Al mateix moment hi va haver una gran manifestació de més de 10.000 persones davant de la seu del Parlament per a demanar que siguin respectats els drets bàsics d' electors/es i elegits/es. És un fet important de respecte a la democràcia mateixa.
Fa dos dies en Vicent Partal va fer un editorial a Vilaweb, fent una reflexió sobre la democràcia, l' 1 d' octubre i el politòleg americà Sheldon Wolin.
"Em va cridar molt
l’atenció que a la sessió inaugural del Parlament Europeu, la de dimarts, només
dos problemes emergissen obertament i de manera pública: el Brexit i el
conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi havia, això és cert, moltes referències
al vergonyós mur de la Mediterrània i a la detenció de Julian Assange, entre
més afers també excepcionalment greus. Però el gest poc elegant dels brexiters i
la intervenció de Matt Carthy en defensa dels tres eurodiputats catalans van
marcar el to de la sessió.
Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més
grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i
la importància que crec que té tot plegat. El dia a dia de la vida política és
massa trepidant i aturar-se i recapitular sempre és bo. En aquest cas propose
de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories
d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de
Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema
capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és
l’entrada a la Wikipedia en anglès.
Els dos
conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el
de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de
‘fugitive democracy’? Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què
va passar a Catalunya el primer i el tercer d’octubre de 2017 i també què va
significar el Brexit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen
ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.
Tots dos
conceptes van interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una
democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les
dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per
un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i
social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat
per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i
dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.
En el
totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el
totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó
productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant
hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez
mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un
concurs de personalitats.
En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament
rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a
legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat. I ací hauria de
remetre’m a les teories d’Ivan Krastev sobre la UE, però podeu aprofundir-hi,
si voleu, en aquest editorial del gener passat, en aquest del febrer, precisament sobre
Tajani, i en aquest del mes de març de l’any passat.
(Bàsicament, Krastev afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme
postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen
polítics que ningú no ha triat a les urnes mentre fan la pantomima de
deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res
perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. Tu pots votar Tsipras,
però Tsipras no pot fer res.)
Tornem a
Wolin. El totalitarisme invers, el sistema en què vivim, accepta la democràcia però
només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen
per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt
particularment a partir dels mitjans de comunicació. Winston Churchill quan va
perdre les eleccions, acabada la guerra, va fer broma dient que la democràcia
és un sistema perfecte que només té el problema que la gent vota allò que vol.
Això ho han après ara i és això que volen evitar. Els liberals clàssics,
Churchill, s’horroritzarien de veure què fan avui els qui diuen que són
continuadors seus.
Quan expliquem
que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu
i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més
productes de màrqueting que no esferes ideològiques, constatem les teories que
Wolin va elaborar fins a la seua mort, el 2015. I, com a prova, heus ací una
definició que fa dels estats actuals, que no em podeu negar que entra com
l’anell al dit en la realitat que vivim cada dia:
‘És un estat administratiu
i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els
més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les
distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal
i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders
polítics, econòmics, administratius i discursius.’
A diferència
d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació
que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia
fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar
especialment.
El concepte és
poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real,
perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys
sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en
què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha
moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies
prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet
disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa
evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia
fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment
només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun
trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar
d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.
Més enllà de
qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els
qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser,
clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que
Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que
les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el
govern del president Puigdemont.
Vaig acabant.
Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres
són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que
no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una
revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això
inevitablement cau en la fragmentació.
Ara, hem vist
esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que
semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han
semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica
d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra
les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al
fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat
essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el
cas del 15-M.
La diferència
amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps.
El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés,
siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a
l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part
perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i
perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut
entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.
I aquest
colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta
com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la
democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que
l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic
amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo
cada dia més a una dictadura.
La segona
condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc
científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu,
simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan
poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que
‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho
hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment
possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.
Per això, fins
i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faça servir només com
a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer
l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i
que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple
català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la
plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a
les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte
d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de
l’escrutini de la població?"
