TROBAT UN REFUGI DE LA GUERRA A L' HOSPITALET DE LLOBREGAT

(de la Vanguardia)

Los operarios de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han descubierto este viernes en L’Hospitalet de Llobregat la entrada a un refugio antiaéreo de la Guerra Civil mientras hacían unas obras en el recinto de la estación de metro de Santa Eulàlia.

Según han informado TMB y el Ayuntamiento de L’Hospitalet a través de las redes sociales, los técnicos que han inspeccionado el hallazgo han asegurado que se trata de “una obra de ingeniería notable” y “muy bien conservada”, que han calificado como el refugio “más importante” encontrado hasta la fecha en L’Hospitalet.

Hace un año, el pleno del Ayuntamiento de L’Hospitalet aprobó una moción propuesta por el grupo municipal de ERC para recuperar los refugios antiaéreos de la Guerra Civil, así como el reconocimiento de las víctimas de los bombardeos franquistas en la ciudad.

"SEM CATALUNYA NORD, FEM PAÏSOS CATALANS"

La Diada de Catalunya Nord commemora enguany 360 anys de resistència al tractat dels Pirineus, que el 7 de novembre de 1659 va partir el país en dos. L’acte principal és la manifestació que ha recorregut els carrers de Perpinyà sota el lema ‘Sem Catalunya Nord, fem Països Catalans’. Ha començat a la plaça de Catalunya a poc després de les 16.00 i dues hores després ha arribat al Castellet, on es fa l’acte polític.

Convocatòria a la frontera

Unes 150 persones han fet un vermut just a l’antic pas transfronterer entre la Jonquera i el Pertús. Els assistents han tallat de forma intermitent l’N-II, una via molt transitada els caps de setmana especialment per conductors que creuen en direcció a Figueres. Bona part dels assistents són ciutadans de pobles de Catalunya Nord que protesten pel 360è aniversari del Tractat dels Pirineus. La resta dels ciutadans han acudit al punt convocats per Pícnic per la República per fer un vermut. Durant l’acte s’han escoltat crits en favor de la llibertat i en contra de la repressió.

ELS NAZIS REFUGIATS A ESPANYA DESPRÉS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL.

Barcelona, 2 de maig del 1945. Aeroport del Prat. A les acaballes de la II Guerra Mundial i de l’ocupació alemanya de França (1939-1945) —París ja havia estat alliberada (25/08/1944)—, arribaven en un avió procedent de Vichy (seu de l’estat francès pronazi del mariscal Pétain), Pierre Laval, Abel Bonnard i Maurice Gabolde, destacadíssims dirigents d’aquell estat titella i destacadíssims col·laboradors del règim nazi alemany en la persecució, detenció, empresonament, tortures i deportació de milers de jueus francesos al camp d’extermini d’Auschwitz. També havien col·laborat amb el règim de Hitler en la detenció i deportació de milers de treballadors francesos refractaris al nazisme a les fàbriques d’armament d’Alemanya, on serien tractats com a esclaus.

Els nazis de Vichy  

Laval, Bonnard i Gabolde havien tramitat i obtingut l’asil a Espanya a través de José Félix de Lequerica —ambaixador espanyol a París, primer; i a Vichy, després— que, curiosament, havia estat qui, l’any 1940 (poc després de l’ocupació nazi de França i des de la seu diplomàtica espanyola) havia ordit la detenció i deportació del president Companys, saltant-se tots els protocols internacionals d’extradició. El règim de Franco no va poder resistir la pressió internacional i va acabar lliurant Laval a la justícia francesa, que el condemnaria a mort. Però, en canvi, Bonnard i Gabolde engrossirien una vergonyosa llista de 13.471 nazis francesos, condemnats in absentia per crims contra la humanitat, que moririen tranquil·lament, de vells, refugiats a Espanya. 

Gabolde

Bonnard i Gabolde serien el paradigma dels nazis francesos acollits i protegits per Espanya. Més concretament, Gabolde exerciria com a professor del Centro de Estudios Friedendorff, situat al Passeig de Gràcia, 11 de Barcelona (una acadèmia de comerç internacional creada el 1940 pel reconegut nazi alemany Ziedt Friedendorff, que presentava el francès com un “prestigioso catedrático extranjero”). Gabolde, condemnat per crims contra la humanitat, no només no va ser extradit, sinó que no es va amagar mai. La premsa de l’època (La Vanguardia Española, entre 1946 i 1954), publica que va impartir conferències, tant al Friedendorff com a la Universitat de Barcelona. Va morir a Barcelona el 1972, als vuitanta-un anys d’edat, protegit pel règim franquista.

Buyse

Però els nazis francesos no van ser els únics que van ser acollits i protegits a Espanya. La vergonyosa llista s’amplia a nazis alemanys i belgues que —en alguns casos— van ser ressituats a Catalunya. Jan Buyse va ser el Léon Degrelle de Catalunya. El belga Buyse era un entusiasta del règim nazi, i quan les tropes de Hitler van envair Bèlgica (1940), va ser nomenat cap de les SS a Brussel·les, i entre 1943 i 1945 va dirigir el departament Rasse und Siedlung (Raça i Repoblament), un dels aparells del programa Endlösung der Judenfrage (la Solució Final al problema jueu). Després del conflicte mundial, la justícia belga el va condemnar a cadena perpètua i treballs forçats (1945), però va aconseguir escapar-se (1950), i poc després apareix a Espanya acollit pel règim franquista.

El nazi de Siurana

Buyse —com tots els nazis escàpols a Espanya— no es va veure en la necessitat de viure ocult, ni es va haver d’alimentar remenant entre la brossa. Va passar de la presó belga a la direcció d’una empresa alemanya anomenada Defries, radicada a Barcelona i dedicada a la venda de maquinària. I no tan sols això. Buyse —aficionat a l’alpinisme i conegut popularment com el nazi de Siurana—, va ser membre destacat d’un grup alpinista que publicaria diversos treballs sobre la muntanya. I malgrat la condemna que pesava sobre el seu cap (per detencions, tortures, segrestos, assassinats i fuga), la justícia espanyola ni el va interrogar, ni el va detenir, ni el va lliurar a les autoritats belgues. Va morir al seu xalet de Siurana (Priorat), el 2002, als vuitanta-nou anys d’edat.

L'Odessa espanyola

Gabolde i Buyse només són dos exemples dels centenars de criminals nazis que el règim franquista espanyol va allotjar a Catalunya. Però posen de relleu l’existència d’una estructura d’acolliment i recol·locació d’aquests criminals en llocs rellevants en aquell paisatge de misèria de la postguerra. En aquest sentit, s’ha parlat a bastament de les Ratlines (la xarxa de fuga i ressituació d’aquests criminals) que dibuixen un eix claríssim entre les cendres del nazisme, el Vaticà, Espanya i Argentina. Fins i tot s’han rodat algunes pel·lícules que ho il·lustren, com Odessa (1974). Però, en canvi —exceptuant alguns estudis— no s’ha posat de relleu la xarxa de complicitats entre les cendres del nazisme i l’aparell polític, militar, policial i judicial de l’Espanya franquista.  

Espanya, refugi segur dels fugitius nazis

Efectivament, diversos estudis proven que els criminals nazis fugitius van trobar a Espanya els mitjans per eludir l’acció de la justícia dels països aliats i per iniciar una nova vida sense complicacions econòmiques. Un article publicat per la revista d’història Hispania Nova detalla que, en alguns casos, aquests criminals van ser incorporats a l’exèrcit, a les forces paramilitars o a la policia espanyoles, i en altres, en empreses privades vinculades al règim. Fins i tot, en alguns casos, la recomanació personal estaria signada per Franco. En la seva petició d’asil, els mèrits que esgrimien eren, curiosament, sempre els mateixos: la seva participació personal en el conflicte civil espanyol (1936-1939) en el bàndol franquista, en tasques anomenades d’intel·ligència.

Urraca, el revers de l'Odessa espanyola

En aquest punt cobra una força especial la figura de Pedro Urraca Rendueles, el policia que va detenir i interrogar el president Companys a la França ocupada pels nazis (1940) i el va lliurar a l'SMPI (Servicio Militar y Policial de Información) a Madrid. Conclòs el conflicte mundial, Urraca va ser condemnat a mort in absentia per la justícia francesa (1946) acusat de dirigir una xarxa de delació i d’espoli a jueus francesos i en territori francès durant l’ocupació nazi (1940-1945). Urraca no va ser mai lliurat a la justícia francesa, però el més rellevant del seu cas és que posa de manifest la reciprocitat en preteses tasques d’intel·ligència entre les policies espanyola i alemanya posteriorment al conflicte civil espanyol i durant l’ocupació nazi de França.

Urraca, la macabra burla a les víctimes del nazisme

Segons algunes informacions, Urraca es va acollir a una mena d’indult (que no és el mateix que una amnistia) dictat el 1953 pel govern francès. No obstant això, havia quedat més que provat que havia ordit i s’havia beneficiat —professionalment i econòmicament— del robatori i l’assassinat de centenars de jueus francesos. I, sorprenentment, el règim franquista li va encomanar —de nou— tasques d’intel·ligència, aquest cop a Bèlgica. I, per si no n’hi havia prou, en una maniobra que no seria més que una macabra burla a les seves víctimes, el va condecorar amb la màxima distinció policial. Urraca va morir l’any 1989, a Madrid, als vuitanta-cinc anys, onze després de la promulgació de la Constitució del 78, sense haver pagat pels seus terribles crims.

Degrelle i Simons, la macabra burla a la justícia belga

Tampoc van pagar mai els nazis belgues Léon Degrelle (col·laborador del règim nazi en la persecució i deportació de milers de jueus belgues al camp d’extermini d’Auschwitz i, en els darrers compassos de la guerra, general de les SS) i Paul Simons De Aerschot (responsable de la detenció i deportació de milers de joves belgues dissidents a les fàbriques d’armament alemanyes). Bèlgica va reclamar la seva extradició durant dècades; però Degrelle moriria a Màlaga el 1989, als vuitanta-set anys; i Simons moriria a Sant Sebastià el 1994, als vuitanta-nou. En aquest punt és important destacar que quan van morir aquests dos criminals ja no governava Franco, sinó que el cap d’estat era Joan Carles I, i el president del govern era Felipe González (PSOE). 

"PAPERS DE SALAMANCA", continua la prepotència dels Governs espanyols.

La Comissió de la Dignitat ha adreçat una carta al ministre de Cultura espanyol, José Guirao, en què reclama que es faci efectiva la transferència a la Generalitatde determinats documents custodiats a l’Arxiu General de la guerra del 1936-39, a Salamanca. Dos mesos després de la ratificació per part del Tribunal Suprem de la sentència de l’Audiència espanyola perquè es retornin els papers, avisen que duran aquest incompliment davant les Nacions Unides si no hi ha moviments. El coordinador de la Comissió de la Dignitat, Pep Cruanyes, ha assenyalat en declaracions a l’ACN que, malgrat que el de Pedro Sánchez sigui un govern en funcions, ‘això no l’eximeix de complir les sentències’. Cruanyes ha explicat que recórrer a les Nacions Unides seria ‘una manera de posar en evidència institucionalment que l’estat espanyol no compleix les obligacions que té assumides com a membre de l’ONU’.

A la carta, a la qual ha tingut accés l’ACN, retreuen que, dos mesos després, la sentència encara no hagi estat executada. ‘És un deure incomplert’, assenyala la Comissió, que recorda que ‘el retard encara és més greu, ja que afecta el deure de l’estat de fer justícia amb les víctimes de la repressió franquista’. Insisteixen que els documents que retenen encara a l’arxiu de Salamanca s’han de transferir de manera definitiva i urgent.

Final del formulario

Per Cruanyes, és un ‘acte de justícia’ i ha suggerit al govern espanyol que, si vol fer accions ‘de lluïment’ de memòria històrica, retorni la documentació. ‘Això seria acció de memòria històrica efectiva’, ha asseverat el coordinador, que creu que no es pot parlar de restituir la memòria de les víctimes del franquisme quan l’executiu ‘reté’ aquesta documentació ‘a les seves mans’. ‘Emprendrem les accions que calgui en compliment de la llei de memòria’, ha dit.

Reclamen, per tant, la restitució dels fons acordats per la comissió mixta, també els documents de justícia i d’ordre públic i la transferència de la documentació corresponent a departaments de la Generalitat localitzada a l’arxiu militar d’Àvila. D’acord amb què estableix l’Estatut d’Economia vigent i en compliment de la memòria històrica, reclamen la transferència a la Generalitat la gestió dels arxius del govern civil i de la brigada d’ordre públic franquista, per garantir que els ciutadans accedeixin a la documentació de la repressió franquista.

Entre la documentació reclamada també hi ha la restitució dels documents requisats d’ajuntaments catalans. ‘No té cap mena de sentit que avui es tingui informació requisada, com ara el llibre d’actes de les sessions municipals de l’Ajuntament de Sort’, ha denunciat Cruanyes.

El coordinador de la Comissió de la Dignitat també ha posat damunt la taula la possibilitat que el govern reclami als tribunals que executin la sentència. Aquesta no és la primera missiva enviada per la Comissió al ministre, a qui ja es van dirigir quan va ser nomenat. Cruanyes ha denunciat que, en aquell moment, els va instar a parlar-ne més endavant, però no va passar.

1414 CATALANS MORTS A MATHAUSEN PUBLICATS AL BOE

l Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) ha publicat aquest divendres el llistat dels espanyols morts en el camp de concentració nazis Mauthausen-Gusen, situat a Àustria, amb l'objectiu de facilitar als familiars el seu registre com morts. Entre el llistat, que inclou 4.427 noms, es troba un total de 1.414 catalans -892 barcelonins, 255 tarragonins, 143 lleidatans i 124 gironins.

Amb la publicació del llistat es duu a terme l'acordat per la magistrada-jutge encarregada del Registre Civil Central, que compleix una de les iniciatives de la Llei de Memòria Històrica per a la reparació de les víctimes del nazisme, segons destaca el Ministeri de Justícia.

Els familiars i interessats tindran la possibilitat de presentar al·legacions i sol·licitar correccions en el termini d'un mes. Així seran inclosos en el registre de morts, estatus que encara no tenien.

La nòmina d'espanyols que van perdre la vida en els camps de Mauthausen i Gusen anotada en la Direcció General dels Registres i del Notariat ha estat comparada amb altres bases de dades.

Les persones interessades en presentar al·legacions podran fer-ho a partir d'aquest divendres en el termini d'un mes i a internet a través de dos enllaços a pàgines web que apareixen a l'edicte publicat en el BOE.

Destaca Justícia que la iniciativa persegueix agrair i reparar els més de deu mil espanyols deportats a camps de concentració pel govern franquista, dels quals més de la meitat va perdre en ells la vida.

Recorda, a més, que el Consell de Ministres va acordar a l'abril establir el 5 de maig com a dia d'homenatge a aquestes víctimes.

STRASBOURG, LA DEMOCRÀCIA I SHELDON WOLIN

El dia 2 de juliol s' obria la nova legislatura a Strasbourg, amb els nous eurodiputats europeus, en van faltar tres: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín, que van ser elegts per part dels electors/es catalans i catalanes.
Al mateix moment hi va haver una gran manifestació de més de 10.000 persones davant de la seu del Parlament per a demanar que siguin respectats els drets bàsics d' electors/es i elegits/es. És un fet important de respecte a la democràcia mateixa.

Fa dos dies en Vicent Partal va fer un editorial a Vilaweb, fent una reflexió sobre la democràcia, l' 1 d' octubre i el politòleg americà Sheldon Wolin.

"Em va cridar molt l’atenció que a la sessió inaugural del Parlament Europeu, la de dimarts, només dos problemes emergissen obertament i de manera pública: el Brexit i el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi havia, això és cert, moltes referències al vergonyós mur de la Mediterrània i a la detenció de Julian Assange, entre més afers també excepcionalment greus. Però el gest poc elegant dels brexiters i la intervenció de Matt Carthy en defensa dels tres eurodiputats catalans van marcar el to de la sessió.

Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. El dia a dia de la vida política és massa trepidant i aturar-se i recapitular sempre és bo. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès.

Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’? Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què va passar a Catalunya el primer i el tercer d’octubre de 2017 i també què va significar el Brexit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.

Tots dos conceptes van interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.

En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats.

En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat. I ací hauria de remetre’m a les teories d’Ivan Krastev sobre la UE, però podeu aprofundir-hi, si voleu, en aquest editorial del gener passat, en aquest del febrer, precisament sobre Tajani, i en aquest del mes de març de l’any passat. (Bàsicament, Krastev afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen polítics que ningú no ha triat a les urnes mentre fan la pantomima de deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. Tu pots votar Tsipras, però Tsipras no pot fer res.)

Tornem a Wolin. El totalitarisme invers, el sistema en què vivim, accepta la democràcia però només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt particularment a partir dels mitjans de comunicació. Winston Churchill quan va perdre les eleccions, acabada la guerra, va fer broma dient que la democràcia és un sistema perfecte que només té el problema que la gent vota allò que vol. Això ho han après ara i és això que volen evitar. Els liberals clàssics, Churchill, s’horroritzarien de veure què fan avui els qui diuen que són continuadors seus.

Quan expliquem que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més productes de màrqueting que no esferes ideològiques, constatem les teories que Wolin va elaborar fins a la seua mort, el 2015. I, com a prova, heus ací una definició que fa dels estats actuals, que no em podeu negar que entra com l’anell al dit en la realitat que vivim cada dia:

‘És un estat administratiu i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders polítics, econòmics, administratius i discursius.’

A diferència d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar especialment.

El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.

Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el govern del president Puigdemont.

Vaig acabant. Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.

Ara, hem vist esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el cas del 15-M.

La diferència amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps. El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.

I aquest colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.

La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

Per això, fins i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faça servir només com a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població?"

1918-2018, CONDEMNES PER SEDICIÓ I DIPUTATS ELEGITS: ANEM ENRERA.

Com a *Memòria Històrica* cal recordar que fa 100 anys hi va haver aquests fets:

la Vaga general (revolucionària) de 1917 i els represaliats SOCIALISTES Largo Caballero, Saborit, Besteiro i Anguiano, CONDEMNATS PEL DELICTE DE SEDICIÓ A CADENA PERPETUA, empresonats al Penal de Cartagena, varen ser inclosos com a candidats a les eleccions generals del 1918 i tots quatre foren elegits. L'elecció com a Diputats va obligar el Govern a concedir-los l'amnistia el 8 de maig del 1918, prenent possessió dels seus escons deu dies després. 

Ha passat un segle i no hem millorat, ans al contrari. La decisió de la Mesa del Congrés i del Senat, en són un exemple que no hem avançat gaire en 100 anys.

Potser també cal que recordin que els condemnats en aquell momento eren socialistes (PSOE i UGT), no en presó provisional sense condemna com els presos polítics actuals. Tot i així en guanyar el seu escó electoralment, van poder prendre possessio dels seus escons. Ara ( 100 anys després) no ha estat així, sembla que no cal dir res més.

ELS ELECTORS I ELS ELEGITS

Aquesta setmana llegíem una carta d' un lector en una publicació digital que ens sembla un bon resum del moment en què ens trobem històricament.
Després de tres eleccions consecutives (espanyoles, municipals i europees) les votacions d' una part important dels votants catalans poden no tenir cap valor.
Ja fa temps, des de l'1 d' octubre que estan molt penjats els drets fonamentals individuals, tals com el de vot, expressió, representació, etc.
No pot ser que elegim majoritàriament uns representants i aquests representants no puguin representar-nos.
El lector deia això:
  El día 1 de octubre de 2017 voté SÍ, y no me reconocieron el voto.

El día 21 de diciembre de 2017 voté Puigdemont, y no dejaron investirlo como President de la Generalitat a pesar de los llamamientos de la caverna para que se presentara.
El día 28 de abril del 2019 voté Junqueras, Sánchez, Romeva, Rull o Turull y los han suspendido como congresistas.
El día 26 de mayo de 2019 voté Quim Forn en el ayuntamiento de BCN y no le dejarán ejercer.
El 26 de mayo de 2019 voté Puigdemont y Comín o Junqueres y no les permiten entrar en el Parlamento Europeo.
Pertenezco, en contra de mi voluntad, a un Estado autocalificado de democracia avanzada pero hace más de dos años que no se respeta ni uno de los votos que he ejercido.
Y ¿todavía hay gente que me pregunta por qué reclamo un Estado propio?

"QUAN ESPANYA VA VOLER DESACTIVAR MACIÀ".

Fa uns dies El Nacional, publicava un article sobre el President Macià, començant per uns fets de 1930 i fent un recorregut per l' etapa que va portar al President per un judici, un exili, un retorn i una victòria.
Ara que algun "candidat" a les eleccions barcelonines, diu que voldria treure el nom a la plaça Francesc Macià, davant la patètica situació d' aquest partit i la manca absoluta d' arguments, potser caldria revisar una mica la nostra història recent i recordar els fets que van tenir Macià de protagonista.

Barcelona, 25 de setembre de 1930. Salvador de Toribio, cap superior de la Jefatura Provincial de Policia de Barcelona, acompanyat per diversos agents de la policia espanyola, es presentaven a la casa de Antoni Peyrí(gendre de Francesc Macià), situada al pis principal del carrer Provença, 293. El líder d’Estat Català feia dos dies que havia retornat clandestinament d’un llarg exili que remuntava a setembre de 1923, quan el general Primo de Rivera havia perpetrat un cop d’estat i havia instaurat un règim dictatorial i feia dos dies que s’allotjava a casa dels Peyrí-Macià. Toribio pretenia capturar Macià (en aquest cas es podria dir segrestar) i situar-lo en territori francès. Macià, des de la condemna que li havia imposat la justícia francesa pels Fets de Prats de Molló (1926), tenia prohibit posar els peus a França i el propòsit de Toribio era, clarament, situar-lo en un escenari delictiu. En definitiva desactivar la figura política de Macià, que des del judici de París (1927) havia adquirit una dimensió mítica.

Qui es qui: el general Berenguer

Quan van succeir aquests fets, Primo de Rivera ja era mort i soterrat. El 28 de gener de 1930 el rei Alfons XIII —el seu soci incondicional en aquella aventura dictatorial—, en una desesperada maniobra per a amortir el desprestigi que corcava la monarquia borbònica, el va acomiadar amb una mena de “passi-ho bé, amic meu” oportunament disfressat de dimissió. Al general colpista de res li van servir les advertències que, en aquell context de refredament i trencament, li va regalar públicament al rei: “A mi no me borbonea nadie”. No ho pairia mai i la diabetis que arrossegava acceleraria un desenllaç fatal. Moriria un mes i mig després en un apartament de París. No obstant això, l’Espanya borbònica de setembre de 1930 continuava sent un regim dictatorial. Alfons XIII havia situat com a relleu el general Dámaso Berenguer Fusté —que ja sabia, per experiència pròpia, com les gastava el Borbó—. Berenguer va ser nomenat amb l’encàrrec silenciós de negociar amb l’oposició clandestina una suau “transició” cap un règim democràtic.

Qui es qui: el capità general Despujol

Aquella tímida obertura tenia el seu contrapès. També a Catalunya. En aquell joc de corrioles, el búnquer involucionista i reaccionari estava format per una teranyina —una tètrica tríada— que abastava la pràctica totalitat dels aparells militar, policial i judicial espanyols. Naturalment amb l’inestimable concurs del gangsterisme espanyolista (una esperpèntica evolució del tenebrós pistolerisme blanc que, després del cop d’estat de Primo de Rivera (1923),  havia transitat de la nòmina de certa patronal a la de l’aparell governamental. Però, probablement, la cara més visible d’aquelles forces ocultes era el capità general Ignasi Maria de Despujol i Sabater; un furibund anticatalanista, antiobrerista, antirepublicanista i antiprogressista. Un personatge arnat, quasi un holograma del passat; amb una llarga experiència repressora, amb un destacat compromís amb el règim borbònic i amb la pitrera farcida de medalles aconseguides amb la sang dels fills de la classe obrera, sobretot catalana: Filipines (1896-1898) i Marroc (1921-1925).

Qui es qui: Macià

Quan Toribio es va presentar a casa del metge Peyrí, ni tan sols s’havien convocat les eleccions municipals que conduirien a la proclamació de les repúbliques catalana i espanyola (1931). Però Macià ja era el polític més conegut i millor valorat per l’opinió pública catalana. Tenia una llarga trajectòria política iniciada el 1907, a la plataforma catalanista Solidaritat Catalana. El 1922 havia fundat el partit independentista Estat Català. Després del cop d’estat de 1923, s’havia exiliat a Perpinyà, i el 1927 a Brussel·les. El 1926 havia liderat la temptativa de Prats de Molló. Però allò que dimensionaria extraordinàriament la seva figura política seria el posterior judici a París (1927) que, durant setmanes, portaria —per primer cop en la història— la causa independentista i republicana catalana a les portades dels principals rotatius del món. El 1930 Macià encara no era president, ni la Generalitat estava restaurada, però la seva figura política apuntava un paper protagonista en el nou escenari polític que s’albirava a l’horitzó.

Com sabia la policia que Macià era a Barcelona?

Macià, la seva esposa Eugènia i la filla petita de la parella, també, Eugènia; havien arribat a Barcelona dos dies abans, el 23 de setembre de 1930, vigília de la Festa de la Mercè. Durant els dos dies que separen l’arribada (23/09) de l’expulsió (25/09); Macià no es va ocultar en absolut. És més, la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 28/09/1930), relata que el dia 24 (Festa de la Mercè) va dinar en un “conocido y céntrico restaurant de la ciudad”. La mateixa premsa relata que Macià estava acompanyat per Jaume Aiguader i Miró que, en les eleccions municipals de 1931, formaria part de la llista d’ERC, seria el candidat més votat, i seria el primer alcalde republicà de Barcelona. També anava acompanyat per Ventura Gassol i Rovira, excompany en el judici de París i, poc després, primer conseller d’Instrucció Pública del primer govern Macià (1931-1932) de la Generalitat restaurada. I encara la premsa relata que després de dinar, Macià, Aiguader i Gassol van donar un tomb per la ciutat i van ser entusiàsticament aclamats pels vianants.

Que va passar al replà del pis principal de Provença, 293?

L’endemà Toribio va trucar al timbre mentre els Peyrí-Macià i els Macià-Lamarca dinaven. A l’interior de la vivenda (que feia també la funció de consulta mèdica) hi havia Antoni Peyrí i Rocamora, la seva esposa Maria Macià i Lamarca i els tres fills de la parella (Antoni, Teresa iEugènia). Hi havia també Francesc Macià, la seva esposa Eugènia Lamarca, i Eugènia Macià i Lamarca (la filla petita de la parella). La premsa relata que en aquell replà, la conversa inicial va derivar en discussió i que de la discussió es va passar als crits i a les empentes. Tant va ser així que la resta de veïns van sortir als replans alarmats pel rebombori. I, també segons la premsa, aquells veïns no van tenir cap dubte ni a prendre partit, ni per a qui prendre partit. En pocs minuts l’escala es va convertir en una manifestació espontània de catalanisme i de solidaritat amb la figura de Macià i, quan la policia va ordenar, amb maneres violentes, que tothom es tanqués a casa, els veïns s’hi van tornar amb una pluja d’objectes sobre el cap de Toribio.

Què va passar després de la discussió?

Finalment van pactar que els Macià acabarien de dinar i tot seguit emprendrien camí cap a Perpinyà. Aquella estona resultaria clau perquè els telèfons dels Peyrí i dels veïns de Provença, 293 van alertar tothom del que estava passant. En pocs minuts tot l’entorn polític de Macià sabia el que passava. Ho sabrien, també, el principals dirigents de l’oposició política clandestina a Barcelona i ho sabria, també, el cònsol francès a Barcelona, que jugaria un paper determinant en el desenllaç d’aquella trama. Quan Macià va posar en marxa el seu cotxe, escortat per dos cotxes de la policia espanyola, va ser seguit per una llarga caravana de cotxes que el va acompanyar tot el viatge fins a Perpinyà. A la capital del Rosselló el comissari Toribio es va limitar a informar el prefecte de la Gendarmeria, mentre la resta de policies encerclaven el cotxe de Macià. Però la sorpresa es produiria en aquell moment. Toribio, i els qui des de l’ombra del poder havien ordit aquella esperpèntica operació, es quedarien amb un pam de nas. O de llengua.

Que va passar a Perpinyà?

El prefecte de la Gendarmeria de Perpinyà es va negar a detenir i empresonar Macià. Li va recordar que, en virtut de la sentència del judici de París del 21 de gener de 1927 (pels Fets de Prats de Molló) no podia estar en sòl francès. Però va afegir que el govern de la República Francesa era coneixedor, a través del consolat de Barcelona, de la forma en què havia ocorregut aquell escenari delictiu i era conscient del propòsit polític que perseguien Toribio i els qui havien ordit aquella macabra operació. Va proposar-li facilitar el trànsit cap a la seva residència de Brussel·les. Després d’un breu exili de cinc mesos (repartits entre París i Brussel·les), Macià retornaria a Catalunya.

Que va passar després de Brussel·les?

El 22 de febrer de 1931 retornava a Barcelona. Les eleccions municipals ja havien estat convocades. Vint-i-cinc dies més tard (19/03/1931) fundava ERC. I passats uns altres vint-i-cinc dies (12/04/1931) guanyava àmpliament les eleccions municipals. Una victòria electoral fonamentada, principalment, en el prestigi de la seva figura política. Una figura que l’Estat espanyol, sense voler-ho ni saber-ho, havia contribuït a elevar a la categoria de mite. Macià, que el 14 d’abril de 1931 restauraria l’autogovern de Catalunya i proclamaria la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, es convertiria en la figura política més rellevant del segle XX català.

CARME CLARAMUNT, 80 ANYS DEL SEU AFUSELLAMENT.

Dimarts farà 80 anys de l' afusellament de Carme Claramunt, la primera dona afusellada a Camp de la Bota.

Imatge del llibre sobre la Carme Claramunt, publicat al 2016. 

Executada,llibre de Carme Claramunt militant d'Estat Català de Badalona, la primera dona afusellada pels franquistes al Camp de la Bota

“Estimada tieta, ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo y esta mañana a las cinco me van a fusilar, tú ya sabes que matan a un inocente...”

Així comença la carta que Carme Claramunt escrivia a la seva tieta Angelina moments abans de ser executada al Camp de la Bota la matinada del 23 d’abril de 1939.

29 DE MARÇ, UNA DATA DEL SEGLE XV I UNA ALTRA DEL SEGLE XX.

Ahir va ser 29 de març, i tal dia com aquest de l' any 1412 van començar les sessions del Compromís de Casp, després de la mort del rei Martí l' Humà, que va acabar amb la dinastia dels reis de la Corona d' Aragó i Catalunya. La nova dinastia seria la de Trastámara. El vot dels delegats catalans i illencs va ser diferents dels de la resta de la Corona i això marcà un abans i un després en la història del país.

En clau internacional, també un dia 29 de març, però en aquest cas del 1973, va sortir oficialment el darrer soldat estatunidenc del Vietnam, i amb això es donava per acabada una llarga i cruenta guerra imperialista. 

26 de gener: Dia de victòria catalana el 1641 i entrada feixista a Barcelona el 1939.

26 DE GENER, UN MATEIX DIA I DOS FETS  HISTÒRICS: MONTJUÏC (1641), OCUPACIÓ FRANQUISTA (1939).

Un dia com avui, 26 de gener, del 1641 l’ exèrcit de Catalunya derrotava les tropes espanyoles del rei Felip IV a Montjuïc dins la guerra dels Segadors (1640-1652). Les tropes espanyoles havien iniciat una ofensiva a Tortosa i van assaltar i cremar Xerta (Baix Ebre) i van perseguir als que ells anomenaven “sediciosos” acusats de “traïdoria i rebel·lió”, per això podien ser condemnats a mort.

Poc després van assaltar i cremar El Perelló (Baix Ebre) el 8 de desembre  i Cambrils (Baix Camp) el 14 de desembre, allí van executar prop de 700 presoners de guerra i van degollar 400 homes, l’ofensiva va continuar a Vila-seca, Salou i Tarragona i unes altres columnes van anar a Lleida i a Horta de Sant Joan (Terra Alta). La defensa catalana va pensar que els aturarien a Martorell, però no va ser així i es van plantar a les portes de Sants i Hostafrancs esperant  l’assalt final a Barcelona. Però allí, les tropes espanyoles, es van refiar de la seva superioritat: 24.000 atacants contra 6.000 defensors. I no van calcular la rapidesa de la infanteria i cavalleria catalanes comandades pels coronels Tamarit i Cabanyes que els van derrotar de manera clara en la batalla de Montjuïc.

Un altre dia com avui, 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona. Poc abans, el 16 de novembre, havia caigut el front de l' Ebre i la caiguda de la Catalunya Republicana era només qüestió de setmanes. També cauria la feina del catalanisme i la Mancomunitat, l’ aposta per la cultura i l’ escola catalana, les reformes polítiques, la normalització, l’ IEC, la xarxa de biblioteques, etc. etc.

Però no podem oblidar els símbols i la càrrega històrica dels fets. Les tropes franquistes entren per Castelldefels i per Esplugues de Llobregat, comandades pel General Yagüe, conegut pel “carnisser de Badajoz”.

Poc abans havien entrat el dia de reis del mateix mes a les Borges Blanques i el diari Heraldo de Aragón comentava: ...en Borjas, el feudo de Macià, y en su propia plaza central, quedaba clavada la bandera de España... (publicat avui per “Nació Digital”). Els simbolismes eren importants.

Tampoc ens pot estranyar que esperessin uns dies, un altre 26 de gener, per a entrar per la Diagonal, i destrossar tot el que quedava com a signes de catalanitat: arxius d’ entitats i personals, institucions, nomenclàtor, mitjans de comunicació, llibres, escoles...Tot canviat per una estètica i unes formes feixistes que van mantenir una forta repressió, no exempta de judicis sumaríssims i afusellaments, durant vint anys fins que els tecnòcrates van compartir amb els feixistes el poder i van obrir una etapa marcada per les grans obres i l’ especulació urbanística posterior.

Cal dir que després d’ aquell 26 de gener de 1939, molts militants sindicals i de partits polítics van patir detencions i afusellaments entre els seus militants, la majoria afusellats al Camp de la Bota, amb uns judicis que els acusaven de “rebel·lió militar i separatisme”.

Aquest és el llistat, al que hem tingut accès del partit Estat Català, publicat a la seu bloc::

Nom i Cognoms               Nascut                          Lloc d'execució Data

Miquel Eroles i Sorribes   El Prat de Llob.             Camp de la Bota 29-07-40

Antoni Sedó i Ana            Badalona                       Camp de la Bota 02-03-39

Carme Claramunt i Boret  Roda de Berà               Camp de la Bota 18-04-39

Lluís Escaler i Espuñes    Oliana                           Camp de la Bota 23-04-39

Joaquim Borell i Deulofeu Monistrol                      Camp de la Bota 04-05-39

Agustí Bassols i Castany   Barcelona                    Camp de la Bota 17-05-39

Pere Monpart i Estadella   Caldes de Montbui       Camp de la Bota 23-05-39

J.M. Aymamí i Margalef     Tarragona                    Camp de la Bota 25-05-39

Joan Terrades i Gatius      Ripoll                            Camp de la Bota 20-10-39

Joan Bonamusa i Busquets Mataró                        Camp de la Bota 11-11-39

Enric Ferrer i Baugés         Barcelona                    Camp de la Bota 20-11-39

Miquel Arenas i Pons         Barcelona                    Camp de la Bota 11-02-44

Octavi Tàpias i Cuspineda Granollers                    Camp de la Bota 07-07-39

Pere Valls i Bosch              St. Feliu de Codines    Camp de la Bota 29-05-41

Josep Tauler i Perals         St. Feliu de Guixols      Girona 25-04-39

Enric Ramírez i Hort           Barcelona                     Camp de la Bota 10-11-39

Agustí Miró i Corral             S. Quintí de Mediona   Camp de la Bota 01-08-39

Joan Tomàs i Beltrán         Reus                             Tarragona 15-11-39

Lluís Bori i Orriols               Campdevànol                Camp de la Bota 29-11-44

Jaume Canadell i Mas        La Farga de Bebiè        Camp de la Bota 04-07-39

Joan Castellana i Planas    Castellnou de Bages    Camp de la Bota 27-12-41

Sebastià González i Bofarull Esparreguera             Camp de la Bota 14-07-43

Melitó Farriol i Domènech   Sant Joan                     Camp de la Bota 04-03-39

Joan Urgell i Bes                 Juneda                          Lleida