LES BRUIXES A CATALUNYA

 Bon article sobre les bruixes, els processos judicials, els caçadors de bruixes i sobretot qui eren les bruixes a l' època de la història moderna i els segles XVII- XVIII-XIX. Extret de la publicació El Nacional.

 

Terrassa, 27 d’octubre de 1619. Fa 400 anys. Un tribunal civil format pel batlle i els jurats de la vila ordenava executar cinc dones que, el 23 de maig anterior, havien estat condemnades pel delicte de bruixeria. Margarida Tafanera, Joana de Toy, Micaela Casanovas, Eulàlia Totxa, i Guillermina Font moririen forcades en la freda matinada d’aquell dia d’octubre, en un cadafal situat al paratge de la Pedra Blanca, prop del pont d’Eimeringues, a l’actual barri del Roc Blanc. L’assenyalament, persecució, detenció, acusació, interrogatori, tortura i execució pública de les cinc bruixes de Terrassa no era un cas aïllat. Des que el 1421 (dos segles abans) s’havia tipificat la bruixeria com a delicte, a Catalunya serien públicament executades un mínim de mil dones.

Què eren les bruixes?

Les bruixes catalanes, com les de la resta d’Europa, eren dones posseïdores d’una cultura ancestral que clavava les seves arrels al Neolític (cap al 3.000 aC) i que, després de la romanització i la cristianització de la societat (durant el primer mil·lenni de la nostra era) haurien quedat submergides en un submón semiclandestí. En el cas concret de les bruixes catalanes, bona part de l’origen de la seva cultura (és a dir, del seu corpus de coneixements) es clavava en el món protobasc; però, també, nord-ibèric; les primeres civilitzacions que —molt abans de la romanització i de la cristianització— havien poblat l’actual territori de Catalunya. Aquella cultura tenia una intensa relació amb l’univers i amb la natura i un curiós diàleg amb el món dels difunts.

Com es transmetia la cultura de les bruixes?

Les cultures d’arrel neolítica tenien un fort component matriarcal. I aquesta tradició va ser el nervi de la bruixeria medieval i moderna. Els coneixements es transmetien —quasi exclusivament— de mares a filles o d’àvies a netes; i això explica per què els processos contra la bruixeria van ser instruïts, molt majoritàriament, contra dones. No obstant això, aquests processos revelen l’existència d’unes jerarquies en el món de la bruixeria: bruixes sàvies i simples fetilleres i, reveladorament, la d’un petit grup de bruixes de casa rica que estarien més relacionades amb la dissidència política, social i cultural que amb la pràctica de la màgia. Van ser perseguides en tots els casos, però els processos revelen que les execucions van afectar, especialment, el col·lectiu més humil de la bruixeria.

Què eren les bruixes de Terrassa?

Efectivament, les bruixes de Terrassa —com les de qualsevol altra macroexecució— eren dones expulsades del sistema. A inicis de la centúria del 1600, Catalunya vivia una etapa de creixement demogràfic i econòmic sense precedents; i aquella societat havia fabricat una ideologia que imposava a la dona el rol exclusiu de màquina reproductora: creació de força motriu, de braços per treballar. En aquell context, una dona sola (òrfena, soltera, i pobra; o vídua i pobra) ho tenia pràcticament impossible per prosperar. La pressió social —dirigida pel rector parroquial— les obligava a casar-se. Però una minoria (per alguna discapacitat física o per l’edat avançada) quedaven excloses i condemnades a sobreviure en la misèria més absoluta: el mite de la bruixa lletja, bruta i vella.

A què es dedicaven les bruixes de Terrassa?

Les bruixes de Terrassa eren dones pobres, soles, marginades i simples fetilleres: dones que tenien un mínim coneixement de les propietats de certes plantes medicinals i de l’aplicació de certs ungüents curatius. També, per pura necessitat, s’autoatribuïen certs coneixements de màgia que, tard o d’hora, els reportarien més conflictes que beneficis. Res més. El seu pobre cartell i, sobretot, la seva escassa credibilitat feia poc o gens rendibles aquelles activitats i, en moltes ocasions, quan la fam les collava de debò, s’abocaven a la prostitució: organitzaven unes imaginatives orgies al bosc que alimentaven el mite dels akelarres (en aquest cas, falsos akelarres) i un creixent sentiment d’odi entre els seus veïns i, sobretot, entre les seves veïnes.

A què es dedicaven les bruixes de debò?

En canvi, les bruixes de debò, eren dones que posseïen un extraordinari corpus de coneixements relacionats tant amb les teràpies curatives, com amb el que, en el discurs de l’època, s’anomenava màgia. Tenien un gran coneixement de les propietats curatives no tan sols de les plantes, sinó també de les aigües i dels minerals. I tenien un gran coneixement de qüestions que, durant els últims segles, la ciència mèdica ha desenvolupat a través de les disciplines de la ginecologia, la obstetrícia, la pediatria i la psicologia. Eren pous de saviesa; apreciades, temudes i odiades a parts iguals tant pel poder del seu coneixement com per la seva condició de gènere. A títol d’exemple, sabem que assistien parts complicats: si la cosa anava bé, perfecte; però si no, les hi ho feien pagar molt car.

Quan comencen les caceres de bruixes?

La llegenda popular associa l’Edat Mitjana i les caceres de bruixes com un escenari i un element indestriables. Però res més lluny de la realitat. Les grans caceres de bruixes s’inicien quan l’Edat Mitjana ja toca a difunts. El 1421, les Ordinacions de la Vall d’Àneu tipifiquen, per primer cop a Europa, la bruixeria com un delicte. I el 1466, el rei Enric IV de Castella autoritza els batlles de Guipúscoa a perseguir, condemnar i executar les bruixes. Aquests detalls són molt importants perquè revelen que les caceres de bruixes s’inicien a les portes de l’Edat Moderna; i, a la península Ibèrica, arrenquen dècades abans de la implantació de la Inquisició hispànica (1478). Sorprenentment, és el poder civil i no l’eclesiàstic l’iniciador d’aquesta macabra pràctica.

Qui ordenava les caceres de bruixes?

A Catalunya —a diferència de Castella— la Inquisició no va tenir mai massa poder. Mai va aconseguir guanyar les competències policials que exercien els consells municipals. Però no calia. Un cop d’ull a la història dels processos revela que, a Catalunya, el poder civil va instruir —o va impulsar— el 90% de les causes. I un altre cop d’ull revela que les grans caceres i execucions de bruixes no dibuixen una línia regular, sinó que es concentren en etapes que, sorprenentment, coincideixen amb episodis de crisis econòmiques o sanitàries. Les execucions de Terrassa (1619) es produirien en el context d’una crisi econòmica puntual i de fortes protestes socials locals. La matança de Terrassa va ser presentada com una demostració de força de les oligarquies de la vila.

Què eren els caçadors de bruixes?

El caçador de bruixes, contractat sempre pel poder municipal, responia al perfil d’un estafador sense escrúpols, amb una facilitat de discurs i un poder de convenciment extraordinaris, que s’autoatribuïa la pretesa virtut de desemmascarar les bruixes. En el cas de Terrassa (1619), una vila d’uns 3.000 habitants, podríem imaginar que no els calia ningú per a assenyalar a qui li havia tocat el paper de boc expiatori. Però, en canvi, la documentació de l’època revela que el poder local va voler assegurar el tret, i per evitar problemes amb la Inquisició, va contractar el caçador de bruixes Joan Font, de Sallent. Font, tot i que sabia per endavant a qui havia d’assenyalar, va reunir i col·locar de genolls totes les dones del poble, a la plaça, i es va lliurar a un cerimonial esperpèntic.

Joan Malet, el primer caçador de bruixes

El cas de Terrassa no era el primer. Mig segle abans (1548), Joan Malet, de Flix, un ebenista pobre, discapacitat físic, i d’origen morisc; havia fet el mateix a Reus, a Alcover i a Montblanc. Naturalment, per encàrrec de les autoritats municipals. Malet seria el primer —i el més avariciós— caçador de bruixes. Cobrava a tant per cap, i va convertir aquelles caceres en una tragèdia. Dotzenes de dones que no tenien cap relació amb la bruixeria, van ser detingudes i torturades a les masmorres de la Inquisició, a Barcelona; i, per falta de proves, finalment, alliberades. L’odi que va generar la seva figura el va obligar a escapar. Detingut a València i deportat a Barcelona, seria acusat, condemnat i executat, paradoxalment, per engany a les autoritats municipals.