L´ATAC MILITAR A LIBIA, ENCARA OBRE MÉS INCÒGNITES ...

Un atac que també reflectirà la història recent, però envoltada de moltes incògnites i hipocresies dels nostres dirigents.
Us pengem un article d´aquesta setmana:

L´ATAC MILITAR A LIBIA, ENCARA OBRE MÉS INCÒGNITES..
El dia 19 de març va començar un atac aeri francès contra tropes de Gadaffi a Libia, dintre d´un acord de 22 països (entre ells alguns de la Lliga Àrab), fa exactament 8 anys en va començar un altre encapçalat per Estats Units a l´Iraq.
Els governs europeus ens diuen que no es poden fer comparacions i és evident, en aquests 8 anys han canviat coses, però no les que ens expliquen. En aquests 8 anys hi ha hagut un deteriorament creixent de la imatge nord-americana dintre dels països de l´Orient Mitjà i del nord africà i això complica un nou atac militar nord-americà a un altre país àrab.
A més a més una altra intervenció militar nord-americana és altament impopular al seu mateix país, després de ser incapaços de tancar les intervencions a l´Iraq, l´Afganistan i tenir un veritable enfrontament obert al Pakistan.

Analitzem els protagonistes: l´atac havia d´encapçalar-lo un altre país, o una altra coalició. El més adequat era Sarkozy, que durant aquests darrers anys ha estat parlant del retorn de França a la història (en el seu ideari vol dir actuacions armades exteriors), i dels vincles amb Estats Units. A més a més té unes enquestes totalment contràries al seu país per a la seva reelecció. Tant que l´oposició i també l´extrema dreta té millors percentatges que ell, per tant pensa que ha de fer una actuació espectacular exterior per pujar enquestes interiors.
Si no és així no es pot entendre que la proposta d´intervenció a Líbia l´hagués presentat al Consell de Seguretat de l´ONU un país com Líban (totalment proper a França) i que un dels països àrabs que més clarament es va definir per l´atac a Líbia va ser el Marroc (un altre país estretament lligat a França), la tossuderia de Sarkozy per atacar Libia no era lògica perquè Libia no pertany al grup de països africans on França pensa que té drets i interessos per actuar (els països excolonials que en diuen Francofonia), tampoc s´entendria perquè el dia 9 de març Sarkozy va canviar la Ministra d´Afers Exteriors ni perquè Sarkozy està fent de Bush, sense el suport militar alemany directe.

Un altre protagonista és Estats Units, a l´ombra, no pot actuar encapçalant però sí si es pot aplicar la doctrina Obama de donar suport a les reclamacions arreu del món. El discurs ha estat l´habitual atacar un dictador sense pietat i aturar les atrocitats dels dictadors, però no de tots els dictadors, en relació a Bahrein no van presentar cap condemna, només van aconsellar contenció en la repressió.
L´altre argument ha estat que tenen el suport d´alguns països de la Lliga Àrab, però veiem quins països: encapçalats per Bahrein, Aràbia Saudita i el Marroc. Diuen que també tenen el suport de l´ONU, això era totalment necessari després de la guerra a l´Iraq on van enfrontar-se literalment a les decissions de l´ONU i van actuar il.legalment contra el mandat d´aquesta organització.
El problema és que preveien la caiguda de Gaddafi, com la de Mubàrak i no haver-se d´implicar, però això no ha estat així i han de recórrer a parlar de llibertat i de drets humans tot per fer caure un dictador que només fa tres i quatre anys era rebut amb abraçades per Sarkozy, Rice, Berlusconi i Zapatero i perquè no utilitzi unes armes que tenen orígen nord-americà, francès, italià i espanyol.

El Govern espanyol ha hagut de fer malabarismes d´oratòria per explicar perquè demanaven la sortida de militars espanyols de l´Iraq, però ara volen atacar Libia i no acaben de marxar de l´Afganistan. Potser noten l´alè al clatell del PP que també parla com Sarkozy de posar una altra vegada Espanya a la història.

Un altre protagonista son els partits islamistes, l´espantall de la por de repúbliques islàmiques després de les revoltes ha caigut (l´Iran queda lluny en el temps) i ara el suport dels Germans musulmans a la reforma tímida a Egipte parla clarament de la seva actitut pròxima als interessos occidentals i el suport del govern libanès (amb suport musulmà de Hizbul.lah) a l´atac contra Libia dibuixen la realitat de l´espantall religiós als països àrabs.
L´atac a Libia suposa desequilibrar la situació per una de les parts, el més greu és saber que no es fa per la llibertat i pels drets humans, al mateix temps que obre una guerra que pot ser ràpida en la intervenció militar (per la diferència de potencial militar) però llarga per la definició i tancament, més semblant a l´Iraq que una altra cosa, que posarà més tensió i escalada d´armament a la Mediterrània, com la guerra a l´Iraq va fer a l´Orient Mitjà, sense donar cap solució política ni social.

Mentre deixarà obertes diferents incògnites, quin pes té que Libia exporti 1.880.000 barrils de petroli diaris en l´estratègia de preus, equilibris internacionals i perspectives energètiques futures (tenint en compte que el petroli s´acaba) ?
Quin pes tenen en l´atac altres països que estan a l´ombra (tapats) i no han dit res ?
Quin és el successor de Gadaffi que posaran els occidentals una vegada guanyada la guerra ? No fa gaires dies diaris de forta distribució donaven ja noms: Mustafà Abdul-Khalil (ex-ministre de justicia), Abdul Fatah Yunis (ex-ministre de l´interior), Naser Al- Sanussi (el retorn de la vella monarquia) i Hassan Amin (polític exiliat a Londres).
Mala peça al teler pel futur libi, permeteu-me que dubti de la revolta libia, de l´actual govern de Gaddafi, dels objectius occidentals i dels futurs candidats a dirigir el país.