RECUPERAR EL PASSAT: QÜESTIÓ D´ESTAT.

L'Institut Nova Història es plau convidar-vos a la Conferència a Barcelona a càrrec de Jordi Bilbeny "Recuperar el passat: qüestió d'Estat" Avui dimarts, 29 de maig del 2012 A les 8 del vespre Bar Tiana15 (Carrer Ample, 15 de Barcelona) Fundació Institut Nova Història www.inh.cat

ROSELL NO FACIS MÉS EL PALLASSO.

No deien que l´esport no s´havia de polititzar? Si us plau, Rosell, no facis més el pallasso. Com diu el mateix "Foro de Marcas..." el Barça té més de 100 anys d´història. No l´ha d´utilitzar cap govern ( i menys aquest). Ni li cal.

La noticia diu això: El Barça, marca d'Espanya El club que presideix Rosell, La Caixa i l'Ajuntament de Barcelona també s'integren al Foro de Marcas Renombradas Españolas del Ministeri espanyol d'Afers Exteriors L´apartat del Foro on parla del Barça, diu: "Uno de los equipos de fútbol más laureados del mundo, con más de 100 años de historia, que se ha convertido en una de las sociedades deportivas más renombradas". Amb aquestes paraules comença la definició del F.C Barcelona com a membre del Foro de Marcas Renombradas Españolas , una iniciativa que busca potenciar i defensar les marques espanyoles", impulsada pel govern espanyol. L'entitat catalana que presideix Sandro Rosell és membre de ple dret així com l'Ajuntament de Barcelona, Borges o La Caixa, d'aquesta plataforma que rere la diplomàcia i la bandera espanyoles volen potenciar Espanya com a marca de qualitat en els mercats internacionals.

ELLS DIUEN QUE "NO S´HA DE POLITITZAR L´ESPORT..."

No pensem parlar dels dirigents del PP de Madrid (no els farem aquest favor). Però sí que direm el que pensem: Fan riure els governants espanyols. Ara diuen que "no s´ha de polititzar l´esport". Es passen anys convertint els esportistes en icona del nacionalisme espanyol (Nadal, Gasol, "La Roja", sel.lecció espanyola de bàsquet, Alonso, Casillas ...) i intervenint políticament (sempre a l´ombra i utilitzant la pressió i els contactes polítics) per tal d´impedir que altres sel.leccions puguin treure el cap. No ens enganyem, encara que parlem de Federacions esportives, les decisions són polítiques. I ara de cop i volta, en la final de copa de futbol, no volen que altres facin allò que no poden fer ells aquest dia concret. Només un dia, perquè a l´endemà ens caurà l´allau polític- esportiu de "La Roja". De fet a Barcelona, no han esperat tant, ja ens anuncien "la pasión" de la roja al metro des de fa setmanes. I a Sitges, ja han arribat i s´hi han instal.lat (com podeu veure a l´article següent)i el que ens falta per veure perque "La Roja" amb el PP és més política que esport. Fan gràcia aquests del Govern espanyol dient que no s´ha polititzar l´esport... Retingut per dur una estelada quan es rodava l'anunci de "La Roja". Sitges (el Garraf) va ser ahir el marc escollit per rodar l'anunci promocional de suport a la selecció espanyola de futbol, amb David Bisbal com a protagonista. Durant tot el dia d'ahir, les càmeres i els focus van ocupar el centre del municipi i bona part de la platja per enregistrar correctament l'spot. Un sitgetà que passava per allí, de 16 anys, Carles M., denuncia a Nació Digital que agents de la policia local el van retenir perquè duia una samarreta amb l'estelada: "Quan passejava per davant l'església amb un amic, un dels membres de seguretat ens van preguntar que què estàvem tramant, i li vam respondre que només estàvem passejant pel nostre poble. Tot seguit van venir dos policies locals, preguntant-me un altre cop que què fèiem allà, i els vaig respondre el mateix. La següent pregunta que em van fer va ser que què feia pel carrer amb una samarreta estelada!" Carles M. va mirar de rebaixar la tensió assegurant que era la samarreta que portava habitualment. "Em van dir que en un dia com aquell no es podia portar. És a dir, que em van dir que no podia anar pel carrer amb aquella samarreta! Després ens van dir que si interveníem en la gravació, que hauria de tornar per denunciar-nos, quan jo l'únic que feia era mirar com quatre espanyolets pujaven i baixaven les escales de la Punta corrent i cridant", explica. "Llavors, em van dir que no podia ser allà amb l'excusa que molestava la gravació. Finalment, li vaig respondre que els que havien vingut a molestar-me havien sigut ells, que eren al meu poble!", els va acabar exposant. "La cosa va acabar que me'n vaig haver d'anar d'allà per no buscar-me més problemes", rebla Carles M.

SEMINARI SOBRE EDUCACIÓ INCLUSIVA A SANTS.

2n Seminari sobre Educació Inclusiva El 23 de maig, a les 17.30 hores, a la Seu del Districte de Sants-Montjuïc (carrer Creu Coberta 104, Barcelona), tindrà lloc el 2n Seminari sobre Educació Inclusiva, al voltant de la intervenció educativa amb l'alumnat amb transtorn generalitzat del desenvolupament. Pensem que és important que la EDUCACIÓ INCLUSIVA tingui un espai al món polític i social (i també a l´institucional). En aquest seminari intervindràn diferents persones que representen camps que haurien de ser complementaris en la construcció de l´EDUCACIÓ INCLUSIVA a casa nostra. Hem dit que haurien de ser complementaris, no subordinats. Molt interessant també la participació dels pares/mares demà a Sants.

RASQUERA- EL PERELLÓ: ALGUNES REFLEXIONS I POCA CONFIANÇA.

UN "CORRALITO" ESPANYOL ? IMPROBABLE, PERÒ NO IMPOSSIBLE.

Aquests dies s´ha parlat molt de la probable intervenció de l´economia espanyola (i catalana), però també d´un improbable "corralito" com a l´Argentina l´any 2001. Hi ha semblances entre la situació d´aquell moment i la d´ara, però també diferències. Ens sembla que aquest article d´en Germà Capdevila, centra una mica més el tema. Germà Capdevila: 'Un 'corralito' espanyol? Improbable, però no impossible' El desembre del 2001 el mot 'corralito' es va incorporar al vocabulari econòmic de tot el món. Deu anys treballant en una agència de notícies de Buenos Aires, entre el 1992 i el 2002 --molts a la secció d'economia--, em van permetre de veure i de viure en detall el procés de degradació econòmica que va desembocar en el cèlebre 'corralito'. Malauradament, hi ha molts elements del cas argentí que hom pot trobar a Espanya: un deute extern creixent, un dèficit fiscal desbocat, dificultats de finançament per als governs i les empreses, desocupació superior al 20%, un govern inoperant i incapaç. Un factor clau de la 'débâcle' va ser la famosa 'convertibilitat', que establia per imperatiu legal la paritat 1 a 1 entre el peso argentí i el dòlar nord-americà. En el cas espanyol, la pertinença a l'euro causa l'efecte equivalent: la impossibilitat de devaluar per recuperar competitivitat i disminuir el dèficit comercial. Com en el cas grec, l'economia argentina va ser rescatada en dues ocasions, amb resultats fallits en totes dues: el 'blindatge' de 40.000 milions de dòlars i el 'megacanvi' de deute per valor de 30.000 milions addicionals. En una situació tan sinistra, la fuita de capitals es impossible d'aturar i els bancs no poden satisfer les demandes dels impositors que volen treure els diners i refugiar-se en divises estrangeres. Aleshores el sistema fa fallida, irremeiablement. El govern argentí va voler impedir-ho amb el 'corralito': immobilitzant els diners als bancs. El resultat immediat va ser devastador: l'economia argentina va aturar-se en sec, com un malalt que fa una aturada cardíaca. Sense líquid circulant, l'activitat empresarial i comercial esdevé impossible i les conseqüències són demolidores. En quin estadi del procés es troba l'economia espanyola? És difícil de dir, però hi ha un element afegit que en el cas argentí no hi era: l'airbag que representa la unió monetària i el BCE. L'estat argentí va haver parar tot sol la crisi bancària, i les arques del banc central es van buidar responent als qui canviaven els pesos per dòlars. Espanya compta amb uns aliats que donen un plus de confiança al sistema i fan improbable una retirada en massa de dipòsits del sistema bancari. Improbable, però no impossible. De fet, no cal pas travessar l'Atlàntic per trobar referències d'episodis similars. El 1468 la Taula de Canvi de Barcelona va fer fallida per una fuita de capitals i el 1613 la de València també va fer fallida per l'impagament generalitzat de préstecs hipotecaris. Dos elements que podríem trobar aviat en el nostre sistema bancari. Especialment si, en un moment donat, els socis europeus es decidissin a deixar anar la mà de grecs i espanyols. El 'corralito' argentí és la història d'un drama amb final feliç: impagament del deute extern, devaluació de la moneda per a recuperar competitivitat i taxes de creixement fortes i sostingudes durant la dècada següent. Hi ha una trampa, emperò. Més que una trampa, un miracle. A l'Argentina l'anomenen 'el miracle de la soja'. A partir del 2003 el preu internacional de la soja, principal exportació del país amb una retenció impositiva superior al 40%, s'ha anat multiplicant per quatre i per cinc, amb un client ansiós de comprar d'antuvi tota la producció, la Xina. La soja va ser l'electroxoc que tornà a fer bategar aquell cor que s'havia aturat en sec. Si no hagués estat per la soja, el país no hauria pogut sortir de l'abisme consegüent al 'corralito'. Si l'economia espanyola esclata en mil bocins, com l'argentina el 2001, quin miracle la tornarà a la vida?

FLORENTINO PEREZ I ACS MODELS DE MALA GESTIÓ AL NEW YORK TIMES.

El futbol ho amaga tot, ja ho sabem. Però compte quan la gestió d´un club i els seus dirigents comencen a ser model del que no s´ha de fer a nivell internacional. També haurem d´injectar diner públic al Real Madrid ?

Florentino Pérez i ACS, exemple de pèssima gestió pel New York Times El diari dedica un reportatge a parlar de l'enorme deute acumulat per la constructora 'Mentre la bogeria pel futbol a Espanya pot fer perdonar a [Florentino Pérez] un deute de 500 milions en un equip els inversors d'una companyia com ACS tendeixen a ser menys tolerants', explica el diari The New York Times en un reportatge titulat 'Una crisi del deute basada en l'endeutament de les empreses', en què posa el president d'ACS i del Real Madrid d'exemple de mala gestió i de causa del problema de l'enorme deute privat que hi ha a l'estat. ACS, el gegant mundial de la construcció, acumula un deute que ha esdevingut el mirall de la situació financera, cada vegada més greu, que pateix Espanya', diu el periodista Landon Thomas, autor del reportatge. Recorda que el deute d'ACS és de 9.000 milions, el doble del valor a la borsa, i que l'empresa 'és enmig d'una frenètica campanya per vendre actius i desmarcar-se de la situació que pateix l'economia espanyola'. Destaca que durant l'època de bonança, ACS, com moltes altres empreses espanyoles, 'es van afartar de deute barat', buscant diversificar mitjançant la compra de grans participacions de capital en empreses espanyoles i d'altres llocs. I que en un mercat alcista, aquesta xarxa de participacions creuades finançades per préstecs bancaris podien mantenir 'una enorme fam corporativa'. 'Però quan els actius que suporten aquest deute cauen i els bancs reclamen els préstecs, passa tot el contrari.

VAGA D´ESCOLES BRESSOL, CONTRA LES FALSES RETALLADES I PER LA QUALITAT DE L´ENSENYAMENT .

El Col·lectiu de Mestres de les Escoles Bressol i Serveis Complementaris Municipals de Barcelona ha convocat una vaga de tres dies pel "canvi de model" educatiu en aquests centres públics impulsat per l'Ajuntament de Barcelona. L'aturada comença aquest dimarts i durarà fins el proper dijous. Les principals protestes dels mestres es centren en la seva oposició a l'externalització de tres centres de nova creació per al proper curs, l'augment de ràtios a les aules i la reducció del personal de suport. Els serveis mínims dictats pel Departament d'Empresa i Ocupació garanteixen que a cada centre hi hagi com a mínim un membre de l'equip directiu i un terç de la plantilla. A vegades sobta que es facin algunes "retallades" totalment innecesàries (tant pel volum retallat com per l´afectació del sector estratègic retallat). Resumint: Es farà molt mal al sector d´escoles bressol, a canvi de "retallades" insignificants quantitativament i innecesàries en aquest moment a l´Ajuntament de Barcelona. Que no els enganyin: Barcelona no està tan malament com per haver de retallar concretament en Escoles Bressol. Si els números manen com diuen, Madrid hauria d´estar intervingut i retallat des de fa dos anys i amb les Escoles Bressol retalladíssimes, per posar un exemple,(el deute és més de 8 vegades més gran). Aquesta és la noticia tal com sortia avui.

L'Ajuntament de Barcelona va anunciar al febrer que a partir del curs vinent oferirà gairebé 1.200 noves places d'escoles bressol municipals. Això ho podrà fer gràcies a l'augment de nens per escola bressol, que fins ara era de 87 per centre, i a l'obertura de tres noves escoles bressol amb gestió indirecta. Des de llavors, el col·lectiu ha organitzat diverses protestes i activitats per mostrar la seva oposició a aquests canvis. Finalment han decidit convocar una vaga ja que, tot i reconèixer que una aturada suposa un esforç per a les famílies, el prejudici és "molt menor que el que pot suposar el canvi de model". El col·lectiu assegura que amb el pressupost que destina el consistori a les escoles bressol municipals, "menys d'un 2%", l'Ajuntament "no té dèficit" i considera que la idea de "canviar el model" respon a "una opció política i no pedagògica que la ciutadania no vol".

JAPÓ HA TANCAT LA DARRERA CENTRAL NUCLEAR

L´actuació japonesa d´ahir va donar una lliçó al món. Les paraules del representant de Green Peace al Japó donaven, finalment, un toc de sentit comú: "...no podem obligar al poble del Japó a suportar el risc nuclear ..." Al mateix temps obren un debat evident: el tercer consumidor d´energia del món (el Japó) tanca 54 centrals nuclears, sense que el consumidor quedi afectat. A diferència de la por que posen sempre les comapnyies elèctriques als consumidors. La noticia és d´interès perque obre un debat històric.

Ahir estava programada la parada de l'últim reactor dels 54 que té Japó, la central nuclear de Tomari, a l'illa d'Hokkaido, al nord del Japó. Després de la parada d'aquest reactor, el més septentrional de tot el parc nuclear japonès, el Japó s'assorteix d'electricitat a partir d'altres fonts, sense necessitat d'haver de construir noves centrals. I això tot i la gran aportació que les 54 centrals nuclears feien al sistema elèctric japonès, que arribava al 34,5%. Greenpeace ha demanat al Govern nipó que aprofiti l'oportunitat del tancament de tots els seus reactors nuclears, i que escolti els experts i la ciutadania, per manera de mantenir fora d'operació als 54 reactors nuclears. Això és possible si centra els seus esforços en la millora de l'EFICIÈNCIA ENERGÈTICA i l'AUGMENT GRADUAL DE LES ENERGIES RENOVABLES.. Després de l'accident de Fukushima Daiichi, les centrals japoneses han anat parant una darrere l'altra. Algunes, com la d'Onagawa o les pròpies de Fuskushima definitivament, i altres, en principi, de forma temporal per realitzar operacions de recàrrega o manteniment. "Centenars de milers de persones continuen patint les conseqüències del desastre nuclear de Fukushima Daiichi, és important que no s'obligui al poble de Japó a suportar els riscos nuclears", ha afirmat Junichi Sato, director executiu de Greenpeace Japó. "Japó és un lloc més segur sense nuclears", ha conclòs. "A Espanya seria molt més fàcil que al Japó apagar les nuclears, ja que tenim menys centrals i moltes més renovables", ha confirmat Raquel Munt, responsable de la campanya Nuclear de Greenpeace Espanya. En l'informe de Greenpeace [R]evolució Energètica del Japó , publicat al setembre de 2011, es mostra que el territori estatal pot desconnectar-se de totes les seves centrals nuclears permanentment, i tot i així assolir els seus objectius per al 2020 de reducció d'emissions a través de l'eficiència, les energies renovables, i una intel•ligent gestió de la demanda. En el cas d'Espanya, l'organització ecologista va demostrar en l'informe Energia 3.0 que un sistema energètic 100% renovable és possible, i econòmicament més favorable. La ineficàcia nuclear Donada l'enorme oposició a aquesta font d'energia que s'ha desenvolupat en la societat i la desconfiança que s'ha generat al voltant de les empreses explotadores de les nuclears, els operadors dels reactors no han obtingut permís per tornar a posar-se en marxa. D'aquesta manera, Japó és al present sense aportació de les nuclears al mix elèctric sense que hi hagi hagut problemes de subministrament en aquest país. No és una cosa que hagi de sorprendre. Pel seu propi funcionament, les centrals nuclears són incapaços de regular la producció, d'una banda, i per altra, quan paren ho fan bruscament, provocant una caiguda instantània de prop de 1.000MW a la xarxa. Per tant cal tenir preparades altres centrals, que puguin aportar a la xarxa la potència necessària per substituir els eventuals problemes que tinguin les nuclears. Sense anar més lluny, l'any passat van estar aturats quatre dels vuit reactors espanyols, en tres ocasions. Igual que al Japó, l'existència de les nuclears obliga a tenir disponible una potència tèrmica fòssil -de gas o carbó- d'un ordre similar, per evitar talls bruscos d'electricitat. Si se seguís la mateixa política amb les renovables, és a dir, si aquestes aportaran a la xarxa tota l'electricitat possible, excepte quan les condicions meteorològiques fossin adverses, gas i carbó només aportarien un màxim del 25% de cobertura de la demanda, al llarg de l'any. Però en estar obligada la xarxa a absorbir els 7.700 MW nuclears, de forma constant - llevat de les parades no programades provocades per algun incident i les programades per a recàrrega i manteniment la potència instal • lada de renovables té un límit molt inferior al que tindria si no existissin les centrals d'urani. Amb això també s'augmenta la proporció d'electricitat d'origen fòssil, no només per substituir els reactors aturats, sinó per cobrir la part de la demanda a la qual no arriben les renovables, per no tenir suficient potència instal • lada, amb les ineficiències que això genera al parc elèctric. Ecologistes en Acció celebra que ja no quedi cap reactor en funcionament al Japó, i fa una crida al Govern perquè suspengui els seus atacs a les renovables i determini un calendari de tancament de les centrals nuclears, innecessàries, cares, perilloses i que generen uns residus molt perillosos per als que no hi ha solució durant milers d' anys. Eficiència i renovables "Tot i el tancament de tots els reactors, la seguretat del subministrament elèctric no es veu amenaçada al Japó. Mitjançant l'eficiència energètica, un adequat equilibri del consum i l'estalvi es pot gestionar la demanda elèctrica durant aquest estiu", ha manifestat Hisayo Takada, responsable de la campanya canvi climàtic i energia de Greenpeace Japó. "El desastre de Fukushima Daiichi ens ha demostrat que les centrals nuclears suposen un risc que no hem de pagar. Derogar el tancament de Garoña és anar en la direcció contrària, només per afavorir a les companyies elèctriques" ha conclòs Munt.

AMENAÇA LA PISCINA NÚMERO 4 DE FUKUSHIMA.

Estat del reactor número 4 del complex nuclear de Fukushima Dai-ichi pocs dies després de la catàstrofe. Quan tothom dóna per tancada la situació a Fukushima, el problema continua (només està amagat). Hi ha un missatge institucional insistent en què no passa res, el tema està tancat i Fukushima va ser un cas puntual (per culpa del "tsunami", evidentment). Ahir Sarkozy a França treia pit (pro-nuclear)en la campanya electoral. Ara ja s´atreveixen a dir una altra vegada que l´energia nuclear és la més "neta" i la més "segura". És com si pensessin que no tenim memòria. I estem parlant de memòria recent, l´accident de Fukushima encara no està acabat de tancar. Avui ha saltat a la premsa internacional un avís en relació a la situació a la piscina número 4 de Fukushima. Que van reflectir molts blocs a nivell mundial: "La piscina número 4 de Fukushima amenaça tota la humanitat. La possibilitat, no pas incerta, com assenyala un report de Global Research, d'un nou terratrèmol a la zona del complex nuclear podria fer alliberar tones de Cesi-137 radioactiu arreu del planeta amb conseqüències mai no imaginades". + informació a EcoDiari.

LA "DESCOBERTA" CATALANA D´AMÈRICA. Comentaris diversos.

De la sorpresa a la indignació de la raó.

Enric Guillot, autor del llibre "Descoberta i conquesta catalana d'Amèrica, una història reescrita pels castellans", ens explica en aquest editorial, la seva experiència des que va trobar els primers mapes que contradeien la historiografia oficial fins a la publicació del seu llibre, 8 anys més tard. Un llarg, però necessari període d'assimilació i presa de consciència, que el van portar a implicar-se en la recerca històrica, tot i que aquesta no era la seva professió. No recordo exactament quan vaig trobar, per internet, el primer mapa amb senyeres i escuts catalans al continent americà, potser cap allà l'any 2000. Però sí que recordo perfectament el que vam riure i comentar, al matí següent, prenent un cafè amb un amic d'Andorra. - "Mira què he trobat per la xarxa: un "catalanufu" ha falsificat aquest mapa posant-hi banderes catalanes al continent americà". - "És que els catalans som el que no hi ha", em contestava i rematava: -"hi ha gent que no té sentit del ridícul". En aquell moment, cap dels dos érem capaços de sospitar el que significava en realitat aquell mapa antic. Penso que van ser uns dos anys més tard quan aquest mateix company andorrà em feu saber que s'havia assabentat que existia un llibre escrit per un tal Bilbeny que deia que en Colom era català i que l'empresa del descobriment d'Amèrica fou una empresa duta a terme per catalans i no pas per castellans. Aquest llibre s'havia de llegir. Al poc ja el tenia comprat i llegit. Sorpresa: em deixa perplex, no sols pel que hi deia si no pel que hi veia, ja que en aquell llibre hi havia un mapa del cartògraf portuguès Domingo Texeira, que, tot i que amb poca resolució, era ple de senyals catalans arreu del continent americà. No m'ho podia creure. Fou llavors quan vaig decidir indagar pel meu compte, buscant imatges per la xarxa que confirmessin el que ja havia començat a veure i llegir. Tot i que de mica en mica la quantitat d'imatges recopilades no parava de créixer, vaig trigar aproximadament uns dos anys a creure'm -a autoconvence'm, a assimilar- tot allò que tenia davant els meus propis ulls. El xoc cultural i de nou coneixement fou impactant. Perquè us en feu una idea, no comentava a ningú el que anava trobant per por a fer el ridícul o per temor a ser tractat d'il·luminat o de quelcom semblant. A la fi, la pròpia investigació recolzada amb les recerques d'altres investigadors, que des d'altres àmbits buscaven i trobaven les mateixes respostes, m'ajudaren a formar-me definitivament sota un nou criteri historiogràfic. Ara, amb perspectiva, 8 anys més tard, m'adono que aquell procés de transformació mental fou el correcte, i que cada persona necessita i té el seu propi ritme per assimilar i creure nous conceptes i, en definitiva, per confiar en aquestes noves veritats. Però ara tinc un sentiment d'indignació. Jo no sóc historiador. De fet, em dedico professionalment al sector informàtic des de fa 22 anys. I em pregunto: quina és la feina dels historiadors? A què es dediquen? Què investiguen? Què els ensenyen? Què ensenyen? Evolucionen els seus coneixements des que es llicencien fins que es jubilen? Estan predisposats al canvi? S'han preguntat alguna vegada per la veracitat del coneixement que atresoren? Estan al servei de quelcom o d'algú que no sigui la pròpia recerca de la "veritat històrica"? Allò que la ciència mèdica donava com a cert fa 20 anys, ara pot haver canviat radicalment i ningú per això dirà que els metges de llavors eren dolents o ineptes. El saber i les ciències evolucionen a mesura que s'investiga, es prova i es corrobora tot allò que s'investiga. Això succeeix en totes les ciències: la física, la química, les matemàtiques, etc. Malauradament, a la "Ciència de la històrica" això no succeeix o succeeix molt rarament. Per què? La meva resposta és que la història està al servei de la política, aquí i a la "Xina Popular", que diria en Carod. La història és l'instrument que utilitzen els estats per tenir controlats els seus administrats, perquè aquests estiguin orgullosos de pertànyer a la nació que pertanyen, tot i que en la majoria de casos els administradors passin olímpicament dels seus administrats. Tot és política. Però la història de Catalunya i la dels catalans no té estat que la defensi. Jo també tinc una ideologia concreta i certament podríeu dir-me que investigo i escric per finalment canviar la vostra consciència política. Potser sí, però el que segur que de forma objectiva estic fent, jo i d'altres investigadors, és presentar-vos noves dades que us permetran amb major llibertat de coneixements extreure'n les vostres pròpies conclusions històriques, la vostra pròpia aproximació a aquestes noves veritats. Desitjo que la vostra transformació mental sigui, com a mínim, un viatge tan apassionant com el que ha estat per a mi. Enric Guillot