DALMASES I FERRAN, LA DIPLOMÀCIA CATALANA AL SEGLE XVIII.

Avui a El Nacional, hi havia una article, amb una interessant aportació sobre la diplomàcia catalana entre la pau d' Utrech i el final de la guerra de Successió a la península.

Utrecht (Països Baixos), 11 d’abril de 1713. Després de dotze anys de guerra per dirimir el conflicte successori hispànic que enfrontava Habsburgs i Borbons pel tron de Madrid, la Gran Bretanya i els Països Baixos, aliats de la causa austriacista, i França, valedora del primer Borbó hispànic, signaven un tractat de pau que certificava la retirada militar de les potències emergents atlàntiques. La historiografia espanyola ha insistit fins a l’extenuació que la dissolució de la coalició internacional austriacista estava causada pels mateixos motius que dotze anys abans l’havien forjada: l’accés contra pronòstic al tron imperial alemany del candidat a regnar les Espanyes Carles d’Habsburg (1711) podia reeditar l’eix Viena-Madrid de la centúria del 1500, que era tan desequilibrador com l’eix París-Madrid que havien dibuixat els Borbons amb l’entronització de Felip V.

El gran negoci d’Utrecht

Però el resultat d’aquell tractat posa en relleu que Utrecht va ser un gran negoci per a les potències que van signar aquella pau. Les condicions del tractat revelen que, després de dotze anys de guerra de desgast, l’objectiu dels contendents internacionals, França inclosa, havia variat considerablement. Qui havia de posar les natges al tron de Madrid ja no era la qüestió prioritària. Del que es tractava era de certificar definitivament el descens de la monarquia hispànica a la segona divisió de les potències europees. El repartiment dels territoris hispànics al continent europeu explica que, a Utrecht primer i a Rastatt (1714) després, el propòsit de la diplomàcia europea era redibuixar un mapa de les forces continentals on la monarquia hispànica, amb independència de la seva titularitat, no representés una amenaça a l’equilibri europeu.

Guerra i diplomàcia

El 13 de juny de 1713, Carles d’Habsburg fa un pas decidit en direcció a la diplomàcia. El repartiment d’Utrecht era més llaminer que la mateixa corona hispànica i pacta l’evacuació dels exèrcits imperials alemanys del territori peninsular. Catalunya, militarment, resta amb les seves pròpies forces enfrontada a l’Aliança borbònica de les Dues Corones, la hispànica i la francesa. Sola però no abandonada. La declaració de resistència a ultrança, que el 9 de juliol de 1713 proclama la Junta de Braços(l’equivalent al Parlament) tenia un component tan revolucionari com polític, tan èpic com diplomàtic. La Junta de Braços va rearmar el país per fer front a un enemic infinitament més poderós. I al mateix temps, conscients del tombant que havia adquirit el conflicte, van desplegar una intensa labor diplomàtica que explica aquella sorprenent decisió.

Dalmases i Ferran

En aquell context és on entren en joc les figures de Pau Ignasi de Dalmases i Ros i  de Felip de Ferran i Sacirera, ambaixadors del govern de Catalunya a Viena, a Londres i a La Haia. Dalmases i Ferran eren personalitats destacadíssimes en l’univers cultural català de 1713. Havien estat promotors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700), embrió de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i nucli de la intel·lectualitat catalana. L’any 1705, abans de l’inici del conflicte a la península Ibèrica, Dalmases havia estat l’ambaixador de la Generalitat davant la cort de Felip V i havia estat empresonat per la seva condició de representant polític de Catalunya. I l’any 1706, iniciat el conflicte, Ferran havia estat capità de la Coronela de Barcelona i un puntal polític de la causa austriacista. Dalmases i Ferran tenien molts i excel·lents contactes arreu d’Europa.

Els whigs

Però allò que ens interessa és la seva gestió diplomàtica durant el bienni 1713-1714. És a dir, des de la proclamació de la resistència a ultrança fins a la caiguda de Barcelona. I la correspondència entre els ambaixadors i la Junta de Braços ens revela que aquella missió diplomàtica va arribar molt lluny. Tant, que hauria pogut canviar el curs de la història. Si la missió de Dalmases i de Ferran no va arribar a temps, no va ser tant pel fet que Jordi I, el nou rei d’Anglaterra, partidari de la causa catalana, havia estat coronat pràcticament la vigília de la caiguda de Barcelona, sinó per la naturalesa del paisatge polític a Londres. Dalmau i Ferran van haver de vèncer el desànim dels dirigents whigs —l’equivalent dels actuals liberals— que el 1710 havien perdut el control del Parlament britànic pel desgast polític que els havia representat la participació anglesa en la guerra hispànica.

L’estratègia de Dalmau i de Ferran

La Gran Bretanya —Anglaterra i Escòcia ja havien signat la seva Acta d’Unió el 1707— no va abandonar Catalunya a la seva sort. Si més no, no va ser un posicionament polític ferm i en bloc. L’èxit de Dalmases i de Ferran va ser recuperar l’interès d’una part important de la classe política anglesa per al “cas dels catalans”. Però no des d’una perspectiva sentimental, sinó des d’una perspectiva política, estratègica i comercial. El propòsit inicial de la Junta de Braços (juliol de 1713)  havia estat mantenir les opcions dels Habsburg a la Corona d’Aragó. Fins i tot mantenir el projecte foral hispànic de 1706. Però el pas decidit de Carles d’Habsburg cap a l’escenari diplomàtic, que es materialitzaria amb un tractat de pau entre Àustria i França a Rastatt, el 7 de març de 1714, va variar el propòsit inicial d’una part important de la Junta de Braços.

 Catalunya, república coronada sota la protecció de la Gran Bretanya

El projecte d’una Catalunya articulada com una república coronada sota la protecció de la Gran Bretanya va començar a prendre força. El professor Joaquim Albareda, de la UPF, en una publicació de la UB cita un fragment de la missiva diplomàtica que Ferran va lliurar a Jordi I a La Haia el 18 de setembre de 1714 —el mateix dia que havia caigut Cardona, la darrera plaça austriacista al Principat—: “Que sea unida Cataluña con toda España a la augustísima Casa de Austria; —en referència al manteniment d’un sistema foral— o que Cataluña, con los reinos de Aragón y de Valencia sean cedidos a S.M. Imperial y Católica o a una de las serenísimas Archiduquesas; y cuando eso no se pueda lograr, que Cataluña, con las islas de Mallorca y de Ibiza —Menorca havia passat a sobirania britànica— sea erigida en República bajo la protección de V.M. —en referència a Jordi I.

La pluralitat de la Junta de Braços

La part final d’aquella missiva diplomàtica és especialment reveladora en el paràgraf que diu: “Ya que por los susodichos medios —en referència a una nova intervenció anglesa— se halla la justícia mantenida,establecidos los comercios de Inglaterra y Holanda —en referència a la intensa i històrica relació mercantil entre Barcelona, Londres i Amsterdam— y Portugal asegurado” —en referència al tradicional aliat peninsular dels britànics. Política, economia i estratègia que revelen que a la Junta de Braços hi havia, pel cap baix, tres clars posicionaments, probablement convergents en alguns aspectes, que en cap cas consideraven la possibilitat de participar en el projecte absolutista i uniformista del primer Borbó hispànic. I també que la Junta de Braços ja reconeixia a Jordi I una categoria més elevada que la d’un simple sobirà de la que havia estat una potència aliada.

El plantejament polític anglès en el cas dels catalans

Jordi I havia estat coronat rei d’Anglaterra el 10 d’agost de 1714, un mes abans de la caiguda de Barcelona. Si bé abans, en la seva condició d’hereu al tron, s’havia mostrat clarament partidari del cas dels catalans, les fonts revelen que va necessitar unes setmanes, després de ser coronat, per traçar amb força la nova política exterior britànica. Jordi I no era partidari dels catalans per una qüestió d’afecte, ni de solidaritat, ni tan sols d’antipatia cap als francesos i cap als espanyols. Ni tampoc perquè hagués quedat encantat de Barcelona, a diferència del que explicava en les seves memòries, anys més tard, Carles d’Habsburg. Jordi I, l’hereu de la reina Anna Stuart, morta sense descendència, en la seva condició de nebot de la difunta sobirana tenia un plantejament clarament polític, econòmic i estratègic en relació al cas dels catalans.

El plantejament polític de la diplomàcia catalana

I això s’explica per dos motius. El primer té relació amb els amics i enemics que va trobar en el camí cap al tron. Jordi, nebot de la reina Anna i educat als Països Baixos, havia estat el candidat dels mateixos whigs(l’eix mercantil Londres-Amsterdam) que el 1705 havien signat el pacte de Gènova amb els catalans (l’eix mercantil Londres-Barcelona). El segon motiu es relaciona amb la intensa gestió diplomàtica de Dalmases i de Ferran, que després d’Utrecht van projectar de refer l’eix Barcelona-Londres i, amb els mateixos criteris, completar el triangle recuperant l’eix Barcelona-Amsterdam. La propaganda desplegada pels whigs, que van veure en el cas del catalans una oportunitat per desgastar políticament els tories en el poder, reforça el caràcter absolutament polític i estratègic d’una missió diplomàtica que, acabada la guerra, encara sembrava incertesa la cort de Madrid.