ELS ELECTORS I ELS ELEGITS

Aquesta setmana llegíem una carta d' un lector en una publicació digital que ens sembla un bon resum del moment en què ens trobem històricament.
Després de tres eleccions consecutives (espanyoles, municipals i europees) les votacions d' una part important dels votants catalans poden no tenir cap valor.
Ja fa temps, des de l'1 d' octubre que estan molt penjats els drets fonamentals individuals, tals com el de vot, expressió, representació, etc.
No pot ser que elegim majoritàriament uns representants i aquests representants no puguin representar-nos.
El lector deia això:
  El día 1 de octubre de 2017 voté SÍ, y no me reconocieron el voto.

El día 21 de diciembre de 2017 voté Puigdemont, y no dejaron investirlo como President de la Generalitat a pesar de los llamamientos de la caverna para que se presentara.
El día 28 de abril del 2019 voté Junqueras, Sánchez, Romeva, Rull o Turull y los han suspendido como congresistas.
El día 26 de mayo de 2019 voté Quim Forn en el ayuntamiento de BCN y no le dejarán ejercer.
El 26 de mayo de 2019 voté Puigdemont y Comín o Junqueres y no les permiten entrar en el Parlamento Europeo.
Pertenezco, en contra de mi voluntad, a un Estado autocalificado de democracia avanzada pero hace más de dos años que no se respeta ni uno de los votos que he ejercido.
Y ¿todavía hay gente que me pregunta por qué reclamo un Estado propio?

"QUAN ESPANYA VA VOLER DESACTIVAR MACIÀ".

Fa uns dies El Nacional, publicava un article sobre el President Macià, començant per uns fets de 1930 i fent un recorregut per l' etapa que va portar al President per un judici, un exili, un retorn i una victòria.
Ara que algun "candidat" a les eleccions barcelonines, diu que voldria treure el nom a la plaça Francesc Macià, davant la patètica situació d' aquest partit i la manca absoluta d' arguments, potser caldria revisar una mica la nostra història recent i recordar els fets que van tenir Macià de protagonista.

Barcelona, 25 de setembre de 1930. Salvador de Toribio, cap superior de la Jefatura Provincial de Policia de Barcelona, acompanyat per diversos agents de la policia espanyola, es presentaven a la casa de Antoni Peyrí(gendre de Francesc Macià), situada al pis principal del carrer Provença, 293. El líder d’Estat Català feia dos dies que havia retornat clandestinament d’un llarg exili que remuntava a setembre de 1923, quan el general Primo de Rivera havia perpetrat un cop d’estat i havia instaurat un règim dictatorial i feia dos dies que s’allotjava a casa dels Peyrí-Macià. Toribio pretenia capturar Macià (en aquest cas es podria dir segrestar) i situar-lo en territori francès. Macià, des de la condemna que li havia imposat la justícia francesa pels Fets de Prats de Molló (1926), tenia prohibit posar els peus a França i el propòsit de Toribio era, clarament, situar-lo en un escenari delictiu. En definitiva desactivar la figura política de Macià, que des del judici de París (1927) havia adquirit una dimensió mítica.

Qui es qui: el general Berenguer

Quan van succeir aquests fets, Primo de Rivera ja era mort i soterrat. El 28 de gener de 1930 el rei Alfons XIII —el seu soci incondicional en aquella aventura dictatorial—, en una desesperada maniobra per a amortir el desprestigi que corcava la monarquia borbònica, el va acomiadar amb una mena de “passi-ho bé, amic meu” oportunament disfressat de dimissió. Al general colpista de res li van servir les advertències que, en aquell context de refredament i trencament, li va regalar públicament al rei: “A mi no me borbonea nadie”. No ho pairia mai i la diabetis que arrossegava acceleraria un desenllaç fatal. Moriria un mes i mig després en un apartament de París. No obstant això, l’Espanya borbònica de setembre de 1930 continuava sent un regim dictatorial. Alfons XIII havia situat com a relleu el general Dámaso Berenguer Fusté —que ja sabia, per experiència pròpia, com les gastava el Borbó—. Berenguer va ser nomenat amb l’encàrrec silenciós de negociar amb l’oposició clandestina una suau “transició” cap un règim democràtic.

Qui es qui: el capità general Despujol

Aquella tímida obertura tenia el seu contrapès. També a Catalunya. En aquell joc de corrioles, el búnquer involucionista i reaccionari estava format per una teranyina —una tètrica tríada— que abastava la pràctica totalitat dels aparells militar, policial i judicial espanyols. Naturalment amb l’inestimable concurs del gangsterisme espanyolista (una esperpèntica evolució del tenebrós pistolerisme blanc que, després del cop d’estat de Primo de Rivera (1923),  havia transitat de la nòmina de certa patronal a la de l’aparell governamental. Però, probablement, la cara més visible d’aquelles forces ocultes era el capità general Ignasi Maria de Despujol i Sabater; un furibund anticatalanista, antiobrerista, antirepublicanista i antiprogressista. Un personatge arnat, quasi un holograma del passat; amb una llarga experiència repressora, amb un destacat compromís amb el règim borbònic i amb la pitrera farcida de medalles aconseguides amb la sang dels fills de la classe obrera, sobretot catalana: Filipines (1896-1898) i Marroc (1921-1925).

Qui es qui: Macià

Quan Toribio es va presentar a casa del metge Peyrí, ni tan sols s’havien convocat les eleccions municipals que conduirien a la proclamació de les repúbliques catalana i espanyola (1931). Però Macià ja era el polític més conegut i millor valorat per l’opinió pública catalana. Tenia una llarga trajectòria política iniciada el 1907, a la plataforma catalanista Solidaritat Catalana. El 1922 havia fundat el partit independentista Estat Català. Després del cop d’estat de 1923, s’havia exiliat a Perpinyà, i el 1927 a Brussel·les. El 1926 havia liderat la temptativa de Prats de Molló. Però allò que dimensionaria extraordinàriament la seva figura política seria el posterior judici a París (1927) que, durant setmanes, portaria —per primer cop en la història— la causa independentista i republicana catalana a les portades dels principals rotatius del món. El 1930 Macià encara no era president, ni la Generalitat estava restaurada, però la seva figura política apuntava un paper protagonista en el nou escenari polític que s’albirava a l’horitzó.

Com sabia la policia que Macià era a Barcelona?

Macià, la seva esposa Eugènia i la filla petita de la parella, també, Eugènia; havien arribat a Barcelona dos dies abans, el 23 de setembre de 1930, vigília de la Festa de la Mercè. Durant els dos dies que separen l’arribada (23/09) de l’expulsió (25/09); Macià no es va ocultar en absolut. És més, la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 28/09/1930), relata que el dia 24 (Festa de la Mercè) va dinar en un “conocido y céntrico restaurant de la ciudad”. La mateixa premsa relata que Macià estava acompanyat per Jaume Aiguader i Miró que, en les eleccions municipals de 1931, formaria part de la llista d’ERC, seria el candidat més votat, i seria el primer alcalde republicà de Barcelona. També anava acompanyat per Ventura Gassol i Rovira, excompany en el judici de París i, poc després, primer conseller d’Instrucció Pública del primer govern Macià (1931-1932) de la Generalitat restaurada. I encara la premsa relata que després de dinar, Macià, Aiguader i Gassol van donar un tomb per la ciutat i van ser entusiàsticament aclamats pels vianants.

Que va passar al replà del pis principal de Provença, 293?

L’endemà Toribio va trucar al timbre mentre els Peyrí-Macià i els Macià-Lamarca dinaven. A l’interior de la vivenda (que feia també la funció de consulta mèdica) hi havia Antoni Peyrí i Rocamora, la seva esposa Maria Macià i Lamarca i els tres fills de la parella (Antoni, Teresa iEugènia). Hi havia també Francesc Macià, la seva esposa Eugènia Lamarca, i Eugènia Macià i Lamarca (la filla petita de la parella). La premsa relata que en aquell replà, la conversa inicial va derivar en discussió i que de la discussió es va passar als crits i a les empentes. Tant va ser així que la resta de veïns van sortir als replans alarmats pel rebombori. I, també segons la premsa, aquells veïns no van tenir cap dubte ni a prendre partit, ni per a qui prendre partit. En pocs minuts l’escala es va convertir en una manifestació espontània de catalanisme i de solidaritat amb la figura de Macià i, quan la policia va ordenar, amb maneres violentes, que tothom es tanqués a casa, els veïns s’hi van tornar amb una pluja d’objectes sobre el cap de Toribio.

Què va passar després de la discussió?

Finalment van pactar que els Macià acabarien de dinar i tot seguit emprendrien camí cap a Perpinyà. Aquella estona resultaria clau perquè els telèfons dels Peyrí i dels veïns de Provença, 293 van alertar tothom del que estava passant. En pocs minuts tot l’entorn polític de Macià sabia el que passava. Ho sabrien, també, el principals dirigents de l’oposició política clandestina a Barcelona i ho sabria, també, el cònsol francès a Barcelona, que jugaria un paper determinant en el desenllaç d’aquella trama. Quan Macià va posar en marxa el seu cotxe, escortat per dos cotxes de la policia espanyola, va ser seguit per una llarga caravana de cotxes que el va acompanyar tot el viatge fins a Perpinyà. A la capital del Rosselló el comissari Toribio es va limitar a informar el prefecte de la Gendarmeria, mentre la resta de policies encerclaven el cotxe de Macià. Però la sorpresa es produiria en aquell moment. Toribio, i els qui des de l’ombra del poder havien ordit aquella esperpèntica operació, es quedarien amb un pam de nas. O de llengua.

Que va passar a Perpinyà?

El prefecte de la Gendarmeria de Perpinyà es va negar a detenir i empresonar Macià. Li va recordar que, en virtut de la sentència del judici de París del 21 de gener de 1927 (pels Fets de Prats de Molló) no podia estar en sòl francès. Però va afegir que el govern de la República Francesa era coneixedor, a través del consolat de Barcelona, de la forma en què havia ocorregut aquell escenari delictiu i era conscient del propòsit polític que perseguien Toribio i els qui havien ordit aquella macabra operació. Va proposar-li facilitar el trànsit cap a la seva residència de Brussel·les. Després d’un breu exili de cinc mesos (repartits entre París i Brussel·les), Macià retornaria a Catalunya.

Que va passar després de Brussel·les?

El 22 de febrer de 1931 retornava a Barcelona. Les eleccions municipals ja havien estat convocades. Vint-i-cinc dies més tard (19/03/1931) fundava ERC. I passats uns altres vint-i-cinc dies (12/04/1931) guanyava àmpliament les eleccions municipals. Una victòria electoral fonamentada, principalment, en el prestigi de la seva figura política. Una figura que l’Estat espanyol, sense voler-ho ni saber-ho, havia contribuït a elevar a la categoria de mite. Macià, que el 14 d’abril de 1931 restauraria l’autogovern de Catalunya i proclamaria la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, es convertiria en la figura política més rellevant del segle XX català.

CARME CLARAMUNT, 80 ANYS DEL SEU AFUSELLAMENT.

Dimarts farà 80 anys de l' afusellament de Carme Claramunt, la primera dona afusellada a Camp de la Bota.

Imatge del llibre sobre la Carme Claramunt, publicat al 2016. 

Executada,llibre de Carme Claramunt militant d'Estat Català de Badalona, la primera dona afusellada pels franquistes al Camp de la Bota

“Estimada tieta, ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo y esta mañana a las cinco me van a fusilar, tú ya sabes que matan a un inocente...”

Així comença la carta que Carme Claramunt escrivia a la seva tieta Angelina moments abans de ser executada al Camp de la Bota la matinada del 23 d’abril de 1939.

29 DE MARÇ, UNA DATA DEL SEGLE XV I UNA ALTRA DEL SEGLE XX.

Ahir va ser 29 de març, i tal dia com aquest de l' any 1412 van començar les sessions del Compromís de Casp, després de la mort del rei Martí l' Humà, que va acabar amb la dinastia dels reis de la Corona d' Aragó i Catalunya. La nova dinastia seria la de Trastámara. El vot dels delegats catalans i illencs va ser diferents dels de la resta de la Corona i això marcà un abans i un després en la història del país.

En clau internacional, també un dia 29 de març, però en aquest cas del 1973, va sortir oficialment el darrer soldat estatunidenc del Vietnam, i amb això es donava per acabada una llarga i cruenta guerra imperialista. 

26 de gener: Dia de victòria catalana el 1641 i entrada feixista a Barcelona el 1939.

26 DE GENER, UN MATEIX DIA I DOS FETS  HISTÒRICS: MONTJUÏC (1641), OCUPACIÓ FRANQUISTA (1939).

Un dia com avui, 26 de gener, del 1641 l’ exèrcit de Catalunya derrotava les tropes espanyoles del rei Felip IV a Montjuïc dins la guerra dels Segadors (1640-1652). Les tropes espanyoles havien iniciat una ofensiva a Tortosa i van assaltar i cremar Xerta (Baix Ebre) i van perseguir als que ells anomenaven “sediciosos” acusats de “traïdoria i rebel·lió”, per això podien ser condemnats a mort.

Poc després van assaltar i cremar El Perelló (Baix Ebre) el 8 de desembre  i Cambrils (Baix Camp) el 14 de desembre, allí van executar prop de 700 presoners de guerra i van degollar 400 homes, l’ofensiva va continuar a Vila-seca, Salou i Tarragona i unes altres columnes van anar a Lleida i a Horta de Sant Joan (Terra Alta). La defensa catalana va pensar que els aturarien a Martorell, però no va ser així i es van plantar a les portes de Sants i Hostafrancs esperant  l’assalt final a Barcelona. Però allí, les tropes espanyoles, es van refiar de la seva superioritat: 24.000 atacants contra 6.000 defensors. I no van calcular la rapidesa de la infanteria i cavalleria catalanes comandades pels coronels Tamarit i Cabanyes que els van derrotar de manera clara en la batalla de Montjuïc.

Un altre dia com avui, 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona. Poc abans, el 16 de novembre, havia caigut el front de l' Ebre i la caiguda de la Catalunya Republicana era només qüestió de setmanes. També cauria la feina del catalanisme i la Mancomunitat, l’ aposta per la cultura i l’ escola catalana, les reformes polítiques, la normalització, l’ IEC, la xarxa de biblioteques, etc. etc.

Però no podem oblidar els símbols i la càrrega històrica dels fets. Les tropes franquistes entren per Castelldefels i per Esplugues de Llobregat, comandades pel General Yagüe, conegut pel “carnisser de Badajoz”.

Poc abans havien entrat el dia de reis del mateix mes a les Borges Blanques i el diari Heraldo de Aragón comentava: ...en Borjas, el feudo de Macià, y en su propia plaza central, quedaba clavada la bandera de España... (publicat avui per “Nació Digital”). Els simbolismes eren importants.

Tampoc ens pot estranyar que esperessin uns dies, un altre 26 de gener, per a entrar per la Diagonal, i destrossar tot el que quedava com a signes de catalanitat: arxius d’ entitats i personals, institucions, nomenclàtor, mitjans de comunicació, llibres, escoles...Tot canviat per una estètica i unes formes feixistes que van mantenir una forta repressió, no exempta de judicis sumaríssims i afusellaments, durant vint anys fins que els tecnòcrates van compartir amb els feixistes el poder i van obrir una etapa marcada per les grans obres i l’ especulació urbanística posterior.

Cal dir que després d’ aquell 26 de gener de 1939, molts militants sindicals i de partits polítics van patir detencions i afusellaments entre els seus militants, la majoria afusellats al Camp de la Bota, amb uns judicis que els acusaven de “rebel·lió militar i separatisme”.

Aquest és el llistat, al que hem tingut accès del partit Estat Català, publicat a la seu bloc::

Nom i Cognoms               Nascut                          Lloc d'execució Data

Miquel Eroles i Sorribes   El Prat de Llob.             Camp de la Bota 29-07-40

Antoni Sedó i Ana            Badalona                       Camp de la Bota 02-03-39

Carme Claramunt i Boret  Roda de Berà               Camp de la Bota 18-04-39

Lluís Escaler i Espuñes    Oliana                           Camp de la Bota 23-04-39

Joaquim Borell i Deulofeu Monistrol                      Camp de la Bota 04-05-39

Agustí Bassols i Castany   Barcelona                    Camp de la Bota 17-05-39

Pere Monpart i Estadella   Caldes de Montbui       Camp de la Bota 23-05-39

J.M. Aymamí i Margalef     Tarragona                    Camp de la Bota 25-05-39

Joan Terrades i Gatius      Ripoll                            Camp de la Bota 20-10-39

Joan Bonamusa i Busquets Mataró                        Camp de la Bota 11-11-39

Enric Ferrer i Baugés         Barcelona                    Camp de la Bota 20-11-39

Miquel Arenas i Pons         Barcelona                    Camp de la Bota 11-02-44

Octavi Tàpias i Cuspineda Granollers                    Camp de la Bota 07-07-39

Pere Valls i Bosch              St. Feliu de Codines    Camp de la Bota 29-05-41

Josep Tauler i Perals         St. Feliu de Guixols      Girona 25-04-39

Enric Ramírez i Hort           Barcelona                     Camp de la Bota 10-11-39

Agustí Miró i Corral             S. Quintí de Mediona   Camp de la Bota 01-08-39

Joan Tomàs i Beltrán         Reus                             Tarragona 15-11-39

Lluís Bori i Orriols               Campdevànol                Camp de la Bota 29-11-44

Jaume Canadell i Mas        La Farga de Bebiè        Camp de la Bota 04-07-39

Joan Castellana i Planas    Castellnou de Bages    Camp de la Bota 27-12-41

Sebastià González i Bofarull Esparreguera             Camp de la Bota 14-07-43

Melitó Farriol i Domènech   Sant Joan                     Camp de la Bota 04-03-39

Joan Urgell i Bes                 Juneda                          Lleida         

CONDECORACIÓ ALS MILITARS QUE VAN ASSALTAR LA GENERALITAT, AVUI FA 84 ANYS.

Uns mesos després dels coneguts històricament com Fet del 6 d' octubre, els militars i civils paramilitars eren condecorats o rebien un homenatge, i el Govern de Catalunya i membres de partits i sindicats eren oblidats (si eren morts) i condemnats per rebelió i sedició ( si eren vius).
És molt adient que ho recordi Marc Pons a "El Nacional" avui. 

20 DE GENER DE 1935

Condecoren i premien els militars que van assaltar la Generalitat

Marc Pons 

Un dia com avui de l’any 1935, fa 84 anys, es feia una desfilada militar al passeig de Gràcia de Barcelona: “homenaje al Ejército [...] tributo obligado de la ciudad a los que sin otro anhelo ni ambición que el cumplimiento del deber”; és a dir, als que el 6 d’octubre de 1934 (fets del Sis d’Octubre) havien pres els carrers de Barcelona i, després d’un intens bombardeig, havien assaltat el Palau de la Generalitat, l’Ajuntament i diverses seus de partits polítics i associacions sindicals. Aquella intervenció militar, que se saldaria amb 74 morts, 252 ferits i la detenció i empresonament del govern de Catalunya i de 2.500 persones més, va arribar poc després que el president Companysproclamés la República catalana dins la República federal espanyola.

En aquell acte militar al passeig de Gràcia, es van fer també donatius per valor de 790.000 pessetes (l’equivalent actual aproximat a cinc milions d’euros) a les famílies dels 28 militars i paramilitars morts o ferits durant l’ocupació dels carrers de Barcelona el 6 d’octubre de 1934. Segons la premsa de l’època, aquells donatius procedien d’una recaptació que havien organitzat les autoritats militars de Catalunya. Van ser el general Federico de Miquel y Lacour, nomenat president de la comissió de donatius, i el ministre de Marina de la República, Juan José Rocha (del PRR lerrouxista i més endavant implicant en l’escàndol de l’estraperlo), els qui, micròfon en mà, van repartir el donatiu.

Al mateix acte es van condecorar 101 oficials, suboficials, soldats de lleva, guàrdies civils i paramilitars que, segons la nota facilitada pel govern civil i el govern militar de Barcelona, havien tingut una participació destacada en aquella operació. En canvi, no es va fer cap esment a les 46 persones (mossos d’esquadra, guàrdies d’assalt i persones afiliades a partits polítics i sindicats) que havien perdut la vida en els mateixos fets. Tampoc a les més de 2.500 persones empresonades (el president i els consellers del govern de Catalunya, funcionaris, comerciants i obrers), acusades de rebel·lió i sedició i, en la gran majoria dels casos, pendents de judici. Segons la premsa, l'acte es va haver d’acabar precipitadament a causa d’una forta tempesta.

EL 21-D I EL MEMORIAL SECRET DEL CONDE DUQUE DE OLIVARES ES FA VIRAL.

Un tros del  Memorial Secreto del conde-duque de Olivares 
s' ha fet viral a través dels watsaps aquesta setmana, coincidint amb les preparacions del Consell de Ministres espanyol que es vol reunir a Barcelona el 21 de desembre. i ens dóna algunes reflexions del tot actuals sobre la manera d' actuar de les metròpolis, en relació als territoris que consideren "colònies". Molt actual la reflexió, com es pot veure.
Aquest home, de nom Gaspar de Guzmán y Pimentel, Ribera y Velasco de Tovar , que la història coneix com Conde Duque de Olivares va escriure alguns textos, un d' ells l' anomenat Memorial. 

El memorial, que estava dirigit en el seu dia al rei Felipe IV de Castilla, i deia això:

"El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos".