Potser el recordatori farà entendre més la manera de ser del catalanisme polític i l' oposició constant a l' absolutisme monàrquic.
Quan mirem un edifici oficial d’entrada ens fixem en la seva estètica, en si ens agrada o no. Potser alguns també a primera vista n’endevinen l’estil arquitectònic o els escuts, les banderes o les plaques indicatives. Quan el que tenim davant és un edifici que a part de ser oficial té molta història ens l’hem de mirar amb més rigor. En aquest cas els edificis son plens de símbols que no són casuals i que ens poden explicar no només la història de la institució sinó els valors que vol transmetre com a tal.
Si ens hi fixem, l’Ajuntament de Barcelona tampoc n’és una excepció.
Potser no tothom s’hi haurà fixat però durant el dia
sempre hi ha una parella de la Guàrdia Urbana amb dos
personatges històrics a banda i banda que els fan companyia. Quan es tanquen
les portes de l’Ajuntament en Jaume i en Joan (els vigilants de pedra)
segueixen allà on ja no hi ha policies municipals.
El de l’esquerra és Jaume I, conegut com “El Conqueridor”, del qual qui més qui menys en té referències sent aquest un dels principals símbols de l’època d’esplendor històric, però de l’home que hi ha a la dreta, Joan Fiveller, poca gent que busquem a peu de carrer ens en podrà donar referències.
Us ben asseguro que al 1841, quan van decidir posar aquelles estàtues, aquest personatge era considerat un dels principals herois de la història de Catalunya. Antoni Rovira i Virgili va arribar a escriure el 1931 que “de tots els fets de la història de Catalunya, potser cap no és més popular que la gesta atribuïda a Joan Fiveller, Conseller de Barcelona”.
Fiveller va ser enaltit per humanistes com Lorenzo Valla, i més tard pels romàntics, pels liberals, pels republicans i pels catalanistes, erigint-lo en tot un símbol.
I quina fou la gesta d’aquest conseller? Per entendre-ho ens haurem de remuntar a 1416. Sis anys abans Martí l’Humà, darrer Rei del Casal Català, va morir deixant un plet successori obert que va desembocar en la implantació mitjançant el Compromís de Casp, del primer monarca de la dinastia dels Trastàmara (d’origen Castellà): Ferran I d’Antequera.
El nou Rei no va saber adaptar-se gaire bé al sistema pactista que regia el Principat.
Això que el rei no pogués fer allò que li convingués i hagués d’estar a tothora acordant les coses amb el Consell de Cent o la Generalitat, que sempre li recordaven que havia de complir els acords de les Constitucions i pactes que havia jurat respectar en ser entronitzat el feia anar de corcoll tenint en compte que estava acostumat a una cort castellana amb un poder molt menys limitat de la reialesa.
Tant era així que va pretendre que el Consell de Cent el mantingués econòmicament “segons el seu estat requeria”, cosa que li va ser negada.
Quan es va negar a reconèixer les atribucions de la Generalitat, Jaume d’Urgell va organitzar una revolta que va haver de reprimir ferotgement.
En aquest context, el Consell de Cent tenia vigent un impost sobre la compra de carn, anomenat la Vectigal de la Carn. Sembla ser que algun empleat del monarca va anar a comprar en nom del Rei i que en reclamar-li el carnisser al servent l’impost aquest darrer es negà a pagar-ho indicant-li que era una gosadia fer-li pagar impostos al Rei.
El Consell de Cent es va reunir d’urgència per decidir què havien de fer davant aquesta situació i pel que ha transcendit als nostres dies, la idea que va sobrevolar aquella reunió és que si el rei s’havia compromès com a governant a complir i fer complir les normes que les institucions imposaven ell no n’era cap excepció.
D’entre tots els consellers, el qui va tenir el coratge d’anar a comunicar-li la decisió al Rei fou Joan Fiveller, aleshores Conseller Segon del Consell de Cent.
En un primer moment, segons la majoria dels relats, el monarca es va negar a pagar però Fiveller va posar els punts sobre les is, li va recordar el jurament d’acatar les lleis del país i li va dir: “Vectigalia rei publicae esse, non tua” (els impostos són de l'Estat, no teus).
Per a molts aquest és considerat una dels primers símbols de lluita per la preponderància de l’estat sobre la monarquia. Un símbol de com les institucions eren capaces de limitar el poder del rei.
Aquest símbol, el d’un vassall fent quadrar un monarca, va convertir-se aviat en una estampa molt coneguda. Va ser reproduïda en cròniques, obres de teatre, romanços, gravats i gairebé en tots els formats existents a l’època fins i tot traspassant fronteres i sent inspiració dels humanistes italians.
Potser tal com apunta l’historiador Ramon Grau, l’existència de tanta crònica novel·lada amb versions variants sobre els detalls del conflicte que no sempre quadren entre sí, és la raó per la qual la història actual no ha enaltit del tot el símbol de Fiveller. Massa poca informació empírica sobre l’afer i alhora massa literatura sobre el mateix que fa que pocs se sentin còmodes a l’hora de parlar-ne.
El fet és que a Joan Fiveller, símbol de la primacia de les institucions de la ciutat enfront la monarquia autoritària el tenim encara vigilant l’entrada de l’antic Consell de Cent junt amb Jaume I, el rei considerat quasi un superheroi per la historiografia romàntica.
Però els vestigis no acaben aquí. Es diu que un dia de cacera per Collserola Fiveller va descobrir una aigua meravellosa que brollava d’aquella muntanya i per a que se’n beneficiessin els barcelonins va fer-la canalitzar fins el centre de la ciutat, a la plaça dels Sants Just i Pastor. Allà resta encara la que és considerada la primera font pública de la ciutat, prop d’on ell havia tingut el seu palau i davant l’església on la família tenia capella i on encara se’n conserven els símbols heràldics.
El de l’esquerra és Jaume I, conegut com “El Conqueridor”, del qual qui més qui menys en té referències sent aquest un dels principals símbols de l’època d’esplendor històric, però de l’home que hi ha a la dreta, Joan Fiveller, poca gent que busquem a peu de carrer ens en podrà donar referències.
Us ben asseguro que al 1841, quan van decidir posar aquelles estàtues, aquest personatge era considerat un dels principals herois de la història de Catalunya. Antoni Rovira i Virgili va arribar a escriure el 1931 que “de tots els fets de la història de Catalunya, potser cap no és més popular que la gesta atribuïda a Joan Fiveller, Conseller de Barcelona”.
Fiveller va ser enaltit per humanistes com Lorenzo Valla, i més tard pels romàntics, pels liberals, pels republicans i pels catalanistes, erigint-lo en tot un símbol.
I quina fou la gesta d’aquest conseller? Per entendre-ho ens haurem de remuntar a 1416. Sis anys abans Martí l’Humà, darrer Rei del Casal Català, va morir deixant un plet successori obert que va desembocar en la implantació mitjançant el Compromís de Casp, del primer monarca de la dinastia dels Trastàmara (d’origen Castellà): Ferran I d’Antequera.
El nou Rei no va saber adaptar-se gaire bé al sistema pactista que regia el Principat.
Això que el rei no pogués fer allò que li convingués i hagués d’estar a tothora acordant les coses amb el Consell de Cent o la Generalitat, que sempre li recordaven que havia de complir els acords de les Constitucions i pactes que havia jurat respectar en ser entronitzat el feia anar de corcoll tenint en compte que estava acostumat a una cort castellana amb un poder molt menys limitat de la reialesa.
Tant era així que va pretendre que el Consell de Cent el mantingués econòmicament “segons el seu estat requeria”, cosa que li va ser negada.
Quan es va negar a reconèixer les atribucions de la Generalitat, Jaume d’Urgell va organitzar una revolta que va haver de reprimir ferotgement.
En aquest context, el Consell de Cent tenia vigent un impost sobre la compra de carn, anomenat la Vectigal de la Carn. Sembla ser que algun empleat del monarca va anar a comprar en nom del Rei i que en reclamar-li el carnisser al servent l’impost aquest darrer es negà a pagar-ho indicant-li que era una gosadia fer-li pagar impostos al Rei.
El Consell de Cent es va reunir d’urgència per decidir què havien de fer davant aquesta situació i pel que ha transcendit als nostres dies, la idea que va sobrevolar aquella reunió és que si el rei s’havia compromès com a governant a complir i fer complir les normes que les institucions imposaven ell no n’era cap excepció.
D’entre tots els consellers, el qui va tenir el coratge d’anar a comunicar-li la decisió al Rei fou Joan Fiveller, aleshores Conseller Segon del Consell de Cent.
En un primer moment, segons la majoria dels relats, el monarca es va negar a pagar però Fiveller va posar els punts sobre les is, li va recordar el jurament d’acatar les lleis del país i li va dir: “Vectigalia rei publicae esse, non tua” (els impostos són de l'Estat, no teus).
Per a molts aquest és considerat una dels primers símbols de lluita per la preponderància de l’estat sobre la monarquia. Un símbol de com les institucions eren capaces de limitar el poder del rei.
Aquest símbol, el d’un vassall fent quadrar un monarca, va convertir-se aviat en una estampa molt coneguda. Va ser reproduïda en cròniques, obres de teatre, romanços, gravats i gairebé en tots els formats existents a l’època fins i tot traspassant fronteres i sent inspiració dels humanistes italians.
Potser tal com apunta l’historiador Ramon Grau, l’existència de tanta crònica novel·lada amb versions variants sobre els detalls del conflicte que no sempre quadren entre sí, és la raó per la qual la història actual no ha enaltit del tot el símbol de Fiveller. Massa poca informació empírica sobre l’afer i alhora massa literatura sobre el mateix que fa que pocs se sentin còmodes a l’hora de parlar-ne.
El fet és que a Joan Fiveller, símbol de la primacia de les institucions de la ciutat enfront la monarquia autoritària el tenim encara vigilant l’entrada de l’antic Consell de Cent junt amb Jaume I, el rei considerat quasi un superheroi per la historiografia romàntica.
Però els vestigis no acaben aquí. Es diu que un dia de cacera per Collserola Fiveller va descobrir una aigua meravellosa que brollava d’aquella muntanya i per a que se’n beneficiessin els barcelonins va fer-la canalitzar fins el centre de la ciutat, a la plaça dels Sants Just i Pastor. Allà resta encara la que és considerada la primera font pública de la ciutat, prop d’on ell havia tingut el seu palau i davant l’església on la família tenia capella i on encara se’n conserven els símbols heràldics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada