TORTOSA SOTA SETGE BORBÒNIC.

Una mica tard. Però us pengem els actes del setge de la ciutat de Tortosa (Baix Ebre) davant les tropes borbòniques. És un punt de referència històric amb una recreació ben feta i us pot servir per si voleu anar l' any vinent.
El text és de vilaweb.

Tortosa sota setge borbònic

Per segon any consecutiu es recrearà el setge de la ciutat de 1708

Tortosa reviu aquest cap de setmana els fets ocorreguts el 1708 a les seves muralles. Fa més de tres-cents anys, en el context de la Guerra de Successió, les tropes borbòniques van rodejar la ciutat en el seu camí cap a la conquesta del Principat. El setge va durar tot el mes de juny i tot i la derrota, les tropes austriacistes van vendre cara la seva pell i combatre carrer a carrer fins a la rendició. Aquest serà el segon any consecutiu on es recreïn aquests fets, i com l’any passat la ciutat vol reivindicar el valor històric del seu complex emmurallat.

Precisament, davant de les muralles va començar la recreació. Dissabte amb el muntatge dels campaments. A dos quarts de dotze, els grups de recreació van sortir cap a l’Ajuntament on van ser rebuts per les autoritats de la capital del Baix Ebre. Sobre la una del migdia comença el setge amb l’arribada de les tropes assaltants pel riu i la primera escaramussa a l’embarcador. Més tard, al capvespre, sobre dos quarts de vuit, les tropes borbòniques van realitzar el primer assalt al fossat de les Avançades de Sant

Final del formulario

Diumenge els actes se centraran al matí. A les deu es podran visitar els campaments, i es farà una petita demostració per als assistents. Tot culminarà a les dotze, amb el segon assalt borbònic al mateix fossat. El bàndol austriacista estarà recreat pels Miquelets de Catalunya, una associació cultural que té per objectiu fer reviure els soldats, milicians i civils que des del 1704 fins al 18 de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà). Els integrants dels grups de recreació van armats amb fusells d’avantcàrrega per fer més contundents i espectaculars, però sobretot més sorolloses, les seves actuacions.

MARCEL.LÍ PERELLÓ I LA HISTÒRIA RECENT DEL NOSTRE PAÍS.

El dimarts, a l' Ateneu Barcelonès,  es va fer la presentació del llibre sobre Marcel.lí Perelló (ex- Director del Diari de Barcelona el 1937, ex-secretari General d' Estat Català l' any 1938, membre de Bandera Negra i del Complot de Garraf i impulsor de diverses publicacions de l' exili català, impulsor de la Unitat dels Independentistes Catalans a l' exili americà i finalment membre fundador del Front Nacional de Catalunya).
Tot un personatge que resumeix la vida de l' independentisme català els anys 20, 30 i 40 del segle XX.
La sala va estar plena, la tertúlia va ser molt viva i es va comptar amb la presència d' una filla den Marcel.lí Perelló i tres nets i netes.
La memòria històrica del nostre país i la història del segle XX  va demostrar que està en l' interès dels tertulians. 

Endavant fent glops d' història.

RAJOY I EL CACIQUISME A ESPANYA.

Us pengem un article den Marc Pons publicat a El Nacional amb el títol "RAJOY  I L' ARREL DEL CACIQUISME HISPÀNIC".
Fa un repàs interessant del caciquisme hispànic tant comentat, passant pel S. XIX (clau per entendre els canvis de torn al govern conservadors-liberals massa semblants al pp-psoe), fins arribar a la promesa de les inversions a Catalunya (tardana i inversemblant).

RAJOY I L'ARREL DEL CACIQUISME HISPANIC.

   Dimarts 28. El president del govern espanyol anuncia una inversió de 4.200 milions destinats a Catalunya. Una bonica manera de manifestar que l'Estat espanyol no ha invertit a Catalunya en anys. Per no dir segles. Si més no d'una manera proporcional a l'aportació catalana a les arques públiques espanyoles. I sospitosament interessada. Si més no pel context del moment. La societat catalana, en més d'un 77%, reclama un referèndum per decidir el futur polític del país. Les cancelleries europees observen amb preocupació el dèficit democràtic de l'Estat espanyol. I les grans corporacions inverteixen sense por que Catalunya pugui quedar “suspesa en l'espai sideral”.  L'anunci de Rajoy -les falses promeses les carrega el diable- té un component de confessió -les balances fiscals- i un propòsit polític -aturar l'inevitable referèndum-. Una maniobra matussera amb perfum d'engany: 4.200 milions no són ni la quarta part del dèficit fiscal anual de Catalunya. Són el preu de la compra d'un grapat de consciències. El caciquisme hispànic.

 El client, la meretriu i la 'palanganera'

 Ni Mariano Rajoy ni Soraya Sáenz de Santamaría passaran a la història per ser els inventors del fenomen -convertit en institució política i cultural- del caciquisme. És probable que no passin a la història per absolutament res més que pel que es recorda a Cánovas, Sagasta i Azcárraga -presidents dels executius espanyols durant la crisi i la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico-. Com tampoc passaran a la història -a la petita història de la premsa- certs mitjans informatius de la corda governamental que es van prestar, com sempre, a la maniobra. Al camp de Tarragona s'utilitza una curiosa expressió: palanganera, referida a les entranyables domèstiques de les cases de barrets. En la qüestió dels 4.200 milions, queda manifest de forma palesa qui pretén interpretar el paper de client, a qui li toca jugar el paper de meretriu, i qui es presta al paper de palanganera. Tot plegat -amanit i emplatat- després de les recents declaracions (confessions, tal vegada?) de l'ex-ministre Margallo. “Puta Cataluña” tampoc ho van inventar els Ultra sur.

La fabricació del fenomen

Dit això, queda clar que el caciquisme és la forma que pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el consum i la pràctica- adaptada a la política. Bàsicament la que es practica en un règim democràtic. Compra de vots, o de consciències, amb els recursos públics. A l'Estat espanyol la tradició democràtica (o pseudo-democràtica) es remunta als anys de la Constitució de Cadis -la Pepa-. I el caciquisme hispànic, fenomen consubstancial a la tradició pseudo-democràtica hispànica, va néixer i va créixer a recer del bipartidisme i de l'alternança, els elements que en un futur justificarien el règim. Era l'any 1810, i els oligarques reunits a Cadis -elements fugitius del règim de Joseph BonapartePepe Botella, sense més representativitat que la que es donaven ells mateixos- van convocar unes eleccions generals -un brindis al sol- que únicament tenia el propòsit de legitimar -amb el prestigi que atorga la democràcia- la seva condició política personal.

 El paisatge

 El resultat d'aquells comicis no mereix el més mínim comentari. En canvi cal observar amb deteniment els resultats dels comicis posteriors -últim terç del segle XIX i primer del XX: la I República i la Restauració borbònica. Per entendre-ho millor és important explicar que aquella societat espanyola (el 1870) era la menys desenvolupada de l'Europa Occidental. Culturalment, políticament, demogràficament i econòmicament. Espanya tenia 16 milions d'habitants, una xifra pobra comparativament als 40 milions d'Alemanya o de França, o als 30 de la Gran Bretanya o d'Itàlia. Aquesta no és una pura dada estadística. És un detall important a retenir. Explica aspectes com l'absència d'un sector industrial potent capaç d'estimular els creixements econòmic i demogràfic, i explica també que la salut pública estava sota mínims: Madrid, la capital amb la taxa de mortalitat infantil més elevada d'Europa, era anomenada “la ciudad de la muerte”.

El muntatge

 Espanya era un país bàsicament rural i agrari. Una societat illetrada marcada per acusades desigualtats socials i econòmiques, i fuetejada per dues guerres civils -les carlines- consecutives -tres si comptem el conflicte de l'etapa Bonaparte- que l'havien cruixida. Amb aquests vímets el caciquisme va fer carrera. Liberals i conservadors van transformar la guerra dels camps de batalla en la pau de plom de les institucions. La democràcia era la taula de joc, la Constitució contenia les preteses regles i el caciquisme era la baralla de naips. Un entramat d'estructura piramidal que abastava tots els vèrtexs del poder i tots els racons de la societat, format per presidents del govern; ministres, secretaris d'Estat, governadors civils, jutges i alcaldes. La política -i la classe política- convertides en l'instrument de la burgesia mercantil enriquida amb l'espoli de les colònies -el partit liberal-, i de les oligarquies agràries latifundistes de “rancio abolego” -el partit conservador-.

 El cacic

A peu de canó, la figura del cacic adquiria una especial dimensió. El ric del poble o de la comarca -l'oligarca latifundista o el burgès especulador- era el nexe que unia totes les peces de la política. Amb independència del color. Comprava vots, sempre amb recursos públics, o senzillament intimidava -fent ús i abús del seu poder social i econòmic- amenaçant amb la marginació i la ruïna. D'aquesta manera s'alteraven -a conveniència- els resultats electorals. Amb l'autoimposada alternança es projectava una imatge exterior de normalitat política i institucional. Però la realitat interna estava manifestament manipulada. Les fonts ens aporten una situació molt il·lustrativa: un cacic del sud peninsular en una ocasió va proclamar: “Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones”. 

La transformació del fenomen

Durant 50 anys liberals i conservadors -isabelins i carlins-, amb el permís de republicans i radicals, es van alternar en el poder d'una manera sorprenent. Només les societats catalana i basca, amb l'aparició en escena d'una idea diferent d'Espanya, donaven certa sensació de maduresa política i democràtica. Des del cop d'Estat de Primo de Rivera (1923) -que amb el curiós pretext de regenerar la política va finiquitar a cop de sabre la democràcia- ha passat quasi un segle de revolucions, involucions, repressions, guerres civils, repúbliques, dictadures i monarquies. Però el caciquisme ha sobreviscut com l'esperit de l'ànima sobreviu a la decrepitud de la matèria, convertit en cultura política i institucional. Vorejant la finíssima ratlla que el separa de la corrupció. La revolució tecnològica l'ha vestit a la moda contemporània, i la figura del cacic -innecessària a peu de canó- ha estat incorporada a la cadena de jerarquies polítiques.

 Caciquisme post-modern

 La societat ha anat més ràpid. Sol passar. Ha completat un viatge brutal que l'ha transportada de Manelic de Terra Baixa a Merlí. I a les Espanyes espanyoles en menor mesura també, si bé en molts racons encara es respira el tuf castís de Los gozos y las sombras y de Calle Mayor. Un trànsit meteòric que ha enganxat la classe política -l'instrument del caciquisme- amb el peu canviat. Amb l'anunci de Rajoy queda el dubte de la mesura del ridícul. Perquè ha promès -cal suposar que amb el permís de Frau Merkel- 4.200 milions que no ningú encerta d'on sortiran. Si més no, ningú s'atreveix a mirar el calaix de les pensions. I acte seguit, pretesament impulsats pel ressort patrioterista del Cura empecinado, Miguel Ángel Revilla i Guillermo Fernández Vara -presidents autonòmics- s'enfilen i reclamen una compensació al “braguetazo catalán”. Les inevitables comparacions a l'acció de fornicar i de ser fornicat. Les “amenaces” de Margallo i  el “despotisme” de Rajoy. El caciquisme hispànic versió 3.0.

LA REVISTA SÀPIENS I EL PROCÉS DE BURGOS.

La revista «Sàpiens» publica en exclusiva una gravació del procés de Burgos

 El consell sumaríssim del 1970 va processar setze persones per pertànyer a ETA i va pronunciar nou condemnes a mort, que foren commutades per la pressió internacional

El document sonor es va aconseguir de manera clandestina i és de gran valor històric. Un fragment de la mateixa –la que recull els aldarulls provocats per la declaració de Mario Onaindía (posteriorment destacat dirigent d’Euskadiko Exkerra i més tard del PSE-PSOE i amenaçat per ETA)- va ser reproduïda, editada i distribuïda clandestinament des de l’Estat francès. Sàpiens ofereix el document sonor remasteritzat en un cd. Per tal de ser el màxim de fidels a un episodi històric emmarcat en un temps i a una situació política molt concreta, hem mantingut les breus explicacions inicials en euskera i castellà, així com la cançó Eusko Gudariak a la part final, que es van afegir posteriorment a la gravació clandestina.

Per contextualitzar la informació de la gravació, Sàpiens ha encarregat al periodista Antoni Batista, coneixedor del conflicte basc, un extens reportatge destinat a explicar totes les claus d’aquell procés. Batista s’ha basat en les informacions aconseguides a l’arxiu personal del comissari franquista Juan Antonio Creix, als documents de la Brigada Social, al fons del nacionalisme basc del monestir de Lazkao, així com a nombroses entrevistes amb els protagonistes d’aquell episodi per explicar totes les interioritats d’un simulacre de judici que es va girar en contra de la dictadura.

Un llarg consell de ministres al Pardo

L’assassinat el 1968 de Melitón Manzanas, cap de la brigada político-social de Donosti i conegut repressor, per membres d’ETA, va suposar un cop molt fort pel règim. Es van produir detencions massives i setze dels detinguts foren jutjats. Del procés sumaríssim van sortir nou sentències de mort. El règim va donar molta publicitat al procés, però aquest se li va girar en contra. El 30 de desembre de 1970, es va celebrar un llarg consell de ministres al Palau del Pardo per decidir si es donava el “enterado” i es donava curs a les execucions, o si Franco atorgava l’indult. Dins del règim hi havia tensions entre els falangistes, els més durs, i sectors dels tecnòcrates, favorables a l’indult, amb el ministre d’Exteriors López Bravo al davant, d’acord amb Torcuato Fernández Miranda. Finalment, Franco va commutar.  

DOCUMENTS DE SALAMANCA, 78 ANYS DESPRÉS.

Article on la Comissió de la Dignitat fa una valoració dels documents de Salamanca, 78 anys després de la seva requisa per part del franquisme espanyol:

 Avui fa 78 anys de l’inici de la requisa de documents per part dels franquistes a Barcelona, al cap de dos dies de ser ocupada la ciutat. Van ser molt diligents de requisar a la ciutat i arreu del país més de 140 tones de documents, llibres, banderes i altres objectes que es van endur com a botí de guerra cap a Salamanca com a eina de repressió política.

No ha estat ni de bon tros diligent el règim democràtic actual ni en el reconeixement del dret dels espoliats a recuperar allò usurpat, ni a restituir-los els documents. Avui encara no s’ha completat el procés ja que el govern estanyol ha demostrat no compartir la necessitat d’aquest acte de justícia.

La Comissió de la Dignitat vol denunciar que l’Estat reté avui, encara,  de manera perversa els documents de diverses persones i entitats, que s’havia compromès a retornar el desembre de 2014. Si no ha estat diligent el partit actual que governa l’estat, tampoc ho va ser el govern socialista quan el 2010 en els darrers dies de mandat quan va retenir les caixes que estaven disposades a ser transferires després de l’esforç fet per la ministra de cultura Angeles Gonzalez-Sinde. Part d’aquell fons és el que ara el reté el ministeri del PP.

També es retenen documents de la Generalitat de Justícia i d’ordre públic, els de 47 ajuntaments catalans requisats aquell mateix any i els altres fons que s’han descobert que hi ha a l’arxiu militar d’Àvila de diversos departaments catalans fruit de la mateixa requisa.

Aquesta manca de sensibilitat humana  en reconèixer un fet tant evident, com és el dret el dret a recuperar per part de les persones, entitats i institucions catalanes, que van patir la requisa per la força per part de la dictadura franquista, és una mostra de la poca qualitat i solidesa dels fonaments democràtics del règim monàrquic actual.

Després de les darreres eleccions a les cors de l’estat no hi ha hagut ni un bri de canvi d’actitud per part del govern espanyol davant aquest deure pendent, i demostra que les declaracions de tenir una actitud de diàleg envers Catalunya no han estat només que paraules.

Si hem arribat fins en els milers de documents que s’han pogut reintegrar als arxius de la Generalitat i als de moltes persones i entitats, partits i sindicats, ha estat per  la tossuderia de molta gent que ha donat suport aquests darrers anys a la crida feta el 2002 per la Comissió de la Dignitat que el proper 11 d completar la total reparació d’aquell espoli.

Fa uns dies han començat les obres de l’edifici institucional de la Caixa de Pensions de la Via Laietana de Barcelona per a restituir les inscripcions en català i els escuts de Catalunya que van ser retirats pel franquisme. S’ha fet en resposta de la petició formulada a la Caixa per la Comissió de la Dignitat, per restituir un dels actes de la persecució que va ser objecte la nostra llengua i el nostre poble ara fa 78 anys, quan es van fer destruir tots els rètols i inscripcions fetes en català. També com un acte de posar en evidència el genocidi cultural de Catalunya, ara que els tribunals i el govern espanyol  menyspreen i persegueixen la nostra llengua que la volen minoritzada.

Seguint la campanya de reparació dels monuments  transformats pel franquisme, la Comissió de la Dignitat segueix reclamant a l’Ajuntament de Barcelona la restitució al seu estat original  del monument a Pi i Margall situat a la cruïlla Diagonal, i el Passeig de Gràcia de Barcelona. És inacceptable que avui quan fa 78 anys de la seva transformació en el monument en honor de l’exèrcit que ocupà la ciutat, encara es mantingui mutilat sense les inscripcions originals, ni l’efígie del polític, ni l’estàtua al capdamunt de la columna. És una veritable vergonya per a la ciutat que en un dels punts centrals de la ciutat es mantingui aquella desferra al no res.

Enguany s’assolirà una fita important en l’objectiu d’aconseguir la reparació de les víctimes del franquisme, amb l’aprovació de la llei de reparació Jurídica que es tramita al Parlament de Catalunya per inicativa de la nostra entitat, amb el suport de moltes entitats memorialistes. Amb l’aprovació d’aquesta llei  els propers mesos, es declararan il·legals els tribunals i els Consells de Guerra del franquisme, fets com a eina de repressió política. El President Lluís Companys i més de 80 mil persones que es van veure sotmesos a presó i a uns processos per uns tribunals contraris a la legalitat judicial vigent a Catalunya que marcava l’estatut de 1932 i que era responsabilitat de la Generalitat. Un acte de reparació personal necessari i de reafirmació de la continuïtat i sobirania de les nostres institucions que es farà definitivament realitat.

La Comissió de la Dignitat volem mostrar el nostre suport a les nostres institucions i especialment a les persones del nostre govern, la Presidenta i de la mesa del Parlament, que es veuen implicades en processos penals per haver mantingut el seu compromís amb el nostre poble que els ha elegit, defensant la seva sobirania democràtica. Denunciem  la persecució que els sotmet la justícia espanyola, que amb aquesta actitud s’apropa a la d’aquells tribunals que penalitzaven a milers de persones pels seus actes democràtics. La nostra lluita per la reparació de les víctimes del franquisme és la lluita en defensa pels principis democràtics i per la sobirania del nostre poble.

EXPOLI DOCUMENTAL DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ.

L' expoli documental després de la guerra de Successió, als antics territoris de la Corona d' Aragó i Catalunya.
Creació de la Biblioteca Nacional de España, inici de l'espoli documental

En Marc Pons ens recorda que bona part de la Biblioteca Nacional d'Espanya prové de fons espoliats a la Guerra de Successió.

Tal dia com avui [29 de desembre del 2016], fa 305 anys, Felip V -el primer Borbó espanyol- aprovava el pla de creació de laBiblioteca Nacional de España, amb la missió de “renovar la erudición històrica y sacar al aire las verdaderas raíces de la nación y de la monarquia españolas”. Inicialment es va situar en una edificació que unia la Casa de la Moneda i el Real Alcázar -la residència de la cort- amb el convent de la Encarnación -el de les filles de l'oligarquia latifundista castellana-. Els primers fons procedien de col·leccions privades de la monarquia: els fons privats dels darrers Habsburg i un lot de 6.000 volums que el Borbó va fer portar de França.

A finals del 1711 la Guerra de Successió ja estava decidida. El pretendent Habsburg ja havia estat coronat emperador del Sacre Imperi i havia renunciat a les seves aspiracions hispàniques. L'aliança internacional per la seva causa s'havia dissolt. Catalunya restava sola. I el País Valencià i Aragó ja estaven ocupats militarment i annexionats al sistema polític i jurídic castellà. El 1712 va arribar a la Biblioteca la segona gran remesa de fons -més de 20.000 llibres i manuscrits- formada per col·leccions espoliades a les institucions valencianes i aragoneses, i als prohoms d'aquests territoris que havien donat suport a la causaaustriacista.

Després de la derrota de 1714-1715, Macanaz -un dels ideòlegs de la Biblioteca- que ja erajutge de confiscacions al País Valencià, va projectar la seva allargada ombra -la mà caldria dir- sobre el Principat de Catalunya i les Illes. Entre 1712 i 1717 es va produir un espoli gegantí de fons bibliogràfics catalans, valencians i mallorquins que perseguia ladecapitació cultural del país. Una mesura que va tenir, també, un fort impacte sobre la producció cultural. València -cap i casal- que havia estat -durant les centúries del 1500 i del 1600-  la capital hispànica de la producció i de l'edició, va quedar reduïda a la categoria cultural d'una simple plaça de províncies.

AEROPORT DE BARCELONA, NORWEGIAN I IBÈRIA.

Que l' aeroport de Barcelona sempre tingui pals a les rodes per aixecar el vol econòmic no és cap novetat. Ara, la jugada d' Ibèria, a conseqüència de la decisió de Norwegian d' enllaçar Barcelona amb ciutats americanes (del nord i del sud) ens sembla sospitosa de boicot, però ja ho veurem, pot ser una jugada que marcarà històricament el desenvolupament de l' aeroport de Barcelona.

Quan la companyia escandinava Norwegian va anunciar que Barcelona seria un dels seus centres de vols intercontinentals a Europa va sacsejar l’aeroport del Prat. L’estiu vinent Norwegian farà vols barats entre Barcelona i les ciutats nord-americanes de Fort Lauderdale, Nova York, Los Angeles i San Francisco. També té el projecte de volar des de Barcelona a Buenos Aires, a Santiago i a algunes altres ciutats d’Àfrica i Àsia.

Norwegian encapçala un nou segment de mercat, el de baix cost de llarga distància. Fins ara les companyies de vols barats eren de punt a punt i a distàncies màximes de quatre hores. Però ningú no gosava fer vols llargs i intercontinentals a baix cost. Norwegian ha trencat aquest tabú i actualment ja vola des de tots els països escandinaus i Londres a les quatre destinacions des d’on volarà també des de Barcelona, a més de Boston, Orlando, Las Vegas i Bangkok.

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

Si Norwegian consolida aquest programa de vols, tindrà una posició molt dominant en el mercat europeu i amenaçarà seriosament les grans companyies que fins ara monopolitzaven el mercat dels vols intercontinentals.

En el cas de Barcelona, hi ha hagut una reacció immediata: el grup IAG, que inclou British Airways, Ibèria, Aer Lingus i Vueling. La decisió de Norwegian els preocupa molt perquè aprofitaria la gran xarxa de Vueling i trauria profit de la competència. Ibèria fa anys que va abandonar l’aeroport de Barcelona i només va deixar-hi una línia de baix cost: Vueling. Sorprenentment, Vueling ha tingut un èxit espectacular i, en part gràcies a això, avui el Prat és un dels aeroports més ben connectats d’Europa. Vueling vola a 137 aeroports europeus, a més d’un bon grapat d’aeroports de la Mediterrània, i amb la suma de les altres empreses no hi ha pràcticament cap ciutat important d’Europa que no tingui vols directes a Barcelona.

Convertir Barcelona en un nus intercontinental resulta, doncs, ben senzill. Els passatgers de centenars de ciutats es concentren en un mateix aeroport per omplir dotzenes de vols intercontinentals que els porten a tot arreu. Si, a més, aquests vols són barats encara hi pot haver més trànsit.

Norwegian va veure-ho ben clar, això. L’enorme quantitat de passatgers del Prat tenen poca oferta intercontinental. L’extensa trama de vols europeus creada per Vueling i algunes altres companyies oferia una oportunitat que el grup IAG havia refusat fins ara i que la competència podia aprofitar.

I això ha passat. Aena afavoreix sempre Ibèria i el grup IAG. Tant Aena com Iberia sempre han cregut que els vols intercontinentals només es podien fer des de Madrid, des d’on la companyia espanyola vola a vint-i-vuit destinacions d’Amèrica, Àfrica i Àsia. Durant anys, en canvi, han menystingut les capacitats del Prat, des d’on no operen ni un sol vol intercontinental, tot i que és evident que l’aeroport té un gran atractiu per a les altres companyies. Per exemple, fins ara, dels onze vols directes que hi havia entre el Prat i els Estats Units, no n’hi havia cap que fos d’una companyia espanyola. I, encara pitjor: amb onze vols directes d’empreses americanes entre els Estats Units i Europa, Ibèria continuava afirmant que no hi havia mercat. Però tot d’una ha canviat d’idea.

L’anunci de Norwegian ha disparat l’alerta màxima del grup IAG, que aquesta setmana ha anunciat una política molt agressiva de vols de baix cost de llarga distància des de Barcelona. N’hi haurà a Los Angeles i San Francisco (les dues destinacions preferides de Norwegian des de Barcelona), a Buenos Aires i Santiago de Xile (dues de les destinacions que Norwegian tenia previstes) i l’Havana, a més de Tòquio.

L’anunci ha causat sorpresa, astorament i por. Hi ha qui hi ha vist una jugada lògica, basada en la competència i en l’amenaça real que Norwegian significa per a AIG a d’Europa. Però al Prat l’anunci ha remogut velles rancúnies. No seria pas la primera vegada que Ibèria i Aena reaccionen a plans ambiciosos des de Barcelona anunciant operacions destinades només a dificultar que es consolidin les dels altres. A neutralitzar-les.

Això ja va passar. Quan va arrencar Vueling, amb capital català, Ibèria, que ja havia abandonat el Prat, va crear de seguida una efímera companyia aèria, ClickAir, per esguerrar l’èxit de Vueling. ClickAir es va instal·lar al Prat i es va dedicar a rebentar tots els mercats on volava Vueling fins que la va afeblir tant que van haver de pactar i integrar-se, de manera que Vueling esdevingué una filial d’Ibèria. Això era el 2006 i ClickAir només va durar tres anys.

Abans, quan Spanair va maldar per convertir-se en una empresa d’abans mundial, Ibèria i Aena també ho van impedir, a còpia de posar-hi entrebancs. Spanair va anunciar una ruta a São Paulo i Ibèria immediatament en va obrir una altra que n’era competència directa. El govern espanyol va posar tantes traves com va poder a la compra de Spanair per part de Qatar Airways, de manera que el 2012 es va trobar forçada a tancar. Quan Spanair va desaparèixer, Ibèria va tancar immediatament el vol a São Paulo. Curiosament, avui Qatar Airways és el màxim accionista d’IAG.

I ara, quan Norwegian anuncia el pla d’expansió intercontinental més ambiciós que ha vist mai l’aeroport de Barcelona, el grup d’Ibèria torna a reaccionar i anuncia els vols intercontinentals que no havia volgut fer mai des de Barcelona. Que molta gent ho interpreti com una maniobra destinada només a fer fracassar els plans de Norwegian, amb els precedents que hi ha, no sembla gens estrany.