JORNADES DE PORTES OBERTES.
Diari. Anunci a tota plana. Una foto d'un edifici entre opusdeista i bloc comunista romanès. Sembla fotografiat del darrere, però no. És una presó. 'Hem posat en funcionament el nou Centre Penitenciari Lledoners'... 's'emmarca en el nou pla d'equipaments penitenciaris... que té com a objectiu millorar les instal·lacions penals i fer en els propers anys set centres penitenciaris més.' Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. 'Som-hi!'. Una circumferència vermella destaca: 'Jornada de portes obertes, dies tal i qual.' Si ho haguessin vist Orwell o Foucault, s'haurien posat les botes. La ximpleria va començar amb la plastilina i els tallers de ceràmica, o de màscares, després va passar pel repartiment compulsiu de llavors a la primavera, les bibliopiscines, la soja i els mòduls de gestió sociocultural, i ha acabat esclatant en una allau de 'jornades de portes obertes'. Siguis on siguis, vagis on vagis, la qüestió és fer què no toca fer-hi, allà.
Darrerament, els llocs més impenetrables de la societat, els que tenen els murs més gruixuts i les mesures de seguretat més impertinents, ens conviden a entrar, a dia i hora assenyalada. Per què fan jornades de portes obertes, quan els edificis són buits? A més de la nova presó, ho han fet els jutjats i l'escola de Policia de Catalunya. Pretenen aparentar la contrària de la seva raó d'existència? També ho fa el parlament. Pretén aparentar la contrària d'allò en què malauradament s'ha convertit? Universitats, esglésies, convents i centres culturals, també solen fer-ho. En aquest cas, també se'm fa estrany. És que no són obertes, o ho haurien de ser sempre, les portes d'aquests llocs? Que s'anunciï l'obertura de la porta, element que impedeix la connexió entre l'exterior i l'interior, és molt interessant.
L'estructura arquitectònica de presons, jutjats i comissaries, serveix per a controlar, vigilar i castigar els de dins i impedir la sortida o l'entrada de persones i coses. Sempre m'ha interessat que, de fa segles, l'estructura arquitèctonica d'un convent sigui igual que la d'una caserna militar, d'un manicomi, d'un hospital o d'una presó. I que, darrerament, aquestes estructures serveixin per acollir universitats i centres culturals. L'única cosa que els dóna sentit, a totes, és l'existència d'una bona porta i d'un disseny intern pensat per a controlar. I ara tots ens conviden a 'jornades de portes obertes'. Curiós.
Que ens convidin a la universitat, passi. Al parlament, potser també, per fetitxistes. Però que ens convidin a la presó...? Potser per ells deu ser una tècnica 'd'acostament', de 'bon rotllo', de 'sinergia'. A mi, a part semblar-me una enredada, em resulta insultant. I per si no vèiem prou clars els avantatges de tenir més presons, un grup d'una cinquantena de periodistes hi va passar la nit, al centre, amb la consellera Tura. Pura propaganda. És increïble on arriba la degeneració del periodisme. Els impediments i restriccions que et posen per a poder entrar amb una càmera a una presó plena fa gairebé impossible d'entrar-hi i d'informar-ne. Ho sé per experiència. És de mesells entrar-hi quan són buides perquè els interessa, a ells. Dit això, crec que allò que cal és saber les causes de l'augment desmesurat de la població penitenciària, no passar una nit a la 'cangrí' buida i nova de trinca amb la consellera.
A Catalunya hi ha més de 10.000 presos, xifra que desborda les previsions de construcció de noves presons. La solució no és pas fer més presons, crec jo. Espanya és el país de la UE dels 15 que té més presos per cada 100.000 habitants, 161. Catalunya en té 131. Què passa aquí? Entre el col·lapse de la justícia, la paranoia de la seguretat i la crisi, quants empresonats hi ha injustament o per interpretacions esbiaixades, interessades i reduccionistes de la llei? Per què no comencem a abordar el problema per aquí?
Xavier Montanyà
