DELTA DEL NIGER: LES FLAMES DE L´INFERN.

Bon article sobre l´explotació salvatge de les multinacionals (en aquest cas al continent africà).
Article d´en Muntanyà (publicat a Vilaweb), va bé llegir-lo amb detall.

'The flares of Shell are the flames of hell!', diu una cançó ogoni. I ells saben de què parlen. Des que es va trobar petroli al subsòl del delta del Níger a final dels anys 50, les companyies de fora, sigui Shell, Agip, Total, Texaco, Chevron, o les nigerianes, practiquen impunement el 'gas flaring', o la crema de gasos a l’atmosfera. Quan s’extreu petroli, surt cru, aigua i gas, que podria aprofitar-se per crear energia per a la zona, es podria envasar i comercialitzar o, simplement, es podria tornar a injectar a terra, però totes aquestes pràctiques demanen una inversió econòmica, que les multinacionals mai no han estat disposades a fer, encara que, a llarg termini, seria amortitzable i útil per a tothom.
El petroli del subsòl del delta és molt apreciat pel ! mercat internacional. Els experts l’anomenen 'light sweet crude', té un gust dolç per la baixa concentració de sulfurs, és fàcil d’extreure, de transportar, de refinar i té una gran qualitat. Alhora, porta associada una gran quantitat de gas natural, un 50% del qual es crema. Llençar-lo, els surt més a compte. Al delta també hi ha importants reserves de gas natural no associat al cru, més net, més fàcil i més econòmic d’extreure i de comercialitzar.
Ni les petrolieres, que treballen exclusivament per a l’exportació, ni els governs nigerians, tant és que siguin de l’època colonial com posteriors, no han tingut mai la intenció de subministrar energia als ciutadans nigerians, ni a les seves indústries. Amb un menyspreu absolut de la salut de les persones i del medi, han optat des de sempre per cremar el gas. No els costa ni un cèntim. En canvi, és de conseqüències nefastes per als habitants del delta, les seves collites i l’aire que respiren. Nigèria i Rússia són els líders mundials del 'gas flaring'. En conseqüència, el delta del Níger és una de les fonts més grans d’emissions de gas efecte hivernacle del planeta. Segons les Nacions Unides, s'hi produeixen setanta milions de tones mètriques d’emissions de CO2 l’any, un 13% del total mundial, greu aportació a l’escalfament global.
El 'gas flaring' és il•legal des del 1984, però com que 'a Nigèria tot és possible', ni el govern, ni les companyies no s’ho han pres mai seriosament. Els governs han abusat de les prohibicions en favor seu. Les empreses s'estimen més pagar les multes que no pas aturar la crema de gasos. La quantitat i l’ús d’aquests diners són secret d’estat. Els jutges també hi han intervingut en moltes ocasions, segons que sembla, les companyies actuen al marge de la llei i de les ordres judicials. També s’ha intentat d’aturar-la per la via legislativa. De fet, hi ha una llei que ordena de parar la crema de gasos, però el termini sempre s’ajorna. La darrera data límit era el desembre del 2009, i res no ha passat, encara.
El Camarada Che
Visito el Camarada Che Ibegwura a casa seva, a Erema (Rivers State). 'The father of the struggle', l’anomenen els més joves. Té setanta-vuit anys. És un home de conviccions molt fermes, insubornable, infatigable, lluitador. Em recorda l’esperit i l’energia dels vells lluitadors de la guerra del 1936-1939. A casa seva no hi ha prestatges, els llibres s’apilen a terra.
En una de les parets, presidint la sala, hi ha una foto del Che Guevara i una de Rosa Luxemburg. Al bell mig, la pell d’un animal que havia caçat de jove. Les icones d’una vida. Comche, que és com l’anomenen els amics, ha estat empresonat i torturat unes quantes vegades pel seu activisme polític. Ha viscut l’època colonial, la independència, la guerra de Biafra, algunes dictadures militars i la pseudodemocràcia actual. Actualment és membre de Host Communities Network, una associació de comunitats afectades per l’extracció petroliera. Ha portat Total Fina/Elf als tribunals per la crema de gas. 'Molts de la meva edat tenen la vista i els pulmons danyats per culpa de la contaminació. A més, quan plou, cau pluja àcida que corromp les teulades i mata els conreus i els peixos.
Fa anys, la dècada dels noranta, vam poder mobilitzar la gent per lluitar contra l’expansió de la indústria petroliera, però ells ens van enviar agents de seguretat armats i policies. Per què tenen AK-47 els guàrdies de les instal•lacions petrolieres? No són, precisament, per a caçar micos. No. Prou que ho sabem. A més, les companyies amb la seva tècnica constant de divideix i venceràs, aconsegueixen que les comunitats es barallin. És la millor manera d’esclavitzar-nos. Jo treballo per la unitat del poble, de tots nosaltres, per la informació, perquè la gent sàpiga quins són els seus drets i reaccioni. Molta gent ha sacrificat la vida en aquesta lluita per l’autodeterminació i pel control dels nostres propis recursos. No ens aturaran'.
Farem algun viatge junts. La seva col•laboració és bàsica per a guanyar-me la confiança de la gent i moure’m amb relativa seguretat pel territori. Aquí, als ulls de la majoria, ser blanc equival a ser de la Shell i, per tant, sospitós, maligne i, cosa pitjor, segrestable. Assisteixo amb Comche a una reunió de notables al Palau Reial de la comunitat d’Oboburu (Onelsa, Rivers State). Aquí operen Elf, Total i Agip. Chief John Ejah pren la paraula: 'Nosaltres teníem 256 acres de terra que ens va ser presa per la força. Quan Elf va venir a fer-se càrrec de les terres, nosaltres vam demanar d’arribar a un acord que ens compensés, però ells s'hi van negar. Elf conspira amb les elits i els polítics, que segresten tots els contractes de les petrolieres en benefici propi.
Contràriament, nosaltres anem cap a l’extinció per la contaminació, molts tenim l'audició tocada, el pulmons malalts, ens hem quedat gairebé sense terres de conreu, o són contaminades. Aquí no hi ha desenvolupament. Com més dies passen, pitjors són les condicions de vida. Encara som esclaus. Continuem patint. Demanem ajuda a la comunitat internacional.' S'alça més gent per expressar queixes diverses: 'Els treballadors de les petrolieres han prostituït les nostres noies.' 'Ens han militaritzat el territori.' 'Jo sóc graduat universitari i no tinc feina. La desocupació entre els joves és molt greu. Les petrolieres no ens aporten llocs de feina.' 'Ens van prendre per llei els dret de les nostres terres. Caldria derogar algunes lleis amb què ens han robat allò que és nostre.' 'Estem tips, també, de la violació dels acords que a vegades aconseguim de signar amb les multinacionals. Signen i se n’obliden. L! es lleis, els acords, per ells són paper mullat'. 'El pla de la companyia és de matar-nos per apropiar-se els nostres recursos.'
És perillós fer fotos de les instal•lacions petrolieres i del 'gas flaring' que, sovint, es practica molt a prop de zones habitades. Fa unes quantes setmanes, en aquesta comunitat, dos periodistes francesos foren sorpresos pels vigilants de seguretat de les instal•lacions, i lliurats a la policia, que els va conduir directament a l’aeroport i els va expulsar del país. La compenetració entre les forces armades i de seguretat per protegir els interessos de les multinacionals és modèlica.
Tot i això, els habitants dels poblets em guien per camins i dreceres, amb bones vistes fotografiables d’instal•lacions i flamarades, imprescindibles per a documentar tot això que passa. Un pescador, que em porta a un revolt segur per a fer fotos d’amagat dels guàrdies, m’explica que els nens i els peixos a vegades perden la noció del dia i de la nit per l’incendi de gaso! s que els submergeix permanentment en una llum d’un carabassa rogenc. 'Abans posàvem paranys de nit als peixos dels rierols, prop dels poblats. Amb la foscor els peixos pujaven cap aquí i queien a les nanses. Ara, a molts llocs, aquesta tècnica ja no serveix. Quan els peixos, sota l’aigua, veuen la llum de les flames, es pensen que es de dia, i se'n van.' Mentre faig alguna foto ràpida de les flames de Total, ell vigila. Ara que ens hem aturat, noto que respira amb dificultat, com si fos asmàtic. Diu que és per culpa de la pol•lució.
La devastació d’Akala-Olu
Per una carretereta polsosa ens dirigim a Akala-Olu, una comunitat literalment incrustada en unes instal•lacions d’AGIP. Puc fer fotos d’amagat per la finestreta del cotxe. Per error, arribem a l’entrada de les instal•lacions. Un minibus ple de policies armats i un militar amb l’habitual AK-47, ve corrents cap a nosaltres. L’habilitat del xofer a fer veure que ens hem perdut, i a demanar amb convicció com es va al poble, mentre maniobra amb energia per sortir rabent del parany, no els deixa gaire temps per a reaccionar, ni per a fer-se més preguntes. A Akala-Olu, Saturday Olamini, líder dels joves de la comunitat, em fa passar a una casa sense sostre ni finestres on hi ha quatre butacons esbalandrats i un ventilador que funciona gràcies a un sorollós generador de fuel.
'Ja ho veus, com vivim. Al costat dels pous de petroli i sense electricitat, ni aigua. Teníem un pou construït per ! la companyia que es va fer malbé. Per comptes de reparar-lo, ens porten aigua amb un camió cisterna, però molta menys de la que necessitem. Cap jove del poble no té feina a l’empresa. La nostra terra ha estat devastada. Vaig escriure al govern federal demanant que expulsessin la companyia de les seves terres, però ens van enviar policia i soldats per intimidar-nos i torturar-nos. Ens cal desenvolupament: aigua, llum, carreteres... Ara voldríem que ens traslladessin a tots a viure rn un altre lloc. Això és terrible, és insà. Ens han abandonat!'
Des del 2004, l'any que es va acabar un Memorandum of Understanding, pacte entre la companyia i la comunitat, no s’ha dut a terme cap projecte, i els que s’havien començat es van aturar.' El centre de salut que van prometre no té equipaments, ni medecines, i l’escola s’ha quedat a mig fer. Calen hores perquè un malalt r! ebi atenció mèdica. L’índex d’analfabetisme entre els joves és molt elevat.
Uns quants dies després, a Rumuekpe i en alguns llocs més, podré veure que també hi ha una tècnica de crema de gasos horitzontal. Arran de terra. Encara més perjudicial. En aquests casos, els nens s’hi acosten perillosament, com si fos un espectacle, atrets pel foc, les flames i els efectes visuals que tenen. Algunes dones aprofiten l’escalfor del foc perpetu per assecar el 'garri', menjar local, o el peix, aliments que resulten contaminats i nocius per a la salut. L’esperança de vida dels habitants del delta del Níger se situa entorn dels quaranta anys, xifra notablement inferior a la de la resta del país.
A la sortida del poble d’Akala-Olu, que fem per un altre camí, per evitar tornar-nos a trobar de cara amb la policia, hi ha dos nois i dues noies asseguts en unes pedres, sota un arbre, xerrant i bevent cervesa Guiness, un luxe per a la majoria dels joves. 'Els veus? Són policies de civil, dels que vigilen les instal•lacions. Tenen diners. Vénen sovint. Les conviden. Les conquisten. Es fiquen al llit amb elles. D’aquí a uns quants mesos, vés a saber... Potser els traslladaran i elles es quedaran aquí, embarassades. I en vindran uns altres… Fa anys que va així, això'. Mentre ell parla, els policies i les noies ens somriuen i saluden amb un gran somriure. Semblen alegres. Fa una calor insuportable que les flames de l’infern contribueixen a augmentar. Tot plegat em recorda una pel•lícula del Far West, a càmera lenta. O un escenari de l’Amèrica pr! ofunda filmat per David Lynch. Per un instant, em sento com si no fos a l’Àfrica.