Sobre la trajectòria de l' independentisme polític a Catalunya.
Més llarga del que molts diuen, i només parlant de l' independentisme contemporani organitzat i polític .
De vegades sembla com si això de voler ser independents hagi començat fa quatre dies
JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA
Tant aquí com també a Espanya, de vegades sembla com si això de voler ser independents hagi començat fa quatre dies. Els referents emprats com a prova, en ambdós casos, així ho demostren. Correm el perill que hom arribi a creure’s que l’independentisme actual, majoritari ja de la Jonquera a Alcanar, és una simple reacció egoista a la crisi econòmica actual motivada per la pandèmia, quan encara no ens havíem desempallegat del daltabaix del 2008. O bé que és la resposta a la severa ruptura institucional, política i emocional que es produeix, el 2010, quan un Tribunal Constitucional, amb mandat caducat, trinxa un Estatut d’Autonomia que abans ja havien esbocinat a les corts espanyoles. Ni tampoc tot comença amb el canvi d’estratègia de la vella CiU, quan Mas opta per l’independentisme, un cop constatat que la via autonomista ni dona, ni donava abans, per a gaire més. Ni és cosa del gir independentista que fa ERC el 1987, ni tan sols del seu projecte nacional posterior, inclusiu, cívic i d’esquerres. Ni és l’arribada de la CUP el detonant que explica l’estat de coses actual. Ni tan sols el naixement de l’ANC, les accions dels CDR, les noves funcions assumides per Òmnium, l’acció sindical de la CSC i la COS ni l’empenta del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Tots són factors importants per entendre on som ara, però cap d’ells, en solitari, té la virtut d’explicar-ho tot. Correm el perill de caure en l’autoinicialisme, en la convicció de creure que tot comença amb nosaltres, ignorant, per simple desconeixement històric o per interès polític clar, que abans que arribéssim nosaltres ja n’hi havia d’altres i que és gràcies a la suma de tots ells que ara som on som. L’historiador Fèlix Cucurull, primer, i Eva Serra després, ja explicaven el clar sentit emancipador que, a Catalunya, va tenir la guerra dels Segadors. I, més tard, arreu dels Països Catalans, la guerra de Successió a la corona espanyola. Aquí, Catalunya, el País Valencià i les Balears, van fer la mateixa opció, en l’estructura profunda de la qual hi havia el mateix desig alliberador i de manteniment de la pròpia personalitat nacional, motiu pel qual, el 1707, el desenllaç advers de la batalla d’Almansa ens afectà a tots negativament i el seu impacte encara dura.
Abans d’ara, doncs, ja hi havia el Bloc d’Estudiants Independentistes, el Moviment de Defensa de la Terra, Nacionalistes d’Esquerra, el Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional de Xirinachs, el Bloc Català dels Treballadors, el Col·lectiu Combat, el Moviment d’Unificació Marxista dels Països Catalans, els Independentistes dels Països Catalans, Esquerra Catalana dels Treballadors al nord, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans i el PSAN-Provisional i l’heroic i mai prou valorat com es mereix Front Nacional de Catalunya durant el franquisme. I el Moviment d’Alliberament Nacional de Catalunya de Joaquim Juanola, des de Veneçuela, com a Mèxic hi havia la gent dels Quaderns de l’Exili, el Moviment Social d’Emancipació Catalana, Enllà. Catalunya per la independència dels pobles i el socialisme, el Partit Socialista Català i, a Mèxic i Cuba, la Unió dels Catalans Independentistes, Free Catalonia a Nova York, el Consell Nacional Català de Batista i Roca des de Londres, l’Agrupació Patriòtica Catalana de Xile i el Grup Joventut Catalana a Buenos Aires. I abans, el Partit Català Proletari de Jaume Comte, el Partit Nacionalista Català dels germans Xammar i el Nosaltres Sols de Daniel Cardona. I el Comitè Llibertat amb Pere Seras; Hipòlit Nadal i Mallol amb la revista Ressorgiment, i Manuel Massó i Llorens amb la Unió Nacional Catalana de Sud-amèrica, tots des de Buenos Aires i, des de Montevideo, el Grup Separatista Avant, d’Adolf Gamundi i l’anarquista Albà Rossell. Com des de Santiago de Xile, el Comitè de Publicitat Catalana de Josep Abril i Llinés i, des de Cuba, Josep Conangla i Fontanilles, referent de l’independentisme a Amèrica, l’home clau en l’ Assemblea Constituent del Separatisme Català (1928); la revista La Nova Catalunya; la Constitució Provisional de la República Catalana, i el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, tot a l’Havana. I la Federació Internacional de Clubs Separatistes, a Nova York, Montevideo, l’Havana i Santiago de Cuba.
I abans d’aquests, l’Estat Català i la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià; la valenciana Joventut Nacionalista Obrera; el setmanari argentí La Nación Catalana, dirigit per Joan Comorera; el Blok Nacionalista Cathalonia de Guantánamo, amb Albert Daroca; el Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, amb Salvador Carbonell, i Fora grillons!, la primera publicació independentista catalana a Amèrica, i desenes de comitès, clubs, grups, associacions i unions independentistes que van proliferar sobretot al con sud d’Amèrica i a Cuba. I la Unió Catalanista de Martí i Julià, Vicenç A. Ballester i el mallorquí Pere Oliver i Domenge. I, més enrere, el 1901, la colla de joves patriotes que, encapçalats per Josep M. Folch i Torres, funden La Reixa, el primer grup que es defineix independentista. I abans, J.N. Roca i Farreras, el republicà del segle XIX que s’imagina una nació “amb ambaixades” i que parla obertament de Països Catalans. I tots aquells que, amb les armes a la mà, han lluitat també per la independència, des del complot de Garraf fins a Terra Lliure, passant pel Front d’Alliberament Català i l’Exèrcit Popular Català. Expressions diverses d’una mateixa aspiració col·lectiva que configuren el fil roig de la continuïtat de la nostra història col·lectiva. I totes aquelles persones que, de Perpinyà a Alacant, sovint en solitari, han imaginat una pàtria lliure i completa. És gràcies a tots ells que avui som aquí, perquè això ja ve de lluny.
