LES MENTIDES DEL MINISTERIO DE CULTURA ESPANYOL.

Les mentides d' això que en diuen Ministerio de "Cultura" continuen, ara amb els "famosos" papers de Salamanca.
Encara en queden més de la meitat per retornar, però ja s' han inventat una altra excusa per no tornar-los.

La Generalitat portarà el ministeri als tribunals per blocar el retorn dels papers de Salamanca

La Comissió de la Dignitat convoca una protesta per al 5 de juliol a Montjuïc

El ministeri de Cultura espanyol es nega a tornar els documents espoliats a catalans que continuen a l'Arxiu de Salamanca perquè diu que no tenen cap propietari clar. La Generalitat de Catalunya, però, ja ha anunciat que anirà als tribunals contra la decisió del ministeri, i laComissió de la Dignitat prepara una manifestació exigint el retorn de tots els 'papers' per al 5 de juliol. 

El Patronat del Centre Documental de la Memòria Històrica ha aprovat un enviament amb què dóna per acabat el retorn de documents. Tanmateix, a Salamanca encara hi queden més de la meitat. 

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha qualificat l'actitud del govern espanyol de deslleial i inadmsisible i ha advertit que es tractava d'un incompliment absolut de la llei. Per això ha anunciat que el govern català presentarà un recurs contenciós-administratiu contra l'ordre de donar per acabada la tramesa. 

Per la seva banda, la Comissió de la Dignitat ha convocat una protesta per al 5 de juliol al migdia a Montjuïc. 

DE LA DICTADURA A LA MONARQUIA (RETROSPECTIVA HISTÒRICA).

El rei Joan Carles va trepitjar Espanya per primera vegada un 9NEl 9 de novembre de 1948 tenia deu anys i tornava de Portugal, on vivia amb els seus pares exiliats, per a ser educat sota tutela del dictador i preparar-se per a trair el seu pare

Gemma Aguilera , Barcleona | Actualitzat el 07/06/2014 a les 23:59h (Nació Digital).

El 9 de novembre de 1948, Joan Carles de Borbó trepitjava per primera vegadaEspanya, provinent d'Estoril, on residia amb els seus pares exiliats. A l'estació de ferrocarril de Fuenlabrada l'esperaven el comte de Fontanar i José María de Oriol y Urquijo. El jove, que tenia deu anys, arribava a Espanya per a estudiar batxillerat sota la tutela de Franco, tal i com havien acordat pocs mesos abans el dictador i el seu pare, Joan de Borbó, comte de Barcelona i fill d'Alfons XIII. Franco havia ensarronat el comte de Barcelona assegurant-li que si el príncep no vivia a Espanya i s'integrava en aquella societat i les estructures del règim, quedaria estigmatitzat. Va pensar, erròniament, que era el preu que havia de pagar perquè Franco restaurés la monarquia i ell pogués posar-s'hi al capdavant com a legítim hereu d'Alfons XIII. Però el dictador preferia un rei a mida. 

Aquell 9N es legitimava el vincle entre la monarquia i la dictadura: Joan Carles passava a formar part del paisatge de l'Espanya franquista i s'inseria plenament en el sistema propagandístic del règim. La traïció estava servida, i els borbons exiliats començaven a comprendre que la monarquia no es restauraria, sinó que, en tot cas, s'instauraria per donar continuïtat a la dictadura. Alfons XIII havia enviat a Franco un milió de pessetes perquè encetés la sublevació confiat que després del a Guerra Civil tornaria la monarquia. 

L'estiu de 1949, la mala relació entre el dictador i el pare del jove va fer que Joan Carles tornés a Portugal, però l'exili acadèmic només va durar un any i el 1950 tornava a Espanya per finalitzar els seus estudis i començar la instrucció militar. Perfectament integrat en l'engranatge de la dictadura, va arribar el dia en què Joan Carles va trair el seu pare, legítim successor de la dinastia, acceptant el seu nomenament com a hereu del règim franquista. Era el 22 de juliol de 1969 quan Franco proposava al es Corts deixar lligat el futur de la dictadura a mans del príncep, i ell acceptava “amb honor" "la legitimitat política emanada del 18 de juliol de 1936”. En el seu discurs va assegurar que, conscient dels sacrificis que podria comportar, “el meu pols no tremolarà en defensa dels principis i lleis que acabo de jurar”.  

El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, Joan Carles I era proclamat rei d'Espanya com a legítim hereu de la dinastia borbònica, i tres anys després quedava segellat a la Constitució amb el vist-i-plau dels partits polítics que van emparar la transició. El pare traït no va renunciar oficialment als seus drets dinàstics en favor del seu fill Joan Carles fins el 24 de maig de 1977. 

FINALMENT REGNARÀ FELIP V A CATALUNYA?

Sembla que els governants espanyols volen que finalment governi Felip V (ara sí). Històricament així seria, ja que, diguin el que diguin, la història és la història i Espanya no és "la nación más antigua de Europa" com diuen alguns iluminats espanyols.
Abans d' Espanya ja existia Catalunya, i hi havia reis castellans que mai van ser reis catalans, senzillament perquè no erem el mateix país (i ara tampoc).

 

Regnarà Felip V d'Aragó

L'ordinal de Castella no coincideix amb el d'Aragó en el cas del futur rei d'Espanya (Nació Digital).

Felip V de Castella i IV d'Aragó, tal i com el recorden a Xàtiva. Foto: ND.

Felip el Bell (Felipe el Hermoso) va regnar sobre Castella i Lleó (1504/1506) a partir del seu matrimoni amb Joana de Castella, dita la Boja, i va exercir en poder efectiu en constant competència amb el seu sogre, Ferran II d'Aragó. Va ser un regnat breu per culpa d'una mort sobtada, però suficient per inaugurar l'ordinalitat del seu nom enntre els reis de Castella, primer, i Espanya, posteriorment.

Òbviament, com que Felip I, el Bell, no va regnar mai sobre Catalunya, aquests reis tenen una numeració diferent al Principat. Així el primer Borbó, Felip V de Castella i Espanya, era Felip IV en l'ordinalitat catalana. I, en conseqüència, el futur Felip VI d'Espanya és, a Catalunya i els antics territoris de la Corona d'Aragó, Felip V. També hi ha diferències entre la identificació dels reis catalans i els aragonesos, com en el cas de Pere el Cerimoniós, que és III Comte de Barcelona i IV rei d'Aragó Una altra cosa és la legitimitat que se li vulgui atorgar a la dinastia, i més encara a la Catalunya actual.