La vacuna
del doctor Ferran i la reacció colèrica del poder espanyol
València, primera setmana de maig de 1885. Les autoritats
sanitàries locals detectaven un focus important de còlera que
estava afectant centenars de persones i que
podria ser el resultat de la propagació d’una epidèmia que, l’any anterior
(1884), havia causat 3.500 morts a Marsella. A València, en el decurs de
les setmanes immediatament posteriors, es van diagnosticar quasi 8.000
casos en una ciutat de 160.000 habitants (el 5% de la població de
la ciutat). La Junta Municipal de Sanitat, alarmada, va contactar amb el metge
bacteriòleg Jaume Ferran i Clua, que l’any anterior (1884) havia
provat amb èxit la primera vacuna contra el còlera de la història.
Aquella vacuna no era oficial. La
forma amb què Jaume Ferran Clua (Corbera
d’Ebre, 1851 – Barcelona, 1929) l’havia obtinguda no havia agradat al govern
espanyol i es va interpretar com un desafiament al poder. Ferran,
abans de l’episodi pestilent de València, ja era un reconegut bacteriòleg. I
quan va esclatar la crisi sanitària de Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el
va comissionar per obtenir unes mostres amb el propòsit d'assajar una
vacuna. Es va desplaçar a Marsella i posant en risc la seva vida va
aconseguir unes mostres, les va introduir en cinc flascons, i va
iniciar el camí de retorn a Catalunya, més concretament a Tortosa, on tenia
instal·lat el seu laboratori.
En aquest punt començà una
sinistra pel·lícula de terror amb dos papers principals: el del protagonista,
representant pel doctor Ferran, que reunia els valors de la
ciència i del servei a la comunitat; i el del pervers partenaire, el
poder espanyol, que assumiria els contravalors de l’atavisme i dels interessos
personals. Amb una figura convidada —un guest star— imprescindible per a completar
el thriller: el doctor Ramon y Cajal, que
encarnava el pecat capital de l’enveja. Quan
el doctor Ferran va arribar a la duana de la Jonquera, va ser retingut i els
flascons que contenien les mostres del bacil Vibrio choleare van ser
confiscats, amb tots els riscos que això representava.
Durant aquella setmana, la
pel·lícula de terror va virar clarament cap al gènere tragicòmic. Els
duaners de la Jonquera van entrar en pànic i
mentre les mostres de Ferran es podrien al dipòsit del Puesto de Carabineros
del Reino, es van lliurar a un esperpèntic intercanvi de telegrames amb les
autoritats civils i militars del moment. Una llarga llista de personatges que
s’atribuïen patents de cors en aquell afer i on només hi faltaven les rates del
laboratori de Ferran. Finalment —i passada una setmana de retenció— seria
el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo —ministre
de Governació del gabinet Cánovas del Castillo— qui ordenaria
la destrucció de totes les mostres.
Ferran, no se sap com, va ocultar un
dels flascons en un mitjó i el va passar de contraban. Amb aquesta mostra
“salvada” desenvoluparia una vacuna i la provaria amb ell mateix i amb la
seva família. L’èxit es divulgaria en diverses publicacions mèdiques; i aquest
detall explica el perquè de la seva relació amb la primera vacunació massiva:
la del País Valencià. A principis de 1885, el còlera ja havia arribat a la
península Ibèrica, i no pels “perillosos” flascons de Ferran, sinó a
través d’un mercant procedent de Marsella que —sense cap tipus de control
preventiu— algunes fonts diuen que van a desembarcar a Andalusia i ho
relacionen amb el fenomen anomenat “diarrea granadina”.
L’Ajuntament de València, presidit
per l’alcalde José María Ruiz de Lihory i Pardines, baró
d’Alcalí i líder local del pintoresc Partido
Liberal y Conservador; i la mitra valenciana, representada pel
cardenal Antolín Monescillo, un integrista que havia estat
a la presó condemnat per ordir la restauració de la Inquisició, no se’ls
va acudir altra cosa que treure a passejar la Mare de Déu dels Desemparats. És
a dir, la celebració d’una processó extraordinària i multitudinària
que concentraria milers de persones. Reveladorament, els casos
d’infectats es van multiplicar fins a l’extrem que, llavors sí, per por al
contagi, les Falles (19 de març de 1885) van ser desconvocades.
Però, en canvi —i, també, molt
reveladorament— no es va voler anular la festa religiosa de Sant Vicent (3
d’abril de 1885), i aquella concentració es convertiria en el segon gran
focus de propagació. El 22 d’abril de 1885 es registra la primera víctima
oficial a València cap i casal: una dona que vivia a la desapareguda plaça dels
Pellicers (davant del Mercat Central). El pànic s’apoderava del cap i casal i
el catedràtic de medicina de la Universitat de València Amalio
Gimeno Cabañas —aprofitant el context— forçaria la Junta Municipal de
Sanitat a prescindir de tòtems religiosos, i a acudir al doctor Ferran. En pocs
dies començava una vacunació massiva a València i a Alzira, principals focus
infecciosos.
Efectivament, a mitjans de maig de
1885, l’equip del doctor Ferran iniciava la inoculació de 30.000
dosis de vacuna anticolèrica amb un èxit rotund: tan sols
53 casos reactius. La premsa internacional es va rendir a la determinació i a
l’eficiència del doctor Ferran. I això és el que va provocar un altre tipus de
reacció que no tenia relació amb les bactèries que inoculava Ferran, sinó amb
la cultura —elevada a la categoria d’institució— de l’espanyolitat
castissa, que
no acceptava —i no accepta— la genialitat catalana. En aquest punt és on va
entrar en joc la figura de Santiago Ramón y Cajal, en aquells
moments catedràtic de medicina de la Universitat de València.
I de nou, la pel·lícula tomba cap al
gènere tragicòmic. Ramon y Cajal, que ja era una figura mèdica reconeguda, va
tenir un colossal atac de banyes que per la seva monumentalitat passaria a
la història. Convé aclarir, però, que aquell episodi ha estat oportunament
marginat i només figura en la seva “història negra”. Ramón y Cajal es va fer
inocular la vacuna de Ferran. Però, poc després, va redactar un informe dirigit
al ministre Romero Robledo (el que un any abans havia ordenat la destrucció
dels flascons de Marsella), posant a Ferran de volta i mitja. No cal dir
que Romero Robledo, atacat en el seu més profund ego
polític, cultural i personal, va ordenar aturar les vacunacions.
El pitjor de tot plegat és que
aquell indecent informe el va redactar poques setmanes després des de la
seva nova destinació a Saragossa, mentre es produïen els primers casos de
còlera a la capital aragonesa. Segons les dades del Ministeri de Governació que
dirigia Romero Robledo, Saragossa seria la capital provincial espanyola percentualment
més afectada per aquella pandèmia. I no pel contagi que hauria
provocat Ramon y Cajal, que ja estava vacunat; sinó per què,
senzillament, Romero Robledo justificant-se
perversament en l’informe de Ramon y Cajal, havia
proscrit la vacunació.
Només a Saragossa, entre el 21 de
juliol i 17 de setembre de 1885, es van comptabilitzar desenes de milers de
casos (alguns estudis afirmen que afectaria la majoria del seus 95.000
habitants), i es saldaria amb la mort de més de 2.100 persones. En el
conjunt de l’estat espanyol, aquella pandèmia provocaria
la mort de més de 66.000 persones. Ni Cánovas del Castillo, ni
Robledo Romero, ni Ramon y Cajal, ni ningú de la llarga llista “de dolents”
dels crèdits d’aquella pel·lícula de terror, dimitirien. Després d’aquell
episodi, concretament Romero Robledo —conegut popularment com “el pollo de
Antequera”-— seria nomenat ministre d’Ultramar (1891) i de Justícia
(1895).
L’any següent a la vacunació massiva
de València, el doctor Ferran va ser nomenat cap del
Laboratori de Microbiologia de Barcelona, i d’aquesta forma, la
capital catalana li reconeixia públicament la seva aportació cabdal al món de
la medicina. La vacuna anticolèrica del doctor Ferran, la primera de la
història que immunitzava els humans contra una malaltia, seria utilitzada arreu
immediatament després de l’experiència valenciana. En canvi, a l’estat espanyol
no va ser oficialitzada fins passat un quart de segle de (1909), dotze
anys després de la mort de Cánovas del Castillo, i tres de la desaparició del
“pollo de Antequera” —figures paradigmàtiques del caciquisme polític espanyol—
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada