AEROPORT DE BARCELONA, NORWEGIAN I IBÈRIA.

Que l' aeroport de Barcelona sempre tingui pals a les rodes per aixecar el vol econòmic no és cap novetat. Ara, la jugada d' Ibèria, a conseqüència de la decisió de Norwegian d' enllaçar Barcelona amb ciutats americanes (del nord i del sud) ens sembla sospitosa de boicot, però ja ho veurem, pot ser una jugada que marcarà històricament el desenvolupament de l' aeroport de Barcelona.

Quan la companyia escandinava Norwegian va anunciar que Barcelona seria un dels seus centres de vols intercontinentals a Europa va sacsejar l’aeroport del Prat. L’estiu vinent Norwegian farà vols barats entre Barcelona i les ciutats nord-americanes de Fort Lauderdale, Nova York, Los Angeles i San Francisco. També té el projecte de volar des de Barcelona a Buenos Aires, a Santiago i a algunes altres ciutats d’Àfrica i Àsia.

Norwegian encapçala un nou segment de mercat, el de baix cost de llarga distància. Fins ara les companyies de vols barats eren de punt a punt i a distàncies màximes de quatre hores. Però ningú no gosava fer vols llargs i intercontinentals a baix cost. Norwegian ha trencat aquest tabú i actualment ja vola des de tots els països escandinaus i Londres a les quatre destinacions des d’on volarà també des de Barcelona, a més de Boston, Orlando, Las Vegas i Bangkok.

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

Si Norwegian consolida aquest programa de vols, tindrà una posició molt dominant en el mercat europeu i amenaçarà seriosament les grans companyies que fins ara monopolitzaven el mercat dels vols intercontinentals.

En el cas de Barcelona, hi ha hagut una reacció immediata: el grup IAG, que inclou British Airways, Ibèria, Aer Lingus i Vueling. La decisió de Norwegian els preocupa molt perquè aprofitaria la gran xarxa de Vueling i trauria profit de la competència. Ibèria fa anys que va abandonar l’aeroport de Barcelona i només va deixar-hi una línia de baix cost: Vueling. Sorprenentment, Vueling ha tingut un èxit espectacular i, en part gràcies a això, avui el Prat és un dels aeroports més ben connectats d’Europa. Vueling vola a 137 aeroports europeus, a més d’un bon grapat d’aeroports de la Mediterrània, i amb la suma de les altres empreses no hi ha pràcticament cap ciutat important d’Europa que no tingui vols directes a Barcelona.

Convertir Barcelona en un nus intercontinental resulta, doncs, ben senzill. Els passatgers de centenars de ciutats es concentren en un mateix aeroport per omplir dotzenes de vols intercontinentals que els porten a tot arreu. Si, a més, aquests vols són barats encara hi pot haver més trànsit.

Norwegian va veure-ho ben clar, això. L’enorme quantitat de passatgers del Prat tenen poca oferta intercontinental. L’extensa trama de vols europeus creada per Vueling i algunes altres companyies oferia una oportunitat que el grup IAG havia refusat fins ara i que la competència podia aprofitar.

I això ha passat. Aena afavoreix sempre Ibèria i el grup IAG. Tant Aena com Iberia sempre han cregut que els vols intercontinentals només es podien fer des de Madrid, des d’on la companyia espanyola vola a vint-i-vuit destinacions d’Amèrica, Àfrica i Àsia. Durant anys, en canvi, han menystingut les capacitats del Prat, des d’on no operen ni un sol vol intercontinental, tot i que és evident que l’aeroport té un gran atractiu per a les altres companyies. Per exemple, fins ara, dels onze vols directes que hi havia entre el Prat i els Estats Units, no n’hi havia cap que fos d’una companyia espanyola. I, encara pitjor: amb onze vols directes d’empreses americanes entre els Estats Units i Europa, Ibèria continuava afirmant que no hi havia mercat. Però tot d’una ha canviat d’idea.

L’anunci de Norwegian ha disparat l’alerta màxima del grup IAG, que aquesta setmana ha anunciat una política molt agressiva de vols de baix cost de llarga distància des de Barcelona. N’hi haurà a Los Angeles i San Francisco (les dues destinacions preferides de Norwegian des de Barcelona), a Buenos Aires i Santiago de Xile (dues de les destinacions que Norwegian tenia previstes) i l’Havana, a més de Tòquio.

L’anunci ha causat sorpresa, astorament i por. Hi ha qui hi ha vist una jugada lògica, basada en la competència i en l’amenaça real que Norwegian significa per a AIG a d’Europa. Però al Prat l’anunci ha remogut velles rancúnies. No seria pas la primera vegada que Ibèria i Aena reaccionen a plans ambiciosos des de Barcelona anunciant operacions destinades només a dificultar que es consolidin les dels altres. A neutralitzar-les.

Això ja va passar. Quan va arrencar Vueling, amb capital català, Ibèria, que ja havia abandonat el Prat, va crear de seguida una efímera companyia aèria, ClickAir, per esguerrar l’èxit de Vueling. ClickAir es va instal·lar al Prat i es va dedicar a rebentar tots els mercats on volava Vueling fins que la va afeblir tant que van haver de pactar i integrar-se, de manera que Vueling esdevingué una filial d’Ibèria. Això era el 2006 i ClickAir només va durar tres anys.

Abans, quan Spanair va maldar per convertir-se en una empresa d’abans mundial, Ibèria i Aena també ho van impedir, a còpia de posar-hi entrebancs. Spanair va anunciar una ruta a São Paulo i Ibèria immediatament en va obrir una altra que n’era competència directa. El govern espanyol va posar tantes traves com va poder a la compra de Spanair per part de Qatar Airways, de manera que el 2012 es va trobar forçada a tancar. Quan Spanair va desaparèixer, Ibèria va tancar immediatament el vol a São Paulo. Curiosament, avui Qatar Airways és el màxim accionista d’IAG.

I ara, quan Norwegian anuncia el pla d’expansió intercontinental més ambiciós que ha vist mai l’aeroport de Barcelona, el grup d’Ibèria torna a reaccionar i anuncia els vols intercontinentals que no havia volgut fer mai des de Barcelona. Que molta gent ho interpreti com una maniobra destinada només a fer fracassar els plans de Norwegian, amb els precedents que hi ha, no sembla gens estrany.

FIDEL CASTRO, UN POLÍTIC IMPORTANT DEL SEGLE XX.

Ahir es va morir un personatge polític important per a repassar la història del segle XX.
Es poden dir moltes coses de Fidel Castro, com a polític, estadista, ideòleg, mediàtic, economista, conversador de política internacional, solidari, etc. ( amb partidaris i detractors de cada cas).
Però nosaltres ens quedem amb el discurs que va fer davant l' ONU, amb la valentia de qui s' atreveix a posar els punts clars, encara que sigui en un discurs oficial davant d' un gran organisme internacional:


https://www.youtube.com/watch?v=U9JnHgAs6II

90 ANYS DELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ

Un dia com avui de fa 90 anys, Catalunya va saltar a l' actualitat europea després dels anomenats Fets de Prats de Molló (Catalunya del nord).
Avui ens ho recordava Vilaweb en aquest article:

El diari La Vanguardia del 7 de novembre de 1926 dedicava tota la pàgina 24 a un sol tema: ‘El complot descobert a Perpinyà’, deia el titular. ‘La policia francesa deté més de cent emigrats espanyols i una vintena d’italians. Entre els detinguts hi ha l’ex-diputat Francesc Macià’, afegia el subtítol. És llegint entre línies la resta de l’article, bastit a partir d’informacions provinents d’agències i d’uns altres mitjans, que descobrim la seqüència d’allò que posteriorment s’anomenà Fets de Prats de Molló, un intent capitanejat per l’ex-militar i polític Francesc Macià d’ocupar Catalunya per la força de les armes des del Vallespir i declarar-hi la república, en plena dictadura de Primo de Rivera durant el regnat d’Alfonso XIII.

A la mateixa notícia ja es parla d’un complot separatista i catalanista que havia d’ésser encapçalat per sis-cents homes vinculats a l’organització Estat Català, amb l’ajut d’unes quantes desenes de voluntaris antifeixistes italians liderats perRicciotti Garibaldi. Aquest nét del famós revolucionari Giuseppe Garibaldi, insinuava ja aleshores La Vanguardia, va resultar ésser un agent secret del dictador italià Benito Mussolini i fou el principal desbaratador de l’operació militar, que preveia la penetració de dues columnes (l’una des de Sant Llorenç de Cerdans i l’altra des del coll d’Ares) cap a Olot, on es proclamaria la república, en paral·lel amb la convocatòria d’una vaga general revolucionària de la CNT a Barcelona i més municipis catalans.

A més de la detenció de Macià a Prats de Molló i de cent vint-i-nou expedicionaris en uns quants indrets més de Catalunya Nord, i de la confiscació d’armes i municions, fa noranta anys el diari barceloní destacava: ‘La policia ha decomissat també la bandera del cos expedicionari amb les quatre barres i un estel solitari al centre‘, com també ‘grans quantitats de segells de correus que duien aquesta inscripció en català: “Societat de les Nacions-Catalunya Lliure”.’ A la mateixa notícia es donava compte de les declaracions de Macià durant els primers interrogatoris policíacs a Perpinyà: ‘Ha manifestat que era l’ànima de l’organització i cap de l’expedició, s’ha atribuït la responsabilitat de tot allò que havia ocorregut i ha afirmat que la resta de persones detingudes no havien fet res més sinó executar les seves ordres. Ha afegit que tornaria a començar així que se li’n presentés la primera ocasió favorable.’

De l’aixecament de Pasqua irlandès al complot del Garraf
Francesc Macià (1859-1933), esdevingut ja al començament del segle XX tot un referent del catalanisme més radical i separatista, fou el màxim responsable dels Fets de Prats de Molló del 1926, una acció inspirada en la Revolta de Pasquairlandesa d’una dècada abans. Com detalla Joan-Carles Ferrer i Pont a Nosaltres sols: la revolta irlandesa a Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), l’aixecament de Dublín del 1916 fou vist com un exemple pels nacionalistes organitzats entorn de Macià. L’evolució posterior a l’illa, amb la victòria electoral del Sinn Féin el 1918 i la constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda el 1921, els refermà en la necessitat d’organitzar un moviment revolucionari a l’estil irlandès. Per molts catalans, com Macià, Irlanda esdevingué un model i mite de la lluita per la independència: ‘Sens dubte, la revolució irlandesa influí decisivament en el caràcter intransigent i insurreccional del nacionalisme macianenc’, assegura Ferrer. El 1922, així, va fundar Estat Català en un intent de reproduir a Catalunya el Sinn Féin, i l’any següent es va trobar obligat a exiliar-se, juntament amb molts dirigents de l’organització separatista, arran del cop d’estat del capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, que amb l’aval del monarca borbó Alfonso XIII es va concentrar a destruir l’obra de la Mancomunitat. Convençut definitivament que la via parlamentària i autonomista s’havia exhaurit, Macià i la resta de dirigents d’Estat Català van creure que havia arribat l’hora d’organitzar una acció armada contundent, amb el referent irlandès sempre ben present: envair militarment el Principat i proclamar-hi la república catalana. Per finançar l’operació, el 23 d’abril de 1925 va llançar l’emprèstit Pau Claris, com havien fet els voluntaris irlandesos abans del 1916, amb una crida a tota la diàspora catalana de recaptar els mitjans necessaris per a armar el futur exèrcit de Catalunya.

Macià era partidari de no portar a terme cap acció fins que no tingués preparats mig miler de voluntaris, reclutats entre els exiliats catalans a França, però no tots els dirigents d’Estat Català tenien la mateixa paciència: el sector més jove i radical, constituït amb el nom de Bandera Negra, es va avançar pel seu compte i va fer el 6 de juny de 1925 un intent no reeixit de magnicidi contra Alfonso XIII. El fracàs de l’anomenat complot del Garraf proporcionà al dictador Primo de Rivera una excusa per a reprimir encara més el nacionalisme català i va empènyer Macià, ara sí, a donar el vist-i-plau a la invasió abans que no hauria volgut. El 30 d’octubre de 1926 va donar ordre de mobilització i alguns dels voluntaris reclutats començaren l’entrenament militar a Sant Llorenç de Cerdans, on hi havia enterrades les armes. Atès que la major part d’homes no tenien experiència de combat ni instrucció militar, Macià es posà d’acord amb militants antifeixistes italians a França que havien participat en la Gran Guerra perquè fessin d’instructors.

El pla preveia que els homes mobilitzats, integrats en dues columnes, entressin al Principat el 4 de novembre pel coll d’Ares i Sant Llorenç de Cerdans, als quals s’incorporarien els militants de l’interior. Aquestes columnes havien de convergir a Olot, on es proclamaria la república catalana en aquests termes: ‘Declaro Catalunya independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s’ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat avui usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la pàtria catalana…’ L’operació s’havia de coordinar amb una vaga general a Barcelona que els sindicalistes de la CNT s’havien compromès a declarar, confiant que tot plegat propiciaria un ambient d’alçament popular contra la dictadura i la monarquia.

Però aquell 4 de novembre va passar tota una altra cosa: un dels voluntaris italians, el coronel Ricciotti Garibaldi, va denunciar la conjuració a la policia francesa, que va detenir a Prats de Molló l’estat major de l’operació militar, amb Macià al capdavant.

La internacionalització del cas català
La majoria dels detinguts foren expulsats a Bèlgica. Sols els caps militars, una vintena, foren jutjats. El 20 de gener de 1927 va començar l’anomenat ‘procés dels conjurats catalans’ al Tribunal Civil del Sena de París, amb un fort impacte en l’opinió pública francesa i internacional. L’escriptor Paul Valéry i la comtessa de Noailles van donar suport a Macià i companyia, que gràcies a la defensa d’un dels advocats de més prestigi de França, Henry Torrès, van sortir-se’n amb una condemna simbòlica: una multa de 200 francs i dos mesos d’arrest per tinença il·lícita d’armes, a més de l’expulsió del territori francès.

La insurrecció havia estat un fracàs militarment, però el judici resultant va ésser un veritable èxit propagandístic per a la causa separatista catalana i per a Macià. Ho resumeix perfectament Joan-Carles Ferrer: ‘El fracàs de la temptativa del 1926 serví, tanmateix, per convertir Macià en un símbol de la resistència catalana. Cinc anys més tard, amb l’adveniment del règim republicà a l’estat espanyol, Macià proclamaria la república catalana al balcó del Palau de la Generalitat. Finalment, doncs, ell esdevindria el líder d’un moviment nacionalista i republicà que comptava amb un ampli suport popular. Si el 1916 havia representat, al capdavall, un fet clau en la història irlandesa i el punt de partença de la lluita per la independència, els fets de Prats de Molló serviren per a posar les bases a Catalunya d’una tradició republicana i independentista que adquiriria una certa força els anys 1930.’

COMPREM LA MONUMENTAL !!!

Una reflexió interessant a la xarxa. Ara que des del Govern de Madrid defensen els toros com a patrimoni "cultural", potser caldria reorientar la "cultura" en relació a aquesta ciutat, Barcelona.

Comprem la Monumental!

26.10.2016

 Mª Antonia Boix, Dídac Martínez i Pep Torn . Barcelona

Comprem la Monumental, fem una gran recol·lecta popular per aconseguir comprar la plaça de bous de la Monumental de Barcelona i convertir-la en la Gran Biblioteca de Barcelona. Aquesta gran biblioteca inclouria també tota una sèrie d’instal·lacions culturals de Catalunya que ara estan disperses per la ciutat i pel país. Convertim la plaça Monumental en un gran centre cultural dedicat als llibres i la lectura, a les arts, a la dansa, a la fotografia, al debat, al pensament i a l’alegria de ser ciutadans cultes i gaudir d’un equipament cultural excepcional i obert també a la nova cultura digital que ja s’està imposant en aquest segle que ara encetem.

Deixem de pensar i debatre sobre aquell ministre de Cultura, de nom Wert, que va portar al Tribunal Constitucional espanyol una decisió del nostre Parlament a petició de milers de ciutadans que van recollir signatures demanant que s’aturés el maltractament dels animals, per cert, demanda cívica que expressa un nivell cultural extraordinari. Deixem de pensar cada dia en el Tribunal Constitucional de l’estat espanyol, si us plau!. Ja sabíem que la resolució que ara s’ha produït no és només perquè aquest tribunal serveix als governs de torn, sinó perquè les lleis, en general, sempre van darrera de les iniciatives de la gent i de la societat. Les lleis mai són capdavanteres ni visionaries de res, i menys dels canvis culturals, sinó que legislen i posen ordre, per dir-ho d’alguna manera, al que la societat ja ha creat i consolidat. Construïm doncs una nova cultura damunt on es feia una antiga cultura basada en el maltractament dels animals. Amb aquesta proposta segur que aixecarem el nivell cívic i cultural de la gent i d’aquest país.

La plaça de bous de la Monumental és un edifici del final del modernisme construït per l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall l’any 1914. En el seu dia portava el nom de “L’esport” i més endavant ja es va dir “Monumental”. L’edifici ocupa, segurament, el solar més preuat de l’Eixample de la ciutat de Barcelona amb una superfície de 10.000 metres quadrats en la cruïlla Diagonal/Marina i, des de fa molt temps, està pràcticament abandonat i deteriorat i no només perquè ja no es fan las “corridas de toros”, que quan es feien pràcticament no anava ningú i de ben segur que eren deficitàries, sinó que des de fa dècades, l’edifici està quasi abandonat sense cap intervenció ni millora en la seva façana ni instal·lacions interiors. L’interior no és molt interessant arquitectònicament parlant, però la façana d’estil Neomudèjar és força atractiva amb 8 torres imponents de les quals 4 acaben amb uns immensos ous recoberts de ceràmica que ens recorda a Dalí.

En aquest immens espai es podria construir un gran centre no comercial com el que va fer Richard Rogers en la plaça de las “Arenas”, sinó un gran centre cultural. Passat el boom dels centres comercials, per què no s’aposta per un nou centre, aquesta vegada, cultural, obert al barri, a la ciutat i a la seva gent? Un centre cultural on es puguin consumir tot tipus de productes culturals i que pugui estar obert també els caps de setmana i festius. Aquesta hauria de ser l’aposta d’un Ajuntament i d’una alcaldessa que defensa que la ciutat i la cultura han d’estar al servei de la gent i també d’un Govern de la Generalitat que vol construir estructures d’estat. Aquí tenen una oportunitat excepcional per passar a la història de la cultura d’aquest país. Però també tenim l’oportunitat, tots els ciutadans, de passar a la història cultural de Catalunya, aportant el nostre ajut econòmic mitjançant una gran marató per comprar la Monumental i fer, aquesta vegada sí, una monumental Gran Biblioteca de Barcelona i una gran monumental lliçó mundial de civisme i cultura enfront d’una cultura del segle passat.

FRANCO, EL BORN I L' AJUNTAMENT DE BARCELONA.

Polèmica cada dia per l' exposició de "Franco"  la "Victòria"  i "República" al Born de Barcelona.
Francament, no entenem encara l' objectiu de la citada exposició ni perquè el govern de l' Ajuntament barceloní s' ha entossudit en mantenir-la. Menys encara al Born, si això no és un procés de banalització.
Si volien contextualització, els ha mancat una cosa: fosses comunes amb ossos que mostressin un dels aspectes més importants de la guerra i de la postguerra en una "España grande y libre" que MAI ha acceptat la seva responsabilitat ni ha passat pàgina de la història obrint les fosses comunes com han fet a gairebé tots els estats del món.
Que ara no ens vinguin els de Barcelona en Comú a banalitzar. Abans que tanquin definitivament les ferides de la guerra i postguerra i siguin respectuosos amb els morts i els familiars. Això és primer que la banalització, si no es fa primer això, tot el demés sobra, només són "xarlotades".

 L’estàtua eqüestre d’un general Franco decapitat ha arribat aquest matí a l’esplanada del Born. A la tarda s’hi inaugurava l’exposició ‘Franco, Victòria, República’ de la qual forma part. Doncs en menys de dotze hores la presència de l’estàtua ja ha motivat una bona colla incidents: ha rebut ous matí i tarda, dos homes han acabat a cops de puny just abans de començar la inauguració; una desena de joves de les JERC ha provat sense èxit de rebentar l’acte entrant-hi sense permís, amb desmai inclòs; i finalment un grup vestit de negre i tocant una marxa fúnebre recordava víctimes del franquisme pacíficament. I tot d’una, d’improvís, un espontani ha acabat penjant una estelada damunt el cavall de Franco. Mentre escrivim la crònica, encara hi és. Cap dels protagonistes dels incidents citats, i cap ni un dels responsables de l’exposició, no ha exhibit simbologia franquista. Cap ni un.

 Dues persones s’encarregaven de vigilar-la. I un jove ha dit: ‘No arriba a dilluns, ja t’ho dic ara’.

Fotografia: Albert Salamé

EL MONUMENT DE COLOM I JORDI BILBENY

CRISTÒFOR COLOM I EL RESPECTE AL CONEIXEMENT

Durant segles la història de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una broma ni tan o un tema d'estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, Una realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d'estat. Tot i que aparentment, havia de treballar en l'àmbit de la interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició. L'estat espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de llibres de la nostra història. D'alguns dels quals en tenim constància, però de la majoria, ja no. No n'ha quedat ni rastre, entre d'altres coses, perquè el nom dels seus autors s'ha canviat i els fets han estat ubicats en països diferents. Els censors --inquisidors o no-- no retocaven coses insignificants, com el  nom d'un carrer on hi havia pixat un gos. No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d'art, el nom d'un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat. Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l'estudi sistemàtic de la censura d'estat i de la manipulació del nostre passat, tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l'estat espanyol continua afirmant que no som una nació o que Catalunya ni ha sigut un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen --i ha estat aprovat per llei- que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne d'Aragó. "Un condado de Aragón" diuen que som. L'obra més gran de la literatura catalana medieval --Tirant lo Blanc-- era tinguda per castellana, fins que al final del segle XIX se'n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix sentit, s'ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent se'n reia del que deia En Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment. Doncs, bé: tot això que us dic només són les engrunes d'una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada, per l'estat espanyol, per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no només per la via de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s'han quedat encallats al 1714 i gairebé, més que el final d'un cicle, sembla que l'interpretin com un fet aïllat i una derrota "incomprensible", quan realment, el gruix esborrat del nostre passat s'acaba aquí i a partir d'aquí es comença a treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, En Serra Postius, per exemple, a la seva Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l'Emperador Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d'En Colom i de la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització americanes. i Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, En Víctor Balaguer i l'Antoni de Bofarull en sengles Històries de Catalunya. Si a l'estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més l'irritaven les gestes navals produïdes arreu del món al llarg del segles XV, XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d'En Cristòfor Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i parent dels comtes d'Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual., que tenen el tema per tabú, a l'estil de les societat tribals primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat als racons més secrets de l'ànima dels catalans i avui se'ns fa ja quasi imperceptible discernir què és un pensament propi d'un missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar desenes d'exemples. Alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d'En Colom, que sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya. Contràriament al que es creu, En Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans. El Pare Cases, considerat avui, el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de respectes i protecció. Cal que tinguem també present que En Colom havia arribat a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s'havien excedit amb els pobladors nadius del Nou Món. I que és l'autor d'unes "Instruccions", acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com a llei, a fi que els indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i Margarit, datada a l'abril del 1494, li exposa: "La principal cosa que heu de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin assegurats". Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, els obligava a construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de productes. I que si tot continuava així, això seria la seva ruïna, perquè ells havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura, sinó per la manca de coneixement que tenim d'aquella època i d'aquells fets. Si a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir En Colom al 1495 i el va fer tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta més nitidesa, que entre que s'embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba al Nou Món, pel novembre del 1493 i és detingut a mitjan 1495, no ha passat amb prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies? Es vol convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill guerrejant més de deu anys contra Joan II, que li van ser confiscats els béns, que va haver de viure a l'exili per raó de la seva actitud revolucionària? A quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? Algú se li acudiria demanar als Estats Units que tirin a terra l'estàtua d'En Washington perquè avui dia arreu d'aquell país la policia mata negres com qui degolla pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia la nostra història en la configuració d'una ment sana i d'una actitud justa. Sabien que ens l'havien amagat i canviat, però al 1888, aprofitant l'Exposició Universal de Barcelona, van voler explicar al món que En Colom era català i catalans eren En Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, En Pere Bertran i Margarit i En Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument. Potser no van creure oportú en aquell moment fer un judici ètic a la conquesta i el posterior genocidi. O potser el que volien denunciar abans de res era la conquesta espanyola de Catalunya i l'intent d'anorreament de la cultura catalana a mans de la Monarquia espanyola? Sigui com fos, el debat ètic i ha de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sense distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global del nostre passat van intentar d'obliterar per sempre de la nostra consciència col·lectiva: que En Colom i els primers descobridors d'Amèrica eren catalans. Van intentar posar dempeus l'estàtua més alta del món, com En Gaudí feia amb la seva Sagrada Família, perquè la nostra Història, la nostra cultura i la nostra gent deixés d'estar genuflectida i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de coneixement i dignitat. Com un gran far dreçat també a favor de la claror i de la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma. El debat sobre el monument d'En Colom hauria de ser la gran oportunitat dels catalans d'avui per enderrocar la desinformació, el dogma i el rentat de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i uniformització inquisitoria i estatal, la informació, la llum, les idees, el pensament.

Jordi Bilbeny

Institut Nova Història

TORNA A OBRIR UNA BIBLIOTECA DEL SEGLE IX AL MARROC.

Sempre que hi ha noticies del món àrab, ens acostumen a visualitzar noticies de morts violentes, però al món passen moltes coses (també al món àrab) interessants fins i tot històricament. Aquesta en seria un exemple:

 La biblioteca més antiga del món torna a obrir les portes

Un important dispositiu de seguretat i un nou sistema de clavegueram són algunes novetats de la restaurada biblioteca fundada a Fez l'any 859

noticia de Vilaweb: 

Khizanat al-Qarawiyyin es troba a la ciutat marroquina de Fes i es considera la llibreria més antiga del planeta. Aquesta relíquia cultural i arquitectònica es va fundar l’any 859 i està previst que ben aviat torni a obrir-se al públic. El document més antic i valuós que s’hi conserva és una edició de l’Alcorà del segle IX escrita amb cal·ligrafia cúfica sobre pell de camell.

Els volums manuscrits que s’hi guardaven eren d’una importància extraordinària. Fins al punt que la porta metàl·lica de la biblioteca tenia quatre cadenats diferents, cadascun, al seu torn, amb una clau diferent que era guardada per una persona diferent. La seguretat era màxima, cada vegada que s’havia d’obrir la porta calia que hi fossin els quatre porters.

Òbviament, per poder recuperar la seva funcionalitat s’ha hagut de sotmetre la biblioteca a un minuciós procés de restauració. Segons que explica Kareem Shaheen a The Guardian, la nova biblioteca disposa d’un sistema de clavegueram i drenatge i d’un laboratori ben equipat per tractar, preservar i digitalitzar els exemplars més antics. Aquests manuscrits més febles d’ara endavant es guardaran a una sala

La notícia de la reobertura de Khizanat al-Qarawiyyin arriba en un moment convuls per les icones culturals a la regió. Els terroristes d’Estat Islàmic s’han encarregat els darrers mesos, entre d’altres, a saquejar la gran biblioteca de Mossul, enderrocar el Temple de Bel a Palmira o destruir ciutats senceres a l’Iraq i Síria que havien aixecat els assiris.

De Fatima a Aziza
La història de la magnífica biblioteca de Fes està estretament lligada a dues dones. Fatima al-Fihri era la filla d’un adinerat mercader tunisià que el segle XI va arribar al Marroc. El complex arquitectònic que va idear no només incloia la biblioteca, sinó que també comptava amb una mesquita i la universitat de Qarawiyyin.

Vint-i-dos segles després, l’encarregada de donar una nova vida a l’edifici també ha estat una dona. El 2012, el ministeri de cultura del govern del Marroc —la institució propietària de la biblioteca— va encarregar a l’avaluació de l’estat de la joia arquitectònica a l’arquitecta Aziza Chaouni. Poc després, el seu despatx va aconseguir el contracte per ser els autors de la restauració de la biblioteca en actiu més antiga del món.

RUTA COLOMBINA A BARCELONA EL DISSABTE 24 DE SETEMBRE.

Dissabte 24 de setembre a les 10 del matí
Plaça del Duc de Medinaceli, Barcelona

RUTA COLOMBINA PER BARCELONA
AMB EN JORDI BILBENY

+ dinar opcional a la Casa dels Colom

DIADA DE 1923, 93 ANYS D' HISTÒRIA.

Passat demà serà la Diada del 2016. I parlant de Diades, n' hi ha de prou sorprenents per la poca informació que hi va haver en el seu moment. La Diada del 1923 és una d' elles i us oferim un article de la xarxa sobre el 1923:

 FA 93 ANYS, DIADA DE L’11 DE SETEMBRE DE 1923, UNA DE LES MÉS RELLEVANTS I POC CONEGUDES

FA 93 ANYS, DIADA DE L’11 DE SETEMBRE DE 1923, UNA DE LES MÉS RELLEVANTS I POC CONEGUDES
La diada de l’11 de setembre de 1923 va acabar amb greus incidents entre independentistes, sobre tot militants o simpatitzants d’Estat Català, i la policia, els més greus en una diada fins llavors. Dos dies després el general Miguel Primo de Rivera feia un cop d’Estat des de Barcelona, donant com a motius acabar amb el separatisme i amb el pistolerisme barceloní, segons ell causat pels anarcosindicalistes catalans, encara que la veritat és que aquests només es defenien dels pistolers de la patronal. El que més preocupava a Primo de Rivera era que el 1923, uns mesos abans de la diada, s’havia format un Comitè Civil entre partits independentistes i sobiranistes d’esquerres que eren, Estat Català liderat per Francesc Macià, Partit Republicà Català, liderat per Lluís Companys i Unió Socialista de Catalunya (una escissió catalanista del PSOE), liderat per Rafel Campalans, conjuntament amb dos sectors de la CNT catalana, el majoritari i encapçalat pel seu secretari general Joan Peiró, que era anarquista però no antipolític, i el sector marxista de la CNT catalana encapçalat per Joaquim Maurin. El sector anarquista més antipolític encapçalat entre altres per Joan Garcia i Oliver, no hi va participar. Aquell Comitè Civil entre sobiranistes catalans d’esquerres i anarcosindicalistes, es va crear per protestar contra la repressió que patien els sindicalistes catalans i ja havien convocat l’abril de 1923 una manifestació a Barcelona que va acabar amb greus aldarulls amb trets amb la policia. El fet de que una gran part de l’anarcosindicalisme català estava ja actuant ja conjuntament amb els sobiranistes catalans d’esquerres, va fer que després dels greus aldarulls de la diada de l’11 de setembre de 1923, liderats per Francesc Macià, el general Primo de Rivera veiés ja el gran perill del sobiranisme català unit amb el moviment obrer, cosa que va fer que dos dies després fes el cop d’estat i digués allò de que volia acabar amb el separatisme i amb el pistolerisme anarcosindicalista. Per cert, La Lliga Regionalista, la dreta regionalista amb simpaties per la monarquia, que ja havia deixat de ser referent del catalanisme, va donar suport a Primo de Rivera en el cop d’estat, espantada per la força del sindicalisme i de l’esquerra sobiranista i obrerista catalana. Quan va arribar la República el 1931, tot aquell projecte que tant temia Primo de Rivera es va veure reflectit en el partit ERC, com a partit majoritari, gràcies a l’atracció que van exercir Macià i Companys entre una gran part dels anarcosindicalistes dels anys 20 que els van votar, i també el sorgiment de diversos partís marxistes sobiranistes catalans. Tot acompanyat d’una CNT catalana, que si bé, seguia sent el sindicat majoritari, a Catalunya tenia la mitat d’afiliats que el 1920 i estava dividia en dos sectors, l’anarquista antipolític i l’anarcosindicalista no antipolític. La Diada de 1’11 S de 1923, no ha estat mediàticament gaire explicada, però va ser una de les més rellevants que s’han celebrat mai.

JAC

SOLDEVILA, VICENS VIVES I P. VILAR.- Comentari de Cotarelo.

Llibre d' Enric Pujol sobre Soldevila, Vicens Vives i Pierre Vilar i comentari de Cotarelo.

En busca de la nación catalana

Enric Pujol Casademont (2015) Tres imprescindibles. F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat (137 págs).

__________________________________

Este trabajo sobre tres ilustres historiadores catalanes pretende un doble objetivo. Uno historiográfico académico, aunque no directo, sino indirecto, ya que es un estudio de un historiador sobre otros historiadores. Otro político con una clara orientación nacionalista catalana. Los tres autores escogidos (que cubren un siglo y pico) lo son por ser grandes historiadores pero, ante todo, por ser catalanes y hablar de Cataluña. El ensayo es un intento de probar el carácter nacional de Cataluña como conclusión de la obra de quienes han escrito su historia. El trabajo historiográfico de Pujol viene recorrido por el hilo de oro político de postular una nación catalana de pleno derecho.

En un par de ocasiones, el autor niega que las ciencias sociales puedan alcanzar un estatus de objetividad como el que soñaba Weber. Pero eso no implica un demérito siempre que el científico-social (el historiador en este caso) explicite desde el comienzo su enfoque metodológico e ideológico. En el caso del nacionalismo esto es patente desde el origen de los tiempos. Sospecho que no debe de haber muchos historiadores (si es que hay alguno) que haya escrito historia al margen de todo presupuesto nacional. Pero eso no es decisivo: el elenco de grandes historiadores en la humanidad se caracteriza por su categoría y no por su nación. Pero la nación cuenta y ese es el acierto de Pujol, advertirlo desde el principio.

Es más, el autor cree que corresponde a la historiografía una misión trascendental en la configuración de una conciencia nacional de un pueblo a base de estudiar su pasado y traerlo al presente. Es una tarea de investigación y de creación al mismo tiempo. Probablemente por esto toma prestado el término canon resucitado hace relativamente poco por el crítico literario Harold Bloom en suCanon occidental en el que figura una treintena de autores de todos los tiempos. En su inmensa mayoría, literatos (novelistas, poetas, dramaturgos) con algunos ensayistas como Montaigne, Johnson, Emerson, Freud. No tengo especial afición por ninguna idea canónica en donde sea. Todo canon es un ejecicio de autoridad, basado en una opinión subjetiva que, como admite el propio Bloom, puede cambiar con el tiempo y, de hecho, cambia. Shakespeare ocupa la cúspide del canon, pero en el continente europeo eso es a partir de su redescubrimiento en el siglo XIX. No obstante, los cánones son útiles; orientan, dan garantía, informan. 

Y por esas bondades, seguramente, se ha valido Pujol de la idea. Un canon de la historiografía catalana. Si el ámbito cultural es angosto en comparación con el de Bloom, su justificación de contenido es muy digna. Los tres historiadores son, además, ensayistas y, en el fondo, teóricos políticos, aparte, por supuesto de su condición de padres intelectuales de la patria. Vicens parece haber sido el que más categoría literaria ha alcanzado por la brillantez de su prosa, por más que Soldevila haya cultivado otros géneros, como la poesía. Es una tradición en la historiografia construir sus relatos con estilo literario. En el caso de los tres del libro, esa vertiente solía tomar forma de ensayos de divulgación con la evidente intención de llegar a un público más amplio.

El libro pasa revista pormenorizada a los tres historiadores, centrándose en análisis de sus obras principales así como su impacto y sus circunstancias biográficas. Es decir es un libro de historia de la historia y de biografías. Ferran Soldevila, de quien Pujol es biógrafo destacado, aparece como el clásico canónico. Un precursor. Su obra principal, La Historia de Cataluña es una pieza emblemática que guarda distancia y relación con la Historia Nacional de Cataluña de Rovira i Virgili, pero se plantea ya en otro terreno metodológico moderno. Y también político por cuanto se  concibe como un proyecto "normalizador" consistente en hacer del catalán un "pueblo normal". La primera edición es de 1934-35 y la segunda, de 1962-63, en pleno franquismo. Otra obra publicada en 1960, la Historia de España, permite al autor hacer oportunas observaciones acerca del ánimo con que se recibían estas y otras posteriores obras de historiadores catalanes en Cataluña y en España.

La orientación política de Soldevila -izquierda nacionalista- no varió a lo largo de su vida. La Historia de Cataluña tuvo el mecenazgo de Francesc Cambó, pero eso no condicionó la independencia del autor. Al fin y al cabo, también Cambó tenía un proyecto para España y Cataluña, aunque luego lo abandonara. Soldevila se exilió al final de la guerra, pero regresó en los años cuarenta, integrándose en los círculos de la oposición catalanista. El autor analiza sus relaciones con sus contemporáneos, de las que las más interesantes son las de su seguidor y contradictor Jaume Vicens Vives.

Vicens Vives, el clásico "anticanónico". Tiene un papel de pionero. La obra del Vicens maduro se gesta después de la guerra civil y consistió en dar mayor peso a la historia socioeconomica. Su libro sobre la Cataluña del siglo XIX, Industrials i polítics (1958) se considera fundamental en la historiografía catalana. Sufrió una leve depuración administrativa después de la guerra para congraciarse con el régimen de Franco y consiguió la cátedra universitaria. Su Aproximación a la historia de España (1952) causó un fuerte impacto en la historiografía española. Apareció dos años antes que la Notìcia de Catalunya que, según Joan Fuster tenía más color local y era más entrañable. Durante aquellos años, en la oposición democrática había una orientación claramente soberanista que Vicens no aceptaba y sus maniobras para estar a bien con los franquistas no gustaban nada. Ni a Soldevila. Para la historiografía catalana, Vicens solía aparecer como defensor de la vía autonomista, ya superada. Hasta Jordi Pujol, reconociéndose seguidor suyo, dice que no hay encaje de Cataluña en España. 

Sin embargo, su obra abierta y crítica con el franquismo consagró su método, aunque no fuera muy conocida por el gran público. Su prematura muerte (1960) imposibilita saber en qué dirección evolucionaría. Rechaza el marxismo, y estuvo influido por la escuela de los Annales que, siendo investigación socioeconómica, tampoco se atiene a preceptos marxistas. Notícia de Catalunya contiene su proyecto político, consistente en la modernización de España, un poco a lo Cambó. Recomienda domeñar el Minotauro, que es el Poder, que otros pueblos han sabido dominar pero Cataluña no. La iconografía del Minotauro remite siempre a la sospecha de quién sea el subconsciente Teseo que libere a Atenas del doloroso tributo. En la segunda edición del libro, 1960, se hace más explícita su posición: critica en la historiografía anterior su carácter romántico y propugna infiltrarse en el Estado español para modernizarlo. Para lo cual le interesaba llevarse bien con la gente del Opus. Con todo y, a pesar del reconocimiento institucional que tiene en España, la obra de Vicens es poco conocida y poco apreciada su visión plurinacional de la realidad hispánica por el elemento del doble impacto de estas obras en el ámbito catalán y en el español.

El último historiador, Pierre Vilar es muy significativo. Su aportación aquí es catalana porque, siendo occitano y nacido muy cerca de la frontera de los Pirineos orientales, es un francés catalán. El propio Pujol titula el capítulo Pierre Vilar o la aportación foránea. Pero, en el fondo, no es foránea y desde luego, resulta inestimable para la historiografía catalana en los tiempos más duros del franquismo. Su revolución metodológica fue un marxismo peculiar que él llamaba "historia total". Vio siempre su misión como "parlar de Catalunya als catalans" y prefirió el nombre de "espai català" en lugar de "països catalans". Su obra magna es La Catalogne dans l'Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales (1962), Catalunya dins la Espanya moderna, en catalán en 1964. Hubo una recepción catalana y otra española, como siempre. La historiografía española, como la francesa, reconociendo su mérito, lo reducían a la dimensión de un historiador regional. 

Vilar postulaba la condición nacional de Cataluña, a pesar de la pérdida de su Estado en 1714. Una nación lo es, aunque no tenga Estado. Tuvo una polémica sobre esto con Eric Hobsbawn con su concepto de Estado nación. Hobsbawn acusa a Vilar de haberse inventado una nación. En su respuesta en 1988, el occitano distingue entre "patria imaginada" e "imaginario de la patria. No sé si conocía la obra de Benedict Anderson sobre las Comunidades imaginadas, que es de 1983. Pero no hay colisión. Para Vilar, por el imaginario, Cataluña se convierte en nación y España pasa a ser el Estado. Esa distinción histórica, objetiva, canónica, sostenida en una obra voluminosa y clásica ha encarnado en la conciencia catalana contemporánea. Y constituye una base sólida del independentismo catalán.

El mérito del libro de Pujol es probar que ese independentismo no es flor de un día, ni un tumulto populista que quiera poner caprichoso fin a una historia común (ya que tiene su propia historia), ni el aprovechamiento oportunista de una contingencia de crisis europea y española. Hace ya muchos años que ese independentismo apunta a la gestación de un Estado.

EL BORN, L' AJUNTAMENT DE BARCELONA I FRANCO.

Sobre la polèmica de l' exposició "Franco Victòria República, impunitat i espai urbà" davant del Born, volem dir dues coses:
1. No entenem el perquè de l' emplaçament al Born d' aquesta exposició que l' Ajuntament diu "pedagògica" (com no sigui perjudicar l' espai del Born amb una polèmica aliena).
2. Comparen aquestes exposicions amb altres fetes a altres ciutats europees. Ciutats, algunes de les quals amb moltes dificultats, van passar la pàgina de guerres, opressions i repressions. Aquí, encara no volen passar la pàgina (l' exemple més clar és que Espanya és el segon territori del món amb més desapareguts sense identificar en conflictes).
No, senyors de l' Ajuntament de Barcelona, no es pot normalitzar una situació que no està normalitzada i menys banalitzar-la.
Article a Vilaweb:
     Quim Torra: ‘Per què no exposen les estàtues de Franco davant de Capitania Militar?’

Ahir va esclatar la polèmica per una exposició prevista per l'octubre amb estàtues franquistes al Born Centre de Cultura i Memòria

El Born Centre Cultural (Fotografia de l'Ajuntament de Barcelona)

Ahir va esclatar la polèmica. Les escultures franquistes ‘Victòria’, de Frederic Marés i el Franco eqüestre de Josep Viladomat s’exposaran a l’octubre davant del Born amb motiu de l’exposició temporal ‘Franco Victòria República, impunitat i espai urbà’. Fonts de l’Ajuntament de Barcelona van confirmar la instal·lació d’aquesta exposició, tot i que no van explicar-ne més detalls. El regidor d’ERC, Alfred Bosch, va demanar que no s’exhibissin aquestes escultures al Born. El regidor del Partit Demòcrata, Jaume Ciurana, també va criticar la idea del govern municipal: ‘Després de banalitzar els morts al mediterrani toca banalitzar el franquisme’.

En canvi, el primer tinent batlle de l’ajuntament, Gerardo Pisarello, va defensar l’exposició de les estàtues franquistes al Born. Pisarello va dir que la finalitat de l’exposició era de fer ‘pedagogia’ entre la ciutadania, començant amb els joves, i trencar el silenci que havia imperat sobre els crims del franquisme, també durant la democràcia. ‘L’exposició temporal d’estàtues de dictadors o de dictadures, degudament contextualitzada, té el propòsit d’impulsar una reflexió col·lectiva sobre la seva impunitat. No per casualitat es tracta d’una iniciativa que hi ha hagut a més ciutats europees, com ara Colònia, Marsella, Budapest o Madrid’, va dir Pisarello.

‘Anem a l’ou de la serp. Què hi té a veure el Born amb tot això?’
El fet que l’exposició es faci al Born Centre de Cultura i Memòria ha estat també motiu de crítica. VilaWeb ha parlat amb Quim Torra, primer director del Born CC, per demanar-li com valora la proposta: ‘Volent entendre que tot això té un motiu de denúncia, em sembla molt desafortunat que s’exposin estàtues de Franco al Born. Jo no he vist mai estàtues de Hitler a la via pública a Berlín’. L’editor, escriptor i advocat creu que les estàtues del dictador es podrien exhibir davant de la comissaria de Via Laietana, la presó Model o a Capitania Militar. ‘Per què no exposen aquestes estàtues davant de Capitania Militar? Si volen fer denúncia del franquisme, quin lloc podria anar més bé? Anem a l’ou de la serp. Què hi té a veure el Born amb tot això?’

Torra proposa de crear un Museu de la Topografia de l’Horror i fer-lo a la Model. ‘Si es tracta de fer una bona reflexió i memòria sobre el franquisme, la dictadura, la Guerra Civil i tots els crims que s’han comès aquí no trobaran ningú més disposat que jo. No hi ha ningú que sigui més antifranquista que jo. Però em sembla que som una altra vegada davant d’aquesta relació tan poc empàtica de certa esquerra amb els fets del 1714, quan vam perdre la nostra sobirania. Tenen aquesta urticària amb el record dels fets que van significar la pèrdua de la llibertat. És aquesta relació tan torturada amb la nostra història. Què farà el govern de Colau per commemorar enguany l’Onze de Setembre? No ho sabem encara. El Born és l’únic espai una mica digne que tenim per explicar què va passar el 1714.’

Ahir, Alfred Bosch va dir que sol·licitaria la compareixença del comissionat de programes de Memòria, Ricard Vinyes, perquè expliqués l’exposició i l’exhibició de les dues escultures davant de l’antic mercat del Born. Bosch va dir: ‘En un país on s’han jutjat els botxins i enterrat les víctimes és difícil d’entendre, però es pot arribar a concebre com a element cultural, però en aquest cas és ofensiu per a les víctimes i dóna una imatge de normalitat que no existeix’.

‘Que una persona amb l’experiència i els coneixements sobre la Guerra Civil i la repressió franquista ara vulgui fer aquesta exposició que deixarà davant del Born dues estàtues del feixisme, una la del dictador dalt del cavall, ens sembla una proposta que pot induir a equívocs’, va afegir Bosch, que va avisar que aquesta proposta no era la millor manera de restituir les víctimes.

DEMANEN IDENTIFICAR 4.700 DESAPAREGUTS DE LA GUERRA CIVIL

80 ANYS GUERRA CIVIL

Diverses entitats reclamen obrir fosses per identificar els 4.700 desapareguts de la Guerra Civil

En l'aniversari dels 80 anys de l'inici de la Guerra Civil –que es commemora aquest dilluns- encara queden per localitzar 4.700 desapareguts i anul·lar els consells de guerra a civils represaliats de la dictadura de Franco. Són dues de les reclamacions que fan les entitats que treballen en la recuperació de la memòria històrica. Destaquen com a prioritari l'obertura de les 373 fosses comunes a Catalunya i les exhumacions dels cadàvers per poder donar-los sepultura digna. "Espanya continua sent el segon país del món, després de Cambodja, amb més víctimes de desaparicions forçoses les restes de les quals encara no han estat recuperades ni identificades", ha recordat Begoña López, portaveu de Jutges per la Democràcia.

Per al president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Manel Perona, "la prioritat" són les fosses, l'exhumació dels cossos i la identificació dels cadàvers amb l'ADN dels familiars, una "urgència latent" davant les 373 fosses comunes que hi ha a Catalunya, "159 confirmades i la resta encara per determinar" i els 4.700 desapareguts, segons el cens oficial.

A aquesta demanda s'hi suma la directora del Banc d'ADN de la Universitat de Barcelona, l'entitat que des de fa quatre anys està recopilant mostres de sang dels familiars dels desapareguts per poder iniciar la identificació dels cadàvers. En aquest sentit, Carme Barrot ha reclamat "canviar la llei de fosses", una llei "aparador" que s'ha fet per "evitar obrir-ne". També ha demanat revisar el mapa de fosses. "Està mal fet perquè en trobem a faltar més de les 373 que diuen que hi ha", ha afirmat. Barrot també ha demanat que la Generalitat assumeixi els costos de tota la feina que està fent l'entitat i decideixi els protocols per començar la identificació. "Extraure la sang costa 150 euros als familiars", ha apuntat.

Begoña López ha exigit a l'estat espanyol "una investigació oficial" per poder concretar el número de víctimes. "El govern espanyol té l'obligació legal de fer-ho, després de signar la convenció de les Nacions Unides. Un estat democràtic no es pot permetre que tingui aquest nombre de desapareguts", ha reblat.

Nul·litat dels consells de guerra

Un altre de les reivindicacions pendents, vuit dècades després del cop d'estat de Franco, és declarar la nul·litat dels consells de guerra als represaliats civils de la dictadura. En aquest sentit, l'Associació per a la recuperació de la memòria històrica és una de les entitats, juntament amb la Comissió de la Dignitat, que han presentat un projecte de llei que demana al Parlament que "assumeixi la seva responsabilitat històrica" i anul·li els judicis franquistes. "La Generalitat pot declarar la nul·litat dels consells de guerra. És de llei fer-ho", ha reblat Perona. També han presentat als grups una revisió de la llei per poder agilitzar els tràmits per l'obertura de les fosses i "no haver d'esperar que ho demani la família".

Demanar disculpes

Per a Perona, "Espanya ha de demanar disculpes, com han fet Alemanya i França amb la Segona Guerra Mundial". Per contra, Maria Salvo, represaliada de la dictadura i expresidenta de la desapareguda Associació de les Dones del 36, prefereix reclamar justícia. En aquest sentit, ha subratllat que el perdó "és una forma d'alliberar-se de la consciència intranquil·la". "No vull perdó, vull justícia a través de l'anul·lació dels consells de guerra, com el meu. Érem civils, no militars i no vaig cometre cap crim. Em van condemnar a 15 anys de presó pel que podria fer en un futur", ha sentenciat.

En aquesta línia s'hi ha expressat Begoña López. "L'estat hauria de demanar perdó però no és suficient. Ha d'iniciar una política per recuperar els cossos de més de 100.000 persones desaparegudes. Tindrem un gran dèficit democràtic fins que no tanquem aquest tema pendent", ha sentenciat.

AVUI DIMECRES: "DESMUNTANT LEONARDO" al CANAL 33

Avui dimecres 6 de juliol a les 10 de la nit DOCUMENTAL "DESMUNTANT LEONARDO" AL CANAL 33

Qui era realment Leonardo da Vinci? La seva biografia és plena d'incongruències i preguntes sense resposta. Per trobar la veritat del geni del Renaixement, primer cal desmuntar-ne la versió oficial.

Sinopsi

Qui era Leonardo da Vinci?

Podem creure que el geni més gran del Renaixement, que va dominar totes les disciplines i va superar tots els seus mestres, es va educar en un petit poble d'Itàlia sense escola, i era fill il·legítim d'un notari i d'una pagesa analfabeta? La biografia oficial de Leonardo és plena d'incongruències i preguntes sense resposta.

Per què un florentí va estar tan a prop de les princeses de la cort de Nàpols o d'un Vaticà "dominat per catalans"? Per què el seu escut d'armes és igual que el de la casa reial catalana? Podria haver estat Leonardo a Catalunya, més concretament a les màgiques muntanyes de Montserrat? És aquest el paisatge de la misteriosa Gioconda?

Aquestes i altres preguntes són les que es planteja "Desmuntant Leonardo", un documental on el primer pas per explicar la "nova història" d'aquest geni és desmuntar-ne l'oficial, per desvelar aquesta qüestió tant determinant: qui era, en realitat, Leonardo?

ALTRES ACTIVITATS: 

Divendres 15 de juliol a les 8 del vespre Begur, Sala de Plens Conferència d'En Jordi Bilbeny: "La descoberta catalana d'Amèrica. Crònica d'una falsificació premeditada i legal"

ESTELADES?: NO RENUNCIAREM MAI ALS NOSTRES SÍMBOLS.

La història és com és. Ha passat el que ha passat i res és casual. La bandera estelada representa el que representa i la seva aparició tampoc va ser casual. Ens sembla que no cal dir res més, la història és clara en aquest aspecte i és un símbol al qual no renunciarem.
Que no s' equivoquin, no podran prohibir els nostres símbols. Ho han intentat moltes vegades i mai han pogut. Deixem les imatges en aquest bloc de les estelades blava i vermella.

I també volem afegir una altra bandera estelada, no catalana però internacionalment reconeguda, que per sort ja mai més podran prohibir des de cap Govern espanyol.

Afegim l' article d'en  Partal a Vilaweb:

No us equivoqueu: tenen por de l’estelada. Per això la prohibeixen a la final de Copa i per això intensifiquen el conflicte. Arribaran a fer una llei, un decret, un reglament o qualsevol cosa per a prohibir-la a tot arreu. Si continuem així, vindrà un dia que prohibiran les estelades dels balcons i de les samarretes, que perseguiran les estelades tatuades i els cartells, que intentaran que no se’n venguen, que no se’n compren i que no se’n fabriquen, que no se’n distribuesquen. Ja la persegueixen als ajuntaments i als camps de futbol. És només qüestió de temps que proven de bandejar-la de la vida pública.

Hi ha pocs països al món que tinguen una bandera de combat. No és gaire normal, això. I, per tant, els ciutadans dels Països Catalans deurem sempre a Vicenç Albert Ballester que impulsàs el naixement d’un emblema que també ha servit per a posar l’independentisme al centre de la vida política catalana. La bandera nacional, les quatre barres, és de tots i ha de ser de tots. La bandera estelada per ella sola és un manifest. Un manifest viu a cada balcó i a cada samarreta, a cada pell tatuada i a cada cartell, a cada pal allà on oneja.

L’estelada és un símbol simple, un símbol senzill, un símbol amable. Però és també un símbol potent. I la seua popularització és una de les claus del triomf de l’independentisme. Hi va haver un temps que els independentistes érem una minoria exigua, en aquest país. La pluja d’estelades que ens inunda avui fa que, ara mateix, ningú no puga pensar-ho. A la manifestació contra la sentència de l’estatut, d’estelades n’hi havia poquíssimes. Avui quants de vosaltres no en teniu una, a casa, en un clauer, enganxada a la carpeta, al got on ara mateix beveu el primer cafè del matí?

És això, la normalitat amb què el nostre país ha assumit el símbol de la rebel·lió, que els preocupa i els fa por. No per la bandera, sinó per l’efecte que aquella bandera causa en qui l’enarbora. Algú pot pensar que sembla mentida que un simple tros de drap els puga fer tremolar tant. Però no és ben bé això. Tremolen perquè saben què significa aquell estel sobre les barres: és el seu pitjor malson. I sobretot tremolen perquè cada nova estelada al vent anuncia que se’ls acosta la derrota.

LLIBRE SOBRE EL SÀHARA OCCIDENTAL.

Pau Ignasi de Dalmases, publica «Sáhara español: el gran fraude»
| Adrià Costa (Nació Digital).

Els documents d’un antic alt càrrec de l’administració
 espanyola demostren l’engany que l’estat espanyol
va cometre contra els sahrauís en lliurar el territori
al Marroc. El periodista Pau Ignasi de Dalmases s’ha
capbussat en l’arxiu del coronel Luis Rodríguez de
Viguri, que fou el número dos al Sàhara just abans
que el territori fos rendit al Marroc en virtut dels
 Acords de Madrid de novembre del 1975.

En el llibre, Sáhara español: el gran fraude. Los papeles
 de Rodríguez de Viguri (Sial Pigmalión), l’autor aporta
documents inèdits sobre eldarrer any de l’etapa 
colonial espanyola (1974-75). Es presentarà l’11 de
maig a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Luis Ro-
dríguez de Viguri, ja desaparegut, va arribar al Sàhara
 Occidental el 1974 com a secretari general del territori,
el segon després del governador general, Federico
Gómez de Salazar.

 

Fotografies del Sàhara Occidental. Foto: Adrià Costa

Un cop allí, va romandre lleial al que era, sobre el paper, la política del règim polític espanyol anunciada per Franco: procedir a un procés de descolonització que havia de culminar amb la independència. Però les coses van anar d’una altra manera. Les pressions del Marroc, però també dels Estats Units i França en el context de la guerra freda, el temor a un Sàhara dominat pel Front Polisario, aliat d’Algèria i de tendències socialitzants, el pànic de
Madrid a una crisi armada amb Rabat i l’agonia de
 Franco van ser un còctel impossible de dirigir pels
 dirigents franquistes.

Un llibre amb material inèdit

En el llibre de Dalmases, hi ha material inèdit, com
 el referent a l’operació feta des de l’administració
colonial per organitzar un partit polític pro-
espanyol, el Partit d’Unió Nacional Saharaui (PUNS),
amb el contingut de les gravacions de les converses
 entre Rodríguez de Viguri i Jalihenna Rachid, primer
 dignatari sahrauí i més tard alineat amb el Marroc.
O les notes escrites pel militar sobre els darrers
mesos d’ocupació espanyola, quan ja el territori
estava sentenciat a convertir-se en colònia marro-
quina.

Un capítol saborós del llibre és el referent a la inter-
venció que va fer Rodríguez de Viguri al Congrés el
1978, en una sessió informativa sobre el Sàhara, on
 va aportar detalls sobre els interessos econòmics
que van jugar a favor de l’operació de “regalar” el
Sàhara a Hassan II. En aquesta operació hi va jugar
un paper destacat l’exministre franquista José Solís
Ruiz.