Bon article sobre les bruixes, els processos judicials, els caçadors de bruixes i sobretot qui eren les bruixes a l' època de la història moderna i els segles XVII- XVIII-XIX. Extret de la publicació El Nacional.
Terrassa, 27 d’octubre de 1619. Fa 400 anys. Un tribunal
civil format pel batlle i els jurats de la vila ordenava executar
cinc dones que, el 23 de maig anterior, havien estat condemnades pel
delicte de bruixeria. Margarida Tafanera, Joana de
Toy, Micaela Casanovas, Eulàlia
Totxa, i Guillermina Font moririen
forcades en la freda matinada d’aquell dia d’octubre, en un cadafal situat
al paratge de la Pedra Blanca, prop del pont d’Eimeringues, a l’actual barri
del Roc Blanc. L’assenyalament, persecució, detenció, acusació, interrogatori,
tortura i execució pública de les cinc bruixes de Terrassa no era un cas
aïllat. Des que el 1421 (dos segles abans) s’havia tipificat la bruixeria
com a delicte, a Catalunya serien públicament executades
un mínim de mil dones.
Què eren
les bruixes?
Les bruixes catalanes, com les de la
resta d’Europa, eren dones posseïdores d’una cultura ancestral que clavava les
seves arrels al Neolític (cap al 3.000 aC) i que, després de la
romanització i la cristianització de la societat (durant el primer mil·lenni de
la nostra era) haurien quedat submergides en un submón semiclandestí. En el cas
concret de les bruixes catalanes, bona part de l’origen de la seva cultura (és
a dir, del seu corpus de coneixements) es clavava en el món protobasc; però,
també, nord-ibèric; les primeres civilitzacions que —molt abans de la
romanització i de la cristianització— havien poblat l’actual territori de
Catalunya. Aquella cultura tenia una intensa
relació amb l’univers i amb la natura i un curiós
diàleg amb el món dels difunts.
Com es
transmetia la cultura de les bruixes?
Les cultures d’arrel neolítica tenien
un fort component matriarcal. I aquesta tradició va ser el
nervi de la bruixeria medieval i moderna. Els coneixements es transmetien
—quasi exclusivament— de mares a filles o d’àvies a netes; i això explica
per què els processos contra la bruixeria van ser instruïts, molt
majoritàriament, contra dones. No obstant això, aquests processos revelen
l’existència d’unes jerarquies en el món de la bruixeria: bruixes
sàvies i simples fetilleres i, reveladorament, la d’un petit grup de
bruixes de casa rica que estarien més relacionades amb la dissidència política,
social i cultural que amb la pràctica de la màgia. Van ser perseguides en
tots els casos, però els processos revelen que les execucions van afectar,
especialment, el col·lectiu més humil de la bruixeria.
Què eren
les bruixes de Terrassa?
Efectivament, les bruixes de Terrassa
—com les de qualsevol altra macroexecució— eren dones
expulsades del sistema. A inicis de la centúria del
1600, Catalunya vivia una etapa de creixement demogràfic i econòmic sense
precedents; i aquella societat havia fabricat una ideologia
que imposava a la dona el rol exclusiu de màquina reproductora: creació
de força motriu, de braços per treballar. En aquell context, una dona
sola (òrfena, soltera, i pobra; o vídua i pobra) ho tenia pràcticament
impossible per prosperar. La pressió social —dirigida pel rector
parroquial— les obligava a casar-se. Però una minoria (per alguna
discapacitat física o per l’edat avançada) quedaven excloses i condemnades a
sobreviure en la misèria més absoluta: el mite de la bruixa lletja, bruta i
vella.
A
què es dedicaven les bruixes de Terrassa?
Les bruixes de Terrassa eren dones
pobres, soles, marginades i simples fetilleres: dones que tenien un mínim
coneixement de les propietats de certes plantes medicinals i de l’aplicació de
certs ungüents curatius. També, per pura necessitat, s’autoatribuïen certs
coneixements de màgia que, tard o d’hora, els reportarien més conflictes
que beneficis. Res més. El seu pobre cartell i, sobretot, la seva escassa
credibilitat feia poc o gens rendibles aquelles activitats i, en moltes
ocasions, quan la fam les collava de debò, s’abocaven a la prostitució: organitzaven
unes imaginatives orgies al bosc que alimentaven el mite dels akelarres (en
aquest cas, falsos akelarres) i un creixent sentiment d’odi entre els seus
veïns i, sobretot, entre les seves veïnes.
A
què es dedicaven les bruixes de debò?
En canvi, les bruixes de debò, eren
dones que posseïen un extraordinari corpus de
coneixements relacionats tant amb les teràpies
curatives, com amb el que, en el discurs de l’època, s’anomenava
màgia. Tenien un gran coneixement de les propietats curatives no tan sols de
les plantes, sinó també de les aigües i dels minerals. I tenien un gran
coneixement de qüestions que, durant els últims segles, la ciència mèdica ha
desenvolupat a través de les disciplines de la ginecologia,
la obstetrícia, la pediatria i la psicologia. Eren
pous de saviesa; apreciades, temudes i odiades a parts iguals tant pel
poder del seu coneixement com per la seva condició de gènere. A títol
d’exemple, sabem que assistien parts complicats: si la cosa anava bé, perfecte;
però si no, les hi ho feien pagar molt car.
Quan
comencen les caceres de bruixes?
La llegenda popular associa l’Edat
Mitjana i les caceres de bruixes com un escenari i un element indestriables.
Però res més lluny de la realitat. Les grans caceres de bruixes
s’inicien quan l’Edat Mitjana ja toca a difunts. El 1421, les
Ordinacions de la Vall d’Àneu tipifiquen, per primer cop a Europa, la bruixeria
com un delicte. I el 1466, el rei Enric IV de Castella autoritza els batlles de
Guipúscoa a perseguir, condemnar i executar les bruixes. Aquests detalls són
molt importants perquè revelen que les caceres de bruixes s’inicien a les
portes de l’Edat Moderna; i, a la península Ibèrica, arrenquen dècades abans de la
implantació de la Inquisició hispànica (1478). Sorprenentment,
és el poder civil i no l’eclesiàstic l’iniciador d’aquesta macabra pràctica.
Qui
ordenava les caceres de bruixes?
A Catalunya —a diferència de
Castella— la Inquisició no va tenir mai massa poder. Mai va aconseguir
guanyar les competències policials que exercien els consells municipals. Però
no calia. Un cop d’ull a la història dels processos revela que, a Catalunya, el poder
civil va instruir —o va impulsar— el 90% de les causes. I un altre
cop d’ull revela que les grans caceres i execucions de bruixes no
dibuixen una línia regular, sinó que es concentren en etapes que,
sorprenentment, coincideixen amb episodis de crisis econòmiques
o sanitàries. Les execucions de Terrassa (1619) es produirien en el context
d’una crisi econòmica puntual i de fortes protestes socials locals. La matança
de Terrassa va ser presentada com una demostració
de força de les oligarquies de la vila.
Què eren
els caçadors de bruixes?
El caçador de
bruixes, contractat sempre pel poder municipal, responia al
perfil d’un estafador sense escrúpols, amb una facilitat de discurs
i un poder de convenciment extraordinaris, que s’autoatribuïa la pretesa
virtut de desemmascarar les bruixes. En el cas de Terrassa (1619), una
vila d’uns 3.000 habitants, podríem imaginar que no els calia ningú per a
assenyalar a qui li havia tocat el paper de boc expiatori. Però, en canvi, la
documentació de l’època revela que el poder local va voler assegurar el tret, i
per evitar problemes amb la Inquisició, va contractar el caçador de
bruixes Joan Font, de Sallent. Font, tot i que sabia per
endavant a qui havia d’assenyalar, va reunir i col·locar de genolls
totes les dones del poble, a la plaça, i es va lliurar a un cerimonial
esperpèntic.
Joan Malet,
el primer caçador de bruixes
El cas de Terrassa no era el primer.
Mig segle abans (1548), Joan Malet, de Flix, un
ebenista pobre, discapacitat físic, i d’origen morisc; havia fet el
mateix a Reus, a Alcover i a Montblanc. Naturalment,
per encàrrec de les autoritats municipals. Malet seria el primer —i el més
avariciós— caçador de bruixes. Cobrava a tant per cap, i va
convertir aquelles caceres en una tragèdia. Dotzenes de dones que no tenien cap
relació amb la bruixeria, van ser detingudes i torturades a les masmorres de la
Inquisició, a Barcelona; i, per falta de proves, finalment, alliberades. L’odi
que va generar la seva figura el va obligar a escapar. Detingut a València i
deportat a Barcelona, seria acusat, condemnat i executat, paradoxalment,
per engany a les autoritats municipals.
