DELTA DEL NIGER: LA VERITABLE CARA DE L´IMPERIALISME ( 2ª part).

El Delta del Níger: La merda del diable.

Cada any de tots aquests últims cinquanta la població del delta del Níger ha hagut de suportar vessaments de petroli d'igual magnitud que el de l'Exxon Valdez, segons càlculs d'Amnistia Internacional. En cas de vessaments accidentals per errors tècnics o deficiències d'uns equips vells i deteriorats, les companyies solen dir que són sabotatges per poder obrir un procés judicial que endarrerirà el procés de neteja i d'indemnització de la comunitat afectada. De sabotatges, n'hi ha, evidentment. Però, segons especialistes que han estudiat els litigis legals, hi ha indicis molt clars que les empreses petrolieres se serveixen de les falses acusacions de sabotatge per estalviar-se de pagar indemnitzacions. A banda els vessaments accidentals, al delta, també s'hi aboca 'aigua produïda', és a dir: la que puja del subsòl, amb el cru i el gas resultant de l'extracció. 'Centenars de tones de petroli, amb les altres substàncies potencialment tòxiques, es descarreguen al delta amb les aigües residuals, assegura Amnistia Internacional, però hi ha pocs indicis que les empreses o el govern controlin l'impacte d'aquests abocaments en la qualitat de l'aigua, en els bancs de peixos o en la salut humana.' El delta del Níger, un dels deu ecosistemes humits més importants del món, té una naturalesa mutant pels efectes atribuïbles a les multinacionals extractives. Segons un 'Estudi Ambiental del delta del Níger', fet els anys noranta, i mai no publicat: 'Moltes categories d'ús de la terra que no existien el 1960 han anat adquirint importància, progressivament. Per exemple, canals dragats, llocs per a cremar-hi gasos, rases de drenatge, oleoductes… L'i! mpacte considerable de les activitats de producció de petroli també es fa evident en l'emergència, en el paisatge, d'unes altres categories de terres com ara boscos afectats per la intrusió d'aigua salada, manglars submergits, terra dragada i superfícies obertes pelades.' Amb tota la raó, aquí n'hi ha que, del petroli, en diuen la merda del diable.
Goi, poble fantasma
El desembre passat, un jutge neerlandès va obrir la porta a una possible allau de reclamacions legals contra la Shell per degradació ambiental, quan va acceptar una demanda contra la companyia per contaminació deguda a abocaments de petroli als pobles d'Oruma, Goi i Ikot Ada Udo. Em decideixo a visitar Goi, un poblet de pagesos i pescadors d'Ogoniland. La Shell no hi opera des que en fou expulsada els anys noranta, però la gent es troba igualment exposada a la contaminació dels oleoductes o a la que porten les marees a la costa. A Goi va haver-hi un vessament grandiós de l'oleoducte Trans-Níger, l'any 2005. A més a més, es va incendiar i va cremar arbres, manglars, cases, barques de pesca i va intoxicar aigües i peixos. Shell va haver de treballar trenta-tres mesos per netejar la zona. Han passat cinc anys del desastre i els efectes encara hi són ben visibles. Goi és un poble fantasma, de te! rres negres i aigües mortes, que formen una bromera marronosa, a tocar de la riba, una massa fangosa, fosca, greixinosa, on encara hi ha clavats, com restes fòssils, trossos de troncs, restes d'arbres morts, carbonitzats. És un paisatge immòbil, mort, espectral. Els joves han abandonat aquest poble ferit de mort. 'És la segona vegada que la gent fuig de Goi. La primera va ser fa molts anys, abans que jo nasqués', em diu un home d'una trentena d'anys que ha accedit a tornar al seu poble per acompanyar-m'hi. 'La gent del poble va enterrar un home viu perquè havia fet "gri-gri", bruixeria, per matar un germà seu. Després, la por els va impedir de viure-hi. Això que ha passat ara sembla una maledicció dels déus que ens han ruixat amb la merda del diable i amb les flames de l'infern. Però ho sabem molt bé. No és un "gri-gri". És culpa de la Shell, que voldria exterminar-nos, a! tots, i convertir tot el delta en un immens camp petrolier.'
Un vell esquelètic prepara la canoa per sortir a pescar. Es mou sense esme. Sembla molt cansat. La fusta de la barca, construïda d'una peça, amb el tronc buit d'un arbre, és renegrida per culpa de l'incendi. Sembla que encara es respiri un aire tòxic, de petroli incandescent. Quan un raig de sol toca la superfície d'aquestes aigües estancades, s'hi veuen taques tornassolades, llefiscoses. 'Encara que ho van netejar, sovint tornen a aparèixer taques a l'aigua, no sé si són restes que surten del fons i pugen a la superfície o greixos que es desprenen d'aquells manglars morts d'allà baix', comenta el vell pescador, assenyalant l'horitzó amb un rem socarrimat. 'Les platgetes encara són negres, el petroli amara molt profundament la terra i, encara que netegis la superfície, rebrota. Ens hem quedat sense res. La pesca és fatal. Cada vegada hem de remar més hores pe! r trobar bancs de peixos. Tot i amb això, sovint, quan els esventrem, fan pudor de petroli. I les dones, que pesquen gambes, crancs i crustacis, han de caminar moltes hores per trobar-ne. I es cansen, ja no quedem sinó els vells, els qui no podem anar enlloc. Aquesta merda ens ho ha empastifat tot, fins al fons del fons de l'ànima', sentencia, clavant amb ràbia el rem al fang negre, com si volgués rematar la terra d'una ganivetada.
Bodo, el pont de la mort
Més tard, vaig a Bodo, poble de pescadors ogoni que dóna nom al Bodo Creek. Al subsòl de Bodo hi ha grans jaciments de petroli i de gas, i hi opera la Shell Development Company of Nigeria Limited (SPDC). A la rodalia, hi ha pous de petroli, oleoductes transnigerians i una estació de subministrament, amagada entre els espessos i gairebé impenetrables manglars. El paisatge és similar al de Goi, però aquí encara hi viu gent, perquè el petroli vessat l'any 2008, durant tres mesos, no es va incendiar. Al principi, la Shell, sense visitar la zona, va engegar una campanya mediàtica contra Bodo, al•legant que el vessament era causat per un sabotatge, la qual cosa va endarrerir la neteja i la solució del desastre. Kpoobari Patta, president del consell dels joves del poble, m'explica: 'Tenim molts maldecaps per culpa de Shell, de Gitto Construzione i del govern. El riu és la nostra vida i ara! el riu és fet malbé per culpa dels vessaments. Quan vam anar als tribunals, van provar de subornar-me perquè callés. Ara, finalment, han hagut d'acceptar que va ser un "equipment failure". Ho ha dit la llei, però encara esperem solucions i compensacions. Alguna vegada ens han enviat la policia, la Joint Task Force. Han detingut innocents. Ens van amenaçar de matar-nos. Tenim por. Si van matar Ken Saro-Wiwa sense que els tremolés el pols, amb mi, no gastarien ni una bala. Em tirarien als cocodrils. Benvingut a Nigèria, 'my brother'. Explica al món això que passa aquí, sisplau. Gràcies.'
La xafogor és aclaparadora i, al carrer, no hi passa ni gota d'aire. Patta apaga el ventilador estrident i em convida fer una cervesa. S'agraeix. És diumenge i el bar és tancat. Anem a casa d'un amic seu, Michael Kobah, que es dedica a la reforestació, em diu que a més de la neteja del petroli vessat també cal plantar arbres sans, per regenerar la vida i el paisatge. Ell ho fa pel seu compte, voluntàriament, i també fa cursets de conscienciació als escolars i a qui el vulgui escoltar. Treu una ampolla no encetada de Rémy Martin, però en aquest clima, el conyac és droga dura, m'estimo més la cervesa. Ells també. A poc a poc, s'hi van afegint amics seus. Tots són pescadors. Per culpa de les obres, m'expliquen, ara, per comptes d'haver de remar mitja hora fins a un banc de peixos, de vegades, hi estan dies. Ens han tallat els accessos als llocs de pesca, sense demanar-nos permís.
Una empresa italiana de construcció, la Gitto Construzioni Generali, causa molts inconvenients a Bodo. La indústria petroliera i les instal•lacions que la formen requereixen bones comunicacions en una àrea on el mitjà habitual és la barca. Gitto construeix una gran carretera i un pont que passa pel poble. Sovint aquestes activitats són una font més de degradació de la vida i del medi, perquè l'acció de les excavadores arrasa camps de conreu, remou el fons marí i els rius, altera els corrents, foragita els bancs de peixos i sovint fa que es barregin aigües dolces i salades, en detriment de la fauna marina i de les reserves naturals d'aigua potable amb què comptaven els vilatans des de temps immemorial. La gent de Bodo acusa els italians d'haver-se negat a fer un estudi d'impacte ambiental abans d'emprendre la construcció. És una empresa que obté molts projec! tes milionaris del govern federal. Diu la llegenda, i ho subratllo, que estaven vinculats als italians que s'encarregaven de la seguretat personal del dictador militar Sani Abacha, que féu penjar Ken Saro-Wiwa i vuit caps ogoni l'any 1995. Que ells el van matar, tot i que la versió més comuna sosté que va morir en companyia de dues putes índies per sobredosi de viagra. Mai no se sabrà de cert què va passar, però és clar que des d'aleshores els italians gaudeixen de tota mena de favors del govern, és a dir, dels que han accedit al poder després d'Abacha.
M'ensenyen la foto d'un cadàver d'una dona amb mitja cara en carn viva. És la difunta senyora Apii Legbara, una de les quatre víctimes mortals de l'accident del 27 de gener passat, per culpa de les obres del pont que Gitto aixeca. Com que em costa d'entendre les causes de l'accident, després de fer unes cerveses més, anem cap a les obres, amb tres cotxes. 'Ara ja no hi són. Han plegat de treballar. Hi podrem entrar.' Passem a tota velocitat un rètol que diu 'Dangerous area. Keep out' i aparquem davant un mena de plataforma provisional que fa de pont del transport de materials per a construir un pont elevat, com d'autopista, a mig fer. Hi ha un pobre vigilant armat, sota un arbre; damunt una tauleta hi ha una imatge gegantina d'una marededéu. És un home més aviat escanyolit i no gosa dir res. Anem al pont i faig fotos. Immenses taques de petroli suren en l'aigua. L'aire fa pudor de petroli. Treballo amb ! tota tranquil•litat, mentre els joves atabalen el vigilant amb queixes i protestes. M'expliquen l'accident. Ara s'entén. Té solta. El pont ha obstruït el pas natural de l'aigua. Si l'amplada del riu era de trenta metres, ara només és de dos o tres, i això fa que en moments de corrent fort aquest espai sigui un xuclador. Les barquetes tornaven remant, s'havia fet fosc, el corrent les va arrossegar, no van veure el pont, no van ser a temps d'ajupir-se i de passar per sota. Els caps de les dones van topar violentament, per sorpresa, amb la passarel•la. Les protestes i els crits pugen de to. Apareix un altre home armat. Fa un gest de no voler fotos. Més val tocar el dos. Ens enfilem als cotxes i sortim rabents. A Barcelona, cercant informació sobre Gitto Construzioni Generali, descobriré que l'amo de l'empresa, Domenico Gitto, és sicilià i, segons fonts diverses, vinculat al clan Provenzano

DELTA DEL NIGER: LES FLAMES DE L´INFERN.

Bon article sobre l´explotació salvatge de les multinacionals (en aquest cas al continent africà).
Article d´en Muntanyà (publicat a Vilaweb), va bé llegir-lo amb detall.

'The flares of Shell are the flames of hell!', diu una cançó ogoni. I ells saben de què parlen. Des que es va trobar petroli al subsòl del delta del Níger a final dels anys 50, les companyies de fora, sigui Shell, Agip, Total, Texaco, Chevron, o les nigerianes, practiquen impunement el 'gas flaring', o la crema de gasos a l’atmosfera. Quan s’extreu petroli, surt cru, aigua i gas, que podria aprofitar-se per crear energia per a la zona, es podria envasar i comercialitzar o, simplement, es podria tornar a injectar a terra, però totes aquestes pràctiques demanen una inversió econòmica, que les multinacionals mai no han estat disposades a fer, encara que, a llarg termini, seria amortitzable i útil per a tothom.
El petroli del subsòl del delta és molt apreciat pel ! mercat internacional. Els experts l’anomenen 'light sweet crude', té un gust dolç per la baixa concentració de sulfurs, és fàcil d’extreure, de transportar, de refinar i té una gran qualitat. Alhora, porta associada una gran quantitat de gas natural, un 50% del qual es crema. Llençar-lo, els surt més a compte. Al delta també hi ha importants reserves de gas natural no associat al cru, més net, més fàcil i més econòmic d’extreure i de comercialitzar.
Ni les petrolieres, que treballen exclusivament per a l’exportació, ni els governs nigerians, tant és que siguin de l’època colonial com posteriors, no han tingut mai la intenció de subministrar energia als ciutadans nigerians, ni a les seves indústries. Amb un menyspreu absolut de la salut de les persones i del medi, han optat des de sempre per cremar el gas. No els costa ni un cèntim. En canvi, és de conseqüències nefastes per als habitants del delta, les seves collites i l’aire que respiren. Nigèria i Rússia són els líders mundials del 'gas flaring'. En conseqüència, el delta del Níger és una de les fonts més grans d’emissions de gas efecte hivernacle del planeta. Segons les Nacions Unides, s'hi produeixen setanta milions de tones mètriques d’emissions de CO2 l’any, un 13% del total mundial, greu aportació a l’escalfament global.
El 'gas flaring' és il•legal des del 1984, però com que 'a Nigèria tot és possible', ni el govern, ni les companyies no s’ho han pres mai seriosament. Els governs han abusat de les prohibicions en favor seu. Les empreses s'estimen més pagar les multes que no pas aturar la crema de gasos. La quantitat i l’ús d’aquests diners són secret d’estat. Els jutges també hi han intervingut en moltes ocasions, segons que sembla, les companyies actuen al marge de la llei i de les ordres judicials. També s’ha intentat d’aturar-la per la via legislativa. De fet, hi ha una llei que ordena de parar la crema de gasos, però el termini sempre s’ajorna. La darrera data límit era el desembre del 2009, i res no ha passat, encara.
El Camarada Che
Visito el Camarada Che Ibegwura a casa seva, a Erema (Rivers State). 'The father of the struggle', l’anomenen els més joves. Té setanta-vuit anys. És un home de conviccions molt fermes, insubornable, infatigable, lluitador. Em recorda l’esperit i l’energia dels vells lluitadors de la guerra del 1936-1939. A casa seva no hi ha prestatges, els llibres s’apilen a terra.
En una de les parets, presidint la sala, hi ha una foto del Che Guevara i una de Rosa Luxemburg. Al bell mig, la pell d’un animal que havia caçat de jove. Les icones d’una vida. Comche, que és com l’anomenen els amics, ha estat empresonat i torturat unes quantes vegades pel seu activisme polític. Ha viscut l’època colonial, la independència, la guerra de Biafra, algunes dictadures militars i la pseudodemocràcia actual. Actualment és membre de Host Communities Network, una associació de comunitats afectades per l’extracció petroliera. Ha portat Total Fina/Elf als tribunals per la crema de gas. 'Molts de la meva edat tenen la vista i els pulmons danyats per culpa de la contaminació. A més, quan plou, cau pluja àcida que corromp les teulades i mata els conreus i els peixos.
Fa anys, la dècada dels noranta, vam poder mobilitzar la gent per lluitar contra l’expansió de la indústria petroliera, però ells ens van enviar agents de seguretat armats i policies. Per què tenen AK-47 els guàrdies de les instal•lacions petrolieres? No són, precisament, per a caçar micos. No. Prou que ho sabem. A més, les companyies amb la seva tècnica constant de divideix i venceràs, aconsegueixen que les comunitats es barallin. És la millor manera d’esclavitzar-nos. Jo treballo per la unitat del poble, de tots nosaltres, per la informació, perquè la gent sàpiga quins són els seus drets i reaccioni. Molta gent ha sacrificat la vida en aquesta lluita per l’autodeterminació i pel control dels nostres propis recursos. No ens aturaran'.
Farem algun viatge junts. La seva col•laboració és bàsica per a guanyar-me la confiança de la gent i moure’m amb relativa seguretat pel territori. Aquí, als ulls de la majoria, ser blanc equival a ser de la Shell i, per tant, sospitós, maligne i, cosa pitjor, segrestable. Assisteixo amb Comche a una reunió de notables al Palau Reial de la comunitat d’Oboburu (Onelsa, Rivers State). Aquí operen Elf, Total i Agip. Chief John Ejah pren la paraula: 'Nosaltres teníem 256 acres de terra que ens va ser presa per la força. Quan Elf va venir a fer-se càrrec de les terres, nosaltres vam demanar d’arribar a un acord que ens compensés, però ells s'hi van negar. Elf conspira amb les elits i els polítics, que segresten tots els contractes de les petrolieres en benefici propi.
Contràriament, nosaltres anem cap a l’extinció per la contaminació, molts tenim l'audició tocada, el pulmons malalts, ens hem quedat gairebé sense terres de conreu, o són contaminades. Aquí no hi ha desenvolupament. Com més dies passen, pitjors són les condicions de vida. Encara som esclaus. Continuem patint. Demanem ajuda a la comunitat internacional.' S'alça més gent per expressar queixes diverses: 'Els treballadors de les petrolieres han prostituït les nostres noies.' 'Ens han militaritzat el territori.' 'Jo sóc graduat universitari i no tinc feina. La desocupació entre els joves és molt greu. Les petrolieres no ens aporten llocs de feina.' 'Ens van prendre per llei els dret de les nostres terres. Caldria derogar algunes lleis amb què ens han robat allò que és nostre.' 'Estem tips, també, de la violació dels acords que a vegades aconseguim de signar amb les multinacionals. Signen i se n’obliden. L! es lleis, els acords, per ells són paper mullat'. 'El pla de la companyia és de matar-nos per apropiar-se els nostres recursos.'
És perillós fer fotos de les instal•lacions petrolieres i del 'gas flaring' que, sovint, es practica molt a prop de zones habitades. Fa unes quantes setmanes, en aquesta comunitat, dos periodistes francesos foren sorpresos pels vigilants de seguretat de les instal•lacions, i lliurats a la policia, que els va conduir directament a l’aeroport i els va expulsar del país. La compenetració entre les forces armades i de seguretat per protegir els interessos de les multinacionals és modèlica.
Tot i això, els habitants dels poblets em guien per camins i dreceres, amb bones vistes fotografiables d’instal•lacions i flamarades, imprescindibles per a documentar tot això que passa. Un pescador, que em porta a un revolt segur per a fer fotos d’amagat dels guàrdies, m’explica que els nens i els peixos a vegades perden la noció del dia i de la nit per l’incendi de gaso! s que els submergeix permanentment en una llum d’un carabassa rogenc. 'Abans posàvem paranys de nit als peixos dels rierols, prop dels poblats. Amb la foscor els peixos pujaven cap aquí i queien a les nanses. Ara, a molts llocs, aquesta tècnica ja no serveix. Quan els peixos, sota l’aigua, veuen la llum de les flames, es pensen que es de dia, i se'n van.' Mentre faig alguna foto ràpida de les flames de Total, ell vigila. Ara que ens hem aturat, noto que respira amb dificultat, com si fos asmàtic. Diu que és per culpa de la pol•lució.
La devastació d’Akala-Olu
Per una carretereta polsosa ens dirigim a Akala-Olu, una comunitat literalment incrustada en unes instal•lacions d’AGIP. Puc fer fotos d’amagat per la finestreta del cotxe. Per error, arribem a l’entrada de les instal•lacions. Un minibus ple de policies armats i un militar amb l’habitual AK-47, ve corrents cap a nosaltres. L’habilitat del xofer a fer veure que ens hem perdut, i a demanar amb convicció com es va al poble, mentre maniobra amb energia per sortir rabent del parany, no els deixa gaire temps per a reaccionar, ni per a fer-se més preguntes. A Akala-Olu, Saturday Olamini, líder dels joves de la comunitat, em fa passar a una casa sense sostre ni finestres on hi ha quatre butacons esbalandrats i un ventilador que funciona gràcies a un sorollós generador de fuel.
'Ja ho veus, com vivim. Al costat dels pous de petroli i sense electricitat, ni aigua. Teníem un pou construït per ! la companyia que es va fer malbé. Per comptes de reparar-lo, ens porten aigua amb un camió cisterna, però molta menys de la que necessitem. Cap jove del poble no té feina a l’empresa. La nostra terra ha estat devastada. Vaig escriure al govern federal demanant que expulsessin la companyia de les seves terres, però ens van enviar policia i soldats per intimidar-nos i torturar-nos. Ens cal desenvolupament: aigua, llum, carreteres... Ara voldríem que ens traslladessin a tots a viure rn un altre lloc. Això és terrible, és insà. Ens han abandonat!'
Des del 2004, l'any que es va acabar un Memorandum of Understanding, pacte entre la companyia i la comunitat, no s’ha dut a terme cap projecte, i els que s’havien començat es van aturar.' El centre de salut que van prometre no té equipaments, ni medecines, i l’escola s’ha quedat a mig fer. Calen hores perquè un malalt r! ebi atenció mèdica. L’índex d’analfabetisme entre els joves és molt elevat.
Uns quants dies després, a Rumuekpe i en alguns llocs més, podré veure que també hi ha una tècnica de crema de gasos horitzontal. Arran de terra. Encara més perjudicial. En aquests casos, els nens s’hi acosten perillosament, com si fos un espectacle, atrets pel foc, les flames i els efectes visuals que tenen. Algunes dones aprofiten l’escalfor del foc perpetu per assecar el 'garri', menjar local, o el peix, aliments que resulten contaminats i nocius per a la salut. L’esperança de vida dels habitants del delta del Níger se situa entorn dels quaranta anys, xifra notablement inferior a la de la resta del país.
A la sortida del poble d’Akala-Olu, que fem per un altre camí, per evitar tornar-nos a trobar de cara amb la policia, hi ha dos nois i dues noies asseguts en unes pedres, sota un arbre, xerrant i bevent cervesa Guiness, un luxe per a la majoria dels joves. 'Els veus? Són policies de civil, dels que vigilen les instal•lacions. Tenen diners. Vénen sovint. Les conviden. Les conquisten. Es fiquen al llit amb elles. D’aquí a uns quants mesos, vés a saber... Potser els traslladaran i elles es quedaran aquí, embarassades. I en vindran uns altres… Fa anys que va així, això'. Mentre ell parla, els policies i les noies ens somriuen i saluden amb un gran somriure. Semblen alegres. Fa una calor insuportable que les flames de l’infern contribueixen a augmentar. Tot plegat em recorda una pel•lícula del Far West, a càmera lenta. O un escenari de l’Amèrica pr! ofunda filmat per David Lynch. Per un instant, em sento com si no fos a l’Àfrica.

NO VOLEM EL CEMENTIRI NUCLEAR.

El Parc de les Tres Xemeneis, on es troba la seu d’Endesa, a Barcelona va ser el marc escollit, aquest passat dijous 29 d’abril, per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) per denunciar un cop més i dir "no" a la instal.lació del cementiri nuclear a Ascó. Aquesta acció


L’acte, conduït per Josep Sabaté, va començar amb la intervenció de la pagesa del Priorat i membre d’Unió de Pagesos, Enriqueta Muntané, que va denunciar amb contundència les conseqüències de l’energia nuclear i va afirmar que "nosaltres vivim i trebellem en un territori que no volem abandonar i on no hi volem nuclears".

Seguidament, el portaveu de la CANC Sergi Saladié va assenyalar les conseqüències de l’energia nuclear en la pagesia ebrenca i la pressió de les industries elèctriques al govern perque es porti a terme la construcció del cementiri nuclear.


Durant l'acte, un grup de joves van retornar simbòlicament els residus nuclears a les piscines d'Endesa, per a denunciar que són les empreses propietàries de les centrals nuclears qui s'ha de fer càrrec dels residus i que el cementiri nuclear només servirà per a allargar un problema sense solució i que les elèctriques continuen generant beneficis. L'escriptor asconenc Andreu Carranza va ser l'encarregat de llegir el manifest.


La concentració va concloure amb jotes interpretades per integrants de varis grups musicals catalans com Pepet i Marieta, La Carrau, el Cor de Carxofa o La Jota a la Plaça, entre d’altres.