SOBRE LA POLÈMICA DE LA CÀRREGA DE PL. CATALUNYA.

Us posem un extracte d´un article d´en David Fernandez, penjat fa uns dies a Vilaweb, que ens pot donar més dades de reflexió en un tema tan actual com les acampades a Pl. Catalunya dels indignats.

... 'S'han comès delictes a la plaça de Catalunya', etziba un conseller
ventríloc a mitja tarda. Confon neuròticament desig i realitat, fracàs i
ridícul, violència gratuïta i desobediència pacífica. Felip Puig sua i beu
aigua alhora. Guanya temps. Sense escrúpols, inventa un relat kafkià,
fals, pre-fabricat. On totes les imatges desmenteixen cada paraula dita:
versió oficial, versió d'oficials. Amb llenguatge bèl•lic, balcànic,
quirúrgic: neteja i higiene. I un descampat a la Zona Franca, cortesia de
la Guàrdia Urbana i BCNeta, on s'amunteguen ordinadors, pancartes i
perillosíssims materials. Silenci i propaganda a parts iguals.

'S'han comès delictes a la plaça de Catalunya', insisteix. I hi estem
d'acord. Molts. Massa. Impunement. Els vailets de Puig s'hi han esmerçat a
fons, per assolir-ho. Una violència taxativa, organitzada i cega (ni un
sol número de placa visible) s'acarnissa contra centenars de manifestants
estomacats i abonyegats que havien optat des del primer minut per la
desobediència civil, pacífica i resistent que tanta falta fa. Però el
ventríloc continua: 'Esperàvem una resistència menys pacífica.' Violència
despullada: la seva. I encara rebla: 'Seny, cautela, prudència i, quan ha
calgut, contundència.' Dosis de democràcia policíaca per a esmozar:
porres, garrotades i la darrera joguina de guerra de les noves pilotes
antiavalots que des d'ahir ja comptabilitzen noves víctimes. I sostracció
de material sense ordre judicial. I vulneració de drets i llibertats
fonamentals. I agressions intimidiatòries a periodistes. Ben de pressa ha
igualat el seu antecessor. Celèric ha emulat Valdecasas, que tot just ara
fa deu anys repartia idèntic xarop de canya al mateix lloc amb les
protestes antimundialització. A cops amb la pastanaga.

Resum: l'operatiu repressiu sense sentit més absurd, més desastrós i més
inexplicable de la història recent dels Mossos, que ha acabat amb allò que
més temen: una nova polèmica on les medalles són per mèrit propi. I com si
res no passés, en aquest país on el verb 'dimitir' sempre se substitueix
pel de 'ascendir'. Cent vint-i-un ferit no demanen responsabilitats? Oi
tant. Davant una violència repressiva, violència estràbica de persecució
indiscriminada, que exigeix avui dimissions, depuracions i investigacions.
O més indignacions. O no anirem pas bé.

I això que el pitjor és que no ens hauria d'estranyar. Puig ho va anunciar
maldestrament fa vint-i-cinc dies. I molts vam tremolar aleshores. Sense
despentinar-se, fins i tot fent conyeta, el 2 de maig passat Felip Puig,
conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, va anunciar 'que
aniria una mica més enllà de la llei' en el combat contra la dissidència.
Prou per exigir la dimissió. Qui ha de garantir les llibertats anunciant a
micro obert que les vulnerarà. En Terricabras ho té escrit des que Aznar
va visitar l'Autònoma el 1999, enmig de càrregues i cops de porra: la
policia existeix formalment per defensar la llibertat, la integritat i els
drets de les persones. I en Terricabras reblava: 'Si no ho fan
delinqueixen; ells i els qui els manen...