UNA ALTRA MANIPULACIÓ HISTÒRICA?

La citació interessada dels «Col·loquis»

En Lluís Batlle fa notar que l'historiador Ricard García Cárcel desfigura una citació bo i adaptant-la als seus interessos.

Tot sovint veiem acusacions contra l'Institut Nova Història d'escollir interessadament fragments de textos i de recopilar i ensenyar només la informació que dóna suport a les seves tesis. Aquestes tesis —reescriptura de la Història atribuint les gestes catalanes a Castella i d'altres regnes— són prou contràries a la Història Oficial perquè no n'haguéssim de trobar ni mica d'informació que hi donés suport. A més, els investigadors de l'Institut Nova Història es troben amb una tasca enorme al seu davant: fer una recopilació de dades que en general no ha fet ningú fins ara, i amb el greuge d'anar a contracorrent. Aquesta situació impedeix a molta gent de fer un judici imparcial entre les proves aportades per l'INH i les del discurs encara dominant, el qual gaudeix clarament de l'avantatge d'anys de dedicació.

M'ha semblat bo, doncs, mostrar un exemple de com historiadors reputats dels nostres temps fan una recerca també ben interessada en els seus objectius, fins al punt que arriben a citar paràgrafs de manera que el sentit de l'original quedi completament alterat cap al seu costat. L'exemple fa referència a un paràgraf de tots ben conegut d'En Cristòfol Despuig, als seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa1. Fa així:

[...]; y la jornada de les Yndies del mar Océano, que Christòfol Colom, genovés, començà y aprés acabaren Ferrando Cortés y Francisco Pissarro, ab pròspera fortuna del mateix rey Don Fernando de Aragó, per manament y ordre del qual se comensà, se ha de atribuir no gens a castellans.

Aquest és el paràgraf tal com el trobem al manuscrit B-20 de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Actualment, aquest és l'únic manuscrit que coneixem dels Col·loquis, i segons l'Eulàlia Duran, aquest seria de començaments del s.XVIII, segurament copiat de l'original2. Ara bé, al 1877 En Fidel Fita va editar els Col·loquis, fins llavors inèdits. Els text d'aquesta edició és lleugerament diferent d'aquell del manuscrit B-20, i això fa pensar que En Fidel Fita disposava d'un manuscrit diferent avui desaparegut3. En tot cas, podem dir que només disposem de dues còpies del text, cap d'anterior al s. XVIII. Podem veure, concretament, el paràgraf en qüestió segons el text d'En Fidel Fita4:

[...] y la jornada de les Indies del mar Occéano, que Christófol Colom, genovés, comensá y aprés acabaren Ferrando Cortés y Francisco Pizarro à la próspera fortuna del mateix rey D. Fernando de Aragó per manament y orde del qual se comensase á de atribuir no gens als castellans.

Vegem ara com en Ricard García Cárcel, catedràtic en Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, es refereix a aquest paràgraf, tant en el seu segon volum de Historia de Cataluña, Siglos XVI-XVII5, com en l'article Fernando el Católico y Cataluña6, que tot seguit citem. Veurem que el text ja no parla d'una descoberta castellana d'Amèrica, i per això el reprodueixo en bona part, però cal comparar la citació parcial que fa de Los col·loquis amb els textos complets que coneixem:

El estudio realizado por Manzano de los años previos al descubrimiento desde la llegada de Colón a la Rábida en 1484 obliga a revisar el mito del exclusivo apoyo castellano a Colón. Son los reyes, no sólo la reina, los que lo reciben en las diversas audiencias. El rey Fernando tendrá la intervención decisiva al encomendar a dos personas, en el último momento, el proyecto de Colón: a fray Hernando de Talavera y a fray Diego de Deza. El propio Fernando se ufanaba de su decisión. En 1508, dirigiéndose al capítulo general de la Orden de San Francisco reunido en Barcelona, hizo constar «haber sido yo la principal cabeza de que aquellas islas se hayan descubierto». Unos años más tarde, Cristòfol Despuig escribía en sus Col·loquis: «La jornada de las Indias del Mar Océano que Cristóbal Colón genovés comensà y aprés acabaren Fernando Cortes y Francisco Pizarro, a la próspera fortuna del rey Fernando de Aragón, por manament y ordre del qual se comensa se ha d'atribuir». Si importantes valedores tuvo Colón en Castilla, también los tuvo en la Corona de Aragón, como fray Diego de Deza, Juan Cabrero, Juan de Coloma y Luis de Santángel. La gestión administrativa y económica del descubrimiento hay que adjudicársela a la Corona de Aragón.

Efectivament, com veiem, fa desaparèixer l'expressió segons la qual la gesta no s'ha d'atribuir «gens a castellans», així com castellanitza el nom de Cristòfor Colom, entre d'altres. Potser en Ricard García Cárcel no va mirar cap dels textos coneguts d'En Cristòfor Despuig i va simplement citar-lo a partir d'un article d'un altre historiador reputat. En tot cas, qualsevol que s'interessi per esbrinar la història del nostre país ha de saber que li cal anar amb peus de plom. No només el relat dels historiadors d'ofici és fet a mida del que més els convé explicar, sinó que aquests fins i tot han passat el ribot a les citacions com més els ha convingut.

Lluís Batlle i Rossell

8 de juliol del 2015

CANOVAS DEL CASTILLO, RAJOY I CATALUNYA.

Als que ens agrada la història ens ha semblat un paral.lelisme total les declaracions de Canovas i Rajoy.
In.directe.cat ha ampliat més aquesta impressió i va bé repassar-la:

ANTONIO CÁNOVAS DEL CASTILLO I MARIANO RAJOY BREY, VIDES PARAL·LELES O CAGADES PARAL·LELES

Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya, va fer ahir aquestes declaracions sobre Catalunya. He decidit analitzar-les des de diversos punts de vista. Primer les declaracions.

DECLARACIONS DE MARIANO RAJOY: “El Estado está absolutamente preparado para hacer cumplir la ley cuando alguien la viole, por lo tanto no le quepa a usted la menor duda. Quisiera añadir algunas otras consideraciones: Estamos hablando de elecciones, las que se celebran en Cataluña, cuando las convoque, tiene el derecho a hacerlo el Presidente de la Generalitat, autonómicas. Lo único que se elige allí son diputados y un Parlamento autonómico, por tanto, allí ni se elige ni se decide otra cosa.

Segundo lugar, como le acabo de señalar, el Gobierno le garantiza al conjunto de los españoles que velará por el cumplimiento de la ley. Por lo tanto la ley se va a cumplir en Cataluña y en cualquier lugar de España.

Quiero decir también algo que me parece importante, y pienso que es una de las lecciones que algunos deberían aprender de la crisis que se ha producido en Grecia en las últimas fechas: Cuando se promete o se ofrecen algunas cosas que luego en la práctica van a quedar en nada. Creo que los gobernantes deben actuar con responsabilidad, con prudencia, con sensatez, sabiendo que pueden hacer y sabiendo que no pueden hacer.

No va a haber independencia de Cataluña, no la va a haber. Y quiero decir también que tampoco Cataluña se va a ir de Europa, que es lo que se le está proponiendo a los ciudadanos de Cataluña. Es exactamente eso, irse de Europa. Y por tanto el Partido Popular, y el Gobierno, y la gran mayoría de los españoles garantizarán que en Cataluña se va a cumplir la ley, y además garantizarán también que nadie va a obligar a ningún ciudadano de Cataluña a elegir entre su condición de catalán, español y europeo. Por que las tres son las que le enriquecen.”

El discurs està compost per 294 paraules, 1361 caràcters o 1651 caràcters si comptem els espais. Quatre vegades fa referència al “compliment de la llei”, és a dir, que ells faran que els catalans complim la llei espanyola, no pas que el Govern d’Espanya o el Partit Popular pensin complir i respectar lleis i acords signats, per a això ja tenen el TC que garanteix que el Govern espanyol no estigui obligar a respectar cap acord.

Rajoy afirma que ningú pot obligar els catalans a haver d’escollir entre ser català i espanyol (i europeu). La condició d’europeu no ens la pot treure ni Rajoy ni ningú, tècnicament no existeix una nacionalitat europea, encara que alguns pensin que si, i, per molt que la ment malaltissa del ministre Margallo ho imaginés, Catalunya no sortirà volant cap a l’espai exterior en cas d’independència, continuarà formant part d’Europa, del Continent europeu. Rajoy ens diu que ningú no ens pot obligar a escollir entre ser catalans i espanyols, no, és clar, en Rajoy prefereix obligar-nos a ser espanyols, ens agradi o no.

Home, que Rajoy, president del partit polític més corrupte d'Espanya (i potser d'Europa), la corrupció, per cert, si és un delicte, digui que ningú no pot saltar-se la llei i que ells garantiran el seu compliment és d’un cinisme desvergonyit. Seria com si un policia en un evident estat d’embriaguesa pretengués sotmetre’ns a la prova de l’alcoholèmia.

Rajoy em recorda a Cánovas del Castillo, que també va ser President del Govern espanyol, en aquell temps el títol era President del Consell de Ministres d’Espanya.

Antonio Cánovas del Castillo va néixer a Màlaga un 8 de febrer de 1828, va morir a Mondragón, Guipúscoa el 8 d’agost de 1897. Va ser polític, historiador i va ocupar diversos ministeris al llarg de la seva carrera, incloent el càrrec de President del Consell de Ministres d’Espanya en diversos períodes: 9 gener a 12 de setembre de 1875, 1875–1879, 1879–1881, 1884–1885, 1890–1892 i 1895–1897.

El 21 de novembre de 1896, Canovas del Castillo va fer un discurs sobre Cuba que va recollir el diari La Vanguardia:

Discurs d'Antonio Cánovas del Castillo del 21 de noviembre de 1896: “Yo creo saber, yo sé, que en los Estados Unidos no hay un sólo hombre de Estado serio é influyente, que desee, en realidad, la independencia de Cuba, pues se dan perfecta cuenta de que la isla independiente vendría á ser en seguida una nueva República dominicana: una segunda Liberia, que retrogradaría de la civilización á la anarquía. Si el ejército español abandonara á Cuba serían las ideas sabias, fecundas, liberales, progresistas de Europa las que abandonarían aquel país, que ha sido el más rico, el más próspero de la América española.”

[…] ¿Nuestras relaciones con los Estados Unidos? Son excelentes; como con todas las demás naciones. No tenemos más que alabanzas hacia la conducta de todas las Repúblicas latinas de América. Ninguna ha prestado el menor apoyo á los revoltosos cubanos, y tengo un telegrama del Gobierno de Bolivia, á la que se había presentado como aliada de los insurrectos, negando toda relación con ellos.

Es menester no dar importancia a las fantasías de la prensa de los Estados Unidos, que publica sin confrontación las noticias que al día siguiente desmiente. Se ha hablado de una nota que nos había sido remitida por dicha nación, de un ultimátum que habíamos dirigido á su gobierno! Esto es absurdo. ¿Por qué hemos de incitar á los americanos a tomar la defensa de los sublevados? Ningún hombre sensato haría esto. No ignoro los envíos de dinero, de hombres, de municiones y de armas que los filibusteros de la Florida han hecho á Cuba. Lo hemos sabido pero nunca hemos hallado al Gobierno de los Estados Unidos en falta; le es difícil de vigilar todo su inmenso territorio. Son los descendientes de los españoles de la Florida los que ayudan á los rebeldes cubanos. ¿Por qué? pues por razones de razas, relaciones de familia y el deseo de hacernos perder el último resto de tierra americana… Pero el Gobierno de los Estados Unidos mantiene frente á nosotros una actitud correcta.”

Después de todo, la gran República está fundada en el respeto á la Ley, al cual no ha faltado hasta ahora y esperamos que respetará siempre nuestro derecho. La cuestión de Cuba es para España una cuestión interior.

No doy importancia a las palabras autorizadas de algunos oradores populares de los Estados Unidos, a sus frases irreflexivas, hechas para adular al populacho. […] Para hacer lo que algunos les aconsejan necesitarían un ejército, una armada poderosa y no veo se lancen por este camino para favorecer á los negros. En todo caso, Dios no lo quiera, si esta grave eventualidad que está muy, pero muy lejos, ser realizara; si se viera á la República Norte Americana tomar partido por los negros de Cuba, sabríamos hacer respetar nuestros derechos y afrontaríamos el porvenir con tanta intrepidez como sangre fría. Yo creo que en este punto, España está unánime: nada de concesiones, nada de debilidades, ninguna abdicación.”

Cánovas també invoca la llei, diu que Cuba serà el cul del món, afirma que si Espanya abandonava Cuba se n’anirien les idees “sabias, fecundas, liberales, progresistas de Europa” i que Espanya no acceptarà mai la independència de Cuba. Anem a pams, Espanya, ha fet mans i mànigues per mantenir-se al marge de les idees progressistes que poguessin arribar des d’Europa. El segle XIX, durant el qual en Cánovas del Castillo va ser president del Govern espanyol (president del consell de ministres d’Espanya) és el període de l’esfondrament de l’imperi colonial espanyol i la pèrdua dels últims territoris d’ultramar, amb un afegit, en aquell moment Cuba, Filipines i Puerto Rico eren províncies, no colònies, per tant, la pèrdua d’aquests territoris encara els va fer més mal.

Les declaracions de Cánovas del Castillo són del 96. La fatxenderia espanyola va rebre un cop molt dur, la llarga guerra de terror i desgast que van fer els soldats espanyols contra els independentistes cubans els va comportar moltes baixes, si a això afegim que s’hi van ficar a la guerra els Estats Units que van destrossar l’Armada espanyola, en menys de dos mesos les paraules de Cánovas del Castillo van quedar com una prova de la fatxenderia dels governants espanyols. El 1898 Espanya es rendia. Cuba va proclamar-se independent el 20 de maig de 1902.

Rajoy invoca la llei però si hem arribat a aquest punt és, en bona part, culpa seva, ell que recollia signatures contra Catalunya l’any 2005 i que va recórrer l’Estatut de Catalunya de 2006 davant del TC que el va acabar de trinxar, i que del que en va quedar, l’Estat no en sentia cap obligació de complir cap acord lligat a l’Estatut. Per tant, quan el senyor Rajoy invoca la llei i el seu compliment fa trampes.

Tots dos invocaven la llei, i la força per aplicar-la, tots dos van perdre. L’error dels governants espanyols sempre ha estat pensar que amb la força se soluciona tot, i són massa estúpids per aprendre dels errors dels seus predecessors. Rajoy no hauria d’advertir Mas ni ningú, qui recollia signatures contra Catalunya fa 10 anys no té dret a exigir res als catalans. El senyor Rajoy s’hauria d’estalviar el seu caduc paternalisme dels XIX, ens falta el respecte.

En Cánovas del Castillo va voler aturar la independència cubana a canonades, va fracassar, va perdre d’un sol cop Cuba, Filipines i Puerto Rico (i alguns altres territoris menors), l’exèrcit va ser derrotat i l’Armada va queda trinxada. Les paraules de Cánovas van ser només una estúpida mostra de fatxenderia espanyola amb un resultat desastrós per el Regne d’Espanya. Rajoy fa un discurs semblant a Cánovas, invoca la llei, a Cánovas no li va servir de res, tot i que va voler imposar la llei espanyola als cubans a canonades. Serà Rajoy tan insensat de voler emprar la força contra Catalunya?

Rajoy demana que els altres actuïn amb prudència i sensatesa, ell, però no va ser prudent ni sensat l’any 2005, fent declaracions com les que fa tampoc. Ell, que és en bona part responsable de la situació actual no és qui per demanar sensatesa i prudència.