Nou llibre sobre fets històrics de la Catalunya del segle XX, que és prou interessant, ja que detalla la documentació de Tarradellas que hi ha a l' Arxiu Montserrat Tarradellas" de Poblet. Bona feina de l' historiador Carles Santacana:
Josep Tarradellas, sense pèls a
la llengua
La documentació privada
del president català entre 1939
a 1977 es publica en un llibre
Per: Andreu Barnils (extracte de l' article a Vilaweb):
El president català Josep
Tarradellas (1899-1988) va viure gairebé quaranta anys a l’exili. Edicions Dau
publica ara la seva documentació privada, que dijous passat es va presentar a
Barcelona. ‘Josep Tarradellas, l’Exili (1 i 2) són cartes, informes, dietaris i
també discursos que el president va guardar curosament durant més de quatre
dècades. Actualment aquesta documentació es troba custodiada a l’Arxiu
Montserrat Tarradellas, a Poblet, i depèn de la Diputació de Barcelona.
Edicions Dau fa temps que la va publicant per al gran públic, amb l’ajuda de
Motserrat Catalán, directora de l’Arxiu. Ara l’historiador Carles Santacana
n’ha coordinat l’obra del llarg exili, que permet veure documentació que mai
fins ara havia estat publicada i un Tarradellas sense pèls a la llengua.
Informe Josep Pla (1960)
Josep Pla va visitar
Josep Tarradellas l’any 1960. Va ser una visita de tres dies amb el president.
En va escriure un informe de deu pàgines que permet veure la visió de
Tarradellas als anys seixanta: ‘Per a prevenir el caos, s’ha de crear un equip
de treball format per molt poca gent: quatre o cinc (Tarradellas: política;
Ortínez: burgesia; Vicens Vives: interessos clericals; Sardà: economia)
polítics especialitzats en les qüestions bàsiques. Aquest equip ha de ser el
noyaux del futur partit conservador català. Del passat no hi ha res
aprofitable: és un cementiri literal. No s’han de ressuscitar ni l’Esquerra, ni
la Lliga ni cap altra organització d’aquesta classe’.
S’ha de crear un equip de
treball format per molt poca gent: quatre o cinc (Tarradellas: política;
Ortínez: burgesia; Vicens Vives: interessos clericals; Sardà: economia)
Segons Santacana ‘fins
ara aquest informe només s’havia publicat, i em sembla que de manera parcial, a
la revista Presència. En el llibre hi surt tot. És on es veu que Tarradellas
creia que l’únic que se salvaria dels anys trenta un cop acabat Franco seria el
món anarco-sindicalista. Tota la resta, no. I es va equivocar, aquí. I es veu
clarament la importància que donava a Vicens Vives’.
Andrés Casinello va
visitar Tarradellas en nom del govern espanyol anys més tard. El president
espanyol Adolfo Suárez, més endavant, va entregar aquest informe a Tarradellas
mateix. L’informe del militar és ben cru: ‘Hay que meterse en su casa, donde
todo es pobreza, para enten- der su dignidad. Banca Catalana le montaría un
palacio, pero él vive en una llanura fría del centro de Francia con una
calefacción tibia, sin baño, con muebles que ya no usan los suboficiales y solo
el lujo de una buena biblioteca y un tocadiscos. Únase una hija subnormal y una
esposa callada. No hay criados, ni secretarios, ni nada. A ese hombre lo
nombran presidente y durante veinte años nadie le hace caso. Pero ahora van los
arzobispos, los banqueros, los políticos de todas las clases a saludarle y a
llamarle presidente’.
Crítiques a Òmnium
Cultural
‘Una altra de les meves
fondes preocupacions són les incomprensibles activitats polítiques d’Òmnium
Cultural’ escriu Josep Tarradellas. ‘En la meva ja llarga vida política mai
havia trobat dirigents com els d’aquesta entitat que fossin tan inconscients
del dany que a la llarga causaran a Catalunya. Es creuen que poden tornar en
aquell temps de començaments de segle fins a l’any 1930, que dissortadament la
nostra classe obrera veia en la bandera i en la cultura catalana l’instrument
de la burgesia i de l’Església contra els seus drets i les seves necessitats.
Ésser o dir-se catalanistes a Barcelona, franquistes a Madrid i servir
fidelment el règim i, en passar la frontera, presentar-se com a
ultranacionalistes, com comprendreu això serà per l’Òmnium Cultural de
resultats catastròfics’.
Ésser o dir-se
catalanistes a Barcelona, franquistes a Madrid i servir fidelment el règim i,
en passar la frontera, presentar-se com a ultranacionalistes, com comprendreu
això serà per l’Òmnium Cultural de resultats catastròfics
L’historiador Santacana
hi posa context: ‘Tarradellas creu que són uns burgesos franquistes, que ara es
renten la cara. I creu que això del català no els interessa gaire, sinó posicionar-se
políticament de cara al que vingui després. No els volia veure ni en pintura,
tot i que al Millet, el salva. A la resta, no. Però els diners també expliquen
la polèmica amb Òmnium Cultural. Òmnium instal.la una seu a París, per captar
diners dels exiliats. I a Sudamèrica, també. És competència directa amb
Tarradellas. Això ajuda a entendre coses. Dit això, en el cas d’Òmnium el relat
fins aleshores era que es tractava d’uns resistents. I Tarradellas diu ‘al
tanto’. Són resistents, però al 39 eren franquistes. I no són la burgesia
prèvia a la guerra, sinó la que s’ha enriquit després’.
Jordi Pujol
Molt s’ha escrit sobre
les desavinences enrte Tarradellas i Pujol. En aquest volum apareixen : ‘No puc
oblidar, malgrat tot, el que en certs moments ha representat per al nostre
país, però, si no rectifica ràpidament la seva conducta, arribarà un dia que Catalunya
en tindrà una imatge molt diferent, completament diferent, de la que va
representar durant molts anys’, escriu Josep Tarradellas sobre Jordi Pujol en
una carta a Manuel Ibáñez Escofet. L’editor del llibre, Ton Barnils, explica
així la relació Tarradellas-Pujol que apareix al volum:’El lector podrà seguir
el procés de coneixença, aproximació i distanciament definitiu entre ambdós. I
si bé Josep Tarradellas sovint deixa constància de la intel·ligència del seu
interlocutor i fins i tot comparteixen punts de vista sobre el passat, el xoc
es produeix en les actituds i les postures sobre el present i el futur’.
Segons Carles Santacana,
les desavinences amb Pujol vénen marcades per la tensió clàssica entre exiliats
i gent de l’interior; pel fet que Jordi Pujol no el volgués veure de forma
prioritària; pel fet que Pujol, i d’altres, volguessin comprar-li l’arxiu, com
a gest d’ajuda, però que faria perdre independència política a Tarradellas, i
per això va dir que no. I finalment, més endavant, perquè des de l’estat
espanyol es volia en un primer moment tenir Jordi Pujol, centre dreta, com a
referència a Catalunya, i no Josep Tarradellas, un republicà d’ERC.
Arribarà un dia que
Catalunya tindrà una imatge molt diferent de Jordi Pujol, completament
diferent, de la que va representar durant molts anys
El volum publica
correspondència entre tots dos directament durant aquests anys. En el següent
volum que Edicions Dau prepara, ‘El restabliment de la Generalitat’, és
possible que apareguin més textos.
Josep Tarradellas vivia
en unes terres de la propietat de la seva família. Era el Clos de Mosny, a
França. Allà es va instal.lar, però patia estretors econòmiques. ‘A partir de
1959 Tarradellas es bolca amb els contactes amb l’interior: Pla, Vicens Vives i
també connecta amb industrials cotoners, com Manuel Ortínez. Aquests li porten
diners. Domingo Valls Taverner, sobretot. Valls Taverner és el que menys
interès té a parlar de política, i en canvi el més regular a l’hora de pagar
per tenir la peça col·locada. Manuel Ortínez va ser el primer que va explicar
tot això a les seves memòries’
Comunistes
El lector trobarà també
la visió de Tarradellas sobre els comunistes: ‘El Partit Comunista fa la seva
política. Som nosaltres que hem de tenir el coratge de fer la nostra i no anar
a remolc ni caure en l’altre extrem d’un anticomunisme arcaic. Personalment no
em preocupa la seva política. La que em preocupa i cal combatre és la d’aquells
que sempre han estat els nostres enemics i els han permès (als comunistes)
aquesta posició de força. Aquesta burgesia i aquesta Església que els ha obert
les portes creient que el dia de demà seran els millors garants de l’ordre i
dels privilegis que els ha atorgat el franquisme’ diu Tarradellas en una
trobada amb el Moviment Socialista de Catalunya.
Aquesta burgesia i
aquesta Església que ha obert les portes als comunistes creient que el dia de
demà seran els millors garants de l’ordre i dels privilegis que els ha atorgat
el franquisme
Segons Santacana la visió
de Tarradellas sobre els comunistes neix durant la guerra i la postguerra: ‘És
crític amb el paper dels comunistes, i els republicans, de no ser capaços
d’oferir alguna cosa que els Estats Units poguessin comprar per substituir
Franco. Al mateix temps, com que és polític pragmàtic, sap que s’haurà
d’entendre amb el PSUC a l’Assemblea de Catalunya. I s’ha de tenir en compte
que Tarradellas era un negociant, amb negocis propis i visió liberal, i que
també aquí estava allunyat dels comunistes’
De Pallach a Raimon
El llibre també permet
llegir comentaris o notes sobre el poeta Josep Carner, l’anarquista Abad de
Santillán, Josep Andreu i Abelló, Heribert Barrera, Josep Pallach, Pere Bosch i
Gimpera, Josep Maria Bricall, Josep Benet, Juan Carlos I, Pompeu Fabra ,
Franco, Baltasar Porcel, Màrius Carol, Raimon, i un llarg etcètera que dibuixa
un ampli espectre de la Catalunya d’aleshores.
Intent d’extradició a
Josep Tarradellas
‘Per primera vegada
publiquem l’extradició que l’estat franquista va demanar per Tarradellas l’any
1941′, diu Santacana. Franco volia fer el mateix que amb Companys. Per sort, el
règim de Vichy, va detenir el president català, que va estar a la presó de
Marsella, però va negar-ne l’extradició. Publiquem la petició d’extradició
franquista i la defensa que durant el judici va esgrimir Josep Tarradellas, en
francès’. Tarradellas es va salvar de la mort segura en mans franquistes,
perquè el règim de Vichy va considerar-lo un exiliat polític.
