CARTA A L´ALCALDE DE BARCELONA

Nota informativa.

Davant la prohibició per part de l’Ajuntament de Barcelona de la realització de les “12 hores de lectures antinuclears”, les organitzacions que formem la coordinadora Tanquem les Nuclears -100% Renovables (TLN – 100% EER) hem acordat lliurar l’escrit que us reproduïm tot seguit a l’Alcalde de Barcelona, en el text es reflexiona sobre les implicacions del fet. Des de TLN – 100%EER esperem una resposta per part de l’alcaldia de la ciutat davant un fet que considerem arbitrari, i que remet a les pràctiques pròpies d’una època històrica que semblava superada.

Barcelona, 16 de desembre del 2008.

A l’atenció de Jordi Hereu i Boher, Alcalde de Barcelona.

Amb absoluta incredulitat hem rebut la notificació dels serveis tècnics de la regidoria del districte de Ciutat Vella per la que ens comuniqueu la PROHIBICIÓ de realitzar les “12 hores de lectures antinuclears” a la Plaça de Sant Jaume, i que textualment diu:”DENEGAR a GREENPEACE ESPAÑA, llicència d’ús especial de la via pública sol·licitada el 03/12/2008, per exercir l’activitat de CAMPANYA JO SOC ANTINUCLEAR a PL SANT JAUME 1, per que no concorren les circumstàncies previstes per a la concessió d’aquest tipus de llicència de caràcter discrecional, com la utilitat pública de l’ocupació, compatibilitat amb els altres usos i activitats de la zona o adequació a l’estètic.” Barcelona, 12 de desembre de 2008.

Al marge del llenguatge burocràtic, abstracte, i totalment aliè al que hauria de ser una administració que fos entenedora per a la ciutadania, volem manifestar el següent:

Primer: L’acte “12 hores de lectures antinuclears” era un acte pacífic, cívic i simbòlic, de durada limitada, com el seu mateix nom indica, d’informació a la ciutadania dels impactes que l’energia nuclear està causant sobre la salut de les persones i els ecosistemes. El format de lectura pública de textos al carrer en relació a aquest tema correspon a un dels pocs àmbits en que les organitzacions no governamentals de la societat civil podem fer front a la aclaparadora campanya que el “lobby” nuclear porta desenvolupant en els darrers 8 anys per fer oblidar a la societat civil aquests impactes, i propagar la falsa idea de que l’energia nuclear és part de la solució al canvi climàtic i la crisi energètica.Aquesta campanya es desplega de manera aclaparadora en els mitjans de comunicació, a on els immensos recursos econòmics del “lobby” nuclear marquen les pautes de les informacions que es propaguen.

Per contra, els col·lectius que sintonitzem amb el sentir majoritari de la societat civil, que és el rebuig a l’energia nuclear, tan sols tenim una presència secundària, per no dir marginal, en aquests mitjans.El contacte directe amb la societat, al carrer, és un dels àmbits a on el “lobby” nuclear no ha pogut encara imposar els seus interessos. Per això, amb aquesta prohibició les forces que governen a l’ajuntament de Barcelona (PSC, ERC i ICV) es posicionen en clara sintonia amb els interessos del “lobby” nuclear. Més enllà del que puguin ser els seus posicionaments o discursos sobre la problemàtica ambiental, demostren amb els fets quina és la seva veritable postura.

Segon: del redactat que intenta justificar la prohibició destaca la frase que qüestiona “la utilitat pública de l’ocupació”. Qualsevol persona mínimament informada de la problemàtica dels impactes ambientals i socials de l’energia nuclear s’ha de sentir sorpresa de la ignorància que demostra el que es qüestioni la “utilitat pública” d’informar a la ciutadania del que una bona part de la comunitat científica considera un perill de primera magnitud.

Tercer: Igualment destaca la justificació de la prohibició en base a la “compatibilitat amb altres usos i activitats de la zona”, tractant-se la Plaça de Sant Jaume del principal centre polític de Catalunya, res menys incompatible que realitzar l’acte proposat en aquest marc. Com ho proven la gran quantitat d’activitats informatives o de protesta que es realitzen en aquest indret a llarg de l’any.

Quart: Resulta igualment ridícula l’excusa de la prohibició en base al que eufemísticament s’anomena “adequació a l’estètic” (?), que és de críptica interpretació, però que sembla al·ludir a la decoració nadalenca de la Plaça; ja que qualsevol altra possible interpretació seria tan grotesca que no caldria ni prendre-la en consideració.Al marge de que l’impacte de les centrals nuclears, i la propaganda dels seus defensors, no s’atura amb motiu de les festes nadalenques, posar l’excusa de la decoració de la Plaça per prohibir un acte informatiu que es realitza per temps limitat, i al marge de qualsevol criteri estètic, dona una idea del nivell de ridícul a on estan disposades a arribar determinades institucions i forces polítiques per protegir els interessos dels poders econòmics dominants.

Cinquè: Caldria retrocedir a la memòria de l’època final de la dictadura franquista per a trobar precedents de que la prohibició d’un acte pacífic i respectuós amb l’ordenament legal, es faci en base a criteris tan arbitraris i mancats de lògica. Amb aquesta prohibició la institució que presidiu, senyor Hereu, deixa en evidència el seu veritable tarannà, i la consideració que li mereix l’expressió de la societat civil, al temps que marca un abans i un desprès.

ENTREVISTA AL PRIMER MINISTRE ESCOCÈS.

Entrevista al primer ministre d'Escòcia, que referma l'opció d'un referèndum per a la independència al seu país el 2010. Entrevista apareguda a Vilaweb.

Senyor primer ministre, com encara la convocatòria del referèndum per la independència previst per al 2010?
Jo sóc optimista de mena: aquest referèndum és el que hem de fer. I penso que el moment en què el farem és important perquè serà després de les eleccions generals a Gran Bretanya i podríem tenir, o bé un govern conservador, o bé un parlament a Londres sense una majoria clara, molt ajustat. Una situació política com aquesta fa pensar a la gent sobre el futur d'Escòcia. Alhora espero que aleshores els núvols negres de la recessió econòmica hauran començat a escampar. I si no fos així encara seria un argument més per a enfortir la idea del dret d'Escòcia a manar sobre la seva economia, a respondre en circumstàncies difícils. Nosaltres necessitem més capacitat i, crec jo, un marc econòmic europeu, que no tenim ara, i que és la millor opció. Per tot això crec que el 2010 serà un bon any. És clar que els altres partits en el parlament poden unir-se i aturar el referèndum perquè nosaltres som, en definitiva, un govern en minoria. Però si fan això, el tema del referèndum esdevindrà un gran tema, segurament el tema dominant en la campanya electoral escocesa del 2011. Per tant, em sembla que el 2010 és un bon any per prendre decisions.

Vostè ha passat molts anys treballant per la independència del seu país i ara n'és el primer ministre. Com porta aquest canvi? Es pot governar sense deixar de banda l'aspiració de la independència o governar l'obliga a canviar mentalment?
No hi veig cap contradicció, jo. Les dues coses han de ser compatibles per a la gent que vol la independència d'Escòcia, que creu que Escòcia ha d'anar més enllà. Perquè és evident que una de les maneres d'aconseguir la independència és demostrant-li a la gent que tens la capacitat, l'habilitat de governar-te. Penso que demostrar aquesta capacitat, demostrar que podem tenir èxit com a una administració autònoma, que dirieu vosaltres, és una manera de crear confiança, la confiança que la gent necessita per avançar. Nosaltres a Escòcia podem demostrar que portem el servei de sanitat molt bé i això ens serveix per a dir que ens sembla que podem portar també l'economia millor. Així que una cosa creix amb l'altra.

A Europa hi ha diversos casos com l'escocès. Fins i tot a Brussel·les hi ha qui parla d'ampliació interior o del Grup dels Quatre, referint-se a Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya. Hi veu semblances entre aquestes realitats?
Jo no crec que haguem de portar Escòcia, Catalunya o Flandes, per exemple, a una situació en la qual pensem que el futur de Catalunya depèn d'Escòcia o que el d'Escòcia depèn de Catalunya o de Flandes, o d'enlloc. Jo penso que és molt millor que la gent miri les circumstàncies concretes del seu país i decideixi aleshores què és el millor que pot fer per la seva nació. Tot i això, és cert que la meva visita aquí o a qualsevol altre país significa i posa en evidència que tenim amistats i relacions amb partits arreu de la Unió Europea i que aprenem d'ells i hi dialoguem, i que mirem de treure coses positives de la col·laboració mútua, és clar que això passa, sens dubte. Però dit això, jo no vinc ara a Catalunya a veure com salvaré Escòcia des de Catalunya ni crec que Catalunya hagi d'anar a Escòcia o a Flandes o a enlloc. El futur de Catalunya és a Catalunya i en els sentiments, les eleccions i les actituds dels catalans. I així és que ha de ser.

No sé si vosté sap que cinc dies abans de la signatura del Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, només cinc abans del 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, que obriria la porta a la destrucció del Regne de València i l'ocupació de tot el país, tret de Menorca. El 1707 marca la fi del període històric lliure dels nostres dos països i tres-cents anys després ens trobem de nou treballant per una sobirania més ampla a Europa. Li diu això alguna cosa?
Els països han arribat a llocs distints com a productes de períodes particulars de la història. Jo penso que el que és més interessant de tot és saber què farem al futur. I saber què ha canviat en aquests tres-cents anys que fa que els països intentin guanyar autonomia, llibertat o capacitat de maniobra dins el marc europeu. Com a regla general, crec que, sigui quina sigui l'opció que prenguem en qualsevol lloc en el marc europeu tal i com el coneixem, una bona tria per als països petits és tenir la màxima llibertat dins aquest nou context europeu. Països diferents triaran vies diferents, que per això és que trien, però tenir aquesta flexibilitat dins la Unió Europea és una opció molt atractiva per als països petits, per a les nacions petites.

QUATRE BOIGS DE MATARÓ. (2ª part)

A Mataró el Sis d’Octubre els militants de NS una trentena, desfilen en formació fins davant de l’Ajuntament on el batlle Salvador Cruxent, llegeix el text del President de la Generalitat, proclamant l’Estat Català de la República Federal Espanyola, reben ordres de Barcelona d’anar al Cap i Casal, tenen problemes amb els camions que els han de transportar, marxen a peu cap a Barcelona, a l’altura de Vilassar senten el retruny de les canonades, quan són al Masnou els hi arriba la notícia que el Govern de la Generalitat ha capitulat, amaguen les armes i retornen a casa seva, J. Lairet, Joan Ballescà i Domènec Gironès són empresonats a la Model acusats d’haver proclamat l’Estat Català, Esteve Albert per tal de no ser detingut, opta per fer-se el fonedís, ingressa abans del temps que li toca a la seva lleva al servei militar a la Marina, a Cartagena a la Base Aeronaval de San Javier, s’hi estarà des del novembre del 1934 fins al desembre del 1936.

Domènec Gironès creia en el triomf mundial del feixisme, opinava que Catalunya hi havia de tenir un lloc en aquell nou ordre mundial, i que per tant calia organitzar un partit de tipus totalitari, que seguís el model alemany, la seva ulterior col·laboració amb la dictadura franquista on ocupà càrrecs rellevants, confirmarà aquesta deriva feixistitzant.

Miquel Badia retorna del seu exili parisenc, explica als militants d’Estat Català la seva actuació el dia Sis d’Octubre, se li reconeix que actuà de forma coratjosa i d’acord amb la comesa que se li havia encomanat, fent honor al seu compromís.
El 28 d’abril de 1936 a la cruïlla del carrer Consell de Cent amb Diputació, un escamot de la FAI integrat al Sindicat del Transport assassina els germans Badia, de fet només volien matar en Miquel però en Josep el volgué emparar i també fou assassinat. A l’endemà els quatre boigs assistiren a l’enterrament dels germans Badia.

La revolta dels militars és vençuda, es dissol l’exèrcit, s’inicia un doble procés de revolució social i de guerra. A Mataró com a d’altres pobles i ciutats es crea el Comitè de Salut Pública amb representació de totes les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres. El President del Comitè era Salvador Cruxent i Rovira (ERC) i el sotspresident Joan Peiró i Belis (CNT), la representació més nombrosa corresponia als anarcosindicalistes seguits dels militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Columnes de milicians d’organitzacions polítiques i sindicals, uns 30.000 van a defensar el front d’Aragó per tal d’aturar l’exèrcit feixista.

E.Albert forma part del Comitè Antifeixista de Dosrius, els membres del Comitè creuen que s’han de respectar les vides dels pobletans i evitar la intromissió d’elements forans, que vinguin a cercar feixistes amagats.

Al diari Llibertat, portaveu del Comitè Local de Salut Pública, apareix una crida de Joan Lairet als afiliats i simpatitzants d’Estat Català per a integrar-se a una Columna d’Estat Català, que sota el comandament del Capità Alberto Bayo aniria a alliberar Mallorca. La primera expedició salpà a bord del destructor Miranda el 5 d’agost de 1936 amb 1300 milicians la majoria d’Estat Català. Aquesta operació militar dissenyada pel Govern Català, fou boicotejada pel Govern de la República, que dificultà el subministrament de queviures i armament als expedicionaris i després sense informar la Generalitat, el dia 3 de setembre retirà els vaixells que donaven suport a la força de desembarcament, obligant-la a desistir de la conquesta.

Els quatre boigs opinen: Acabeu amb els incontrolats i la República Catalana serà ben acollida i ajudada pel món sencer! Vull dir els Estats Units, Anglaterra i França, que els interessa prou un enclavament de democràcia autèntica a l’Occident de la Mediterrània, per a fer el contrapès a Itàlia.

Des de l’inici de la revolució en els rengles d’Estat Català i de Nosaltres Sols, apareixen veus que critiquen l’acció dels “incontrolats” que desprestigien els valors de la revolució, alhora es considera que des del Govern de la Generalitat no es fa tot el que cal per eliminar els seus excessos, caldria però, saber si el Govern Català disposava de prou força militar per a poder-se imposar a l’hegemònica CNT-FAI.

Més de dues i tres vegades li havia sentit explicar amb paraula encesa a l’Esteve Albert el complot de novembre de 1936, conegut també com l’afer Companys-Revertés. L’operació tenia com a objectiu apartar el President de la Generalitat del seu càrrec, i que el Govern Català acabés amb l’hegemonia de la CNT-FAI per a poder recuperar el control de l’ordre públic. El disseny de l’operació sortí de les files d’Estat Català i de Nosaltres Sols, un dels seus impulsors era el aleshores President del Parlament Català Joan Casanovas, que substituiria en la Presidència de la Generalitat Ll.Companys. Es comptava amb la complicitat del Comissari General d’Ordre Públic Andreu Revertés, antic militant d’Estat Català, que aleshores ho era d’Esquerra Republicana de Catalunya i de les forces a les seves ordres. La missió, doncs, era empresonar els caps més significatius de la CNT-FAI es parlava d’una vintena, i enviar el President Ll. Companys a l’exili. Això seria el pas previ per proclamar la República Catalana, sembla que amb el vistiplau del govern francès amb qui Joan Casanovas tenia òptimes relacions. Estat Català tenia uns dos-cents militants armats per a dur a terme l’operació. El 24 de novembre el complot és descobert i Andreu Revertés detingut, substituït en el càrrec per Martí Rouret. Es suspèn i s’expulsa del partit el seu secretari general Joan Torres Picart que s’exilia, així com Joan Casanovas. A.Revertés, peça cabdal del complot, és assassinat per policies de la Generalitat a la carretera de Calaf, prop de Manresa.

Durant els fets de maig de 1937 E.Albert i Joan Bachs des dels balcons del Comitè Central d’Estat Català, es defensen amb bombes de mà i fusells, de l’assalt de les tanquetes de la CNT-FAI.

Acaba el llibre amb la notícia que Joan Lairet ingressà a la Secretaria de l’Exèrcit Popular, on arribà a Comissari polític mentre que Joan Bachs i Esteve Albert ingressaren a la policia de fronteres, més tard el 3 de març de 1938 Esteve Albert s’incorpora al front d’Aragó. Així la narració s’acaba el 1938, quan encara falta un any per l’acabament de la guerra.

Agustí Barrera i Puigví

Bibliografia consultada

Malgrat que en un treball d’aquestes característiques no s’escau de posar-hi bibliografia, perquè del que es tracta és d’analitzar i criticar el text, en alguns passatges del llibre ens hem vist obligats a consultar dates, noms, i precisar dades que l’autor refiant-se només de la memòria no havia concretat. Pensem també, que aquesta breu bibliografia permetrà de saber-ne més als interessats pel tema.

Barrera, A.-Joan Lairet i Pons, una aproximació biogràfica.
IX Sessió d’Estudis Mataronins (MASM) Mataró 1993

Castells, V.- Nacionalisme català i guerra civil a Catalunya (1936-1939)
Rafael Dalmau, editor.- Barcelona 2002

Manent, A.- Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics. (pàgs.31-43)
Edicions Destino. Barcelona 1993

Martínez, J.- Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) (pàgs. 377, 378, 388, 400, 401, 405, 488) Editorial Pòrtic. Barcelona 1991


Ros i Serra, J.- Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya
Editorial Mediterrània.- Barcelona 1996

Ros i Serra, J.- La memòria és una decepció (1920-1939)
Editorial Mediterrània.- Barcelona 1995

Rubiralta, F.- Una història de l’independentisme polític català
Pagès editors.- Lleida 2004

Xaubet, J.- Un intent d’història oral: el Sis d’Octubre a Mataró
Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm 20. Mataró juliol 1984

QUATRE BOIGS DE MATARÓ.

L´historiador Agustí Barrera ens va enviar un article històric sobre els anys 30 a Mataró.
És un bon treball de recerca històrica local, necessari com tots els treballs locals per poder, algun dia, anar refent la nostra història recent.
L´article és una mica llarg i el posarem en dues parts. Avui us posem la primera.

Quatre boigs de Mataró (1ª PART).

(Combat per Catalunya 1930-1937)

Accèssit Premi Iluro 1977

Autor Esteve Albert i Corp

Mataró 1979, Caixa d’Estalvis Laietana, editorial Rafael Dalmau

Existeix en la nostra literatura una tradició memorialista, des de les Quatre Grans Cròniques (finals segle XIII- XIV), fins a l’època contemporània amb la profusió de la literatura explicativa de les vicissituds de la guerra dels tres anys i de l’exili.

En el cas de la recensió que ens ocupa, l’obra respon als cànons fixats per la literatura memorialista. Els Quatre boigs de Mataró és una obra de caràcter autobiogràfic, on la peripècia de l’autor s’emmarca en els esdeveniments històrics dels quals n’ha estat testimoni, o en els quals ha participat.

La narració té una linealitat cronològica i expressa de forma molt clara, la ideologia política de l’autor, en aquest cas el seu independentisme com a militant de Nosaltres Sols[1]

L’obra se’ns fa interessant per partida doble, d’una banda perquè hi ha pocs testimonis escrits del paper polític de l’independentisme ( el separatisme d’aleshores) en el període de la República i la guerra, i després per la seva visió local de Mataró i el Maresme dels anys trenta, el text doncs, té un valor raresa que el fa més valuós si cap.
L’obra té 189 pàgines, amb un apèndix documental i un índex. El llenguatge és planer, viu i acolorit, sovint fa servir un registre col·loquial que apropa el text al lector.

Esteve Albert i Corp va néixer a Dosrius el 1914 i va morir a Andorra la Vella el 1995, el novembre de 1930 el trobem estudiant al Seminari de Barcelona, que abandona un mes després, això vol dir que fins als setze anys rebé una formació cultural sòlida, pel damunt de la dels joves de la seva classe social, en les seves publicacions de maduresa es notarà aquesta preparació cultural.

Els Quatre boigs de Mataró són: l’Esteve Albert, en Joan Bachs, en Domènec Gironès i en Joan Lairet (Mataró1911-Veneçuela1975) ells foren el nucli impulsor de l’independentisme a la ciutat. Eren molt joves al voltant dels vint anys, la majoria encara no havien fet el servei militar, el novembre de 1932 formen el nucli de Nosaltres Sols a la ciutat, el President és en Josep Barrera i Noguer, antic militant d’Estat Català, en Joan Lairet actua en funcions de secretari i l’E.Albert com a vocal. Al seu voltant s’aglutinen en Salvador Benito, en Joan Ballescà, en Jaume Calsapeu, en Miquel Vilardebò, en Florentí Serra (Tinet), en Jaume Llavina, en Quimet Patuel, l’Àngel Tarragó i en Josep Riera, entre el centenar de militants que integraven l’organització a la ciutat.

En J.Lairet i en D.Gironès, eren membres de la Junta del grup Fejocista Lleó XIII, en J. Bachs, n’era soci, havien participat en un curset al Círcol Catòlic, sobre la doctrina social de Lleó XIII que impartí el senyor Majó secretari Municipal de Dosrius, propers a la Congregació Mariana de Mataró, passaren a engruixir les files de la Federació de Joves Cristians de Catalunya[2] (FJC).
E. Albert diu que coincidí amb J.Lairet a les trobades comarcals de la FJC, i J. Lairet en fou el secretari.

L’ambient de les eleccions aquell abril de 1931, venia determinat pels visques a la República, a Catalunya Lliure, a la Revolució, a la República Catalana i amb “mort al rei”. El dimarts 14 d’abril la bandera Republicana oneja a la balconada de l’Ajuntament, al costat de la Catalana, al carrer, el bust del rei estavellat, era un símbol de la nova etapa que s’havia iniciat. Aquella mateixa nit acabat de sortir de la presó, arriba a Mataró el dirigent de la CNT Joan Peiró, que en un míting improvisat parla de la necessitat de l’emancipació dels obrers, i que el Govern i l’economia estiguin sota el control d’aquests.

L’any 1932, l’Esteve Albert duia a terme una activitat intensa, estudiava el Batxillerat, recollia cançons populars per a l’Obra del Cançoner de Catalunya, militava a Nosaltres Sols i era membre del grup Fejocista Lleó XIII, els quatre amics consideren que només amb un enèrgic proselitisme de caràcter cristià, patriòtic i social, es podria salvar Catalunya de la tempesta que s’albirava a l’horitzó, un preludi de la qual fou la sublevació del general José Sanjurjo Secanell a Sevilla i Madrid el 10 d’agost de 1932.

Aquest mateix any en el Mataró dels 30.000 habitants, hi trobem un teixit associatiu format per 300 afiliats als tres grups locals de la FJC, el Renaixement del Centre Catòlic, el Lleó XIII del Foment Mataroní i el grup del mateix Foment. Com a organitzacions polítiques hi havia el POUM, la FAI, Nosaltres Sols, Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), Joventut Comunista, Joventut Carlista, Joventut de la Lliga, Joventut d’Acció Catalana.

L’autor del text escriu aquesta opinió sobre la figura de Lluís Companys: El segon President de la Generalitat era un home terriblement traumatitzat per les contingències d’una vida de risc i d’aproximació als perseguits per la justícia i un carisma d’il·luminat i redemptor que el cremava per dins i l’empenyia a la lluita del carrer.
La situació de conflicte social i de confrontació entre el Govern Català i el de l’Estat feia preveure una confrontació, per a la qual els militants de Nosaltres Sols es preparaven amb entrenaments de la seva secció militar (OMNS).

Esteve Albert treballa com a cronista de la II Fira Comercial i la I Comarcal del Maresme. Per a la inauguració de la Fira el dia 27 de maig de 1934 cap a quarts de nou del vespre arribà a Mataró el President de la Generalitat Lluís Companys, acompanyat del secretari de la Presidència Joan Alavedra, del Conseller de Treball, Martí Barrera i de Diputats del Parlament Català. En el comentari de l’acte, l’autor fa esment de l’elegància del President Ll. Companys i de la fluïdesa del seu llenguatge, a parer de l’autor, una mica versallesc. Era un ambient de festa, però ja s’havia iniciat la vetlla d’armes que duria a la confrontació del Sis d’Octubre, pròleg de l’esclat de la guerra.

La Llei de Contractes de Conreu fou el catalitzador del xoc frontal entre el Govern català i el Govern espanyol, el 9 de juny de 1934, el President de la Generalitat preveient l’enfrontament reorganitza el Govern i trasllada Josep Dencàs de la Conselleria de Sanitat a la de Governació, situa un home de conviccions patriòtiques sòlides en un lloc clau, com és Governació, des d’allí el nou Conseller reorganitza el Sometent, depurant-lo dels elements adversos a la política de la Generalitat, alhora crea una Junta Militar o Consell d’Enquadrament de Milícies de tots els partits i moviments nacionalistes.
A Mataró els responsables de l’OMNS eren Manuel Riera, Joan Bachs, i Esteve Albert. Aquests dos darrers tenen una entrevista amb en Josep Badia per a demanar-li armes aquest promet que les tindran quan arribi el moment i s’interessa per la quantitat d’homes que es podran mobilitzar, ells li diuen que un centenar de Nosaltres Sols, i que desconeixen quants militants tindran preparats per a la lluita l’Aliança Obrera i Estat Català.
A la segona quinzena de setembre de 1934 a l’Estadi de Montjuïc hi ha una desfilada dels escamots d’Estat Català, els diaris donen la xifra d’uns 15.000, les espases estan desembeinades, el conflicte està anunciat.
El 4 d’octubre quan Miquel Badia es presenta a la Generalitat a recollir el nomenament de Comissari General d’Ordre Públic, tal com s’havia quedat amb el President Ll.Companys, aquest es negà a lliurar-li el nomenament, des d’aquest moment les relacions no massa bones, entre el President i Miquel Badia, empitjoren de forma manifesta. Aquest fet poc estudiat a part de discrepàncies polítiques i personals, explicaria en part la descoordinació entre els responsables militars del Sis d’Octubre J.Dencàs, M.Badia i el President Ll.Companys, mentre que els primers optaven per una insurrecció secessionista, que permetés la creació d’un Estat Català, el segon volia una reedició del 14 d’abril que permetés l’enfortiment del Govern de la Generalitat i, de retruc, de la República.
[1] Nosaltres Sols, era una organització paramilitar creada el 1931 per Daniel Cardona seguint el model irlandès del Sinn Fein. Tenia una branca militar, l’Organització Militar de Nosaltres Sols (OMNS). Eren al voltant d’uns 700 militants.
[2] La Federació de Joves Cristians volia ésser un gran moviment de joventuts catòliques, no adherit a cap partit polític, i per damunt de tots els partits i les escoles. Adoptaren com a lema la frase del bisbe Torras i Bages : Catalunya serà cristiana o no serà. En esclatar la guerra, part dels fejocistes fugiren i col·laboraren amb els militars, altres restaren als rengles de l’Exèrcit Republicà, d’altres foren perseguits i alguns afusellats

LABORA FONTBERNAT (DADES NO GAIRE CONEGUDES SOBRE ELS ANYS DE GUERRA A CATALUNYA)

He trobat aquest relat sobre el Labora.
Conté molta informació interessant que en alguns casos contradiu el que sabem fins ara. Per exemple, el referent a la denominació de Fontbernat o pel que fa al nombre d'unitats construïdes. També hi ha una afirmació taxativa respecte l'eficàcia de l'arma. No sé fins a quin punt es tracta d'un relat imaginari o bé se'l pot donar per rigorós, històricament parlant. Donat que és un text llarg, hi incloc fotografies que no apareixen en la versió originalFusell ametralladora Olot.

Un relat de Xavier Valeri coromi.

1a partLa Guerra Civil Espanyola serví perquè les grans potències estrangeres poguessin assajar noves armes i tècniques que després van ser usades en massa durant la II Guerra Mundial. Moltes d'aquelles eines encara tenen una vigència plena i els últims temps per desgràcia es feren servir a l'antiga Iugoslàvia.
Aquest és el cas del subfusell, pistola metralladora o metralleta, Aquesta arma, que tingué la seva primera utilització intensiva durant el final de la I Gran Guerra i després en la nostra guerra és, des d'alshores, indispensable en la lluita urbana, el combat de trinxeres i en tota classe de combats en què grups d'infantèria d'assalt lluitin a distàncies curtes.
En la Primera Gran Guerra era l'escombra de les trinxeres.La seva silueta, de vegades estrafolària, s'ha convertit en un element característic de les notícies que ens arriben de tots els conflictes del món, i també dels films bèl.lics i de gangsters .
No obstant això, pocs sabem que un dels precursors dels moderns UZI, que porten els guardaespatlles dels polítics, del popular AK 47 (Kalasnikov) el més comú des de la guerra del Vietnam i comparable als històric Thompson (USA) PPSH 41 (URSS), MP 40 Schemeisser (Wermatch) i l'Sten (Gran Bretanya) fou ideat a Olot i fabricat en aquesta mateixa ciutat.

LA MEMÒRIA HISTÒRICA DELS VENÇUTS.

La memòria històrica dels vençuts

Consideració prèvia

S’ha discutit, teoritzat, definit el concepte de memòria històrica com la recuperació de la memòria marginada, la memòria que no va formar part de la història oficial dels vencedors; estudiosos del tema des de diverses branques del saber, psicologia, neurologia, han parlat de la selectivitat d’aquesta memòria, de com recull alguns fets i altres els obvia.

A Catalunya i a la Península, ha sorgit un ampli debat teòric que ha enriquit el concepte i ha fet que aquest fins i tot arribés a sectors amplis de la societat. Per a nosaltres, sense desestimar el debat enriquidor, generador d’idees, el que ens sembla que pertoca és donar veu als qui durant quaranta anys amb la dictadura no en tingueren i que després amb una peculiar transició, que no tingué el seu Tribunal de Nuremberg, en funció d’uns determinats pactes i claudicacions fets de sotamà, tampoc tingueren accés als “media”a la difusió de la “seva” memòria, perquè aquella no era una memòria políticament correcta, no era la memòria hegemònica oficial

Curt i ras, al nostre entendre, cal parlar, recuperar una memòria que s’intentà esborrar durant els quaranta anys de la dictadura i després d’oblidar amb els pactes de la transició i els trenta anys d’autonomisme, no només la memòria de la repressió, l’aspecte més cruel i sagnant, sinó que fins i tot s’intentà, en una maniobra de confusionisme, ficar en un mateix sac a víctimes i botxins.
Considerem que cal recuperar la memòria de les conquestes obreres i les transformacions econòmiques i socials del període 1931-39, la lluita del moviment obrer pel control del poder econòmic i polític.

És a dir, del que es tractaria seria de recuperar de l’oblit un passat incòmode, per tal de conèixer l’abast de la repressió i honorar aquells vençuts (afusellats, exiliats, empresonats) que fins ara no han tingut cabuda en la història oficial.
El silenci no és la solució, cal conèixer els fets per cruels que siguin, l’únic tractament de les ferides de la guerra i la dictadura, que resten latents en el si de la societat catalana, és l’anàlisi de la veritat dels fets, i quan sigui factible la justícia reparadora, només així serà possible l’oblit, si no, una vegada més, tancarem la ferida sense haver-la desinfectat i, per tant, sense possibilitat de guariment.

La memòria històrica defineix la nostra identitat més immediata, quins fets històrics van passar que han condicionat el nostre present, no és acceptable l’amnèsia històrica en nom d’un oblit reconciliador, que no recuperi la veritat, per a poder girar full d’una vegada per totes.

Fins ara s’ha defensat, ha estat hegemònica i oficial, la història dels vencedors de la guerra i de les víctimes de la reraguarda republicana, que durant quaranta anys van rebre tots els homenatges possibles i van figurar a les façanes de totes les esglésies de Catalunya, altrament els resistents, els maquis, els guerrillers, comunistes i anarquistes, els lluitadors independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC), que fins ben entrats els anys cinquanta seguiren lluitant contra aquella dictadura feixista, segueixen identificats com a bandolers, i la seva memòria mantinguda en un oblit políticament correcte, malgrat algunes iniciatives escadusseres, que no han arribat a la majoria de la població.
Recordem només com a exercici de memòria, que al Camp de la Bota de Barcelona s’afusellà amb regularitat des de l’ocupació de la ciutat fins al 1952, que amb motiu de la celebració del 27 de maig a l’1 de juny del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, s’eliminaren les targetes de raccionament i els afusellaments al Camp de la Bota, en un intent de netejar la cara del règim.
Al Camp de la Bota s’han comptabilitzat 1717 immolats, al Camp de Tir de Paterna País Valencià) s’afusellaren 2.300 persones, entre les quals s’hi comptaven Joan Peiró i Belis i sis companys més de la CNT, executats el 24 de juliol de 1942.

El Fòrum per a la memòria del País Valencià

Durant l’any 2005, els investigadors del Fòrum per a la memòria del País Valencià van descobrir les fosses del cementiri de València i els llibres de registres d’enterraments, van publicar els noms de 25.000 persones i dades com la seva edat i la causa de la mort, contribuint així al coneixement d’aquesta població desapareguda i a la seva recuperació històrica.
Quan l’abril de 1939 la ciutat de València fou ocupada, l’exèrcit feixista va empresonar milers de persones, tantes que es veieren obligats a fer servir com a presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes, i el monestir de Santa Maria del Puig, d’altres edificis públics i, fins i tot, la Plaça de Braus de la ciutat.
Després dels primers afusellaments, alguns enmig del carrer, van començar a matar la gent que era a les presons, molts dels empresonats moriren a causa de les males condicions higièniques, a les malalties i al dèficit alimentari.

Volem reproduir, per la seva precisió, els objectius que s’ha fixat el Fòrum per a la memòria del País Valencià, perquè marquen una línia de treball molt realista, per tal d’enfocar la recuperació de la nostra memòria dels darrers setanta anys.

a)- Recuperar i divulgar la memòria de tots aquells que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.

b)- Fer conèixer la història dels milers de republicans que foren víctimes de l’extermini polític del franquisme, per haver defensat la llibertat i la democràcia.

c)- Fer conèixer les històries humanes i socials amagades darrere de tants lligalls jurídics mal conservats, i del mutisme i la insensibilitat de les institucions.

d)- Descobrir el que durant més de quaranta anys fou amagat, per tal de recuperar la part de la nostra història que ens ha estat robada, lluitar contra l’oblit dels vençuts i la rehabilitació jurídica de les víctimes i contra la impunitat dels responsables i col·laboradors del genocidi franquista.

El Fòrum per a la memòria del País Valencià ha participat junt amb Acció Cultural del País Valencià, en la creació de la Primera Comissió de la Veritat, formada per entitats estatals i internacionals, per tal de fer conèixer al món les fosses comunes de València, en les quals s’han documentat 25.000 persones soterrades des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31/12/1945.

La Llei de la memòria històrica

En l’articulat d’aquesta llei es reconeixen, s’amplien drets i s’estableixen normes a favor dels qui patiren persecució o violència durant la guerra dels tres anys i la dictadura feixista. Aquesta llei incorpora la condemna del franquisme feta per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17/3/2006. En aquesta condemna es denuncien les greus violacions dels Drets Humans que es produïren a l’estat espanyol entre el 1939 i el 1975. A l’article 3 de l’esmentada Llei, es declara la il·legitimitat dels tribunals i jurats, Consells de guerra, Tribunal de represión de la Masoneria y el Comunismo, Tribunal de Orden Público (TOP), que vulneraren les més elementals garanties del dret a un judici just,així mateix es declara la il·legitimitat de les sancions i condemnes imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses, es contibueix així a la rehabilitació moral dels qui patiren aquelles sancions i condemnes.

Cal recordar que per a la dictadura feixista la repressió esdevingué una necessitat política per tal de consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari, per aquesta raó el nou règim mai va voler integrar els vençuts, per cercar una conciliació, només va voler sotmetre’ls, per així consolidar-se en el poder. La repressió fou el resultat d’una planificació i una preparació fredes i sistemàtiques, que foren les eines del càstig exemplar i de massivitatque es volia transmetre a la població, comptà amb el suport i la implicació de les jerarquies eclesiàstiques, que esdevingueren des del primer moment un dels elements legitimadors del nou règim.
Per tal de poder dur a terme tot aquest procés de “terror blanc” s’organitzà un entramat jurídic per poder donar una aparença legal a l’eliminació física dels opositors polítics o ideològics, mitjançant l’aplicació del Codi de Justícia Militar i el funcionament dels Tribunals Militars. Els tres poders que s’encarregaren d’exercir la repressió foren: la Falange, la Guardia Civil i els Ajuntaments.
La vista dels Consells de Guerra era pública, els judicis eren habitualment al matí, cada hora es feia la vista de deu persones, dotze, de vegades fins i tot quinze, és a dir, que dotze persones o més eren jutjades per uns fets que suposaven una condemna a presó prolongada, i per a molts la condemna de mort. Aquesta era una manera d’abreujar els tràmits processals, per a poder jutjar la gran quantitat de persones empresonades, després dels primers mesos d’una repressió indiscriminada es començaren a fer judicis individuals, encara que sense garanties judicials. L’acte del judici no era altra cosa que la lectura de la causa, segons l’acta castrense.

La Llei de la memòria històrica, malgrat que reconeix el caràctr injust de les condemnes del periode de la guerra dels tres anys i de la dictadura feixista, i preveu compensar les seves víctimes i els seus familiars, no inclou cap tipus de revisió o d’anul·lació amb valor jurídic dels judicis militars sumaríssims, de les condemnes de la justícia feixista, que com hem vist unes ratlles més amunt només era una cobertura per a la repressió contra els antics militants d’organitzacions polítiques i sindicals del període la República i la guerra. Aquesta justícia fou la que condemnà a mort el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera (1938), el patriota Domènec Latorre (1939) i el President Lluís Companys (1940) .

L’ anomenada, popularment, “ Llei de la memòria”, no reconeix jurídicament la condició de “víctima”,ni declara il·legals els tribunals feixistes, raons per les quals no s’anul·len les sentències, ni es reparen els patrimonis espoliats.

La Llei espanyola no es fonamenta en la sentència del Tribunal Militar de Nuremberg de 1946, i obvia la condemna de les Nacions Unides (ONU) (1946) al règim feixista espanyol, com a part integrant de l’eix nazi-feixista i, per tant, no qüestiona la preconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia de 1978.

La incorporació al text del concepte “ d’il·legitimitat” referit als tribunals del període feixista, permet a les “víctimes” d’intentar aconseguir l’anul·lació de les sentències pledejant contra l’estat.

El cas del President Lluís Companys i Jover

Per als fills dels militants obrers i dels republicans assassinats, l’esperança de veure reivindicada la figura dels seus pares i avis, rau a reeixir en el procés d’anul·lació del judici al President Ll.Companys, volem recordar que l’any 1984 un grup de persones de distinta procedència política ( Trino Balaguer, Agustí Barrera, Enric Borràs, Jordi Casas- Salat, Joan Crexell, Fèlix Cucurull, Josep Espunyes, Jaume Fortuny,Ventura Niubó, Nemesi Solà, Robert Surroca, Àlvar Valls, Manuel Viusà, Josep Planxart ) es constituïren com a Grup per a l’Anul·lació del procés al President Ll.Companys ( GAPLlC). El seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel “ delito de adhesión a la rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul·lació de la sentència del Tribunal Militar, que en una paròdia de judici, sense cap mena de garantia judicial, com en tants d’altres casos, els militars condemnaren acusant del mateix delicte del qual ells eren responsables, la sedició contra un règim elegit a les urnes.

El GAPLlC entrà una Proposició de Llei al Parlament Català 25/11/1984 presentada per ERC, destinada a obtenir l’anul·lació del procés sumaríssim tramitat pel Consell de Guerra, contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara espera resposta. En el document adreçat a la Mesa del Parlament s’hi deia: Article1.- Que el Govern de l’Estat espanyol, a través del Ministeri de Defensa, ordeni incoació d’expedient de recurs de revisió del Consell sumaríssim seguit contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys i Jover, i , després de l’oportuna tramitació, es dicti sentència, anul·lant la dita causa, contra un acte de lesa injustícia rehabilitant la seva memòria.

Sis anys més tard, el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, núm.125, 20-3-1990 recull el resultat de les votacions sobre la Proposició no de Llei sobre la Revisió de la Sentència del Consell de Guerra Sumaríssim seguit el 1940 contra el M.H Sr Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, vots a favor 2, en contra 18, cap abstenció, aquest fou el pronunciament del Parlament de Catalunya… per cert una peculiar manera d’honorar la memòria del President màrtir seguint els diktats de Madrid per tal de no fer enfadar els “ poders fàctics”

El GAPLlC, per tal d’internacionalitzar el conflicte, lliurà el 18/3/1985 al cònsol alemany a Barcelona, un document demanant la condemna per la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’Estat francès ocupat ( la Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i el seu posterior lliurament a l’Estat espanyol. Un document semblant es féu a mans del cònsol francès.

L’anul·lació del judici al President Ll.Companys, a més d’ésser un deure de reparació històrica i de justícia elemental, seria un element de recuperació de la nostra dignitat nacional, alhora que una porta oberta per a l’anul·lació de totes les altres condemnes injustes i il·legals.

Seria interessant de saber el perquè a hores d’ara no s’ha anul·lat el procés que condemnà a mort el President Ll.Companys, per què el Conseller J.Saura no ha tramès la demanda judicial davant els tribunals espanyols.
Atès que els drets fonamentals i les llibertats s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans, entenem que la justícia espanyola actuï en la persecució de polítics i militars de règims dictatorials sud-americans, i no entenem que s’inhibeixi en el cas de feixistes i franquistes.

Conclusions

Hem entès la recuperació de la memòria històrica com a una eina per a conèixer amb un màxim de precisió la veritat històrica, per acostar-nos als fets i poder-los interpretar. De res ens servirà el coneixement històric si aquest no va acompanyat d’un judici històric reparador de totes les intrepretacions esbiaixades, de totes les manipulacions intencionades que s’han fet des del poder, per a justificar, sovint amb exemples històrics manipulats o l’ocultació de parts de la història, la legitimitat d’aquest poder.
Cal escriure una història al servei de la veritat, només així complirà la seva funció pedagògica que ens permetrà entendre’ns com a poble, i avançar corregint els errors del passat i potenciant els elements que ens han enfortit com a nació.

Agustí Barrera i Puigví