Aquests dies les acusacions de nazisme des d'alguns llocs de l´Estat contra Catalunya, ens han fet pensar el mal que es fa a aquest país i la manipulació, pura i dura, de la nostra història.
Ara, també sabem que de tant en tant es fan homenatges als antics membre de la División Azul (no cal recordar que van lluitar al costat dels nazis) i que els actes són presidits per la Delegada del PP i per un alcalde dels PSC-PSOE. I a més a més reben subvencions anuals del Ministerio de Sanidad...
No ens pot sorprendre res, recordem com es va fer això que en diuen "transició", recordem com es va amnistiar tota l´etapa de la darrera dictadura i recordem com la ideologia i simbologia feixista va perviure.
A qualsevol país d´Europa homenatjar el nazisme fa aixecar un toc d' alerta, fa repensar algunes coses i es considerat anti-democràtic. Però sembla que a Espanya està ben vist per un sector i entra del tot dintre la "normalitat" (normalitat que espantaria qualsevol altre país europeu).
Siguem rigurosos amb la història i potser va bé recordar les coses tal qual, l´article que us proposem de Nació Digital ens recorda els termes en què es va desenvolpar la "transició" i que el debat no és només si Llanos de Luna sí o no. El debat és més a fons: no és només la persona, és el pensament de tot un sector.
Ella no és el pro
blema
Atenció, que el problema no és Llanos de Luna.
L’acte de l’altre dia a la caserna de la Guàrdia Civil
de Sant Andreu de la Barca, amb entrega de diploma
a a la Hermandad de Combatientes de la División Azul,
era un acte oficial, no una festa privada al domicili de
la delegada. Un acte dins del protocol més estricte,
un protocol que havia passat tots els filtres i on amb
tota seguretat hi constava, amb un detall minuciós com
sempre en aquest casos, que a tal hora es procediria
al lliurament de diplomes, i que entre els receptors del
reconeixement hi hauria la citada Hermandad. És més,
m’atreviria a jurar que escenes com aquesta s’han
repetit centenars de vegades des de 1977 dins de caser-
nes arreu d’Espanya. Perquè la Transició no va derrotar
el franquisme: el va amnistiar.
Els militars revoltats. Els policies torturadors. Els
jutges del TOP. Els ministres i alts càrrecs. A tots els
va sortir gratis la participació en el règim criminal. La
majoria, de fet, van continuar fent la seva feina en de-
mocràcia, i molts van prosperar a la vista de tothom
(fem llistes? No cal, oi?). La Falange no va ser prohibida.
Saludar amb el braç en alt o enaltir la dictadura no va ser
inclòs en cap codi penal. Les avingudes del Generalísimo
i les places de los Caídos es van mantenir en el nomenclà-
tor. I l’Estat va subvencionar, any rere any, la Fundación
Francisco Franco. En aquestes circumstàncies, algú em pot
explicar per què a Llanos de Luna, al seu cap de protocol o
al comandant de la caserna de Sant Andreu de la Barca els
havia de semblar estranya l’entrega d’un simple diploma a
la Hermandad de Combatientes de la División Azul? Què
va ser la División Azul? Una expressió més del règim que
al 1977 vam amnistiar. O és que són pitjors aquells voluntaris
fanàtics que van anar a combatre el comunisme amb els nazis
que el jutge que va condemnar Puig Antich i que si tingués edat
per exercir encara estaria exercint?
Potser era el preu que calia pagar, o almenys això és el que
se’ns ha dit fins ara. Però sigui com sigui, la democràcia que
hem tingut és un edifici que s’alça sobre una gran, una immensa,
una fosca immoralitat. Aquest és el problema, i no Llanos de
Luna. No ho perdem de vista.
L’acte de l’altre dia a la caserna de la Guàrdia Civil
de Sant Andreu de la Barca, amb entrega de diploma
a a la Hermandad de Combatientes de la División Azul,
era un acte oficial, no una festa privada al domicili de
la delegada. Un acte dins del protocol més estricte,
un protocol que havia passat tots els filtres i on amb
tota seguretat hi constava, amb un detall minuciós com
sempre en aquest casos, que a tal hora es procediria
al lliurament de diplomes, i que entre els receptors del
reconeixement hi hauria la citada Hermandad. És més,
m’atreviria a jurar que escenes com aquesta s’han
repetit centenars de vegades des de 1977 dins de caser-
nes arreu d’Espanya. Perquè la Transició no va derrotar
el franquisme: el va amnistiar.
Els militars revoltats. Els policies torturadors. Els
jutges del TOP. Els ministres i alts càrrecs. A tots els
va sortir gratis la participació en el règim criminal. La
majoria, de fet, van continuar fent la seva feina en de-
mocràcia, i molts van prosperar a la vista de tothom
(fem llistes? No cal, oi?). La Falange no va ser prohibida.
Saludar amb el braç en alt o enaltir la dictadura no va ser
inclòs en cap codi penal. Les avingudes del Generalísimo
i les places de los Caídos es van mantenir en el nomenclà-
tor. I l’Estat va subvencionar, any rere any, la Fundación
Francisco Franco. En aquestes circumstàncies, algú em pot
explicar per què a Llanos de Luna, al seu cap de protocol o
al comandant de la caserna de Sant Andreu de la Barca els
havia de semblar estranya l’entrega d’un simple diploma a
la Hermandad de Combatientes de la División Azul? Què
va ser la División Azul? Una expressió més del règim que
al 1977 vam amnistiar. O és que són pitjors aquells voluntaris
fanàtics que van anar a combatre el comunisme amb els nazis
que el jutge que va condemnar Puig Antich i que si tingués edat
per exercir encara estaria exercint?
Potser era el preu que calia pagar, o almenys això és el que
se’ns ha dit fins ara. Però sigui com sigui, la democràcia que
hem tingut és un edifici que s’alça sobre una gran, una immensa,
una fosca immoralitat. Aquest és el problema, i no Llanos de
Luna. No ho perdem de vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada