CARTA A L´ALCALDE DE BARCELONA

Nota informativa.

Davant la prohibició per part de l’Ajuntament de Barcelona de la realització de les “12 hores de lectures antinuclears”, les organitzacions que formem la coordinadora Tanquem les Nuclears -100% Renovables (TLN – 100% EER) hem acordat lliurar l’escrit que us reproduïm tot seguit a l’Alcalde de Barcelona, en el text es reflexiona sobre les implicacions del fet. Des de TLN – 100%EER esperem una resposta per part de l’alcaldia de la ciutat davant un fet que considerem arbitrari, i que remet a les pràctiques pròpies d’una època històrica que semblava superada.

Barcelona, 16 de desembre del 2008.

A l’atenció de Jordi Hereu i Boher, Alcalde de Barcelona.

Amb absoluta incredulitat hem rebut la notificació dels serveis tècnics de la regidoria del districte de Ciutat Vella per la que ens comuniqueu la PROHIBICIÓ de realitzar les “12 hores de lectures antinuclears” a la Plaça de Sant Jaume, i que textualment diu:”DENEGAR a GREENPEACE ESPAÑA, llicència d’ús especial de la via pública sol·licitada el 03/12/2008, per exercir l’activitat de CAMPANYA JO SOC ANTINUCLEAR a PL SANT JAUME 1, per que no concorren les circumstàncies previstes per a la concessió d’aquest tipus de llicència de caràcter discrecional, com la utilitat pública de l’ocupació, compatibilitat amb els altres usos i activitats de la zona o adequació a l’estètic.” Barcelona, 12 de desembre de 2008.

Al marge del llenguatge burocràtic, abstracte, i totalment aliè al que hauria de ser una administració que fos entenedora per a la ciutadania, volem manifestar el següent:

Primer: L’acte “12 hores de lectures antinuclears” era un acte pacífic, cívic i simbòlic, de durada limitada, com el seu mateix nom indica, d’informació a la ciutadania dels impactes que l’energia nuclear està causant sobre la salut de les persones i els ecosistemes. El format de lectura pública de textos al carrer en relació a aquest tema correspon a un dels pocs àmbits en que les organitzacions no governamentals de la societat civil podem fer front a la aclaparadora campanya que el “lobby” nuclear porta desenvolupant en els darrers 8 anys per fer oblidar a la societat civil aquests impactes, i propagar la falsa idea de que l’energia nuclear és part de la solució al canvi climàtic i la crisi energètica.Aquesta campanya es desplega de manera aclaparadora en els mitjans de comunicació, a on els immensos recursos econòmics del “lobby” nuclear marquen les pautes de les informacions que es propaguen.

Per contra, els col·lectius que sintonitzem amb el sentir majoritari de la societat civil, que és el rebuig a l’energia nuclear, tan sols tenim una presència secundària, per no dir marginal, en aquests mitjans.El contacte directe amb la societat, al carrer, és un dels àmbits a on el “lobby” nuclear no ha pogut encara imposar els seus interessos. Per això, amb aquesta prohibició les forces que governen a l’ajuntament de Barcelona (PSC, ERC i ICV) es posicionen en clara sintonia amb els interessos del “lobby” nuclear. Més enllà del que puguin ser els seus posicionaments o discursos sobre la problemàtica ambiental, demostren amb els fets quina és la seva veritable postura.

Segon: del redactat que intenta justificar la prohibició destaca la frase que qüestiona “la utilitat pública de l’ocupació”. Qualsevol persona mínimament informada de la problemàtica dels impactes ambientals i socials de l’energia nuclear s’ha de sentir sorpresa de la ignorància que demostra el que es qüestioni la “utilitat pública” d’informar a la ciutadania del que una bona part de la comunitat científica considera un perill de primera magnitud.

Tercer: Igualment destaca la justificació de la prohibició en base a la “compatibilitat amb altres usos i activitats de la zona”, tractant-se la Plaça de Sant Jaume del principal centre polític de Catalunya, res menys incompatible que realitzar l’acte proposat en aquest marc. Com ho proven la gran quantitat d’activitats informatives o de protesta que es realitzen en aquest indret a llarg de l’any.

Quart: Resulta igualment ridícula l’excusa de la prohibició en base al que eufemísticament s’anomena “adequació a l’estètic” (?), que és de críptica interpretació, però que sembla al·ludir a la decoració nadalenca de la Plaça; ja que qualsevol altra possible interpretació seria tan grotesca que no caldria ni prendre-la en consideració.Al marge de que l’impacte de les centrals nuclears, i la propaganda dels seus defensors, no s’atura amb motiu de les festes nadalenques, posar l’excusa de la decoració de la Plaça per prohibir un acte informatiu que es realitza per temps limitat, i al marge de qualsevol criteri estètic, dona una idea del nivell de ridícul a on estan disposades a arribar determinades institucions i forces polítiques per protegir els interessos dels poders econòmics dominants.

Cinquè: Caldria retrocedir a la memòria de l’època final de la dictadura franquista per a trobar precedents de que la prohibició d’un acte pacífic i respectuós amb l’ordenament legal, es faci en base a criteris tan arbitraris i mancats de lògica. Amb aquesta prohibició la institució que presidiu, senyor Hereu, deixa en evidència el seu veritable tarannà, i la consideració que li mereix l’expressió de la societat civil, al temps que marca un abans i un desprès.

ENTREVISTA AL PRIMER MINISTRE ESCOCÈS.

Entrevista al primer ministre d'Escòcia, que referma l'opció d'un referèndum per a la independència al seu país el 2010. Entrevista apareguda a Vilaweb.

Senyor primer ministre, com encara la convocatòria del referèndum per la independència previst per al 2010?
Jo sóc optimista de mena: aquest referèndum és el que hem de fer. I penso que el moment en què el farem és important perquè serà després de les eleccions generals a Gran Bretanya i podríem tenir, o bé un govern conservador, o bé un parlament a Londres sense una majoria clara, molt ajustat. Una situació política com aquesta fa pensar a la gent sobre el futur d'Escòcia. Alhora espero que aleshores els núvols negres de la recessió econòmica hauran començat a escampar. I si no fos així encara seria un argument més per a enfortir la idea del dret d'Escòcia a manar sobre la seva economia, a respondre en circumstàncies difícils. Nosaltres necessitem més capacitat i, crec jo, un marc econòmic europeu, que no tenim ara, i que és la millor opció. Per tot això crec que el 2010 serà un bon any. És clar que els altres partits en el parlament poden unir-se i aturar el referèndum perquè nosaltres som, en definitiva, un govern en minoria. Però si fan això, el tema del referèndum esdevindrà un gran tema, segurament el tema dominant en la campanya electoral escocesa del 2011. Per tant, em sembla que el 2010 és un bon any per prendre decisions.

Vostè ha passat molts anys treballant per la independència del seu país i ara n'és el primer ministre. Com porta aquest canvi? Es pot governar sense deixar de banda l'aspiració de la independència o governar l'obliga a canviar mentalment?
No hi veig cap contradicció, jo. Les dues coses han de ser compatibles per a la gent que vol la independència d'Escòcia, que creu que Escòcia ha d'anar més enllà. Perquè és evident que una de les maneres d'aconseguir la independència és demostrant-li a la gent que tens la capacitat, l'habilitat de governar-te. Penso que demostrar aquesta capacitat, demostrar que podem tenir èxit com a una administració autònoma, que dirieu vosaltres, és una manera de crear confiança, la confiança que la gent necessita per avançar. Nosaltres a Escòcia podem demostrar que portem el servei de sanitat molt bé i això ens serveix per a dir que ens sembla que podem portar també l'economia millor. Així que una cosa creix amb l'altra.

A Europa hi ha diversos casos com l'escocès. Fins i tot a Brussel·les hi ha qui parla d'ampliació interior o del Grup dels Quatre, referint-se a Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya. Hi veu semblances entre aquestes realitats?
Jo no crec que haguem de portar Escòcia, Catalunya o Flandes, per exemple, a una situació en la qual pensem que el futur de Catalunya depèn d'Escòcia o que el d'Escòcia depèn de Catalunya o de Flandes, o d'enlloc. Jo penso que és molt millor que la gent miri les circumstàncies concretes del seu país i decideixi aleshores què és el millor que pot fer per la seva nació. Tot i això, és cert que la meva visita aquí o a qualsevol altre país significa i posa en evidència que tenim amistats i relacions amb partits arreu de la Unió Europea i que aprenem d'ells i hi dialoguem, i que mirem de treure coses positives de la col·laboració mútua, és clar que això passa, sens dubte. Però dit això, jo no vinc ara a Catalunya a veure com salvaré Escòcia des de Catalunya ni crec que Catalunya hagi d'anar a Escòcia o a Flandes o a enlloc. El futur de Catalunya és a Catalunya i en els sentiments, les eleccions i les actituds dels catalans. I així és que ha de ser.

No sé si vosté sap que cinc dies abans de la signatura del Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, només cinc abans del 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, que obriria la porta a la destrucció del Regne de València i l'ocupació de tot el país, tret de Menorca. El 1707 marca la fi del període històric lliure dels nostres dos països i tres-cents anys després ens trobem de nou treballant per una sobirania més ampla a Europa. Li diu això alguna cosa?
Els països han arribat a llocs distints com a productes de períodes particulars de la història. Jo penso que el que és més interessant de tot és saber què farem al futur. I saber què ha canviat en aquests tres-cents anys que fa que els països intentin guanyar autonomia, llibertat o capacitat de maniobra dins el marc europeu. Com a regla general, crec que, sigui quina sigui l'opció que prenguem en qualsevol lloc en el marc europeu tal i com el coneixem, una bona tria per als països petits és tenir la màxima llibertat dins aquest nou context europeu. Països diferents triaran vies diferents, que per això és que trien, però tenir aquesta flexibilitat dins la Unió Europea és una opció molt atractiva per als països petits, per a les nacions petites.

QUATRE BOIGS DE MATARÓ. (2ª part)

A Mataró el Sis d’Octubre els militants de NS una trentena, desfilen en formació fins davant de l’Ajuntament on el batlle Salvador Cruxent, llegeix el text del President de la Generalitat, proclamant l’Estat Català de la República Federal Espanyola, reben ordres de Barcelona d’anar al Cap i Casal, tenen problemes amb els camions que els han de transportar, marxen a peu cap a Barcelona, a l’altura de Vilassar senten el retruny de les canonades, quan són al Masnou els hi arriba la notícia que el Govern de la Generalitat ha capitulat, amaguen les armes i retornen a casa seva, J. Lairet, Joan Ballescà i Domènec Gironès són empresonats a la Model acusats d’haver proclamat l’Estat Català, Esteve Albert per tal de no ser detingut, opta per fer-se el fonedís, ingressa abans del temps que li toca a la seva lleva al servei militar a la Marina, a Cartagena a la Base Aeronaval de San Javier, s’hi estarà des del novembre del 1934 fins al desembre del 1936.

Domènec Gironès creia en el triomf mundial del feixisme, opinava que Catalunya hi havia de tenir un lloc en aquell nou ordre mundial, i que per tant calia organitzar un partit de tipus totalitari, que seguís el model alemany, la seva ulterior col·laboració amb la dictadura franquista on ocupà càrrecs rellevants, confirmarà aquesta deriva feixistitzant.

Miquel Badia retorna del seu exili parisenc, explica als militants d’Estat Català la seva actuació el dia Sis d’Octubre, se li reconeix que actuà de forma coratjosa i d’acord amb la comesa que se li havia encomanat, fent honor al seu compromís.
El 28 d’abril de 1936 a la cruïlla del carrer Consell de Cent amb Diputació, un escamot de la FAI integrat al Sindicat del Transport assassina els germans Badia, de fet només volien matar en Miquel però en Josep el volgué emparar i també fou assassinat. A l’endemà els quatre boigs assistiren a l’enterrament dels germans Badia.

La revolta dels militars és vençuda, es dissol l’exèrcit, s’inicia un doble procés de revolució social i de guerra. A Mataró com a d’altres pobles i ciutats es crea el Comitè de Salut Pública amb representació de totes les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres. El President del Comitè era Salvador Cruxent i Rovira (ERC) i el sotspresident Joan Peiró i Belis (CNT), la representació més nombrosa corresponia als anarcosindicalistes seguits dels militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Columnes de milicians d’organitzacions polítiques i sindicals, uns 30.000 van a defensar el front d’Aragó per tal d’aturar l’exèrcit feixista.

E.Albert forma part del Comitè Antifeixista de Dosrius, els membres del Comitè creuen que s’han de respectar les vides dels pobletans i evitar la intromissió d’elements forans, que vinguin a cercar feixistes amagats.

Al diari Llibertat, portaveu del Comitè Local de Salut Pública, apareix una crida de Joan Lairet als afiliats i simpatitzants d’Estat Català per a integrar-se a una Columna d’Estat Català, que sota el comandament del Capità Alberto Bayo aniria a alliberar Mallorca. La primera expedició salpà a bord del destructor Miranda el 5 d’agost de 1936 amb 1300 milicians la majoria d’Estat Català. Aquesta operació militar dissenyada pel Govern Català, fou boicotejada pel Govern de la República, que dificultà el subministrament de queviures i armament als expedicionaris i després sense informar la Generalitat, el dia 3 de setembre retirà els vaixells que donaven suport a la força de desembarcament, obligant-la a desistir de la conquesta.

Els quatre boigs opinen: Acabeu amb els incontrolats i la República Catalana serà ben acollida i ajudada pel món sencer! Vull dir els Estats Units, Anglaterra i França, que els interessa prou un enclavament de democràcia autèntica a l’Occident de la Mediterrània, per a fer el contrapès a Itàlia.

Des de l’inici de la revolució en els rengles d’Estat Català i de Nosaltres Sols, apareixen veus que critiquen l’acció dels “incontrolats” que desprestigien els valors de la revolució, alhora es considera que des del Govern de la Generalitat no es fa tot el que cal per eliminar els seus excessos, caldria però, saber si el Govern Català disposava de prou força militar per a poder-se imposar a l’hegemònica CNT-FAI.

Més de dues i tres vegades li havia sentit explicar amb paraula encesa a l’Esteve Albert el complot de novembre de 1936, conegut també com l’afer Companys-Revertés. L’operació tenia com a objectiu apartar el President de la Generalitat del seu càrrec, i que el Govern Català acabés amb l’hegemonia de la CNT-FAI per a poder recuperar el control de l’ordre públic. El disseny de l’operació sortí de les files d’Estat Català i de Nosaltres Sols, un dels seus impulsors era el aleshores President del Parlament Català Joan Casanovas, que substituiria en la Presidència de la Generalitat Ll.Companys. Es comptava amb la complicitat del Comissari General d’Ordre Públic Andreu Revertés, antic militant d’Estat Català, que aleshores ho era d’Esquerra Republicana de Catalunya i de les forces a les seves ordres. La missió, doncs, era empresonar els caps més significatius de la CNT-FAI es parlava d’una vintena, i enviar el President Ll. Companys a l’exili. Això seria el pas previ per proclamar la República Catalana, sembla que amb el vistiplau del govern francès amb qui Joan Casanovas tenia òptimes relacions. Estat Català tenia uns dos-cents militants armats per a dur a terme l’operació. El 24 de novembre el complot és descobert i Andreu Revertés detingut, substituït en el càrrec per Martí Rouret. Es suspèn i s’expulsa del partit el seu secretari general Joan Torres Picart que s’exilia, així com Joan Casanovas. A.Revertés, peça cabdal del complot, és assassinat per policies de la Generalitat a la carretera de Calaf, prop de Manresa.

Durant els fets de maig de 1937 E.Albert i Joan Bachs des dels balcons del Comitè Central d’Estat Català, es defensen amb bombes de mà i fusells, de l’assalt de les tanquetes de la CNT-FAI.

Acaba el llibre amb la notícia que Joan Lairet ingressà a la Secretaria de l’Exèrcit Popular, on arribà a Comissari polític mentre que Joan Bachs i Esteve Albert ingressaren a la policia de fronteres, més tard el 3 de març de 1938 Esteve Albert s’incorpora al front d’Aragó. Així la narració s’acaba el 1938, quan encara falta un any per l’acabament de la guerra.

Agustí Barrera i Puigví

Bibliografia consultada

Malgrat que en un treball d’aquestes característiques no s’escau de posar-hi bibliografia, perquè del que es tracta és d’analitzar i criticar el text, en alguns passatges del llibre ens hem vist obligats a consultar dates, noms, i precisar dades que l’autor refiant-se només de la memòria no havia concretat. Pensem també, que aquesta breu bibliografia permetrà de saber-ne més als interessats pel tema.

Barrera, A.-Joan Lairet i Pons, una aproximació biogràfica.
IX Sessió d’Estudis Mataronins (MASM) Mataró 1993

Castells, V.- Nacionalisme català i guerra civil a Catalunya (1936-1939)
Rafael Dalmau, editor.- Barcelona 2002

Manent, A.- Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics. (pàgs.31-43)
Edicions Destino. Barcelona 1993

Martínez, J.- Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) (pàgs. 377, 378, 388, 400, 401, 405, 488) Editorial Pòrtic. Barcelona 1991


Ros i Serra, J.- Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya
Editorial Mediterrània.- Barcelona 1996

Ros i Serra, J.- La memòria és una decepció (1920-1939)
Editorial Mediterrània.- Barcelona 1995

Rubiralta, F.- Una història de l’independentisme polític català
Pagès editors.- Lleida 2004

Xaubet, J.- Un intent d’història oral: el Sis d’Octubre a Mataró
Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm 20. Mataró juliol 1984

QUATRE BOIGS DE MATARÓ.

L´historiador Agustí Barrera ens va enviar un article històric sobre els anys 30 a Mataró.
És un bon treball de recerca històrica local, necessari com tots els treballs locals per poder, algun dia, anar refent la nostra història recent.
L´article és una mica llarg i el posarem en dues parts. Avui us posem la primera.

Quatre boigs de Mataró (1ª PART).

(Combat per Catalunya 1930-1937)

Accèssit Premi Iluro 1977

Autor Esteve Albert i Corp

Mataró 1979, Caixa d’Estalvis Laietana, editorial Rafael Dalmau

Existeix en la nostra literatura una tradició memorialista, des de les Quatre Grans Cròniques (finals segle XIII- XIV), fins a l’època contemporània amb la profusió de la literatura explicativa de les vicissituds de la guerra dels tres anys i de l’exili.

En el cas de la recensió que ens ocupa, l’obra respon als cànons fixats per la literatura memorialista. Els Quatre boigs de Mataró és una obra de caràcter autobiogràfic, on la peripècia de l’autor s’emmarca en els esdeveniments històrics dels quals n’ha estat testimoni, o en els quals ha participat.

La narració té una linealitat cronològica i expressa de forma molt clara, la ideologia política de l’autor, en aquest cas el seu independentisme com a militant de Nosaltres Sols[1]

L’obra se’ns fa interessant per partida doble, d’una banda perquè hi ha pocs testimonis escrits del paper polític de l’independentisme ( el separatisme d’aleshores) en el període de la República i la guerra, i després per la seva visió local de Mataró i el Maresme dels anys trenta, el text doncs, té un valor raresa que el fa més valuós si cap.
L’obra té 189 pàgines, amb un apèndix documental i un índex. El llenguatge és planer, viu i acolorit, sovint fa servir un registre col·loquial que apropa el text al lector.

Esteve Albert i Corp va néixer a Dosrius el 1914 i va morir a Andorra la Vella el 1995, el novembre de 1930 el trobem estudiant al Seminari de Barcelona, que abandona un mes després, això vol dir que fins als setze anys rebé una formació cultural sòlida, pel damunt de la dels joves de la seva classe social, en les seves publicacions de maduresa es notarà aquesta preparació cultural.

Els Quatre boigs de Mataró són: l’Esteve Albert, en Joan Bachs, en Domènec Gironès i en Joan Lairet (Mataró1911-Veneçuela1975) ells foren el nucli impulsor de l’independentisme a la ciutat. Eren molt joves al voltant dels vint anys, la majoria encara no havien fet el servei militar, el novembre de 1932 formen el nucli de Nosaltres Sols a la ciutat, el President és en Josep Barrera i Noguer, antic militant d’Estat Català, en Joan Lairet actua en funcions de secretari i l’E.Albert com a vocal. Al seu voltant s’aglutinen en Salvador Benito, en Joan Ballescà, en Jaume Calsapeu, en Miquel Vilardebò, en Florentí Serra (Tinet), en Jaume Llavina, en Quimet Patuel, l’Àngel Tarragó i en Josep Riera, entre el centenar de militants que integraven l’organització a la ciutat.

En J.Lairet i en D.Gironès, eren membres de la Junta del grup Fejocista Lleó XIII, en J. Bachs, n’era soci, havien participat en un curset al Círcol Catòlic, sobre la doctrina social de Lleó XIII que impartí el senyor Majó secretari Municipal de Dosrius, propers a la Congregació Mariana de Mataró, passaren a engruixir les files de la Federació de Joves Cristians de Catalunya[2] (FJC).
E. Albert diu que coincidí amb J.Lairet a les trobades comarcals de la FJC, i J. Lairet en fou el secretari.

L’ambient de les eleccions aquell abril de 1931, venia determinat pels visques a la República, a Catalunya Lliure, a la Revolució, a la República Catalana i amb “mort al rei”. El dimarts 14 d’abril la bandera Republicana oneja a la balconada de l’Ajuntament, al costat de la Catalana, al carrer, el bust del rei estavellat, era un símbol de la nova etapa que s’havia iniciat. Aquella mateixa nit acabat de sortir de la presó, arriba a Mataró el dirigent de la CNT Joan Peiró, que en un míting improvisat parla de la necessitat de l’emancipació dels obrers, i que el Govern i l’economia estiguin sota el control d’aquests.

L’any 1932, l’Esteve Albert duia a terme una activitat intensa, estudiava el Batxillerat, recollia cançons populars per a l’Obra del Cançoner de Catalunya, militava a Nosaltres Sols i era membre del grup Fejocista Lleó XIII, els quatre amics consideren que només amb un enèrgic proselitisme de caràcter cristià, patriòtic i social, es podria salvar Catalunya de la tempesta que s’albirava a l’horitzó, un preludi de la qual fou la sublevació del general José Sanjurjo Secanell a Sevilla i Madrid el 10 d’agost de 1932.

Aquest mateix any en el Mataró dels 30.000 habitants, hi trobem un teixit associatiu format per 300 afiliats als tres grups locals de la FJC, el Renaixement del Centre Catòlic, el Lleó XIII del Foment Mataroní i el grup del mateix Foment. Com a organitzacions polítiques hi havia el POUM, la FAI, Nosaltres Sols, Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), Joventut Comunista, Joventut Carlista, Joventut de la Lliga, Joventut d’Acció Catalana.

L’autor del text escriu aquesta opinió sobre la figura de Lluís Companys: El segon President de la Generalitat era un home terriblement traumatitzat per les contingències d’una vida de risc i d’aproximació als perseguits per la justícia i un carisma d’il·luminat i redemptor que el cremava per dins i l’empenyia a la lluita del carrer.
La situació de conflicte social i de confrontació entre el Govern Català i el de l’Estat feia preveure una confrontació, per a la qual els militants de Nosaltres Sols es preparaven amb entrenaments de la seva secció militar (OMNS).

Esteve Albert treballa com a cronista de la II Fira Comercial i la I Comarcal del Maresme. Per a la inauguració de la Fira el dia 27 de maig de 1934 cap a quarts de nou del vespre arribà a Mataró el President de la Generalitat Lluís Companys, acompanyat del secretari de la Presidència Joan Alavedra, del Conseller de Treball, Martí Barrera i de Diputats del Parlament Català. En el comentari de l’acte, l’autor fa esment de l’elegància del President Ll. Companys i de la fluïdesa del seu llenguatge, a parer de l’autor, una mica versallesc. Era un ambient de festa, però ja s’havia iniciat la vetlla d’armes que duria a la confrontació del Sis d’Octubre, pròleg de l’esclat de la guerra.

La Llei de Contractes de Conreu fou el catalitzador del xoc frontal entre el Govern català i el Govern espanyol, el 9 de juny de 1934, el President de la Generalitat preveient l’enfrontament reorganitza el Govern i trasllada Josep Dencàs de la Conselleria de Sanitat a la de Governació, situa un home de conviccions patriòtiques sòlides en un lloc clau, com és Governació, des d’allí el nou Conseller reorganitza el Sometent, depurant-lo dels elements adversos a la política de la Generalitat, alhora crea una Junta Militar o Consell d’Enquadrament de Milícies de tots els partits i moviments nacionalistes.
A Mataró els responsables de l’OMNS eren Manuel Riera, Joan Bachs, i Esteve Albert. Aquests dos darrers tenen una entrevista amb en Josep Badia per a demanar-li armes aquest promet que les tindran quan arribi el moment i s’interessa per la quantitat d’homes que es podran mobilitzar, ells li diuen que un centenar de Nosaltres Sols, i que desconeixen quants militants tindran preparats per a la lluita l’Aliança Obrera i Estat Català.
A la segona quinzena de setembre de 1934 a l’Estadi de Montjuïc hi ha una desfilada dels escamots d’Estat Català, els diaris donen la xifra d’uns 15.000, les espases estan desembeinades, el conflicte està anunciat.
El 4 d’octubre quan Miquel Badia es presenta a la Generalitat a recollir el nomenament de Comissari General d’Ordre Públic, tal com s’havia quedat amb el President Ll.Companys, aquest es negà a lliurar-li el nomenament, des d’aquest moment les relacions no massa bones, entre el President i Miquel Badia, empitjoren de forma manifesta. Aquest fet poc estudiat a part de discrepàncies polítiques i personals, explicaria en part la descoordinació entre els responsables militars del Sis d’Octubre J.Dencàs, M.Badia i el President Ll.Companys, mentre que els primers optaven per una insurrecció secessionista, que permetés la creació d’un Estat Català, el segon volia una reedició del 14 d’abril que permetés l’enfortiment del Govern de la Generalitat i, de retruc, de la República.
[1] Nosaltres Sols, era una organització paramilitar creada el 1931 per Daniel Cardona seguint el model irlandès del Sinn Fein. Tenia una branca militar, l’Organització Militar de Nosaltres Sols (OMNS). Eren al voltant d’uns 700 militants.
[2] La Federació de Joves Cristians volia ésser un gran moviment de joventuts catòliques, no adherit a cap partit polític, i per damunt de tots els partits i les escoles. Adoptaren com a lema la frase del bisbe Torras i Bages : Catalunya serà cristiana o no serà. En esclatar la guerra, part dels fejocistes fugiren i col·laboraren amb els militars, altres restaren als rengles de l’Exèrcit Republicà, d’altres foren perseguits i alguns afusellats

LABORA FONTBERNAT (DADES NO GAIRE CONEGUDES SOBRE ELS ANYS DE GUERRA A CATALUNYA)

He trobat aquest relat sobre el Labora.
Conté molta informació interessant que en alguns casos contradiu el que sabem fins ara. Per exemple, el referent a la denominació de Fontbernat o pel que fa al nombre d'unitats construïdes. També hi ha una afirmació taxativa respecte l'eficàcia de l'arma. No sé fins a quin punt es tracta d'un relat imaginari o bé se'l pot donar per rigorós, històricament parlant. Donat que és un text llarg, hi incloc fotografies que no apareixen en la versió originalFusell ametralladora Olot.

Un relat de Xavier Valeri coromi.

1a partLa Guerra Civil Espanyola serví perquè les grans potències estrangeres poguessin assajar noves armes i tècniques que després van ser usades en massa durant la II Guerra Mundial. Moltes d'aquelles eines encara tenen una vigència plena i els últims temps per desgràcia es feren servir a l'antiga Iugoslàvia.
Aquest és el cas del subfusell, pistola metralladora o metralleta, Aquesta arma, que tingué la seva primera utilització intensiva durant el final de la I Gran Guerra i després en la nostra guerra és, des d'alshores, indispensable en la lluita urbana, el combat de trinxeres i en tota classe de combats en què grups d'infantèria d'assalt lluitin a distàncies curtes.
En la Primera Gran Guerra era l'escombra de les trinxeres.La seva silueta, de vegades estrafolària, s'ha convertit en un element característic de les notícies que ens arriben de tots els conflictes del món, i també dels films bèl.lics i de gangsters .
No obstant això, pocs sabem que un dels precursors dels moderns UZI, que porten els guardaespatlles dels polítics, del popular AK 47 (Kalasnikov) el més comú des de la guerra del Vietnam i comparable als històric Thompson (USA) PPSH 41 (URSS), MP 40 Schemeisser (Wermatch) i l'Sten (Gran Bretanya) fou ideat a Olot i fabricat en aquesta mateixa ciutat.

LA MEMÒRIA HISTÒRICA DELS VENÇUTS.

La memòria històrica dels vençuts

Consideració prèvia

S’ha discutit, teoritzat, definit el concepte de memòria històrica com la recuperació de la memòria marginada, la memòria que no va formar part de la història oficial dels vencedors; estudiosos del tema des de diverses branques del saber, psicologia, neurologia, han parlat de la selectivitat d’aquesta memòria, de com recull alguns fets i altres els obvia.

A Catalunya i a la Península, ha sorgit un ampli debat teòric que ha enriquit el concepte i ha fet que aquest fins i tot arribés a sectors amplis de la societat. Per a nosaltres, sense desestimar el debat enriquidor, generador d’idees, el que ens sembla que pertoca és donar veu als qui durant quaranta anys amb la dictadura no en tingueren i que després amb una peculiar transició, que no tingué el seu Tribunal de Nuremberg, en funció d’uns determinats pactes i claudicacions fets de sotamà, tampoc tingueren accés als “media”a la difusió de la “seva” memòria, perquè aquella no era una memòria políticament correcta, no era la memòria hegemònica oficial

Curt i ras, al nostre entendre, cal parlar, recuperar una memòria que s’intentà esborrar durant els quaranta anys de la dictadura i després d’oblidar amb els pactes de la transició i els trenta anys d’autonomisme, no només la memòria de la repressió, l’aspecte més cruel i sagnant, sinó que fins i tot s’intentà, en una maniobra de confusionisme, ficar en un mateix sac a víctimes i botxins.
Considerem que cal recuperar la memòria de les conquestes obreres i les transformacions econòmiques i socials del període 1931-39, la lluita del moviment obrer pel control del poder econòmic i polític.

És a dir, del que es tractaria seria de recuperar de l’oblit un passat incòmode, per tal de conèixer l’abast de la repressió i honorar aquells vençuts (afusellats, exiliats, empresonats) que fins ara no han tingut cabuda en la història oficial.
El silenci no és la solució, cal conèixer els fets per cruels que siguin, l’únic tractament de les ferides de la guerra i la dictadura, que resten latents en el si de la societat catalana, és l’anàlisi de la veritat dels fets, i quan sigui factible la justícia reparadora, només així serà possible l’oblit, si no, una vegada més, tancarem la ferida sense haver-la desinfectat i, per tant, sense possibilitat de guariment.

La memòria històrica defineix la nostra identitat més immediata, quins fets històrics van passar que han condicionat el nostre present, no és acceptable l’amnèsia històrica en nom d’un oblit reconciliador, que no recuperi la veritat, per a poder girar full d’una vegada per totes.

Fins ara s’ha defensat, ha estat hegemònica i oficial, la història dels vencedors de la guerra i de les víctimes de la reraguarda republicana, que durant quaranta anys van rebre tots els homenatges possibles i van figurar a les façanes de totes les esglésies de Catalunya, altrament els resistents, els maquis, els guerrillers, comunistes i anarquistes, els lluitadors independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC), que fins ben entrats els anys cinquanta seguiren lluitant contra aquella dictadura feixista, segueixen identificats com a bandolers, i la seva memòria mantinguda en un oblit políticament correcte, malgrat algunes iniciatives escadusseres, que no han arribat a la majoria de la població.
Recordem només com a exercici de memòria, que al Camp de la Bota de Barcelona s’afusellà amb regularitat des de l’ocupació de la ciutat fins al 1952, que amb motiu de la celebració del 27 de maig a l’1 de juny del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, s’eliminaren les targetes de raccionament i els afusellaments al Camp de la Bota, en un intent de netejar la cara del règim.
Al Camp de la Bota s’han comptabilitzat 1717 immolats, al Camp de Tir de Paterna País Valencià) s’afusellaren 2.300 persones, entre les quals s’hi comptaven Joan Peiró i Belis i sis companys més de la CNT, executats el 24 de juliol de 1942.

El Fòrum per a la memòria del País Valencià

Durant l’any 2005, els investigadors del Fòrum per a la memòria del País Valencià van descobrir les fosses del cementiri de València i els llibres de registres d’enterraments, van publicar els noms de 25.000 persones i dades com la seva edat i la causa de la mort, contribuint així al coneixement d’aquesta població desapareguda i a la seva recuperació històrica.
Quan l’abril de 1939 la ciutat de València fou ocupada, l’exèrcit feixista va empresonar milers de persones, tantes que es veieren obligats a fer servir com a presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes, i el monestir de Santa Maria del Puig, d’altres edificis públics i, fins i tot, la Plaça de Braus de la ciutat.
Després dels primers afusellaments, alguns enmig del carrer, van començar a matar la gent que era a les presons, molts dels empresonats moriren a causa de les males condicions higièniques, a les malalties i al dèficit alimentari.

Volem reproduir, per la seva precisió, els objectius que s’ha fixat el Fòrum per a la memòria del País Valencià, perquè marquen una línia de treball molt realista, per tal d’enfocar la recuperació de la nostra memòria dels darrers setanta anys.

a)- Recuperar i divulgar la memòria de tots aquells que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.

b)- Fer conèixer la història dels milers de republicans que foren víctimes de l’extermini polític del franquisme, per haver defensat la llibertat i la democràcia.

c)- Fer conèixer les històries humanes i socials amagades darrere de tants lligalls jurídics mal conservats, i del mutisme i la insensibilitat de les institucions.

d)- Descobrir el que durant més de quaranta anys fou amagat, per tal de recuperar la part de la nostra història que ens ha estat robada, lluitar contra l’oblit dels vençuts i la rehabilitació jurídica de les víctimes i contra la impunitat dels responsables i col·laboradors del genocidi franquista.

El Fòrum per a la memòria del País Valencià ha participat junt amb Acció Cultural del País Valencià, en la creació de la Primera Comissió de la Veritat, formada per entitats estatals i internacionals, per tal de fer conèixer al món les fosses comunes de València, en les quals s’han documentat 25.000 persones soterrades des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31/12/1945.

La Llei de la memòria històrica

En l’articulat d’aquesta llei es reconeixen, s’amplien drets i s’estableixen normes a favor dels qui patiren persecució o violència durant la guerra dels tres anys i la dictadura feixista. Aquesta llei incorpora la condemna del franquisme feta per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17/3/2006. En aquesta condemna es denuncien les greus violacions dels Drets Humans que es produïren a l’estat espanyol entre el 1939 i el 1975. A l’article 3 de l’esmentada Llei, es declara la il·legitimitat dels tribunals i jurats, Consells de guerra, Tribunal de represión de la Masoneria y el Comunismo, Tribunal de Orden Público (TOP), que vulneraren les més elementals garanties del dret a un judici just,així mateix es declara la il·legitimitat de les sancions i condemnes imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses, es contibueix així a la rehabilitació moral dels qui patiren aquelles sancions i condemnes.

Cal recordar que per a la dictadura feixista la repressió esdevingué una necessitat política per tal de consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari, per aquesta raó el nou règim mai va voler integrar els vençuts, per cercar una conciliació, només va voler sotmetre’ls, per així consolidar-se en el poder. La repressió fou el resultat d’una planificació i una preparació fredes i sistemàtiques, que foren les eines del càstig exemplar i de massivitatque es volia transmetre a la població, comptà amb el suport i la implicació de les jerarquies eclesiàstiques, que esdevingueren des del primer moment un dels elements legitimadors del nou règim.
Per tal de poder dur a terme tot aquest procés de “terror blanc” s’organitzà un entramat jurídic per poder donar una aparença legal a l’eliminació física dels opositors polítics o ideològics, mitjançant l’aplicació del Codi de Justícia Militar i el funcionament dels Tribunals Militars. Els tres poders que s’encarregaren d’exercir la repressió foren: la Falange, la Guardia Civil i els Ajuntaments.
La vista dels Consells de Guerra era pública, els judicis eren habitualment al matí, cada hora es feia la vista de deu persones, dotze, de vegades fins i tot quinze, és a dir, que dotze persones o més eren jutjades per uns fets que suposaven una condemna a presó prolongada, i per a molts la condemna de mort. Aquesta era una manera d’abreujar els tràmits processals, per a poder jutjar la gran quantitat de persones empresonades, després dels primers mesos d’una repressió indiscriminada es començaren a fer judicis individuals, encara que sense garanties judicials. L’acte del judici no era altra cosa que la lectura de la causa, segons l’acta castrense.

La Llei de la memòria històrica, malgrat que reconeix el caràctr injust de les condemnes del periode de la guerra dels tres anys i de la dictadura feixista, i preveu compensar les seves víctimes i els seus familiars, no inclou cap tipus de revisió o d’anul·lació amb valor jurídic dels judicis militars sumaríssims, de les condemnes de la justícia feixista, que com hem vist unes ratlles més amunt només era una cobertura per a la repressió contra els antics militants d’organitzacions polítiques i sindicals del període la República i la guerra. Aquesta justícia fou la que condemnà a mort el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera (1938), el patriota Domènec Latorre (1939) i el President Lluís Companys (1940) .

L’ anomenada, popularment, “ Llei de la memòria”, no reconeix jurídicament la condició de “víctima”,ni declara il·legals els tribunals feixistes, raons per les quals no s’anul·len les sentències, ni es reparen els patrimonis espoliats.

La Llei espanyola no es fonamenta en la sentència del Tribunal Militar de Nuremberg de 1946, i obvia la condemna de les Nacions Unides (ONU) (1946) al règim feixista espanyol, com a part integrant de l’eix nazi-feixista i, per tant, no qüestiona la preconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia de 1978.

La incorporació al text del concepte “ d’il·legitimitat” referit als tribunals del període feixista, permet a les “víctimes” d’intentar aconseguir l’anul·lació de les sentències pledejant contra l’estat.

El cas del President Lluís Companys i Jover

Per als fills dels militants obrers i dels republicans assassinats, l’esperança de veure reivindicada la figura dels seus pares i avis, rau a reeixir en el procés d’anul·lació del judici al President Ll.Companys, volem recordar que l’any 1984 un grup de persones de distinta procedència política ( Trino Balaguer, Agustí Barrera, Enric Borràs, Jordi Casas- Salat, Joan Crexell, Fèlix Cucurull, Josep Espunyes, Jaume Fortuny,Ventura Niubó, Nemesi Solà, Robert Surroca, Àlvar Valls, Manuel Viusà, Josep Planxart ) es constituïren com a Grup per a l’Anul·lació del procés al President Ll.Companys ( GAPLlC). El seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel “ delito de adhesión a la rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul·lació de la sentència del Tribunal Militar, que en una paròdia de judici, sense cap mena de garantia judicial, com en tants d’altres casos, els militars condemnaren acusant del mateix delicte del qual ells eren responsables, la sedició contra un règim elegit a les urnes.

El GAPLlC entrà una Proposició de Llei al Parlament Català 25/11/1984 presentada per ERC, destinada a obtenir l’anul·lació del procés sumaríssim tramitat pel Consell de Guerra, contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara espera resposta. En el document adreçat a la Mesa del Parlament s’hi deia: Article1.- Que el Govern de l’Estat espanyol, a través del Ministeri de Defensa, ordeni incoació d’expedient de recurs de revisió del Consell sumaríssim seguit contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys i Jover, i , després de l’oportuna tramitació, es dicti sentència, anul·lant la dita causa, contra un acte de lesa injustícia rehabilitant la seva memòria.

Sis anys més tard, el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, núm.125, 20-3-1990 recull el resultat de les votacions sobre la Proposició no de Llei sobre la Revisió de la Sentència del Consell de Guerra Sumaríssim seguit el 1940 contra el M.H Sr Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, vots a favor 2, en contra 18, cap abstenció, aquest fou el pronunciament del Parlament de Catalunya… per cert una peculiar manera d’honorar la memòria del President màrtir seguint els diktats de Madrid per tal de no fer enfadar els “ poders fàctics”

El GAPLlC, per tal d’internacionalitzar el conflicte, lliurà el 18/3/1985 al cònsol alemany a Barcelona, un document demanant la condemna per la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’Estat francès ocupat ( la Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i el seu posterior lliurament a l’Estat espanyol. Un document semblant es féu a mans del cònsol francès.

L’anul·lació del judici al President Ll.Companys, a més d’ésser un deure de reparació històrica i de justícia elemental, seria un element de recuperació de la nostra dignitat nacional, alhora que una porta oberta per a l’anul·lació de totes les altres condemnes injustes i il·legals.

Seria interessant de saber el perquè a hores d’ara no s’ha anul·lat el procés que condemnà a mort el President Ll.Companys, per què el Conseller J.Saura no ha tramès la demanda judicial davant els tribunals espanyols.
Atès que els drets fonamentals i les llibertats s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans, entenem que la justícia espanyola actuï en la persecució de polítics i militars de règims dictatorials sud-americans, i no entenem que s’inhibeixi en el cas de feixistes i franquistes.

Conclusions

Hem entès la recuperació de la memòria històrica com a una eina per a conèixer amb un màxim de precisió la veritat històrica, per acostar-nos als fets i poder-los interpretar. De res ens servirà el coneixement històric si aquest no va acompanyat d’un judici històric reparador de totes les intrepretacions esbiaixades, de totes les manipulacions intencionades que s’han fet des del poder, per a justificar, sovint amb exemples històrics manipulats o l’ocultació de parts de la història, la legitimitat d’aquest poder.
Cal escriure una història al servei de la veritat, només així complirà la seva funció pedagògica que ens permetrà entendre’ns com a poble, i avançar corregint els errors del passat i potenciant els elements que ens han enfortit com a nació.

Agustí Barrera i Puigví

DECLARACIONS D´ALFONS LOPEZ TENA.

El valencià Alfons López Tena ha fet unes precisions necessàries:

"No és cert que hi hagués cap pacte entre les forces catalanes i el govern espanyol en1978.

La Constitució consagra una única nació: España i un únicsubjecte de sobirania: el pueblo español, que sobiranament decideixorganitzar l'Estat de forma descentralitzada.

L'Estatut d'Autonomia català estarà sempre per sota de les lleis que aprova el parlamentespanyol.

Llavors, ni autodeterminació ni autonomia ni res, simpledescentralització d'un Estat unitari"

ARTICLE D´EN XAVIER MONTANYÀ.

JORNADES DE PORTES OBERTES.
Diari. Anunci a tota plana. Una foto d'un edifici entre opusdeista i bloc comunista romanès. Sembla fotografiat del darrere, però no. És una presó. 'Hem posat en funcionament el nou Centre Penitenciari Lledoners'... 's'emmarca en el nou pla d'equipaments penitenciaris... que té com a objectiu millorar les instal·lacions penals i fer en els propers anys set centres penitenciaris més.' Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. 'Som-hi!'. Una circumferència vermella destaca: 'Jornada de portes obertes, dies tal i qual.' Si ho haguessin vist Orwell o Foucault, s'haurien posat les botes. La ximpleria va començar amb la plastilina i els tallers de ceràmica, o de màscares, després va passar pel repartiment compulsiu de llavors a la primavera, les bibliopiscines, la soja i els mòduls de gestió sociocultural, i ha acabat esclatant en una allau de 'jornades de portes obertes'. Siguis on siguis, vagis on vagis, la qüestió és fer què no toca fer-hi, allà.

Darrerament, els llocs més impenetrables de la societat, els que tenen els murs més gruixuts i les mesures de seguretat més impertinents, ens conviden a entrar, a dia i hora assenyalada. Per què fan jornades de portes obertes, quan els edificis són buits? A més de la nova presó, ho han fet els jutjats i l'escola de Policia de Catalunya. Pretenen aparentar la contrària de la seva raó d'existència? També ho fa el parlament. Pretén aparentar la contrària d'allò en què malauradament s'ha convertit? Universitats, esglésies, convents i centres culturals, també solen fer-ho. En aquest cas, també se'm fa estrany. És que no són obertes, o ho haurien de ser sempre, les portes d'aquests llocs? Que s'anunciï l'obertura de la porta, element que impedeix la connexió entre l'exterior i l'interior, és molt interessant.

L'estructura arquitectònica de presons, jutjats i comissaries, serveix per a controlar, vigilar i castigar els de dins i impedir la sortida o l'entrada de persones i coses. Sempre m'ha interessat que, de fa segles, l'estructura arquitèctonica d'un convent sigui igual que la d'una caserna militar, d'un manicomi, d'un hospital o d'una presó. I que, darrerament, aquestes estructures serveixin per acollir universitats i centres culturals. L'única cosa que els dóna sentit, a totes, és l'existència d'una bona porta i d'un disseny intern pensat per a controlar. I ara tots ens conviden a 'jornades de portes obertes'. Curiós.

Que ens convidin a la universitat, passi. Al parlament, potser també, per fetitxistes. Però que ens convidin a la presó...? Potser per ells deu ser una tècnica 'd'acostament', de 'bon rotllo', de 'sinergia'. A mi, a part semblar-me una enredada, em resulta insultant. I per si no vèiem prou clars els avantatges de tenir més presons, un grup d'una cinquantena de periodistes hi va passar la nit, al centre, amb la consellera Tura. Pura propaganda. És increïble on arriba la degeneració del periodisme. Els impediments i restriccions que et posen per a poder entrar amb una càmera a una presó plena fa gairebé impossible d'entrar-hi i d'informar-ne. Ho sé per experiència. És de mesells entrar-hi quan són buides perquè els interessa, a ells. Dit això, crec que allò que cal és saber les causes de l'augment desmesurat de la població penitenciària, no passar una nit a la 'cangrí' buida i nova de trinca amb la consellera.

A Catalunya hi ha més de 10.000 presos, xifra que desborda les previsions de construcció de noves presons. La solució no és pas fer més presons, crec jo. Espanya és el país de la UE dels 15 que té més presos per cada 100.000 habitants, 161. Catalunya en té 131. Què passa aquí? Entre el col·lapse de la justícia, la paranoia de la seguretat i la crisi, quants empresonats hi ha injustament o per interpretacions esbiaixades, interessades i reduccionistes de la llei? Per què no comencem a abordar el problema per aquí?
Xavier Montanyà

ESPERANT ELS TANCS

Esperant els tancs.

Escrit per Joan Ramon ResinaCatedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA).

Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat.
LA GRÀCIA DEL NEGOCI ÉS QUE SEMBLA raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern.
DEMANAR EL FULL DE RUTA DE LA independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames.

ARRIBAT EL MOMENT, NO VEUREM TANCS sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta.
M'ADONO QUE AQUESTA PROSPECTIVA té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides.

Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

Els propers 5, 6 i 7 de novembre la Federació d'Entitats de la Mediterrània "Mare Nostrum" que aplega entitats culturals i de solidaritat de diferentes nacions sense estat de la Mediterrània i que té la seva seu a Barcelona, organitzen la lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a l'Ateneu Barcelonès.

Per si voleu assistir, s´adjunta el programa i us agrairíem la màxima difusió i si voleu enviar una salutació de la vostra entitat es llegirà el primer dia de la Conferència.

Dia 5 de novembre a les 19.30 horesInnaguració de lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a càrrec d'Ignasi Doñate, Director General Projecció Internacional d'Organitzacions Catalanes de la Generalitat de Catalunya.

'Autoderminació dels pobles al Segle XXI"

Parlaran:Montserrat Guibernau. Catedràtica de Política. Queen Mary University of London
Alfons López Tena. President del Centre d'Estudis Sobiranistes
Hèctor López Bofill. Professor de Dret Constitucional a la UPF
Jean Guy Talamoni. Advocat i cap del Grup parlamentari de Corisca Nazione
Gavino Sale. Diputat de Sardenya
Giuseppe Sciano. Escriptor i comentarista polític
Presentarà:Antoni Estradé. Professor de Sociologia de les Identitats Nacionals a la UAB
Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"

Dia 6 de Novembre a les 19.30 hores"Món editorial i llengües minoritàries"
Parlaran:Carles Torner. Institut Ramon LLull
Diego Corraine. Editorial Papiro de Sardenya
Mario Grispo. Editorial Publisicula de Sicília
Françoise Rey. Editions Materia Scritta de Còrsega ( canviar Francoise Rey per Anna Albertini)
Josep Mª Orteu. Edicions de l'Index de Catalunya
Presentarà i moderarà:Eva Pomares. Periodista
Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"

Dia 7 de Novembre a les 19.30horesHomenatge a Simon Mossa i a Robert Estivalis(un sard-català i un català-cors)
Jean Guy Talamoni. Cap del grup parlamentari de Corsica Nazione.
Uriel Bertran. Diputat al Parlament de Catalunya
Miquel Calçada (Miki Moto). Periodista
Giampiero Marras. Biògraf de Simon Mossa
Presentarà:Ferran Espada. Director del diari El Punt
Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"

Link Programahttp://img372.imageshack.us/my.php?image=cartellcmnse2js3.jpgLink Homenatgehttp://img511.imageshack.us/img511/6571/homenatgerobertkv5.jpghttp://img78.imageshack.us/img78/824/homenatgesimonfm4.jpg

GREENPEACE TAMBÉ CARREGA CONTRA AZNAR I ELS SEUS AMICS DE FAES.

Sembla que finalment tots es van adonant (també a nivell internacional) de qui és realment la FAES i el seu líder Jose mari Aznar.
És interessant llegir el text de Greenpeace (directament del castellà):

Tras las declaraciones del Sr. José Maria Aznar del 22-10-2008.

Greenpeace incluye a la FAES en su lista negra del cambio climático
El responsable de Cambio Climático y Energía de Greenpeace España, José Luís García, ha incluido a la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) en una campaña organizada desde Estados Unidos para desacreditar a la ciencia sobre la realidad del cambio climático.
García ha hecho esta apreciación a los periodistas antes de presentar el "Informe Renovables 100 por cien', dentro de las VII Jornadas Abulenses de Energías Renovables, organizadas por la Diputación abulense, el Ayuntamiento de Avila, la Universidad de Salamanca y la Universidad Católica, entre otros.Allí se ha referido a las declaraciones del ex presidente del Gobierno José María Aznar, que ha considerado el cambio climático como una teoría "científicamente cuestionable" durante la presentación del libro 'Planeta Azul (No Verde)', del presidente de la República Checa, Vaclav Klaus.Para el representante de Greenpeace, se trata de un postulado "totalmente acientífico, que se aleja completamente de lo que la ciencia está diciendo hoy en día" acerca del cambio climático "provocado por el ser humano", cuyas consecuencias, a su juicio, pueden ser "gravísimas si no se actúa de inmediato".
García ha asegurado que el cambio climático es "una realidad" sobre la que "si no se actúa a tiempo, en cuestión de pocos años puede ser demasiado tarde".
Desde su punto de vista, en este asunto hay "intereses creados muy fuertes", cuyo objetivo final es conseguir que "esta realidad científica no se conozca o sea distorsionada", lo que en su opinión "no es casualidad"."Esta campaña, a la cual lamentablemente se ha sumado la FAES para desacreditar a la ciencia, está organizada desde Estados Unidos por sectores muy concretos de las multinacionales del petróleo", ha argumentado José Luis García.En este contexto, ha añadido que mediante esta "estrategia" tratan de hacer creer a la opinión pública que "está en discusión lo que la ciencia plantea, cuando lamentablemente eso es un debate ya superado, porque los científicos lo dicen muy claro".García ha asegurado que el cambio climático es "una realidad" sobre la que "si no se actúa a tiempo, en cuestión de pocos años puede ser demasiado tarde".

COMENTARI SOBRE LA PEL.LÍCULA "TIRO EN LA CABEZA".

Interessant l´anàlisi de l´articulista Xavier Montanyà del dimecres, 15 d'octubre de 2008.

Tret al cap.

Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual.
Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem. Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?
Sincerament, em confesso negat per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre. I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza.
Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.

EL MOMENT DE DIR PROU.

Un llibre que obre la reflexió sobre les relacions Catalunya-Espanya, necessàries o innecessàries ? Cal passar pàgina ?

EL MOMENT DE DIR PROU (LLIBRE).

Col·lecció: PROSES
Toni Strubell
160 pag. 2008. P.V.P: 12 €
ISBN: 978-84-9779-630-9.

El moment de dir prou pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. És un crit que denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, atenallada per la correcció política i l’acomplexament històric però, significativament, capaç de manifestar-se multitudinàriament en ocasions. Parteix d’una “auditoria” que analitza l’inacceptable tracte que rep Catalunya a mans de l’Estat espanyol tal com ha il·lustrat l’episodi del nou Estatut.

També assenyala la tolerància inaudita de què gaudeix el franquisme residual a l’Estat (tal com s’ha vist en l’elaboració de la Llei de la Memòria Històrica) i el que això suposa políticament. Alhora exposa el paper de la Conferencia Episcopal Española com a adreçador moral de facto de la vida pública. L’autor acaba reflexionant sobre la treballada exclusió de Macià com a referent històric i el cas Maragall com a paràbola del mateix país. El llibre ho complementa amb un compendi d’idees pràctiques per al futur del catalanisme.

assaig polític, Catalunya, catalanisme

80è ANIVERSARI DE LA CONSTITUCIÓ DE L´HAVANA.

Aprofito l´article d´opinió per posar una imatge (a l´esquerra) del llibre de l´editorial Pagès sobre la Constitució de l´Havana. L´autor de l´article és el mateix autor del llibre.

Aniversari de La constitució catalana de l’Havana.
Joan M. Ferran Oliva.

Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana.

El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”.

Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.

La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades

IMPORTANT DECLARACIÓ D´AMARC (ASSOCIACIÓ MUNDIAL DE RÀDIOS LLIURES I COMUNITÀRIES).

JUNTO A BOLIVIA, DECLARACION DE AMARC .

Frente a la crisis polí­tica que afecta en estos momentos a gran parte del territorio boliviano como resultado de la acción violenta contra su legí­timo gobierno y su presidente Evo Morales, que llevan adelante grupos de civiles armados en varias regiones del paí­s, la Asociación Mundial de Radios Comunitarias - AMARC
Denuncia las graves violaciones a los derechos de las personas, sus libertades y sus vidas. Defendemos, reconocemos y valoramos la lucha que estan dando las radios y medios comunitarios de Bolivia, informando a la población y permitiendo la expresión de los ciudadanos.

Denunciamos los atentados contra las radios San Miguel de Riberalta, Beni; Alternativa de Santa Cruz de la Sierra; Juan XXIII de San Ignacio de Velasco; Aclo de Tarija; Parapetí de Camiri y Radio Digital de Pando, acciones deliberadas que buscan dejar a la población en silencio y sin comunicación con el resto del paí­s y del mundo.
Una operación polí­tica que busca además destruir al movimiento social indí­gena y campesino, protagonistas esenciales del proceso que vive Bolivia y que ha construido un proyecto histórico y revolucionario.
Acallar las radios y medios de comunicación que defienden y promueven el respeto por las libertades individuales y colectivas, es un modo de acallar a todo un país que ha manifestado su voluntad de construir un proyecto democrático a través del reciente plebiscito.
Los responsables de estas agresiones son grupos minoritarios de derecha que reaccionan en defensa de sus privilegios, que desconocen la voluntad del pueblo boliviano y actúan contra la población civil creando un clima de terror y caos.
Son los mismos grupos que están siendo identificados como responsables de las masacres perpetradas contra población civil. AMARC URUGUAY une su voz al movimiento de las radios comunitarias de Bolivia y América Latina y Caribe para romper el cerco de silencio que pretenden imponer estos grupos minoritarios de derecha, anti democráticos y pro imperialistas, a multiplicar la labor informativa y actuar exigiendo a la comunidad internacional una acción efectiva e inmediata en apoyo al proceso democrático del hermano país.

Manifestamos nuestro inquebrantable compromiso y solidaridad con los hombres y mujeres del movimiento de radios comunitarias y medios comunitarios de Bolivia - y en especial las radios hermanas de AMARC BOLIVIA- en su lucha por la libertad y el derecho a la verdad y por intermedio de estos medios nuestra solidaridad con el pueblo boliviano.

CATALUNYA EMMANILLADA.

CATALUNYA EMMANILLADA.

"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
Víctor Alexandre.

El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.

L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.Aquesta, però, és només la part dramàtica.
També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.

MES INFORMACIÓ SOBRE L´ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I ALEMANYA EL DIA 29 DE SETEMBRE.

Acte amb motiu del 68è aniversari de la deportació i afusellament del President Lluís Companys (1934-1940) que tindrà lloc, amb participació dels cònsuls alemany i francès,
al Palau de la Generalitat el dilluns 29 de setembre a 2/4 de 8.

Tot i que al nostre país pugui semblar un acte extraordinari, a d’altres països europeus són normals els actes de desgreuge pels desastres realitzats pels respectius estats en moments que eren governats per règims autoritaris. És en aquesta línia que els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, qui va ser lliurat durant la Segona Guerra Mundial per les tropes alemanyes i les autoritats col·laboracionistes franceses al règim de Franco l’any 1940 sense respectar el dret internacional d’extradicions.

L’acte –realitzat a iniciativa de la Comissió per la Dignitat– ha estat apadrinat pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè el president José Montilla no hi podrà assistir. Tot i ser una acció simbòlica i senzilla serà el primer cop que la figura del President màrtir rebrà un reconeixement diplomàtic internacional i contrasta amb l’actitud de l’Estat espanyol que encara no ha anul·lat el judici sumaríssim pel que va ser condemnat a mort tot i les promeses que Maria Teresa Fernández de la Vega va fer al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
L’acte serà el proper 29 de setembre i compta amb el suport de personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez.

PALAU DE LA GENERALITAT 29 DE SETEMBRE 2008 2/4 de 8 DEL VESPRE

ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I D´ALEMANYA EN RELACIÓ AL PRESIDENT COMPANYS.

França i Alemanya faran un acte de desgreuge a Companys.

Els cònsols dels dos països participaran el dia 29 al Palau de la Generalitat en una cita organitzada per la Comissió de la Dignitat.

La trobada la presidirà el vicepresident del govern, Carod-Rovira

Els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, entregat durant la Segona Guerra Mundial, des de la França ocupada, a les autoritats de la dictadura franquista espanyola sense respectar el dret internacional d'extradicions.

L'acte és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Per part del govern català, que ha volgut acollir-lo a la seva seu, estarà encapçalat pel vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira. S'havia parlat de la possibilitat que hi assistís el president, José Montilla, però finalment no hi serà. Igual com l'Estat alemany ha participat en actes similars de reconeixement de la injustícia comesa amb la seva participació en els bombardejos de Gernika, la Comissió ha volgut fer-ho per a l'emblemàtic cas Companys.

"La iniciativa ha estat molt ben acollida per part dels dos cònsols", expliquen Toni Strubell i Josep Cruanyes, portaveus de la Comissió.
Amb aquest modest però simbòlic acte, el primer de caire diplomàtic internacional, la Comissió de la Dignitat vol fer justícia històrica i recordar la tragèdia del president màrtir, afusellat el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim sense garanties processals.

Un judici que, malgrat les promeses del govern espanyol i malgrat la nova llei de la memòria, encara no ha estat anul·lat. L'última promesa explícita la va fer la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.

Per a l'acte del dia 29, s'ha creat un comitè d'honor de suport que compta amb personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez, entre molts d'altres.

Lluís Companys (1882-1940) es va exiliar el 23 de gener de 1939 a França. El 13 d'agost, malgrat disposar de la condició de refugiat polític reconeguda per les autoritats franceses, va ser detingut al seu domicili de La Baule-Les-Pins, a la Bretanya. La detenció la va practicar la policia alemanya, que va rebre informació, no se sap si de manera oficial o extraoficial, de la policia francesa. El 20 d'agost la policia alemanya el va traslladar a la Santé de París, on va ingressar en un pavelló controlat per les autoritats alemanyes. La mateixa policia, juntament amb el policia espanyol Pedro Urraca, el van traslladar a la frontera espanyola, a Irun, en un viatge en cotxe que va durar del 27 al 29 d'agost. Aquell darrer dia va ingressar a la presó de la direcció general de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid, on va ser torturat i interrogat. Un mes i mig després, moria afusellat a Barcelona enmig d'un gran secretisme.

Article sobre LA NOVA SITUACIÓ MUNDIAL (reflexions des del periodisme argentí.

La nueva Guerra Fría


La disolución del Campo Socialista puso término a la Guerra Fría entre Oriente y Occidente. Sin embargo, lo que parecía ser entonces el inicio del reinado hegemónico de las potencias capitalistas (y en particular de los Estados Unidos) ha durado muy poco y en el actual panorama mundial aparece un nuevo enfrentamiento que en cierta forma reproduce la misma pugna.El motivo es sencillo: antes y ahora no solo se trata de la lucha entre dos sistemas de pensamiento sino también (y muy particularmente) de los intereses estratégicos de las potencias mundiales en liza. Ni la política de la URSS se limitó a practicar el Internacionalismo Proletario, ni –menos aún- Occidente puede alegar que se dedicaba a promover la democracia y el bienestar de los pueblos pobres del planeta.

La nueva Guerra Fría reproduce la anterior entre las tradicionales potencias de Occidente y las antiguas potencias comunistas, Rusia y China, ahora convertidas en pujantes sociedades capitalistas a pesar del atraso relativo del gigante asiático y de las dificultades temporales de Moscú. Los estrategas de Occidente lo saben y no cesan de indicar el “peligro” que representan tanto estos dos países como la pujanza de los países emergentes (India, Brasil, Sudáfrica) y otros de menores dimensiones pero igualmente desafiantes como Irán. Un peligro en términos económicos, es decir, de competencia por recursos, mercados, territorios y zonas de influencia, pero también un riesgo en términos militares, pues si las guerras locales en Asia han agotado peligrosamente el potencial bélico de Occidente (empezando por Estados Unidos) la única alternativa que resta es el chantaje atómico, imposible de ejercer contra Rusia y China pero aún factible contra los demás si es que se consigue impedir que accedan a este tipo de armamento. No otra cosa explica la enorme preocupación de los occidentales ante una proliferación nuclear que no controlan.

Como durante la Guerra Fría, las armas atómicas de Occidente se verían neutralizadas no solo por el poder efectivo de rusos y chinos sino por el armamento que desarrollen países como Corea del Norte, Irán, Siria u otros, mal vistos o temidos por Washington y sus aliados.
Latinoamérica no resulta ajena a esta dinámica y como en los mejores momentos de la Guerra Fría, quien desee realizar reformas en su país, someter a las oligarquías locales y sobre todo poner límite al saqueo de las multinacionales debe contar de antemano con la hostilidad abierta de los Estados Unidos y Europa que no ahorrarán medios para impedir que estos gobiernos se afiancen, como lo comprueban los recientes acontecimientos en Venezuela, Ecuador y Bolivia (¿también el espionaje contra el presidente Colom de Guatemala?) y el mismo despliegue de la IV Flota. De la misma forma, parece obvio que la manera más práctica de hacer frente a tales amenazas está en la fuerza que da la unidad regional y en la apertura paralela de la mayor cantidad de vínculos externos al área que permitan alcanzar equilibrios razonables y contrapesos diplomáticos para un ejercicio efectivo de la soberanía nacional.

Se entiende entonces que Brasil haya dado impulso a un Consejo de Seguridad Regional –sin la participación de los Estados Unidos- con la finalidad de coordinar las políticas de defensa como respuesta a una renovada competencia mundial que afecta de lleno a la región. Y mucho menos puede permitírselo Brasil, una potencia en ascenso con claros intereses de expansión y necesidades de defensa. No es por azar que el presidente Lula (nada propicio al radicalismo) vincule la renovación de la IV flota gringa en el área con el descubrimiento de inmensos yacimientos de petróleo en su país, multiplicando muchas veces su importancia. Tampoco parece un dato menor que tanto Brasil como Argentina hayan declarado abiertamente su decisión de continuar la investigación atómica. La solemne promesa de su utilización pacífica no tranquiliza a Washington; menos aún los rumores que señalan la intención de los militares de Brasil de dotarse de armamento nuclear.

Pero el nuevo Consejo de Defensa Regional solo podrá ser creíble si tiene fuerza disuasoria suficiente. Así parecen haberlo entendido no solo Lula y los argentinos sino el propio Hugo Chávez que ha firmado acuerdos de asistencia militar con Moscú y prepara ahora maniobras conjuntas en el Caribe para probar la capacidad defensiva del armamento adquirido (el mismo que los gringos se negaron a venderle). Hoy, la prensa informa del aterrizaje de aviones militares rusos en suelo venezolano. Como en Georgia, los gringos y sus aliados tendrán que pensar dos veces el inicio de cualquier aventura contra Caracas.

El mecanismo militar mediante el cual Washington controlaba a los gobiernos latinoamericanos en el área de la defensa se ha roto. El Tratado Interamericano de Asistencia Recíproca murió con la Guerra de Las Malvinas. Se debilita igualmente la penetración del Pentágono en las fuerzas armadas de muchos de estos países, convertidas en ejércitos de ocupación de sus propios pueblos. Y si los Estados Unidos o Europa se niegan a vender armamento a los gobiernos que no gozan de sus simpatías mientras arman hasta los dientes a aquellos que consideran sus aliados (Colombia, por ejemplo) resulta apenas natural que los afectados busquen apoyos en otras latitudes, guste o no a las potencias occidentales. Al igual que durante la Guerra Fría, en la nueva confrontación mundial sería una ingenuidad supina negarse a buscar socios como Rusia o China; y no por identidad ideológica sino por la razón elemental de ser aliados objetivos y compartir intereses. Como en los viejos tiempos de la Guerra Fría, los países débiles buscan apoyarse en el mayor contrincante de su enemigo inmediato. Y los latinoamericanos saben muy bien quién conspira contra sus intereses, quién está detrás de las oligarquías que les oprimen y contra qué flota deben preparar sus defensas. También saben que si Occidente les somete a un bloqueo como el de Cuba la nueva correlación mundial de fuerzas permite encontrar otros aliados y sobre todo, fortalecerse mediante la formación de un bloque regional.

La Guerra Fría entre el comunismo y el capitalismo terminó con el colapso de la URSS pero la lucha por la hegemonía mundial persiste, incluyendo la amenaza atómica. La nueva Guerra Fría promete momentos tan o más dramáticos que aquellos. Lo saben los iraníes que ven al sionismo preparando el bombardeo atómico de su país; lo sabe Morales que acaba de expulsar al embajador gringo por conspirar abierta y descaradamente contra su país; lo sabe Correa que ha decidido sacar las tropas estadounidenses de la base militar de Manta; lo sabe Chávez que no desea verse sorprendido por la soldadesca gringa y se apresta al combate. Lo sabe Lula, cuyo país, por sus enormes dimensiones y posibilidades, es la mayor piedra en el zapato de las ambiciones expansivas de los Estados Unidos en la región.

A propósito: ¿Cómo hubieran reaccionado las autoridades estadounidenses si, por ejemplo, los embajadores de Bolivia o Venezuela en Washington hubiesen organizado una conspiración contra el presidente Bush, magnicidio incluido?

UNA PEL.LÍCULA PER VEURE.

Títol original: The Argentine Producció: Espanya-França-EUA, 2008 Direcció: Steven Soderbergh Intèrprets: Benicio del Toro, Demián Bichir, Santiago Cabrera, Elvira Mínguez, Unax Ugalde Gènere: Drama Recomanada per... - A partir de 13 anys Versió doblada al català: NO Estrena: 04/09/2008
El realitzador Steven Soderbergh ("Ocean's Thirteen", "Traffic") llança la seva mirada sobre els anys clau en la biografia del guerriller argentí, quan coneix Fidel Castro i s'embarca en l'aventura per posar fi a la dictadura de Batista. Benicio del Toro ("Traffic", "Por i fàstic a Las Vegas") posa cara al mític combatent. És la primera part d'un projecte cinematogràfic doble que culminarà amb "Guerrilla", ja produïda però encara sense data d'estrena. Soderbergh va remarcar que amb aquests films no pretén "glorificar més el Che ni tampoc rebaixar-ne la glòria".

LA CIUTAT DE BARCELONA LI DEU EL NOM D´UN CARRER A EN VICENÇ ALBERT BALLESTER.

Ara fa exactament 70 anys, un 25 d´agost del 1938, en la reunió del Consell Municipal de l´Ajuntament de Barcelona, a proposta d´Esquerra Republicana, es va acordar de donar el nom de Vicenç Albert Ballester a un carrer de Barcelona.
El text diu “per tal de perpetuar així la memòria d´aquest benemèrit patrici català que de manera tan ferma i abnegada lluità sempre en defensa dels postulats de Catalunya i de la Llibertat”.

Han passat 70 anys i Vicenç A. Ballester encara no té el nom del carrer que es mereixia i va ser aprovat per l´Ajuntament de Barcelona. L´excusa sempre era que el franquisme va esborrar moltes coses, després va venir el “postfranquisme” i tampoc es podia tocar res, després allò que en deien “transició” i, tombant i girant, ja fa 33 anys que es va morir el darrer Dictador, però ningú ha procurat refer l´acord de l´Ajuntament de Barcelona del 1938.
Per una altra part, V.A. Ballester tampoc és present a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al Petit Curial Enciclopèdic.

Cal recordar que V. A. Ballester va néixer a Barcelona el 1872, va ser President del Centre Autonomista Català, va fundar i dirigí La Tralla (publicació molt coneguda a l´època), era una publicació catalanista que va tenir denúncies, suspensions i alguns redactors seus van anar a la presó.
Va ser impulsor de l´Associació Nacionalista Catalana (1907).
Va escriure en totes les publicacions lligades a la Unió Catalanista, especialment a la revista Renaixement .
El 1918 va participar en la fundació de l´Intransigent fins que aquesta publicació va ser suspesa, i va continuar escrivint a La Tralla fins que va arribar la Dictadura de Primo de Rivera.
Durant la Generalitat Republicana, va col.laborar a Nosaltres Sols ¡
Va ser soci protector de La reixa , primera entitat d´ajut als presos catalans creada ja el 1901. I quan aquesta fou dissolta va crear l´Associació Catalana de Beneficència, amb el mateix objectiu d´ajudar els presos catalanistes.
Va fundar l´Escola Catalana Mossèn Cinto i va ser un propagador de l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana sobre l´ensenyament en català a les escoles i en va ser Vice-president.
Va ser president de la Unió Catalanista, partit referent del catalanisme polític de començament del S. XX i precedent del posterior partit independentista Estat Català.
Va morir a El Masnou el 15 d´agost del 1938, fa 70 anys, i per exprés desig seu, el seu enterrament no va ser anunciat.
El seu darrer acte, com orador, l´havia fet només 7 mesos abans de morir, on va parlar també el President del Parlament de Catalunya Joan Casanovas.
Moltes personalitats van escriure notes de record a en Ballester, també Marcel.lí Perelló, President d´Estat Català en aquell moment, que va fer un interessant article de comiat recordant la figura d´en Ballester que es va publicar al Diari de Catalunya.

Amb aquest historial costa creure que gairebé tothom s´hagi oblidat d´ell. Així com també costa creure que, aquell mateix 1938, a l´Alcalde de Barcelona se li va fer una petició: que l´illa de cases que donava al carrer Canuda i que va ser enfonsat pels bombardejos feixistes del 30 de gener del 1938 i va deixar un buit on es va instal.lar una plaça nova (que avui porta el nom de Villa de Madrid) fos el lloc dedicat al seu nom perquè en aquella illa de cases derruida era on hi havia la Unió Catalanista.

L´any 1988 ens consta que l´Ajuntament de Barcelona va reobrir l´expedient sobre el tema, però no en sabem res més.

Vicenç A. Ballester, com molts personatges anònims d´aquest país nostre, no ha rebut el reconeixement de la ciutat que el va veure néixer.

Esperem que, aprofitant l´embranzida de la campanya 100 anys d´estelada (de la qual ell també en va ser protagonista destacat ) podrem recuperar la memòria d´aquest català de Barcelona, injustament oblidat.