EL GOVERN ESPANYOL HA FET MASSA TARD.

No podem passar per alt l´allau de noticies referents a Catalunya, podriem parlar de l´avançament d´eleccions, del posicionament de cada partit politic, com ho veu la ciutadania, posicions del Govern espanyol, etc. etc. Hem agafat aquest darrer punt perque marca perfectament el pas historic que es va donant. Un pengem un extracte d´un article d´en Carod-Rovira a N. Digital. Coinicidim amb ell: els dirigents espanyols es van fer un tip de riure abans de l´11 de setembre, despres van dir que tot era impossible i no hi cap a la Constitucio. Ara comencen a canviar el discurs (i es diuen federalistes, quan no ho van ser ni amb la 1ª Republica espanyola, ni quan tenien majoria absoluta a Madrid el PSOE). Han fet tard, massa tard...

...D’entrada és evident que l’afirmació segons la qual, per la via pacífica, totes les opcions tenen cabuda a la constitució espanyola, és una mentida de l’alçada d’un campanar. A la constitució espanyola hi cap tot, excepte la llibertat, perquè és una constitució pensada per a impedir que la voluntat sobirana dels diferents pobles, avui integrats a l’Estat espanyol, pugui manifestar-se democràticament. Per damunt i abans de la constitució hi ha la democràcia i la gent, els ciutadans i ciutadanes lliures. Però avui la constitució és l’escut rere el qual s’arrecera la mateixa concepció de sempre, sense cap model engrescador de convivència plural: un estat, una bandera, una nació, una cultura, una llengua, una religió, una selecció esportiva, un sol sistema educatiu... I aquest model d’estat, a la majoria de catalans i catalanes ha deixat d’interessar-nos perquè, tal i com som, nosaltres no hi cabem. Sort en tenim que la Inquisició ja fa un segle i mig que va ser abolida, que si no... Després del rebuig frontal al desig d’independència nacional expressat als carrers de la nostra capital, hi ha símptomes de reacció un xic més intel·ligents. El cantant Julio Iglesias ha estat el primer a parlar de federalisme, com a possibilitat d’articular la diversitat a l’Estat espanyol. L’expresident J. M. Aznar ja diu per Mèxic, amb tota naturalitat, que un “un país pot ser federal” i el mag Felipe González ara canta les excel·lències del federalisme “asimètric”. El mateix Rubalcaba assegura optar pel federalisme i, fins i tot, està disposat a modificar la constitució. Patètic, tot plegat... De fet, tots ells havien defensat sempre el model unitari i blasmat amb contundència la via federal a la qual ara s’aferren, a la desesperada, com van demostrar amb el ribot passar a l’Estatut nacional del 2005, el més ambiciós aprovat mai pel Parlament. I ho fan, cedint en les seves fins ara fèrries conviccions, pensant que potser així podran retenir Catalunya. El mateix Rajoy afirma ara que està disposat a escoltar i a dialogar. Idò, què va fer el 20 de setembre, amb el president de la Generalitat? Ara, però ja fan tard, han fet salat i fan bona aquella dita que assegura que “quan ja era mort, el combregaven”...