Fa un repàs interessant del caciquisme hispànic tant comentat, passant pel S. XIX (clau per entendre els canvis de torn al govern conservadors-liberals massa semblants al pp-psoe), fins arribar a la promesa de les inversions a Catalunya (tardana i inversemblant).
RAJOY I L'ARREL DEL CACIQUISME HISPANIC.
Dimarts 28. El president del govern espanyol anuncia una inversió de 4.200 milions destinats a Catalunya. Una bonica manera de manifestar que l'Estat espanyol no ha invertit a Catalunya en anys. Per no dir segles. Si més no d'una manera proporcional a l'aportació catalana a les arques públiques espanyoles. I sospitosament interessada. Si més no pel context del moment. La societat catalana, en més d'un 77%, reclama un referèndum per decidir el futur polític del país. Les cancelleries europees observen amb preocupació el dèficit democràtic de l'Estat espanyol. I les grans corporacions inverteixen sense por que Catalunya pugui quedar “suspesa en l'espai sideral”. L'anunci de Rajoy -les falses promeses les carrega el diable- té un component de confessió -les balances fiscals- i un propòsit polític -aturar l'inevitable referèndum-. Una maniobra matussera amb perfum d'engany: 4.200 milions no són ni la quarta part del dèficit fiscal anual de Catalunya. Són el preu de la compra d'un grapat de consciències. El caciquisme hispànic.
El client, la meretriu i la 'palanganera'
Ni Mariano Rajoy ni Soraya
Sáenz de Santamaría passaran a la història per ser els inventors del
fenomen -convertit en institució política i cultural- del caciquisme.
És probable que no passin a la història per absolutament res més que pel que es
recorda a Cánovas, Sagasta i Azcárraga -presidents
dels executius espanyols durant la crisi i la independència de Cuba, Filipines i Puerto
Rico-. Com tampoc passaran a la història -a la petita història de la
premsa- certs mitjans informatius de la corda governamental que es van
prestar, com sempre, a la maniobra. Al camp de Tarragona s'utilitza una curiosa
expressió: palanganera, referida a les entranyables
domèstiques de les cases de barrets. En la qüestió dels 4.200 milions, queda
manifest de forma palesa qui pretén interpretar el paper de client, a qui
li toca jugar el paper de meretriu, i qui es presta al paper de palanganera.
Tot plegat -amanit i emplatat- després de les recents declaracions
(confessions, tal vegada?) de l'ex-ministre Margallo. “Puta Cataluña”
tampoc ho van inventar els Ultra sur.
La fabricació del fenomen
Dit això, queda clar que el caciquisme és la forma que
pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el consum i la
pràctica- adaptada a la política. Bàsicament la que es practica en un règim
democràtic. Compra de vots, o de consciències, amb els
recursos públics. A l'Estat espanyol la tradició democràtica (o
pseudo-democràtica) es remunta als anys de la Constitució de Cadis -la
Pepa-. I el caciquisme hispànic, fenomen consubstancial a la tradició
pseudo-democràtica hispànica, va néixer i va créixer a recer del bipartidisme i
de l'alternança, els elements que en un futur justificarien el règim.
Era l'any 1810, i els oligarques reunits a Cadis -elements
fugitius del règim de Joseph BonapartePepe Botella, sense
més representativitat que la que es donaven ells mateixos- van convocar unes
eleccions generals -un brindis al sol- que únicament tenia el propòsit de legitimar -amb
el prestigi que atorga la democràcia- la seva condició política
personal.
El paisatge
El resultat d'aquells comicis no mereix el més
mínim comentari. En canvi cal observar amb deteniment els resultats dels
comicis posteriors -últim terç del segle XIX i primer del XX: la I República i
la Restauració borbònica. Per entendre-ho millor és important explicar que
aquella societat espanyola (el 1870) era la menys desenvolupada de l'Europa
Occidental. Culturalment, políticament, demogràficament i econòmicament. Espanya
tenia 16 milions d'habitants, una xifra pobra comparativament als 40
milions d'Alemanya o de França, o als 30 de la Gran Bretanya o d'Itàlia.
Aquesta no és una pura dada estadística. És un detall important a retenir.
Explica aspectes com l'absència d'un sector industrial potent capaç
d'estimular els creixements econòmic i demogràfic, i explica també que la salut
pública estava sota mínims: Madrid, la capital amb la taxa de mortalitat
infantil més elevada d'Europa, era anomenada “la ciudad de la muerte”.
El muntatge
Espanya era un país bàsicament rural i
agrari. Una societat illetrada marcada per acusades
desigualtats socials i econòmiques, i fuetejada per dues guerres civils -les
carlines- consecutives -tres si comptem el conflicte de l'etapa Bonaparte- que
l'havien cruixida. Amb aquests vímets el caciquisme va fer carrera. Liberals
i conservadors van transformar la guerra dels camps de batalla en la
pau de plom de les institucions. La democràcia era la taula de
joc, la Constitució contenia les preteses regles i el caciquisme era
la baralla de naips. Un entramat d'estructura piramidal que
abastava tots els vèrtexs del poder i tots els racons de la
societat, format per presidents del govern; ministres, secretaris
d'Estat, governadors civils, jutges i alcaldes.
La política -i la classe política- convertides en l'instrument de
la burgesia mercantil enriquida amb l'espoli de les colònies -el partit
liberal-, i de les oligarquies agràries latifundistes de “rancio
abolego” -el partit conservador-.
El cacic
A peu de canó, la figura del cacic adquiria
una especial dimensió. El ric del poble o de la comarca -l'oligarca
latifundista o el burgès especulador- era el nexe que unia
totes les peces de la política. Amb independència del color. Comprava
vots, sempre amb recursos públics, o senzillament intimidava -fent ús i
abús del seu poder social i econòmic- amenaçant amb la marginació i la ruïna.
D'aquesta manera s'alteraven -a conveniència- els resultats electorals. Amb
l'autoimposada alternança es projectava una imatge exterior de normalitat
política i institucional. Però la realitat interna estava manifestament
manipulada. Les fonts ens aporten una situació molt il·lustrativa: un cacic
del sud peninsular en una ocasió va proclamar: “Nosotros, los liberales,
estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la
voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los
conservadores, quienes hemos ganado las elecciones”.
La transformació del fenomen
Durant 50 anys liberals i conservadors -isabelins
i carlins-, amb el permís de republicans i radicals, es van alternar en el
poder d'una manera sorprenent. Només les societats catalana i basca, amb
l'aparició en escena d'una idea diferent d'Espanya, donaven certa sensació de
maduresa política i democràtica. Des del cop d'Estat de Primo
de Rivera (1923) -que amb el curiós pretext de regenerar la política
va finiquitar a cop de sabre la democràcia- ha passat quasi un segle de
revolucions, involucions, repressions, guerres civils, repúbliques, dictadures
i monarquies. Però el caciquisme ha sobreviscut com l'esperit
de l'ànima sobreviu a la decrepitud de la matèria, convertit en cultura
política i institucional. Vorejant la finíssima ratlla que el separa de la
corrupció. La revolució tecnològica l'ha vestit a la moda
contemporània, i la figura del cacic -innecessària a peu de canó- ha estat
incorporada a la cadena de jerarquies polítiques.
Caciquisme post-modern
La societat ha anat més ràpid. Sol passar. Ha completat un
viatge brutal que l'ha transportada de Manelic de Terra Baixa a Merlí. I
a les Espanyes espanyoles en menor mesura també, si bé en molts racons
encara es respira el tuf castís de Los gozos y las sombras y
de Calle Mayor. Un trànsit meteòric que ha enganxat la classe
política -l'instrument del caciquisme- amb el peu canviat. Amb l'anunci de
Rajoy queda el dubte de la mesura del ridícul. Perquè ha promès -cal
suposar que amb el permís de Frau Merkel- 4.200 milions que no ningú
encerta d'on sortiran. Si més no, ningú s'atreveix a mirar el calaix de les
pensions. I acte seguit, pretesament impulsats pel ressort patrioterista del Cura
empecinado, Miguel Ángel Revilla i Guillermo
Fernández Vara -presidents autonòmics- s'enfilen i reclamen una
compensació al “braguetazo catalán”. Les inevitables comparacions a
l'acció de fornicar i de ser fornicat. Les “amenaces” de Margallo
i el “despotisme” de Rajoy. El caciquisme hispànic versió 3.0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada