L´ESPANYA IMPOSSIBLE DEL PP.

Les decissions que va prenent aquest govern espanyol del PP amb majoria absoluta cada vegada son més alienes a la població. Ara que li veuen les orelles al llop, alguns dels seus votants (els de la majoria absoluta) diuen que ells només els van votar "per fer fora al PSOE". Tot el legítim que vulguin, però molt trist que s´hagi de votar en contra d´algú en compte de votar el que un pensa. Històricament, entrem en una altra dinàmica altament perillosa, amb un partit que governa sol, sense idees en el terreny econòmic, social, ni tampoc polític. L´Espanya que ens proposen és una Espanya caducada històricament, amb uns personatges bastant surrealistes amb un atur impossible de controlar, amb uns índexs econòmics que no es recuperaran en 5 anys (com a mínim), amb un despreci de tot el que no és la seva mentalitat centralista i amb el futbol utilitzat com una qüestió d´estat. Us proposem la lectura de l´article d´en Xavier Montanyà (molt crític, evidentment), però amb un repas històric prou interessant d´aquesta Espanya impossible que ens proposen, seguint el fil biogràfic d´una persona (la vicepresidenta actual del govern espanyol). Xavier Montanyà 26.04.2012 Soraya Maribàrbola, monja i minyona.

Soraya, eterna portaveu de males notícies, les anuncia i s'hi complau, com aquell qui renya el gos o el nen babau. Malviure omnipresent. Mona repel·lent. Rata sàvia, xica i ballarica. Irrita i enceta com poll de caserna. Dels que desen al cap la sang que xuclen. Xucla i s’infla. Com paparra encastada a l'orella d’ase. Si l’esclafes, esquitxa sang. Capgrossa, diminuta i estrafeta. Cuc femeter. Amb aquell crepè de perruqueria de poble de la Manxa, de quan les folclòriques ballaven al Pardo i escalfaven braguetes de guàrdies civils. De plom tenien els cranis. Ella, el cul. Així s’aguanten sempre dretes, ben tibadetes, les nanes de Valadolid. Com els saltamartins. En què pensaven els seus pares, quan van posar el nom de Soraya, monja i minyona, al seu gripauet castís? A fotre'ns. I ho han aconseguit. És una plaga bíblica. Un verí ancestral. Va a les Corts, com les ravaleres del Lazarillo de Tormes. La 'faca', a la faixa. Els diners, als enagos. El càntir, a les anques. Les mitges, impregnades de la pols dels camins d’Espanya. Ulls d’encanteri. De rebotiga de bruixa. De monja perversa. Cor eixut. Si riu, sembla que rebenti una pianola. Totes les tecles disparades, a punt de saltar enlaire. Podria haver sortit d’una sarsuela. Podria ser l’amant cega de Sancho Panza. O una minyona tísica de 'Fortunata y Jacinta'. De les que menjaven cigrons rancis i esnifaven lleixiu. El cor se’ls tornava agre i la pell se’ls clivellava, com a les serps velles. Ulls de poll, bigoti, i verola per a tota la vida. O dona de vida alegre, confident de la policia, nascuda d’un deliri de Pio Baroja. Borbònica tap de bassa, Maribàrbola, la nana hidrocèfala, de 'Las Meninas'. Aquell ésser terrible que no cap sota una boina. Malèfic. Una cara que concentra totes les deformitats morals i humanes dels Borbons. La cara d’Espanya. Les cares de Bélmez, que apareixen i desapareixen. Veus de l’ultramón. Revifalles de l’Espanya negra. La que no s’acaba mai. La de la Inquisició, les casernes, la Legión, la llei de fugues, el cilici i l’escopidora. La que crema dissidents, arrasa pobles, prohibeix llengües, odia el pensament, marca amb foc els esclaus i extermina els indígenes d’ultramar. Com totes les subalternes borbòniques, ha fet de tot. Hi havia una legió de nans a la Cort. Bufons, confidents, escrofulosos i desgraciats. És filla d’aquesta saviesa acumulada. Secular. Asexuada. Polièdrica. En unes altres vides, podia haver estat majordona del cardenal Segura, pedicura de Franco, practicant de Carmen Polo, dona-torero a Valdemoro, dida de Rouco Varela, taxista a Palència, capitana de la Sección Femenina, modista de la duquessa d’Alba, institutriu dels Samaranch, mestra de catequesi d'en Duran, cangur dels Vidal Quadras i dels Bertran i Musitu, o jardinereta de la Pitita Ridruejo. Podia haver fet carrera de vident televisiva, allà, als seus erms de la Manxa; en canvi, en s l’han feta vice-presidenta del govern espanyol. Tots els seus antics amos, del centre o de les províncies, l’adoren, li riuen les gràcies. Diuen que, en aquell caparrot, hi cap tota la tasca de govern, tot ho controla i, a més, escriu els discursos al 'gran papissot'. La nana Maribàrbola. Una de les moltes incògnites de 'Las Meninas'. Diuen que quan Théophile Gautier va veure l’obra, exclamà: On és el quadre? Avui, si et mires de prop el quadre, el pessebre vivent de les corts, els mítings, les desfilades militars, les caceres o les festes majors, tens la mateixa sensació. On és Espanya? I cosa pitjor: on som nosaltres? Som? Què som, si acatem ordres dels estrafets de la cort dels borbons? Maribàrbola i nosaltres. L’esperpent. Valle-Inclán n'hauria fet una gran comèdia. Vidriòlica. Només li falta la boina. Vermella. De requetè.