Ahir vam sentir dos disbarats històrics, un d' ells modificant lleugerament més tard.
És evident que en aquesta campanya electoral es poden dir disbarats històrics i no passa absolutament res.
El sr. Margallo va dir que Espanya era la nació més antiga del planeta. Disbarat històric més gran només li haviem sentit a la sra. Esperanza Aguirre (també del seu mateix partit).
No hem entès mai quina necessitat tenen de dir mentides i d' interpretar la història manipulada segons els seus desitjos, suposem que és la força de la inèrcia. Ho han fet des de fa molts segles.
Per a ser la nació més antiga del planeta hauria d' haver existit abans de la colonització grega a Empúries i Roses, abans de l' arribada dels celtes a Galicia, per exemple. És a dir que hauria de tenir uns 2.500 anys.
Cal recordar, i cal perquè les mentides continuades es poden convertir en veritats, que Espanya és una creació nova a partir d' una unitat de corones diferents (Castella-Lleó i Aragó- Catalunya) però d' això fa només 500 anys. I si som rigurosos tampoc van crear cap nació, sinó que van crear un imperi que va incloure diferents nacions. L' imperi es va acabar fa molts anys (1898) i la nació no la van saber crear mai.
Poc després el sr. Rajoy va rectificar històricament al sr. Margallo i va dir que era de les nacions més antigues d' Europa (ja no era de tot el planeta).
Potser haurien d' anar a classes d' història.
dijous, 17 de setembre del 2015
diumenge, 13 de setembre del 2015
UN ETNICISME QUE NO TÉ CAP SENTIT.
No entenem gaire el desembarcament constant de líders de primera fila espanyols en la campanya electoral catalana, en continuo degoteig.
No perquè no puguin venir o no volem que vinguin, entenem que han d' ajudar als seus partits "petits"`.
No, el que no entenem és que no els avisin els seus amfitrions de que estan fent campanya a Catalunya i aquí (per sort) ho tenim molt superat això de veure l' altre per l' orígen geogràfic dels seus avis i pares.
Avui el sr. Pablo Iglesias ha rebut un toc per les seves paraules a Rubí.
A Catalunya ja no té lloc el discurs basat en l' etnicisme.
La Història és també aquest moviment constant de persones d' un lloc a un altre. Generalment un moviment no volgut, sinó imposat
No perquè no puguin venir o no volem que vinguin, entenem que han d' ajudar als seus partits "petits"`.
No, el que no entenem és que no els avisin els seus amfitrions de que estan fent campanya a Catalunya i aquí (per sort) ho tenim molt superat això de veure l' altre per l' orígen geogràfic dels seus avis i pares.
Avui el sr. Pablo Iglesias ha rebut un toc per les seves paraules a Rubí.
A Catalunya ja no té lloc el discurs basat en l' etnicisme.
La Història és també aquest moviment constant de persones d' un lloc a un altre. Generalment un moviment no volgut, sinó imposat
diumenge, 6 de setembre del 2015
RECOMANACIÓ LLIBRE D' HISTORIA: PERE CURTIADA.
El nostre amic Agustí Barrera comenta la publicació d' un llibre d' historia local i general dels anys 30 i exili, agafant la figura de Pere Curtiada (alcalde se Sitges de l' època):
De la fàbrica a la revolta. Trajectòria política de Pere Curtiada i Ferrer, dirigent obrer sitgetà
Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure
El llibre de 311 pàgines ha estat editat per edicions del 1979, dins la seva col·lecció Escalaborn. El seu autor, Marc Santasusana i Corzan, és doctor en història, el tema de la seva tesi doctoral, sobre Pere Curtiada, és exposat en aquest text.
Volem destacar del llibre la seva precisió, pel detall aclaridor, un seguiment cronològic minuciós, resultat de la consulta exhaustiva a les fonts primàries, locals, nacionals i estatals, que permet l’estructuració d’un relat rigorós. Una llista dels arxius, fundacions i biblioteques consultades, les fonts orals, la correspondència personal i institucional, la premsa periòdica, i la bibliografia estudiada, ens permeten fer-nos una idea del rigor metodològic del treball. Un redactat entenedor ens permet seguir amb comoditat el fil conductor del relat, alhora que un notable luxe de detalls ens facilita d’entendre el context històric.
Pensem que l’originalitat del text rau en la capacitat de l’autor de posar de relleu la connexió entre l’independentisme del militant d’Estat Català, Pere Curtiada (1898-1968) i el seu compromís amb les lluites dels obrers sitgetans per a la millora de les seves condicions de vida, i en la construcció d’una societat al servei de la majoria.. Aquest és un model que trobaríem en força militants d’ERC, que alhora estaven afiliats a la CNT, el cas de P.Curtiada és un exemple paradigmàtic, de la lluita per a l’emancipació nacional i social, com fa constar el professor de la Universitat de Barcelona, Pelai Pagès, al pròleg del llibre.
Al llarg de les pàgines del text veiem l’evolució de P. Curtiada, des de la seva militància a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i la UGT, a regidor pel sector d’Estat Català dins ERC. President local i sotsdelegat comarcal d’Estat Català, batlle de Sitges durant la guerra del 1936. Membre del Comitè Central d’Estat Català, on era responsable del Departament Políticsocial. L’autor posa de relleu que fou el primer regidor independentista i socialista, de qui es té esment, abans de la síntesi política del PSAN el 1968.
L’autor ens endinsa en el coneixement del Sis d’Octubre del 1934, amb la proclamació de l’Estat català a Sitges amb la presència de les dues banderes, la roja i l’estelada, la detenció al vaixell Uruguay, l’esclat de la guerra i la revolució el juliol del 1936, els Fets de Maig del 1937, els efectes de la guerra en la societat sitgetana.
L’autor recull el Congrés de refundació d’Estat Català al local del CADCI, els dies 24 i 25 de maig del 1936, on es reuniren 1.550 delegats que representaven 5.873 militants de les JEREC. El dia 14 d’agost del 1936 i dies següents, 63 joves de diferents organitzacions polítiques partiren amb l’expedició del capità Alberto Bayo per a reconquerir Mallorca. El dia 19 de juliol, unes desenes de militants s’incorporen al Front d’Aragó. Pere Curtiada és el representant d’Estat Català al Consell de Defensa de Sitges (CDS), el dia de Nadal és nomenat President del Consell Municipal.
Com a conseqüència de l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit feixista es produeix, l’exili, els camps de concentració, la separació de la família i amics, la col·laboració amb la resistència. Algun dia s’haurà de fer un balanç de l’esforç dels catalans en la resistència antinazi. M. Santasusana, ens parla de dos militants d’Estat Català, Estanislau Pedrola, que provenia del Foment Nacionalista Republicà de Reus, Comissari del Batalló de Muntanya d’Estat Català, s’evadeix del Camp d’Agde per unir-se a la resistència, detingut per la Gestapo, mor al Camp de Flossenburg el 07/12/1944. Joaquim Casamitjana i Riqué, elegit membre del Comitè Central d’Estat Català (11/03/1937), articulista al Diari de Catalunya, i al setmanari Estat Català ( EC) de Reus. J Casamitjana entrà a formar part del reseau Maurice el febrer del 1943, aquesta xarxa passava informació militar, aviadors i fugitius de l’Europa ocupada. A finals del 1943 J.Casamitjana fou detingut per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, i assassinat poques hores després.
A l’exili P. Curtiada ingressat dins els rengles del Front Nacional de Catalunya (FNC), com ho feren la majoria de militants d’Estat Català, s’arrenglera en el sector “ cornudellista”. S’afinca al poblet de Vilanova de la Raó, i el 1948, quan es va descartar la possibilitat de la intervenció dels Aliats per foragitar el deixeble de B.Mussolini i A.Hitler de la Península, va decidir tornat a la seva ciutat Sitges, retrobar la família i treballar fent de sabater.
El llibre, un didàctic treball de microhistòria, està escrit en un català planer que fa de bon llegir i entendre.
Volem destacar del llibre la seva precisió, pel detall aclaridor, un seguiment cronològic minuciós, resultat de la consulta exhaustiva a les fonts primàries, locals, nacionals i estatals, que permet l’estructuració d’un relat rigorós. Una llista dels arxius, fundacions i biblioteques consultades, les fonts orals, la correspondència personal i institucional, la premsa periòdica, i la bibliografia estudiada, ens permeten fer-nos una idea del rigor metodològic del treball. Un redactat entenedor ens permet seguir amb comoditat el fil conductor del relat, alhora que un notable luxe de detalls ens facilita d’entendre el context històric.
Pensem que l’originalitat del text rau en la capacitat de l’autor de posar de relleu la connexió entre l’independentisme del militant d’Estat Català, Pere Curtiada (1898-1968) i el seu compromís amb les lluites dels obrers sitgetans per a la millora de les seves condicions de vida, i en la construcció d’una societat al servei de la majoria.. Aquest és un model que trobaríem en força militants d’ERC, que alhora estaven afiliats a la CNT, el cas de P.Curtiada és un exemple paradigmàtic, de la lluita per a l’emancipació nacional i social, com fa constar el professor de la Universitat de Barcelona, Pelai Pagès, al pròleg del llibre.
Al llarg de les pàgines del text veiem l’evolució de P. Curtiada, des de la seva militància a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i la UGT, a regidor pel sector d’Estat Català dins ERC. President local i sotsdelegat comarcal d’Estat Català, batlle de Sitges durant la guerra del 1936. Membre del Comitè Central d’Estat Català, on era responsable del Departament Políticsocial. L’autor posa de relleu que fou el primer regidor independentista i socialista, de qui es té esment, abans de la síntesi política del PSAN el 1968.
L’autor ens endinsa en el coneixement del Sis d’Octubre del 1934, amb la proclamació de l’Estat català a Sitges amb la presència de les dues banderes, la roja i l’estelada, la detenció al vaixell Uruguay, l’esclat de la guerra i la revolució el juliol del 1936, els Fets de Maig del 1937, els efectes de la guerra en la societat sitgetana.
L’autor recull el Congrés de refundació d’Estat Català al local del CADCI, els dies 24 i 25 de maig del 1936, on es reuniren 1.550 delegats que representaven 5.873 militants de les JEREC. El dia 14 d’agost del 1936 i dies següents, 63 joves de diferents organitzacions polítiques partiren amb l’expedició del capità Alberto Bayo per a reconquerir Mallorca. El dia 19 de juliol, unes desenes de militants s’incorporen al Front d’Aragó. Pere Curtiada és el representant d’Estat Català al Consell de Defensa de Sitges (CDS), el dia de Nadal és nomenat President del Consell Municipal.
Com a conseqüència de l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit feixista es produeix, l’exili, els camps de concentració, la separació de la família i amics, la col·laboració amb la resistència. Algun dia s’haurà de fer un balanç de l’esforç dels catalans en la resistència antinazi. M. Santasusana, ens parla de dos militants d’Estat Català, Estanislau Pedrola, que provenia del Foment Nacionalista Republicà de Reus, Comissari del Batalló de Muntanya d’Estat Català, s’evadeix del Camp d’Agde per unir-se a la resistència, detingut per la Gestapo, mor al Camp de Flossenburg el 07/12/1944. Joaquim Casamitjana i Riqué, elegit membre del Comitè Central d’Estat Català (11/03/1937), articulista al Diari de Catalunya, i al setmanari Estat Català ( EC) de Reus. J Casamitjana entrà a formar part del reseau Maurice el febrer del 1943, aquesta xarxa passava informació militar, aviadors i fugitius de l’Europa ocupada. A finals del 1943 J.Casamitjana fou detingut per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, i assassinat poques hores després.
A l’exili P. Curtiada ingressat dins els rengles del Front Nacional de Catalunya (FNC), com ho feren la majoria de militants d’Estat Català, s’arrenglera en el sector “ cornudellista”. S’afinca al poblet de Vilanova de la Raó, i el 1948, quan es va descartar la possibilitat de la intervenció dels Aliats per foragitar el deixeble de B.Mussolini i A.Hitler de la Península, va decidir tornat a la seva ciutat Sitges, retrobar la família i treballar fent de sabater.
El llibre, un didàctic treball de microhistòria, està escrit en un català planer que fa de bon llegir i entendre.
divendres, 4 de setembre del 2015
LA BANDERA NEGRA, BANDERA HISTÒRICA ACTUALITZADA.
Torna la Bandera negra als ajuntaments catalans l' 11 de setembre. Bandera històrica, totalment actualitzada.
Així ens ho fa saber la Fundació Reeixida i alguns mitjans digitals.
Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona)
Tona (Osona)
Torelló (Osona)
Pardines (Ripollès)
Sant Pau de Seguries (Ripollès)
Riells i Viabrea (La Selva)
Riudellots de la Selva (La Selva)
Sant Hilari de Sacalm (La Selva)
Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)
Verdú (Urgell)
Així ens ho fa saber la Fundació Reeixida i alguns mitjans digitals.
L’any passat com a part de la celebració
del Tricentenari es va presentar al Museu d’Història de Catalunya el redisseny
de la Bandera Negra.
Trenta-cinc ajuntaments
van hissar la Nova Bandera Negra als seus consistoris, en senyal de record en
la lluita sense quarter que van
mostrar les defenses de
Barcelona i Cardona, darrers baluards de les nostres llibertats nacionals
durant la Guerra de Successió i alhora en senyal de no rendició tampoc avui. A
dia d’avui 10 Ajuntaments ja s’han sumat a la iniciativa.
Ens complauria que
enguany us suméssiu de nou a la iniciativa, que des de la fundació Reeixida
tornem a impulsar donades les circumstàncies excepcionals de la Diada
d'enguany.
Us invitem, o bé a
hissar-la de nou al balcó del consistori junt amb la bandera nacional o
l’estelada, o bé a dur-la en un lloc destacat als actes de commemoració locals
de l'Onze de Setembre, com ara la Marxa de Torxes per la Independència o actes
similars.
En cas que així fos, ens
faria molt de goig de saber-ho per part vostra i de poder-ho comunicar als
nostres patrons, amics i seguidors.
Cordialment,
Oficina de premsa de la
Fundació Reeixida
Telf.690 14 38 46
Dades i antecedents:
> El redisseny
vexil.lològic de la Bandera Negra fou presentat al Museu d’Història de
Catalunya el 30 de juliol de 2014 amb l'expert Josep Porter-Moix i el dibuixant
historiador Francesc Riart.
> La difusió oficial
es fa des del portal www.estelada.cat responsable de l'acció que va portat a
cent-quaranta ajuntaments catalans a penjar la bandera estelada l’any 2008 en
record del seu centenari.
> El projecte que impulsa la Fundació Reeixida (antiga Comissió del Centenari de l’Estelada) pretén seguir la tasca de recuperació de la memòria històrica que va començar l’any 2008 amb la popularització de la bandera estelada i els personatges que l’han impulsada al llarg de la seva història, en especial el seu creador, Vicenç Albert Ballester que ja compta amb tres places dedicades a nom seu a Vic, Girona i Barcelona.
> La nova Bandera Negra beu, en essència, de l'antic senyal popular de lluita sense quarter, present entre la defensa catalana des dels temps dels almogàvers. El redisseny actual però, s'ha fet pensant sobretot en la defensa de Barcelona de 1714 ja que incorpora sobre camp negre i centrada al mig, una creu en aspa en record al mateix senyal històric de la capital catalana, la bandera de santa Eulàlia. A més a més, com a símbol de la reivindicació moderna de l'estat, s'hi ha afegit un l’estel de cinc puntes, a la banda del pal, al costat de l’aspa i a l’alçada del vértex que recorda per la posició, al de l'estelada.
> El projecte que impulsa la Fundació Reeixida (antiga Comissió del Centenari de l’Estelada) pretén seguir la tasca de recuperació de la memòria històrica que va començar l’any 2008 amb la popularització de la bandera estelada i els personatges que l’han impulsada al llarg de la seva història, en especial el seu creador, Vicenç Albert Ballester que ja compta amb tres places dedicades a nom seu a Vic, Girona i Barcelona.
> La nova Bandera Negra beu, en essència, de l'antic senyal popular de lluita sense quarter, present entre la defensa catalana des dels temps dels almogàvers. El redisseny actual però, s'ha fet pensant sobretot en la defensa de Barcelona de 1714 ja que incorpora sobre camp negre i centrada al mig, una creu en aspa en record al mateix senyal històric de la capital catalana, la bandera de santa Eulàlia. A més a més, com a símbol de la reivindicació moderna de l'estat, s'hi ha afegit un l’estel de cinc puntes, a la banda del pal, al costat de l’aspa i a l’alçada del vértex que recorda per la posició, al de l'estelada.
A més de la significació
vexil.lològica la creu de la bandera conforma casualment dues Vs simètriques
que en la lluita democràtica i pacífica de la Catalunya d'avui mostren el desig
de V...otar i el de V...ictòria.
> El llistat de poblacions que el 2014 van acceptar de participar d'aquesta iniciativa varen ser:
Igualada (capital de l´Anoia)
Sant Martí de Tous (Anoia)
Carme (Anoia)
Jorba (Anoia)
Llançà(Alt Empordà)
Viladamat(Alt Empordà)
Vilajuïga(Alt Empordà)
Selva del Camp(Baix Camp)
Corbera (Baix Llobregat)
Olesa (Baix Llobregat)
Deltebre (Baix Ebre)
Sallent (Bages)
Gironella (Berguedà)
Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà)
Tarrés (Les Garrigues)
Balenyà (Osona)
Calldetenes (Osona)
Folgueroles (Osona)
Hostalets de Balenyà (Osona)
Les Masies de Roda (Osona)
Malla (Osona)
Sant Boi de Lluçanès (Lluçanès)
Sant Julià de Vilatorta (Osona)
Sant Martí de Centelles (Osona)
Sant Pere de Torelló (Osona)> El llistat de poblacions que el 2014 van acceptar de participar d'aquesta iniciativa varen ser:
Igualada (capital de l´Anoia)
Sant Martí de Tous (Anoia)
Carme (Anoia)
Jorba (Anoia)
Llançà(Alt Empordà)
Viladamat(Alt Empordà)
Vilajuïga(Alt Empordà)
Selva del Camp(Baix Camp)
Corbera (Baix Llobregat)
Olesa (Baix Llobregat)
Deltebre (Baix Ebre)
Sallent (Bages)
Gironella (Berguedà)
Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà)
Tarrés (Les Garrigues)
Balenyà (Osona)
Calldetenes (Osona)
Folgueroles (Osona)
Hostalets de Balenyà (Osona)
Les Masies de Roda (Osona)
Malla (Osona)
Sant Boi de Lluçanès (Lluçanès)
Sant Julià de Vilatorta (Osona)
Sant Martí de Centelles (Osona)
Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona)
Tona (Osona)
Torelló (Osona)
Pardines (Ripollès)
Sant Pau de Seguries (Ripollès)
Riells i Viabrea (La Selva)
Riudellots de la Selva (La Selva)
Sant Hilari de Sacalm (La Selva)
Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)
Verdú (Urgell)
dimecres, 5 d’agost del 2015
PLE HISTÒRIC A XÀTIVA.
Avui Vilaweb i altres mitjans de comunicació ens han sorprès amb aquesta notícia sobre un ple històric.
S' han necessitat molts anys per a tornar la dignitat i al memòria a una ciutat tan important com Xàtiva, però els seus ciutadans i ciutadanes s' ho mereixien.
Dimecres 5.08.2015 06:00

S' han necessitat molts anys per a tornar la dignitat i al memòria a una ciutat tan important com Xàtiva, però els seus ciutadans i ciutadanes s' ho mereixien.
Vídeo de l’històric ple de
Xàtiva que retira el
títol de fill predilecte a
Franco
El consistori, de manera unànime, arriba
a un acord per a complir la
llei de memòria històrica
‘Venim d’un silenci antic i molt llarg, però hui, 25 de
juliol del 2015, hem trencat aquest silenci’. Amb aques-
tes paraules va tancar la intervenció el regidor de Cul-
tura de Xàtiva, Jordi Estellés, abans d’haver-se aprovat
la retirada del títol de batlle honorari perpetu i fill
adoptiu de la ciutat al dictador Francisco Franco.
Aquest punt es va portar al plenari per unanimitat de
tots els partits polítics del consistori i per la proposta
d’Estellés mateix. Així, el polític socialista va voler tirar
endavant un acord que el ple ja havia assolit el 2012
per revocar tots els títols a Franco. Però l’equip de go-
vern d’aleshores, amb Alfonso Rus al capdavant, va
desestimar de retirar-li els honors.
juliol del 2015, hem trencat aquest silenci’. Amb aques-
tes paraules va tancar la intervenció el regidor de Cul-
tura de Xàtiva, Jordi Estellés, abans d’haver-se aprovat
la retirada del títol de batlle honorari perpetu i fill
adoptiu de la ciutat al dictador Francisco Franco.
Aquest punt es va portar al plenari per unanimitat de
tots els partits polítics del consistori i per la proposta
d’Estellés mateix. Així, el polític socialista va voler tirar
endavant un acord que el ple ja havia assolit el 2012
per revocar tots els títols a Franco. Però l’equip de go-
vern d’aleshores, amb Alfonso Rus al capdavant, va
desestimar de retirar-li els honors.
Es tracta d’un ple històric per a una ciutat que fa tres
mesos i prou era dominada per un PP amb tics fran-
quistes que evitava que es complís la memòria històrica.
Els regidors han remarcat la transcendència del gest,
malgrat que tots han lamentat que hagués arribat tard.
Joan Josep Garcia Terol, regidor de Compromís, ha recor-
dat que havia estat Franco mateix, a les acaballes de la
guerra del 36-39, el responsable del bombardeig de
Xàtiva, en el qual van morir més de cent persones.
Estellés ha dit que la decisió no era un acte de revenja,
sinó un gest honorífic a la ciutat de Xàtiva. Després de
les intervencions dels regidors i el batlle, Roger Cerdà,
el ple ha acabat l’aprovació del punt amb un aplaudi-
ment. Vegeu el vídeo:
mesos i prou era dominada per un PP amb tics fran-
quistes que evitava que es complís la memòria històrica.
Els regidors han remarcat la transcendència del gest,
malgrat que tots han lamentat que hagués arribat tard.
Joan Josep Garcia Terol, regidor de Compromís, ha recor-
dat que havia estat Franco mateix, a les acaballes de la
guerra del 36-39, el responsable del bombardeig de
Xàtiva, en el qual van morir més de cent persones.
Estellés ha dit que la decisió no era un acte de revenja,
sinó un gest honorífic a la ciutat de Xàtiva. Després de
les intervencions dels regidors i el batlle, Roger Cerdà,
el ple ha acabat l’aprovació del punt amb un aplaudi-
ment. Vegeu el vídeo:
diumenge, 26 de juliol del 2015
UNA ALTRA MANIPULACIÓ HISTÒRICA?
La citació interessada dels «Col·loquis»
En Lluís Batlle fa notar que l'historiador
Ricard García Cárcel desfigura una citació bo i adaptant-la als seus
interessos.
Tot sovint veiem acusacions contra l'Institut
Nova Història d'escollir interessadament fragments de textos i de recopilar i
ensenyar només la informació que dóna suport a les seves tesis. Aquestes tesis
—reescriptura de la Història atribuint les gestes catalanes a Castella i
d'altres regnes— són prou contràries a la Història Oficial perquè no
n'haguéssim de trobar ni mica d'informació que hi donés suport. A més, els
investigadors de l'Institut Nova Història es troben amb una tasca enorme al seu
davant: fer una recopilació de dades que en general no ha fet ningú fins ara, i
amb el greuge d'anar a contracorrent. Aquesta situació impedeix a molta gent de
fer un judici imparcial entre les proves aportades per l'INH i les del discurs
encara dominant, el qual gaudeix clarament de l'avantatge d'anys de dedicació.
M'ha semblat bo, doncs, mostrar un exemple de
com historiadors reputats dels nostres temps fan una recerca també ben
interessada en els seus objectius, fins al punt que arriben a citar paràgrafs
de manera que el sentit de l'original quedi completament alterat cap al seu
costat. L'exemple fa referència a un paràgraf de tots ben conegut d'En
Cristòfol Despuig, als seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa1. Fa
així:
[...]; y la jornada de les Yndies del mar
Océano, que Christòfol Colom, genovés, començà y aprés acabaren Ferrando Cortés
y Francisco Pissarro, ab pròspera fortuna del mateix rey Don Fernando de Aragó,
per manament y ordre del qual se comensà, se ha de atribuir no gens a
castellans.
Aquest és el paràgraf tal com el trobem al
manuscrit B-20 de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Actualment,
aquest és l'únic manuscrit que coneixem dels Col·loquis, i segons l'Eulàlia
Duran, aquest seria de començaments del s.XVIII, segurament copiat de
l'original2. Ara bé, al 1877 En Fidel Fita va editar els Col·loquis, fins
llavors inèdits. Els text d'aquesta edició és lleugerament diferent d'aquell
del manuscrit B-20, i això fa pensar que En Fidel Fita disposava d'un manuscrit
diferent avui desaparegut3. En tot cas, podem dir que només disposem de dues
còpies del text, cap d'anterior al s. XVIII. Podem veure, concretament, el
paràgraf en qüestió segons el text d'En Fidel Fita4:
[...] y la jornada de les Indies del mar
Occéano, que Christófol Colom, genovés, comensá y aprés acabaren Ferrando
Cortés y Francisco Pizarro à la próspera fortuna del mateix rey D. Fernando de
Aragó per manament y orde del qual se comensase á de atribuir no gens als
castellans.
Vegem ara com en Ricard García Cárcel,
catedràtic en Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, es
refereix a aquest paràgraf, tant en el seu segon volum de Historia de Cataluña,
Siglos XVI-XVII5, com en l'article Fernando el Católico y Cataluña6, que tot
seguit citem. Veurem que el text ja no parla d'una descoberta castellana
d'Amèrica, i per això el reprodueixo en bona part, però cal comparar la citació
parcial que fa de Los col·loquis amb els textos complets que coneixem:
El estudio realizado por Manzano de los años
previos al descubrimiento desde la llegada de Colón a la Rábida en 1484 obliga
a revisar el mito del exclusivo apoyo castellano a Colón. Son los reyes, no
sólo la reina, los que lo reciben en las diversas audiencias. El rey Fernando
tendrá la intervención decisiva al encomendar a dos personas, en el último
momento, el proyecto de Colón: a fray Hernando de Talavera y a fray Diego de
Deza. El propio Fernando se ufanaba de su decisión. En 1508, dirigiéndose al
capítulo general de la Orden de San Francisco reunido en Barcelona, hizo
constar «haber sido yo la principal cabeza de que aquellas islas se hayan
descubierto». Unos años más tarde, Cristòfol Despuig escribía en sus
Col·loquis: «La jornada de las Indias del Mar Océano que Cristóbal Colón
genovés comensà y aprés acabaren Fernando Cortes y Francisco Pizarro, a la
próspera fortuna del rey Fernando de Aragón, por manament y ordre del qual se
comensa se ha d'atribuir». Si importantes valedores tuvo Colón en Castilla,
también los tuvo en la Corona de Aragón, como fray Diego de Deza, Juan Cabrero,
Juan de Coloma y Luis de Santángel. La gestión administrativa y económica del
descubrimiento hay que adjudicársela a la Corona de Aragón.
Efectivament, com veiem, fa desaparèixer
l'expressió segons la qual la gesta no s'ha d'atribuir «gens a castellans»,
així com castellanitza el nom de Cristòfor Colom, entre d'altres. Potser en
Ricard García Cárcel no va mirar cap dels textos coneguts d'En Cristòfor
Despuig i va simplement citar-lo a partir d'un article d'un altre historiador
reputat. En tot cas, qualsevol que s'interessi per esbrinar la història del
nostre país ha de saber que li cal anar amb peus de plom. No només el relat
dels historiadors d'ofici és fet a mida del que més els convé explicar, sinó
que aquests fins i tot han passat el ribot a les citacions com més els ha
convingut.
Lluís Batlle i Rossell
8 de juliol del 2015
dissabte, 18 de juliol del 2015
CANOVAS DEL CASTILLO, RAJOY I CATALUNYA.
Als que ens agrada la història ens ha semblat un paral.lelisme total les declaracions de Canovas i Rajoy.
In.directe.cat ha ampliat més aquesta impressió i va bé repassar-la:
ANTONIO CÁNOVAS DEL CASTILLO I MARIANO RAJOY BREY, VIDES PARAL·LELES O CAGADES PARAL·LELES
In.directe.cat ha ampliat més aquesta impressió i va bé repassar-la:
ANTONIO CÁNOVAS DEL CASTILLO I MARIANO RAJOY BREY, VIDES PARAL·LELES O CAGADES PARAL·LELES
Mariano Rajoy, President del Govern d’Espanya,
va fer ahir aquestes declaracions sobre Catalunya. He decidit analitzar-les des
de diversos punts de vista. Primer les declaracions.
DECLARACIONS DE MARIANO RAJOY: “El Estado está
absolutamente preparado para hacer cumplir la ley cuando alguien la viole, por
lo tanto no le quepa a usted la menor duda. Quisiera añadir algunas otras
consideraciones: Estamos hablando de elecciones, las que se celebran en
Cataluña, cuando las convoque, tiene el derecho a hacerlo el Presidente de la
Generalitat, autonómicas. Lo único que se elige allí son diputados y un
Parlamento autonómico, por tanto, allí ni se elige ni se decide otra cosa.
Segundo lugar, como le acabo de señalar, el
Gobierno le garantiza al conjunto de los españoles que velará por el
cumplimiento de la ley. Por lo tanto la ley se va a cumplir en Cataluña y en
cualquier lugar de España.
Quiero decir también algo que me parece
importante, y pienso que es una de las lecciones que algunos deberían aprender
de la crisis que se ha producido en Grecia en las últimas fechas: Cuando se
promete o se ofrecen algunas cosas que luego en la práctica van a quedar en
nada. Creo que los gobernantes deben actuar con responsabilidad, con prudencia,
con sensatez, sabiendo que pueden hacer y sabiendo que no pueden hacer.
No va a haber independencia de Cataluña, no la
va a haber. Y quiero decir también que tampoco Cataluña se va a ir de Europa, que
es lo que se le está proponiendo a los ciudadanos de Cataluña. Es exactamente
eso, irse de Europa. Y por tanto el Partido Popular, y el Gobierno, y la gran
mayoría de los españoles garantizarán que en Cataluña se va a cumplir la ley, y
además garantizarán también que nadie va a obligar a ningún ciudadano de
Cataluña a elegir entre su condición de catalán, español y europeo. Por que las
tres son las que le enriquecen.”
El discurs està compost per 294 paraules, 1361
caràcters o 1651 caràcters si comptem els espais. Quatre vegades fa referència
al “compliment de la llei”, és a dir, que ells faran que els catalans complim
la llei espanyola, no pas que el Govern d’Espanya o el Partit Popular pensin
complir i respectar lleis i acords signats, per a això ja tenen el TC que
garanteix que el Govern espanyol no estigui obligar a respectar cap acord.
Rajoy afirma que ningú pot obligar els
catalans a haver d’escollir entre ser català i espanyol (i europeu). La
condició d’europeu no ens la pot treure ni Rajoy ni ningú, tècnicament no
existeix una nacionalitat europea, encara que alguns pensin que si, i, per molt
que la ment malaltissa del ministre Margallo ho imaginés, Catalunya no sortirà
volant cap a l’espai exterior en cas d’independència, continuarà formant part
d’Europa, del Continent europeu. Rajoy ens diu que ningú no ens pot obligar a
escollir entre ser catalans i espanyols, no, és clar, en Rajoy prefereix
obligar-nos a ser espanyols, ens agradi o no.
Home, que Rajoy, president del partit polític
més corrupte d'Espanya (i potser d'Europa), la corrupció, per cert, si és un
delicte, digui que ningú no pot saltar-se la llei i que ells garantiran el seu
compliment és d’un cinisme desvergonyit. Seria com si un policia en un evident
estat d’embriaguesa pretengués sotmetre’ns a la prova de l’alcoholèmia.
Rajoy em recorda a Cánovas del Castillo, que
també va ser President del Govern espanyol, en aquell temps el títol era
President del Consell de Ministres d’Espanya.
Antonio Cánovas del Castillo va néixer a
Màlaga un 8 de febrer de 1828, va morir a Mondragón, Guipúscoa el 8 d’agost de
1897. Va ser polític, historiador i va ocupar diversos ministeris al llarg de
la seva carrera, incloent el càrrec de President del Consell de Ministres
d’Espanya en diversos períodes: 9 gener a 12 de setembre de 1875, 1875–1879,
1879–1881, 1884–1885, 1890–1892 i 1895–1897.
El 21 de novembre de 1896, Canovas del
Castillo va fer un discurs sobre Cuba que va recollir el diari La Vanguardia:
Discurs d'Antonio Cánovas del Castillo del 21
de noviembre de 1896: “Yo creo saber, yo sé, que en los Estados Unidos no hay
un sólo hombre de Estado serio é influyente, que desee, en realidad, la
independencia de Cuba, pues se dan perfecta cuenta de que la isla independiente
vendría á ser en seguida una nueva República dominicana: una segunda Liberia,
que retrogradaría de la civilización á la anarquía. Si el ejército español
abandonara á Cuba serían las ideas sabias, fecundas, liberales, progresistas de
Europa las que abandonarían aquel país, que ha sido el más rico, el más
próspero de la América española.”
[…] ¿Nuestras relaciones con los Estados
Unidos? Son excelentes; como con todas las demás naciones. No tenemos más que
alabanzas hacia la conducta de todas las Repúblicas latinas de América. Ninguna
ha prestado el menor apoyo á los revoltosos cubanos, y tengo un telegrama del
Gobierno de Bolivia, á la que se había presentado como aliada de los
insurrectos, negando toda relación con ellos.
Es menester no dar importancia a las fantasías
de la prensa de los Estados Unidos, que publica sin confrontación las noticias
que al día siguiente desmiente. Se ha hablado de una nota que nos había sido
remitida por dicha nación, de un ultimátum que habíamos dirigido á su gobierno!
Esto es absurdo. ¿Por qué hemos de incitar á los americanos a tomar la defensa
de los sublevados? Ningún hombre sensato haría esto. No ignoro los envíos de
dinero, de hombres, de municiones y de armas que los filibusteros de la Florida
han hecho á Cuba. Lo hemos sabido pero nunca hemos hallado al Gobierno de los
Estados Unidos en falta; le es difícil de vigilar todo su inmenso territorio.
Son los descendientes de los españoles de la Florida los que ayudan á los
rebeldes cubanos. ¿Por qué? pues por razones de razas, relaciones de familia y
el deseo de hacernos perder el último resto de tierra americana… Pero el
Gobierno de los Estados Unidos mantiene frente á nosotros una actitud
correcta.”
Después de todo, la gran República está
fundada en el respeto á la Ley, al cual no ha faltado hasta ahora y esperamos
que respetará siempre nuestro derecho. La cuestión de Cuba es para España una
cuestión interior.
No doy importancia a las palabras autorizadas
de algunos oradores populares de los Estados Unidos, a sus frases irreflexivas,
hechas para adular al populacho. […] Para hacer lo que algunos les aconsejan
necesitarían un ejército, una armada poderosa y no veo se lancen por este
camino para favorecer á los negros. En todo caso, Dios no lo quiera, si esta
grave eventualidad que está muy, pero muy lejos, ser realizara; si se viera á
la República Norte Americana tomar partido por los negros de Cuba, sabríamos
hacer respetar nuestros derechos y afrontaríamos el porvenir con tanta intrepidez
como sangre fría. Yo creo que en este punto, España está unánime: nada de
concesiones, nada de debilidades, ninguna abdicación.”
Cánovas també invoca la llei, diu que Cuba
serà el cul del món, afirma que si Espanya abandonava Cuba se n’anirien les idees
“sabias, fecundas, liberales, progresistas de Europa” i que Espanya no
acceptarà mai la independència de Cuba. Anem a pams, Espanya, ha fet mans i
mànigues per mantenir-se al marge de les idees progressistes que poguessin
arribar des d’Europa. El segle XIX, durant el qual en Cánovas del Castillo va
ser president del Govern espanyol (president del consell de ministres
d’Espanya) és el període de l’esfondrament de l’imperi colonial espanyol i la
pèrdua dels últims territoris d’ultramar, amb un afegit, en aquell moment Cuba,
Filipines i Puerto Rico eren províncies, no colònies, per tant, la pèrdua
d’aquests territoris encara els va fer més mal.
Les declaracions de Cánovas del Castillo són
del 96. La fatxenderia espanyola va rebre un cop molt dur, la llarga guerra de
terror i desgast que van fer els soldats espanyols contra els independentistes
cubans els va comportar moltes baixes, si a això afegim que s’hi van ficar a la
guerra els Estats Units que van destrossar l’Armada espanyola, en menys de dos mesos
les paraules de Cánovas del Castillo van quedar com una prova de la fatxenderia
dels governants espanyols. El 1898 Espanya es rendia. Cuba va proclamar-se
independent el 20 de maig de 1902.
Rajoy invoca la llei però si hem arribat a
aquest punt és, en bona part, culpa seva, ell que recollia signatures contra
Catalunya l’any 2005 i que va recórrer l’Estatut de Catalunya de 2006 davant
del TC que el va acabar de trinxar, i que del que en va quedar, l’Estat no en
sentia cap obligació de complir cap acord lligat a l’Estatut. Per tant, quan el
senyor Rajoy invoca la llei i el seu compliment fa trampes.
Tots dos invocaven la llei, i la força per
aplicar-la, tots dos van perdre. L’error dels governants espanyols sempre ha
estat pensar que amb la força se soluciona tot, i són massa estúpids per
aprendre dels errors dels seus predecessors. Rajoy no hauria d’advertir Mas ni
ningú, qui recollia signatures contra Catalunya fa 10 anys no té dret a exigir
res als catalans. El senyor Rajoy s’hauria d’estalviar el seu caduc
paternalisme dels XIX, ens falta el respecte.
En Cánovas del Castillo va voler aturar la
independència cubana a canonades, va fracassar, va perdre d’un sol cop Cuba,
Filipines i Puerto Rico (i alguns altres territoris menors), l’exèrcit va ser
derrotat i l’Armada va queda trinxada. Les paraules de Cánovas van ser només
una estúpida mostra de fatxenderia espanyola amb un resultat desastrós per el
Regne d’Espanya. Rajoy fa un discurs semblant a Cánovas, invoca la llei, a
Cánovas no li va servir de res, tot i que va voler imposar la llei espanyola
als cubans a canonades. Serà Rajoy tan insensat de voler emprar la força contra
Catalunya?
Rajoy demana que els altres actuïn amb
prudència i sensatesa, ell, però no va ser prudent ni sensat l’any 2005, fent
declaracions com les que fa tampoc. Ell, que és en bona part responsable de la
situació actual no és qui per demanar sensatesa i prudència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


