Bon article d´en Xavier Montanyà, que obre tot un debat sobre la "seguretat" i la informació en mans privades:
De l’aliança de civilitzacions a l’aliança de seguretats. Peculiaritats que
té l’estat. O allò que en resta. La policia espanyola ha establert un pla de
col·laboració amb les empreses de seguretat privada per intercanvi
d’informació, sota el principi de reciprocitat. És a dir, hi haurà
incentius. Com als McDonalds. Les empreses que més informin la policia, més
informació podran obtenir. L’espieta serà recompensat. Cobrarà amb la
mateixa moneda.
Per bé que especifiquen que les empreses privades no tindran accés a dades
de caràcter personal ni a investigacions de la policia en marxa, la frontera
és poc clara. Segons que han explicat, una empresa privada de seguretat
podrà demanar els antecedents penals d’un sospitós. Quins seran els criteris
d’aquestes empreses per a considerar-nos sospitosos? I si tots som
sospitosos? Passarà la nostra intimitat jurídica a mans d’interessos
privats, més clars o més foscos? Quina informació vendran aquestes empreses
privades en canvi? Quanta n'hi haurà d'exagerada, de calumniosa o de
directament fictícia, segons els interessos polítics o comercials de la
direcció de l’empresa i les seves connexions?
El conseller català d’Interior, Felip Puig, seguint l’exemple del seu germà
gran, també estudia noves formes de col·laboració i de complementarietat
entre les empreses de seguretat privades i els mossos d’esquadra.
A més de l’estat del benestar, la crisi també és ideal per a desmuntar
l’estat de dret. La progressiva privatització de la seguretat al món i,
segons els casos, de la informació, del control i de la repressió, va contra
els principis fundacionals de l’estat de dret. Del pensament il·lustrat neix
la idea que l’estat és el garant exclusiu de la seguretat dels ciutadans. Hi
ha un contracte social. La societat no pot existir, si aquestes funcions es
confien a particulars.
Al·leguen la crisi per a prendre aquestes mesures. Ens venen com a positiu
l’estalvi de l’estat, però això no pot amagar que les empreses privades hi
guanyaran més. Que la nostra seguretat esdevingui lucrativa en mans privades
és molt perillós. Podria ser perfectament que, seguint la lògica
capitalista, ampliessin l’àrea de negoci: els límits d'allò que es considera
sospitós, delictiu, vigilable, i, de retruc, que es fes encara més ambigu el
marc que defineix els nostres drets. On no arribi la seguretat pública,
arribarà la privada?
Quantes empreses privades de seguretat hi ha vinculades a multinacionals amb
uns interessos corporatius per damunt dels nostres drets de ciutadans? És
lícit de demanar-se si aquestes primeres mesures, ampliades en el futur, no
equivaldran a un traspàs de la sobirania dels estats a empreses de seguretat
multinacionals mundialitzades. Els estats ja no decideixen sobre la pròpia
economia. Ara fan els primers passos per a vendre'ns al control i a la
vigilància de les multinacionals? Així podrien, per exemple, intervenir en
guerres llunyanes i controlar les protestes que susciten en uns altres
països.
A Nigèria, l’aliança de les forces de seguretat privades i públiques
afavoreix un augment de la violència, de la repressió i de la paranoia. Un
estat de coses que facilita la impunitat dels uniformats i del seus
col·laboradors de paisà, en detriment dels drets i de les llibertats civils.
Sembla que ens volen portar cap aquí. Flota en l’ambient una inquietant
paranoia del control. Qui tenen per referent? El sometent del segle XX?
Martin Villa? O, potser, Charlton Heston? Temps al temps.
xavier.montanya@partal.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada