ELS VERITABLES HEROIS D´ASCÓ (FEM UNA MICA D´HISTÒRIA).

Ara que l´actual alcalde d´Ascó, ha estat aplaudit i recolzat per tota una colla de "bufons", i fins i tot diuen que és com un heroi.
Vull recordar i fer història d´un trio de personatges (Carranza, Biarnés i Redorat)que van fer una feina immensa per tal de defensar el seu poble i la seva terra.
Vaig tenir l´honor de conéixer a Joan Carranza i crec que ells sí que van ser uns veritables herois a Ascó (anys 70 i 80), molt diferents d´aquests "herois" actuals de fira.
No vull escriure res més, només us afegeixo un article d´en Xavier G., escrit fa 12 anys i mig i tan actual com sempre.

Joan Carranza i Balsebre (Ascó [Ribera d’Ebre], 1928 – Santa Coloma de Farners [la Selva], 1997), sastre de professió, home de riu i de bosc al seu Ebre natal i coautor amb Maria Font, de la Fatarella (Terra Alta), de nou fills, va ser el primer alcalde democràtic d’Ascó (19791983) i l’home que, des de 1974, amb altres veïns del poble que formaven el Consell Parroquial, sobretot amb el capellà Miquel Redorat, el cronista Carmel Biarnés i el pagés Ramon Tarragó– formaren el nucli local i comarcal d’un moviment original, genuí i inèdit encara aleshores, el moviment antinuclear, que aviat s’expandí arreu del país. Aquest abril fa dotze anys que va morir a Santa Coloma de Farners, en un exili autoimposat i decidit abans que comencés a funcionar la primera nuclear d’Ascó, el 1983. Els qui el vam conèixer i estimar no l’oblidem.

El 2 d’abril de 1997 vam enterrar Joan Carranza a Santa Coloma de Farners. Havia arribat a la capital de la Selva amb la seva nombrosa família el 13 de juny de 1983, quan al poble on vivien, Ascó –que a partir de llavors seria conegut, fatídicament, per les centrals nuclears–, hi començaven a espetegar els neutrons dins la caldera atòmica. Ja feia deu anys que, gairebé en solitari, havia començat una tenaç, heroica i desigual oposició a la implantació d’aquestes grans unitats de producció de quilowatts nuclears. A mesura que passaren els anys, i amb ells el calvari burocràtic a què fou sotmès, justament per no fer possible la realització del seu somni (viure sense nuclears), Joan i Maria, amb la seva tropa filial de «carranzets», van acordar fugir d’Ascó abans que la màquina nuclear es posés en moviment.

Havien lluitat àrduament per impedirho en uns anys inicials en què, excepte els qui havien programat aquell tipus d’energia, pràcticament ningú, o molt pocs, sabien les conseqüències d’aquella implantació. Era una decisió d’alta volada (dels governs espanyol i dels EUA –i de llurs exèrcits–, d’acord amb la banca i les grans empreses) contra la qual la petita comunitat rural d’Ascó no hi podia fer res si no tenia reforços exteriors.

Des dels anys incials d’aquell combat per la vida, per la terra i per la gent que fou l’acció popular per impedir l’assentament de la producció nuclear a Catalunya a gran escala (quatre reactors entre Ascó i Vandellòs [Baix Camp] ), un dels grans objectius vitals de Joan Carranza –a més de treballar fort per tirar endavant la nombrosa descendència– fou remenar cel i terra a la recerca d’aquells «reforços exteriors» que poguessin, volguessin i sabessin donarli aquell gran cop de mà que la gent d’Ascó i la Ribera d’Ebre necessitaven per enfrontarse al Goliat centralista, devorador i sense pietat, que es projectava sobre el suau meandre que l’Ebre fa al tossal d’Andisc, poc abans de passar per davant del poble.

Amb els ulls apassionats de la meva adolescència, jo havia vist encara verge —els anys 1969, 1970 i 1971—, aquella torta fluvial tan elegant, clapats els marges d’oliveres més que centenàries que jo veia com una pregària que pacificava l’atzur. Vaig entrar en contacte amb aquell curiós tripartit d’Ascó (Carranza, Biarnés i Redorat), que es representaven a si mateixos amb la voluntat general, entusiasta i humaníssima de «tirar endavant el poble», i, amb ells, vaig tractar les seves i altres famílies, tot un conjunt de gent que se’m presentaven i a qui jo escoltava com si no s’haguessin mogut, gairebé, d’un retaule agroforestal i fluvial de ressons medievals.

«LO PROBLEMA»
A finals de 1974, la meva relació amb Carranza es reforçà. Havia aparegut «lo problema», que no era altre que els buldòzers que ja havien començat a fer saltar pels aires les oliveres i bancals que jo havia contemplat extasiat prop del revolt d’Andisc. El terrabastall ocular, estètic i sentimental va ser enorme. FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña, SA) i tota la maquinària ministerial i administrativa franquista s’havia posat en marxa, tot aprofitant, naturalment, els últims anys dictatorials, l’analfabetisme energètic d’unes poblacions educades en el creixement industrial continuat i, igualment, la situació geogràfica i d’aïllament social i cultural de les perifèries agràries.

Calia trobar, urgentment, aquells «reforços exteriors». Joan Carranza ja havia entrat en contacte amb el sociòleg navarrès Mario Gaviria, gràcies a un article sobre el que suposaria la nuclearització a l’Estat espanyol, publicat a la revista Triunfo, i aquella relació inicial el va conduir a dues d’altres, la de l’enginyer murcià Pedro Costa Morata i la de l’economista basc José Allende, tots els quals, pioners de la crítica al programa nuclear del franquisme «desarrollista», van posarse al servei de l’oposició inicial que sorgia, entre incerteses i vacil·lacions, a Ascó.

Recordo perfectament, el gener o febrer de 975 –tot just retornat d’una llarga estada a París–, una reunió que la tropa antinuclear de la Ribera d’Ebre va convocar a la rectoria del Masroig (Priorat), a la qual vaig ser convidat i que, certament, em serví per fer-me càrrec de la gravetat existencial a la qual s’enfrontaven aquells homes de déu que gosaven aixecar la veu camperola davant tota la lluminària elècrica que estava disposada a engegar FECSA amb tot l’acompanyament estatal.

Aquells rostres encara sembla que els vegi avui: Joan Carranza –llarga barba, cigarret al llavi–, Miquel Redorat –pipa nerviosa entre les mans–, Carmel Biarnés –cronista de tot l’afer, amb aquells ulls fets dels últims moriscos–, oan Rebull –sacerdot, sociòleg, agitador de la joventut rural, de l’Ametlla de Mar als quatre vents de l’Ebre–, mossèn Josep M. Sáez –baixat de Miranda de Ebro a Miravet–, i, mossèn Joan Massip –el meu guia geogràfic, home que també ho donà tot—; tots aquests rostres parlaven per si sols i eren la viva estampa, llavors que estava a punt de superar-se la clandestinitat a què havien estat sotmesos els partits polítics, de la nova clandestinitat social que inauguraven tots aquells que estaven disposats a enfrontarse a la «raó» d’Estat i d’unes grans empreses, l’única raó de les quals era enriquir-se tot arruinant la diversitat de la terra i dels pobles.

ELS REFORÇOS EXTERIORS
Els papers saltaven d’unes mans a les altres (informes oficials, cartes dels mil registres administratius rebuts i que s’havien de contestar, comunicats a la premsa, retalls de diaris, etc.) i jo els vaig proposar que tot allò s’havia de fer conèixer, i així va ser com vaig publicar un any després, el 1976, l’opuscle Un any de lluita contra les centrals nuclears a les comarques de l’Ebre, gràcies a l’ajut de la Fundació Jaume Bofill, de Barcelona, i de la persona que m’hi havia conduït, en Lluís M. Sunyer, un autèntic militant de la democràcia, la catalanitat i el socialisme.

Aquell curiós tripartit d’Ascó (Carranza, Biarnés, Redorat) començà a ser conegut arreu i els «reforços exteriors» començaren a arribar: els de la premsa crítica (Santiago Vilanova, Jaume Reixach, Josep Català, Xavier Borràs, Josep Gonell, Joaquim Roglan, Joaquim Ibarz, Dario Vidal, els del grup aragonès Andalán, etc.); els del món de la ciència, la tècnica i les universitats (Josep Puig, Joaquim Coromines, Juan Santiago Muñoz, José Manuel Naredo, Antoni i Joan Martínez Alier, Eduard Rodríguez i Farré, Antoni Lloret, Pere Carbonell, etc.); els del món ecologista, antinuclear i pacifista (Joan Serrasolses, Antoni Montserrat, Vicenç Fisas, Enric Tello, Pepe Beunza, etc.), o, els del món jurídic (Pere Comas, Alejandro Nieto…).

Amb la Marxa de la Llibertat i el Congrés de Cultura Catalana (19761977) es van armar manifestacions i xarangues al carrer i la qüestió nuclear entrà, com es diu ara, en l’«agenda social» i política –amb articles, llibres, congressos i programes–; però els qui n’havien de treure les castanyes del foc, amb la maleïda burocràcia, eren els d’Ascó amb el suport d’aquells benvinguts «reforços exteriors».

Aquells anys, com els meus companys als altres diaris de Barcelona (Vilanova, Reixach i Català), les visistes a Ascó eren, com aquell qui diu, d’«obligat compliment». Sempre hi havia alguna novetat: apareixien esquerdes al mur de contenció del reactor; un altre dia, el sòl argilós on s’instal·lava la central atòmica –fet de margues guixenques– s’elevava (mostrant, potser, el sentit tàntric de l’energia nuclear); després podies saber, pels mateixos treballadors, que l’organització laboral i la cura en els materials eren molt deficients; un altre moment (gener de 1980, mentre Ascó estava de festes per sant Antoni) entrava de matinada, en secret i fortament protegit, l’urani a la central, i així ad infinitum.

EL COMBAT CONTRA EL PODER
Les bíblíques barbes de Carranza començaven a emblanquinar-se i els seus continuats cigalons i cigarrets eren els signes d’una situació insuportable. El seu taller de confecció, amb la dona i els fills participant al pecuni familiar, era un bull d’agitació on es barrejaven el catric-catrac de les màquines amb les santes i irades paraules d’aquell Khomeyni de l’Ebre –hereu del primer islam foragitat–, que clamava contra els invasors elèctrics de les capitals. A mesura que el transfranquisme (1976-1979) avançava, es refermava la decisió estratègica, presa a finals dels anys seixanta, de nuclearitzar Catalunya i el conjunt de l’Estat, i res no hi pogueren fer les nombroses argumentacions –polítiques, sanitàries, ecològiques, econòmiques i tecnològiques– aportades en contra en les múltiples manifestacions, textos i accions legals de defensa.

L’arribada del pujolisme a la Generalitat (abril de 1980) va ser l’estocada definitiva que glorificava, amb l’aval electoral d’una majoria que votava pensant que defensava Catalunya, aquella decisió estratègica que tantes conseqüències ha portat i porta al nostre país. A l’endemig hi hagué l’accident d’Harrisburg (Three Mile Island), el març de 1979, i es preparava la Marxa Antinuclear arreu de Catalunya (agost de 1980). Carranza ja era alcalde d’Ascó (abril de 1979) amb la seva gent de la candidatura Defensa Popular d’Ascó, que va constituir una comissió tècnica d’assessorament, amb S. Vilanova, Juan S. Muñoz i José M. Naredo, que redactaren tota mena de papers amb destí a la nova Generalitat pujoliana i als nous i excel·lentíssims diputats, els quals, ja constituïts en Parlament, formaren la cèlebre Comissió de Seguiment de les centrals nuclears d’Ascó per per on passà tot cristo vivent a declarar i on la intervenció que hi féu Joan Carranza encara es recordada com la crida angoixant del poble desposseït contra l’oprobi del poder.

Els diputats d’aquella comissió van ser convidats per FECSA a visitar les obres de les centrals. Amb Jaume Reixach i altres periodistes vaig seguir la comitiva, i una sensació de calfred, entre l’emoció irritada i la vergonya col·lectiva, se’m produí a les entranyes en veure que em trobava al mateix lloc on, deu anys abans, jo havia vist aquells marges d’oliveres ara esqueixades. Els capos de FECSA (Alegre Marcet, Estapé, Algueró) explicaven tan satisfets la proesa, mentre –a més de veure el que veia– jo encara recordava, un any abans, l’escena d’aquella dona, a l’altra banda del riu, asseguda plorosa al costat d’una figuera, a qui li expropiaven un trosset de terra que havia de formar part de l’àrea de seguretat de les centrals. Ho recordaré sempre: aquella dona, un funcionari de FECSA i mossèn Redorat, que la defensava.

ELS COMPLOTS DE FECSA I CDC.
La mateixa FECSA complotava amb Convergència i Centristes-UCD per treure’s de sobre l’Ajuntament d’Ascó, governat per Carranza i els seus quatre regidors, que no paraven d’enviar SOS a la Generalitat, als ministeris, al Consejo i a la Junta de Energía Nuclear, als serveis tècnics de Tarragona, als partits i als diaris. Mentre els pobles afectats es mancomunaven, de Madrid els donaven peixet amb el cànon elèctric, una cabassada anual de milions per viure prop dels complexos atòmics i amb l’objectiu de tenirlos collats i callats. Mentrestant, el Parlament (juny de 1981), sense escoltar les recomanacions, mínimes, del PSC i del PSUC, va donar el vistiplau al funcionament de les centrals, amb tota la càrrega d’inseguretats que comportaven (que es demostraren ben aviat) i sense una pla d’emergència exterior definit.

Totes aquestes insuficiències van ser denunciades, el setembre de 1982, en l’anomenat Informe Bremen, elaborat per un equip d’experts d’aquesta universitat alemanya, entre els quals el català Pere Carbonell, enginyer industrial i doctor en ciències físiques, especialitzat en física de reactors, seguretat nuclear i radiologia, que hi havia treballat els anys anteriors i que, des de 1980, tornat a Catalunya, s’havia instal·lat a Santa Coloma de Farners, el destí postnuclear –per indicació de Carbonell– dels Carranza.

Un altre membre d’aquell tripartit asconenc, el sempre recordat Miquel Redorat, de Benicarló, que féu alguna cosa més que resar parenostres i passar rosaris, s’hagué d’«exiliar», per prescripció mèdica, el 1981, a Vinaròs, on va morir l’octubre de 1995. Així s’anava derrotant la millor gent que hem tingut. Excepte Joan Rebull –que amb son pare, Enric, també desaparegut, antic patró major de la Confraria de Pescadors de l’Ametlla de Mar, van ser igualment dos protagonistes de primer rengle de la lluita antinuclear–, la resta de pioners d’aquella epopeia han mort. Ben aviat, i ben cara, els va tocar pagar la factura nuclear.

«NO VOLEM SER VAGABUNDS NI ESPOLIATS»
Les imatges que em queden, doncs, de Joan Carranza són intenses i s’acumulen en el record: el pregó de Festa Major que, a instàncies seves, vaig fer l’agost de 1982, en circumstàncies per a ell terminals de la seva estada al poble natal; els menjars a Can Culleretes, de Barcelona, on em posava al corrent del via crucis que uns i altres li feien passar i on em deia: «Per res del món consentiré que als meus nou fills i tota la gent del poble els passi res per culpa de la central nuclear, perquè els nostres drets són anteriors, i no volem ser vagabunds ni espoliats dels nostres drets, perquè no pot coexistir el poble si funciona la nuclear». Aquella nuclear, afegeixo, sense la qual «haurem d’anar amb espelmes», com deien per aquella mateixa època Jordi Pujol i Santiago Carrillo, ben distanciats ideològicament, però, pel que sembla, perfectament units en la concòrdia energètica, quanta més millor, que era el que defensava pràcticament tothom.

Les nuclears d’Ascó iniciaren la seva producció el 1983 (Ascó I) i el 1985 (Ascó II), sempre plagades d’incidències (ruptures de generadors de vapor, avaries a l’alternador, moviments en l’edifici de contenció, falles en les vàlvules d’aïllament del vapor, falles en turbines i sistema de refrigeració, etc.), i ara, 26 i 24 anys després, continuen els problemes, després d’haverse mesurat l’índex de radioactivitat dels fangs del llit del riu (juny de 1989, per part del GCTPFNN), de disposar d’una gegantina torre seca de refrigeració i d’un gran cementiri de residus radioactius i després d’augmentar la potència de producció elèctrica i la vida útil de les centrals. Ara, quan els monopolis elèctrics –que es justifiquen en el canvi climàtic i en la reducció de combustibles fòssils– pressionen per construir més centrals, és hora de recordar el testimoni de Joan Carranza, aquell home, aquell «pare» que «era un cor ple de bosc», com va dir el seu fill, Andreu Carranza –ben conegut a hores d’ara com a novel·lista i cronista–, en l’acte d’homenatge pòstum que li tributàrem, el 26 de setembre de 1997, al Pati Llimona de Barcelona.