MES INFORMACIÓ SOBRE L´ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I ALEMANYA EL DIA 29 DE SETEMBRE.

Acte amb motiu del 68è aniversari de la deportació i afusellament del President Lluís Companys (1934-1940) que tindrà lloc, amb participació dels cònsuls alemany i francès,
al Palau de la Generalitat el dilluns 29 de setembre a 2/4 de 8.

Tot i que al nostre país pugui semblar un acte extraordinari, a d’altres països europeus són normals els actes de desgreuge pels desastres realitzats pels respectius estats en moments que eren governats per règims autoritaris. És en aquesta línia que els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, qui va ser lliurat durant la Segona Guerra Mundial per les tropes alemanyes i les autoritats col·laboracionistes franceses al règim de Franco l’any 1940 sense respectar el dret internacional d’extradicions.

L’acte –realitzat a iniciativa de la Comissió per la Dignitat– ha estat apadrinat pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè el president José Montilla no hi podrà assistir. Tot i ser una acció simbòlica i senzilla serà el primer cop que la figura del President màrtir rebrà un reconeixement diplomàtic internacional i contrasta amb l’actitud de l’Estat espanyol que encara no ha anul·lat el judici sumaríssim pel que va ser condemnat a mort tot i les promeses que Maria Teresa Fernández de la Vega va fer al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
L’acte serà el proper 29 de setembre i compta amb el suport de personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez.

PALAU DE LA GENERALITAT 29 DE SETEMBRE 2008 2/4 de 8 DEL VESPRE

ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I D´ALEMANYA EN RELACIÓ AL PRESIDENT COMPANYS.

França i Alemanya faran un acte de desgreuge a Companys.

Els cònsols dels dos països participaran el dia 29 al Palau de la Generalitat en una cita organitzada per la Comissió de la Dignitat.

La trobada la presidirà el vicepresident del govern, Carod-Rovira

Els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, entregat durant la Segona Guerra Mundial, des de la França ocupada, a les autoritats de la dictadura franquista espanyola sense respectar el dret internacional d'extradicions.

L'acte és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Per part del govern català, que ha volgut acollir-lo a la seva seu, estarà encapçalat pel vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira. S'havia parlat de la possibilitat que hi assistís el president, José Montilla, però finalment no hi serà. Igual com l'Estat alemany ha participat en actes similars de reconeixement de la injustícia comesa amb la seva participació en els bombardejos de Gernika, la Comissió ha volgut fer-ho per a l'emblemàtic cas Companys.

"La iniciativa ha estat molt ben acollida per part dels dos cònsols", expliquen Toni Strubell i Josep Cruanyes, portaveus de la Comissió.
Amb aquest modest però simbòlic acte, el primer de caire diplomàtic internacional, la Comissió de la Dignitat vol fer justícia històrica i recordar la tragèdia del president màrtir, afusellat el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim sense garanties processals.

Un judici que, malgrat les promeses del govern espanyol i malgrat la nova llei de la memòria, encara no ha estat anul·lat. L'última promesa explícita la va fer la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.

Per a l'acte del dia 29, s'ha creat un comitè d'honor de suport que compta amb personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez, entre molts d'altres.

Lluís Companys (1882-1940) es va exiliar el 23 de gener de 1939 a França. El 13 d'agost, malgrat disposar de la condició de refugiat polític reconeguda per les autoritats franceses, va ser detingut al seu domicili de La Baule-Les-Pins, a la Bretanya. La detenció la va practicar la policia alemanya, que va rebre informació, no se sap si de manera oficial o extraoficial, de la policia francesa. El 20 d'agost la policia alemanya el va traslladar a la Santé de París, on va ingressar en un pavelló controlat per les autoritats alemanyes. La mateixa policia, juntament amb el policia espanyol Pedro Urraca, el van traslladar a la frontera espanyola, a Irun, en un viatge en cotxe que va durar del 27 al 29 d'agost. Aquell darrer dia va ingressar a la presó de la direcció general de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid, on va ser torturat i interrogat. Un mes i mig després, moria afusellat a Barcelona enmig d'un gran secretisme.

Article sobre LA NOVA SITUACIÓ MUNDIAL (reflexions des del periodisme argentí.

La nueva Guerra Fría


La disolución del Campo Socialista puso término a la Guerra Fría entre Oriente y Occidente. Sin embargo, lo que parecía ser entonces el inicio del reinado hegemónico de las potencias capitalistas (y en particular de los Estados Unidos) ha durado muy poco y en el actual panorama mundial aparece un nuevo enfrentamiento que en cierta forma reproduce la misma pugna.El motivo es sencillo: antes y ahora no solo se trata de la lucha entre dos sistemas de pensamiento sino también (y muy particularmente) de los intereses estratégicos de las potencias mundiales en liza. Ni la política de la URSS se limitó a practicar el Internacionalismo Proletario, ni –menos aún- Occidente puede alegar que se dedicaba a promover la democracia y el bienestar de los pueblos pobres del planeta.

La nueva Guerra Fría reproduce la anterior entre las tradicionales potencias de Occidente y las antiguas potencias comunistas, Rusia y China, ahora convertidas en pujantes sociedades capitalistas a pesar del atraso relativo del gigante asiático y de las dificultades temporales de Moscú. Los estrategas de Occidente lo saben y no cesan de indicar el “peligro” que representan tanto estos dos países como la pujanza de los países emergentes (India, Brasil, Sudáfrica) y otros de menores dimensiones pero igualmente desafiantes como Irán. Un peligro en términos económicos, es decir, de competencia por recursos, mercados, territorios y zonas de influencia, pero también un riesgo en términos militares, pues si las guerras locales en Asia han agotado peligrosamente el potencial bélico de Occidente (empezando por Estados Unidos) la única alternativa que resta es el chantaje atómico, imposible de ejercer contra Rusia y China pero aún factible contra los demás si es que se consigue impedir que accedan a este tipo de armamento. No otra cosa explica la enorme preocupación de los occidentales ante una proliferación nuclear que no controlan.

Como durante la Guerra Fría, las armas atómicas de Occidente se verían neutralizadas no solo por el poder efectivo de rusos y chinos sino por el armamento que desarrollen países como Corea del Norte, Irán, Siria u otros, mal vistos o temidos por Washington y sus aliados.
Latinoamérica no resulta ajena a esta dinámica y como en los mejores momentos de la Guerra Fría, quien desee realizar reformas en su país, someter a las oligarquías locales y sobre todo poner límite al saqueo de las multinacionales debe contar de antemano con la hostilidad abierta de los Estados Unidos y Europa que no ahorrarán medios para impedir que estos gobiernos se afiancen, como lo comprueban los recientes acontecimientos en Venezuela, Ecuador y Bolivia (¿también el espionaje contra el presidente Colom de Guatemala?) y el mismo despliegue de la IV Flota. De la misma forma, parece obvio que la manera más práctica de hacer frente a tales amenazas está en la fuerza que da la unidad regional y en la apertura paralela de la mayor cantidad de vínculos externos al área que permitan alcanzar equilibrios razonables y contrapesos diplomáticos para un ejercicio efectivo de la soberanía nacional.

Se entiende entonces que Brasil haya dado impulso a un Consejo de Seguridad Regional –sin la participación de los Estados Unidos- con la finalidad de coordinar las políticas de defensa como respuesta a una renovada competencia mundial que afecta de lleno a la región. Y mucho menos puede permitírselo Brasil, una potencia en ascenso con claros intereses de expansión y necesidades de defensa. No es por azar que el presidente Lula (nada propicio al radicalismo) vincule la renovación de la IV flota gringa en el área con el descubrimiento de inmensos yacimientos de petróleo en su país, multiplicando muchas veces su importancia. Tampoco parece un dato menor que tanto Brasil como Argentina hayan declarado abiertamente su decisión de continuar la investigación atómica. La solemne promesa de su utilización pacífica no tranquiliza a Washington; menos aún los rumores que señalan la intención de los militares de Brasil de dotarse de armamento nuclear.

Pero el nuevo Consejo de Defensa Regional solo podrá ser creíble si tiene fuerza disuasoria suficiente. Así parecen haberlo entendido no solo Lula y los argentinos sino el propio Hugo Chávez que ha firmado acuerdos de asistencia militar con Moscú y prepara ahora maniobras conjuntas en el Caribe para probar la capacidad defensiva del armamento adquirido (el mismo que los gringos se negaron a venderle). Hoy, la prensa informa del aterrizaje de aviones militares rusos en suelo venezolano. Como en Georgia, los gringos y sus aliados tendrán que pensar dos veces el inicio de cualquier aventura contra Caracas.

El mecanismo militar mediante el cual Washington controlaba a los gobiernos latinoamericanos en el área de la defensa se ha roto. El Tratado Interamericano de Asistencia Recíproca murió con la Guerra de Las Malvinas. Se debilita igualmente la penetración del Pentágono en las fuerzas armadas de muchos de estos países, convertidas en ejércitos de ocupación de sus propios pueblos. Y si los Estados Unidos o Europa se niegan a vender armamento a los gobiernos que no gozan de sus simpatías mientras arman hasta los dientes a aquellos que consideran sus aliados (Colombia, por ejemplo) resulta apenas natural que los afectados busquen apoyos en otras latitudes, guste o no a las potencias occidentales. Al igual que durante la Guerra Fría, en la nueva confrontación mundial sería una ingenuidad supina negarse a buscar socios como Rusia o China; y no por identidad ideológica sino por la razón elemental de ser aliados objetivos y compartir intereses. Como en los viejos tiempos de la Guerra Fría, los países débiles buscan apoyarse en el mayor contrincante de su enemigo inmediato. Y los latinoamericanos saben muy bien quién conspira contra sus intereses, quién está detrás de las oligarquías que les oprimen y contra qué flota deben preparar sus defensas. También saben que si Occidente les somete a un bloqueo como el de Cuba la nueva correlación mundial de fuerzas permite encontrar otros aliados y sobre todo, fortalecerse mediante la formación de un bloque regional.

La Guerra Fría entre el comunismo y el capitalismo terminó con el colapso de la URSS pero la lucha por la hegemonía mundial persiste, incluyendo la amenaza atómica. La nueva Guerra Fría promete momentos tan o más dramáticos que aquellos. Lo saben los iraníes que ven al sionismo preparando el bombardeo atómico de su país; lo sabe Morales que acaba de expulsar al embajador gringo por conspirar abierta y descaradamente contra su país; lo sabe Correa que ha decidido sacar las tropas estadounidenses de la base militar de Manta; lo sabe Chávez que no desea verse sorprendido por la soldadesca gringa y se apresta al combate. Lo sabe Lula, cuyo país, por sus enormes dimensiones y posibilidades, es la mayor piedra en el zapato de las ambiciones expansivas de los Estados Unidos en la región.

A propósito: ¿Cómo hubieran reaccionado las autoridades estadounidenses si, por ejemplo, los embajadores de Bolivia o Venezuela en Washington hubiesen organizado una conspiración contra el presidente Bush, magnicidio incluido?

UNA PEL.LÍCULA PER VEURE.

Títol original: The Argentine Producció: Espanya-França-EUA, 2008 Direcció: Steven Soderbergh Intèrprets: Benicio del Toro, Demián Bichir, Santiago Cabrera, Elvira Mínguez, Unax Ugalde Gènere: Drama Recomanada per... - A partir de 13 anys Versió doblada al català: NO Estrena: 04/09/2008
El realitzador Steven Soderbergh ("Ocean's Thirteen", "Traffic") llança la seva mirada sobre els anys clau en la biografia del guerriller argentí, quan coneix Fidel Castro i s'embarca en l'aventura per posar fi a la dictadura de Batista. Benicio del Toro ("Traffic", "Por i fàstic a Las Vegas") posa cara al mític combatent. És la primera part d'un projecte cinematogràfic doble que culminarà amb "Guerrilla", ja produïda però encara sense data d'estrena. Soderbergh va remarcar que amb aquests films no pretén "glorificar més el Che ni tampoc rebaixar-ne la glòria".

LA CIUTAT DE BARCELONA LI DEU EL NOM D´UN CARRER A EN VICENÇ ALBERT BALLESTER.

Ara fa exactament 70 anys, un 25 d´agost del 1938, en la reunió del Consell Municipal de l´Ajuntament de Barcelona, a proposta d´Esquerra Republicana, es va acordar de donar el nom de Vicenç Albert Ballester a un carrer de Barcelona.
El text diu “per tal de perpetuar així la memòria d´aquest benemèrit patrici català que de manera tan ferma i abnegada lluità sempre en defensa dels postulats de Catalunya i de la Llibertat”.

Han passat 70 anys i Vicenç A. Ballester encara no té el nom del carrer que es mereixia i va ser aprovat per l´Ajuntament de Barcelona. L´excusa sempre era que el franquisme va esborrar moltes coses, després va venir el “postfranquisme” i tampoc es podia tocar res, després allò que en deien “transició” i, tombant i girant, ja fa 33 anys que es va morir el darrer Dictador, però ningú ha procurat refer l´acord de l´Ajuntament de Barcelona del 1938.
Per una altra part, V.A. Ballester tampoc és present a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al Petit Curial Enciclopèdic.

Cal recordar que V. A. Ballester va néixer a Barcelona el 1872, va ser President del Centre Autonomista Català, va fundar i dirigí La Tralla (publicació molt coneguda a l´època), era una publicació catalanista que va tenir denúncies, suspensions i alguns redactors seus van anar a la presó.
Va ser impulsor de l´Associació Nacionalista Catalana (1907).
Va escriure en totes les publicacions lligades a la Unió Catalanista, especialment a la revista Renaixement .
El 1918 va participar en la fundació de l´Intransigent fins que aquesta publicació va ser suspesa, i va continuar escrivint a La Tralla fins que va arribar la Dictadura de Primo de Rivera.
Durant la Generalitat Republicana, va col.laborar a Nosaltres Sols ¡
Va ser soci protector de La reixa , primera entitat d´ajut als presos catalans creada ja el 1901. I quan aquesta fou dissolta va crear l´Associació Catalana de Beneficència, amb el mateix objectiu d´ajudar els presos catalanistes.
Va fundar l´Escola Catalana Mossèn Cinto i va ser un propagador de l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana sobre l´ensenyament en català a les escoles i en va ser Vice-president.
Va ser president de la Unió Catalanista, partit referent del catalanisme polític de començament del S. XX i precedent del posterior partit independentista Estat Català.
Va morir a El Masnou el 15 d´agost del 1938, fa 70 anys, i per exprés desig seu, el seu enterrament no va ser anunciat.
El seu darrer acte, com orador, l´havia fet només 7 mesos abans de morir, on va parlar també el President del Parlament de Catalunya Joan Casanovas.
Moltes personalitats van escriure notes de record a en Ballester, també Marcel.lí Perelló, President d´Estat Català en aquell moment, que va fer un interessant article de comiat recordant la figura d´en Ballester que es va publicar al Diari de Catalunya.

Amb aquest historial costa creure que gairebé tothom s´hagi oblidat d´ell. Així com també costa creure que, aquell mateix 1938, a l´Alcalde de Barcelona se li va fer una petició: que l´illa de cases que donava al carrer Canuda i que va ser enfonsat pels bombardejos feixistes del 30 de gener del 1938 i va deixar un buit on es va instal.lar una plaça nova (que avui porta el nom de Villa de Madrid) fos el lloc dedicat al seu nom perquè en aquella illa de cases derruida era on hi havia la Unió Catalanista.

L´any 1988 ens consta que l´Ajuntament de Barcelona va reobrir l´expedient sobre el tema, però no en sabem res més.

Vicenç A. Ballester, com molts personatges anònims d´aquest país nostre, no ha rebut el reconeixement de la ciutat que el va veure néixer.

Esperem que, aprofitant l´embranzida de la campanya 100 anys d´estelada (de la qual ell també en va ser protagonista destacat ) podrem recuperar la memòria d´aquest català de Barcelona, injustament oblidat.

ARTICLE SOBRE LA LLENGUA AL PAÍS BASC (de TONI STRUBELL) al Diari El Punt

La comoditat del conqueridor.

des del País BascTONI STRUBELL.

No és sols als Països Catalans on el tema de la llengua crea conflictes innecessaris de rerefons polític. Al País Basc també, tot i que rara vegada assoleix el nivell d'histerisme que aixeca quan és el català l'idioma en qüestió. En aquest sentit, cal apuntar que és la labor del conseller basc d'Educació, Tontxu Campos, d'Eusko Alkartasuna, la que actualment és a l'ull de l'huracà.

Des que arribà a la conselleria, Campos sempre ha fet una política transparent de potenciació de la llengua basca. I ha fet bé, perquè la situació de desigualtat en què es troba avui el basc és francament lamentable. El que ell vol aconseguir és raonable en un territori bilingüe: que els alumnes surtin de l'escola dominant les dues llengües oficials d'una manera semblant.
Per arribar a plantejar aquesta utopia ?en el cas basc? Campos ha hagut d'enfrontar-se a un esquema educatiu en què es donava per fet que tot un bloc d'alumnes acabaven l'escola sense saber gairebé res d'èuscar. Els opositors de l'èuscar diran que dels tres models d'ensenyament actualment disponibles no n'hi ha cap en què no es facin classes de basc. Correcte. Però és evident que molts dels que segueixen el model A aproven aquesta assignatura sense saber lligar dues frases amb certa facilitat.

És per això que el govern basc té a punt un avantprojecte de llei de reforma dels models lingüístics per assegurar que això no passi. La llei preveu que tots els col·legis públics impartiran almenys un 60% de les classes en basc en el futur.
El pas, més que lògic i necessari, ha concitat la fúria dels que durant anys han conviscut magníficament amb un pla educatiu que dispensava amablement l'aprenentatge de l'idioma basc, a efectes pràctics, a tots els que n'eren contraris. Els sectors que han gaudit durant dècades de dispensació educativa per continuar ignorant la llengua del país ?com no seria imaginable a cap país del món civilitzat? ara han convertit Campos en l'objecte del seu odi. Previsiblement, són els que no tenen cap problema per imposar el castellà i exigir-ne el coneixement a tothom (és a dir, el PP i el PSOE) els que lideren aquesta protesta.

Han arribat a la hipocresia d'afirmar que el que pretén el govern basc és «eliminar el castellà», acusació absurda que denota la mala fe de què es parteix. Afirmen que Campos vol establir un model que «limita la llibertat d'elecció de les famílies». El que volen ells, evidentment, és que continuï existint tota la llibertat del món per seguir ignorant un dels idiomes oficials del país alhora que el seu idioma continuï gaudint d'una situació de predomini absolut en tots els ordres de la vida pública basca. Volen continuar exercint el dret que tenen a una ignorància selectiva i calculada de la realitat lingüística del país. Qui ho ha expressat en els termes més crus i cínics és la parlamentària del PSE, Isabel Celaá, que ha dit que negociaran «fins a la sacietat per tal que els alumnes del model A [els que no saben un borrall d'èuscar] es trobin còmodes».

És a dir, que siguin els altres, els bascoparlants, els que continuïn carregant amb tota la incomoditat que suposa haver de conviure amb gent amb drets exclusius a imposar la incultura i a exercir sistemàticament la ignorància.

És a dir, la comoditat del conqueridor.

FA 90 ANYS DEL CONGRÈS DE SANTS DEL 1918.

El Congrés de Sants de 1918

Enguany fa noranta anys que del 28 de juny a l’u de juliol de 1918, el moviment obrer català s’aplegà en el primer Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), conegut com a Congrés de Sants, perquè s’esdevingué en aquest barri d’una llarga tradició de lluita obrera. El Congrés se celebrà a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, hi participaren 115 delegats de 137 sindicats 11 federacions locals i un consell local ( el de Manlleu).

Fou una assemblea d’una extraordinària importància, tant pel nombre d’assistents, com per l’expansió que experimentà l’anarcosindicalisme des d’aquest moment. En la següent assemblea general convocada el 8/12/1918 hi assistí una representació de 254 sindicats amb un total de 345.000 afiliats.
Un fet cabdal situa aquest Congrés entre els més importants del moviment obrer català, la creació dels sindicats de ram o d’indústria conegut com a Sindicat Únic, que aplegava a tots els treballadors d’un mateix sector en una única organització.

Els temes debatuts s’establiren al voltant de vuit ponències, que englobaven 40 temes presentats pels sindicats durant els mesos anteriors al Congrés. En acabar-se la discussió de les ponències, es va elegir, per aclamació, secretari general Salvador Seguí.
En el míting de clausura van parlar Miquel Mestres, cooperativista de Reus, Àngel Pallejà de la mateixa ciutat, Pablo Ullod, Joan Peiró del Sindicat del Vidre de Badalona, Àngel Pestaña director de Solidaridad Obrera i Salvador Seguí.

Una any després del Congrés esclata la vaga de “la Canadenca” (Riegos y Fuerzas del Ebro), que paralitzarà durant 44 dies de febrer i març, la indústria i l’activitat dels pobles i ciutats de Catalunya. Quinze mil sindicalistes detinguts, i el triomf de les reivindicacions obreres amb la jornada de 40 hores setmanals són el resultat de la vaga.

Salvador Seguí tingué amistat personal i política amb F.Macià, J.Casanovas, Lluís Companys i Francesc Lairet, amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera.

L’assassinat de F.Lairet el 1920, i de S.Seguí tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità l’assentament d’una alternativa política que defensés el doble alliberament nacional i de classe del poble català. Si les bales no haguessin segat llurs vides, ben segur que la història del nostre poble hauria anat per altres camins.

Agustí Barrera

Bibliografia

www.veuobrera.org

www.alasbarricadas,org

Lladonosa, M.- El Congrés de Sants.- editorial Nova Terra.- Barcelona 1975