llengua és menystinguda i no rep gens de cobertura dels senyors togats.
Aquest camí que forcen els tribunals ens porten a un trencament amb l'ordenament jurídic. Ens hi van portant. Cada cop hi ha una malfiança major de tots els àmbits, però també del poder judicial. Totes les informacions que ens arriben de la judicatura ens porten al desacatament.
dimarts, 26 de juny del 2012
LES SENTÈNCIES CONTRA EL CATALÀ ENS PORTEN AL DESACATAMENT.
Aquests dies no donem l´abast: entre l´Eurovegas, les sentències polítiques de la justícia espanyola i l´oblit total dels interessos de la ciutadania. Hauriem d´escriure cada dia i no de temes d´història, sinó només del dia a dia.
Després de la sentència del Tribunal Suprem que deixa a la pràctica sense efecte la immersió lingüística entre els 3 i 6 anys i el cofoïsme dels "nostres governants" de CiU que ni mouen un dit, el més adient és recordar unes paraules de Màrius Serra que ja va dir fa un mes:
Màrius Serra: 'Aquestes sentències contra el català ens porten al desacatament'
En l'actual tessitura no se m'acut cap altra reflexió que creuar aquestes sentències d'avui del TSJC amb la decisió de més del 90% de famílies balears d'escolaritzar els seus fills en català, en un marc en el qual el poder té una posició adversa a aquesta voluntat. Per tant, continua confirmant-se que hi ha un divorci clar entre un gruix de la població que viu la qüestió lingüística sense cap mena de conflicte i la judicatura espanyola que en vol fer bandera i és bel·ligerant contra tot allò que sigui català.
Es confirma el que ja havíem dit sobre aquesta campanya de degoteig de casos que són insignificants socialment, però que tenen una cobertura jurídica notable. En canvi, el gruix de la població que té una aproximació no contaminada, natural i positiva a la llengua és menystinguda i no rep gens de cobertura dels senyors togats.
Aquest camí que forcen els tribunals ens porten a un trencament amb l'ordenament jurídic. Ens hi van portant. Cada cop hi ha una malfiança major de tots els àmbits, però també del poder judicial. Totes les informacions que ens arriben de la judicatura ens porten al desacatament.
Màrius Serra: 'Aquestes sentències contra el català ens porten al desacatament'
En l'actual tessitura no se m'acut cap altra reflexió que creuar aquestes sentències d'avui del TSJC amb la decisió de més del 90% de famílies balears d'escolaritzar els seus fills en català, en un marc en el qual el poder té una posició adversa a aquesta voluntat. Per tant, continua confirmant-se que hi ha un divorci clar entre un gruix de la població que viu la qüestió lingüística sense cap mena de conflicte i la judicatura espanyola que en vol fer bandera i és bel·ligerant contra tot allò que sigui català.
Es confirma el que ja havíem dit sobre aquesta campanya de degoteig de casos que són insignificants socialment, però que tenen una cobertura jurídica notable. En canvi, el gruix de la població que té una aproximació no contaminada, natural i positiva a la llengua és menystinguda i no rep gens de cobertura dels senyors togats.
Aquest camí que forcen els tribunals ens porten a un trencament amb l'ordenament jurídic. Ens hi van portant. Cada cop hi ha una malfiança major de tots els àmbits, però també del poder judicial. Totes les informacions que ens arriben de la judicatura ens porten al desacatament.
EUROVEGAS: EL RECICLATGE MAFIÓS.
Saviano avisa que l'Eurovegas faria de Catalunya 'el centre de reciclatge mafiós d'Occident'
'Si aproven l'Eurovegas, Catalunya es convertiria oficialment en el centre de reciclatge mafiós d'Occident'. Ho ha escrit a Twitter el periodista Roberto Saviano, autor del llibre 'Gomorra', on relata els negocis de la Camorra napolitana. El govern català negocia amb el magnat Sheldon Adelson la instal·lació d'un macrorecinte d'oci a Catalunya, defensat que faria de Catalunya líder del turisme europeu. El projecte, però, ha despertat crítiques de partits, entitats ecologistes, i ara també s'hi ha pronunciat Saviano, un expert en la màfia, que ha deixat força clar què creu que passaria si l'Eurovegas es construís a Catalunya.
'Si aproven l'Eurovegas, Catalunya es convertiria oficialment en el centre de reciclatge mafiós d'Occident'. Ho ha escrit a Twitter el periodista Roberto Saviano, autor del llibre 'Gomorra', on relata els negocis de la Camorra napolitana. El govern català negocia amb el magnat Sheldon Adelson la instal·lació d'un macrorecinte d'oci a Catalunya, defensat que faria de Catalunya líder del turisme europeu. El projecte, però, ha despertat crítiques de partits, entitats ecologistes, i ara també s'hi ha pronunciat Saviano, un expert en la màfia, que ha deixat força clar què creu que passaria si l'Eurovegas es construís a Catalunya.
diumenge, 24 de juny del 2012
FUSTER MÉS VIU QUE MAI.
Aquests dies de Sant Joan, creiem que el més adient és deixar constància de dos fets importants: la mort de l´Emili Teixidor, personatge d´una gran importància a la literatura catalana contemporània, però especialment un personatge proper, molt sensible amb l´ensenyament i amb la difussió de la lectura (això és el que més recordem de les vegades que vam coincidir amb ell, en actes i xerrades).
L´altre fet important és l´any Fuster (ara fa 20 anys de mort de Joan Fuster). Fuster és avui més viu que mai, segurament que la impossibiltat actual de l´encaix de Catalunya dintre d´Espanya, li dóna més vigència, al mateix temps que deixa de banda pensadors com V. Vives:
Nosaltres, els fusterians
Dijous feia vint anys justos de la mort de Joan Fuster. Aquesta data se suma a les que marquen aquest any fusterià, perquè també fa cinquanta anys de la publicació de 'Nosaltres, els valencians' i noranta que ell va néixer. A Sueca, tot d'associacions aplegades sota el lema 'Nosaltres els fusterians' van fer una ofrena floral a la seva tomba i després van participar en un col·loqui.
En un altre espai, Òmnium Cultural va fer un acte d'homenatge a Fuster, on es revisava l’obra de Fuster i la seva influència en el pensament polític català en l’actualitat.
Abans ja s´havien fet molts actes, entre els que destaquem:
Històric discurs de Fuster a la Plaça de Bous de Castelló
A finals d'abril VilaWeb va recuperar un vídeo amb l'històric discurs de Joan Fuster a la Plaça de Bous de Castelló, un 25 d'abril de 1982. Se celebrava el trentè aniversari de l'Aplec commemoratiu de les 'Normes del 32'. La trobada va ser una reivindicació de la normativa ortogràfica aprovada cinquanta anys abans a la ciutat, que confirmava explícitament la unitat de la llengua i l'adopció de les normes de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Amb tot, l'acte prengué també el caràcter d'homenatge a l'escriptor Joan Fuster, que pocs mesos abans havia sofer un intent d'assassinat fracassat amb bomba a la porta de casa seva a Sueca.
Dijous feia vint anys justos de la mort de Joan Fuster. Aquesta data se suma a les que marquen aquest any fusterià, perquè també fa cinquanta anys de la publicació de 'Nosaltres, els valencians' i noranta que ell va néixer. A Sueca, tot d'associacions aplegades sota el lema 'Nosaltres els fusterians' van fer una ofrena floral a la seva tomba i després van participar en un col·loqui.
En un altre espai, Òmnium Cultural va fer un acte d'homenatge a Fuster, on es revisava l’obra de Fuster i la seva influència en el pensament polític català en l’actualitat.
Abans ja s´havien fet molts actes, entre els que destaquem:
Històric discurs de Fuster a la Plaça de Bous de Castelló
A finals d'abril VilaWeb va recuperar un vídeo amb l'històric discurs de Joan Fuster a la Plaça de Bous de Castelló, un 25 d'abril de 1982. Se celebrava el trentè aniversari de l'Aplec commemoratiu de les 'Normes del 32'. La trobada va ser una reivindicació de la normativa ortogràfica aprovada cinquanta anys abans a la ciutat, que confirmava explícitament la unitat de la llengua i l'adopció de les normes de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Amb tot, l'acte prengué també el caràcter d'homenatge a l'escriptor Joan Fuster, que pocs mesos abans havia sofer un intent d'assassinat fracassat amb bomba a la porta de casa seva a Sueca.
dissabte, 16 de juny del 2012
LLIBRE RECOMANAT: EL DESCUBRIMIENTO DE AMERICA: UNA HISTORIA CENSURADA POLITICAMENTE.
Un llibre nou i estimulant: El Descubrimiento de América. Una historia censurada políticamente
En Ramon Serrano ens fa una ressenya del llibre de la Susana Rodriguez-Vida, publicat per Servidoc (Barcelona, 2012), que posa en escac la història oficial del descobriment castellà d'Amèrica, redactada per la censura política, i en vindica la seva autoria absolutament catalana.
Portada del llibre de Susana Rodriguez-Vida
Aquest llibre recentment publicat en castellà per la Susana Rodríguez-Vida (Buenos Aires, 1948), és un llibre diferent a tots els que s'han publicat en els darrers anys. No és pas que el títol sigui gaire estimulant o innovador, però sí que ho és el que ve després: pel seu contingut, per com ens ho va presentant, per la manera d'explicar-ho i, fins i tot, per l'origen de la seva autora.
La Susana va arribar no fa massa anys a Catalunya i, quan va sentir parlar de la possible catalanitat d'En Colom, va creure, d'entrada, que tot plegat responia a un deliri nacionalista. Però tot va ser llegir la Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història, d'en Jordi Bilbeny, i veure que tot l'embolic que gravita sobre el Descobridor tenia una explicació sola i potent: la censura. La censura política que, diu ella, encara avui patim. Després, a base de llegir i llegir llibres i documents de molts autors, es va fer una idea de tot plegat, una composició ferma i clara del que va passar i del que ens van voler fer creure que havia passat.
Aquest llibre és un recull de centenars de proves, indicis i raonaments favorables a la tesi catalana de la descoberta d'Amèrica i, alhora, de tantes i tantes irracionalitats, badades i tergiversacions maldestres dels censors, que ella ens explica de manera fàcil i, molts cops, amb un toc d'ironia, que encara en fa més gratificant lectura. De manera que, sense dificultats, amb molt bon passar, el lector s'acabarà el llibre amb un bon regust, amb la sensació que ha fet un viatge curt, però intens i molt ben aprofitat -es nota que la Susana és lingüista-, i pensarà, com ho fa ella, en Bilbeny, jo, i tants d'altres, que ja els tenim, que se'ls veu el llautó miris per on t'ho miris, que no se'ns poden escapar ni poden seguir explicant la nostra història segons els seus interessos. Tampoc, i encara menys, no poden fer-se-la seva i penjar-se'n les medalles. Al fil d'aquest raonament, no us perdeu la conclusió -amarada d'aquesta ironia-, que comença amb la narració d'una possible explicació cronològica dels esdeveniments feta amb les ulleres brutes i desenfocades de la censura, i que, com diu ella, només és apta per a nens molt innocents. Per tot això, en acabar la conclusió l'autora es demana com és possible que encara avui els historiadors "oficials" segueixin sense voler posar-hi remei.
Però tot arribarà. Mentrestant, llibres com aquest, sempre són benvinguts, sobretot si l'autora és vinguda de fora, sense coneixements ni posicionaments previs, perquè els resultats del seu treball, a ulls d'aquests "genis", i encara més si estan escrits en castellà, potser seran dignes de la seva atenció.
Mentrestant, gràcies al sintetitzat, però molt entenedor treball de la Susana, qualsevol lector, fins i tot el més escèptic, pensarà que alguna cosa, o moltes de les que creia saber sobre la història del descobriement d'Amèrica, trontollen estrepitosament.
Portada del llibre de Susana Rodriguez-Vida
Aquest llibre recentment publicat en castellà per la Susana Rodríguez-Vida (Buenos Aires, 1948), és un llibre diferent a tots els que s'han publicat en els darrers anys. No és pas que el títol sigui gaire estimulant o innovador, però sí que ho és el que ve després: pel seu contingut, per com ens ho va presentant, per la manera d'explicar-ho i, fins i tot, per l'origen de la seva autora.
La Susana va arribar no fa massa anys a Catalunya i, quan va sentir parlar de la possible catalanitat d'En Colom, va creure, d'entrada, que tot plegat responia a un deliri nacionalista. Però tot va ser llegir la Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història, d'en Jordi Bilbeny, i veure que tot l'embolic que gravita sobre el Descobridor tenia una explicació sola i potent: la censura. La censura política que, diu ella, encara avui patim. Després, a base de llegir i llegir llibres i documents de molts autors, es va fer una idea de tot plegat, una composició ferma i clara del que va passar i del que ens van voler fer creure que havia passat.
Aquest llibre és un recull de centenars de proves, indicis i raonaments favorables a la tesi catalana de la descoberta d'Amèrica i, alhora, de tantes i tantes irracionalitats, badades i tergiversacions maldestres dels censors, que ella ens explica de manera fàcil i, molts cops, amb un toc d'ironia, que encara en fa més gratificant lectura. De manera que, sense dificultats, amb molt bon passar, el lector s'acabarà el llibre amb un bon regust, amb la sensació que ha fet un viatge curt, però intens i molt ben aprofitat -es nota que la Susana és lingüista-, i pensarà, com ho fa ella, en Bilbeny, jo, i tants d'altres, que ja els tenim, que se'ls veu el llautó miris per on t'ho miris, que no se'ns poden escapar ni poden seguir explicant la nostra història segons els seus interessos. Tampoc, i encara menys, no poden fer-se-la seva i penjar-se'n les medalles. Al fil d'aquest raonament, no us perdeu la conclusió -amarada d'aquesta ironia-, que comença amb la narració d'una possible explicació cronològica dels esdeveniments feta amb les ulleres brutes i desenfocades de la censura, i que, com diu ella, només és apta per a nens molt innocents. Per tot això, en acabar la conclusió l'autora es demana com és possible que encara avui els historiadors "oficials" segueixin sense voler posar-hi remei.
Però tot arribarà. Mentrestant, llibres com aquest, sempre són benvinguts, sobretot si l'autora és vinguda de fora, sense coneixements ni posicionaments previs, perquè els resultats del seu treball, a ulls d'aquests "genis", i encara més si estan escrits en castellà, potser seran dignes de la seva atenció.
Mentrestant, gràcies al sintetitzat, però molt entenedor treball de la Susana, qualsevol lector, fins i tot el més escèptic, pensarà que alguna cosa, o moltes de les que creia saber sobre la història del descobriement d'Amèrica, trontollen estrepitosament.
dimecres, 13 de juny del 2012
NO ES PODEN TANCAR ESCOLES NECESSÀRIES.
Totalment d´acord amb l´article de Sr. Strubell (Solidaritat- S.I.) i en la seva crida a que es visitin les escoles que es volen tancar, abans de tancar-les. Tancar una escola no hauria de ser una feina de despatx i menys encara si és una escola necessària com a les comarques de Tarragona.
Recordo un ministre d’educació britànic dels anys 80 que deia que el pitjor que li havia passat va ser haver de tancar una escola que coneixia. “Tancar una presó per innecessària és una benedicció. Tancar una escola necessària una maledicció” va dir, si no recordo malament. Penso que a la consellera Irene Rigau no li ha de fer gens de gràcia tancar quatre escoles a les comarques de Tarragona. No sols perquè d’aquesta manera contribueix al càstig a unes comarques que, ja de per si, han de suportar transvasaments, nuclears i peatges; sinó perquè tancant-les, allunya l’horitzó de la superació del fracàs escolar en què CiU centrava la seva oferta electoral el 2010.
He visitat la meitat de les escoles que pretén tancar la senyora Rigau. I el que més em sorprèn, francament, és que ella no. Que no les hagi visitades. No l’entenc. Com pot tancar una escola que no coneix sense estar ben segura d’encertar? Com pot tancar una escola que tampoc no ha visitat la seva directora dels Serveis Territorials d'Ensenyament a Tarragona, la Sra. Àngels González? D’acord, hi ha un “Informe” en què diuen que s’han basat per prendre la determinació de tancar. L’argument central n’és l’aspecte demogràfic: que a Tarragona hi ha menys mainada, diuen. Però no és així en el districte on es troba l’Olga Xirinacs. Qualsevol planificació escolar feta amb rigor a Tarragona ha de tenir en compte que, al barri de Sant Pere i Sant Pau, la demanda de places es manté alta. Certament, l’ocupació d’aquest curs hi és total.
Algú pot pensar que és el romanticisme i l’amor a les “causes perdudes” que manté viva la flama de la lluita per l’Olga Xirinacs. Doncs no. De romanticisme res. A més, resulta intolerable pensar que la puguin tancar basant-se en decisions de despatx sense tenir en compte la qualitat de l’ensenyament que s’hi presta. Perquè aquí no estem davant d’una escola qualsevol. No. Estem davant d’un petit miracle de l’educació, davant d’un dels projectes educatius més ben construïts i sòlids que mai no he vist.
Ja sé que no és a mi que em pertoca. Però voldria convidar la senyora Consellera a visitar l’escola. I que després la tanqui si no li ha seduït el que hi ha vist. Potser amb la seva presència a la festa de lliurament del segon premi Baldiri Reixach (que molt merescudament rebrà l’escola Olga Xirinacs aquest divendres que ve) podrà començar a donar-li la volta a la seva decisió. És de savis i sàvies rectificar. Perquè la ciutat de Tarragona, sense l’escola Olga Xirinacs, no seria igual.
Recordo un ministre d’educació britànic dels anys 80 que deia que el pitjor que li havia passat va ser haver de tancar una escola que coneixia. “Tancar una presó per innecessària és una benedicció. Tancar una escola necessària una maledicció” va dir, si no recordo malament. Penso que a la consellera Irene Rigau no li ha de fer gens de gràcia tancar quatre escoles a les comarques de Tarragona. No sols perquè d’aquesta manera contribueix al càstig a unes comarques que, ja de per si, han de suportar transvasaments, nuclears i peatges; sinó perquè tancant-les, allunya l’horitzó de la superació del fracàs escolar en què CiU centrava la seva oferta electoral el 2010.
He visitat la meitat de les escoles que pretén tancar la senyora Rigau. I el que més em sorprèn, francament, és que ella no. Que no les hagi visitades. No l’entenc. Com pot tancar una escola que no coneix sense estar ben segura d’encertar? Com pot tancar una escola que tampoc no ha visitat la seva directora dels Serveis Territorials d'Ensenyament a Tarragona, la Sra. Àngels González? D’acord, hi ha un “Informe” en què diuen que s’han basat per prendre la determinació de tancar. L’argument central n’és l’aspecte demogràfic: que a Tarragona hi ha menys mainada, diuen. Però no és així en el districte on es troba l’Olga Xirinacs. Qualsevol planificació escolar feta amb rigor a Tarragona ha de tenir en compte que, al barri de Sant Pere i Sant Pau, la demanda de places es manté alta. Certament, l’ocupació d’aquest curs hi és total.
Algú pot pensar que és el romanticisme i l’amor a les “causes perdudes” que manté viva la flama de la lluita per l’Olga Xirinacs. Doncs no. De romanticisme res. A més, resulta intolerable pensar que la puguin tancar basant-se en decisions de despatx sense tenir en compte la qualitat de l’ensenyament que s’hi presta. Perquè aquí no estem davant d’una escola qualsevol. No. Estem davant d’un petit miracle de l’educació, davant d’un dels projectes educatius més ben construïts i sòlids que mai no he vist.
Ja sé que no és a mi que em pertoca. Però voldria convidar la senyora Consellera a visitar l’escola. I que després la tanqui si no li ha seduït el que hi ha vist. Potser amb la seva presència a la festa de lliurament del segon premi Baldiri Reixach (que molt merescudament rebrà l’escola Olga Xirinacs aquest divendres que ve) podrà començar a donar-li la volta a la seva decisió. És de savis i sàvies rectificar. Perquè la ciutat de Tarragona, sense l’escola Olga Xirinacs, no seria igual.
dimarts, 12 de juny del 2012
HISTÒRIA: ELS GOVERNS ESPANYOLS PIONERS EN LES SUSPENSIONS DE PAGAMENTS.
L'Estat espanyol ja pot anar fent jocs florals sobre el rescat que ha patit aquest cap de setmana perquè la història el delata. Les suspensions de pagaments han estat virus històric i, a més, d'ostentar ser l'estat que té l'honor de ser el primer, és el que més n'ha registrat: tretze vegades.
La primera vegada, 1557
Mentre Carles I, i V d'Espanya, s'estava al monestir de Yuste esperant la mort, el seu continuador Felip II havia de decretar el 1557, la primera suspensió de pagaments. Fou l'emperador Carles qui va crear el "deute sobirà", -anomenats "asientos" de deute amb la banca estrangera i els "juros" de mercat intern- que compraven financers com Jakob Fugger, a compte dels rèdits de les campanyes de l'emperador a tot l'imperi que proporcionaven matèries primeres i metalls preciosos que permetien al regne espanyol treballar a crèdit. Malgrat aquests ingressos i un veritable catàleg d'impostos com l'alcabala, els "servicios", aduanes o "montazgos", l'Estat no recaptava prou per aguantar les quantioses despeses que generava la política internacional.
Com explica Felipe Ruiz Martín, catedràtic d'Història Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid a la Revista d'Història Econòmica en l'article "La hacienda de Felipe II en 1560", que desgrana uns ingressos de 4.192.416 ducats, contra 3.340.204 de despeses i 5.200.000 de deute flotant i interessos.
Una situació que es vivia pràcticament similar des de 1548 fins el 1557 que va esclatar amb la suspensió de pagaments que va atemorir Europa, suposant la ruïna d'alguns dels financers més importants d'Europa, i la suspensió un any més tard de França i Portugal. L'imprescindible Memorial Luis Ortiz, un dels grans textos mercantilistes -segons l'historiador Pierre Vilar- escrit el mateix 1557, descriu les dues grans causes de la gran fallida: el desequilibri dels preus interiors i exteriors , i les despeses de l'Estat pagades fora del regne.
No hi ha dos, sense tres: 1575 i 1596
"Nada hay, pues, de sorprendente en que, el año 1575, el Estado español se viese obligado a hacer suspensión de pagos, con el consiguiente pánico entre los acreedores i la ruina del crédito español en Europa". Amb aquesta sentència, l'historiador Ferran Soldevila enceta en el Tom IV de la Història d'Espanya (Ed.Ariel,1972), la descripció del que es considera la segona gran fallida de l'Estat espanyol registrada a la història.
Felip II havia embrancat el regne en diverses batalles i guerres i havia empitjorat les ja malmeses finances espanyoles que el seu pare, Carles V, ja havia deixat prou esquilades. Amb mil guerres en marxa, la llosa d'unes finances depauperades i una pèssima política fiscal s'hi va afegir la fatídica expedició de l'Armada Invencible que hauria costat uns deu milions d'escuts d'or que va acabar d'arruïnar les arques espanyoles.
Com explica Cristóbal Espejo, historiador de l'economia espanyola a l'estudi "El interés del dinero en los reinos españoles", el pagament dels interessos que havia d'afrontar la corona va produir més estralls que totes les guerres. Tot i l'augment d'impostos el 1571, -amb quinze anys de regnat, s'havien doblat els ingressos- el rei Felip II va informar a les corts castellanes que s'havia gastat la previsió d'ingressos dels propers cinc anys. Així, l'any 1575 es va registrar la primera fallida de la història, decretant aquest any la suspensió dels pagaments de l'Estat espanyol.
Aquesta suspensió es va intentar aturar amb una nova pujada d'impostos - batejat com "millones"- una decisió que va empitjorar la situació. El deute pendent que havia d'abonar l'estat només permetia que la hisenda espanyola pogués comptar amb un terç d'aquests ingressos, ja que els dos terços restants marxaven per pagar interessos. Aquesta situació s'hi va afegir la disminució de la població, la continuïtat de les guerres i una pressió fiscal que va acabar d'ofegar la incipient indústria existent va provocar una nova suspensió de pagaments el 1596.
Un altres Felips, un Carles i sis fallides més
Amb Felip III i IV es van registrar també cinc suspensions de pagaments: 1607, 1627, 1647, 1652, 1662 i 1666. La recessió econòmica va encetar un cicle negatiu que va deixar del tot arruïnada la monarquia espanyola. Grans pestes, una agricultura poc eficient, despoblament rural, conflictes "interiors" com la guerra contra Catalunya i Portugal, un consum intern ínfim i un or i plata americans que marxaven directament cap Europa per pagar les importacions. Una situació provocada, segons recull Ramon Tamames, en el segon volum del llibre "Estructura Económica de España", (Madrid, Alianza Editoral,1982).
La de Carles IV
A la crisi política que generaven les revolucions encetades s'hi va afegir l'econòmica provocada en la darrera dècada del segle XVIII, malgrat les reformes impulsades: males collites, bloqueig del comerç colonial provocat per les guerres amb el Regne Unit i epidèmies de febre groga que arrasaven la població, l'Estat va registrar un endeutament progressiu que va acabar d'engreixar el dèficit crònic de la hisenda espanyola´que va esclatar en la suspensió de 1799.
Ferran VII, 1815 i 1820
La incapacitat notòria d'aquest Borbó per encarar les reformes necessàries -el seu posat absolutista no ho permetia- afegit a un sollevament de les colònies que van aprofitar la guerra d'Espanya contra Napoleó que, a més , va provocar el tancament de la protoindustria ja que els seus mercats quedaven tancats de manera definitiva. La hisenda va tornar quedar eixuta i la corona va tornar a suspendre pagaments amb només cinc anys de diferència.
I una reina
El 1867, Isabel II, afrontava la primera guerra carlista i una incipient revolució industrial amb l'emblema del ferrocarril. Fins i tot el Banc d'Espanya, que enceta la seva feina de recaptació el 1868, explica en un monogràfic com per fer més comercial el deute espanyol i finançar la construcció del tren -similitud de l'AVE- va apujar la rendibilitat del deute espanyol. Una promesa que ningú no es va creure i que va portar a Isabel II a la suspensió de pagaments i rere de l'Estat a moltes empreses que havien invertit en la causa.
No hi ha dos, sense tres: 1575 i 1596
"Nada hay, pues, de sorprendente en que, el año 1575, el Estado español se viese obligado a hacer suspensión de pagos, con el consiguiente pánico entre los acreedores i la ruina del crédito español en Europa". Amb aquesta sentència, l'historiador Ferran Soldevila enceta en el Tom IV de la Història d'Espanya (Ed.Ariel,1972), la descripció del que es considera la segona gran fallida de l'Estat espanyol registrada a la història.
Felip II havia embrancat el regne en diverses batalles i guerres i havia empitjorat les ja malmeses finances espanyoles que el seu pare, Carles V, ja havia deixat prou esquilades. Amb mil guerres en marxa, la llosa d'unes finances depauperades i una pèssima política fiscal s'hi va afegir la fatídica expedició de l'Armada Invencible que hauria costat uns deu milions d'escuts d'or que va acabar d'arruïnar les arques espanyoles.
Com explica Cristóbal Espejo, historiador de l'economia espanyola a l'estudi "El interés del dinero en los reinos españoles", el pagament dels interessos que havia d'afrontar la corona va produir més estralls que totes les guerres. Tot i l'augment d'impostos el 1571, -amb quinze anys de regnat, s'havien doblat els ingressos- el rei Felip II va informar a les corts castellanes que s'havia gastat la previsió d'ingressos dels propers cinc anys. Així, l'any 1575 es va registrar la primera fallida de la història, decretant aquest any la suspensió dels pagaments de l'Estat espanyol.
Aquesta suspensió es va intentar aturar amb una nova pujada d'impostos - batejat com "millones"- una decisió que va empitjorar la situació. El deute pendent que havia d'abonar l'estat només permetia que la hisenda espanyola pogués comptar amb un terç d'aquests ingressos, ja que els dos terços restants marxaven per pagar interessos. Aquesta situació s'hi va afegir la disminució de la població, la continuïtat de les guerres i una pressió fiscal que va acabar d'ofegar la incipient indústria existent va provocar una nova suspensió de pagaments el 1596.
Un altres Felips, un Carles i sis fallides més
Amb Felip III i IV es van registrar també cinc suspensions de pagaments: 1607, 1627, 1647, 1652, 1662 i 1666. La recessió econòmica va encetar un cicle negatiu que va deixar del tot arruïnada la monarquia espanyola. Grans pestes, una agricultura poc eficient, despoblament rural, conflictes "interiors" com la guerra contra Catalunya i Portugal, un consum intern ínfim i un or i plata americans que marxaven directament cap Europa per pagar les importacions. Una situació provocada, segons recull Ramon Tamames, en el segon volum del llibre "Estructura Económica de España", (Madrid, Alianza Editoral,1982).
La de Carles IV
A la crisi política que generaven les revolucions encetades s'hi va afegir l'econòmica provocada en la darrera dècada del segle XVIII, malgrat les reformes impulsades: males collites, bloqueig del comerç colonial provocat per les guerres amb el Regne Unit i epidèmies de febre groga que arrasaven la població, l'Estat va registrar un endeutament progressiu que va acabar d'engreixar el dèficit crònic de la hisenda espanyola´que va esclatar en la suspensió de 1799.
Ferran VII, 1815 i 1820
La incapacitat notòria d'aquest Borbó per encarar les reformes necessàries -el seu posat absolutista no ho permetia- afegit a un sollevament de les colònies que van aprofitar la guerra d'Espanya contra Napoleó que, a més , va provocar el tancament de la protoindustria ja que els seus mercats quedaven tancats de manera definitiva. La hisenda va tornar quedar eixuta i la corona va tornar a suspendre pagaments amb només cinc anys de diferència.
I una reina
El 1867, Isabel II, afrontava la primera guerra carlista i una incipient revolució industrial amb l'emblema del ferrocarril. Fins i tot el Banc d'Espanya, que enceta la seva feina de recaptació el 1868, explica en un monogràfic com per fer més comercial el deute espanyol i finançar la construcció del tren -similitud de l'AVE- va apujar la rendibilitat del deute espanyol. Una promesa que ningú no es va creure i que va portar a Isabel II a la suspensió de pagaments i rere de l'Estat a moltes empreses que havien invertit en la causa.
diumenge, 10 de juny del 2012
RESCAT D´ESPANYA: AIXÒ NOMÉS HA COMENÇAT.
Us pengem un article 
de R. Romeva (eurodiputat), que toca algunes idees preliminars necessàries per entendre el què està passant.
Voliem penjar un text d´història, però ens hem decantat per tractar el tema del RESCAT (al PP mai li agrada dir les coses pel seu nom) perquè la repercussió és molta i directa:
Algunes idees preliminars, mentre esperem conèixer el més important: les condicions del rescat.
PRIMER
És mentida que sigui només un préstec per recapitalizar els bancs. Això és el que pretenia Rajoy en demanar la Unió Bancària, però no ha aconseguit cap canvi institucional. Serà, doncs, un préstec de la Facilitat Europea d'Estabilitat Financera. Queda molt clar en el comunicat de l'eurogrup: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ecofin/130778.pdf
SEGON
Això vol dir que se segueix el següent procediment: http://www.efsf.europa.eu/attachments/efsf_guideline_on_recapitalisation_of_financial_institutions.pdf
-Quan la crisi es situa principalment en el sector bancari / financer, un país pot demanar un préstec al FEEF a partir d'aquesta línia.
-L'objectiu de la norma és "prevenir el contagi i garantir l'estabilitat financera de l'eurozona donat l'alt nivell d'integració del mercat financer"
-No és una eina on es comparteixen a nivell europeu els costos del rescat o recapitalització del banc.
-Condicions de la línia de finançament: a) Prèvia la demanda del préstec, els Estats han esgotar altres vies com: revisió de la participació del capital privat i esgotar les vies de solucions privades (fusions, recapitalització nacional-regional ... etc); b) Les institucions a recapitalitzar han de ser d'importància sistèmica o que suposin un risc per a l'estabilitat financera; c) L'estat ha de tenir estabilitat pressupostària tal que li permeti tornar el préstec de l'FEEF per més que perdi el capital injectat; d) Però, la dimensió del préstec no ha de posar en risc l'estabilitat fiscal (dèficit i deute) del país.
-Condicions en ser atorgat el préstec: a) Compliment amb la regulació europea dels països rescatats (6-pack, 2-pack); b) reestructuració i regulació del sistema bancari seguint la recomanació de la Comissió Europea; c) reforç de l'autoritat supervisora (Banc d'Espanya); d) obrir el mercat a inversors privats.
-Procés Institucional: a) El requeriment del préstec ha de ser presentat pel Govern; b) Les institucions afectades (Bankia) no s'han de dirigir directament al FEEF; c) es realitzarà una avaluació independent sobre la importància del rescat de la institució bancària, amb recomanació del BCE i la Comissió; d) La decisió final d'atorgar el préstec la pren el Eurogrup, qui crearà un Memoràndum d'Entesa, a proposta de la Comissió Europea i el BCE; e) Es constitueix el grup supervisor amb el BCE i la Comissió.
TERCER
En el procediment, en cap moment es diu que el memoràndum d'entesa hagi de ser només sobre els bancs. De Guindos s'haurà d’esforçar molt més si ens vol convèncer que no afectarà l’Estat. De moment, l’única cosa que està clara és que el garant final és, sí o sí, l’Estat, no els bancs. Les condicions sobre el Control Reforçat de la Comissió i del BCE sobre països acabaran afectant els pressupostos estatals.
QUART
Amb aquesta decisió l’Estat espanyol passa a ser ‘país rescatat’ (digueu-li com vulgueu, però és així) i per tant serà regulat pel 6-pack, i particularment pel 2-pack que aquesta setmana, a Estrasburg, debatem dimarts (i votem dimecres).
de R. Romeva (eurodiputat), que toca algunes idees preliminars necessàries per entendre el què està passant.
Voliem penjar un text d´història, però ens hem decantat per tractar el tema del RESCAT (al PP mai li agrada dir les coses pel seu nom) perquè la repercussió és molta i directa:
Algunes idees preliminars, mentre esperem conèixer el més important: les condicions del rescat.
PRIMER
És mentida que sigui només un préstec per recapitalizar els bancs. Això és el que pretenia Rajoy en demanar la Unió Bancària, però no ha aconseguit cap canvi institucional. Serà, doncs, un préstec de la Facilitat Europea d'Estabilitat Financera. Queda molt clar en el comunicat de l'eurogrup: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ecofin/130778.pdf
SEGON
Això vol dir que se segueix el següent procediment: http://www.efsf.europa.eu/attachments/efsf_guideline_on_recapitalisation_of_financial_institutions.pdf
-Quan la crisi es situa principalment en el sector bancari / financer, un país pot demanar un préstec al FEEF a partir d'aquesta línia.
-L'objectiu de la norma és "prevenir el contagi i garantir l'estabilitat financera de l'eurozona donat l'alt nivell d'integració del mercat financer"
-No és una eina on es comparteixen a nivell europeu els costos del rescat o recapitalització del banc.
-Condicions de la línia de finançament: a) Prèvia la demanda del préstec, els Estats han esgotar altres vies com: revisió de la participació del capital privat i esgotar les vies de solucions privades (fusions, recapitalització nacional-regional ... etc); b) Les institucions a recapitalitzar han de ser d'importància sistèmica o que suposin un risc per a l'estabilitat financera; c) L'estat ha de tenir estabilitat pressupostària tal que li permeti tornar el préstec de l'FEEF per més que perdi el capital injectat; d) Però, la dimensió del préstec no ha de posar en risc l'estabilitat fiscal (dèficit i deute) del país.
-Condicions en ser atorgat el préstec: a) Compliment amb la regulació europea dels països rescatats (6-pack, 2-pack); b) reestructuració i regulació del sistema bancari seguint la recomanació de la Comissió Europea; c) reforç de l'autoritat supervisora (Banc d'Espanya); d) obrir el mercat a inversors privats.
-Procés Institucional: a) El requeriment del préstec ha de ser presentat pel Govern; b) Les institucions afectades (Bankia) no s'han de dirigir directament al FEEF; c) es realitzarà una avaluació independent sobre la importància del rescat de la institució bancària, amb recomanació del BCE i la Comissió; d) La decisió final d'atorgar el préstec la pren el Eurogrup, qui crearà un Memoràndum d'Entesa, a proposta de la Comissió Europea i el BCE; e) Es constitueix el grup supervisor amb el BCE i la Comissió.
TERCER
En el procediment, en cap moment es diu que el memoràndum d'entesa hagi de ser només sobre els bancs. De Guindos s'haurà d’esforçar molt més si ens vol convèncer que no afectarà l’Estat. De moment, l’única cosa que està clara és que el garant final és, sí o sí, l’Estat, no els bancs. Les condicions sobre el Control Reforçat de la Comissió i del BCE sobre països acabaran afectant els pressupostos estatals.
QUART
Amb aquesta decisió l’Estat espanyol passa a ser ‘país rescatat’ (digueu-li com vulgueu, però és així) i per tant serà regulat pel 6-pack, i particularment pel 2-pack que aquesta setmana, a Estrasburg, debatem dimarts (i votem dimecres).
dimarts, 5 de juny del 2012
7 de juny: ALEXANDRE JOLLIEN, presentació de "EL FILÓSOFO DESNUDO".
Col·loqui presentació de «El filósofo desnudo», el nou llibre d'Alexandre Jollien
El filòsof i escriptor Alexandre Jollien presentarà el proper 7 de juny a les 19.00 hores a la Casa del Llibre de Barcelona (Rambla Catalunya,37) la seva nova obra «El filósofo desnudo».
Jollien, nascut amb paràlisi cerebral, explica com va superar la fragilitat de la seva discapacitat i la mirada dels demés.
El col·loqui serà a càrrec d'Alexandre Jollien i el teòleg Joan E. Jarque.
Tots i totes hi esteu convidats!
Organitzen:
Fundació Catalana Síndrome de Down
Editorial Octaedro
Casa del Llibre
dilluns, 4 de juny del 2012
MITJANS DE COMUNICACIÓ I INDEPENDÈNCIES A EUROPA.itjans de comunicació
Comparativa dels mitjans de comuinicació britànics i espanyols sobre els moviments independentistes. Article d´en M. Tree:
Pau i guerra
Per casualitat, estava a Londres al 25 de maig, el dia en què l'Scottish National Party va llançar una gran campanya a favor de la independència, que continuarà fins al dia del referèndum pertinent, al 2014.
Vaig seguir la notícia primer a la BBC, que va fer un reportatge complet en què s'explicava, sense escarafalls, els objectius pro-secessionistes de la campanya; i el dia següent, al diari The Guardian, hi havia, a més a més, una descripció amb tots els ets i uts de l'acte inaugural, incloent-hi les contribucions de Sean Connery (un escrit breu) i dels actors també prestigiosos Alan Cumming i Brian Cox (dos discursos convençuts); etcètera.
El to d'ambdós reportatges era del tot neutre i equilibrat, una cosa que als habitants del Principat ens pot semblar ben estrany si pensem que l'equivalent espanyol de la BBC és TVE i l'equivalent de The Guardian, l'edició madrilenya de El País: dos mitjans desacomplexadament hispanocèntrics que entre les seves moltes virtuts hi manca la de saber parlar amb objectivitat sobre la independència possible de qualsevol tros desafectat del territori estatal. Però el que feia que l'equanimitat dels mitjans anglesos fos encara més sorprenent és que l'SNP va llançar la seva campanya al bell mig dels preparatius pel jubileu de la Reina Elisabet II i que a tot Anglaterra –als aparadors, pubs, supermarcats, estacions...- no es veia sinó banderes britàniques –les anomenades Union Jacks- que simbolitzen, precisament, la indivisibilitat de la nació. Tanmateix, no hi havia cap rastre d'odi antiescocès. Res comparable, posem per cas, amb els fulletons que la Falange Española va distribuir a Madrid amb motiu de la final de la Copa del Rei –que, vés per on, també va tenir lloc al 25 de maig- i que deien, entre d'altres coses: “Catalán, judío y renegado...Morirás como una fiera”. Per què tanta vehemència selvàtica? L'elefant afusellat pel monarca a Botswana, pel que es veu, ha deixat petja a Espanya...
Pau i guerra
Per casualitat, estava a Londres al 25 de maig, el dia en què l'Scottish National Party va llançar una gran campanya a favor de la independència, que continuarà fins al dia del referèndum pertinent, al 2014.
Vaig seguir la notícia primer a la BBC, que va fer un reportatge complet en què s'explicava, sense escarafalls, els objectius pro-secessionistes de la campanya; i el dia següent, al diari The Guardian, hi havia, a més a més, una descripció amb tots els ets i uts de l'acte inaugural, incloent-hi les contribucions de Sean Connery (un escrit breu) i dels actors també prestigiosos Alan Cumming i Brian Cox (dos discursos convençuts); etcètera.
El to d'ambdós reportatges era del tot neutre i equilibrat, una cosa que als habitants del Principat ens pot semblar ben estrany si pensem que l'equivalent espanyol de la BBC és TVE i l'equivalent de The Guardian, l'edició madrilenya de El País: dos mitjans desacomplexadament hispanocèntrics que entre les seves moltes virtuts hi manca la de saber parlar amb objectivitat sobre la independència possible de qualsevol tros desafectat del territori estatal. Però el que feia que l'equanimitat dels mitjans anglesos fos encara més sorprenent és que l'SNP va llançar la seva campanya al bell mig dels preparatius pel jubileu de la Reina Elisabet II i que a tot Anglaterra –als aparadors, pubs, supermarcats, estacions...- no es veia sinó banderes britàniques –les anomenades Union Jacks- que simbolitzen, precisament, la indivisibilitat de la nació. Tanmateix, no hi havia cap rastre d'odi antiescocès. Res comparable, posem per cas, amb els fulletons que la Falange Española va distribuir a Madrid amb motiu de la final de la Copa del Rei –que, vés per on, també va tenir lloc al 25 de maig- i que deien, entre d'altres coses: “Catalán, judío y renegado...Morirás como una fiera”. Per què tanta vehemència selvàtica? L'elefant afusellat pel monarca a Botswana, pel que es veu, ha deixat petja a Espanya...
dissabte, 2 de juny del 2012
DEFENSA COL.LECTIVA DELS INSUBMISSOS ALS PEATGES
S'activa la defensa col·lectiva dels multats pel #novullpagar
ERC, SI, Rcat i la CUP uneixen forces en la campanya d'insubmissió als peatges
L'equip jurídic de #novullpagar ha acordat amb ERC, Solidaritat, Reagrupament, la CUP, Ara o mai i el CADCI una defensa conjunta dels comductors que s'han negat a pagar el peatge i que han estat multats. Des d'aquesta setmana, després de l'enviament de milers de notificacions de sanció, els insubmisos als peatges ja reben les multes, de fins a cent euros, que poden recórrer adreçant-se als serveis jurídics que es coordinen des de Catalunyadiuprou.cat.
Avui tots aquests partits i entitats han escenificat la unitat d'acció en la campanya #novullpagar, en una conferència de premsa a l'Ateneu Barcelonès, en què han estat acompanyats de la primera família multada per no pagar el peatge. Aquesta família s'ha declarat tranquil·la pel fet que hi hagi unitat en la campanya i en la manera d'assessorar els conductors multats. Fins ara, el Servei Català de Trànsit ha rebut més de 35.000 denúncies de les concessionàries d'autopista per la suposada infracció del reglment de circulació.
Justament els partits i entitats que donen suport al #novullpagar han criticat que l'administració, la Generalitat, hagi intervingut per multar els conductors, en un cas en què asseguren que no es vulnera el codi de circulació i que, en tot cas, és un conflicte entre un particular i l'empresa concessionària. 'El govern actua contra el poble i a favor de l'empresa privada', han dit des d'Ara o mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)