LLIBRE SOBRE EL SÀHARA OCCIDENTAL.

Pau Ignasi de Dalmases, publica «Sáhara español: el gran fraude»
| Adrià Costa (Nació Digital).

Els documents d’un antic alt càrrec de l’administració
 espanyola demostren l’engany que l’estat espanyol
va cometre contra els sahrauís en lliurar el territori
al Marroc. El periodista Pau Ignasi de Dalmases s’ha
capbussat en l’arxiu del coronel Luis Rodríguez de
Viguri, que fou el número dos al Sàhara just abans
que el territori fos rendit al Marroc en virtut dels
 Acords de Madrid de novembre del 1975.

En el llibre, Sáhara español: el gran fraude. Los papeles
 de Rodríguez de Viguri (Sial Pigmalión), l’autor aporta
documents inèdits sobre eldarrer any de l’etapa 
colonial espanyola (1974-75). Es presentarà l’11 de
maig a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Luis Ro-
dríguez de Viguri, ja desaparegut, va arribar al Sàhara
 Occidental el 1974 com a secretari general del territori,
el segon després del governador general, Federico
Gómez de Salazar.

 

Fotografies del Sàhara Occidental. Foto: Adrià Costa

Un cop allí, va romandre lleial al que era, sobre el paper, la política del règim polític espanyol anunciada per Franco: procedir a un procés de descolonització que havia de culminar amb la independència. Però les coses van anar d’una altra manera. Les pressions del Marroc, però també dels Estats Units i França en el context de la guerra freda, el temor a un Sàhara dominat pel Front Polisario, aliat d’Algèria i de tendències socialitzants, el pànic de
Madrid a una crisi armada amb Rabat i l’agonia de
 Franco van ser un còctel impossible de dirigir pels
 dirigents franquistes.

Un llibre amb material inèdit

En el llibre de Dalmases, hi ha material inèdit, com
 el referent a l’operació feta des de l’administració
colonial per organitzar un partit polític pro-
espanyol, el Partit d’Unió Nacional Saharaui (PUNS),
amb el contingut de les gravacions de les converses
 entre Rodríguez de Viguri i Jalihenna Rachid, primer
 dignatari sahrauí i més tard alineat amb el Marroc.
O les notes escrites pel militar sobre els darrers
mesos d’ocupació espanyola, quan ja el territori
estava sentenciat a convertir-se en colònia marro-
quina.

Un capítol saborós del llibre és el referent a la inter-
venció que va fer Rodríguez de Viguri al Congrés el
1978, en una sessió informativa sobre el Sàhara, on
 va aportar detalls sobre els interessos econòmics
que van jugar a favor de l’operació de “regalar” el
Sàhara a Hassan II. En aquesta operació hi va jugar
un paper destacat l’exministre franquista José Solís
Ruiz.

EL TC TOMBA L' IMPOST CATALÀ A LES NUCLEARS.

Hem vist moltes lleis absurdes del Govern espanyol aquests darrers anys, també recursos i decisions del TC
Pensàvem que les decisions d' ahir sobre el fracking eren el súmmum del despropòsit, però avui n' hi ha hagut unes altres sobre les centrals nuclears.
Fa gairebé 6 mesos que Espanya té govern "en funcions". Però no ens enganyem, ara és quan treballen més i millor contra els nostres interessos (i a més a més sense control parlamentari).Ells i el TC.

  El Tribunal Constitucional també ha tombat l'impost català a les nuclears. L'alt tribunal ha declarat inconstitucionals i nuls diversos articles de la Llei 12/2014 del Parlament de Catalunya que estableixen la creació de l'impost sobre la producció d'energia elèctrica d'origen nuclear i la destinació dels recursos recaptats a programes de protecció i reactivació econòmica. Els magistrats donen la raó a l'executiu espanyol, que havia recorregut l'impost argumentant que la seva creació vulnera la Llei de finançament autonòmic (LOFCA) perquè recau sobre un fet imposable gravat per l'Estat. La decisió arriba pocs dies després d'anul·lar també la llei contra el fracking i la disposició que regula la instal·lació de grans centres comercials.

En concret, el TC declara inconstitucionals i nuls els articles 1.1 c) i del 21 al 30 de la Llei 12/2014 del Parlament. El primer és el que crea el tribut sobre l'energia elèctrica d'origen nuclear, i els que van del 21 al 30 són els que estableixen la quantitat que han de pagar les centrals i la destinació d'aquests fons a actuacions de protecció civil per a la disminució, el control i la reducció dels riscs derivats de l'activitat de les centrals. També la creació d'un fons per fomentar la reactivació econòmica de les zones afectades per les centrals nuclears.

Segons l'executiu espanyol, l'impost vulnera la Llei de finançament autonòmic (LOFCA) perquè grava elements "coincidents" amb la llei espanyola 15/2012 que estableix l'impost estatal sobre la producció de combustible nuclear gastat i residus actius resultants de la generació d'energia nucleoelèctrica. En concret, segons l'Estat, les dues normes coincideixen a gravar "la producció de combustible nuclear gastat resultants de cada reactor nuclear".

Els magistrats conclouen que "existeix equivalència entre els dos tributs", que "no només graven la mateixa activitat" sinó que ho fan "des de la mateixa perspectiva". Per tant, segons el TC, l'impost vulnera els articles 133.2 i 157.3 de la Constitució espanyola i LOFCA, fet que permet "declarar la inconstitucionalitat i nul·litat" dels articles recorreguts.

La sentència no s'ha acordat per unanimitat. El magistrat Juan Antonio Xiol Ríos ha presentat un vot particular discrepant on defensa la potestat de la Generalitat d'establir l'impost tenint en compte que el 37,5% dels reactors nuclears de l'Estat es troben a Catalunya.

La Llei de l'ICF no anirà al Constitucional

El nou cop del Constitucional coincideix amb un acord entre els executius català i espanyol per no portar la Llei de l'Institut Català de Finances al Tribunal Constitucional. En aquesta ocasió, ambdues administracions "coincideixen a considerar" que els canvis en la Llei de l'Institut Català de Finances "no modifiquen la naturalesa jurídica de l'entitat". La Generalitat va modificar el juliol passat en el marc normatiu de l'ICF per adequar-lo a la normativa europea vigent per a les entitats financeres i als requeriments dels reguladors.

Val a dir que, en un primer moment, el Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques va interpretar d'una banda, que el text de la llei modificava la naturalesa jurídica de l'ICF i el convertia en una entitat de crèdit; i, de l'altra, que el Govern no tenia competències per dur a terme aquests canvis.