QUATRE BOIGS DE MATARÓ. (2ª part)

A Mataró el Sis d’Octubre els militants de NS una trentena, desfilen en formació fins davant de l’Ajuntament on el batlle Salvador Cruxent, llegeix el text del President de la Generalitat, proclamant l’Estat Català de la República Federal Espanyola, reben ordres de Barcelona d’anar al Cap i Casal, tenen problemes amb els camions que els han de transportar, marxen a peu cap a Barcelona, a l’altura de Vilassar senten el retruny de les canonades, quan són al Masnou els hi arriba la notícia que el Govern de la Generalitat ha capitulat, amaguen les armes i retornen a casa seva, J. Lairet, Joan Ballescà i Domènec Gironès són empresonats a la Model acusats d’haver proclamat l’Estat Català, Esteve Albert per tal de no ser detingut, opta per fer-se el fonedís, ingressa abans del temps que li toca a la seva lleva al servei militar a la Marina, a Cartagena a la Base Aeronaval de San Javier, s’hi estarà des del novembre del 1934 fins al desembre del 1936.

Domènec Gironès creia en el triomf mundial del feixisme, opinava que Catalunya hi havia de tenir un lloc en aquell nou ordre mundial, i que per tant calia organitzar un partit de tipus totalitari, que seguís el model alemany, la seva ulterior col·laboració amb la dictadura franquista on ocupà càrrecs rellevants, confirmarà aquesta deriva feixistitzant.

Miquel Badia retorna del seu exili parisenc, explica als militants d’Estat Català la seva actuació el dia Sis d’Octubre, se li reconeix que actuà de forma coratjosa i d’acord amb la comesa que se li havia encomanat, fent honor al seu compromís.
El 28 d’abril de 1936 a la cruïlla del carrer Consell de Cent amb Diputació, un escamot de la FAI integrat al Sindicat del Transport assassina els germans Badia, de fet només volien matar en Miquel però en Josep el volgué emparar i també fou assassinat. A l’endemà els quatre boigs assistiren a l’enterrament dels germans Badia.

La revolta dels militars és vençuda, es dissol l’exèrcit, s’inicia un doble procés de revolució social i de guerra. A Mataró com a d’altres pobles i ciutats es crea el Comitè de Salut Pública amb representació de totes les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres. El President del Comitè era Salvador Cruxent i Rovira (ERC) i el sotspresident Joan Peiró i Belis (CNT), la representació més nombrosa corresponia als anarcosindicalistes seguits dels militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Columnes de milicians d’organitzacions polítiques i sindicals, uns 30.000 van a defensar el front d’Aragó per tal d’aturar l’exèrcit feixista.

E.Albert forma part del Comitè Antifeixista de Dosrius, els membres del Comitè creuen que s’han de respectar les vides dels pobletans i evitar la intromissió d’elements forans, que vinguin a cercar feixistes amagats.

Al diari Llibertat, portaveu del Comitè Local de Salut Pública, apareix una crida de Joan Lairet als afiliats i simpatitzants d’Estat Català per a integrar-se a una Columna d’Estat Català, que sota el comandament del Capità Alberto Bayo aniria a alliberar Mallorca. La primera expedició salpà a bord del destructor Miranda el 5 d’agost de 1936 amb 1300 milicians la majoria d’Estat Català. Aquesta operació militar dissenyada pel Govern Català, fou boicotejada pel Govern de la República, que dificultà el subministrament de queviures i armament als expedicionaris i després sense informar la Generalitat, el dia 3 de setembre retirà els vaixells que donaven suport a la força de desembarcament, obligant-la a desistir de la conquesta.

Els quatre boigs opinen: Acabeu amb els incontrolats i la República Catalana serà ben acollida i ajudada pel món sencer! Vull dir els Estats Units, Anglaterra i França, que els interessa prou un enclavament de democràcia autèntica a l’Occident de la Mediterrània, per a fer el contrapès a Itàlia.

Des de l’inici de la revolució en els rengles d’Estat Català i de Nosaltres Sols, apareixen veus que critiquen l’acció dels “incontrolats” que desprestigien els valors de la revolució, alhora es considera que des del Govern de la Generalitat no es fa tot el que cal per eliminar els seus excessos, caldria però, saber si el Govern Català disposava de prou força militar per a poder-se imposar a l’hegemònica CNT-FAI.

Més de dues i tres vegades li havia sentit explicar amb paraula encesa a l’Esteve Albert el complot de novembre de 1936, conegut també com l’afer Companys-Revertés. L’operació tenia com a objectiu apartar el President de la Generalitat del seu càrrec, i que el Govern Català acabés amb l’hegemonia de la CNT-FAI per a poder recuperar el control de l’ordre públic. El disseny de l’operació sortí de les files d’Estat Català i de Nosaltres Sols, un dels seus impulsors era el aleshores President del Parlament Català Joan Casanovas, que substituiria en la Presidència de la Generalitat Ll.Companys. Es comptava amb la complicitat del Comissari General d’Ordre Públic Andreu Revertés, antic militant d’Estat Català, que aleshores ho era d’Esquerra Republicana de Catalunya i de les forces a les seves ordres. La missió, doncs, era empresonar els caps més significatius de la CNT-FAI es parlava d’una vintena, i enviar el President Ll. Companys a l’exili. Això seria el pas previ per proclamar la República Catalana, sembla que amb el vistiplau del govern francès amb qui Joan Casanovas tenia òptimes relacions. Estat Català tenia uns dos-cents militants armats per a dur a terme l’operació. El 24 de novembre el complot és descobert i Andreu Revertés detingut, substituït en el càrrec per Martí Rouret. Es suspèn i s’expulsa del partit el seu secretari general Joan Torres Picart que s’exilia, així com Joan Casanovas. A.Revertés, peça cabdal del complot, és assassinat per policies de la Generalitat a la carretera de Calaf, prop de Manresa.

Durant els fets de maig de 1937 E.Albert i Joan Bachs des dels balcons del Comitè Central d’Estat Català, es defensen amb bombes de mà i fusells, de l’assalt de les tanquetes de la CNT-FAI.

Acaba el llibre amb la notícia que Joan Lairet ingressà a la Secretaria de l’Exèrcit Popular, on arribà a Comissari polític mentre que Joan Bachs i Esteve Albert ingressaren a la policia de fronteres, més tard el 3 de març de 1938 Esteve Albert s’incorpora al front d’Aragó. Així la narració s’acaba el 1938, quan encara falta un any per l’acabament de la guerra.

Agustí Barrera i Puigví

Bibliografia consultada

Malgrat que en un treball d’aquestes característiques no s’escau de posar-hi bibliografia, perquè del que es tracta és d’analitzar i criticar el text, en alguns passatges del llibre ens hem vist obligats a consultar dates, noms, i precisar dades que l’autor refiant-se només de la memòria no havia concretat. Pensem també, que aquesta breu bibliografia permetrà de saber-ne més als interessats pel tema.

Barrera, A.-Joan Lairet i Pons, una aproximació biogràfica.
IX Sessió d’Estudis Mataronins (MASM) Mataró 1993

Castells, V.- Nacionalisme català i guerra civil a Catalunya (1936-1939)
Rafael Dalmau, editor.- Barcelona 2002

Manent, A.- Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics. (pàgs.31-43)
Edicions Destino. Barcelona 1993

Martínez, J.- Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) (pàgs. 377, 378, 388, 400, 401, 405, 488) Editorial Pòrtic. Barcelona 1991


Ros i Serra, J.- Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya
Editorial Mediterrània.- Barcelona 1996

Ros i Serra, J.- La memòria és una decepció (1920-1939)
Editorial Mediterrània.- Barcelona 1995

Rubiralta, F.- Una història de l’independentisme polític català
Pagès editors.- Lleida 2004

Xaubet, J.- Un intent d’història oral: el Sis d’Octubre a Mataró
Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm 20. Mataró juliol 1984