Adoctrinament espanyol
Salvador Cot
Una de les deformitats congènites del règim derivat de la
transició és la voluntat
d'adoctrinament de la ciutadania. Les elits de l'oposició van accedir a
compartir el poder amb els franquistes gràcies a un pacte moralment
insostenible i, per això, es van haver d'inventar una història edulcorada fins
a la puerilitat, amb un rei providencial i virtuós i una classe política
generosa i clarivident. El cop d'estat del 23-F va acabar de proporcionar una
mica d'èpica a una operació on els bons pactaven amb els bons que no hi hauria
dolents.
Però un conte tan infantil necessitava molta persuasió per fer-lo digerible. L'opció més fàcil va ser aplicar un intens culte a la personalitat cap a Joan Carles I i la seva família i fixar un relat únic. Així, la Guerra Civil servia, alhora, de justificació i amenaça per col·locar la cirereta d'una llei de punt i final sobre el pastís de l'acceptació de la legalitat franquista. L'esquerra va renegar de la II República a canvi de ministeris i consells d'administració. I les idees-força de Franco i els nacionals van impregnar la democràcia naixent: Preeminència de l'Església Catòlica, opacitat en les relacions entre poder polític i econòmic i unitat d'Espanya. Amb recurs a la violència militar, si és necessari.
Per això, informativament, Espanya s'ha convertit en una reserva. Més enllà de les elits, que tenen accés a la premsa internacional, el comú de la ciutadania viu des de sempre (al marge de quan hagi nascut) en una dieta mediàtica obsessivament nacionalista i autojustificativa. D'aquí la perplexitat de l'opinió pública espanyola davant de fenomens com el sobiranisme català. Com una perversió pot esdevenir majoritària?
Però això també limita molt el marge de maniobra de les elits de Madrid. Després de tants anys d'adoctrinament no poden cedir ni un mil·limetre o s'arrisquen a la incomprensió més absoluta del seu electorat. PP i PSOE estan lligats a la mateixa pedra, que és el relat que ve de la transició. O sigui que això només pot tenir dos finals: Victòria o derrota. Bandera negra, doncs.
Però un conte tan infantil necessitava molta persuasió per fer-lo digerible. L'opció més fàcil va ser aplicar un intens culte a la personalitat cap a Joan Carles I i la seva família i fixar un relat únic. Així, la Guerra Civil servia, alhora, de justificació i amenaça per col·locar la cirereta d'una llei de punt i final sobre el pastís de l'acceptació de la legalitat franquista. L'esquerra va renegar de la II República a canvi de ministeris i consells d'administració. I les idees-força de Franco i els nacionals van impregnar la democràcia naixent: Preeminència de l'Església Catòlica, opacitat en les relacions entre poder polític i econòmic i unitat d'Espanya. Amb recurs a la violència militar, si és necessari.
Per això, informativament, Espanya s'ha convertit en una reserva. Més enllà de les elits, que tenen accés a la premsa internacional, el comú de la ciutadania viu des de sempre (al marge de quan hagi nascut) en una dieta mediàtica obsessivament nacionalista i autojustificativa. D'aquí la perplexitat de l'opinió pública espanyola davant de fenomens com el sobiranisme català. Com una perversió pot esdevenir majoritària?
Però això també limita molt el marge de maniobra de les elits de Madrid. Després de tants anys d'adoctrinament no poden cedir ni un mil·limetre o s'arrisquen a la incomprensió més absoluta del seu electorat. PP i PSOE estan lligats a la mateixa pedra, que és el relat que ve de la transició. O sigui que això només pot tenir dos finals: Victòria o derrota. Bandera negra, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada