A qualsevol país democràtic es documenta i es comptabilitzen les dades dels fets històrics per molt durs que siguin i s' intenta que tothom entengui el què va passar. A partir d' aquí es pot començar a entendre i fins i tot "passar pàgina" (històricament parlant). Però sembla que a l' Estat espanyol això no va així, primer hem d' oblidar-ho tot i després ja ho veurem. Senzillament, patètic, milers de familiars continuem buscant a familiars desapaguts, mentre ells només van accelerar el procés per exloure possibles culpables de possibles penes de presó (que mai han estat, evidentment).
Bé, us pengem un extracte de l' article d' en Gerard Horta a Vilaweb, que és tota una reflexió general (també sobre els crims del feixisme):
Víctimes
del terrorisme: a través de la tempesta
Tornem-hi. Quants morts hi ha hagut als Països Catalans a causa
del terrorisme feixista des del 1939? Quants anys de presó acumularen els
demòcrates perdedors? Quanta tortura, quanta brutalitat sofriren? Quantes
violacions prèvies a l'assassinat hi hagué? Quantes foren les persones
assassinades en tot l'estat espanyol a partir del 1939: Cent mil? Dos-cents
mil? On són tots els cadàvers?
Sobre Mallorca, en
Llorenç Capellà publicà el 1977 un llibre dur, duríssim, i tendre, tendríssim,
anomenat 'Diccionari Vermell' (Ed. Moll, 1989). Hi
documentà amb noms i cognoms l'assassinat de quasi un miler d'homes i dones
arran de la repressió falangista. Ell féu per a l'illa germana allò que totes
les institucions de poder públiques catalanes haurien hagut de possibilitar per
a cada poble i ciutat: comptar un per un i retre homenatge a la dignitat del
record col·lectiu d'aquells avantpassats que donaren la seva vida per
nosaltres. La transició ha proclamat sense parar que les úniques víctimes del
terrorisme han estat, quasi en exclusiva, les víctimes de l'independentisme
armat basc i català i de l'anarquisme. Mentrestant, els descendents ideològics
i de vegades biològics del franquisme han celebrat la inacabable festa de la
'democràcia' assassinant, sovint amb impunitat, des de les esferes mateixes de
l'estat i des de l'exterior.
El dolor i el patiment ho són per a tothom qui els viu: no
entenen en adscripcions ideològiques, ni polítiques ni sindicals. Tampoc hi
entén el llenguatge, perquè la paraula 'terrorisme' remet originàriament a una
pràctica estatal --per l'estat del 'terror' de la Revolució Francesa-- ,
justament pel seu monopoli de la violència. Ja se sap que els vàndals són
sempre els altres... Ara, topem un problema gros: quina credibilitat tenen els
qui encarnen el falangisme sociològic professional a l'hora d'alliçonar-nos,
amb la complicitat de la 'esquerra' catalana i espanyola, entorn de les maldats
de l'ús de la violència política fora dels marges de l'estat? Dit d'una altra
manera: per què durant dècades se'ns mostra una imatge d'unes víctimes i se'ns
n'oculten les altres cent imatges que hi ha al darrere?
Víctimes 'bones'
enfront de víctimes 'enutjoses': tabú. Són dècades de moralització mesquina que
ens han fet empassar com un xarop pudent. On són el rebuig i les cares
compungides davant la violència feixista que rebentà milers i milers de vides
als Països Catalans després de la seva victòria militar? 'Reserva espiritual de
Occidente. Por el Imperio hacia Dios. España, unidad de destino en lo universal.' No
hi ha hagut ni un sol judici. Ni un. Res. 'Constitución' i 'consenso'.
L'oblit col·lectiu és
molt més important que la memòria col·lectiva. Però tota societat abraça els
vius, els morts i els qui encara han de néixer. Avui, llegint el 'Diccionari
Vermell', he romput a plorar pres
d'una tristesa sobtada tan intensa que em desbarata. Sento
odi, fàstic i nàusea. Sento, també i sobretot, amor pels homes i dones menuts
que, als Països Catalans i a la veïna Espanya, visqueren i moriren mirant de
construir --sovint amb humilitat i generositat--, un dia a dia estimat a còpia
de bocins de llibertat i justícia, amb esperit alegre de combat i fam de
solidaritat i món nou. Com els retornarem, en nom de la reciprocitat, tot allò
que ens van regalar? Hi ha manera de fer pagar els crims als culpables? Els
néts de les víctimes han d'acceptar el pacte de silenci dels pares respecte
dels avis? Com s'exorcitzen tants fantasmes? Podem albirar el futur tot
esborrant el passat? (Són els fills de la feixistada i els seus còmplices els
qui ens han de donar permís per a votar?)
Judicis que no arribaran mai, paraules a deshora, records negats
i narracions invisibilitzades a les nostres escoles... Què en fem del dolor que
uneix els vius i els morts a través d'una tempesta infeliç que ens estreny
fort, tan fort?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada