No hi ha dos, sense tres: 1575 i 1596
"Nada hay, pues, de sorprendente en que, el año 1575, el Estado español se viese obligado a hacer suspensión de pagos, con el consiguiente pánico entre los acreedores i la ruina del crédito español en Europa". Amb aquesta sentència, l'historiador Ferran Soldevila enceta en el Tom IV de la Història d'Espanya (Ed.Ariel,1972), la descripció del que es considera la segona gran fallida de l'Estat espanyol registrada a la història.
Felip II havia embrancat el regne en diverses batalles i guerres i havia empitjorat les ja malmeses finances espanyoles que el seu pare, Carles V, ja havia deixat prou esquilades. Amb mil guerres en marxa, la llosa d'unes finances depauperades i una pèssima política fiscal s'hi va afegir la fatídica expedició de l'Armada Invencible que hauria costat uns deu milions d'escuts d'or que va acabar d'arruïnar les arques espanyoles.
Com explica Cristóbal Espejo, historiador de l'economia espanyola a l'estudi "El interés del dinero en los reinos españoles", el pagament dels interessos que havia d'afrontar la corona va produir més estralls que totes les guerres. Tot i l'augment d'impostos el 1571, -amb quinze anys de regnat, s'havien doblat els ingressos- el rei Felip II va informar a les corts castellanes que s'havia gastat la previsió d'ingressos dels propers cinc anys. Així, l'any 1575 es va registrar la primera fallida de la història, decretant aquest any la suspensió dels pagaments de l'Estat espanyol.
Aquesta suspensió es va intentar aturar amb una nova pujada d'impostos - batejat com "millones"- una decisió que va empitjorar la situació. El deute pendent que havia d'abonar l'estat només permetia que la hisenda espanyola pogués comptar amb un terç d'aquests ingressos, ja que els dos terços restants marxaven per pagar interessos. Aquesta situació s'hi va afegir la disminució de la població, la continuïtat de les guerres i una pressió fiscal que va acabar d'ofegar la incipient indústria existent va provocar una nova suspensió de pagaments el 1596.
Un altres Felips, un Carles i sis fallides més
Amb Felip III i IV es van registrar també cinc suspensions de pagaments: 1607, 1627, 1647, 1652, 1662 i 1666. La recessió econòmica va encetar un cicle negatiu que va deixar del tot arruïnada la monarquia espanyola. Grans pestes, una agricultura poc eficient, despoblament rural, conflictes "interiors" com la guerra contra Catalunya i Portugal, un consum intern ínfim i un or i plata americans que marxaven directament cap Europa per pagar les importacions. Una situació provocada, segons recull Ramon Tamames, en el segon volum del llibre "Estructura Económica de España", (Madrid, Alianza Editoral,1982).
La de Carles IV
A la crisi política que generaven les revolucions encetades s'hi va afegir l'econòmica provocada en la darrera dècada del segle XVIII, malgrat les reformes impulsades: males collites, bloqueig del comerç colonial provocat per les guerres amb el Regne Unit i epidèmies de febre groga que arrasaven la població, l'Estat va registrar un endeutament progressiu que va acabar d'engreixar el dèficit crònic de la hisenda espanyola´que va esclatar en la suspensió de 1799.
Ferran VII, 1815 i 1820
La incapacitat notòria d'aquest Borbó per encarar les reformes necessàries -el seu posat absolutista no ho permetia- afegit a un sollevament de les colònies que van aprofitar la guerra d'Espanya contra Napoleó que, a més , va provocar el tancament de la protoindustria ja que els seus mercats quedaven tancats de manera definitiva. La hisenda va tornar quedar eixuta i la corona va tornar a suspendre pagaments amb només cinc anys de diferència.
I una reina
El 1867, Isabel II, afrontava la primera guerra carlista i una incipient revolució industrial amb l'emblema del ferrocarril. Fins i tot el Banc d'Espanya, que enceta la seva feina de recaptació el 1868, explica en un monogràfic com per fer més comercial el deute espanyol i finançar la construcció del tren -similitud de l'AVE- va apujar la rendibilitat del deute espanyol. Una promesa que ningú no es va creure i que va portar a Isabel II a la suspensió de pagaments i rere de l'Estat a moltes empreses que havien invertit en la causa.
dimarts, 12 de juny del 2012
HISTÒRIA: ELS GOVERNS ESPANYOLS PIONERS EN LES SUSPENSIONS DE PAGAMENTS.
L'Estat espanyol ja pot anar fent jocs florals sobre el rescat que ha patit aquest cap de setmana perquè la història el delata. Les suspensions de pagaments han estat virus històric i, a més, d'ostentar ser l'estat que té l'honor de ser el primer, és el que més n'ha registrat: tretze vegades.
La primera vegada, 1557
Mentre Carles I, i V d'Espanya, s'estava al monestir de Yuste esperant la mort, el seu continuador Felip II havia de decretar el 1557, la primera suspensió de pagaments. Fou l'emperador Carles qui va crear el "deute sobirà", -anomenats "asientos" de deute amb la banca estrangera i els "juros" de mercat intern- que compraven financers com Jakob Fugger, a compte dels rèdits de les campanyes de l'emperador a tot l'imperi que proporcionaven matèries primeres i metalls preciosos que permetien al regne espanyol treballar a crèdit. Malgrat aquests ingressos i un veritable catàleg d'impostos com l'alcabala, els "servicios", aduanes o "montazgos", l'Estat no recaptava prou per aguantar les quantioses despeses que generava la política internacional.
Com explica Felipe Ruiz Martín, catedràtic d'Història Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid a la Revista d'Història Econòmica en l'article "La hacienda de Felipe II en 1560", que desgrana uns ingressos de 4.192.416 ducats, contra 3.340.204 de despeses i 5.200.000 de deute flotant i interessos.
Una situació que es vivia pràcticament similar des de 1548 fins el 1557 que va esclatar amb la suspensió de pagaments que va atemorir Europa, suposant la ruïna d'alguns dels financers més importants d'Europa, i la suspensió un any més tard de França i Portugal. L'imprescindible Memorial Luis Ortiz, un dels grans textos mercantilistes -segons l'historiador Pierre Vilar- escrit el mateix 1557, descriu les dues grans causes de la gran fallida: el desequilibri dels preus interiors i exteriors , i les despeses de l'Estat pagades fora del regne.
No hi ha dos, sense tres: 1575 i 1596
"Nada hay, pues, de sorprendente en que, el año 1575, el Estado español se viese obligado a hacer suspensión de pagos, con el consiguiente pánico entre los acreedores i la ruina del crédito español en Europa". Amb aquesta sentència, l'historiador Ferran Soldevila enceta en el Tom IV de la Història d'Espanya (Ed.Ariel,1972), la descripció del que es considera la segona gran fallida de l'Estat espanyol registrada a la història.
Felip II havia embrancat el regne en diverses batalles i guerres i havia empitjorat les ja malmeses finances espanyoles que el seu pare, Carles V, ja havia deixat prou esquilades. Amb mil guerres en marxa, la llosa d'unes finances depauperades i una pèssima política fiscal s'hi va afegir la fatídica expedició de l'Armada Invencible que hauria costat uns deu milions d'escuts d'or que va acabar d'arruïnar les arques espanyoles.
Com explica Cristóbal Espejo, historiador de l'economia espanyola a l'estudi "El interés del dinero en los reinos españoles", el pagament dels interessos que havia d'afrontar la corona va produir més estralls que totes les guerres. Tot i l'augment d'impostos el 1571, -amb quinze anys de regnat, s'havien doblat els ingressos- el rei Felip II va informar a les corts castellanes que s'havia gastat la previsió d'ingressos dels propers cinc anys. Així, l'any 1575 es va registrar la primera fallida de la història, decretant aquest any la suspensió dels pagaments de l'Estat espanyol.
Aquesta suspensió es va intentar aturar amb una nova pujada d'impostos - batejat com "millones"- una decisió que va empitjorar la situació. El deute pendent que havia d'abonar l'estat només permetia que la hisenda espanyola pogués comptar amb un terç d'aquests ingressos, ja que els dos terços restants marxaven per pagar interessos. Aquesta situació s'hi va afegir la disminució de la població, la continuïtat de les guerres i una pressió fiscal que va acabar d'ofegar la incipient indústria existent va provocar una nova suspensió de pagaments el 1596.
Un altres Felips, un Carles i sis fallides més
Amb Felip III i IV es van registrar també cinc suspensions de pagaments: 1607, 1627, 1647, 1652, 1662 i 1666. La recessió econòmica va encetar un cicle negatiu que va deixar del tot arruïnada la monarquia espanyola. Grans pestes, una agricultura poc eficient, despoblament rural, conflictes "interiors" com la guerra contra Catalunya i Portugal, un consum intern ínfim i un or i plata americans que marxaven directament cap Europa per pagar les importacions. Una situació provocada, segons recull Ramon Tamames, en el segon volum del llibre "Estructura Económica de España", (Madrid, Alianza Editoral,1982).
La de Carles IV
A la crisi política que generaven les revolucions encetades s'hi va afegir l'econòmica provocada en la darrera dècada del segle XVIII, malgrat les reformes impulsades: males collites, bloqueig del comerç colonial provocat per les guerres amb el Regne Unit i epidèmies de febre groga que arrasaven la població, l'Estat va registrar un endeutament progressiu que va acabar d'engreixar el dèficit crònic de la hisenda espanyola´que va esclatar en la suspensió de 1799.
Ferran VII, 1815 i 1820
La incapacitat notòria d'aquest Borbó per encarar les reformes necessàries -el seu posat absolutista no ho permetia- afegit a un sollevament de les colònies que van aprofitar la guerra d'Espanya contra Napoleó que, a més , va provocar el tancament de la protoindustria ja que els seus mercats quedaven tancats de manera definitiva. La hisenda va tornar quedar eixuta i la corona va tornar a suspendre pagaments amb només cinc anys de diferència.
I una reina
El 1867, Isabel II, afrontava la primera guerra carlista i una incipient revolució industrial amb l'emblema del ferrocarril. Fins i tot el Banc d'Espanya, que enceta la seva feina de recaptació el 1868, explica en un monogràfic com per fer més comercial el deute espanyol i finançar la construcció del tren -similitud de l'AVE- va apujar la rendibilitat del deute espanyol. Una promesa que ningú no es va creure i que va portar a Isabel II a la suspensió de pagaments i rere de l'Estat a moltes empreses que havien invertit en la causa.
No hi ha dos, sense tres: 1575 i 1596
"Nada hay, pues, de sorprendente en que, el año 1575, el Estado español se viese obligado a hacer suspensión de pagos, con el consiguiente pánico entre los acreedores i la ruina del crédito español en Europa". Amb aquesta sentència, l'historiador Ferran Soldevila enceta en el Tom IV de la Història d'Espanya (Ed.Ariel,1972), la descripció del que es considera la segona gran fallida de l'Estat espanyol registrada a la història.
Felip II havia embrancat el regne en diverses batalles i guerres i havia empitjorat les ja malmeses finances espanyoles que el seu pare, Carles V, ja havia deixat prou esquilades. Amb mil guerres en marxa, la llosa d'unes finances depauperades i una pèssima política fiscal s'hi va afegir la fatídica expedició de l'Armada Invencible que hauria costat uns deu milions d'escuts d'or que va acabar d'arruïnar les arques espanyoles.
Com explica Cristóbal Espejo, historiador de l'economia espanyola a l'estudi "El interés del dinero en los reinos españoles", el pagament dels interessos que havia d'afrontar la corona va produir més estralls que totes les guerres. Tot i l'augment d'impostos el 1571, -amb quinze anys de regnat, s'havien doblat els ingressos- el rei Felip II va informar a les corts castellanes que s'havia gastat la previsió d'ingressos dels propers cinc anys. Així, l'any 1575 es va registrar la primera fallida de la història, decretant aquest any la suspensió dels pagaments de l'Estat espanyol.
Aquesta suspensió es va intentar aturar amb una nova pujada d'impostos - batejat com "millones"- una decisió que va empitjorar la situació. El deute pendent que havia d'abonar l'estat només permetia que la hisenda espanyola pogués comptar amb un terç d'aquests ingressos, ja que els dos terços restants marxaven per pagar interessos. Aquesta situació s'hi va afegir la disminució de la població, la continuïtat de les guerres i una pressió fiscal que va acabar d'ofegar la incipient indústria existent va provocar una nova suspensió de pagaments el 1596.
Un altres Felips, un Carles i sis fallides més
Amb Felip III i IV es van registrar també cinc suspensions de pagaments: 1607, 1627, 1647, 1652, 1662 i 1666. La recessió econòmica va encetar un cicle negatiu que va deixar del tot arruïnada la monarquia espanyola. Grans pestes, una agricultura poc eficient, despoblament rural, conflictes "interiors" com la guerra contra Catalunya i Portugal, un consum intern ínfim i un or i plata americans que marxaven directament cap Europa per pagar les importacions. Una situació provocada, segons recull Ramon Tamames, en el segon volum del llibre "Estructura Económica de España", (Madrid, Alianza Editoral,1982).
La de Carles IV
A la crisi política que generaven les revolucions encetades s'hi va afegir l'econòmica provocada en la darrera dècada del segle XVIII, malgrat les reformes impulsades: males collites, bloqueig del comerç colonial provocat per les guerres amb el Regne Unit i epidèmies de febre groga que arrasaven la població, l'Estat va registrar un endeutament progressiu que va acabar d'engreixar el dèficit crònic de la hisenda espanyola´que va esclatar en la suspensió de 1799.
Ferran VII, 1815 i 1820
La incapacitat notòria d'aquest Borbó per encarar les reformes necessàries -el seu posat absolutista no ho permetia- afegit a un sollevament de les colònies que van aprofitar la guerra d'Espanya contra Napoleó que, a més , va provocar el tancament de la protoindustria ja que els seus mercats quedaven tancats de manera definitiva. La hisenda va tornar quedar eixuta i la corona va tornar a suspendre pagaments amb només cinc anys de diferència.
I una reina
El 1867, Isabel II, afrontava la primera guerra carlista i una incipient revolució industrial amb l'emblema del ferrocarril. Fins i tot el Banc d'Espanya, que enceta la seva feina de recaptació el 1868, explica en un monogràfic com per fer més comercial el deute espanyol i finançar la construcció del tren -similitud de l'AVE- va apujar la rendibilitat del deute espanyol. Una promesa que ningú no es va creure i que va portar a Isabel II a la suspensió de pagaments i rere de l'Estat a moltes empreses que havien invertit en la causa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada