CONDECORACIÓ ALS MILITARS QUE VAN ASSALTAR LA GENERALITAT, AVUI FA 84 ANYS.

Uns mesos després dels coneguts històricament com Fet del 6 d' octubre, els militars i civils paramilitars eren condecorats o rebien un homenatge, i el Govern de Catalunya i membres de partits i sindicats eren oblidats (si eren morts) i condemnats per rebelió i sedició ( si eren vius).
És molt adient que ho recordi Marc Pons a "El Nacional" avui. 

20 DE GENER DE 1935

Condecoren i premien els militars que van assaltar la Generalitat

Marc Pons 

Un dia com avui de l’any 1935, fa 84 anys, es feia una desfilada militar al passeig de Gràcia de Barcelona: “homenaje al Ejército [...] tributo obligado de la ciudad a los que sin otro anhelo ni ambición que el cumplimiento del deber”; és a dir, als que el 6 d’octubre de 1934 (fets del Sis d’Octubre) havien pres els carrers de Barcelona i, després d’un intens bombardeig, havien assaltat el Palau de la Generalitat, l’Ajuntament i diverses seus de partits polítics i associacions sindicals. Aquella intervenció militar, que se saldaria amb 74 morts, 252 ferits i la detenció i empresonament del govern de Catalunya i de 2.500 persones més, va arribar poc després que el president Companysproclamés la República catalana dins la República federal espanyola.

En aquell acte militar al passeig de Gràcia, es van fer també donatius per valor de 790.000 pessetes (l’equivalent actual aproximat a cinc milions d’euros) a les famílies dels 28 militars i paramilitars morts o ferits durant l’ocupació dels carrers de Barcelona el 6 d’octubre de 1934. Segons la premsa de l’època, aquells donatius procedien d’una recaptació que havien organitzat les autoritats militars de Catalunya. Van ser el general Federico de Miquel y Lacour, nomenat president de la comissió de donatius, i el ministre de Marina de la República, Juan José Rocha (del PRR lerrouxista i més endavant implicant en l’escàndol de l’estraperlo), els qui, micròfon en mà, van repartir el donatiu.

Al mateix acte es van condecorar 101 oficials, suboficials, soldats de lleva, guàrdies civils i paramilitars que, segons la nota facilitada pel govern civil i el govern militar de Barcelona, havien tingut una participació destacada en aquella operació. En canvi, no es va fer cap esment a les 46 persones (mossos d’esquadra, guàrdies d’assalt i persones afiliades a partits polítics i sindicats) que havien perdut la vida en els mateixos fets. Tampoc a les més de 2.500 persones empresonades (el president i els consellers del govern de Catalunya, funcionaris, comerciants i obrers), acusades de rebel·lió i sedició i, en la gran majoria dels casos, pendents de judici. Segons la premsa, l'acte es va haver d’acabar precipitadament a causa d’una forta tempesta.

EL 21-D I EL MEMORIAL SECRET DEL CONDE DUQUE DE OLIVARES ES FA VIRAL.

Un tros del  Memorial Secreto del conde-duque de Olivares 
s' ha fet viral a través dels watsaps aquesta setmana, coincidint amb les preparacions del Consell de Ministres espanyol que es vol reunir a Barcelona el 21 de desembre. i ens dóna algunes reflexions del tot actuals sobre la manera d' actuar de les metròpolis, en relació als territoris que consideren "colònies". Molt actual la reflexió, com es pot veure.
Aquest home, de nom Gaspar de Guzmán y Pimentel, Ribera y Velasco de Tovar , que la història coneix com Conde Duque de Olivares va escriure alguns textos, un d' ells l' anomenat Memorial. 

El memorial, que estava dirigit en el seu dia al rei Felipe IV de Castilla, i deia això:

"El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos".

FELIP IV I CATALUNYA

                                         Pau Claris i Francesc de Tamarit.

Barcelona, 18 de març de 1640. Miquel de Mont-rodon, agutzil ordinari de la Reial Audiència de Catalunya (el màxim òrgan d’administració de justícia en nom de la monarquia hispànica), detenia i empresonava Francesc de Tamarit, diputat del braç militar de la Generalitat (equivalent a conseller de Governació) i membre del Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona). L’endemà, el mateix Mont-rodon detenia i empresonava Francesc Joan de Vergós i Lleonard Serra, membres del Consell de Cent que feien les funcions d’enllaç entre aquest organisme i la Generalitat. Tamarit, Vergós i Serra van ser empresonats en una masmorra de la justícia hispànica situada al soterrani d’una de les torres de la muralla romana de Barcelona. La pretensió del rei hispànic Felip IV, que havia ordenat aquelles detencions, era lliurar els acusats al Tribunal de Contrafaccions, un organisme judicial similar a un tribunal constitucional, que, teòricament, vetllava pel compliment de les Constitucions de Catalunya.

Mont-rodon, que és el mateix que dir Felip IV, va empresonar tres destacadíssimes personalitats que lideraven el moviment de protesta contra els abusos i els crims que, impunement, cometien els Tercios de Castilla contra la població civil catalana. Catalunya, literalment ocupada per l’exèrcit hispànic, no tan sols havia de suportar l’allotjament i el manteniment de 40.000 soldats (que representaven el 10% de la població del país), sinó que també es trobava immersa en un escenari de violència brutal. Els robatoris, saquejos, pallisses, mutilacions, cremes, violacions i assassinats que impunement —i protegits pel poder— practicaven els militars hispànics havien convertit el Principat en una enorme bola de foc. No hi havia cap voluntat de posar fi a aquell infern, més aviat al contrari: pocs dies abans de les detencions, la Reial Audiència, convertint les Constitucions catalanes en paper higiènic, comunicava oficialment a la Generalitat que renunciava a investigar i castigar els abusos i els crims comesos pels militars hispànics.

El cavall de batalla eren els allotjaments forçosos, més, fins i tot, que les lleves forçoses. N’és la prova que Tamarit, pocs dies abans de ser empresonat, havia estat rebut com un heroi a Barcelona: venia de recuperar la fortalesa de Salses (Rosselló), ocupada pels francesos, liderant un regiment de lleva català. Però això no ocultava que el país estava immers en una tragèdia. L’especulació d’aliments —dirigida des de l’oficina del virrei hispànic— havia provocat l’ensorrament d’un segment econòmic molt dinàmic que l’historiador Pierre Vilar anomena “les classes mitjanes del país”, i l’ocupació militar del Principat —dirigida des del despatx del comte-duc d’Olivares,ministre plenipotenciari de Felip IV— havia incendiat un escenari castigat prèviament per una crisi induïda. Olivares, en una maniobra molt reveladora, havia desviat el front de la guerra franco-hispànica (1635-1659) als Pirineus catalans, amb el propòsit d’estimular el contraban d’aliments (l’especulació i la ruïna) i justificar l’ocupació militar (la violència i la repressió).

Per entendre-ho millor cal dir que els allotjaments forçosos, el cavall de batalla d’aquella crisi, s’emparaven en una llei catalana (una relíquia medieval que havia restat semioculta en les successives Constitucions de la centúria del 1500) que obligava les classes populars a allotjar les tropes que, teòricament, defensaven el Principat. Olivares, que havia desplaçat a propòsit el front de guerra a Catalunya, va fer un ús pervers d’aquella prerrogativa. Una particular i interessadíssima interpretació que pretenia justificar l’ocupació militar del país: l’establiment de 40.000 soldats dels Tercios es va presentar com una maniobra militar de defensa i es va revelar com una maniobra bèl·lica d’ocupació llargament ambicionada per la cancelleria hispànica. Una llei, però, que eximia la classe aristocràtica i que, en canvi, obligava les classes populars, que en aquell context de 1635-1640 eren les que més patien els efectes de la crisi econòmica induïda. Naturalment, això provocaria la suma d’una reacció anti-senyorial i d’una reacció anticastellana.  

Les fonts documentals de l’època són un tràgic rosari. Tant les llibretes de notes particulars com les anotacions dels llibres parroquials, les actes municipals i el dietari de la Generalitat dibuixen un país encès. A la brutal violència militar hispànica s’hi sumaven els efectes de la crisi econòmica: malalties, inanició, desnonaments, destrucció de les unitats familiars i expulsió del sistema d’una part del segment de població més dinàmic. I, encara, l’auge d’una nova expressió d’esclavisme. Les cases de caritat i els camins eren plens a vessar de canalla, òrfena o abandonada, que engruixia una espantosa massa de mà d’obra semiesclava o el fenomen de la delinqüència, o bé moria a causa de les malalties i la inanició. Segons algunes fonts documentals, entre el 10% i el 15% de la població s’havia refugiat a l’interior de les grans masses boscoses del país, on havia format comunitats més o menys estables que vivien dedicades al bandolerisme de baixa intensitat.

Amb aquests elements, resulta fàcil entendre el caràcter social inicial d’aquella Revolució dels Segadors, que esclataria amb el Corpus de Sang, tres mesos després de les detencions i empresonaments. Però, en canvi, és més difícil entendre la transformació d’una revolució social en una revolució nacional, que és el que s’albira a partir de l’empresonament de Tamarit, Vergós i Serra. En aquest punt cal fer dos

esments imprescindibles. El primer, que Pau Claris, president de la Generalitat, també era al punt de mira de la cancelleria hispànica; ara bé, la condició eclesiàstica del president impedia el mateix tipus de processament que es pretenia en els tres casos anteriors, cosa que evitaria a Claris de passar pel mateix tràngol; i el segon, quel’empresonament dels consellers era el corol·lari d’una espiral de violència —si més no, fins aquell moment—, però sobretot contenia un missatge de clara amenaça a les classes rectores catalanes.

Llavors, la qüestió que es planteja és: ¿per què les classes rectores catalanes no tan sols s’hi van implicar, sinó que van passar a cohesionar i liderar aquell moviment revolucionari? La resposta la trobem en el singular dibuix de la societat catalana de l’època. En primer lloc, cal dir que, a diferència del que passava a Castella, les classes mercantils havien assolit el poder polític del país, per primera vegada a la història. Per consegüent, la crisi econòmica i social fabricada per la monarquia hispànica amenaçava els negocis i el poder de les elits plebees que governaven el país. En segon lloc, és important esmentar que aquelles classes rectores, que temien tant el descontrol d’aquella revolta social com l’ocupació militar, inicialment van confiar en Felip IV. Ara bé, la constatació que el pla del rei hispànic —en definitiva, la resolució de la crisi catalana— passava per arruïnar i massacrar Catalunya va provocar el viratge radical de Claris, Fontanella, Tamarit i tantes altres personalitats que dirigien les institucions catalanes.  

Mont-rodon va morir el 30 d’abril de 1640, sis setmanes després de les detencions. Com un buscabregues que hauria fet enrojolar el gàngster Capone, es va presentar amb la seva tropa a Santa Coloma de Farners a castigar els opositors als allotjaments de la tropa hispànica. Va rebre una escopetada mortal mentre fuetejava públicament dos veïns, pare i fill, al mig de la plaça del poble. La versió oficial seria que havia estat assassinat per un veí que ho presenciava, però l’autoria de la seva mort presenta molts dubtes. Tamarit, Vergós i Serra serien alliberats el 23 de maig de 1640 en el decurs d’una revolta urbana. Dalmau de Queralt, virrei hispànic de Catalunya, seria assassinat el 7 de juny de 1640, diada coneguda com el Corpus de Sang, a la platja de Montjuïc, mentre esperava que la galera reial se l'emportés. La versió oficial en fa responsables un grup de segadors, però el dietari de la Generalitat revela que Santa Coloma va estar acompanyat per consellers de la ciutat fins que la galera reial va botar una barqueta amb soldats armats per a recollir-lo.

El 7 de setembre de 1640 el govern de Catalunya signava un tractat, anomenat Pacte de Ceret, amb la monarquia francesa, enemiga de la monarquia hispànica en els camps de batalla. Tamarit, heroi de l’expulsió dels francesos de Salses, seria un dels arquitectes d’aquell tractat. I el 17 de gener de 1641, Pau Claris, president de la Generalitat, proclamava la República catalana (la I República catalana) sota la protecció militar de França

La reina Isabel I i Catalunya

Interessant article històric avui a El Nacional digital:

Cervera, 5 de març de 1469. Els representants de Ferran de Trastàmara(hereu al tron catalanoaragonès) i d’Isabel de Trastàmara (candidata al tron castellanolleonès) signaven les capitulacions matrimonials. El vell projecte de concentració de totes les corones peninsulars sobre una sola testa, esbossat a Casp mig segle abans (1412), es transformava en un dibuix concís que marcava amb precisió els obstacles a salvar. Isabel encara no era, ni tan sols, hereva al tron de Toledo.

Immersa en una cruenta guerra civil contra la legítima hereva i els seus poderosos aliats portuguesos, les circumstàncies la posarien en la difícil tessitura d’acceptar l’interessat ajut catalanoaragonès amb el propòsit de desequilibrar les forces al seu favor. Isabel, que a diferència de Ferran, no seria present a les negociacions de Cervera, acceptaria aquelles capitulacions mastegant vidres. I, definitivament, covaria un odi profund cap als catalans que es manifestaria de forma regular i permanent en el decurs del seu regnat.

La història d’Isabel de Trastàmara (Isabel I de Castella i de Lleó), sobretot el sinuós recorregut que la va conduir fins al tron de Toledo, si alguna cosa ens mostra, al marge del reguer de sang que va deixar pel camí, és l’evidència que la monarquia hispànica seria una obra d’enginyeria política catalana i valenciana. La unió dinàstica entre les dues principals corones peninsulars es va gestar en el decurs del Compromís de Casp (1412) que va conduir una branca de la casa reial castellana a la cancelleria de Barcelona.

El Compromís de Casp, també, posa de relleu que la rivalitat entre Catalunya, per una banda, i Aragó i el País Valencià, per l’altra, no és res més que un fals mite fabricat per la historiografia romàntica catalana del segle XIX. A Casp, les potents classes mercantils de Barcelona i de València es van conxorxar amb els Trastàmara per barrar el pas a Jaume d’Urgell, la primera fortuna patrimonial de la Corona catalanoaragonesa i el candidat preferit de les classes aristocràtiques militars. Si més no, al principi.

Entre 1412 ―entronització de Ferran I― i 1469 ―capitulacions matrimonials de Ferran i Isabel― la casa “catalana” dels Trastàmara va guanyar nous adeptes i, de retruc, va reforçar la seva posició en perjudici dels seus opositors. Les guerres remences (entre 1462 i 1486), que van enfrontar la pagesia contra la noblesa propietària, van ser convertides en una oportunitat per a laminar el poder d’aquelles velles classes militars que, a Catalunya, durant segles havien compartit el poder amb la monarquia.

Difícilment, si no, s’explicaria l’aliança contra natura entre els sindicats pagesos remença i la corona, que va desequilibrar la balança a favor dels primers i que va condemnar al precipici els segons. L’estratègia dels Trastàmara “catalans”, en el decurs dels seus més de cent anys de regnat (1412-1516), estaria del tot abocada a la destrucció del poder nobiliari; amb el clar propòsit de refermar posició i autoritat. El projecte hispànic català avançava a cop de conflicte. Lentament, però amb un objectiu clar i a llarg termini.

El 1469 ―l’any de les capitulacions matrimonials de Cervera― Castella estava immersa en una sanguinària guerra civil que enfrontava la corona ―representada per Enric IV, germanastre d’Isabel― contra un potent partit nobiliari que pilotava al voltant de la figura de la futura reina catòlica. Les causes que justificaven ―si és que una guerra es pot justificar― aquell conflicte eren diverses. Però la que més i millor l’explica és l’ascendent d’Enric i d’Isabel.

El rei era fill de Joan II i de Maria d’Aragó (filla del primer Trastàmara “català”). Havia nomenat successora al tron la seva filla Joana―malnomenada la Beltraneja― i, per tant, legítima hereva. Perquè la investigació recent, contràriament al que havia pregonat la historiografia nacionalista espanyola, apunta que el famós tractat dels Toros de Guisando (1468), que nomena Isabel hereva al tron castellà, és més fals que un “duro de Sevilla”.  Seria, segons aquestes investigacions, un document fabricat posteriorment.

En canvi, Isabel era filla també de Joan II, però per part de mare ho era de la segona esposa del rei: Isabel de Portugal. Amb aquests elements, i considerant que portuguesos i catalans es miraven la guerra castellana amb indissimulat interès, resulta fàcil fabricar els binomis: Enric i Joana amb els catalans i Isabel amb els portuguesos. Doncs res més lluny de la realitat. El rei Enric va fer pasqua i rams amb les oligarquies de Lisboa i va casar la seva hereva amb el rei Alfons V de Portugal, que era oncle de Ferran.

Aquella maniobra tenia el clar propòsit de reforçar Joana i d’aïllar definitivament Isabel. El partit isabelí es va trobar amb allò que vulgarment es diu “els pixats al ventre”. I en aquest punt seria on entrarien, de ple, els catalans. O més ben dit, les elits mercantils catalanes situades al voltant de la figura del rei Joan II d’Aragó ―enemic declarat de les oligarquies nobiliàries del Principat― i de la del seu hereu Ferran. La cancelleria de Barcelona va esmerçar mans i mànigues per a desequilibrar la guerra civil castellana.  

Isabel es va obrir pas fins al tron a cop de destral. I en aquell particular i sanguinari camí hi van tenir molt a veure les classes mercantils catalanes. Sobretot els seus recursos dineraris. La guerra civil castellana va entrar en una espiral de violència que culminaria amb la mort del rei Enric (1474), sota la sospita d’haver estat enverinat per ordre del seu cunyat Ferran, llavors ja casat amb Isabel. Si es confirma aquest extrem, seria el principi d’una llarga carrera d’enverinaments que marcaria l’obra política del Catòlic.

La Castella rica, plena i ufana de la centúria del 1400 que va liderar el projecte hispànic és un fals mite. Les guerres civils entre Enric i Isabel que remuntaven al regnat del seu pare; i la repressió de la revolta irmandiña de Galícia (llavors el territori més dinàmic de la corona castellanolleonesa) havien convertit el país en un erm. La guerra de Granada (1482-1492) va ser una escapada cap endavant per a satisfer una monarquia i una noblesa arruïnades que, històricament, s’havia enriquit amb el negoci de la guerra.

Amb Isabel al tron (1474) les elits catalanes que havien traçat l’empresa hispànica es van posicionar en les seves parcel·les de força. La guerra de Granada (1482-1492) que va completar el mapa peninsular cristià i l’empresa americana (1492-1493) ―primer i segon viatge colombins― van ser finançades per les elits catalanovalencianes. Els banquers valencians i barcelonins es van convertir en els financers dels Reis Catòlics. I València va ser convertida en la capital de facto de la monarquia hispànica.

Seria en aquest punt on esclataria la mala opinió que Isabel la Catòlica tenia dels catalans i, també, dels valencians. Isabel, criada i formada en un entorn extremadament classista i religiós ―quasi integrista―, no entenia que els plebeus ―alguns d’origen jueu― assolissin cotes de poder impossibles en el seu imaginari. No entenia que els Santàngel, per exemple, jueus conversos valencians, tinguessin la capacitat de proposar ―quasi imposar― els termes i les condicions de les grans empreses militars de la monarquia hispànica.

I seria, també, en aquest punt que Isabel i el seu entorn castellà traçarien la seva particular maniobra. La cancelleria toledana d’Isabel que, en virtut de les capitulacions matrimonials de Cervera, operava independentment de la barcelonina de Ferran, esmerçaria mans i mànigues per fabricar l’estigma del català ―i del valencià― mesquí, traïdor i manipulador. I es valdria de “l’amenaça catalana” convertida en cultura per a, sorprenentment i reveladorament, cohesionar novament l’estament nobiliari castellà.

Les Capitulaciones de Santa Fe (1491) ―el contracte entre la monarquia, Colom i els banquers valencians i barcelonins que van finançar el primer i segon viatges― i la violenta reversió del pacte ―difamació, descrèdit, acusacions de malversació i de traïció, i persecució, empresonament dels Colom i de la seva administració colonial a mans del jutge Fernández de Bobadilla, membre de l’entorn personal de la reina― són l’exemple més clar de les polítiques anticatalanes que va desplegar la cancelleria d’Isabel.

Isabel i la seva cancelleria es van servir també de la Inquisició. El paper d’aquell organisme, teòricament destinat a la persecució de la dissidència religiosa, explica, en canvi, com la reina i la seva castellana cancelleria va desfermar un autèntic règim de terror contra les elits mercantils i intel·lectuals valencianes, amb el propòsit no tan sols d’expulsar-les del poder, sinó fins i tot d’arruïnar-les i decapitar-les. Isabel la Catòlica detestava els catalans i els valencians, també, perquè era profundament antisemita.

11 SETEMBRE 2018, un moment històric de reafirmació.

La història recent de Catalunya, emmagatzemarà aquestes imatges que constaten, amb tots els matisos que es vulgui, una realitat evident del que vol la major part de la població catalana en aquest 2018 

L' INDEPENDENTISME AL FOSSAR DE LES MORERES.

Des de l' any 1977 el Fossar de les Moreres de Barcelona es va convertir en l' únic lloc de Barcelona on els independentistes es podien expressar lliurement. Fa 20 anys la Comissió Independentista Fossar de les Moreres es va encarregar de fer els actes i parlaments de la Diada en aquest lloc emblemàtic.
Celebrem aquests 20 anys de continuïtat amb el cartell dels actes de la Diada 2018. Al matí a les 12:15 al Fossar.

 

EN RECORD DE JOSEP FONTANA.

Fa uns dies es va morir un dels grans historiadors catalans, Josep Fontana, mestre de molts historiadors actuals i deixeble ell mateix de grans historiadors d' aquest país i de fora. Una gran persona, un gran investigador i un gran mestre.
Aprofitem per deixar al bloc una entrevista de fa quatre anys que va publicar Vilaweb.
Adéu mestre.

Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent'

Entrevista a l'historiador, que publica el llibre 'La formació d'una identitat'

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.

—Dieu que us vau animar a escriure el llibre després d'assistir a la manifestació independentista de l'any 2012.
—Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m'inviten al seu estand, a l'Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d'un final que no sé si la gent va copsar: quan es van presentar les peticions a Núria de Gispert, presidenta del Parlament, la gent xiula. M'adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d'independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.

—També dieu que voleu divulgar investigacions recents sobre la història catalana que no han arribat a la gent. Per exemple?
—La idea que el despotisme il·lustrat del segle XVIII va promoure el creixement econòmic després del 1714 és una 'filfa'. Ho dius a la gent i es queden sorpresos. Que els Borbons van promoure l'èxit econòmic s'ha dit tant, que s'ho han cregut!

—M'ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula 'raça' és un invent espanyol.
—Això ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que 'raza' és una paraula castellana que vol dir 'defecte en un teixit'. 'Un teixit que té raça.' Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a 'la raça de moros i raça de jueus'. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella entengués l'associació amb ells de cap més manera que no sigui l'absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot suportar. I aleshores... raça. L'exigència d'un certificat de netedat de sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de primeres lletres s'exigeix la presentació d'un certificat de netedat de sang. Jo en guardo algun, d'aquests.

—Una idea del vostre llibre és que la falta de grans fortunes a la Catalunya medieval va afavorir la democràcia interna.
—Sostinc que hi ha un equilibri, si es vol en la mediocritat, dins la societat medieval catalana, que empeny cap a una sortida pactista entre els membres de la societat. El fet que la monarquia no és prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid ajuda. No queden nobles i queda un tipus de societat que té dues classes de regiment: la Generalitat i el Consell de Cent. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna un tipus de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella.

—Per exemple?
—Les corts, per exemple, que fixen al rei l'obligació de reunir-les. A Castella el rei no té aquesta obligació. O l'existència de la Generalitat, que és molt important perquè manté aquesta observació sobre les lleis entre reunió de corts i reunió de corts. Això no existeix a Castella. No hi ha aquest organisme que manté el control sobre la política. I sobretot el fet que arriba un moment que qui controla la Hisenda pública és la Generalitat. El control dels diners és a les mans d'aquestes institucions, i per tant fora de l'abast del rei. Això és un fet molt nou, que no es dóna a França ni Anglaterra fins el segle XVII o XVIII. I aquí apareix des del segle XIV.

—Catalunya com a protoestat modern.
—Sí, són estructures d'estat modern. Sempre s'ha de matisar. Són societats en camí de la democratització, no democràtiques encara. I la societat catalana de començament del segle XVIII és una societat efectivament amb uns graus de llibertat considerables, i fixats en aquestes lleis. Lleis que garanteixen coses tan importants com ara que no es pot castigar ningú sense judici. Als militars castellans, quan vénen aquí, això els fot nerviosos. Una altra: no hi ha obligació d'anar a la guerra llevat que sigui per a defensar el país i sempre que el rei hi sigui present. De cap manera no és té obligació d'anar a una aventura de conquesta. Hi ha també el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Aquest tribunal a penes s'havia estudiat i és important. Feia de tribunal de garanties. Recomano un estudi d'Eva Serra i Josep Capdeferro: 'La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions'. Em fa por que aquest llibre no es difongui prou. Dóna una idea clara de cap a on anaven. No parlem d'una democràcia moderna. No. Però anàvem per aquest camí. Per tant, com podia haver funcionat la monarquia de les Espanyes en un tros funcionant amb regles com aquestes, i Castella amb les seves? Impossible.

—Com expliqueu que s'hagi mantingut aquesta idea de nació entre els catalans, tot i formar part del regne espanyol des de fa segles?
—L'evolució separada d'aquestes dues societats, la catalana i la castellana, fa que a principi del XVIII Catalunya sigui ja una realitat molt diferent. La gent es creu els drets i les llibertats que tenia. La prova és com ho defensen durant la guerra: des de sota. I quan perden la guerra, després del 1714, no ho perden tot. Perden la Generalitat, les corts, el Consell de Cent i en principi els ajuntaments, que s'obren a la venda de càrrecs. (Sí, els càrrecs es venien. Qui els comprava, se'ls quedava. És certament un element destructor.) Vull dir que quan s'acaba la guerra se suprimeix l'aparell polític, cert, però se salva en canvi el dret civil. Justament els reialistes, els borbònics, el salven! Perquè són gent que tenen terres i negocis i saben que el codi civil els salva. Les normes sobre les herències, el matrimoni, la formació de societat i companyies, els contractes de la terra, etc. Si més no, la societat continua funcionant com abans. Per exemple, una de les coses que transforma Catalunya al segle XVIII és l'emfiteusi. Donar les terres perquè un altre les treballi en canvi de part del fruit. Això permet que tothom tingui una oportunitat de feina. Jovellanos ja deia que en agricultura i indústria Catalunya havia anat creixent i Castella, tot el contrari. No s'ho expliquen, i és quan surt aquest mite: 'El labriego catalán de las peñas saca pan.' No era veritat. De les 'peñas', en treia vi. Plantava vinyes, feia vi, el venia, comprava blat, etc.

—Això sol ja explica les diferències entre Catalunya i Castella?
—No. Explica tan sols que aquesta societat continua essent diferent. I que pot fer créixer els nuclis d'industrialització. El 1840 Catalunya té els tres primers sindicats moderns. Quan fora d'aquí no s'ha passat de confraries pietoses. Té unes formes de vida diferents. Distintes. A mi m'impressiona un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres. Com perviu. I sense llibres d'història, sense escoles que ho expliquin.

—Dieu que no voleu que us tradueixin el llibre a l'espanyol.
—Aquest llibre ja em porta maldecaps ara. Això de voler mostrar que són diferents.... Abans d'ahir fins i tot a El País en feien conya, d'això. Sobre historiadors a sou que diuen que 'somos diferentes y si cuela cuela'. Miri, jo no estic a sou de ningú. De fet, jo no sóc una persona benvista ni a Convergència ni a La Vanguardia. Jo, a un lector castellà li ho hauria d'explicar d'una altra manera. I sempre comparant amb la seva realitat de Castella. Seria un altre llibre. Si aquest llibre es tradueix al castellà, els lectors de bona fe, bé, però la majoria se sentirien 'rebotats'. Per això, a la primera proposta que m'han fet de traduir-lo al castellà, hi he dit que no. No serviria de res, perquè si ho he d'explicar a un lector castellà, li ho he d'explicar d'una altra manera. Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent.

—Havíeu militat al PSUC antifranquista, i parleu de les esquerres traïdores.
—Jo vaig ingressar el PSUC, amb un programa que parlava d'autodeterminació, l'any 1957. Fins el 1977, vaig estar-hi vint anys. Els pactes de la transició van arribar. Els partits d'esquerres es van adonar que no es podien imposar. No eren prou forts. Jo hauria acceptat que el partit del qual formava part hagués dit: 'No tenim ni les condicions ni la força per a aconseguir els objectius.' En lloc d'això se'n van oblidar. El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt. Sostinc que en alguns casos parlar de traïció és ben clar. Dono l'exemple de Felipe González. Ara han sortit unes memòries d'un que va ser membre del futur CESID. Hi explica les converses de González i Guerra amb els membres dels serveis secrets just abans de legalitzar-se el PSOE. González, de cara enfora, diu que defensa el dret d'autodeterminació. I al serveis secrets els diu que de cap manera acceptarà el pacte fiscal per a Catalunya, que aquí a Catalunya hi ha una cosa errònia, que els treballadors segueixen als comunistes i no els socialistes, i que mai no tolerarà un partit socialista català independent. Aquest, pel cap baix, van mentir de la manera més descarada. Sí, parlo dels que van trair la gent que s'ho havien jugat per una altra cosa. Volíem una altra cosa.

—Escoltant-vos... No hauríeu de ser a la CUP?
—Hi he parlat, i em cauen molt simpàtics. Quan es mouen en l'àmbit municipal, pel que sembla, ho fan esplèndidament bé. Però ara que han passat més amunt... Per exemple, posar en primer lloc els Països Catalans. Mmm. Anem amb calma. Perquè a València hi ha una altra cosa. I a Mallorca, una altra. Vull recordar que en tots dos llocs voten el PP. Ara, hi ha una cosa molt reveladora. Quan em toca anar a reunions obertes, xerrades, etc., per exemple, de CCOO veig que són gent de cinquanta anys en amunt. I quan vaig amb la CUP són gent jove. La CUP té més capacitat, però tenen problemes. Costarà d'eliminar la por que encara fan. Tinc una considerable simpatia per ells, però també dubtes considerables sobre com se'n sortiran en la política parlamentària.

—He vist que dèieu que la independència només s'aconsegueix amb una guerra.
—Quan dic això, es pot matisar. La independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació. Força no en tenim. Negociació? Fer-se il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir-nos això em sembla bastant difícil. En tot cas em sembla que serà una lluita que serà llarga. A mi l'aspiració a la independència em sembla totalment justa i legítima. Ara, em sembla que és difícil. És admirable que s'hagi aconseguit el nivell de mobilització que s'ha aconseguit. Que la gent no s'hagi cansat de veure que aquests passos no aconsegueixen coses.

—El 9-N vós i jo vam votar al mateix col·legi.
—I una cosa estimulant era veure que tot funcionava ordenadament sense funcionaris, sense policia. Sí, jo vaig votar al col·legi d'aquí al barri. Era bonic. Em vaig fer la il·lusió que un dia muntarem una cosa d'aquestes des de baix i farem unes eleccions no per elegir ningú, sinó per fotre'ls al carrer a tots. Una mena de somni de futur. Però em preocupa que l'entestament a presentar el resultat com una cosa que es pot aconseguir a curt termini acabi desmoralitzant. I el motiu del llibre, i acabo així, és dir que aquesta és una lluita molt llarga. No és de fa sis o set anys, sinó de cinc-cents. Hem continuat, hem anat aguantant, hem perdut guerres, hem anat tirant endavant. I hem de continuar tirant endavant.