ESPANYA NO FA CAS DE LA NOVA LLEI DE COMERÇ D´ARMES.

GREEN PEACE INFORMA DE QUE "España no cumple con la nueva ley de comercio de armas".
Evidentment no és l´unic cas, però és greu que moltes d´aquestes armes vagin a països que ocupen militarment altres països, com el Marroc o Israel, per posar només dos exemples propers.
L´informe diu textualment:
El Gobierno autorizó durante el primer semestre de 2008 la venta de material de defensa a Israel, Colombia, China, Israel, Marruecos y Pakistán, entre otros destinos preocupantes23 febrero 2009Imprimir Enviar Acción de Greenpeace, Intermón Oxfam y Amnistía Internacional en la puerta del Congreso en Madrid donde se ha presentado el informe "Comercio de armas en España: Una ley con agujeros".
Ampliar imagenEspaña — Amnistía Internacional, Intermón Oxfam, Greenpeace y Fundació per la Pau denuncian que España continúa exportando armas a destinos preocupantes, después de analizar las estadísticas oficiales sobre el comercio exterior de material de defensa y de doble uso del primer semestre de 2008. Estas cifras son las primeras que se publican tras la entrada en vigor en 2008 de la nueva ley sobre venta de armamento.

Las organizaciones piden a la Secretaria de Estado de Comercio que en su comparecencia de mañana ante el Congreso aclare por qué España sigue vendiendo material de defensa a países en los que no hay garantías de que no será utilizado para violaciones de derechos humanos o represión interna.

En su artículo 8, la ley española establece que no se autorizarán exportaciones de armas cuando existan indicios racionales de que éstas pueden emplearse en acciones que perturben la paz, la seguridad y los derechos humanos. “Es alarmante que a pesar de lo que marca la ley, España exporte armas a Colombia, Israel, Marruecos y Pakistán, entre otros lugares. En definitiva, a países en los que hay riesgo de que las armas contribuyan a violaciones de los derechos humanos y del derecho internacional humanitario", señala Mónica Costa, portavoz de Amnistía Internacional.

Las organizaciones insisten en que el Gobierno debe ofrecer información detallada sobre los criterios utilizados para autorizar exportaciones a países en los que hay conflictos armados o situaciones de violencia extrema. Además, debe aclarar qué informes de instituciones internacionales u ONG sobre la situación de derechos humanos en estos países ha utilizado para de valorar la situación. El Congreso de los Diputados debe exigir al Gobierno información exhaustiva a este respecto.

La nueva legislación permite conocer la naturaleza pública o privada de los usuarios finales de las armas españolas y la información sobre el número de denegaciones efectuadas. Sin embargo, siguen sin conocerse las causas precisas que han motivado dichas denegaciones.

Los últimos datos oficiales tampoco reflejan las características exactas del material exportado y el uso final de los productos. “Esta falta de transparencia en el tipo exacto de armamento transferido dificulta el seguimiento y el control parlamentario de las exportaciones de armas a lugares donde no hay garantías de que fomentarán conflictos armados, violaciones de derechos humanos o tendrán un impacto negativo en el desarrollo sostenible de los pueblos”, afirma Francisco Yermo portavoz de Intermón Oxfam.

Armas de caza y tiro deportivo
Un paso positivo con referencia a años anteriores es el control al que ahora son sometidas las armas de caza y tiro deportivo y sus municiones, una reivindicación histórica de las ONG recogida en la mencionada ley y que por primera vez queda reflejada en las estadísticas oficiales. Según las estadísticas, en los primeros seis meses de 2008 se realizaron operaciones por valor de 11,5 millones de euros. La partida más importante fue a Ghana (casi 1, 3 millones de euros).


Aunque sin duda el control de este tipo de material es un avance importante, “El Gobierno debe explicar qué medidas ha tomado para garantizar que estas armas no acaban en manos equivocadas y reforzar su control cuando sea necesario. Ghana es un país ubicado en una zona de gran inestabilidad, con varios países a su alrededor en situación de conflicto o posconflicto”, asegura Eugeni Barquero, portavoz de la Fundació per la Pau..

Es importante que el Congreso no apoye medidas para “relajar” el control de este tipo de armas. Esta petición es aún más pertinente después de que el pasado verano, la Secretaria de Estado de Comercio admitiera en el Congreso de los Diputados que el destino final de estas armas no era necesariamente Ghana y apuntó a Nigeria, un país con graves conflictos sociales y armados.

Ventas de material de defensa a Israel por valor de 1,5 millones de euros...
España vendió durante el primer semestre de 2008 material de defensa a Israel por valor de 1,5 millones de euros. El 95% de este material se destinó a las fuerzas armadas israelíes. Según las estadísticas oficiales, se trata de armas con cañón de ánima lisa y un calibre inferior a 20 milímetros. Entre ellas, revólveres, fusiles y ametralladoras. También se exportaron a Israel o equipos de formación de imagen y de contramedida; y se autorizaron nuevas ventas por valor de 157.000 euros.

El Gobierno ha tratado de dar explicaciones sobre el uso final de estas ventas. Aunque el hecho de que se de más información es un avance, estos datos deberían estar reflejados en las estadísticas oficiales del Gobierno para eliminar dudas y arrojar claridad sobre qué productos, su uso final y con qué garantías se ha vendido a Israel. “En cualquier caso, dada la inestable situación en Gaza y con serias denuncias que apuntan a crímenes de guerra por lo ocurrido antes del alto al fuego, lo último que hace falta en la zona son más armas. No se pueden autorizar exportaciones que contribuyan directa o indirectamente exacerbar el conflicto en la zona y a cometer violaciones de los Derechos Humanos y del Derecho Internacional Humanitario.”, dice Costa.

... Y de 110 millones de euros a Colombia
España autorizó transferencias de armas a Colombia por valor de 110 millones de euros. El tipo de material exportado es el perteneciente a la categoría 10, aeronaves. “Colombia lleva sumido desde hace más de cuatro décadas en un conflicto armado en el que todas las partes cometen graves violaciones de los Derechos Humanos y del Derecho Internacional Humanitario. Por ello, se deben detener todas las exportaciones de material de defensa a las Fuerzas Armadas colombianas hasta que se hayan aplicado plenamente las recomendaciones formuladas por la Oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas pata los Derechos humanos”, concluye Mabel González de Greenpeace.

RAONS PER ANAR A BRUSSEL.LES.

Per què aniré a Brussel·les
Toni Strubell i Trueta / Membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat (Article publicat a l´AVUI).

No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.

¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?

EL CERT ÉS QUE CAP DEMÒCRATA EUROPEU mitjà no acceptaria per a si una situació equivalent a la nostra. ¿Com podria acceptar que la determinació del seu marc legislatiu i polític, un cop votat al seu Parlament, depengués d'un Tribunal Constitucional hostil? ¿O que, si us plau per força, hagués de formar part d'un Estat, de tutela militar, on el seu fet cultural i lingüístic fos diàriament atacat, incomprès i arraconat, com ha denunciat darrerament Matthew Tree al LSE de Londres? ¿Com acceptaria un Estat que dóna total impunitat -inclús moral- als perpetradors de crims contra la humanitat, com ho fa Espanya amb els franquistes, tal com denuncia la Comissió de Drets Humans de l'ONU? És senzillament impensable. Doncs tampoc els catalans no ho hem d'acceptar.
DARRERAMENT, MOLTS CATALANS HEM pogut confirmar -angoixats- com el teixit social i institucional espanyol es troba molt còmode vivint a l'ombra de l'herència franquista. Així s'hi admet que no se n'anul·lin les sentències i que no es rehabilitin plenament les víctimes, ni es mostri cap interès institucional per conèixer i divulgar l'horror que va significar la dictadura, al contrari del que es fa per llei a Alemanya, Argentina i Sud-àfrica. Per exigència democràtica i per dignitat, no podem tolerar que la classe política espanyola, amb el seu monarca al davant, legitimi, de facto, no pocs fets consumats del franquisme.

DAVANT D'AIXÒ, ÉS EVIDENT QUE L'ADOPCIÓ d'un procés d'internacionalització del cas català és un pas intel·ligent per part d'un poble encara mancat d'una prestació tan imprescindible per a la supervivència col·lectiva com ho és tenir un Estat propi. No és per independentisme ni radicalisme que hi acudirem, sinó per pur instint de supervivència. I, a més, no passa dia sense que ens ho diguin: sense Estat, no sou ben ningú. Així ho han entès, també, gloenlandesos, kosovars i montenegrins. Els catalans ens veiem en la solemne necessitat d'acudir massivament a Brussel·les per escenificar una gran anomalia encara existent al si d'Europa: la nostra manca d'igualtat. No hi anem a dir que som superiors a ningú. Però tampoc volem que es perpetuï la nostra manca d'igualtat.
ANAR A BRUSSEL·LES NO SUPOSA LA FI DE cap camí. Serà un primer pas en la necessària internacionalització del cas català. Als qui diran que l'acte "crearà més frustració", cal respondre'ls tot demanant ¿què pot resultar més frustrant que assistir de braços caiguts al desmantellament d'un projecte nacional amb mil anys d'història? Si el 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre de 2007 vam ser capaços de col·lapsar el centre de Barcelona amb centenars de milers de manifestants pel dret a decidir, ara de nou estem cridats a posar nous arguments que convencin els nostres polítics que cal un decidit canvi de rumb. No per raons d'èpica. Sinó de lògica.

LECTURES ANTINUCLEARS.

GREENPEACE I TANQUEM LES NUCLEARS -100% RENOVABLES

CONVOQUEN 12 HORES DE LECTURES PÚBLIQUES ANTINUCLEARS

Persones de tots els àmbits de la ciutadania, intel·lectuals, artistes i activistes se suman a una crida per recordar al Govern Central el seu compromís d'abandonar l'energia nuclear.

Dia: dimarts, 24 de febrer de 2009Hora: de 9 del matí a 9 del vespre(hora recomenada per mitjans de comunicació: 11:00-13:00 i 16:00-17:00)Lloc: Plaça de Sant Jaume, Barcelona

Durant 12 hores seguides, llegint textos d'investigadors, científics i filòsofs, les persones participants posaran de manifest les raons científiques, ètiques i econòmiques per les quals l?energia nuclear representa una greu amenaça per a la societat i el medi ambient.

Entre altres, la lectura comptarà amb la participació durant el matí d'Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau; els actors Pep Planas i Dafnis Balduz; Montserrat Torrent, directora de l'OCUC; Albert Recio, vicepresident de la FAVB; o Daniel Pi, diputat al Parlament per ICV-EUiA. Durant la tarda hi haurà, entre altres, l'escriptor i periodista Matthew Tree i l'actriu Carme Sansa.

D'aquesta manera recordaran al govern central el seu compromís de procedir a un tancament de les centrals nuclears i substituir-les per altres fonts energètiques "netes, segures i menys costoses". L'acte també serà una crida al govern tripartit de la Generalitat per a que faci seu el compromís del govern central. Aquesta iniciativa forma part de la campanya http://correo3.terra.es/cp/ps/Mail/ExternalURLProxy?d=terra.es&t=11381&s=1235068274932&u=llampfort&url=http://www.yosoyantinuclear.org&urlHash=-9.686105665192752E-17.

LES VAGUES I EL JOSEP CUNÍ.

Que al Josep Cuní no li agraden les vagues no és cap secret. A ell no li cal fer cap vaga, viu com un rei.

Però ens ha sorprès una carta d´una mestra sobre el tracte molt parcial del Josep Cuní (la influència dels mega-presentadors sobre l´opinió pública és impresionant).

I també ens ha agradat que la carta faci referència a l´opinió (cada vegada més extesa) de què l´educació son les hores que passen els nens/nenes aparcats en un edifici, com més hores millor.

"...el que veig en el treball d'en Josep Cuní als "Matins de TV3", concretament en relació amb l'educació i els professionals del sistema educatiu català. Ja el dia de la vaga del curs passat va carregar violentament contra nosaltres, tot titllant-nos d'irresponsables, interessats i contraris al bé públic. He de confessar que em va sorprendre molt el seu discurs. Fins llavors, jo mantenia envers aquesta persona una certa distància respectuosa, tot i que el seu to autoritari i totpoderós em cridava l'atenció; el dia 14 de febrer, durant la vaga del professorat, en la qual va participar bastant més de la meitat dels treballadors públics, la meva visió del Sr. Cuní va canviar considerablement.

No acabo d'entendre quina mena d'interessos o de pressions poden moure'l a ser tan bel·ligerant contra els educadors. A part de mostar un desconeixement absolut de la realitat en què treballem i en què els alumnes estudien, en cap moment l'he vist amb voluntat de contrastar opinions i fets. Potser la seva connexió personal amb el Conseller Ernest Maragall (que ha aparegut diverses vegades convidat al programa) li entorpeix l'esperit crític. El cas és que es queda en una postura parcial i injusta, i considero que això és molt greu tractant-se d'un periodista de renom, perquè la seva influència sobre l'opinió pública és bastant gran.

L'últim episodi d'aquesta història, el que m'ha mogut a enviar aquestes línies, el vaig veure el dilluns 15 de setembre, dia en què començava el curs escolar per als alumnes (no així per als professors que, encara que la gent no ho vulgui saber, comencem el dia 1). Va dir coses com que a Catalunya els alumnes comencen el curs una setmana més tard que a la resta de l'Estat, o que els sindicats posen traves a la conciliació entre escola i món laboral.

Començaré per l'afirmació sobre la data d'inici de curs. No és cert que a Catalunya es comenci més tard, a la majoria de comunitats autònomes, per exemple la de Madrid, la data d'inici és la mateixa que aquí, fins i tot abans, donat que a Catalunya es pretén començar el 12 de setembre, mentre que a Madrid és directament el 15. Si alguns anys aquest inici de curs coincideix amb un pont per la Diada de Catalunya, com enguany, l'inici es pot retardar un parell de dies per raons evidents. A més a més, en aquest sentit, també estaria bé que digués que les comunitats que comencen una setmana abans l'activitat amb alumnes després tenen una setmana de descans més que nosaltres durant el curs. Com a exemple, que consulti el calendari dels centres del País Basc, on per Setmana Santa fan dues setmanes de festa, mentre aquí en fem una. Que s'informi millor i veurà que a tot l'Estat s'han de fer els mateixos dies lectius, i dir en un programa de gran audiència que "després de tres mesos de vacances, finalment els alumnes tornen a classe, una setmana després que a la resta de comunitats" és, si més no, poc rigorós, per no dir tendenciós, que sembla que sona massa fort.

Pel que fa a les suposades traves dels sindicats a la conciliació entre l'escola i el món laboral, em sembla una afirmació bastant surrealista. El cert és que els mitjans de comunicació condicionen l'opinió pública, i des de fa uns anys se'ns bombardeja sobre la necessitat d'ampliar la jornada escolar per adaptar-la millor a la jornada laboral dels pares. Se li dóna a l'escola una funció aparcadora, com si la nostra tasca consistís a tenir controlats els fills mentre els pares treballen, i no donar-los una formació en continguts i valors. És aquí on jo, com els sindicats, ens oposem a aquesta tendència ampliatòria d'horaris, però no perquè no calgui conciliar escola i feina (només faltaria) sinó perquè considerem que el plantejament de base és erroni. No cal ampliar res. Els nens passaven ja fins l'any passat prou hores al centre com per aprendre el que cal i el que són capaços en funció de la seva edat. La sisena hora de primària s'ha imposat des del Govern no per millorar l'aprenentatge dels alumnes sinó perquè la societat es quedi tranquil·la una hora més al dia sense haver-se de fer càrrec de l'educació dels nens. En realitat, el que cal és que els alumnes tinguin més temps per estar a casa, per compartir amb els pares i la família, que són els màxims responsables de la seva educació. I perquè això sigui possible, cal conciliar escola i feina a l'inrevés: hem de reduir la quantitat d'hores que els adults passen fora de casa per treballar, hem de racionalitzar els horaris laborals (quin país d'Europa té uns horaris comercials com els nostres, per exemple?) i aconseguir que els pares recuperin les regnes de l'educació dels seus fills. Aparcar els nens i adolescents més hores en centres educatius no és sinònim d'educar-los. El problema és que això que jo i els sindicats plantegem va contra la creença tan estesa que fa de la producció i el treball el centre de la vida, va contra la màxima neoliberal segons la qual cal produir i treballar cada cop més. Això que es diu des dels sindicats, i que jo comparteixo, significa qüestionar tot el món capitalista en què vivim, significa plantejar la necessitat d'una racionalització de la nostra vida com a individus, com a societat i com a espècie, significa començar a parlar del "decreixement" com a necessitat per a continuar sent una espècie amb futur en aquest planeta... però aquest tema seria motiu d'un llibre sencer, a part de resultar (encara) políticament incorrecte.

En definitiva, diria que els centres educatius i els professionals que hi treballem assumim tan bé com sabem i podem la part de responsabilitat que ens toca pel que fa als nens i adolescents, però tenim les nostres limitacions i els nostres drets, a part de les nostres opinions, que cal respectar i escoltar. Ja n'hi ha prou de donar-nos la culpa de tot, d'acusar-nos d'egoistes i antisocials. La majoria ens dediquem a aquesta feina per vocació, però si la societat, els pares i els polítics no ens recolzen ni ens entenen potser deixarem de tenir educadors tan dedicats com els que tenim. Tots plegats hauríem d'entendre que la problemàtica de l'educació no prové exclusivament d'un sistema educatiu o un altre. Es tracta d'un problema social global, i si com a societat no aconseguir funcionar millor tampoc serem capaços de millorar les perspectives educatives dels nostres descendents. "

LA CULTURA POPULAR AMB FOC NO POT DESAPARÉIXER.

Uns 450 grups impulsen un manifest perquè no desaparegui la cultura popular amb foc.

Diables i colles de bestiari estan preocupats perquè d'aquí a un any acaba la moratòria que els permet l'ús de material pirotècnic.

Al gener del 2010 acaba la moratòria de la directiva europea aprovada el 2007 que regula l'ús del material pirotècnic i que afecta de ple les entitats culturals populars que, com els diables i les colles de bestiari, utilitzen el foc, i, per tant, festes tradicionals catalanes com ara la Patum, Sant Joan i els correfocs. Uns 450 col·lectius de diables i colles de bestiari dels Països Catalans han impulsat un manifest per demanar al govern estatal i a la Generalitat que es faci una regulació específica que protegeixi la cultura popular amb foc. Les entitats, «molt preocupades» perquè «ja ha començat el compte enrere i no hi ha resultats», demanen el suport de la ciutadania. La Generalitat ha creat una comissió de treball i presentarà una proposta al Ministeri d'Indústria, que ho ha de regular.

La Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, l'Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià i la Federació de Diables i Bèsties de Foc de les Illes –que representen uns 450 col·lectius– acaben de fer públic un manifest unitari, però amb redaccions diferents adaptades a cada zona, per reclamar el suport d'altres grups culturals catalans, com ara castellers i esbarts dansaires, dels ajuntaments, dels grups parlamentaris i de la ciutadania per evitar que la directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu es traslladi sense canvis a la legislació estatal i es restringeixi l'ús del material pirotècnic sense distingir l'ús privat del públic.

Concretament, reclamen tant a la Generalitat com al govern estatal (malgrat que són conscients que és aquest últim qui ha de fer la transposició de la directiva) que «estableixin el caràcter singular dels elements festius de la cultura popular i tradicional catalanes mitjançant una regulació específica en l'ús dels materials pirotècnics».

El president de la federació de diables, Pep Enric, ho deixa molt clar: «Tothom està molt preocupat.» Creu que el col·lectiu paga ara «el buit legal» que ha denunciat durant molts anys i recorda que les tradicions populars i el foc estan molt arrelats a tots els Països Catalans, i, per tant, la directiva afecta, per exemple, els correfocs, les processons, els seguicis festius, la Patum, les falles, la mascletada infantil i Sant Joan. Sete Udina, president de l'agrupació del bestiari festiu, deixa molt clar que les entitats han treballat des del mateix moment de l'aprovació de la normativa per aconseguir canvis. Ara, fan un pas endavant amb el manifest i un acte reivindicatiu que convocaran al mes de febrer perquè «el temps s'acaba» i cal «aconseguir un suport ampli» ja que «és la cultura popular la que està en perill».

Els dos presidents reconeixen que el Departament de Cultura ha treballat per trobar una solució i oferir una proposta amb la creació d'un grup de treball mixt a través del Centre de Promoció de la Cultura Popular Tradicional. No han estat els únics. Per exemple, l'Ajuntament de València té previst aprovar avui una moció amb la qual vol recordar al Ministeri d'Indústria que han passat més de dos anys des de l'aprovació de la directiva, que, entre altres punts, prohibia als menors de dotze anys l'ús de material pirotècnic. De fet, la polèmica ha perseguit la directiva des de la seva aprovació perquè no es van tenir en compte totes les sensibilitats i es va concebre restrictivament.

ELS INFANTS I LA DISTÀNCIA«Els nens són la llavor de la cultura del foc de demà», afirma Udina. En la directiva europea, però, es restringeix l'accés dels nens als petards, de manera que es prohibiran per als menors de dotze anys. Fins als setze anys podran utilitzar pirotècnia de baixa perillositat (bengales, bombetes i fonts) i entre els setze i els divuit de perillositat mitjana (carretilles amb poca càrrega). Aquesta restricció afecta directament les colles de diables infantils i la participació dels adolescents en les colles de diables i de bestiari amb foc. Segons Enric, l'edat d'accés al material és un dels temes que es tracten en la comissió de treball amb la Generalitat. La federació també està amoïnada per un altre aspecte: les distàncies de seguretat.

Així, per exemple, la directiva marca que quan es tracta de material de categoria 3, que serien els petards que s'utilitzen als correfocs, per exemple, la distància ha de ser igual o superior als 15 metres. «Necessitarem carrers de 30 metres per fer un correfoc, i no es podrà fer la Patum tal com és ara», explica el president. Per Udina, les distàncies que marca la directiva fan inviables moltes de les festes que es fan actualment als Països Catalans i la relació entre el públic i els membres de les entitats.

Enric recorda que els col·lectius no entren a valorar si les restriccions proposades per la directiva per als ciutadans són les correctes, però tenen molt clar que com a entitats formen part de la cultura popular i tradicional catalana, i que és una tradició «amb més de 800 anys d'història». Després de l'aprovació del manifest, els col·lectius que l'han impulsat es reuniran aquest cap de setmana per concretar la data i el lloc de presentació. «Serà un acte reivindicatiu on llegirem el manifest i hi haurà diferents representacions de cultura popular».

PER UNA ESCOLA INCLUSIVA A CATALUNYA.

Unes 200 persones es manifesten a Barcelona per una educació inclusiva 01/02/2009.

BARCELONA, 1 de febrer (EUROPA PRESS).

Unes 200 persones, segons la Guàrdia Urbana, s'han manifestat avui a Barcelona per reclamar una educació que garanteixi "un únic sistema general d'educació" que integri en tots els centres ordinaris als alumnes amb discapacitats.

Les nou entitats assistents --associacions de professors, pares, psicopedagogs i directors de centres públics-- han demanat que es doti a tots els centres d'educació dels recursos específics necessaris perquè puguin garantir el principi d'inclusió de tots els alumnes, inclosos aquells que tenen necessitats educatives específiques.

També han reclamat que s'incentivi als centres d'educació especialitzada perquè passin a ser recursos de suport a l'escolarització dels alumnes amb discapacitat en els centres ordinaris.Els organitzadors han expressar el seu desig que l'educació inclusiva estigui implantada a totes les escoles en un termini de 10 anys, el que comporta "educar des de les capacitats i habilitats de l'alumne", valorant la discapacitat com "una característica més que s'ha de tenir en compte".

A més, han assenyalat que aquest model educatiu afavoreix la millora contínua de l'escola, així com la "creativitat i flexibilitat" dels professors, que han d'oferir diferents maneres d'aprendre.

SOBRE LA POLÈMICA DE L´HOMENATGE A CARLOS SENTÍS.

El lliurament de la medalla al mèrit del Treball a Carlos Sentís ha desfermat una tempesta al Col·legi de Periodistes, que va fer d'amfitrió de l'acte organitzat dilluns per iniciativa del ministre Celestino Corbacho. El Grup Barnils, com a col·lectiu de periodistes, ha redactat una carta que ha adreçat als col·legiats perquè la signin. El destinatari final serà el degà del col·legi, Josep Carles Rius, al qual reclamen que "es faci enrere de les paraules elogioses cap a Sentís" i que "la junta reconegui l'error que va cometre en acollir l'acte".

El text repassa la biografia franquista de Sentís. Destaca el fet que va entrar a Barcelona amb les tropes feixistes i vestit de militar el 26 de gener de 1939 –data de la qual es complien exactament 70 anys el dia de l'entrega de la medalla– i l'article ¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente, que va publicar a La Vanguardia el 17 de febrer del mateix any. En aquell text, Sentís qualificava de "mafiosos" els governs de la República i de la Generalitat republicana. Una vintena de col·legiats ja s'han adherit a la queixa.
Joan Vila, vocal del Grup Barnils i membre de la junta del col·legi –per la llista de l'oposició–, es va queixar en l'última reunió de pel fet que el degà, Josep Carles Rius, hagués decidit que el col·legi podia acollir l'acte i per haver participat activament en la cerimònia, amb un discurs "elogiós". "El col·legi representa tots els periodistes catalans i s'ha implicat en un homenatge a una persona que està clar que no va actuar com un català demòcrata, tot i que a partir de 1975 es va reciclar com van fer tants franquistes. Entrar en aquest joc en un moment en què s'està recuperant la memòria històrica requereix almenys una explicació", argumenta Vila.
Per Rius, la qüestió és tota una altra. El degà diu que "el Grup Barnils és molt lliure d'impulsar la carta que vulgui", però de la mateixa manera anuncia que no es farà enrere "de res". "Tot el que vaig dir van ser paraules mesurades i pensades i no les retiro", puntualitza. En el seu discurs, Rius va destacar que "el mèrit com a treballador del Carles Sentis és indiscutible". I pel que fa al paper del condecorat durant la dictadura –com a periodista de La Vanguardia–, el va definir com l'opció de "centrar la mirada en les democràcies occidentals, que era una forma d’apostar per la llibertat i, també, de mantenir viva la vocació universal de Catalunya".
"Sentís té tots els reconeixements que es donen en aquest país, inclosa la Creu de Sant Jordi, i va ser el primer degà del col·legi [com a president de l'antiga Associació de Premsa de Barcelona, hereva de la dictadura, va ser el degà de 1986 a 1991 perquè no es va presentar cap altra candidatura]. A més, a l'acte hi eren el ministre de Treball i el conseller de Cultura, hauria estat injustificable que jo, com a degà actual, no hi anés", sentencia.

L´ABC ES POSA AGRESSIU.

Editorial agressiu al diari 'ABC'L'afer Sentís ha provocat una polèmica creixent al llarg d'aquesta setmana, i la queixa del Grup Barnils ha provocat un atac de l'ABC. En la pàgina d'opinió del suplement de Catalunya, el rotatiu madrileny inclou un petit article editorial –no va firmat– en què assegura que "s'ha de ser molt mesquí per condemnar l'homenatge" a Sentís.El text considera el periodista condecorat "un exemple de professionalitat, sentit comú i bondat personal, una cosa inassolible per a aquells que, emparant-se en el bon nom de Ramon Barnils han decidit que Sentís no mereix cap homenatge per 'franquista'". "I ho diuen ells, als quals amb al catalanisme per bandera només els falta portar pistola", conclou l'ABC en referència al Grup Barnils.