FELIP IV I CATALUNYA

                                         Pau Claris i Francesc de Tamarit.

Barcelona, 18 de març de 1640. Miquel de Mont-rodon, agutzil ordinari de la Reial Audiència de Catalunya (el màxim òrgan d’administració de justícia en nom de la monarquia hispànica), detenia i empresonava Francesc de Tamarit, diputat del braç militar de la Generalitat (equivalent a conseller de Governació) i membre del Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona). L’endemà, el mateix Mont-rodon detenia i empresonava Francesc Joan de Vergós i Lleonard Serra, membres del Consell de Cent que feien les funcions d’enllaç entre aquest organisme i la Generalitat. Tamarit, Vergós i Serra van ser empresonats en una masmorra de la justícia hispànica situada al soterrani d’una de les torres de la muralla romana de Barcelona. La pretensió del rei hispànic Felip IV, que havia ordenat aquelles detencions, era lliurar els acusats al Tribunal de Contrafaccions, un organisme judicial similar a un tribunal constitucional, que, teòricament, vetllava pel compliment de les Constitucions de Catalunya.

Mont-rodon, que és el mateix que dir Felip IV, va empresonar tres destacadíssimes personalitats que lideraven el moviment de protesta contra els abusos i els crims que, impunement, cometien els Tercios de Castilla contra la població civil catalana. Catalunya, literalment ocupada per l’exèrcit hispànic, no tan sols havia de suportar l’allotjament i el manteniment de 40.000 soldats (que representaven el 10% de la població del país), sinó que també es trobava immersa en un escenari de violència brutal. Els robatoris, saquejos, pallisses, mutilacions, cremes, violacions i assassinats que impunement —i protegits pel poder— practicaven els militars hispànics havien convertit el Principat en una enorme bola de foc. No hi havia cap voluntat de posar fi a aquell infern, més aviat al contrari: pocs dies abans de les detencions, la Reial Audiència, convertint les Constitucions catalanes en paper higiènic, comunicava oficialment a la Generalitat que renunciava a investigar i castigar els abusos i els crims comesos pels militars hispànics.

El cavall de batalla eren els allotjaments forçosos, més, fins i tot, que les lleves forçoses. N’és la prova que Tamarit, pocs dies abans de ser empresonat, havia estat rebut com un heroi a Barcelona: venia de recuperar la fortalesa de Salses (Rosselló), ocupada pels francesos, liderant un regiment de lleva català. Però això no ocultava que el país estava immers en una tragèdia. L’especulació d’aliments —dirigida des de l’oficina del virrei hispànic— havia provocat l’ensorrament d’un segment econòmic molt dinàmic que l’historiador Pierre Vilar anomena “les classes mitjanes del país”, i l’ocupació militar del Principat —dirigida des del despatx del comte-duc d’Olivares,ministre plenipotenciari de Felip IV— havia incendiat un escenari castigat prèviament per una crisi induïda. Olivares, en una maniobra molt reveladora, havia desviat el front de la guerra franco-hispànica (1635-1659) als Pirineus catalans, amb el propòsit d’estimular el contraban d’aliments (l’especulació i la ruïna) i justificar l’ocupació militar (la violència i la repressió).

Per entendre-ho millor cal dir que els allotjaments forçosos, el cavall de batalla d’aquella crisi, s’emparaven en una llei catalana (una relíquia medieval que havia restat semioculta en les successives Constitucions de la centúria del 1500) que obligava les classes populars a allotjar les tropes que, teòricament, defensaven el Principat. Olivares, que havia desplaçat a propòsit el front de guerra a Catalunya, va fer un ús pervers d’aquella prerrogativa. Una particular i interessadíssima interpretació que pretenia justificar l’ocupació militar del país: l’establiment de 40.000 soldats dels Tercios es va presentar com una maniobra militar de defensa i es va revelar com una maniobra bèl·lica d’ocupació llargament ambicionada per la cancelleria hispànica. Una llei, però, que eximia la classe aristocràtica i que, en canvi, obligava les classes populars, que en aquell context de 1635-1640 eren les que més patien els efectes de la crisi econòmica induïda. Naturalment, això provocaria la suma d’una reacció anti-senyorial i d’una reacció anticastellana.  

Les fonts documentals de l’època són un tràgic rosari. Tant les llibretes de notes particulars com les anotacions dels llibres parroquials, les actes municipals i el dietari de la Generalitat dibuixen un país encès. A la brutal violència militar hispànica s’hi sumaven els efectes de la crisi econòmica: malalties, inanició, desnonaments, destrucció de les unitats familiars i expulsió del sistema d’una part del segment de població més dinàmic. I, encara, l’auge d’una nova expressió d’esclavisme. Les cases de caritat i els camins eren plens a vessar de canalla, òrfena o abandonada, que engruixia una espantosa massa de mà d’obra semiesclava o el fenomen de la delinqüència, o bé moria a causa de les malalties i la inanició. Segons algunes fonts documentals, entre el 10% i el 15% de la població s’havia refugiat a l’interior de les grans masses boscoses del país, on havia format comunitats més o menys estables que vivien dedicades al bandolerisme de baixa intensitat.

Amb aquests elements, resulta fàcil entendre el caràcter social inicial d’aquella Revolució dels Segadors, que esclataria amb el Corpus de Sang, tres mesos després de les detencions i empresonaments. Però, en canvi, és més difícil entendre la transformació d’una revolució social en una revolució nacional, que és el que s’albira a partir de l’empresonament de Tamarit, Vergós i Serra. En aquest punt cal fer dos

esments imprescindibles. El primer, que Pau Claris, president de la Generalitat, també era al punt de mira de la cancelleria hispànica; ara bé, la condició eclesiàstica del president impedia el mateix tipus de processament que es pretenia en els tres casos anteriors, cosa que evitaria a Claris de passar pel mateix tràngol; i el segon, quel’empresonament dels consellers era el corol·lari d’una espiral de violència —si més no, fins aquell moment—, però sobretot contenia un missatge de clara amenaça a les classes rectores catalanes.

Llavors, la qüestió que es planteja és: ¿per què les classes rectores catalanes no tan sols s’hi van implicar, sinó que van passar a cohesionar i liderar aquell moviment revolucionari? La resposta la trobem en el singular dibuix de la societat catalana de l’època. En primer lloc, cal dir que, a diferència del que passava a Castella, les classes mercantils havien assolit el poder polític del país, per primera vegada a la història. Per consegüent, la crisi econòmica i social fabricada per la monarquia hispànica amenaçava els negocis i el poder de les elits plebees que governaven el país. En segon lloc, és important esmentar que aquelles classes rectores, que temien tant el descontrol d’aquella revolta social com l’ocupació militar, inicialment van confiar en Felip IV. Ara bé, la constatació que el pla del rei hispànic —en definitiva, la resolució de la crisi catalana— passava per arruïnar i massacrar Catalunya va provocar el viratge radical de Claris, Fontanella, Tamarit i tantes altres personalitats que dirigien les institucions catalanes.  

Mont-rodon va morir el 30 d’abril de 1640, sis setmanes després de les detencions. Com un buscabregues que hauria fet enrojolar el gàngster Capone, es va presentar amb la seva tropa a Santa Coloma de Farners a castigar els opositors als allotjaments de la tropa hispànica. Va rebre una escopetada mortal mentre fuetejava públicament dos veïns, pare i fill, al mig de la plaça del poble. La versió oficial seria que havia estat assassinat per un veí que ho presenciava, però l’autoria de la seva mort presenta molts dubtes. Tamarit, Vergós i Serra serien alliberats el 23 de maig de 1640 en el decurs d’una revolta urbana. Dalmau de Queralt, virrei hispànic de Catalunya, seria assassinat el 7 de juny de 1640, diada coneguda com el Corpus de Sang, a la platja de Montjuïc, mentre esperava que la galera reial se l'emportés. La versió oficial en fa responsables un grup de segadors, però el dietari de la Generalitat revela que Santa Coloma va estar acompanyat per consellers de la ciutat fins que la galera reial va botar una barqueta amb soldats armats per a recollir-lo.

El 7 de setembre de 1640 el govern de Catalunya signava un tractat, anomenat Pacte de Ceret, amb la monarquia francesa, enemiga de la monarquia hispànica en els camps de batalla. Tamarit, heroi de l’expulsió dels francesos de Salses, seria un dels arquitectes d’aquell tractat. I el 17 de gener de 1641, Pau Claris, president de la Generalitat, proclamava la República catalana (la I República catalana) sota la protecció militar de França