L´historiador Agustí Barrera ens va enviar un article històric sobre els anys 30 a Mataró.
És un bon treball de recerca històrica local, necessari com tots els treballs locals per poder, algun dia, anar refent la nostra història recent.
L´article és una mica llarg i el posarem en dues parts. Avui us posem la primera.
Quatre boigs de Mataró (1ª PART).
(Combat per Catalunya 1930-1937)
Accèssit Premi Iluro 1977
Autor Esteve Albert i Corp
Mataró 1979, Caixa d’Estalvis Laietana, editorial Rafael Dalmau
Existeix en la nostra literatura una tradició memorialista, des de les Quatre Grans Cròniques (finals segle XIII- XIV), fins a l’època contemporània amb la profusió de la literatura explicativa de les vicissituds de la guerra dels tres anys i de l’exili.
En el cas de la recensió que ens ocupa, l’obra respon als cànons fixats per la literatura memorialista. Els Quatre boigs de Mataró és una obra de caràcter autobiogràfic, on la peripècia de l’autor s’emmarca en els esdeveniments històrics dels quals n’ha estat testimoni, o en els quals ha participat.
La narració té una linealitat cronològica i expressa de forma molt clara, la ideologia política de l’autor, en aquest cas el seu independentisme com a militant de Nosaltres Sols[1]
L’obra se’ns fa interessant per partida doble, d’una banda perquè hi ha pocs testimonis escrits del paper polític de l’independentisme ( el separatisme d’aleshores) en el període de la República i la guerra, i després per la seva visió local de Mataró i el Maresme dels anys trenta, el text doncs, té un valor raresa que el fa més valuós si cap.
L’obra té 189 pàgines, amb un apèndix documental i un índex. El llenguatge és planer, viu i acolorit, sovint fa servir un registre col·loquial que apropa el text al lector.
Esteve Albert i Corp va néixer a Dosrius el 1914 i va morir a Andorra la Vella el 1995, el novembre de 1930 el trobem estudiant al Seminari de Barcelona, que abandona un mes després, això vol dir que fins als setze anys rebé una formació cultural sòlida, pel damunt de la dels joves de la seva classe social, en les seves publicacions de maduresa es notarà aquesta preparació cultural.
Els Quatre boigs de Mataró són: l’Esteve Albert, en Joan Bachs, en Domènec Gironès i en Joan Lairet (Mataró1911-Veneçuela1975) ells foren el nucli impulsor de l’independentisme a la ciutat. Eren molt joves al voltant dels vint anys, la majoria encara no havien fet el servei militar, el novembre de 1932 formen el nucli de Nosaltres Sols a la ciutat, el President és en Josep Barrera i Noguer, antic militant d’Estat Català, en Joan Lairet actua en funcions de secretari i l’E.Albert com a vocal. Al seu voltant s’aglutinen en Salvador Benito, en Joan Ballescà, en Jaume Calsapeu, en Miquel Vilardebò, en Florentí Serra (Tinet), en Jaume Llavina, en Quimet Patuel, l’Àngel Tarragó i en Josep Riera, entre el centenar de militants que integraven l’organització a la ciutat.
En J.Lairet i en D.Gironès, eren membres de la Junta del grup Fejocista Lleó XIII, en J. Bachs, n’era soci, havien participat en un curset al Círcol Catòlic, sobre la doctrina social de Lleó XIII que impartí el senyor Majó secretari Municipal de Dosrius, propers a la Congregació Mariana de Mataró, passaren a engruixir les files de la Federació de Joves Cristians de Catalunya[2] (FJC).
E. Albert diu que coincidí amb J.Lairet a les trobades comarcals de la FJC, i J. Lairet en fou el secretari.
L’ambient de les eleccions aquell abril de 1931, venia determinat pels visques a la República, a Catalunya Lliure, a la Revolució, a la República Catalana i amb “mort al rei”. El dimarts 14 d’abril la bandera Republicana oneja a la balconada de l’Ajuntament, al costat de la Catalana, al carrer, el bust del rei estavellat, era un símbol de la nova etapa que s’havia iniciat. Aquella mateixa nit acabat de sortir de la presó, arriba a Mataró el dirigent de la CNT Joan Peiró, que en un míting improvisat parla de la necessitat de l’emancipació dels obrers, i que el Govern i l’economia estiguin sota el control d’aquests.
L’any 1932, l’Esteve Albert duia a terme una activitat intensa, estudiava el Batxillerat, recollia cançons populars per a l’Obra del Cançoner de Catalunya, militava a Nosaltres Sols i era membre del grup Fejocista Lleó XIII, els quatre amics consideren que només amb un enèrgic proselitisme de caràcter cristià, patriòtic i social, es podria salvar Catalunya de la tempesta que s’albirava a l’horitzó, un preludi de la qual fou la sublevació del general José Sanjurjo Secanell a Sevilla i Madrid el 10 d’agost de 1932.
Aquest mateix any en el Mataró dels 30.000 habitants, hi trobem un teixit associatiu format per 300 afiliats als tres grups locals de la FJC, el Renaixement del Centre Catòlic, el Lleó XIII del Foment Mataroní i el grup del mateix Foment. Com a organitzacions polítiques hi havia el POUM, la FAI, Nosaltres Sols, Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), Joventut Comunista, Joventut Carlista, Joventut de la Lliga, Joventut d’Acció Catalana.
L’autor del text escriu aquesta opinió sobre la figura de Lluís Companys: El segon President de la Generalitat era un home terriblement traumatitzat per les contingències d’una vida de risc i d’aproximació als perseguits per la justícia i un carisma d’il·luminat i redemptor que el cremava per dins i l’empenyia a la lluita del carrer.
La situació de conflicte social i de confrontació entre el Govern Català i el de l’Estat feia preveure una confrontació, per a la qual els militants de Nosaltres Sols es preparaven amb entrenaments de la seva secció militar (OMNS).
Esteve Albert treballa com a cronista de la II Fira Comercial i la I Comarcal del Maresme. Per a la inauguració de la Fira el dia 27 de maig de 1934 cap a quarts de nou del vespre arribà a Mataró el President de la Generalitat Lluís Companys, acompanyat del secretari de la Presidència Joan Alavedra, del Conseller de Treball, Martí Barrera i de Diputats del Parlament Català. En el comentari de l’acte, l’autor fa esment de l’elegància del President Ll. Companys i de la fluïdesa del seu llenguatge, a parer de l’autor, una mica versallesc. Era un ambient de festa, però ja s’havia iniciat la vetlla d’armes que duria a la confrontació del Sis d’Octubre, pròleg de l’esclat de la guerra.
La Llei de Contractes de Conreu fou el catalitzador del xoc frontal entre el Govern català i el Govern espanyol, el 9 de juny de 1934, el President de la Generalitat preveient l’enfrontament reorganitza el Govern i trasllada Josep Dencàs de la Conselleria de Sanitat a la de Governació, situa un home de conviccions patriòtiques sòlides en un lloc clau, com és Governació, des d’allí el nou Conseller reorganitza el Sometent, depurant-lo dels elements adversos a la política de la Generalitat, alhora crea una Junta Militar o Consell d’Enquadrament de Milícies de tots els partits i moviments nacionalistes.
A Mataró els responsables de l’OMNS eren Manuel Riera, Joan Bachs, i Esteve Albert. Aquests dos darrers tenen una entrevista amb en Josep Badia per a demanar-li armes aquest promet que les tindran quan arribi el moment i s’interessa per la quantitat d’homes que es podran mobilitzar, ells li diuen que un centenar de Nosaltres Sols, i que desconeixen quants militants tindran preparats per a la lluita l’Aliança Obrera i Estat Català.
A la segona quinzena de setembre de 1934 a l’Estadi de Montjuïc hi ha una desfilada dels escamots d’Estat Català, els diaris donen la xifra d’uns 15.000, les espases estan desembeinades, el conflicte està anunciat.
El 4 d’octubre quan Miquel Badia es presenta a la Generalitat a recollir el nomenament de Comissari General d’Ordre Públic, tal com s’havia quedat amb el President Ll.Companys, aquest es negà a lliurar-li el nomenament, des d’aquest moment les relacions no massa bones, entre el President i Miquel Badia, empitjoren de forma manifesta. Aquest fet poc estudiat a part de discrepàncies polítiques i personals, explicaria en part la descoordinació entre els responsables militars del Sis d’Octubre J.Dencàs, M.Badia i el President Ll.Companys, mentre que els primers optaven per una insurrecció secessionista, que permetés la creació d’un Estat Català, el segon volia una reedició del 14 d’abril que permetés l’enfortiment del Govern de la Generalitat i, de retruc, de la República.
[1] Nosaltres Sols, era una organització paramilitar creada el 1931 per Daniel Cardona seguint el model irlandès del Sinn Fein. Tenia una branca militar, l’Organització Militar de Nosaltres Sols (OMNS). Eren al voltant d’uns 700 militants.
[2] La Federació de Joves Cristians volia ésser un gran moviment de joventuts catòliques, no adherit a cap partit polític, i per damunt de tots els partits i les escoles. Adoptaren com a lema la frase del bisbe Torras i Bages : Catalunya serà cristiana o no serà. En esclatar la guerra, part dels fejocistes fugiren i col·laboraren amb els militars, altres restaren als rengles de l’Exèrcit Republicà, d’altres foren perseguits i alguns afusellats
dimarts, 23 de desembre del 2008
dilluns, 8 de desembre del 2008
LABORA FONTBERNAT (DADES NO GAIRE CONEGUDES SOBRE ELS ANYS DE GUERRA A CATALUNYA)
He trobat aquest relat sobre el Labora.
Conté molta informació interessant que en alguns casos contradiu el que sabem fins ara. Per exemple, el referent a la denominació de Fontbernat o pel que fa al nombre d'unitats construïdes. També hi ha una afirmació taxativa respecte l'eficàcia de l'arma. No sé fins a quin punt es tracta d'un relat imaginari o bé se'l pot donar per rigorós, històricament parlant. Donat que és un text llarg, hi incloc fotografies que no apareixen en la versió originalFusell ametralladora Olot.
Un relat de Xavier Valeri coromi.
1a partLa Guerra Civil Espanyola serví perquè les grans potències estrangeres poguessin assajar noves armes i tècniques que després van ser usades en massa durant la II Guerra Mundial. Moltes d'aquelles eines encara tenen una vigència plena i els últims temps per desgràcia es feren servir a l'antiga Iugoslàvia.
Aquest és el cas del subfusell, pistola metralladora o metralleta, Aquesta arma, que tingué la seva primera utilització intensiva durant el final de la I Gran Guerra i després en la nostra guerra és, des d'alshores, indispensable en la lluita urbana, el combat de trinxeres i en tota classe de combats en què grups d'infantèria d'assalt lluitin a distàncies curtes.
En la Primera Gran Guerra era l'escombra de les trinxeres.La seva silueta, de vegades estrafolària, s'ha convertit en un element característic de les notícies que ens arriben de tots els conflictes del món, i també dels films bèl.lics i de gangsters .
No obstant això, pocs sabem que un dels precursors dels moderns UZI, que porten els guardaespatlles dels polítics, del popular AK 47 (Kalasnikov) el més comú des de la guerra del Vietnam i comparable als històric Thompson (USA) PPSH 41 (URSS), MP 40 Schemeisser (Wermatch) i l'Sten (Gran Bretanya) fou ideat a Olot i fabricat en aquesta mateixa ciutat.
Conté molta informació interessant que en alguns casos contradiu el que sabem fins ara. Per exemple, el referent a la denominació de Fontbernat o pel que fa al nombre d'unitats construïdes. També hi ha una afirmació taxativa respecte l'eficàcia de l'arma. No sé fins a quin punt es tracta d'un relat imaginari o bé se'l pot donar per rigorós, històricament parlant. Donat que és un text llarg, hi incloc fotografies que no apareixen en la versió originalFusell ametralladora Olot.
Un relat de Xavier Valeri coromi.
1a partLa Guerra Civil Espanyola serví perquè les grans potències estrangeres poguessin assajar noves armes i tècniques que després van ser usades en massa durant la II Guerra Mundial. Moltes d'aquelles eines encara tenen una vigència plena i els últims temps per desgràcia es feren servir a l'antiga Iugoslàvia.
Aquest és el cas del subfusell, pistola metralladora o metralleta, Aquesta arma, que tingué la seva primera utilització intensiva durant el final de la I Gran Guerra i després en la nostra guerra és, des d'alshores, indispensable en la lluita urbana, el combat de trinxeres i en tota classe de combats en què grups d'infantèria d'assalt lluitin a distàncies curtes.
En la Primera Gran Guerra era l'escombra de les trinxeres.La seva silueta, de vegades estrafolària, s'ha convertit en un element característic de les notícies que ens arriben de tots els conflictes del món, i també dels films bèl.lics i de gangsters .
No obstant això, pocs sabem que un dels precursors dels moderns UZI, que porten els guardaespatlles dels polítics, del popular AK 47 (Kalasnikov) el més comú des de la guerra del Vietnam i comparable als històric Thompson (USA) PPSH 41 (URSS), MP 40 Schemeisser (Wermatch) i l'Sten (Gran Bretanya) fou ideat a Olot i fabricat en aquesta mateixa ciutat.
dijous, 4 de desembre del 2008
LA MEMÒRIA HISTÒRICA DELS VENÇUTS.
La memòria històrica dels vençuts
Consideració prèvia
S’ha discutit, teoritzat, definit el concepte de memòria històrica com la recuperació de la memòria marginada, la memòria que no va formar part de la història oficial dels vencedors; estudiosos del tema des de diverses branques del saber, psicologia, neurologia, han parlat de la selectivitat d’aquesta memòria, de com recull alguns fets i altres els obvia.
A Catalunya i a la Península, ha sorgit un ampli debat teòric que ha enriquit el concepte i ha fet que aquest fins i tot arribés a sectors amplis de la societat. Per a nosaltres, sense desestimar el debat enriquidor, generador d’idees, el que ens sembla que pertoca és donar veu als qui durant quaranta anys amb la dictadura no en tingueren i que després amb una peculiar transició, que no tingué el seu Tribunal de Nuremberg, en funció d’uns determinats pactes i claudicacions fets de sotamà, tampoc tingueren accés als “media”a la difusió de la “seva” memòria, perquè aquella no era una memòria políticament correcta, no era la memòria hegemònica oficial
Curt i ras, al nostre entendre, cal parlar, recuperar una memòria que s’intentà esborrar durant els quaranta anys de la dictadura i després d’oblidar amb els pactes de la transició i els trenta anys d’autonomisme, no només la memòria de la repressió, l’aspecte més cruel i sagnant, sinó que fins i tot s’intentà, en una maniobra de confusionisme, ficar en un mateix sac a víctimes i botxins.
Considerem que cal recuperar la memòria de les conquestes obreres i les transformacions econòmiques i socials del període 1931-39, la lluita del moviment obrer pel control del poder econòmic i polític.
És a dir, del que es tractaria seria de recuperar de l’oblit un passat incòmode, per tal de conèixer l’abast de la repressió i honorar aquells vençuts (afusellats, exiliats, empresonats) que fins ara no han tingut cabuda en la història oficial.
El silenci no és la solució, cal conèixer els fets per cruels que siguin, l’únic tractament de les ferides de la guerra i la dictadura, que resten latents en el si de la societat catalana, és l’anàlisi de la veritat dels fets, i quan sigui factible la justícia reparadora, només així serà possible l’oblit, si no, una vegada més, tancarem la ferida sense haver-la desinfectat i, per tant, sense possibilitat de guariment.
La memòria històrica defineix la nostra identitat més immediata, quins fets històrics van passar que han condicionat el nostre present, no és acceptable l’amnèsia històrica en nom d’un oblit reconciliador, que no recuperi la veritat, per a poder girar full d’una vegada per totes.
Fins ara s’ha defensat, ha estat hegemònica i oficial, la història dels vencedors de la guerra i de les víctimes de la reraguarda republicana, que durant quaranta anys van rebre tots els homenatges possibles i van figurar a les façanes de totes les esglésies de Catalunya, altrament els resistents, els maquis, els guerrillers, comunistes i anarquistes, els lluitadors independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC), que fins ben entrats els anys cinquanta seguiren lluitant contra aquella dictadura feixista, segueixen identificats com a bandolers, i la seva memòria mantinguda en un oblit políticament correcte, malgrat algunes iniciatives escadusseres, que no han arribat a la majoria de la població.
Recordem només com a exercici de memòria, que al Camp de la Bota de Barcelona s’afusellà amb regularitat des de l’ocupació de la ciutat fins al 1952, que amb motiu de la celebració del 27 de maig a l’1 de juny del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, s’eliminaren les targetes de raccionament i els afusellaments al Camp de la Bota, en un intent de netejar la cara del règim.
Al Camp de la Bota s’han comptabilitzat 1717 immolats, al Camp de Tir de Paterna País Valencià) s’afusellaren 2.300 persones, entre les quals s’hi comptaven Joan Peiró i Belis i sis companys més de la CNT, executats el 24 de juliol de 1942.
El Fòrum per a la memòria del País Valencià
Durant l’any 2005, els investigadors del Fòrum per a la memòria del País Valencià van descobrir les fosses del cementiri de València i els llibres de registres d’enterraments, van publicar els noms de 25.000 persones i dades com la seva edat i la causa de la mort, contribuint així al coneixement d’aquesta població desapareguda i a la seva recuperació històrica.
Quan l’abril de 1939 la ciutat de València fou ocupada, l’exèrcit feixista va empresonar milers de persones, tantes que es veieren obligats a fer servir com a presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes, i el monestir de Santa Maria del Puig, d’altres edificis públics i, fins i tot, la Plaça de Braus de la ciutat.
Després dels primers afusellaments, alguns enmig del carrer, van començar a matar la gent que era a les presons, molts dels empresonats moriren a causa de les males condicions higièniques, a les malalties i al dèficit alimentari.
Volem reproduir, per la seva precisió, els objectius que s’ha fixat el Fòrum per a la memòria del País Valencià, perquè marquen una línia de treball molt realista, per tal d’enfocar la recuperació de la nostra memòria dels darrers setanta anys.
a)- Recuperar i divulgar la memòria de tots aquells que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.
b)- Fer conèixer la història dels milers de republicans que foren víctimes de l’extermini polític del franquisme, per haver defensat la llibertat i la democràcia.
c)- Fer conèixer les històries humanes i socials amagades darrere de tants lligalls jurídics mal conservats, i del mutisme i la insensibilitat de les institucions.
d)- Descobrir el que durant més de quaranta anys fou amagat, per tal de recuperar la part de la nostra història que ens ha estat robada, lluitar contra l’oblit dels vençuts i la rehabilitació jurídica de les víctimes i contra la impunitat dels responsables i col·laboradors del genocidi franquista.
El Fòrum per a la memòria del País Valencià ha participat junt amb Acció Cultural del País Valencià, en la creació de la Primera Comissió de la Veritat, formada per entitats estatals i internacionals, per tal de fer conèixer al món les fosses comunes de València, en les quals s’han documentat 25.000 persones soterrades des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31/12/1945.
La Llei de la memòria històrica
En l’articulat d’aquesta llei es reconeixen, s’amplien drets i s’estableixen normes a favor dels qui patiren persecució o violència durant la guerra dels tres anys i la dictadura feixista. Aquesta llei incorpora la condemna del franquisme feta per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17/3/2006. En aquesta condemna es denuncien les greus violacions dels Drets Humans que es produïren a l’estat espanyol entre el 1939 i el 1975. A l’article 3 de l’esmentada Llei, es declara la il·legitimitat dels tribunals i jurats, Consells de guerra, Tribunal de represión de la Masoneria y el Comunismo, Tribunal de Orden Público (TOP), que vulneraren les més elementals garanties del dret a un judici just,així mateix es declara la il·legitimitat de les sancions i condemnes imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses, es contibueix així a la rehabilitació moral dels qui patiren aquelles sancions i condemnes.
Cal recordar que per a la dictadura feixista la repressió esdevingué una necessitat política per tal de consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari, per aquesta raó el nou règim mai va voler integrar els vençuts, per cercar una conciliació, només va voler sotmetre’ls, per així consolidar-se en el poder. La repressió fou el resultat d’una planificació i una preparació fredes i sistemàtiques, que foren les eines del càstig exemplar i de massivitatque es volia transmetre a la població, comptà amb el suport i la implicació de les jerarquies eclesiàstiques, que esdevingueren des del primer moment un dels elements legitimadors del nou règim.
Per tal de poder dur a terme tot aquest procés de “terror blanc” s’organitzà un entramat jurídic per poder donar una aparença legal a l’eliminació física dels opositors polítics o ideològics, mitjançant l’aplicació del Codi de Justícia Militar i el funcionament dels Tribunals Militars. Els tres poders que s’encarregaren d’exercir la repressió foren: la Falange, la Guardia Civil i els Ajuntaments.
La vista dels Consells de Guerra era pública, els judicis eren habitualment al matí, cada hora es feia la vista de deu persones, dotze, de vegades fins i tot quinze, és a dir, que dotze persones o més eren jutjades per uns fets que suposaven una condemna a presó prolongada, i per a molts la condemna de mort. Aquesta era una manera d’abreujar els tràmits processals, per a poder jutjar la gran quantitat de persones empresonades, després dels primers mesos d’una repressió indiscriminada es començaren a fer judicis individuals, encara que sense garanties judicials. L’acte del judici no era altra cosa que la lectura de la causa, segons l’acta castrense.
La Llei de la memòria històrica, malgrat que reconeix el caràctr injust de les condemnes del periode de la guerra dels tres anys i de la dictadura feixista, i preveu compensar les seves víctimes i els seus familiars, no inclou cap tipus de revisió o d’anul·lació amb valor jurídic dels judicis militars sumaríssims, de les condemnes de la justícia feixista, que com hem vist unes ratlles més amunt només era una cobertura per a la repressió contra els antics militants d’organitzacions polítiques i sindicals del període la República i la guerra. Aquesta justícia fou la que condemnà a mort el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera (1938), el patriota Domènec Latorre (1939) i el President Lluís Companys (1940) .
L’ anomenada, popularment, “ Llei de la memòria”, no reconeix jurídicament la condició de “víctima”,ni declara il·legals els tribunals feixistes, raons per les quals no s’anul·len les sentències, ni es reparen els patrimonis espoliats.
La Llei espanyola no es fonamenta en la sentència del Tribunal Militar de Nuremberg de 1946, i obvia la condemna de les Nacions Unides (ONU) (1946) al règim feixista espanyol, com a part integrant de l’eix nazi-feixista i, per tant, no qüestiona la preconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia de 1978.
La incorporació al text del concepte “ d’il·legitimitat” referit als tribunals del període feixista, permet a les “víctimes” d’intentar aconseguir l’anul·lació de les sentències pledejant contra l’estat.
El cas del President Lluís Companys i Jover
Per als fills dels militants obrers i dels republicans assassinats, l’esperança de veure reivindicada la figura dels seus pares i avis, rau a reeixir en el procés d’anul·lació del judici al President Ll.Companys, volem recordar que l’any 1984 un grup de persones de distinta procedència política ( Trino Balaguer, Agustí Barrera, Enric Borràs, Jordi Casas- Salat, Joan Crexell, Fèlix Cucurull, Josep Espunyes, Jaume Fortuny,Ventura Niubó, Nemesi Solà, Robert Surroca, Àlvar Valls, Manuel Viusà, Josep Planxart ) es constituïren com a Grup per a l’Anul·lació del procés al President Ll.Companys ( GAPLlC). El seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel “ delito de adhesión a la rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul·lació de la sentència del Tribunal Militar, que en una paròdia de judici, sense cap mena de garantia judicial, com en tants d’altres casos, els militars condemnaren acusant del mateix delicte del qual ells eren responsables, la sedició contra un règim elegit a les urnes.
El GAPLlC entrà una Proposició de Llei al Parlament Català 25/11/1984 presentada per ERC, destinada a obtenir l’anul·lació del procés sumaríssim tramitat pel Consell de Guerra, contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara espera resposta. En el document adreçat a la Mesa del Parlament s’hi deia: Article1.- Que el Govern de l’Estat espanyol, a través del Ministeri de Defensa, ordeni incoació d’expedient de recurs de revisió del Consell sumaríssim seguit contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys i Jover, i , després de l’oportuna tramitació, es dicti sentència, anul·lant la dita causa, contra un acte de lesa injustícia rehabilitant la seva memòria.
Sis anys més tard, el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, núm.125, 20-3-1990 recull el resultat de les votacions sobre la Proposició no de Llei sobre la Revisió de la Sentència del Consell de Guerra Sumaríssim seguit el 1940 contra el M.H Sr Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, vots a favor 2, en contra 18, cap abstenció, aquest fou el pronunciament del Parlament de Catalunya… per cert una peculiar manera d’honorar la memòria del President màrtir seguint els diktats de Madrid per tal de no fer enfadar els “ poders fàctics”
El GAPLlC, per tal d’internacionalitzar el conflicte, lliurà el 18/3/1985 al cònsol alemany a Barcelona, un document demanant la condemna per la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’Estat francès ocupat ( la Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i el seu posterior lliurament a l’Estat espanyol. Un document semblant es féu a mans del cònsol francès.
L’anul·lació del judici al President Ll.Companys, a més d’ésser un deure de reparació històrica i de justícia elemental, seria un element de recuperació de la nostra dignitat nacional, alhora que una porta oberta per a l’anul·lació de totes les altres condemnes injustes i il·legals.
Seria interessant de saber el perquè a hores d’ara no s’ha anul·lat el procés que condemnà a mort el President Ll.Companys, per què el Conseller J.Saura no ha tramès la demanda judicial davant els tribunals espanyols.
Atès que els drets fonamentals i les llibertats s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans, entenem que la justícia espanyola actuï en la persecució de polítics i militars de règims dictatorials sud-americans, i no entenem que s’inhibeixi en el cas de feixistes i franquistes.
Conclusions
Hem entès la recuperació de la memòria històrica com a una eina per a conèixer amb un màxim de precisió la veritat històrica, per acostar-nos als fets i poder-los interpretar. De res ens servirà el coneixement històric si aquest no va acompanyat d’un judici històric reparador de totes les intrepretacions esbiaixades, de totes les manipulacions intencionades que s’han fet des del poder, per a justificar, sovint amb exemples històrics manipulats o l’ocultació de parts de la història, la legitimitat d’aquest poder.
Cal escriure una història al servei de la veritat, només així complirà la seva funció pedagògica que ens permetrà entendre’ns com a poble, i avançar corregint els errors del passat i potenciant els elements que ens han enfortit com a nació.
Agustí Barrera i Puigví
Consideració prèvia
S’ha discutit, teoritzat, definit el concepte de memòria històrica com la recuperació de la memòria marginada, la memòria que no va formar part de la història oficial dels vencedors; estudiosos del tema des de diverses branques del saber, psicologia, neurologia, han parlat de la selectivitat d’aquesta memòria, de com recull alguns fets i altres els obvia.
A Catalunya i a la Península, ha sorgit un ampli debat teòric que ha enriquit el concepte i ha fet que aquest fins i tot arribés a sectors amplis de la societat. Per a nosaltres, sense desestimar el debat enriquidor, generador d’idees, el que ens sembla que pertoca és donar veu als qui durant quaranta anys amb la dictadura no en tingueren i que després amb una peculiar transició, que no tingué el seu Tribunal de Nuremberg, en funció d’uns determinats pactes i claudicacions fets de sotamà, tampoc tingueren accés als “media”a la difusió de la “seva” memòria, perquè aquella no era una memòria políticament correcta, no era la memòria hegemònica oficial
Curt i ras, al nostre entendre, cal parlar, recuperar una memòria que s’intentà esborrar durant els quaranta anys de la dictadura i després d’oblidar amb els pactes de la transició i els trenta anys d’autonomisme, no només la memòria de la repressió, l’aspecte més cruel i sagnant, sinó que fins i tot s’intentà, en una maniobra de confusionisme, ficar en un mateix sac a víctimes i botxins.
Considerem que cal recuperar la memòria de les conquestes obreres i les transformacions econòmiques i socials del període 1931-39, la lluita del moviment obrer pel control del poder econòmic i polític.
És a dir, del que es tractaria seria de recuperar de l’oblit un passat incòmode, per tal de conèixer l’abast de la repressió i honorar aquells vençuts (afusellats, exiliats, empresonats) que fins ara no han tingut cabuda en la història oficial.
El silenci no és la solució, cal conèixer els fets per cruels que siguin, l’únic tractament de les ferides de la guerra i la dictadura, que resten latents en el si de la societat catalana, és l’anàlisi de la veritat dels fets, i quan sigui factible la justícia reparadora, només així serà possible l’oblit, si no, una vegada més, tancarem la ferida sense haver-la desinfectat i, per tant, sense possibilitat de guariment.
La memòria històrica defineix la nostra identitat més immediata, quins fets històrics van passar que han condicionat el nostre present, no és acceptable l’amnèsia històrica en nom d’un oblit reconciliador, que no recuperi la veritat, per a poder girar full d’una vegada per totes.
Fins ara s’ha defensat, ha estat hegemònica i oficial, la història dels vencedors de la guerra i de les víctimes de la reraguarda republicana, que durant quaranta anys van rebre tots els homenatges possibles i van figurar a les façanes de totes les esglésies de Catalunya, altrament els resistents, els maquis, els guerrillers, comunistes i anarquistes, els lluitadors independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC), que fins ben entrats els anys cinquanta seguiren lluitant contra aquella dictadura feixista, segueixen identificats com a bandolers, i la seva memòria mantinguda en un oblit políticament correcte, malgrat algunes iniciatives escadusseres, que no han arribat a la majoria de la població.
Recordem només com a exercici de memòria, que al Camp de la Bota de Barcelona s’afusellà amb regularitat des de l’ocupació de la ciutat fins al 1952, que amb motiu de la celebració del 27 de maig a l’1 de juny del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, s’eliminaren les targetes de raccionament i els afusellaments al Camp de la Bota, en un intent de netejar la cara del règim.
Al Camp de la Bota s’han comptabilitzat 1717 immolats, al Camp de Tir de Paterna País Valencià) s’afusellaren 2.300 persones, entre les quals s’hi comptaven Joan Peiró i Belis i sis companys més de la CNT, executats el 24 de juliol de 1942.
El Fòrum per a la memòria del País Valencià
Durant l’any 2005, els investigadors del Fòrum per a la memòria del País Valencià van descobrir les fosses del cementiri de València i els llibres de registres d’enterraments, van publicar els noms de 25.000 persones i dades com la seva edat i la causa de la mort, contribuint així al coneixement d’aquesta població desapareguda i a la seva recuperació històrica.
Quan l’abril de 1939 la ciutat de València fou ocupada, l’exèrcit feixista va empresonar milers de persones, tantes que es veieren obligats a fer servir com a presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes, i el monestir de Santa Maria del Puig, d’altres edificis públics i, fins i tot, la Plaça de Braus de la ciutat.
Després dels primers afusellaments, alguns enmig del carrer, van començar a matar la gent que era a les presons, molts dels empresonats moriren a causa de les males condicions higièniques, a les malalties i al dèficit alimentari.
Volem reproduir, per la seva precisió, els objectius que s’ha fixat el Fòrum per a la memòria del País Valencià, perquè marquen una línia de treball molt realista, per tal d’enfocar la recuperació de la nostra memòria dels darrers setanta anys.
a)- Recuperar i divulgar la memòria de tots aquells que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.
b)- Fer conèixer la història dels milers de republicans que foren víctimes de l’extermini polític del franquisme, per haver defensat la llibertat i la democràcia.
c)- Fer conèixer les històries humanes i socials amagades darrere de tants lligalls jurídics mal conservats, i del mutisme i la insensibilitat de les institucions.
d)- Descobrir el que durant més de quaranta anys fou amagat, per tal de recuperar la part de la nostra història que ens ha estat robada, lluitar contra l’oblit dels vençuts i la rehabilitació jurídica de les víctimes i contra la impunitat dels responsables i col·laboradors del genocidi franquista.
El Fòrum per a la memòria del País Valencià ha participat junt amb Acció Cultural del País Valencià, en la creació de la Primera Comissió de la Veritat, formada per entitats estatals i internacionals, per tal de fer conèixer al món les fosses comunes de València, en les quals s’han documentat 25.000 persones soterrades des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31/12/1945.
La Llei de la memòria històrica
En l’articulat d’aquesta llei es reconeixen, s’amplien drets i s’estableixen normes a favor dels qui patiren persecució o violència durant la guerra dels tres anys i la dictadura feixista. Aquesta llei incorpora la condemna del franquisme feta per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17/3/2006. En aquesta condemna es denuncien les greus violacions dels Drets Humans que es produïren a l’estat espanyol entre el 1939 i el 1975. A l’article 3 de l’esmentada Llei, es declara la il·legitimitat dels tribunals i jurats, Consells de guerra, Tribunal de represión de la Masoneria y el Comunismo, Tribunal de Orden Público (TOP), que vulneraren les més elementals garanties del dret a un judici just,així mateix es declara la il·legitimitat de les sancions i condemnes imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses, es contibueix així a la rehabilitació moral dels qui patiren aquelles sancions i condemnes.
Cal recordar que per a la dictadura feixista la repressió esdevingué una necessitat política per tal de consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari, per aquesta raó el nou règim mai va voler integrar els vençuts, per cercar una conciliació, només va voler sotmetre’ls, per així consolidar-se en el poder. La repressió fou el resultat d’una planificació i una preparació fredes i sistemàtiques, que foren les eines del càstig exemplar i de massivitatque es volia transmetre a la població, comptà amb el suport i la implicació de les jerarquies eclesiàstiques, que esdevingueren des del primer moment un dels elements legitimadors del nou règim.
Per tal de poder dur a terme tot aquest procés de “terror blanc” s’organitzà un entramat jurídic per poder donar una aparença legal a l’eliminació física dels opositors polítics o ideològics, mitjançant l’aplicació del Codi de Justícia Militar i el funcionament dels Tribunals Militars. Els tres poders que s’encarregaren d’exercir la repressió foren: la Falange, la Guardia Civil i els Ajuntaments.
La vista dels Consells de Guerra era pública, els judicis eren habitualment al matí, cada hora es feia la vista de deu persones, dotze, de vegades fins i tot quinze, és a dir, que dotze persones o més eren jutjades per uns fets que suposaven una condemna a presó prolongada, i per a molts la condemna de mort. Aquesta era una manera d’abreujar els tràmits processals, per a poder jutjar la gran quantitat de persones empresonades, després dels primers mesos d’una repressió indiscriminada es començaren a fer judicis individuals, encara que sense garanties judicials. L’acte del judici no era altra cosa que la lectura de la causa, segons l’acta castrense.
La Llei de la memòria històrica, malgrat que reconeix el caràctr injust de les condemnes del periode de la guerra dels tres anys i de la dictadura feixista, i preveu compensar les seves víctimes i els seus familiars, no inclou cap tipus de revisió o d’anul·lació amb valor jurídic dels judicis militars sumaríssims, de les condemnes de la justícia feixista, que com hem vist unes ratlles més amunt només era una cobertura per a la repressió contra els antics militants d’organitzacions polítiques i sindicals del període la República i la guerra. Aquesta justícia fou la que condemnà a mort el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera (1938), el patriota Domènec Latorre (1939) i el President Lluís Companys (1940) .
L’ anomenada, popularment, “ Llei de la memòria”, no reconeix jurídicament la condició de “víctima”,ni declara il·legals els tribunals feixistes, raons per les quals no s’anul·len les sentències, ni es reparen els patrimonis espoliats.
La Llei espanyola no es fonamenta en la sentència del Tribunal Militar de Nuremberg de 1946, i obvia la condemna de les Nacions Unides (ONU) (1946) al règim feixista espanyol, com a part integrant de l’eix nazi-feixista i, per tant, no qüestiona la preconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia de 1978.
La incorporació al text del concepte “ d’il·legitimitat” referit als tribunals del període feixista, permet a les “víctimes” d’intentar aconseguir l’anul·lació de les sentències pledejant contra l’estat.
El cas del President Lluís Companys i Jover
Per als fills dels militants obrers i dels republicans assassinats, l’esperança de veure reivindicada la figura dels seus pares i avis, rau a reeixir en el procés d’anul·lació del judici al President Ll.Companys, volem recordar que l’any 1984 un grup de persones de distinta procedència política ( Trino Balaguer, Agustí Barrera, Enric Borràs, Jordi Casas- Salat, Joan Crexell, Fèlix Cucurull, Josep Espunyes, Jaume Fortuny,Ventura Niubó, Nemesi Solà, Robert Surroca, Àlvar Valls, Manuel Viusà, Josep Planxart ) es constituïren com a Grup per a l’Anul·lació del procés al President Ll.Companys ( GAPLlC). El seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel “ delito de adhesión a la rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul·lació de la sentència del Tribunal Militar, que en una paròdia de judici, sense cap mena de garantia judicial, com en tants d’altres casos, els militars condemnaren acusant del mateix delicte del qual ells eren responsables, la sedició contra un règim elegit a les urnes.
El GAPLlC entrà una Proposició de Llei al Parlament Català 25/11/1984 presentada per ERC, destinada a obtenir l’anul·lació del procés sumaríssim tramitat pel Consell de Guerra, contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara espera resposta. En el document adreçat a la Mesa del Parlament s’hi deia: Article1.- Que el Govern de l’Estat espanyol, a través del Ministeri de Defensa, ordeni incoació d’expedient de recurs de revisió del Consell sumaríssim seguit contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys i Jover, i , després de l’oportuna tramitació, es dicti sentència, anul·lant la dita causa, contra un acte de lesa injustícia rehabilitant la seva memòria.
Sis anys més tard, el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, núm.125, 20-3-1990 recull el resultat de les votacions sobre la Proposició no de Llei sobre la Revisió de la Sentència del Consell de Guerra Sumaríssim seguit el 1940 contra el M.H Sr Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, vots a favor 2, en contra 18, cap abstenció, aquest fou el pronunciament del Parlament de Catalunya… per cert una peculiar manera d’honorar la memòria del President màrtir seguint els diktats de Madrid per tal de no fer enfadar els “ poders fàctics”
El GAPLlC, per tal d’internacionalitzar el conflicte, lliurà el 18/3/1985 al cònsol alemany a Barcelona, un document demanant la condemna per la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’Estat francès ocupat ( la Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i el seu posterior lliurament a l’Estat espanyol. Un document semblant es féu a mans del cònsol francès.
L’anul·lació del judici al President Ll.Companys, a més d’ésser un deure de reparació històrica i de justícia elemental, seria un element de recuperació de la nostra dignitat nacional, alhora que una porta oberta per a l’anul·lació de totes les altres condemnes injustes i il·legals.
Seria interessant de saber el perquè a hores d’ara no s’ha anul·lat el procés que condemnà a mort el President Ll.Companys, per què el Conseller J.Saura no ha tramès la demanda judicial davant els tribunals espanyols.
Atès que els drets fonamentals i les llibertats s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans, entenem que la justícia espanyola actuï en la persecució de polítics i militars de règims dictatorials sud-americans, i no entenem que s’inhibeixi en el cas de feixistes i franquistes.
Conclusions
Hem entès la recuperació de la memòria històrica com a una eina per a conèixer amb un màxim de precisió la veritat històrica, per acostar-nos als fets i poder-los interpretar. De res ens servirà el coneixement històric si aquest no va acompanyat d’un judici històric reparador de totes les intrepretacions esbiaixades, de totes les manipulacions intencionades que s’han fet des del poder, per a justificar, sovint amb exemples històrics manipulats o l’ocultació de parts de la història, la legitimitat d’aquest poder.
Cal escriure una història al servei de la veritat, només així complirà la seva funció pedagògica que ens permetrà entendre’ns com a poble, i avançar corregint els errors del passat i potenciant els elements que ens han enfortit com a nació.
Agustí Barrera i Puigví
divendres, 21 de novembre del 2008
DECLARACIONS D´ALFONS LOPEZ TENA.
El valencià Alfons López Tena ha fet unes precisions necessàries:
"No és cert que hi hagués cap pacte entre les forces catalanes i el govern espanyol en1978.
La Constitució consagra una única nació: España i un únicsubjecte de sobirania: el pueblo español, que sobiranament decideixorganitzar l'Estat de forma descentralitzada.
L'Estatut d'Autonomia català estarà sempre per sota de les lleis que aprova el parlamentespanyol.
Llavors, ni autodeterminació ni autonomia ni res, simpledescentralització d'un Estat unitari"
dilluns, 17 de novembre del 2008
ARTICLE D´EN XAVIER MONTANYÀ.
JORNADES DE PORTES OBERTES.
Diari. Anunci a tota plana. Una foto d'un edifici entre opusdeista i bloc comunista romanès. Sembla fotografiat del darrere, però no. És una presó. 'Hem posat en funcionament el nou Centre Penitenciari Lledoners'... 's'emmarca en el nou pla d'equipaments penitenciaris... que té com a objectiu millorar les instal·lacions penals i fer en els propers anys set centres penitenciaris més.' Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. 'Som-hi!'. Una circumferència vermella destaca: 'Jornada de portes obertes, dies tal i qual.' Si ho haguessin vist Orwell o Foucault, s'haurien posat les botes. La ximpleria va començar amb la plastilina i els tallers de ceràmica, o de màscares, després va passar pel repartiment compulsiu de llavors a la primavera, les bibliopiscines, la soja i els mòduls de gestió sociocultural, i ha acabat esclatant en una allau de 'jornades de portes obertes'. Siguis on siguis, vagis on vagis, la qüestió és fer què no toca fer-hi, allà.
Diari. Anunci a tota plana. Una foto d'un edifici entre opusdeista i bloc comunista romanès. Sembla fotografiat del darrere, però no. És una presó. 'Hem posat en funcionament el nou Centre Penitenciari Lledoners'... 's'emmarca en el nou pla d'equipaments penitenciaris... que té com a objectiu millorar les instal·lacions penals i fer en els propers anys set centres penitenciaris més.' Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. 'Som-hi!'. Una circumferència vermella destaca: 'Jornada de portes obertes, dies tal i qual.' Si ho haguessin vist Orwell o Foucault, s'haurien posat les botes. La ximpleria va començar amb la plastilina i els tallers de ceràmica, o de màscares, després va passar pel repartiment compulsiu de llavors a la primavera, les bibliopiscines, la soja i els mòduls de gestió sociocultural, i ha acabat esclatant en una allau de 'jornades de portes obertes'. Siguis on siguis, vagis on vagis, la qüestió és fer què no toca fer-hi, allà.
Darrerament, els llocs més impenetrables de la societat, els que tenen els murs més gruixuts i les mesures de seguretat més impertinents, ens conviden a entrar, a dia i hora assenyalada. Per què fan jornades de portes obertes, quan els edificis són buits? A més de la nova presó, ho han fet els jutjats i l'escola de Policia de Catalunya. Pretenen aparentar la contrària de la seva raó d'existència? També ho fa el parlament. Pretén aparentar la contrària d'allò en què malauradament s'ha convertit? Universitats, esglésies, convents i centres culturals, també solen fer-ho. En aquest cas, també se'm fa estrany. És que no són obertes, o ho haurien de ser sempre, les portes d'aquests llocs? Que s'anunciï l'obertura de la porta, element que impedeix la connexió entre l'exterior i l'interior, és molt interessant.
L'estructura arquitectònica de presons, jutjats i comissaries, serveix per a controlar, vigilar i castigar els de dins i impedir la sortida o l'entrada de persones i coses. Sempre m'ha interessat que, de fa segles, l'estructura arquitèctonica d'un convent sigui igual que la d'una caserna militar, d'un manicomi, d'un hospital o d'una presó. I que, darrerament, aquestes estructures serveixin per acollir universitats i centres culturals. L'única cosa que els dóna sentit, a totes, és l'existència d'una bona porta i d'un disseny intern pensat per a controlar. I ara tots ens conviden a 'jornades de portes obertes'. Curiós.
Que ens convidin a la universitat, passi. Al parlament, potser també, per fetitxistes. Però que ens convidin a la presó...? Potser per ells deu ser una tècnica 'd'acostament', de 'bon rotllo', de 'sinergia'. A mi, a part semblar-me una enredada, em resulta insultant. I per si no vèiem prou clars els avantatges de tenir més presons, un grup d'una cinquantena de periodistes hi va passar la nit, al centre, amb la consellera Tura. Pura propaganda. És increïble on arriba la degeneració del periodisme. Els impediments i restriccions que et posen per a poder entrar amb una càmera a una presó plena fa gairebé impossible d'entrar-hi i d'informar-ne. Ho sé per experiència. És de mesells entrar-hi quan són buides perquè els interessa, a ells. Dit això, crec que allò que cal és saber les causes de l'augment desmesurat de la població penitenciària, no passar una nit a la 'cangrí' buida i nova de trinca amb la consellera.
A Catalunya hi ha més de 10.000 presos, xifra que desborda les previsions de construcció de noves presons. La solució no és pas fer més presons, crec jo. Espanya és el país de la UE dels 15 que té més presos per cada 100.000 habitants, 161. Catalunya en té 131. Què passa aquí? Entre el col·lapse de la justícia, la paranoia de la seguretat i la crisi, quants empresonats hi ha injustament o per interpretacions esbiaixades, interessades i reduccionistes de la llei? Per què no comencem a abordar el problema per aquí?
Xavier Montanyà
Xavier Montanyà
dimarts, 11 de novembre del 2008
ESPERANT ELS TANCS
Esperant els tancs.
Escrit per Joan Ramon ResinaCatedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA).
Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat.
LA GRÀCIA DEL NEGOCI ÉS QUE SEMBLA raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern.
DEMANAR EL FULL DE RUTA DE LA independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames.
ARRIBAT EL MOMENT, NO VEUREM TANCS sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta.
M'ADONO QUE AQUESTA PROSPECTIVA té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides.
Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)
Escrit per Joan Ramon ResinaCatedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA).
Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat.
LA GRÀCIA DEL NEGOCI ÉS QUE SEMBLA raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern.
DEMANAR EL FULL DE RUTA DE LA independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames.
ARRIBAT EL MOMENT, NO VEUREM TANCS sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta.
M'ADONO QUE AQUESTA PROSPECTIVA té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides.
Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)
dilluns, 3 de novembre del 2008
Els propers 5, 6 i 7 de novembre la Federació d'Entitats de la Mediterrània "Mare Nostrum" que aplega entitats culturals i de solidaritat de diferentes nacions sense estat de la Mediterrània i que té la seva seu a Barcelona, organitzen la lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a l'Ateneu Barcelonès.Per si voleu assistir, s´adjunta el programa i us agrairíem la màxima difusió i si voleu enviar una salutació de la vostra entitat es llegirà el primer dia de la Conferència.
Dia 5 de novembre a les 19.30 horesInnaguració de lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a càrrec d'Ignasi Doñate, Director General Projecció Internacional d'Organitzacions Catalanes de la Generalitat de Catalunya.
'Autoderminació dels pobles al Segle XXI"
Parlaran:Montserrat Guibernau. Catedràtica de Política. Queen Mary University of London
Alfons López Tena. President del Centre d'Estudis Sobiranistes
Hèctor López Bofill. Professor de Dret Constitucional a la UPF
Jean Guy Talamoni. Advocat i cap del Grup parlamentari de Corisca Nazione
Gavino Sale. Diputat de Sardenya
Giuseppe Sciano. Escriptor i comentarista polític
Presentarà:Antoni Estradé. Professor de Sociologia de les Identitats Nacionals a la UAB
Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"
Dia 6 de Novembre a les 19.30 hores"Món editorial i llengües minoritàries"
Parlaran:Carles Torner. Institut Ramon LLull
Diego Corraine. Editorial Papiro de Sardenya
Mario Grispo. Editorial Publisicula de Sicília
Françoise Rey. Editions Materia Scritta de Còrsega ( canviar Francoise Rey per Anna Albertini)
Josep Mª Orteu. Edicions de l'Index de Catalunya
Presentarà i moderarà:Eva Pomares. Periodista
Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"
Dia 7 de Novembre a les 19.30horesHomenatge a Simon Mossa i a Robert Estivalis(un sard-català i un català-cors)
Jean Guy Talamoni. Cap del grup parlamentari de Corsica Nazione.
Uriel Bertran. Diputat al Parlament de Catalunya
Miquel Calçada (Miki Moto). Periodista
Giampiero Marras. Biògraf de Simon Mossa
Presentarà:Ferran Espada. Director del diari El Punt
Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"
Link Programahttp://img372.imageshack.us/my.php?image=cartellcmnse2js3.jpgLink Homenatgehttp://img511.imageshack.us/img511/6571/homenatgerobertkv5.jpghttp://img78.imageshack.us/img78/824/homenatgesimonfm4.jpg
Subscriure's a:
Missatges (Atom)